CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (i II)
Es evident que les cristianes valencianes que hem estudiat en l’articul anterior, s’han de contar entre els “valentini” que coneguerem en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”. Estes valencianes eren ateses espiritualment per religiosos valencians que eren ajudats pels que venien de la provincia eclesiastica de Tarragona i de la de Toledo, segons consta en la documentacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Recordem-ho.
L’existencia de religiosos valencians es posa de manifest en la declaracio d’un juge i jurat de Terol a qui dien “Ferrandus Petri”, qui declarà que els valencians consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, i ho demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que tant religiosos com laics valencians el reverenciaven i complien els seus preceptes, rebent les iglesies de les seues mans.
Als religiosos que venien a ajudar al valencians per part de Tarragona, els trobem en la minuta de l´argumentacio de Vidal de Canyelles, bisbe d’Osca, qui escriu que desde fea 50 anys, “Quoniam a L annis citra”, retors catalans celebraven en l´iglesia de Santa Maria de Valencia “clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie”, administrant sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven “et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus”. Hem de saber que l’eixemplar del Vaticà amplia l’ajuda per part de Tarragona als aragonesos parlant de “vel catalani vel aragonenses”.
Trobem que un religios representant de Toledo actuava en territori valencià previament a la reconquista en la declaracio de “Rodericus, archidiaconus de Alpont”, qui declarà, que el bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220), atenia als cristians d´Olocau i Almenara en nom del bisbe de Toledo “…quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau”. Podria ser que la presencia de “Martinus”, en el nostre territori fora una de les actuacions induides per l’arquebisbe de Toledo Martín López de Pisuerga, en compliment de l’orde del papa “Celestinus” III qui el 4 de Juny de 1192, li escrigué dient-li que enviara sacerdots a Marroc, a Sevilla i a unes atres ciutats en poder dels sarrains a on hi hagueren cristians “Marrochios, Hispalim et alias sarracenorum civitates, in quibus christiani degunt, in nomine Christi fiducialiter adeat”, explicant-li, que el motiu era confortar ad aquells que es mantenien ferms en els sacraments de l’iglesia “et ubi eos in fide nostra et sacramentis ecclesie fortes ac firmos invenerit, fraterna benignitate confortare et confirmare laboret”, aixina com instruir als que podien havien caigut en la supersticio “in quibus eos minus sufficientes vel aliqua superstitione deceptos invenerit, studiose instruat et informet”.
Desconeguem si els cristians valencians agraien o no estes ajudes exteriors i fins a quin punt s’integraren en la nova organisacio eclesial sorgida posteriorment a la reconquista, no havent dubte de que els llocs preferents de la jerarquics de la nova “ordenacio de l’iglesia valentina” foren ocupats per gent forastera. Els cristians valencians, degueren assistir atonits a la lluita per a encarregar-se de la “ordinatio ecclesiae valentinae”, que protagonisaren l’arquebisbe de Tarragona Pere d´Albalat i el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada i que aplegà a cotes surrealistes, quan l’any 1240, l’arquebisbe de Tarragona “Petrus miseratione divina Terrachonensis archiepiscopus”, celebrà un Concili Provincial en la ciutat de Valencia “praesidentes in concilio in civitate Valentiae congregato”, en el qual llançà sentencia d’excomunio “excommunicationis sententiae”, contra l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada, acusant-lo d’haver fet actes de possessio en la seua Provincia eclesiastica “Toletanus archiepiscopus per Terrachonam provintiam transitum faciens crucem ante se portari fecerit vel palleo usus fuerit vel indulgentias dederit in nostra provintia”. L’any 1241, el papa Gregori XIII, contant els fets, “apud Valentiam quam ad suam asserit provintiam pertinere congregato”, declarà nula l’excomunio de Pere d´Albalat “praefatam excommunicationis sententiam de tratrum nostrorum consilio denunciavimus”. L’ansia d’esta jerarquia eclesial forastera per agabellar poder, degue ser el motiu pel qual no procediren a la restauracio d’antigues seus episcopals documentades, com les de Xativa, Denia, Elda i Oriola.
Per estes actuacions dels forasters, es dificil concretar el nom dels religiosos valencians prejaumins. García Edo documenta el 26 de maig de 1242 aun tal “Petri clerici de Paterna” que era “notario público de Burriana” (“Los escribanos de la Cancillería Real en la conquista de Valencia por Jaime I”. BSCC Tom LXIV.-1988). Un Pere de Paterna, que havia de ser un cristià prejaumi o un convers, rep una casa en el Repartiment “Marti Petri de Paterna: d. Juçef Alguasqui”. Seria una casualitat que el cristià prejaumi documentat per Galmez en “El mozárabe levantino”, quan escriu: “En el Rep. De Val.: Pedruelo III 57, nombre de uno de los habitantes de Valencia al tiempo de la Reconquista, sin duda mozárabe”, es tractara d’un religios.
Respecte del foment dels indigenes front als forasters per a estar al front de la iglesia, es curios un text de 3 de febrer de 1330, que dugueren al papa embaixadors de Castella i Portugal, i que havia segut suscrit pel rei Alfons d’Arago, en el qual es reivindicava el valor dels indigenes o “indigene” front als de fora o “alienigene”, per a l’obtencio de prelatures, beneficis eclesiastics i uns atres carrecs de l’iglesia, dient-li que els indigenes estaven moguts pel zel de la seua fe i el recort de l’escampament de la sanc dels seus antepassats que anaren a la guerra contra els infidels…“consueverunt zelo fidei succensi et efusione sanguinis progenitorum aurorum memores ad guerram ibant”.
Esta ultima cita ve al pel, per a fer referencia als cristians valencians prejaumins o “zelatoribus fidei”, de la carta del papa Gregori IX de la que parlàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Aprofite la referencia per a corregir l’error de que el “Ann. XII” del pontificat de Gregori IX, no correspon a 1238 sino a 1239, per lo qual s’enten millor el que els cristians valencians prejaumins afirmen que donaren auxili i ajudaren en la seua lliberacio, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”.
Per a acabar, comentar que seria interessant coneixer l’informacio que barallà el Patriarca sant Joan de Ribera, arquebisbe de Valencia entre 1569 i 1611, quan escrigue que “Villanova vicus est intra civitatem Valentiam situs in quo olim infidelis Mahometani agere solebant: nunc vero magna ex parte ab hijs qui veteri sua origine christiani sunt, et a nonnullis etiam eorum qui Cristi fidem sunt super conveni incolitur” (vol. 28 BRAH, apud vol. 28 Arch. Curia eclesiástica de Valencia), que vol dir que “El barri de Vilanova es troba dins de la ciutat de Valencia i en ell solien haver infidels mahometans, si be es cert que una gran part d’ells era d’antic orige cristià i uns atres que residien alli conveniadament, cultivaven la fe de Crist”. Sabem que la Vilanova no era tan nova, i era ben antiga, perque es cita en la primera crónica general com al lloc a on es trobava l’almunia d’Abd al Aziz, “que los cristianos llaman huerta de Villanueva”. Tambe la trobem en el Repartiment: “R de Bolas ortum in Villanova…”. I finalment, en la “Historia Roderici” de principi del s. XII “Ille vero quamdam Valentiae partem, quae dicitur Villanova…”.
Perque seguint la cita de sant Joan de Ribera, hem de saber que els valencians descendim substancialment, tant d’eixos “infidels musulmans…d’antic orige cristià”, que en quan pogueren tornaren a convertirse al cristianisme, com d’aquells atres que continuaren sent cristians, perque “cultivaven la fe de Crist”.
En tot lo que hem vist anteriorment sobre els cristians valencians prejaumins i en tot lo que acabem de vore, desespera comprovar que catalanistes i acatalanats continuen negant la seua existencia, simplement perque es un dels arguments que gasten per a justificar una falsa llegitimitat historica dels catalans per a apoderar-se de la nostra llengua valenciana. Al respecte, es interessant coneixer que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención” (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).
Es hora de que els valencians reaccionem front a tant de “inventor” que nomes busquen la nostra destruccio com a poble, per a ser engolits per un atre. Posant de manifest totes les invencions i mostrant la veritat, intentarém que callen.
CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (I)
En el el cap. IV “Contra Judaeos et Sarracenos” del Concili de Tarragona de 1239, consta la prohibicio de que hi hagueren dones o dides cristianes que estigueren al servici domestic de judeus o sarrains, “Item statuimus quod Judaei et Sarraceni…nutrices vel mulieres non teneant Christianas”, manant-se que si cohabitaven en ells, “Et si quae sunt Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, havien d’anar-se’n de sa casa en els dos mesos següents a la publicacio de la norma, “infra duos menses a tempore publicationis istius constitutionis receserint”, advertint que si no obedien, per molt que feren penitencia “quantumcumque poenitentiam fecerint”, els seria negada la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, que nomes podrien conseguir en un permis especial del metropolità “nisi de metropolitani licentia specialiter”. Anem a vore l’importancia d’este text per al cristianisme valencià prejaumi.
Per a entendre la prohibicio, s’ha de saber que entre les “domestiques persones” dels “senyors” o “patrons” d’eixa epoca, estava el servici domestic de “servs” o esclaus i de “servents”. Els primers podien ser objecte de compravenda i no tenien dret a remuneracio pel treball que feen, mentres que els “servents” tenien dret a “soldada” o “lloguer”. Trobant-nos en uns temps de proselitisme religios, preocupava l’evidencia de que els “senyors” contaven en una posicio de força per a convertir als seus “servs” o “servents” a la seua religio. Per aixo els musulmans havien prohibit que les musulmanes treballaren per a “senyors” cristians, i els cristians prohibiren que les cristianes treballaren per a “senyors” musulmans. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?” (“Cristianos y conversos al islam en al-Andalus bajo los Omeyas”). Posteriorment, en temps de recuperacio del poder cristià, el Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos”. Es tractava per tant d’una norma que tractava d’evitar conversions a la religio contraria, no posant-se problemes en principi, respecte a que els “senyors” que profesaren la religio dominant tingueren “servs” o “servents” d’un atra religio.
Entes el text i entrats en context hem d’analisar el perqué hem aplegat a la conclusio de que la norma va dirigida a cristianes del territori valencià i de ningun atre lloc de la provincia eclesiastica de Tarragona.
En primer lloc, es important constatar que la norma es publicà a l’any següent de haver-se pres la ciutat de Valencia, i que tant la durea punitiva consistent en denegar la sepultura cristiana, com el voler donar-li solucio en dos mesos, obliga a pensar en que es volia corregir urgentment una situacio sobrevinguda que s’entenia com un problema. Provablement, els reconquistadors forasters ya haurien vist este tipo de relacions mentres recuperaven el nort del territori valencià, decidint-se a prohibir-les quan observaren lo usual del fet, una volta conseguit el domini de la ciutat de Valencia i de la seua contornada.
Hi han poderoses raons per les quals pot asegurar-se que la norma no anava dirigida a cristianes aragoneses o catalanes. Si considerem la possibilitat de les cristianes de la norma foren dels territoris primigenis aragones i/o català, nos ho llevarém rapidament del cap, sabent que este territori es caracterisava per un regim feudal en el qual l’immensa majoria del poble cristià era esclau de “senyors” cristians, sent impossible l’existencia de “senyors” musulman que tingueren cristians al seu servici (vore “El dret a maltactar als catalans”). Tambe descartarém que la norma poguera referir-se a cristianes de Tortosa i Lleida, perque havent segut incorporades ala Corona en 1148 i 1149 respectivament, ya havia passat un temps considerable d’adaptacio a l’anterior regim feudal. No es possible que s’haguera deixat pasar tant de temps sense prohibir-ho, vist que es considerava un problema a resoldre urgentment.
Tambe es interessant saber, que l’existencia de dides cristianes al servici de “senyors” musulmans, no es mes que la continuïtat d’un fet documentat en territori valencià anteriorment. Ibn Mutanna, (¿?- 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. (p 275 de “Como los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Al-Rusati (1074-1147), d´Oriola, explicà en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, que la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…” Encara hui, en llengua valenciana eixa taca en la cara es diu ‘rosa’.
Vists els antecedents dels fets que prohibix la norma, es important coneixer la continuïtat que tingue en territori valencià, aixina com que fon l’element de distincio que caracterisà i particularisà certs documents valencians. Per aixo s´ha de dir, que a pesar del curt plaç i de la dura pena imposta a les infractores de la norma de 1239, s’ha de posar en dubte l’exit de la seua aplicacio, sent que necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Segurament no era tan facil impedir una forma de guanyar-se la vida, que podia haver donat lloc a intenses relacions personals independents de la religio. Ya sense urgencies, les normes civils es feren resso de la norma religiosa, i els Furs valencians de Jaume I establiren que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. Pero la norma sobrepassà en molt a Jaume I. Una de les preguntes particulars que diferenciaven el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” de l’any 1383, del de Tarragona, era “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir si alguna cristiana alimentava o donava pit ad algun infidel o al contrari, -vel e converso- es dir, si una musulmana o judia donava pit a chiquets cristians. Encara a principis del sigle XV, Sant Vicent Ferrer, predicava en un dels seus sermons en relacio a moros i judeus que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells”.
Hem dit que la duracio de la norma revela el fracas de la seua aplicacio. Durant eixe temps es detecta una certa evolucio, sent que inicialment la prohibicio unicament afectava a que les cristianes no podien fer de dides de chiquets musulmans i posteriorment es controlà tambe lo contrari. En Castella, des de les Corts de Valladolid de l’any 1268, s’havia manat “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”. Esta duracio en el temps, nos obliga a pensar en un canvi en relacio a l’orige de les cristianes a que anava dirigida. Si les dides cristianes de 1239 havien de ser cristianes valencianes prejaumines, les dides cristianes de les normes posteriors que seguien al servici de musulmans, havien de ser o descendents de les primeres o converses des de l’islam.
Podent assegurar la valencianitat de les cristianes de que parlem, anem a vore com de l’analisis del text de la norma, podem obtindre unes atres informacions sobre la seua vida. Per una banda vegem, que en acabant de prohibir-se en general que les cristianes estigueren al servici domestic de judeus o musulmans, la norma passa a concretar lo que han de fer aquelles “que cohabiten en ells” o internes, de lo que es deduix que tambe hi haurien externes que anirien a treballar a la casa del “senyor” o “patro”. Es evident que les “serves” o “esclaves” estarien entre les internes, sent les externes les “serventes” o cristianes lliures. Per tant, de la dualitat implicita de la norma, podria deduir-se l’existencia de cristianes valencianes prejaumines lliures o alforres. Per una atra banda i en relacio al regim punitiu establit per a les cristianes valencianes que incumpliren l’obligacio de deixar de servir a musulmans en dos mesos, vegem que este consistia en negar-los el soterrar en un cementeri cristià, lo que exigix l’existencia de cementeris cristians prejaumins a on es soterrarien els “valentini” cristians. La norma es una bona mostra de l’abus de la nova jerarquia dominant que hauria pres el control sobre eixos cementeris.
Per a acabar podem dir, que tot induix a pensar que en territori valencià hi hagueren tant dides cristianes de musulmans, com dides musulmanes de cristians. A voltes seria dificil discriminar-les per la religio, perque serien converses cap a un costat o cap a l’atre. Independentment de les llengues representatives de cada religio, llati o cristianesc per a unes i arabic o sarrainesc per a unes atres, moltes d’elles parlaven romanç i algunes d’elles sabrien l’arap. Tot este guirigall es la causa de que entre valencians, quan a un chiquet de bolquerets se li ensenya a demanar aigua, se li diga en llengua valenciana: “mare vullc ma”. Per a qui no ho sapia, “ma” vol dir aigua en arap.
Conegudes les presents valencianes cristianes prejaumines, en el proxim articul recordarém que no estaven a soles.
LA LLENGUA DELS VALENCIANS EN EL S. IX
L’extensio territorial de l’islam fon l’excusa perfecta per a que partir de l’any 711, militars araps i nortafricans intentaren i conseguiren el domini de la riquea d’una gran part de Spania, duguent en ells llengues forasteres.
El llati o la “romanam linguam”, que representava el poder cristià de Spania en mans d’elits d’orige germanic, anava a cedir pas com a llengua oficial, a la llengua del llibre sagrat dels dominadors musulmans que era l’arap o “arabiyya”. Trobem juntes estes dos llengues en una moneda de l’any 716, en la que es llig per una cara “feritos soli in Span…” i per l’atra “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus…”.
Pero tant la “romanam linguam” com la “arabiyya”, eren llengues parlades per minories. Ni tots els dominadors parlaven arap, per ser de diversos origens, ni el poble pla dels distints pobles hispans o “hispaniae populis”, parlava llati cult o “romanam linguam”, sino que s’expressava en distints “llatins” populars o “rusticam romanam linguam”, que havien creixcut sobre diferents substrats prerromans indigenes.
En relacio al nostre territori valencià, sabem que el llati degue continuar sent oficial com a minim fins a l’any 754, i provablement fins al 756 o al 769, gracies als pactes subscrits entre Abdallaziz i Teodomir en l’any 713, pels quals Teodomir continuà governant este territori, sent succeit per Atanagilt. (vore “El territori cristia tributari valencià durant el califat de Damasc”). Si parlem dels invasors que vingueren, s’ha discutit sobre si predominaven els araps o els berebers. Hui, Sanchez Martínez parla del territori valencià com a “territorio casi vacío de poblamiento árabe” (vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). L’importancia de l’element bereber fon defesa per Guichard (vore “Els musulmans en valencia. L´element bereber”), havent segut matisada per Vallvé, qui manté que moltes de les cites que parlen dels “barbar”, no es referixen als nortafricans, sino als visigots o “bárbaros que entraron en España a partir del año 409” (“Libertad y esclavitud en el califato de Córdoba” en “Actas II jornadas de cultura árabe e islámica”).
Si parlem de la llengua que parlava el poble valencià indigena, no hi ha dubte de que era una “rusticam romanam linguam”, naixcuda sobre el substrat de la llengua ibera. En “Els origens remots del poble valencià” varem vore que alguns autors antics reservaven el nom de “ibers” per als pobladors de la costa valenciana des del Vinalopo fins a l’Ebre, situant mes al nort als “missegetes” o ibers mesclats que aplegaven fins al Rodan “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. La llengua franca de tota esta zona des de l’antiga Contestania fins a l’antiga Septimania, actual Lengadòc, era l’iber.
Que el poble pla d’eixa epoca no parlava llati cult i li costava entendre’l, ho comprovem perque en el concili de Tours, celebrat l’any 813, s’aprovà que les homilies “Ut easdem homilias quisque aperte transferre studeat” es feren en romanç o en alemà “in rusticam romanam linguam aut theotiscam”, per a que el poble les entenguera mes facilment “quo facilius cuncti possint intelligere quae dicuntur”. Vegem que en Tours es parlà d’una llengua popular no romanica com l’alemà i d’una atra romanica que fon definida com “rusticam romanam linguam”.
Es evident, que eixa “rusticam romanam linguam” que es parlava en territori de l’actual França, no era l’unica llengua romanica. Per aixo, es interessant saber, que la primera volta en que es documenten distints noms de llengues romaniques, es en l’any 848, en l’obra “Kitab al-masalik wa l-mamalik”, d’Ibn Hurdadbih. Efectivament, en esta obra Ibn Hurdadbih relacionà les llengues que sabien els comerciants judeus “radanis” en el seu itinerari comercial per la mar Mediterranea, i diu que eren “arabiyya”, “farsiyya”, “rumiyya”, “ifrangiyya”, “andalusiyya” i “saqalabiyya”, es dir l’arap, el persa, el grec, el franc, l’hispà i l’eslau.
El fet de que l’hispà o “andalusiyya” no s’identifique en la “arabiyya”, implica que es tractava d’una “rusticam romanam linguam” distinta del “franc” o “ifrangiyya”. Tambe comprovem que els comerciants del pobles de la mar Mediterranea de Spania/al-Andalus de l’any 848, es caracterisaven per parlar una llengua romanica i no per parlar l’arap o “arabiyya”, encara que esta poguera ser la llengua oficial.
Si nos preguntem per les caracteristiques, d’eixa llengua nomenada “andalusiyya”, de moment no es coneix ningun text d’eixa epoca que puga dir-nos com era, pero sí que el tenim en relacio a la “ifrangiyya”. La “rusticam romanam linguam” dels francs nos la mostra Lodhuvicus, en el “Jurament d’Estrasburg” de l’any 842 quan diu que “…et Deus Savir podir me dunat, si salvarai eo cista meon fradre Karlo, et en adjudha…”
Si pensem en l’ambit a on havia de sentir-se eixa “andalusiyya”, llengua de comerciants de la mar Mediterranea de Spania/al-Andalus, convindrem en que nomes per la llargaria de les costes valencianes en relacio a la costa d’Espanya, els valencians tenim prou bolletes per a que en eixe nom es comprenga la llengua que es parlava en l’actual territori valencià. Eixes possibilitats s’incrementen notablement, vista l’importancia politica, militar i comercial dela Valencia d’eixa epoca, que faria que la llengua dels valencians se sentira per tota la mar Mediterranea. Vejam-ho.
Sabem que l’any 848, havien passat 26 anys de la mort d’Abd Allah “al-balansí” o “el valencià”, qui “se instaló en Valencia, donde contó con el apoyo de los bárbaros visigodos”, segons traduccio del “Muqtabis” feta per Vallvé (“Anaquel de estudios árabes”, nº 12, any 2001). Abd Allah “al-balansí” havia governat el territori valencià de forma autonoma respecte de l’emirat de Cordova, conquistant Tudmir, Tortosa, Barcelona i Osca, aplegant a entrevistar-se en Carlesmagne, l’emperador dels que parlaven “ifrangiyya”. Segons Bruzen de la Martinière, Abd Allah “el valencià” fon el responsable de que Valencia s’erigira en Regne “Ce Pays fut érigé en Royaume”.
Al poc de temps de morir Abd Allah “el valencià”, Corcega i Creta, estigueren en mans valencianes, si creguem a Luis del Marmol, documentant-se un insistent domini valencià sobre Creta, sent que Reiske situava alli a l’eixercit valencià en l’any 949, dient que “…Saraceni enim Hispani e regno Valentiam Cretam imperante Teophilo rapuerant…”. Tambe estan documentades actuacions valencianes sobre Mallorca i Menorca de l’any 848/849, quan uns atacs a barcos comercials foren contestats en una intervencio de castic, segurament protagonisada per l’eixercit valencià, sent que acabada l’accio, l’emir ‘Abd al Rahman II envià a l’eunuc Sanzir cara al governador de Valencia, Ibn Maymun, per a arreplegar-li el boti conseguit.
Vernet interpreta que la “andalusiyya” d’Ibn Hurdadbih es referix a la llengua d’oc (p 119 de “El Islam en España”) i Aurelio Roncaglia dia que “il est probable- que les Radanites,…aient compris la langue des ports de Provence, la langue de Narbone, sous le nom d’andalusiyya”, es dir, que es provable que en el nom de “andalusiyya” estiguera compresa la llengua dels ports de Provença i de Narbona. (“Le témoignage le plus ancien d’une distinction consciente entre deux langues romanes”. IX Congres Internacional de llinguistica romana. 1961). En relacio a esta zona, actualment coneguda com a Llenguadoc, havia segut territori de l’antiga provincia Hispana de Septimania, que conquistat pels musulmans, fon reconquistat pels francs a finals del s. VIII. A estes conquistes, s’afegiren mes al sur unes atres d’una part de l’antiga Tarraconensis, algunes d’elles de principis del s. XI, creant-se la Marca Hispanica. Per tant, en l’any 848, tots estos territoris ya no formaven part de Spania/al-Andalus estant somesos a “senyors” que parlaven “ifrangiyya”.
Per aixo, pot pareixer llogic pensar que la “andalusiyya” caracterisara a un territori que encara formara part de Spania/al-Andalus, com succeia respecte del territori valencià. Es evident que este fet no es incompatible en que el nom de “andalusiyya” incloga l’occità, sent que a mitant del s. XI, la “rusticam romanam linguam” de les gents dela Septimania, d’una part dela Tarraconense i del territori valencià, havia de ser prou pareguda, pel fet d’haver compartit substrat iber. Segurament, en l’epoca de la cita, un viager que anara des d’Alacant al riu Rodan per la costa, travessaria un “continuum” dialectal, que en el temps ha deixat pas a diverses llengues no subordinades, una de les quals es la llengua valenciana.
Aço explica el per qué el rei en Jaume, naixcut en Montpelhièr, capital de Llenguadoc, en territori de l’antiga provincia hispana de Septimania, fill de Maria de Montpelhièr i per tant de llengua materna occitana, nos conta en la seua Cronica que Ali Albata, “de Paniscola natural” li feu de traductor o “trujama” d’arap, afegint que s’entengue en dos musulmans de Villena perque “la hu daquels era latinat”, i dient-nos que parlà en “I sarray qui sauia nostre lati”, qui li envià l´alcait de Cullera. El rei en Jaume, que havia naixcut en un territori de llengua occitana, tingue oportunitat de comprovar que parlant en romanç, s’entenia perfectament en el poble pla indigena valencià, cristia o musulma.
Que el romanç era una llengua parlada per cristians i musulmans, molts dels quals desconeixien les seues llengues “oficials” llati i arap, nos ho diu Ramon Llull qui escrigue “Que translat de lati en romans / En rimes en mots qui son plans / Per tal que hom pusca mostrar / Logica e philosofar / A cells qui no saben lati / Ni arabich”. I com “aquells qui no saben llati ni arabic” i parlaven romanç, havien de ser molts en territori valencià, el rei en Jaume establi, que “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran…”, manant que tots els Furs valencians es traduiren al romanç en l’any 1261. Fa que pensar, el fet de que als catalans no els importà gens tindre en llati el seu cos llegislatiu durant un sigle i mig mes, fins a que finalment en l’any 1413, li demanaren a Ferran d’Antequera, “…que los dits Usatges, Constitucions e Capitols sien tornats de Lati en Romanç”.
Dels llibres dela Cortdel Justicia que es conserven de finals del s. XIII i principis del s. XIV, es despren una comunicacio en romanç valencià absolutament fluida entre musulmans i cristians, sense necessitat de cap traductor. Uns i atres parlaven el romanç batejat l’any 1335 en el nom de Llengua Valenciana.
En el present articul hem vist que la genesis de la llengua valenciana s’explica a partir del poble valencià, per evolucio, sense substitucions ni dependencies. No deixem ara, que quatre ninots conseguixquen agenollar la nostra llengua davant de ningun atra.
