¡BON NADAL I NINOU !
Com a mostra de la cultura valenciana popular representativa d’esta epoca de l’any, reproduixc la anonima “Tonadilla alegre per cantar en el día del Naiximent del Señor en el portal de Belém”, del s.XVII. (p 28 de la “Bibliografia de la llengua valenciana II” , de Ribelles Comín).
En un estable y la boqueta
prop la muralla, era una perla.
un recint nat Yo pense durli
viu en la palla; quatre cosetes,
cada ull tenía y tinch de ferli
com una estrella chocs y festetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Una matrona segons la cara
que era sa Mare viu que tenía,
achenollada Al chic tapava;
viu en l’ estable y, fent votetes,
Anchel, no dona, l’acariciaba
me pareixía, en ses manetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
També allí estava per qué en la palla
chunt al pesebre, així’l tenía.
un home afable, Mes viu li fea
pobre y alegre; mil caricietes,
que fora‘l pare y li torcava
yo no ho creía, les llagrimetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Anchels gloriosos la llum del mon
del cel baixaren, ací s’encerra.
y en gran dolsura Cert encantaren
així cantaren: ses tocatetes
Gloria en lo cel, y variaven
pau en la terra les tonadetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Pastors gochosos qui brullo y nates
allí vingueren, qui mel rosada
y varies coses y com tenien
al chic dugueren. esca y palletes
Qui un corderet, tronchs grans cebaren
qui llet portava, posant llenyetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Pa, vi, manteca, caldero armaren,
oli y vinagre, Miques, gaspachos,
sal y alls com duyen, a trompa y corda
feren y ompliren les pastoretes
be la garchola unes papillas
y al chic li feren rechuplosetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Deu al Infant y fense trosos
Reconegueren alli ballaren
y un ball de pronte A tot seguien
alli mogueren. les pastoretes
Gayta y pandero donant mil voltes
contents tocaven, salandonetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Tots, pues, devots que mes que un sol
anem a veure es de polit.
al Infant nat El cor donemli
en un pessebre. mes no en chancetes:
Es molt graciós no siguen falses
y tant garrit, nostres festetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Qui tal pensara es nat de Mare
que en un estable Verche y molt pura.
home naxquera El muda y bolca
fill de Deu Pare! en ses faixetes,
Qui cel y terra dientli afable
vist d’hermosura, mil rahonetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Cosa es que pasma el té en sos brassos
veure en pobrea una donzella.
al que es tan rich Molt carinyosa
d’or y noblea. li fa sopetes
Al que es inmens que de tals mans
(¡que maravella!) serán dolcetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Digamli: Verche y tant os ama
pura y molt santa el Etern Pare,
que’l vostre nom que’us done gracia
lo infern espanta, feuli instancietes,
pues d’este Ninyo també que olvide
sou digna Mare nostres faltetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Chesús Deu meu, pera abrigaros,
del mon rescat, del cel tesor,
que esteu de fret ¿valen les teles
tot tiritant, que te’l meu cor?
A un sí, ben presto que’l cor apressa
les tindré tretes, bat ses aletes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
¡BON NADAL I NINOU!
SALUT E HONOR
Agusti Galbis.
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (i VI)
Per a entendre l’orige dels porrats, sera interessant comparar els productes mes usuals que es venen actualment, en aquells que tenim documentat que eren propis dels antics porrats. De tots eixos productes nos centrarém en els mes representatius, que son els fruits secs, concretant un poc mes en l’estrela dels “porrats”, que es el “torrat”.
En els porrats actuals, –i en els d’un passat no massa lluntà-, predominen de forma majoritaria els fruts secs o torrats i els dolços. Entre els primers podem trobar-nos en: torrat, cacaus, pipes, armeles, avellanes, faves torrades, prunes o figues seques, orellons, castanyes pilongues, datils, panses… Molt tipic era tambe el margallo. Entre els dolços trobem torrons, peladilles, armeles ronyoses, carabassa al forn, arnadí, fruites confitades, codonyat, panfigol, mel… No era estrany poder pendre’s distintes aigües de llima, civada o orchata. En lo que hem vist, sera dificil dubtar de que la presencia d’estos aliments, esta relacionada en lo que nos conta Ovidi en el llib.I de “Fastos”, pel qual coneguem que els romans, per a desijar bon auguri, regalaven dolços el dia de cap d’any, citant en concret “figues seques”, “datils” i “mel”.
Melchior Talavera nos conta, que en 1596, el mercat dels porrats era mes variat, cosa que sabem perque escriu que “Véndense en purrates tales / rosarios, guantes, espejos, / agujas, peynes, corales, / vasos, vidrios, azulejos, / anillos, cintas, dedales. / Platos, passas, papel, peras, / turrate, turrón, tigeras / y para gente donzel, / de barro, plomo y papel, / cosillas de mil maneras”. Resulta curiosa la referencia a que en els porrats “y para gente donzel”, es venien “de barro, plomo y papel, / cosillas de mil maneras”, si sabem que en la festa romana “Sigillaria”, que s’uni als “Saturnalia”, es regalaven figuretes de fanc als chiquets.
Centrant-nos en els fruits secs, es dificil dubtar de la seua representativitat en el mercat dels porrats. La rao es troba en que l’epoca de celebracio natural dels porrats, coincidix en el moment de l’any de fret mes extrem, en el qual escassegen els aliments, sent l’ocassio de fer us dels fruits secs. S’ha aplegat a atribuir als musulmans l’introduccio dels fruits secs en el nostre territori, lo qual no es cert com ya hem vist, encara que siga de veres que la vitalitat i varietat del seu consum, es mantingue en mes força en la zona musulmana d’Espanya, en la qual ya en el s. X segons nos conta Zubaydi, existia la figura de venedor de fruits secs. (p 66 de “Las clases populares en Al-Andalus” – Ahmed Tahiri). Els fruits secs s’exportaven a zones en mandataris cristians i continuaren exportant-se des de territori valencià, una volta incorporat a l’orbita cristiana. No de bades, els musulmans de Penyiscola que pacten en Jaume I, li dugueren “alcolles de vi, e panses, e figues”. Que el proces de dessecacio de les panses tenia orige musulmà, es demostra pel fet de que tambe foren conegudes pel nom en arap o “atzebib”. Ibn Said al-Magribi, escrivia que “en al-Andalus no hay dátiles buenos, más que los de Elche”, corroborant-ho al-Qazwini quan dia que “sólo en Elche dan fruto (comestible) las palmeras; sus pasas sin igual se exportan a todo el país…” (“Estela funeraria del siglo XI y el crecimiento urbano de Elche…” de Carmen Barceló i Eduardo López). Si parlem de les figues, que tambe es sequen fent-se en elles el panfigol, es interessant saber que en la lleuda de Cotlliure de 1252 es parla de “Esporta de figues de Malecha o Alacant” o de “Esporta de figues de Denia”.
Pero els valencians ya fruïem dels fruits secs anteriorment a l’invasio musulmana, cosa que sabem, perque es trobaven en la dieta dels valencians de l’epoca tardorromana. En estudis realisats en soterraments trobats en del carrer del Mar de la ciutat de Valencia, es conclou que l’alimentacio presenta “una homogeneidad alimentaria basada en harinas molidas, frutos secos, verduras y frutas frescas”. (p 232 de “El mundo funerario romano en el País Valenciano” de González Villaescusa.- 2001). Perez Vilatela, ha demostrat en els seus treballs sobre la Valencia romana, que figues seques i mel, ya eren productes que s’exportaven des d’aci. Es curiosa la cita de Virgili que atribuix poder afrodisiac a les avellanes.
Pero encara podiem anar mes arrere i aplegar als ibers valencians. Oliver Foix, escriu en la p 88 de “La cultura de la alimentación en el mundo ibérico” que “El calatos se ha considerado un embalaje para frutos secos o miel (Bencivenga, 1985; Tarradell, Sanmartí, 1980, 315), e incluso para salazones”.
Es dificil discutir que el producte “estrela” del mercat dels “porrats” es el “torrat”, menjar que mai falta en un porrat i que mes ha cridat l’atencio dels no valencians. Es curios saber que en el proces inquisitorial que tingue lloc l’any 1487 contra Brianda, mare de Lluis de Santangel, se li acusà de que en la pasqua “vulgarmente llamada de las cabañuelas”, fea “collaciones con turrate y otros manjares judaycos…” (p 81 de “Lluis de Santangel i el seu temps”). La relacio religiosa dels judeus en els sigrons torrats, la trobem, en fon un dels aliments que Berzellai li dugue a rei David en la seua fugida. (Llibre II dels Reis). Pero la tradicio no era a soles propia dels judeus. Si per ad ells formava part de los “manjares”, per als romans era propi de gent baixa o gent del poble. Ho sabem perque “Horacio para denotar la gente baxa del pueblo, usa la expresión: el que compra garbanzos fritos (ó tostados) y nueces y cuya costumbre aun en el dia está muy puesta en práctica entre nuestro vulgo” (“Epístola a los Pisones” traduida per Tomas de Iriarte. -1777). Efectivament, Horaci escriu: “nec, siquid fricti ciceris probat et nucis emptor”. No podem dubtar del caracter popular del torrat, que donà lloc a l’ofici del torrater o torratera. L’inseparabilitat del porrat la vegem en les “Dèzimes valencianes” d’Ortí, qui escrigue per a l’altar de Sant Vicent Ferrer del carrer del Mar de l’any 1731 que “Ací y ha qui ven melons / y, pareixent un porrat, / una dona ven torrat…”.
En relacio a l’organisacio dels porrats, es sabuda l’importancia del “clavari” i dels “majorals”. Parlant del “clavari”, Sebastian de Covarruvias Orozco, en el fol. 147 v. de la “Parte Primera del Tesoro de la Lengva Castellana o Española”, en la veu “Clavero” escriu: “Clauario, cierto oficio, y dignidad dicho assi en Valencia”. Curiosament, Corominas fa una proposta etimologica de “clavari” a partir “d’un mossàrab clavair”, per lo que podriem trobar-nos davant d’una institucio, la “claveria” -que no “clavaria”-, que junt en el “mustassaf”, representarien una continuïtat institucional entre la Valencia prejaumina i postjaumina, de la mes avant parlarém mes extensament. Roca Traver, nos fa saber en la p 16 de “Un siglo de vida mudéjar en la Valencia medieval (1238-1338)”, que el clavari era un oficial de l’aljama mudejar que es corresponia en el “tesorer” o “racional” cristià. Sent que l’organisacio de festes, sempre esta relacionada en l’obtencio dels diners necessaris, els clavaris podien ser, els llaics nomenats en els concilis del s. XIII dels que hem parlat, que “procuraverint seu mandaverint aut consenserint retinen”, es dir que procuraven, manaven o consentien la retencio de delmes eclesials, per a la celebracio de les festes o “prandia comestiones pastus potationes seu alia beuragia”. Es significatiu que Esteban Jiménez, en el “Dictionarium manuale latino-hispanum…” escriga que “Clavarius, ii”, siga el “Oficio noble de repartir entre los soldados el donativo del Emperador”. I per a repartir, s’ha de prorratejar o fer prorrata.
Luciano Pérez Vilatela em sugerix, que darrere dels porrats, es troba una idea de “redistribucio” de la riquea, materialisada en intervencions puntuals del poder -politic o religios-, en l’alimentacio d’un poble, que vivia en una economia de subsistencia. Es tractava d’ocasions extraordinaries que el poble havia d’aprofitar per a fartar i beure abundantment, intentant mantindre relacions sexuals. Els excessos no eren la naturalea de la festa, sino la consequencia de que la pancha es convertia en l’unic instrument per a acumular eixos aliments. Eixa actuacio redistributiva, fon heretada per certs monasteris cristians en una epoca determinada i podia estar relacionada en la “festa que feren los 41 cavallers de Montesa” de que nos parla Morlà.
En resum, hem vist que els porrats son una festa valenciana, que te orige en els “saturnalia” romans i que hem heretat dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, trobà Jaume I quan trague esta terra del poder musulma, reoficialisant la religio cristiana. Es tracta d’una prova mes de la continuïtat valenciana pre i postjaumina, que tomba per terra pressuntes substitucions, tant de poble com de llengua.
En el tractat “Defensio fidei in cavsa neophitorum, siue Morischorum”, publicat l’any 1610, el valencià Jaume Bleda escrigue que: “Los moriscos dezían que los Cristianos gastan la hacienda en pleitos, los Judíos en comidas, los Moros en fiestas” (p 92 de “Un juego de espejos: rasgos mudéjares de la arquitectura…”). Sent evident lo molt que els valencians actuals hem heretat d’aquells valencians que professaven les religions hebrea i musulmana, -bons menjarots i bona festa-, poguera ser que els valencians actuals hauriem de comportar-nos un poc mes com els cristians d’aquell temps, gastant mes en defendre-nos, de tots aquells que intentant fer invisible l’historia del poble valencià, pretenen fer-nos desapareixer com a poble, negant la nostra cultura i la nostra llengua valenciana.
I es el cas, que ad alguns catalanistes i acatalanats casporruts, mes coents que les porrines d’un all porro, els agradaria esporrejar al poble valencià, deixant-nos en porreta i sense cultura propia. Pero com els porrots de Silla i en arguments per porra, acabarém en ells a porrades dialectiques. ¿S´hauran pensat que som porritos o porretons? Entre tots conseguirém que facen porra i brindarém en vi fet d’un bon porró de raïm, gojant tranquilament dels nostres porrats.
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (V)
Com l’etimologia de les paraules sempre pot donar-nos pistes sobre l’orige del concepte que definixen, crec interessant raonar sobre l’orige etimologic de la paraula ‘porrat’. Farem un recorregut historic per a saber lo que s’ha escrit al respecte i en acabant comentarém les distintes hipotesis.
De principis del XVII es la primera proposta etimologica de “porrat”, la qual es troba en “Tesoro de la lengua castellana o española” (1611), de Covarrubias (1539-1613). Covarrubias fa derivar “Porrat” de “pro rata” explicant-ho perque “acostumbravan los Cofrades despues de hechos los oficios, juntarse a comer en una sala y acabada la comida el Prior se sacava una memoria en que referia el gasto que se havia hecho en la solemnidad de los Oficios y la limosna de los que avian dicho la Missa, y del Predicador, y juntamente con el gasto de la comida y repartiendo esta cantidad entre los dichos Cofrades pro rata, pagava cada uno su parte. Este termino prorata corrompiero llamandole Porrate”. L’erudit Orellana, en el XVIII, en el seu llibre “Valencia Antigua y Moderna” (1780 o 1781), en la veu “Porrat”, manifestant que “diremos algo de su ethimología”, manté un orige a partir de “pro reatus” dient que “sin duda proviene del latino reatus precedido de la preposicion pro, porque por reato, y expiación de nuestras culpas hay Jubileo, ó indulgencia por lo comun, y van las gentes á rezar en las Iglesias donde ocurren essas festividades”. Descarta l’etimologia a partir de “pro rata” quan diu que “el vulgo ha formado ridiculas conjeturas, y entre otras diciendo que en cierta ocasión fueron unos al Purrate del Remedio, y porque prorratearon el gasto que de comun avian hecho, (dicen) que por este prorrateo, ó pro rata que cupo á cada uno, se llamo Porrat”. Encara nos informa Orellana d’un atre orige a partir de “porrades”, que per lo vist es barallava, quan diu que “Menos puede suscribirse por la opinión de aquellos de humor festivo, que dicen provenir dicha voz de los porrazos, vulgo porrades, que causa entre la muchedumbre el bullicio de la gente”. Del XIX es la teoria que fa vindre porrat de “torrat”. Pascual Pérez y Rodriguez, escriu “La tostonera”, en “Los valencianos, pintados por si mismos”, (1859), i explica la paraula ‘porrat’ per “la simple y mera corrupción de ‘torrat’, y sustitución de una -p a una -t”. En el sigle XX el filolec català Corominas, raonà sobre el tema decantant-se per l’etimologia a partir de “pro rata”.
Comentant les distintes etimologies propostes, si escomençem per la que fa derivar “porrat” de “torrat”, hem de saber que es tracta d’una atribucio d’orige molt extesa hui en dia, segurament pel fet de ser la mes simple. En relacio a l’hipotetic pas de “torrat” a “porrat”, Corominas diu que “tals dissimilacions de consonants oclusives son insòlites”. La realitat de que en alguns llocs, -pocs-, es confon porrat-torrat, cosa que es explicada per Corominas pel fet de que durant els “porrats”, “El torrat queda per a la xicalla”, chicalla que mante en la memoria que en els “porrats” es menjen molts “torrats”, podent aplegar-se a l’identificacio de termens. Tampoc la documentacio historica mostra que “porrat” vinga de “torrat”, perque les dos paraules conviuen juntes des d’antic. Aixina, Melchior Talavera en “Los purrates de Valencia” (1597), nos diu que el “torrat” no es mes que un producte mes dels que es venen en els “porrats”: “Véndense en purrates… passas, papel, peras, / turrate, turrón, tigeras…”.
En relacio a l’etimologia proposta per Orellana, d’un orige a partir de “pro reatus”, perque “por reato, y expiación de nuestras culpas hay Jubileo, ó indulgencia por lo comun, y van las gentes á rezar en las Iglesias donde ocurren essas festividades”, considere interessant estudiar l’orige i significat de “reatus” i vore el seu us entre els valencians. Paraula formada a partir de “reus”, sabem que en el s.I era paraula nova en llati, per que l’hispanorromà de la Tarraconiense, Quintilianus, nos ho diu en el Cap III del Lib VIII de “Institutio oratoria”: “…olim nova, et quaedam sunt in usu perquam recentia, ut Messala primus ‘reatum’, ‘munerarium’…”. La trobem en el Misteri d’Elig, a on parlant de la Mare de Deu es diu: “Vós, molt pura e defesa / reatus patrum nostrorum, / advocata peccatorum, / consolatrix aflictorum”. L’aquebisbe de Valencia Sant Tomas de Vilanova (1488-1555) nos diu que la passio de Jesucrist fon “pro reatu hominis satisfactionem”. En el “Diccionario de María Moliner” trobem que es definix “reato” (del lat. “reatus”) com “Resto de pena que queda por cumplir aún, después de perdonado el pecado”. Podria ser un orige sugerent si pensem en uns cristians valencians prejaumins que celebren les seues festes fora murs, a les que posteriorment podien haver-se unit la gran part de musulmans valencians conversos al cristianisme, que podien acodir als “porrats” com a constriccio per haver abandonat previament el cristianisme. Pero havent vist els origens pagans dels “porrats” i els conflictes en l’iglesia “oficial”, convindrem en que es dificil un orige a partir de “pro reatus”, a no ser que pensem en una evolucio de la paraula d’epoca prejaumina. Diu Orellana que “el titulo primitivo de essas festividades fue rectísimo como de pura Devocion, la feble condicion humana que todo suele corromperlo, ha venido á tomarlo por pretexto para una Diversión casi del todo profana”. I es evident que Orellana s’enganya perque l’evolucio ha segut completament al contrari ya que una festa d’origens pagans ha acabat sent una festa finalment cristianisada i “domesticada”.
Si passem a l’etimologia proposta per Covarrubias, que fa derivar “porrat” de “pro rata”, diu Corominas que es “la més seriosa –a reserva de detalls”. Primer que res, hauriem de documentar el pas de “pro rata” a “porrat”, passant per “porrata”, de manera que el “porrat” seria el resultat de la “porrata”. I “porrata” per “pro rata”, està documentada des de ben antic en llengua valenciana, trobant-la per eixemple en el llibre d’obres de la capella d’Alfons el Magnanim, en el qual corresponent a l’any 1452, es parla de “pagua porrata de XXXIII sous que li son debuts, o en el llibre dels “Statuts e ordenacions de la vila d’Algezira” a on llegim sobre “pagar lo preu de aquell per porrata del temps”. En relacio a la ya reproduida historieta que nos conta Covarrubias, com a orige de la “pro rata”, Corominas diu creure’s ben poca cosa, manifestant que a Covarrubias, “li agradaven les etimologies tirant a anecdòtiques o a personalització -que sovint inventava”. De tot lo que conta, diu que “em sembla mes segur “aixó de la ‘comilona’…que la resta, sense negar que hi poguessin intervenir confraries” Es creu “menys, encara, que també hi paguessin la almoina a… (amén, amén)”, no convençent-li “el pretext de les celebracions santes per fer tals xeflis a escot”. Vegem per tant que Corominas separa l’orige de “prorratejar” una menjada, de qualsevol connotacio religiosa, per lo que es queda sense explicacio. ¿A on podria estar? En l’articul anterior hem vist que els valencians del s XIII, exigien al poder representat per l’iglesia, en concret a abats, vicaris o retors, que en una determinada epoca de l’any, aportaren una part proporcional o “pro rata” dels imposts que previament els havien arreplegat, per a organisar festes relacionades en menjar i beure. I sabem que en l’epoca de les Saturnals, els poderosos organisaven festes i convidaven als seus subordinats, pagant-ho en una part dels beneficis obtinguts del seu treball. ¿No estarem davant de l’orige de la “pro rata” que passant per “porrata” nos ha conduit als “porrats”?
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (IV)
De moment, hem vist que el porrats son una festa exclusiva i caracteristica del poble valencià, que te origens pagans relacionats en els “Saturnalia” romans, que en epoca cristiana es quedaren en el nom de “Feriae servorum”. Hem comprovat que els antics porrats eren un esclat de llibertat, caracterisats per la fusio, la transgressio i l’inversio social, relatant-nos les fonts, que era temps de desenfre sexual, lo qual sol anar unit al bon menjar i a la beguda. No de bades, encara hui existix la dita popular que diu “Sant Blai de Potries, bona festa i bon porrat, qui no baixa borracho, baixa mig emborrachat”. Contradictoriament, tot aço te lloc en el cami i en la contornada de llocs de cult cristià –ermites o monasteris-, que es troben a les afores de les poblacions, contradiccio que es posa de manifest en el fet de que a certs religiosos se’ls prohibia l’assistencia a unes festes teoricament “dedicades” a sants del santoral cristià, castigant-los inclus en l’excomunio. Es en eixos llocs, i en certs dies que s’iniciaven en el solstici d’hivern, a on es paren mercats especifics per a vendre’s objectes per a intercanviar regals.
La cita mes antiga que he trobat i que fa referencia als porrats es la dels “Consells a un casat” del xativí Andreu Martí Pineda, naixcut a finals del XV, en la qual es diu que les “plomes de llibertat” dels porrats lleven del cap tot bon desig. Es evident que si tinguerem referencies anteriors, podriem coneixer caracteristiques mes arcaiques dels porrats. I estes podrien trobar-se en les disposicions de dos concilis de la Corona d’Arago, un que tingue lloc en Tarragona entre 1291-1292 i un atre en Lleida en 1294 (p 416 i 421 respectivament de la II part de la “Colección de cánones de la Iglesia española” de J. Tejada y Ramiro -1854). Llevat de canvis insignificants, els texts dels dos concilis poden considerar-se identics. En eixa epoca, l’arquebisbe de Tarragona era Rodrigo Tello (1288-1308), sevillà que venia d’eixercir 9 anys com a bisbe de Segovia. El bisbe de Valencia (1289-1312), era l’aragones de Fraga, Ramon Despont o Raymundus de Ponte. Als concilis havien d’acodir els bisbes de Valencia, Vich, Urgell, Tortosa, Barcelona, Saragossa, Osca, Lleida, Tarassona, Girona, Pamplona i Calahorra-La Calzada.
Passant a estudiar el text, s’escomença dient que en algunes diocesis i iglesies de la provincia eclesial tarraconense “In nonnullis Terraconensis provinciae dioecesibus et ecclesiis”, en cert temps de l’any “certis anni temporibus”, els feligresos exigixen com a obligacio a abats, vicaris o retors, que els convidaren a refrigeris, beurages, menjars, aliments i begudes “parochiani dictarum ecclesiarum abbatibus vicariis seu rectoribus earumdem certa prandia, bevragia, comestiones, pastus potationes seu abadagia exigere”, valguent-se de la sustraccio o retencio dels delmes o d’uns atres drets eclesiastics. “per substractionem et retentionem decimarum et aliorum juvium ecclesiasticorum”. Continua senyalant-se, que en alguns dies solemnes i en determinades epoques de l’any, “aliquibus anni temporibus”, uns atres llaics dels dits, “alii laici ex praedictis”, exigixen vi als religiosos, “exigunt improbe ab ecclesiis, abbatibus, vicariis seu rectoribus vinum”, lo que duia a bufes i fartades indegudes “ingurgitationes, ebrietates et comessationes indebitae”.
Estos fets, havien de ser castigats i per aixo s’acorda la pena d’excomunio tant per als llaics com per als religiosos que induien o permetien que s’organisaren eixes festes en una part dels diners de l’iglesia. Vejam-ho: En relacio als llaics que exigien els convits “laicos qui praedicta prandia comestiones pastus potationes seu alia beuragia et alia prae dicta seu aliqua de eisdem exegerint”, sent responsables directes o indirectes de la retencio de delmes, primicies o uns atres drets eclesiastics “decimis primitiis et aliis juribus ecclesiasticis aliquid sibi retinuerint scienter vel alios procuraverint seu mandaverint aut consenserint retinen”, es promulgava la seua excomunio “excommunicationis promulgamos”. Si parlem dels religiosos “Abbatibus rectoribus vicariis vel aliis ecclesiaslicis” que feen donar o permetien que es donaren “non dent, nec dari faciant, vel permittan” eixos menjars i begudes, “comestiones et pastus potationes et beuragia”, per les causes dites “ex causis seu occassionibus supra dictis”, tambe incorrien en pena d’excomunio “sub poena excommunicationis”.
Considere molt important resaltar que els llaics que participen en les festes descrites, considerades com a furt i pecat, s’excusaven “dictis laicis nihilominus participes sunt furti allegantes omnes praedicti et singuli ad excusandas excusationes in peccatis” en que observaven usos i costums “quod consuetudines observant atque usus”.
Es dificil dubtar que el text es referix a diocesis i iglesies valencianes, per distints motius. En primer lloc, fea sobre mig sigle que havia segut conquistada Valencia, front al sigle i mig que havia passat des de les anteriors integracions territorials peninsulars a la Corona d’Arago. Si s’hagueren produit “sustraccions” de diners de l’iglesia en territoris integrats fea tant de temps, les excomunions s’hagueren donat mes pronte. Per una atra banda, en ningun atre territori de l’antiga Corona d’Arago existix tradicio pareguda que recorde tant als porrats. Tinga’s en conte que les penes no s’imposen pel fet de celebrar les festes en la contornada de les iglesies o ermites en uns dies senyalats, sino que son degudes a que s’exigix que l’iglesia, poder visible, pague la festa o part d’ella.
Per aixo podria ser que nos trobem davant d’una atra caracteristica dels porrats, heretada dels “Saturnalia” romans, que consistia en que els poderosos, els “senyors”, tenien l’obligacio de repartir i convidar al poble en les “Feriae servorum”. Esta podria ser la rao per la qual els valencians de l’epoca alegaren l’observancia d’usos i costums.
Estos usos i costums, podrien aplicar-se tant als valencians que eren cristians quan Jaume I reconquistà Valencia com ad aquells que fea poc que s’havien islamisat i pogueren convertir-se rapidament al cristianisme. Raymundo de Ponte, bisbe de Valencia en l’epoca dels concilis citats, nos parla de l’existencia de costums en l’iglesia valenciana. Ho comprovem en la “Constitucion acerca de las exequias de los difuntos hecha á fines del siglo XIII por el obispo de Valencia D Fr Raymundo Despont…” a on parla de “secundum consuetudinem ecclesiae Valentiae”, o que “talis est consuetudo in Valentina dioecesi”, parlant de “laudabili consuetudine” (p 183 del Vol I de “Viage literario á las iglesias de España”).
Molts valencians convertits a l’islam, participarien en les festes dels seus germans cristians, circunstancia que no ha de sorpendre-nos. Fernando de la Granja, en “Estudios de historia de Al-Andalus” (1999) parla de dotze estudis que “descubren aspectos nuevos de la historia política social y religiosa andalusí”. En el que fa 8, es parla de “esas fiestas cristianas en al-Andalus que celebraban conjuntamente cristianos y musulmanes…permitirá adentrarnos en uno de los aspectos más importantes de la historia social de al-Andalus: el de la convivencia entre los mozárabes sometidos y los musulmanes dominadores”. Sobre el que fa 9, referit a texts d’al-Turtusi, el cadi Iyad i Wansarisi, publicat en “Al-Andalus, XXXV” (1970) diu que “Reúne varios textos jurídicos que, al condenar repetidamente la celebración de festividades cristianas por los musulmanes andalusies, testimonian su arraigo”. María Isabel Fierro escriu sobre l’intent de “acabar con la celebración por parte de los musulmanes de algunas fiestas cristianas, tales como el nacimiento (milad) de Isa b.Maryam (Jesus fill de Maria), el nayruz o yannayr (any nou) y el mihrayan o ansara (Sant Joan)”. Ibn Baskuwal o Pasqual, descendent de valencians emigrats a Cordova, escrigue sobre “la repugnancia del nayruz, el mahrayan y el milad y la necesidad de celebrarlos y (la necesidad de) abandonar su exaltación y los preparativos para su celebración”. (p 92 de “Kitab al-Bida). En la segon part d’est articul hem vist que segons el calendari bilingüe o hispano-mossarap de l’any 961, dedicat a Al Haquem II, es celebraven 6 dies de festa dels dedicats als porrats. Sabem que esta costum perdurà fins al final de l’epoca musulmana, perque Abú-l-Abbas al Azafi, senyor de Ceuta “redactó una obra (empezada por su padre) denominada ‘Kitab al-durr al-munazzam fi urawlid al-nabi-al mu’azzan’ y dedicó todos sus esfuerzos en los años de su reinado (1249-1278), para que la nueva fiesta musulmana tomara carta de naturaleza y acabara con la mayor parte de las fiestas cristianas…”. (p 194 de “Estudios de historia de Al-Andalus”).
Podriem preguntar-nos si el cristians valencians que vivien baix el poder musulma, ya celebraven els porrats, dedicant-los al santoral cristià. La resposta podria ser afirmativa per varies raons. Hem vist que totes les advocacions a les que es dediquen els porrats mes antics documentats, llevat del porrat dedicat al “Niño perdido”, corresponen a advocacions establides anteriorment a l’invasio musulmana. Podria pensar-se en una importacio de les advocacions per part dels “conquistadors” de Jaume I. Pero resulta, que dos d’eixes advocacions, el dia 18 de giner dedicat a la Mare de Deu de l’Esperança i el dia 30 de giner dedicat a Sant Valero, eren especifics de la lliturgia mossarap, trobant-se absents tant del “Liber consuetudinum Vicensis Ecclesie” o llibre de costums de l’iglesia de Vic, (1190 i 1228), com de les “festes que devien celebrarse” o “Quae festa debeant celebrari”, confirmades pel Concili de Tarragona de l’any 1239.
Si parlem de l’Esperança, hem de saber, que es la festa de la Mare de Deu dedicada al misteri de l’Encarnacio, celebrada el 18 de decembre en la lliturgia mossarap, sent nomenada “Festa decembris”, “Annunciationis” o “festum apparitionis Marie”, denominacio esta ultima en que apareix en el calendari mossarap bilingüe de l’any 961 dedicat a al-Haquem II. Resulta representatiu que en el missal mossarap de 1500 el 18 de decembre es celebrara la “Annunciatio sanc. marie dela O”, mentres que en el romà de 1474 es celebrara “S. ruffi et zosimi martirum” (p 364 de “El misal toledano de 1499” de Juan Manuel Sierra López).
La devocio mariana dels cristians valencians que vivien “sots senyoria de moros” esta assegurada, per quan la Mare de Deu es troba present en les conegudes refutacions a les cartes que Ibn Garciya escrigue entre els anys 1051 – 1071, en la cort d’Ali de Denia. (vore “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç”). Sabem que el Sit es trobà en una iglesia que els cristians valencians dedicaven a la Mare de Deu per quan en diploma de l’any 1098 es parla de “…ecclesiam beate Marie extra murum prefate urbis” (“Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena” de Menéndez Pidal). Podriem tindre imagens de la Mare de Deu anteriors a Jaume I, atenent a lo que escriu Mª Elvira Mocholí, en “Aspectos de la devoción mariana en el reino de Valencia”, qui parla de l’image de la Mare de Deu del Lledó, sense dubte anterior al s.XIII, dient que “La comunidad mozárabe, que podría haber ocupado el castillo de Khadrel (Gusi, 2000: 324), habría mantenido un culto, que perpetuaba el carácter sagrado del lugar y al que se incorporó la leyenda del hallazgo”. Tot aço es voria reafirmat per noticia publicada en “El País” de 20/11/2004, a on fent referencia a l’exposicio “Islam Civilización del libro” que tingue lloc en l’Universitat de Valencia des del 18 de noviembre al 19 de decembre de 2004, es parlava de “El libro de las sublimes reflexiones simbólicas de las súplicas marianas, un tratado religiosos cristiano, supuestamente redactado por valencianos andalusíes cristianos en una fecha sin definir entre los años 1100 y 1600”. No hem d’oblidar que Jesucrit es nomenat en el Corà com “Isa ibn Maryam” o Jesus fill de Maria. La Mare de Deu es venerada en l’islam i es la unica dona que apareix en el Corà (sura XIX), tant en el relat de l’Anunciacio, com en el de la Nativitat.
En relacio a Sant Valero, que acompanyà a sant Vicent martir, en el seu martiri en Valencia, a qui nomena Jaume Roig quan escriu “sobre l’altar / de Sent Valero”, tambe es curios que el seu porrat es celebre el dia 29 de giner, data coincident en la celebracio de “valerii episcopi” del missal mossarap de 1500, front al roma de 1474, que celebrava “ypoliti martyris”. (p 190 de “El misal toledano de 1499”).
A l’igual que els cristians valencians “sots senyoria de moros”, havien cristianisat la festa pagana de les Saturnals, tambe els valencians islamisats podien haver-la islamisat, adaptant-la a la seua religio. Podriem tindre un eixemple en el Porrat de Torrent, antic lloc de moriscs que es troba des de 1838 en terme de Llanera de Ranes, a on es celebra la romeria i Porrat de la Costera de Ranes, en torn a l’ermita del Sant Crist de Torrent. Es celebra el primer divendres del mes de març i segons Agustí Ventura, “Aquesta era la data en què es tallava la sèquia de Ranes per a netejar-la o escurar-la al final de l’hivern, un divendres, dia de la festa dels musulmans en començar la primavera o l’any agrícola en el mes de març”. (p 443 del “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes” -2002). La posterior cristianisacio, obligà, a que per un privilegi, s’autorisara la seua celabracio durant la quaresma. No podem deixar passar el fet de que una gran part dels Porrats, es celebren en arravals de poblacions a on s’establia la poblacio morisca. I es que, la relacio dels porrats en el “sûc” o mercat dels musulmans i en la “ferĭa” o mercat dels romans es mes que evident.
Com el poble valencià sap de l’antiguitat dels nostres porrats, el modisme comparatiu que conte la dita de “ser mes vell que el porrat de Manuel”, es una prova mes.
En el present articul hem pogut vore alguna caracteristica dels porrats inmediatament posteriors a la reconquista, i tambe que era una festa celebrada pels descendents dels iberorromans valencians, tant cristians com musulmans. En el següent articul estudiarém l’etimologia de la paraula Porrat i tractarém d’uns atres temes relacionats.
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (III)
En l’articul anterior hem vist que els porrats s’inicien en el solstici d’hivern i per tant coincidixen en la celebracio d’un fet astrologic celebrat per totes les civilisacions de l’antiguitat. La celebracio que nos es mes proxima culturalment son els “Saturnalia” o les saturnals romanes. Definint i resumint somerament el significat de les Saturnals, podriem dir que eren unes festes romanes en les que es celebrava el solstici d’hivern i l’inici d’un nou cicle agricola, que estaven dedicades al deu Saturn, deu de l’agricultura que havia regnat en una epoca dorada sense esclavitut ni propietat. En estes festes, els “senyors” convidaven als seus subordinats, estant-los permes dirigir-se ad ells en total llibertat. Eren unes festes de fer-se regals, de llibertat, de fusio, transgresio i inclus d’inversio social, caracterisades per bones borracheres i desenfre sexual. Per a l’intercanvi de regals, es montaven fires o mercats especifics. Existia un “rei de les saturnals”, de qui parlarém. En est articul anem a procedir a estudiar la relacio entre les caracteristiques de les Saturnals i les caracteristiques que tenim documentades dels porrats.
Anteriorment a entrar en un analisis pormenorisat, s’ha de dir que podriem pensar, que les festes dels porrats, que en principi pareixen “governades” pel santoral cristià, entren directament en contradiccio en el caracter pagà de les Saturnals romanes. Pero res mes llunt de la realitat. Mechior Talavera, en “Los purrates de Valencia” (1597), posà de manifest l’enfrontament entre l’aparença de festa cristiana dels porrats i la realitat que clarament amaga un orige pagà, quan escriu que “Purrate es solo un bullicio / de gente que va en tropel, / sanctidad mezclada en vicio, / vicio que sacan con él / la devoción de su quicio”. Afig que “haze que sirva la yglesia / por capa de pecadores”. Explica que “Son un público viage / do en son de hazer vassallage / al sancto qu’es aquel día, / hazen una ramería (sic) / por do se afrenta un linage”, contant-nos que “está de gente este día / el camino que no cabe, / pero la yglesia vazía”. Diu dels qui van que “…en son de ganar perdones, / ganan mil vicios tacaños” van al purrate por fuego / y a la yglesia ni aún por lumbre. Orellana, en el XVIII, encara parla dels Porrats com a “pretexto para una Diversión casi del todo profana”. Per a vore com integrava el cristianisme les costums paganes, es interessant reproduir un fragment de carta del papa Gregori Magne (540-604) de l’any 595 dirigida a missioners: “Y puesto que solían sacrificar muchos bueyes a los espíritus malos, es necesario conservar, modificada, esta constumbre también, haciendo un convite, un banquete con mesas y ramas de árbol puestas alrededor de las iglesias, que antes eran templos…No se inmolen ya animales al mal espíritu pero mátense y cómanse en alabanza de Dios, dando gracias así a quien todo lo ha creado, troncando de ese modo los placeres materiales en espirituales”. (p 32 de “Antropología e historia” de Buxó Rey i Álvarez Barrientos -2003).
Hem dit que en els “Saturnalia” es montaven uns mercats especifics orige de productes per a fer regals. I es evident que els porrats son fires o mercats especifics que es celebraven en llocs que es trobaven a les afores de les poblacions, encara que pel seu creiximent molts d’eixos llocs han segut integrats en elles. Covarrubias dia que el lloc a on es celebraven “estan fuera de los muros”. Considere interessant saber que la paraula “fira”, te origens etimologics comuns en el “forum” romà, i implica lloc de reunio. La paraula mercat, te orige en “mark”, “march”, en el significat de llimit o frontera. Els porrats reunixen els significats de fira i mercat, perque eren una reunio de gent generalment fora dels murs de les poblacions. Per a aplegar ad ells, era necessari fer un cami, anant en “romeria” lo que implicava un viage de contacte entre la gent, que hui es historia.
Mes avant estudiarém els productes tipics del mercat del porrats. Ara vejam si eixos productes son objecte de regal, com succeia en les Saturnals. I efectivament, en els porrats, es costum fer regals als chiquets, aixina com el regal del novio a la novia, consistent en “fer el mocador”, omplint-lo dels productes que es venen. Nos ho conta Palanca y Roca quan escriu: “Ella, tóba, el mocador / per les cuatre puntes pren, / y ell diu…”. La “mocadorà” del dia de sant Donis no es mes que la transposicio d’una costum popular a una festa institucionalisada. Es interessant saber que els regals de les Saturnals, acabaren ajuntant-se en els regals d’any nou, o “Strenae”, respecte de les quals no hi ha que pensar massa per a identificar-les en les nostres “estrenes” de Nadal.
El caracter de festes de llibertat, de fusio i inclus d’inversio social propi de les Saturnals, tambe el trobem en els porrats. D’eixa llibertat nos parla el notari Andreu Martí Pineda (a de 1490-ca. 1558) quan escriu en “Consells a un casat” en relacio a la dona que “Ab les festes del porrat feu que tinga pau i tregua, perque en tals jorns la bondat, ab plomes de llibertat, de tot bon desig caplleua”. (p 287 del “Cançoner satírich valenciá”). La fusio social en els porrats la posà de manifest Mechior Talavera l’any 1597 quan nos diu que “Es un passeo do ay como / hable la dama al bizarro, / y es, subiéndole de tomo, / feria de coches de plomo / y de cavallos de barro”, afegint que “El cochero y la fregona, / la dama y el que se entona / todos siguen la estación”. Dient tambe que “La muger del menestral, / como la del principal, / para un día como aqueste / quiere coche, aunque le cueste / la metad de su caudal”. Sobre l’inversio social tambe nos parla Mechior Talavera. Inversio que s’amaga en carasses, posant-se de manifest la relacio en les Carnistoltes: “y ay máscaras que se apegan / como alamares con broches”. Explica que per la llibertat es pert la vergonya: “Es do se da en recompensa / de la libertad offensa, / y aunque sea caso injusto, / para las pagas del gusto / se da a cambio la vergüença”. Nos diu que en els porrats passa lo contrari de lo considerat ortodoxe: “Allí la donzella habla, / la casada se enamora, / la viuda juegos entabla, / la soltera se endiabla”, afegint que “El caballero a la dama / dándola bueltas la infama”. No obstant, sempre hi havia qui intentava resistir-se a anar als porrats. Nos ho conta Juan Lorenzo Palmireno, (1524-1579), qui en “El negro danzar perdió a mi tía” escriu que “Tenía yo una tía de hasta ueynte y un años, que no puedo dezir si era más nombrada por su hermosura o por su buena fama, muy apartada de lo que las otras mucho aman, porque aborrecía juego de cañas, era enemiga de máscaras y si alguna uez yua al porrate constreñida de sus uezinas…”.
La component sexual dels porrats, tambe es posada de manifest per Mechior Talavera qui diu dels porrats que “son de las almas engaño / y de los pecados nido” i que “Es lonja donde se tratan / muchos negocios carnales / do mil insultos se atan / y es plaça do se rematan / muchos pecados mortales”, fent-nos saber que era lloc a on “Dan los pellizcos fiados, / los requiebros por antojo”. Carregant en les dones, parla de que “Son los purrates un río / do las mugeres qual peces / van trepando a su albedrío / y su talle, garbo y brío / pescan los hombres a vezes”, rematant el tema, quan afirma que “Es almoneda encantada / do es Cupido pregonero, / es do se da rematada / la dama por el dinero / y dan por la honra nada”.
L’inversio social la trobem en les Saturnals en l’institucio del “rei de les Saturnals”, personage que eixercia d’emperador durant les festes, ridiculisat pel bilbilità Marcus Valerius Martialis o Marcial (40-104) en els seus “Epigrames”, perque vestia un simbol de poder com la toga: “Nil lascivius est Charisiano / Saturnalibus ambulat togatus”. I en els porrats valencians tenim la seua correspondencia, existint la personificacio de la festa en un “rei dels porrats”. En la p 80 de “Espectáculos y comediantes en Valencia (1580-1630)”, (traduccio de l’obra de Henri Mérimée per Esquerdo Sivera -2004), llegim que “Uno de los jinetes que abría la marcha era denominado el ‘purrate’… acompañado por numerosas carrozas con damas y caballeros de la calle de San Vicente en la que vivía. Detrás iba el ‘purrate’ de San Antón, personaje relevante en la calle de Serranos, después el ‘purrate’ de San Sebastián, el de San Vicente, el de San Valero y el de San Blas”. Es clara la relacio dels porrats en personages marginals que es revisten de simbols de poder. Tenim l’eixemple del “bisbet”, que era un foll del “Spital dels Ignoscents, Folls e Orats” que eixia a demanar als porrats, anotant-se els diners arreplegats en les “Rebudes del bisbet i porrats”. Per l’inventari de bens de 9 de juny de 1587 sabem que la mitra era un dels atributs de poder del “bisbet”. Es troben testimonis de les “festes de folls”, en el s XI, atribuint-se el seu orige a les Saturnals romanes. (p. 28 de “Religiosidad popular: nostalgia de lo mágico” de Luís Maldonado).
L’evident caracter paga dels porrats fea, que l’iglesia intentara que els seus representants s’apartaren d’ells, cosa que no sempre conseguien, aplegant a prohibir als frares franciscans que eixiren del convent els dies de porrat, llevat d’en casos excepcionals, amenaçant-los inclus en pena d’excomunio. Vejam lo que succei en Capítul dels franciscans, celebrat en el Convent de Requena el dia 26 de juliol de 1637 i en l’any següent: “Que los Frayles moradores en los Conventos de Valencia no concurriesen nunca á los Purrates, pena de ser desterrados de la Ciudad…bien que respecto a los Purrates, algunos Frayles que miraban esta ley por mera bagatela, solian freqüentarlos sin reparo, particularmente los de los Conventos inmediatos a Valencia, como el de Jesús, la Corona, S. Diego de Alfara, y aún los de Sancti Spiritus, y algún confesor de monjas. Más como lo supo el Padre Provincial, hizo circular por todos ellos una carta con fecha de 16 de diciembre de 1638, en la que por virtud de santa obediencia y con pena de excomunión les volvió a intimar el mismo precepto, prohibiendo absolutamente a los guardianes el dar licencia á nadie en tales días para salir de casa, á excepción de los que hubiesen de ir a predicar, confesar, auxiliar ó a las limosnas ordinarias” (p 378 de “Historia de la Provincia de Valencia de la regular observancia de S. Francisco” de Martínez Colomer).
No obstant, l’heterodoxia valenciana, consequencia de ser un poble en una cultura producte de la convivencia i interrelacio en unes atres cultures, que es donà en moltes epoques “sots senyoria de moros”, i en els primers temps posteriors a la reconquista, duia a que per ad alguns religiosos, la cultura valenciana i les seues manifestacions festives i ludiques, estigueren per damunt de les consignes oficials de la jerarquia eclesial. Un eixemple podriem tindre’l en Pere Jacint Morlà (ca.1605-ca.1656), en contra de qui escrigue un atre eclesiastic: Lluis Crespí. Algun amic o proxim a Morlà, escrigué la “Sátira en defensa de las comedias que escribió mosén Pedro Morlá contra el referido sermón que predicó don Luis Crespí”, burlant-se de tot lo que es dia que era pecat: “Que se peca si hay comedia / que se peca si se baila / que se peca si en las calles / se consiente la dulzaina, / que se peca cuando hay toros, / que se peca en luminarias, / que se peca en los purrates, / que se peca si se danza / que se peca si se juega, / que se peca si se disfraza”.
En el present articul hem vist els moltissims punts de contacte entre els porrats i les saturnals romanes, lo que fa dificil dubtar de que les saturnals siguen l’orige dels nostres porrats. S’ha de descartar un orige cristià dels porrats, a pesar de les aparences superficials. En el proxim articul, donarém les cites de les primeres prohibicions eclesiastiques del sigle XIII i vorem com els descendents dels iberorromans valencians es defengueren alegant a la costum i a la tradicio. Tambe sera interessant comprovar que tambe els valencians que s’havien convertit a l’islam, celebraven una festa similar. No de bades, tots ells eren descendents dels iberorromans d’esta terra.
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (II)
En la primera part d’est articul, hem vist, que la festa dels porrats es una festa popular autoctona valenciana i exclusivament nostra, que individualisa i unix als valencians de tot el nostre territori. Tambe hem comprovat, que la paraula “porrat” que la definix, es propia i exclusiva de la llengua valenciana.
Hem conclos, que els “conquistadors” de Jaume I, no varen tindre res que vore, ni en la paraula “porrat” ni en la festa que descriu, rao per la qual hem d’investigar sobre els seus origens, tirant ma de documentacio antiga.
Per a entendre el significat dels porrats, resulta imprescindible situar-los en l’epoca de l’any que els ha caracterisat historicament. Estudiarém i compararém lo que nos diuen tres obres. La primera d’elles es “Los purrates de Valencia” de Mechior Talavera publicada l’any 1597. Practicament dos sigles mes tart, Orellana, en “Valencia Antigua y Moderna” (1780/81), individualisà els porrats que es celebraven en la seua epoca. Per ultim vorem qué pasava a finals del s. XIX, segons nos conta Palanca i Roca en l’apartat “Los porrats” del seu llibre “Lo Romancer Valencià” (1888).
En “Los purrates de Valencia”, de 1597, trobem una ubicacio temporal generica dels porrats, dient-nos que “Son los purrates un daño / que nos tienen comprehendido / el principio y fin del año”. Pero l’obra concreta prou mes, individualisant cada un dels 13 porrats “dedicats” que es celebraven en eixa epoca. Per aixo sabem que els tres primers porrats tenien lloc els dies 12, 18 i 28 de decembre: “Santa Lucía, el primero; / el segundo, la Esperança; / los Innocentes, tercero”. Seguien sis porrats en giner: “el quarto, según infiero, / el Niño Perdido alcança. / Los Reyes el quinto es, / el sexto, que va después, / es del señor sant Antón, / Sebastián y Fabián son / séptima fiesta esta vez. / El octavo es sant Vincente, / es sant Valero el noveno”, que es celebraven respectivament els dies 6, 17, 20, 22 i 29 (el “Niño Perdido” i “Los Reyes” es celebraven el dia 6). En febrer venien els ultims quatre porrats, els dies 2, 3, 5, i 9 de corresponents a: “Purificación dezeno, / y a par d’este consiguiente / entra sant Blas el onzeno. / Es el dozeno purrate / sancta Ágatha, y por remate / sancta Apolonia, y pues ya / por orden contado está”.
Si estudiem quins porrats dels que cita Mechior Talavera poden ser mes antics que uns atres, hem de saber que totes les advocacions a les que es dediquen, es corresponen en sants paleocristians, martirisats entre els s. III i IV, i foren establides en epoques anteriors a l’invasio musulmana, llevat del porrat dedicat al “Niño perdido”, festa relacionada en els beguins i la “Confraria dels chichs perduts de Sent Vicent Ferrer”, i que l’any 1591 es nomenat com “lo porrat dels gichs de Sant Vicent” (archiu dip.val. V. 1/264, fol. 61r). Per posar uns eixemples, l’advocacio a la Mare de Deu de l’Esperança fon establida en el X concili de Toledo l’any 656. La festa als Sants Inocents, data d’ans de finals del V. La festa del 6 de giner o dels Reis fon decretada per la visita dels “Magi”, en el concili de Saragossa de l’any 380. La Purificacio de la Mare de Deu o Candelaria fon instituida per Sant Gelasi (492-496), per a desterrar les purificacions paganes de les Lupercals. Es interessant saber que algunes de les festes dels porrats citades per Melchior Talavera, es troben referenciades en el calendari dit hispano-mossarap, dedicat a Al Haquem II, escrit l’any 961, com per eixemple, de decembre, el dia 18 “festum apparitionis Marie” i el dia 28 “Latinis festum Jacobi apostoli”; de giner, els dies 6 “apparuit super eum in hac nocte stella”, 19 “Latinis festum Sebastiani et sociorum ejus” i 22 “Latinis festum Vincentii diaconi interfecti in civitate Valencia”; i de febrer, el dia 5 “christianis festum Agathe”.
La segon referencia de la que hem parlat, es la d’Orellana en “Valencia Antigua y Moderna” (1780/81), que diu que “aunque muy pocos son, ó ninguno, los que ignoran que dia hay Porrat”, afig que “me ha parecido individuarles…”. Diu que “solo son hasta catorce en número…”. Elimina 3 porrats dels citats per Talavera i n’afig 4 de nous. Vegem clarament que els 3 que elimina son els de decembre quan afirma que “todas coinciden en ciertos determinados días desde 1º de Enero hasta el día de Nuestra Señora de Campanar, ambos inclusive, que es a 19 de Febrero”, sorprenent especialment l’eliminacio del porrat de santa Llucia, per ser un porrat encara vigent hui en dia. Els 4 porrats que afig es dediquen a sants i advocacions incorporades a les festivitats cristianes en els sigles XVI i XVII. Estos nous porrats son, en giner, el “S.° Nombre de Jesús”, el “S.n Julián Obispo” i el de “S.n Pedro Nolasco”, que es celebraven el dumenge següent als reis, i els dies 28 i 31 respectivament. De febrer, afig el dia de “N. Sª de Campanar”, que es celebrava el dia 19. Es interessant saber, que l’advocacio al “S.° Nombre de Jesús”, fon concedida pel papa Clement VII als franciscans l’any 1530, que el bisbe S. Julià i Pere Nolasc foren canonisats en 1594 i en 1628 respectivament, aixina com que el porrat de Campanar, degue escomençar a celebrar-se, posteriorment al 19 de febrer de 1596, quan es trobà la Mare de Deu de Campanar a la que es dedicava.
A pesar de que Orellana no cite els tres porrats de decembre, sí que deixa constancia de tres porrats de giner anteriors al de Sant Antoni i que son els del “Dia de los Santos-Reyes. En el Monasterio de S.n Vic Martyr. Religiosos Bernardos”; el del “Dia del Niño Perdido. En el Convento de S. María de Jesús. Religiosos Franciscos” i el del “Dia del St° Nombre de Jesús (Domingo siguiente). En el mismo convento”. Un sigle mes tart, Francisco Palanca y Roca escriu en el llibre que hem citat que “Se mór l’añ en Sant Silvestre / qu’el du agarrat d’els cabells / y encara tens de Nadal / la casca dins de les dents / ve Sant Antoni el barbut / casi acompayat d’els Reis / causa del primer porrat / en lo désat de Giner”.
Comprovem per tant, que la consolidacio de les celebracions corresponents a les festes canoniques de Nadal feu que anaren perguent força els porrats d’eixe temps de l’any. Primer es debilitaren els porrats de finals d’any i en acabant els de principi de l’any. No obstant, en la relacio de porrats que encara es celebren hui en dia en distintes parts de la geografia valenciana, podem constatar que practicament tots els porrats citats per Mechior Talavera l’any 1597, encara tenen vigencia en un lloc o en un atre.
Vist quan es celebren i es celebraven els porrats i definida l’epoca de l’any en que historicament s’han celebrat, tenim un primer porrat el 13 de decembre dedicat a santa Llucia, i un ultim del dia 9 de febrer, dedicat a santa Apolonia. Procedirém a estudiar el significat tant del primer dia de porrats com de l’ultim.
Si estudiem el significat del dia de santa Llucia, o dia en que es donava el toc d’eixida dels porrats, les dites populars nos informen de que coincidia en el solstici d’hivern, sent que es diu que “Per Santa Llucia minva la nit i creix lo dia”, o “a Santa Llucia un pas de puça…”, fent referencia al dia en que s’invertix la tendencia de la duracio dia-nit, escomençant a allargar-se el dia, i per tant, acurtant-se la nit. L’evidencia de que hui en dia, el dia 13 de decembre o dia de santa Llucia no es correspon en la data del solstici d’hivern, que te lloc entre el 21 i el 22 de decembre, s’explica pel desfas progressiu del calendari julià que data del 45 a. C. i que fon reformat l’any 1582 pel calendari gregorià actual, reforma en la qual participà el matematic i astronom valencià Jerónimo Muñoz.
En relacio a l’ultim dia de porrats que es el 9 de febrer, la rao de ser-ho es troba, en que a partir del 10 “empiezan los días en que en algún año pueden ver impedidas las celebraciones de los Santos por la Cuaresma, el Triduo Sacro o la Octava de Pascua”, segons nos diu Ferrer Grenesche (p 18 de “Los santos del nuevo Misal hispano-mozárabe”, -1995). L’ultim dia de possible festa anterior a la Quaresma, es variable, sent que esta depen de l’inici de la Pasqua la qual s’escomença el primer dumenge que seguix a la primera lluna plena de primavera. La data era important en una societat fortament condicionada pel calendari cristià. La Quaresma, era un periodo de quaranta dies -sense contar els dumenges- de preparacio per a la Pasqua, en els quals estava manat el dejuni i l’abstinencia, lo qual no permetia massa festa durant eixe temps. Per aixo, anteriorment a l’escomençament de la Quaresma, el poble es donava una panchada de festa, representada per les Carnistoltes. Com a nota curiosa en relacio als valencians i la quaresma, considere interessant que es conega, que de forma general, incloia el lacticini o abstinencia de llet, pero “…en este Reyno de Valencia,… sin escrúpulo alguno comen todos de lacticinio de tiempo inmemorial”. (“Buen uso de la teología moral: según la doctrina y espíritu de la Iglesia” de Francisco Guijarro -1788). No seria d’extranyar que es tractara d’una costum inmemorial dels valencians d’influencia musulmana, sent que per als musulmans, “La leche es el símbolo de la pureza de sentimientos, libres de toda hostilidad” (“Herencia islámica en la gastronomía murciana” de Rosa C. Garrigós).
Comprovem per tant, que l’epoca natural dels porrats, es troba entre el solstici d’ivern i l’inici de la Quaresma. Vorem que porrats i carnistoltes compartien, tant espai temporal, com multitut de caracteristiques.
Es interessant saber que el solstici d’hivern ha segut celebrat per totes les cultures antigues, per a les quals representava el “renaiximent” del sol o de la llum. Per als romans, era el “natalis solis invicti”, o naiximent del sol invicte que anava guanyant temps a la foscor de la nit. El celebraven entre el 19 i el 25 de decembre en unes festes o “feriae Saturni” dedicades a Saturn -de“satu”, participi de “sero” que vol dir sembrar-, deu de l’activitat agricola i de la sembra, deu d’una “edat d’or” sense esclavitut ni propietat. Eren els “Saturnalia”, “ferias Saturnalibus” o saturnals. Els “Saturnalia”, es celebrà en un principi el 19 de decembre i constava de sacrifici i banquet public. Es tractava d’unes mereixcudes festes per haver acabat un cicle agricola i l’ocasio de demanar al deu per la fertilitat d’unes terres, que anaven a preparar-se per a una nova sembra. Com totes les festes, tendi a allargar-se, sent ampliada succesivament per Juli Cesar, Caligula i Domicià. Es tractava d’unes festes tan populars que continuaren celebrant-se en epoca cristiana. En els calendaris de Filocalo (336 d. C) i de Polemio Silvio (448 d.C) es nomena la festa, que progresivament anà perguent el nom pagà de Saturnals, conservant exclusivament el de “Feriae servorum”, pel qual tambe eren conegudes.
En la següent part d’est articul comprovarém les sorprenents coincidencies entre els porrats i les saturnals, orige indubtable dels porrats. Vorem el recel historic de l’iglesia cap als porrats, lo que demostra el seu orige pagà no eclesiastic, per molt que es trobe amagat darrere d’un santoral cristià.
NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (I)
La festa dels porrats es una celebracio exclusiva del poble valencià, que el caracterisa i individualisa en relacio als atres pobles d’Espanya. Per raons no dificils de sospitar, es constatable que ha passat prou desapercebuda entre els estudiosos d’etnologia hispanica.
Descrivint lo que actualment son els porrats, podriem dir que es tracta de fires populars celebrades en dies senyalats, en les que es fa un chicotet mercat fonamentalment d’aliments, com dolços i fruts secs o torrats, que hui son considerats com a llepolies.
Si nos preguntem per l’hipotetica paternitat de la costum dels porrats, en relacio als conquistadors de Jaume I, haurem de descartar-la d’inici, sent que ni en Arago ni en Catalunya, existixen ni han existit mai, ni la paraula “porrat”, ni el fet que descriu. Vegem per tant que es repetix una constant, que hem comprovat quan hem analisat les atres especificitats etnologiques valencians estudiades de moment, i es que aragonesos i catalans fan porra en relacio al seu orige. Es demostra una volta mes que l’influencia dels aragonesos i catalans que vingueren en Jaume I, formant part d’una classe militar i senyorial, sobre el poble valencià, fon igual a un zero ben gran i redo. La seua presencia fon unicament coyuntural, tornant-se’n a les seues terres de forma majoritaria, una volta feren caixa, tal i com han mantingut autors com Cabanes, Gomez Bayarri o Roca Traver.
Centrant-nos en els porrats, primer que res, vorem que es tracta d’unes festes de caracter eminentment popular, que s’extenen per tot el territori valencià, comprovant que tant la la paraula “porrat” com el fet dels porrats, son i han segut unicament i exclusivament valencians.
Que els porrats s’extenen per tot el territori valencià, representant un element d’unio i cohesio, ho vegem en que es celebren de nort a sur, tant en Vinaros com en Oriola. Pascual Madoz, en la p 323 del vol 16 del “Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España…” (1850), diu que en l’ermita de Sant Gregori de Vinaros, “se hace una especie de feria o ‘porrat’, como llaman en el país”. En Oriola, celebren des de sempre, el “porrate” de “San Anton”. Roca de Togores en “Obras poéticas” (1857) te uns versets titulats “Alicante”, a on escriu que “Y venden por dos seisenas / El porrat de San Anton”. Es cert que fora del territori valencià podem trobar alguna derivacio en la zona de Terol que fita en Valencia degut a la relacio historica que des de sempre nos ha unit. López Navarrete i Torres Belmonte en el seu llibre “El habla de los pueblos turolenses de la comarca Gúdar – Javalambre” (2008), nos fan saber que en eixa zona, “Ir de porrate” vol dir “Ir de fiesta, recorriendo camino”. Es tracta de la zona a on segons el mateix llibre, “Irse pal Reino” de forma generica, vol dir “Irse para el antiguo Reino de Valencia”, lo que supon obviar l’existencia d’un “Regne d’Arago” constitutiu de la Corona d’Arago del qual formaven part, aixina com considerar que el Regne de Valencia es el “Reino” per antonomasia.
Sense animo de ser exhaustiu, anem a situar el moment i el lloc en que es celebren alguns porrats valencians. Separarém entre aquells que es celebren durant el periodo “natural” dels porrats i aquells atres que, celebrant-se fora de temps, nomes es diuen porrats per extensio, per tractar-se de festes similars. Mes avant estudiarém les raons d’esta distincio.
Entre els porrats que tenen lloc durant el periodo “tradicional”, podem dir que el 12 de decembre es celebren porrats dedicats a Santa Llucia en Denia i en la ciutat de Valencia. Els porrats mes famosos sense dubte dedicats a Sant Antoni del porquet el dia 17 de giner, es celebren entre atres, en Alacant, Almoines, Benissa, Beniopa, Benirredrà, Bocairent, Borriol, Castello, Callosa d’en Sarrià, Castelló de Rugat, Elig, Fanzara, Muro, Oliva, Pego, Valencia, Xixona…El porrat de Sant Sebastià es celebra el dia 20 de giner en Xixona. El 22 de giner, dedicats a Sant Vicent Martir o de la Roda, es celebren porrats en Guadassuar i Sueca. A Sant Valero es dedica el dia 29 de giner, en el barri de Russafa de la ciutat de Valencia. A la Purificacio-Candelera el dia 2 de febrer es dediquen porrats en Manuel i Alacant. El 3 de febrer i dedicats a Sant Blai es celebren porrats en Albal, Pedreguer, Potries, Ràfol de Salem i Torrent. A santa Agueda es dediquen els porrats de Catral i de Benicassim el dia 5 de febrer. El dia 9 de febrer es celebraven en Marchalenes en honor de Santa Apolonia i sobre estes dates, s’ha recuperat el porrat del Raval de Sant Josep en Gandia.
Entre els porrats “fora de temps”, el porrat de Sant Macià es celebra en Rotova els dies 27 i 28 de febrer i esta declarat festa d’interes turistic. El porrat de Torrent en terme de Llanera, es celebra el primer divendres del mes de març i te importants particularitats de les que parlarém. El mes d’abril celebren en Xeraco el “porrat de primavera”. El 17 de maig hi ha porrat en Elig dedicat a Sant Pasqual Bailon. En Almassora, el 5 de juny, celebren el porrat de Santa Quiteria. De juliol tenim el del Dia de la Sanc de Tavernes i el que dediquen a Santa Ana en Simat. En Tavernes, en l’ermita de Sant Llorenç ne fan un atre el 10 d’agost, i el 21 en La Vilavella en el raval de Sant Jogim. El 16 de setembre i dedicat als sants de la pedra, ne celebren un en l’Alqueria de la Comtessa i a finals de setembre i principis d’octubre, en Altea, te lloc el porrat de Sant Miquel. El dumenge següent al 25 d’octubre, dediquen un porrat en Elig a Sant Crispí.
Si parlem del carácter popular dels porrats, i escomençant pel sigle XIX, com a costum apareixen “Los porrats” en un apartat de “Lo romancer Valenciá: giqueta galeria de cuadros de costums” (1888). Els porrats han segut l’argument de comedies populars, com la que Eduart Escalante publicava en 1887, titulada “Del porrat de Sent Antoni á les torres de Serrans”. S’han relacionat en personages populars com “la Torratera”, com fa Pascual Perez y Rodriguez l’any 1859, en “Los Valencianos, pintados por si mismos”, llibre en que Rafael Blasco, escriu uns versets sobre el Cocotero o venedor de cocots dient que “No hay broma, lance ridículo / Porrat o fiesta de calle / En que al punto no se halle / El héroe de nuestro artículo”. Els porrats apareixen en consells a fadrins, com en el “Coloqui nou del tio Canari, el que aconsella a tots los fadrins del modo que se han de buscar novia”, imprés l´any 1854, en que un personage nos diu d’eixa novia buscada que “Tampoc la vullc andarieta, que en casa no para may, visitant a tot el món, sinse deixar-se un porrat, ni festes ni profesons…”.
Si seguim per sigles anteriors, Orellana, en “Valencia Antigua y Moderna” (1780/81) parla en relacio als porrats de “la muchedumbre” i de “el bullicio de la gente”. Pere Jacint Morlà, (ca. 1605- ca. 1656), en les “Decimes a la festa que feren los 41 cavallers de Montesa en lo temple a la Purissima Concepcio”, escriu que “…en este temps que corre, tot es cauteles i ardits, tot es berenars,…confits, comedies, bous y porrats…”. Si hem vist consells a un fadri en relacio als porrats, el notari xativi Andreu Martí Pineda (a de 1490-ca. 1558), escrigue els “Consells a un casat”, dient de la dona que “Ab les festes del porrat feu que tinga pau i tregua, perque en tals jorns la bondat ab plomes de llibertat de tot bon desig caplleua”. (p 287 del “Cançoner satírich valenciá”).
En relacio a la paraula “porrat”, anem a vore com es propia i exclusiva de la llengua valenciana, sent desconeguda tant en castellà com en català, llengues en les que no es troba documentada mes que per a referir-se a la seua valencianitat. Vejam-ho, dit tant per valencians com per no valencians: Sebastián de Covarrubias (1539-1613), en “Tesoro de la lengua castellana o española” (1611), diu de la veu ‘Porrate’ (fol 146 v.) que “Esta palabra es valenciana y mal entendida de los mesmos naturales de Valencia”. Anteriorment, Lope de Vega, ya havia deixat constancia de que “porrat” era propia de la llengua valenciana, en “Los locos de Valencia”, comedia que escrigue quan estigue en Valencia els anys 1589 i 1590. Verino, valencià, parla en Gerardo, madrileny, sobre Erifila, personage que havia ingresat voluntariament en l’hospital dels folls de Valencia, seguint al seu amat Florian. Li propon que la traga a vore un porrat dient: “Hoy, día de los Santos Inocentes, / hace fiesta Valencia en esta casa, / que se llama porrate en nuestra lengua / sacadla á un corredor, una ventana…”. Llorenç Mateu i Sanç (1618-1680), en el cap. 8 de “De Regimine Urbis et Regni Valentiae” (1654), escriu sobre el Porrat de Sant Vicent: “…ad Caenobium Divi martyris Vincentii Ordinis cisterciensis extra moenia constructum, quo celebrabatur solemnitas illa, quam nostrates Porrat vocant”. Comprovem la categoria dels autors dels XVI i XVII, que es referixen als porrats, (Covarrubias, Lope de Vega, Mateu i Sanç). Front a l’erm actual, aixo nos dona a entendre que en eixa epoca, el regne de Valencia, contava prou mes que ara.
Que era una festa desconeguda en uns atres llocs, sobre la que existia curiositat, ho comprovem en l’obra “Los purrates de Valencia”, composta per Mechior Talavera l’any 1597 “a petición de una dama desseosa de saber qué cosa son”. (Edicio de Sandra McCosham. Anexos de la Revista Lemir -2005)
Es innegable que el pas del temps modifica les costums populars, desvirtuant-les i fent que es difumine o es perga el seu significat inicial. Eixe proces es produix a voltes de forma natural, per l’evolucio de la conciencia social o religiosa del poble, o com a consequencia de l’incorporacio d’avanços tecnologics. En unes atres ocasions els que posen en perill, inclus la propia pervivencia de certes costums populars, son els interessos de les classes religiosa i/o politica dominants.
En la part següent d’est articul, estudiarém les caracteristiques documentades dels antics porrats i vorem tot lo ha anat perguent-se en el devindre de l’historia. Aixo nos facilitarà raonar sobre el seu orige.
