¡BON NADAL I NINOU !
Com a mostra de la cultura valenciana popular representativa d’esta epoca de l’any, reproduixc la anonima “Tonadilla alegre per cantar en el día del Naiximent del Señor en el portal de Belém”, del s.XVII. (p 28 de la “Bibliografia de la llengua valenciana II” , de Ribelles Comín).
En un estable y la boqueta
prop la muralla, era una perla.
un recint nat Yo pense durli
viu en la palla; quatre cosetes,
cada ull tenía y tinch de ferli
com una estrella chocs y festetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Una matrona segons la cara
que era sa Mare viu que tenía,
achenollada Al chic tapava;
viu en l’ estable y, fent votetes,
Anchel, no dona, l’acariciaba
me pareixía, en ses manetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
També allí estava per qué en la palla
chunt al pesebre, així’l tenía.
un home afable, Mes viu li fea
pobre y alegre; mil caricietes,
que fora‘l pare y li torcava
yo no ho creía, les llagrimetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Anchels gloriosos la llum del mon
del cel baixaren, ací s’encerra.
y en gran dolsura Cert encantaren
així cantaren: ses tocatetes
Gloria en lo cel, y variaven
pau en la terra les tonadetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Pastors gochosos qui brullo y nates
allí vingueren, qui mel rosada
y varies coses y com tenien
al chic dugueren. esca y palletes
Qui un corderet, tronchs grans cebaren
qui llet portava, posant llenyetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Pa, vi, manteca, caldero armaren,
oli y vinagre, Miques, gaspachos,
sal y alls com duyen, a trompa y corda
feren y ompliren les pastoretes
be la garchola unes papillas
y al chic li feren rechuplosetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Deu al Infant y fense trosos
Reconegueren alli ballaren
y un ball de pronte A tot seguien
alli mogueren. les pastoretes
Gayta y pandero donant mil voltes
contents tocaven, salandonetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Tots, pues, devots que mes que un sol
anem a veure es de polit.
al Infant nat El cor donemli
en un pessebre. mes no en chancetes:
Es molt graciós no siguen falses
y tant garrit, nostres festetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Qui tal pensara es nat de Mare
que en un estable Verche y molt pura.
home naxquera El muda y bolca
fill de Deu Pare! en ses faixetes,
Qui cel y terra dientli afable
vist d’hermosura, mil rahonetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Cosa es que pasma el té en sos brassos
veure en pobrea una donzella.
al que es tan rich Molt carinyosa
d’or y noblea. li fa sopetes
Al que es inmens que de tals mans
(¡que maravella!) serán dolcetes
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Digamli: Verche y tant os ama
pura y molt santa el Etern Pare,
que’l vostre nom que’us done gracia
lo infern espanta, feuli instancietes,
pues d’este Ninyo també que olvide
sou digna Mare nostres faltetes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
Chesús Deu meu, pera abrigaros,
del mon rescat, del cel tesor,
que esteu de fret ¿valen les teles
tot tiritant, que te’l meu cor?
A un sí, ben presto que’l cor apressa
les tindré tretes, bat ses aletes.
Ajonetes, toca manetes; tócales tú, que les tens boniquetes.
¡BON NADAL I NINOU!
SALUT E HONOR
Agusti Galbis.
EL ROMANÇ VALENCIÀ O ALJAMIA DELS “AYAM” VALENCIANS (I)
En l´articul sobre “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç” hem parlat del significat de “ayam” o “no arap”, hem vist la relacio llingüistica del concepte i hem constatat que formaven el grup de poblacio mes numerós que inclus es reivindicaven front als “sarraceni de natura”. En esta serie d´articuls vorem casos puntuals que demostren que els “ayam” descendents dels iberorromans valencians parlaven en el romanç valencià o aljamia valenciana, orige de la llengua valenciana.
Es evident que anem a parlar del romanç de la poblacio autoctona i hem de saber que no tota la poblacio autoctona tenia el mateix grau d´arabisacio llingüistica, el qual estava molt relacionat en el seu grau d´islamisacio, sent que per a ser musulmà, s´ha de recitar el Corà que està escrit en arap. A mes, com en tota societat, existien classes socials. El poble pla (amma) era com sempre el mes numerós i treballava per a mantindre, a base d´imposts, a una classe alta formada exclusivament per funcionaris d´un estat al servici de l´islam. La llengua oficial d´eixe estat islamic era l´arap i la poblacio autoctona que volia ascendir en l´escalafo social havia de saber parlar-lo. Per aixo, es impossible estudiar el tema del romanç valencià, sense coneixer l´adscripcio social dels parlants.
Vorem com el poble pla autocton parlava en romanç i comprovarém com el coneixien inclus les persones que formaven part de les classes mes altes. Aplegarém tambe als reis o governadors musulmans dels valencians que eren aljamiats.
Escomençant pel poble pla valencià o “amma” de Valencia, que com hem dit era el grup mes numerós, estaria format en gran part, per persones que voldrien viure sense mes aspiracions i sense gens d´interes en arabisar-se per a ascendir de classe social. D´una debil islamisacio, es previsible una debil arabisacio llinguistica, donada l´intima relacio entre llengua arap i islam. (vore “La debil islamisacio de la amma o poble pla valencià”). Si Ibn Baskual, d´orige valencià, dia d´un biografiat, i per tant “personage” important que recitava el Corà, que “es sospitava que l´entenia”, podem imaginar-nos que el poble pla, descendent dels iberorromans valencians, segurament ni es molestaria en recitar-lo, per moltes mesquites que hi hagueren. I si ho feen, es mes que provable que no l´entegueren.
Per a detectar cites que es referixquen a la “amma” o poble pla valencià, nos trobem en el problema de que els cronistes, gent de classe alta que es dedica a glossar als de la seua classe social, normalmente obvien inclus la seua existencia. I aço es aplicable a cronistes tant musulmans com cristians. Per aixo, es mes facil detectar-los pels efectes de la seua presencia.
I els efectes de l´existencia d´este poble pla arromançat, “sots senyoria de moros”, es posa de manifest quan es comprova que tota la toponimia romanica valenciana es anterior a la vinguda del rei en Jaume. (vore “¿Es catalana la toponimia valenciana?”). La seua accio es veu en l´evolucio d´eixe romanç des del llati. (vore “El “mossarap” i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”). Ells son els responsables dels arabismes que existixen en la llengua valenciana, arabismes que anaren incorporant durant molt de temps al seu romanç, aplegant a formar part consubstancial de la nostra llengua. Els qui no pensen aixina, es troben en el problema de que no entenen la presencia de certs arabismes valencians en el llati del rei en Jaume (de 1255 a 1263), afirmant que “podría verse sustituido en muchos casos por léxico puramente latino”. (“Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I” d´ Antoni Biosca i Bas), ni entenen la presencia d´arabismes exclusius incorporats immediatamente a texts en romanç valencià. Ells son els responsables de la dialectalisacio de l´arap per influencia dels distints romanços, i que feu escriure a Ibn Jaldun (1332 -1406), en “Al-Muqaddimah”, parlant de “los árabes de España” que “Todos los habitantes de aquellas diversas regiones tienen por tanto, idiomas propios, que difieren de la lengua de Módar, así como difieren unos de otros”. (p. 1040 de “Introducción a la historia universal” de Elías Trabulse).
Es interessant coneixer que el mateix Robert I. Burns, l´obra del qual ha estat fonamentalment sustentada pel catalanisme, expon en les pp 325-326 de “Jaume I i els valencians del s. XIII” que no descarta la possibilitat de que “…les masses continuaven aferrant-se a un romanç degenerat: els meyspreats “rústics” del camp o dels poblets, les classes més pobres d´exarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment de les ciutats, pot ser els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters”, dient d´ells que “Formaven un grup molt nombrós, i llur llengua podia haver sobreviscut en els sectors més remots i perifèrics de la vida social. Tancats i arraconats en llur humil aïllament, incapaços d´una comunicació real en àrab per tot alló que no fossen les necessitats immediates de la plaça del mercat, no haurien pogut ni servir de traductors ni ser acceptats per cap dels dos bàndols en accions públiques de responsabilitat”. L’afirmacio de Burns podria subscriure’s, llevant lo del “romanç degenerat” que no se a sant de qué ve, tractant-se del romanç que va donar orige al primer sigle d´or d´una llengua peninsular, la llengua valenciana i en el qual s’entenia perfectament tot el poble valencià autocton, a mes dels araps instalats que l’anaren deprenent.
Anem a vore com eixa “possibilitat” apuntada per Burns no es tal, sino que es tracta d´una realitat molt clara, que a catalans i acatalanats els interessa amagar.
Sent que de “ayam” o “no arap” ve la paraula aljamia, “ayamiya” o “llengua no arap”, que en el context peninsular es referix al romanç, tenim referencies a la llengua del poble pla valencià, quan Ibn Buklaris en 1118, parla de la “agamiyya Balansiya” o aljamia de Valencia. A la mateixa llengua es referix el “Botánico anónimo de Sevilla” quan cap al 1100, parla de “l´aljamia de Valencia i Denia”. Esta denominacio de la llengua valenciana o del poble pla, que es mes coneguda per la cita de Jaume Roig que identifica la llengua romaç del seu llibre “Lo Spill”, en aquella “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna /Torrent, Soterna”, es detecta, en acabant de la conquista del rei en Jaume, als 8 anys de la primera referencia de “llengua valenciana” que tenim hui en dia i que correspon a l´any 1335. En 1343, un judeu feu de traductor d´un musulmà, “…per tal com lo moro deya que no era aljemiat”, (AMV, MC, A-4, fol. 179 rº), posant indirectamente de manifest, que hi havien “moros” o musulmans que si que ho eren. A pesar de que la denominacio mes comuna de la llengua valenciana, entre la conquista i la primera mitat del XIV, fon abrumadorament la de “romanç”, estic convençut de que deuen haver referencies a “aljamia” anteriors a la de la cita reproduida. Tambe foren denominacions usuals en esta epoca, les de “pla” i “vulgar”, les quals incidixen en el fet de que es tractava de la llengua del poble pla, “vulgo” o “amma”, front al llati o l´arap.
Ad eixe poble pla o “amma” dels “ayam” muladis que no s´havien convertit, el varem coneixer en la vida diaria de la Cocentaina de mitant del XIII, bufant-se junt als cristians, negociant en ells, endeutant-se com ells, parlant, malaint i amollant frases fetes en valencià… (vore “La falsa muralla de la llengua”). Molts d´eixos cristians en qui convivien serien pobladors anteriors a Jaume I, antics cristians o musulmans ya convertits. Falta molt per investigar. L´inclit Ferrando afirmà que “…no es improvable que futures recerques permeten detectar, especialment en els processos judicials, (a on participa el poble pla), expressions en romanç…” Ara, si esperem que els acatalanats nos ho diguen ¡anem aviats!
Hem dit que es dificil trobar cites que es referixquen a la llengua del poble “sots senyoria de moros”. Pero no impossible. En el següent articul ne vorem alguna.
L´”ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (III)
L´“ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (III)
Continuant en un estudi per damunt damunt de les perles sembrades per els nostres “il·lustrissims”, l´apartat 3.8., porta per titul “Les unitats fraseològiques, generalment pròpies de la comunicació oral espontània” Tenim: “a estall, a soles, a tothora, al remat, bona cosa, fer parlar, fer rogle, més aïna / més aïnes, ser oli en un cresol, tindre seguida, tirar (traure) el lleu, traure trellat”
¿Qué vol dir “pròpies de la comunicació oral espontània”? ¿Qué no apleguen a servir ni per a la comunicacio oral “a conciencia”? I per supost, imagine, que tampoc per a la comunicacio per escrit.
Anem a vore eixemples que contradiuen als nostre “il·lustrissims”. Estudiarem a soles els tres primers:
A ESTALL.
Llibre del Consolat del mar.
Cap CXCIX: “Si algun maestre d´axa o calafat pendra o fara alguna obra a estall…”
Manual de consells medievals de Xàtiva. Anno a Nativitate Domini millesimo CCC ° LXX octavo
“…que preguaven lo dit consell que la obra del dit pont se donàs a stal o.s fes per aquella millor manera que al dit consell plagués… o al pas del molí d’en Jacme Pich o en altre loch, ne si la dita obra se darà a stal…”
Capítols i elecció dels oficials de la fàbrica de la Llonja. 20 novembre 1481
“…hajen a tenir per contents d. llurs salaris o estalls…”
A SOLES.
“Lo Spill o llibre de les dones”
334 Lo desplaer
335 ffon meu a soles:
336 trobi violes
337 en lo meu ort
“Lo Passi en cobles”
974 cridant a Iesus vengues prop de si
975 y a soles los dos en tal consistori
976 del fet que no era a ell tan notori
977 demanda li feu dient prest axi
“Lo Sompni de Johan Johan”
2401 Qui ab cunyats entra en missa
2402 se n’hix a soles.
2403 E donchs que us par d’estes resoles,
2404 mosenyer meu?
“Tirant lo blach”
“…quant es gran repos practicar de raons a soles ab aquella persona que hom ama.”
“Com lo filosof fon davant lo Rey a soles dins una cambra…”
Los Jurats de la ciutat de valencia. 31, maig, 1441
“…revocant la dita lexa ab un codicil, lexà tot lo dit argent seu a la dita muller del dit maestre Jacme Roig a soles, e axí és morta.”
A TOTHORA.
Privilegis d´Onda. 1335, maig 26.
“…car segons la carta de la població dessus aplegada, e los furs preallegats, a tot hora…”
Jardinet de Orats.
520 començare invocant tot hora
597 Minerva grant y trasparent Aurora
“Reportori general y breu sumari per orde alphabetich de totes les materies dels Furs de Valencia”. Nofre Berthomeu Ginart. 1608.
“Instruments y actes publichs tot hora fan plena fe. For 17. rub de sententiis,&c fol 164”
Com es pot vore, ni els nostres classics del sigle d´or valencià ni els redactors de llibres de dret de l´epoca, feen cas als “nostres i·lustrissims” ¿Quina es la rao per la qual es volen desacreditar les particularitats valencianes? ¿Es eixa la misio de l´AVL?
He comentat que l´objetiu de l´Academia es fer un “totum revolutum”, una revolica, que diluixca les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana. En aixo, la fan desapareixer. ¿Eixemples? Vejam algunes de les paraules que trobem en el “Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià”, que forma part dels “Documents Normatius” de l´Academia:“noi, noia; nois, noies m. i f. [Ó]”, (chiquet); “tarda; tardes f.”, (vesprada) “verola veroles f. [Ó]” (pigota); “abans-d’ahir adv” (despus ahir), “xarampió; xarampions m.” (pallola) “totxo, totxa; totxos, totxes adj. i m. i f. [ó]” (rajola) “bufera; buferes f. [é]” (albufera)…
L´articul 3 de la “LLEI 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” establia que es misio de l´Avl “…vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló”. ¿Formen part “noi, tarda, abans d´ahir, verola, xarampió, totxo, bufera…” de la tradició lexicografica, literaria valenciana? ¡¡No!! ¿Formen part de la realitat llingüistica genuïna valenciana? ¡¡No!! ¿No es aço un flagrant incompliment de la lley? ¿No existix forma legal de plantar-los cara i defendre-nos? ¿O es que tenen bula per a fer lo que els rote?
Vegem que esl nostres “il·lustrissims” manipulen a estall i a tothora. A vore si es queden a soles.
L´”ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (II)
L´“ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (II)
Anem a continuar en l´apartat 3.6 del “acord” descordat. Els nostres resabuts “il·lustrissims” diuen que son “innovacions del valencià modern”: “amollar, bigot, *boçar / llançar, bonegar, botella, *botijós / tartamut, calcetí, catxerulo, clòtxina/musclo, cosquerelles, *desficaci, desgel, desnugar, *dessubstanciat, *destarifat, *destrellatat, *desvanit, encanar-se, escabussar, escabussó, escopinyada, joguet, jupetí, milotxa, monyica, nuc, nugar, pallola, pitera, poregós, prunyó, puntelló, reballar, regallar, rogle, roín, rua (de pa), *tararot, tomaca, *trompellot, voladoret.”
AMOLLAR. “Lo proces de les olives” de Jaume Gaçull. (s XV)
33 Hi, per que millor degues conduhir los,
34 y al menys de Moreno fes taula lo ioch,
35 entri ab la sua per que, poch a poch,
36 tirant hi mollant, pogues avenir los;
BOTELLA. “Lo Espill” de Jaume Roig. (s XV)
686 carniseria
687 cert infinida,
688 he sense mida
689 botelleria,
690 paniçeria
TARTAMUT. “Sermons”de Sant Vicent Ferrer. (s XIV)
“…sent Valero, arquebisbe de Saragoça, qui ere tartamut,…”
“Liber Elegantiarum” de Joan Esteve (s XV)
“Home grosser fat tartamut” (p.190)
“Lo Sompni de Johan Johan” de Jaume Gaçull (s XV)
577 car may naixque nenguna d’elles muda,
578 ni menys ne viu yo tartamuda
579 nenguna may.
580 Puix fon passat hun poch espay,
CLOCHINA. Sanchis Guarner, en la seua colaboració per a l’“Enciclopèdia de la Cultura Española”, escrigué sobre el valencià: “Algunos de los valencianismos léxicos de ascendencia mozárabe, presentan huellas de las leyes fonéticas de aquella habla, como càrritx, carxata, clotxa, clòtxina, cuquello, fardatxo”
ESCABUSSAR. “Lo Espill” de Jaume Roig. (s XV)
631 hi d’un vell guall,
632 lo riu avall
633 la cabuçaren
634 he la llançaren.
“Liber Elegantiarum” de Joan Esteve.(s XV)
Acabuçala en lo pou (p. 73)
Mes se a nadar e anar davall laygua acabuçat (p. 243)
REGALLAR. Llibre d’obres d’En Pau Rossell, (Frares Predicadors de la ciutat de València).A.R.V., Mestre Racional, núm. 11.643, MCCCCLXX
“… perque la volta de la coberta per pluges se era ploguda e havia fet regals de dins e de fora, los quals de tot nols pogueren tolre…”
ROGLE. “Liber Elegantiarum” de Joan Esteve.(s XV)
Com aços contas estant molts en un rotle fet. (p 118)
“Constitucions del convent de Sant Josep de Valencia”. (s XVI)
“… estiguen totes circuint lo llit de dita defuncta en modo de un rogle, y lo sacerdot al cap del llit…”
ROIN. “Lo Proces de les olives” de Jaume Gaçull.(s XV)
261 per ço quant la lantia fa lum esmortida,
262 se pot be coneixer ab fusta raho
263 que deu tenir l’oli escas hi a mida,
597 o es de la metcha roin lo coto.
“Tirant lo Blanch” de Joanot Martorell. .(s XV)
“…..vol molt subtilment mirar moltes voltes li esdeve que elegeix la mes roin e en especial en els amors honestes e licites.”
TARAROT. “Breu descripcio dels mestres que anaren a besar les mans a sa magestat el rey don Phelip…”. de Gaspar Guerau de Montmajor (1586)
Més viu faltar en lo avalot
lo tararot doctor Reguart,
que Déu me’n guart,
per Déu exir
I es que començant pels mossaraps valencians, seguint per Sant Vicent Ferrer, Jaume Roig, Joan Esteve, Jaume Gaçull, Joanot Martorell… ¡Seran moderns! ¿No vos els imagine-ho a tots en Canal 9 ballant un rap? ¡Ah! i Gaspar Guerau de Montmajor, ademes de modern, es un informal, perque que sapiau que segons els nostres “il·lustrissims” “Les formes precedides d’un asterisc no són recomanables en els registres formals”. ¡Deu meu! ¿Que hem fet els valencians per a mereixer aço? Practicament totes les demes paraules, les tinc documentades en els sigles XVII i XVIII. Si parlarem d´arquitectura, per supost, no estariem parlant d´arquitectura moderna.
La conclusio es que hi haura que lligar curt als “il·lustrissims” a vore si els fem treballar. (sense passar-nos, no els regalle la suor pel front). Esta clar que no podem amollar-los perque en la seua faena son prou roins i si els demanes contes es fan els tartamuts. Mes que a treballar pareix, que tots en un rogle, es dediquen a menjar clochinetes, en bones botelles de vi (del Penedes). ¿Seran tararots? A vore si fa falta escabussar-los el cap per a refrescar-los les idees.
L´”ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (I)
L´“ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (I)
El contingut del titul que he donat al present articul, es troba publicat en el DOGV de 24/06/2002
Eximenis, en 1383, en “Lo regiment de la cosa publica”, definí la llengua valenciana, al dir: “…lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres he ha presos los millors”.
Els “il·lustrissims”, per conte d´identificar i establir “los millors” vocables, els barrejen en “los pus durs e los pus mals sonants vocables” del català, perque saben que es l´unic cami que tenen, per a intentar conseguir la dilucio de la llengua valenciana dins d´un “totum revolutum”, que preten la desaparicio de les caracteristiques que la individualisen.
No contents en aixo, intenten el desprestigi de formes valencianes baix el pretext de mes o manco “venerabilitat” segons el temps de quan es troba documentada, o segons diferents registres, de tal forma, clar, que el registre formal sempre correspon en la forma catalana, aplegant al ridicul de calificar expresions valencianes com a “pròpies de la comunicació oral espontània”.
Mamprengam a alçar i llevar caracetes: En l´apartat 3.5, parlen de”paraules vives en els parlars actuals, no documentades en texts dels segles XIII al XVI”. Son: “coentor, corfa, gasto, iaio, quadro i xicotet”. Les emparellen en paraules “que en alguns registres alternen amb les variants o els sinònims usats pels nostres escriptors clàssics”: “coïsor, escorça, despesa, avi, quadre i petit”. Vejam:
CORFA.
Thesaurus puerilis (1579). Onofre Pou. Reproduccio facsimil París-Valencia (p 37).
“Les cloves , o corfes hoc, putamen,inis.”
¿A on esta el erro de la AVL? ¿Que no s´han llegit el Thesaurus pueriles o que no saben que 1579 es sigle XVI? Siguent una paraula d´orige arap, ¿Que mes dona quan estiga “documentada”? Tot son enredros, per a donar mes “cientifisme” a “escorça”, que si be es cert va ser usada pels nostres classics, hui es simplement una paraula morta en valencià, i una paraula morta, com la carn morta, fa pudor.
GASTO.
“Arquitectura en la Valencia del siglo XVI: el Hospital General y su artífices” de Mercedes Gómez Ferrer. Document n°: 9.3. Any 1589. (p 391).
“Los dits illustres administradors del dit Spital General… cobrar totes les pecunies que seran necesaries y pagar tots los gastos salaris y despesa de dita obra nova…”
QUADRO.
“Arquitectura en la Valencia del siglo XVI: el Hospital General y su artífices” de Mercedes Gómez Ferrer. Document n°: 3.2c. Any 1497. (p 374).
“…acabar de obrir los fonaments dels quatre quadros fins l´aygua e per acabar de lançar los fonaments e per fer tres tapies en alt de tres quadros e mes una parada mes en un quadro que foren quatre e fer tres portals dels tres quadros entre reble e calç e arena e ragoles e miges…”
Per cert, aconselle als responsables de la EMT, o a l´alcaldessa de la ciutat de Valencia, que lligguen aço, i que lleven la coentor de “quadre de preus” per a posar-ho en valencià: “quadro de preus”.
CHICOTET
“La ciudad en la memoria: Los códices de la catedral de Valencia”
“Dilluns a XIII d’octubre de M CCCC XXX huyt…Item, comprí quatre llibrells mijanets e tres xiquotets per a obs de pastar algepç en la dita obra…”
Com es veu, no es que “chicotet” no estiga documentada en el XVI, ¡Es que esta en el XV! (1438). No esta de sobra dir que la paraula classica valenciana per a dir chicotet, no es petit (encara que alguna se pot espigolar), es “chic”, o “chiquet”.Nomes un eixemple: “Lo Spill o llibre de les dones” de Jaume Roig (s XV).
2975 me·n feu parlar,
2976 ffeu me contar
2977 qu’era chiqueta
2978 quant fon mongeta
Vegem, que de sis paraules, quatre erros com a minim. I aixo, ho mires com ho mires, te poses com te poses, es un suspens com un cabas, una bona carabassa. La conclusio no pot ser mes trista: els nostres “il·lustrissims” son uns indocumentats (perque no troben documents, clar). Un aficcionat com yo, troba documentacio, que tota una quadrilla de gent, composta per professors universitaris en grans cervells (¿O tot es corfa?) en salaris gens chicotets, en gastos de pressuposts millonaris i becaris al seu servici, no troben. A este pas, mai figuraran en el quadro d´honor de valencians ilustres ¿O es que no busquen perque no els interessa?
EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (II)
EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (II)
Es precis un segon articul per a donar a coneixer l´intent de manipulacio masiu que supon el famos dictamen. Parlem en primer lloc de la “Selecció de testimonis valencians on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels valencians.”
La cita de les actes del “procés de canonització de sant Vicent Ferrer”, es corresponen a declaracions d´un occità. ¿A on esta el testimoni valencià? – La cita falsament atribuida a Bernat Fenollar, correspon a dos catalans. ¿A on esta el testimoni valencià? - Onofre Pou fon català ¿A on esta el testimoni valencià? - Continuen en una cita de Manuel Milà i Fontanals, català. ¿A on esta el testimoni valencià? – I no contents, encara tenim, que la cita de 1925 es d´un atre català i la de 1926 d´un mallorquí i un català. Entre atres, tenim la del “català de Sueca”, molt representativa, per cert. No hi ha dupte de que si la seleccio l´hagueren nomenat ““Selecció de testimonis catalans on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels catalans.”, segur, segur, que no haurien dit tantes falsetats.
Es interessant constatar que els catalans historicament han tingut molt d´interes en relacionar el valencià en el català. Hi ha que dir també que els catalans antics eren molt mes respectuosos en la llengua valenciana que els pancatalanistes actuals. Sabien de la seua existencia i la respectaven. Del interes historic dels catalans per la llengua valenciana, en temps i una canya, parlarem en mes extensio mes avant.
Continuant en el dictamen, hi ha que denunciar, que un dels camins de la manipulacio es l´estrategia d´embolica-ho tot, intentant provocar confusió. Parlen de la “Selecció de testimonis valencians on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears”. No se si sera necessari explicar als nostres “il·lustrissims” la diferencia entre “compartir una mateixa llengua” i “haver compartit una mateixa llengua”. Es una important questio de temps. Totes les llengues que venen del llati, han compartit una mateixa llengua, i per molta conciencia que tinguen d´aixo, no son la mateixa llengua. Citen en este grup a Furiol Ceriol, qui diu respecte d´una versio de la Biblia en llengua valenciana, “Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza…” ¿Es pot dir més clar, que les diferencies que hi han, no fan posible ninguna pretesa unitat? Citen tambe unes linees de Gaspar Escolano, qui en el mateix llibre que citen diu: “…de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en dia se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo”. ¡Si senyor! ¡Conciencia de compartir una mateixa llengua! ¿Es cientific tallar un argument per a on conve per a intentar justificar lo injustificable? Com no hi ha espai ni es el lloc d´entrar pormenorisadament, comentarem per ultim en este apartat, que el citar al Pare Fullana com a testimoni “on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears”, podria ser equivalent a que un valencianiste citara a Fuster per a defendre l´especificitat del valencià, i supon, o no estar be del cap, o estar fora de la realitat.
Per a documentar “…l´us de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”, tornen a tallar per a on els convé un raonament de Vicente Boix, que en realitat acaba diguent: “El agregado de tantas lenguas formó, como era de esperar un tercer idioma”, al qual li posa nom: “llengua valenciana”. Es dir Vicente Boix diu justetet lo contrari de lo que afirmen.- Saben tambe manipular feches a plaer, perque quan citen “traduïda de Llatí en vulgar Valencià: per los Reverents mestres de la Seu de València en l’any MCCCCXIIIJ.”, els valencians deguem saber que la cita real segons es pot vore tant en el llibre que citen com en el facsimil de la pagina 243 del llibre “Crides, pragmàtiques, edictes, cartes…”, publicat per l´Universitat de Valencia, fa referencia a l´any: MCCCXCiiij (1394), NO MCCCCXIIIJ (1414). – No se´ls cau la cara de vergonya quan citen falsificacions, ya que respecte de la cita de ” lenguaje català clar e manifest estill”, el català Antoni Bullbena i Tusell, escriu en 1906 a la “Societat Catalana de Bibliofils” diguent:“…ab greu dolor haguerem de veure que tota ella era un agregat d´errades y de falsedats…Per que sabuda com es la fatlera dels valencians en fer prevaldre lo llur dialecte, en les obres per ells editades, no és probable que siga valenciana la flamant edició”. Per cert, l´articul de Bullbena es titulava “Qui a u castiga a cent avisa”. I yo em pregunte: ¿Te algun castic este intent masiu d´engany al poble valencià?
Com els nostres academics tot ho fan tan rebé, i son tan refins, el 6 de maig de 2005, publicaren en el DOGV una “correcció d´errades” del dictamen, de sis pagines, perque “S´ha observat una errada tipogràfica en la publicació de la numeració esmentada…” Si els “il·lustrissims” consideren erro, algun del extrems que he posat de manifest, el poble valencià te dret a esperar la corresponent “correcció d´errades”. Si no hi ha correccio, els valencians tindrem ben de manifest la manipulacio i l´intencionalitat en l´engany.
EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)
EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)
El dia 12 d´abril de l´any 2005 es va publicar en el DOGV num 4.983, el famos “Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”, evacuat (prengas el sentit escatologic de la paraula) per els nostres “il·lustrissims academics” de la AVL. Tot ell, sancer, es una rastrera de desficacis, inexactituts i.manipulacions. Escomencem per la “Selecció de textos valencians on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”
1.- Respecte de la cita d´Eymerici primer que s´aclarixquen si es “in vulgare cathalano” o “in vulgare cathalenorum” com consta en les “Fitxes de la CDLPV” citades pels academics. Ells saben que no es lo mateix. Tampoc les feches coincidixen. No cal dir que lo que puga haver dit un mege de Montpelier, en res condiciona als valencians.2.- La cita de Muntaner (1325-29), no la comentaré yo. Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova, un atre dels “il·lustrissims” diu: “…tan ciutadà de Valencia com es vullga dir, però català de l´Empordà”. 3.- Continuant en la cita de la “carta de cessió del lloc de Sagra” (1341), torne a cedir el comentari a Lluis Fornés: “És evident que no estem davant d´un text literari, i que, a més, no hi ha cap dada específica que ens puga fer afirmar que el document es referix a la llengua dels valencians”. 4.- Si parlem de la “Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona” (1400), no hi ha dupte de que no es referixen a la llengua dels valencians, sino a la d´un “tartres”. Una atra carta d´este episodi aporta llum. Els jurats escriuen a les autoritats de Moya i diuen:“sia fuyt pochs dies ha un catiu de linyatge de tartres, empero batejat e apellat Johan, de edat de XX anys poch més o menys, e paladí en son parlar català”. A alguns academics els agradaria que els Jurats hagueren dit “nostre parlar català”. Pero varen dir “son parlar català” ¿Ho volen mes clar? 5.- Respecte de la “Carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc”(1415), ¿Es un text valencià? Ferran d´Antequera, va naixer en 1380 en Medina del Campo. Parla de la llengua a la que ell considera que un ¿valencià? va traduir un carta, no de la llengua dels valencians. ¿Podrem o no traduir els valencians a la llengua que vullgam sense que els sabuts pancatalanistes nos diguen que es perque parlem en la llengua a la que traduim? 6.- La cita de 1416 es una “Traducció occitana d’un sermó de sant Vicent Ferrer”. Dir-li aixo “text valencia” nomes es pot calificar com a desficaci. Per una atra banda la cita diu: “in vulgari catalanico sive valentino”, que unicament posa de manifest que qui ho escrigué no diferenciava el valencià del català. I res mes. 7.- De 1417 es la cita de Enrique de Villena, naixcut en Conca en 1384 i mort en Madrit en 1443. No pareix molt valencià. Els nostres “il·lustrissims” diuen que redactà en Valencia un obra a on es parla de català. Enrique de Villena, va esciure en castellà “Arte de trovar”, “Tratado de la lepra”, “Arte cisoria”… i dominava el grec i el llatí. Descobrim la nova teoria “cientifica” per supost, segons la qual si algu redacta una obra lliteraria en un lloc, la llengua en la que l´escriu es la llengua dels naixcuts en eixe lloc. Segurament per a escriure en castellà s´en aniria a Castella i per a escriue en grec ¡a Grecia! 8.- La cita de 1420 es una autentica vergonya. Diu: “[…] ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga [sic] sub uno ydiomate conformatur, transferretur.” O estic cego o no lligc per ningun puesto “la denominació de català o llengua catalana” ¿Que es aço? ¿Una burla? ¿Consideren els “il·lustrissims” que els valencians no sabem ni llegir? ¿Que estem pardals? ¡Mals “pájaros” estan fets! 9.- De 1429, i citant un llibre del català Antoni Badia i Margarit, volen fer-nos creure que Bernat Fenollar va escriure les “Regles de esquivar vocables…” subtitulat “Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana”, quan el mateix Badia, en la pàgina 148 del mateix llibre, diu que la participació de Fenollar fon “llunyana, reduïda i involuntaria”, es dir, que no el va escriure. Vegem que el desig dels nostres academics s´enfronta en la realitat, apareguent com a mes catalanistes que els propis catalans. 10.- Martín de Viciana, en la cita de 1563 que els “il·lustrissims” retrauen es referix, encertat o no, unicament a Oriola, no a la “llengua propia dels valencians”. En 1574, es publicà el llibre de Rafael Marti de Viciana (Borriana, 1502-1574) “Libro de alabanças d’las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Fon editat en Valencia l’any 1574.: “Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada…” …de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese”. ¿Els ha quedat clar als “il·lustrissims” lo que pensava Viciana? 11.- En esta cita de Mayans, resulta de vergonya l´intent de manipulacio. ¡I es esta gent no sap el significat de la paraula educacio! Per si se tenen duptes de lo que pensava Mayans reproduixc lo que va escriure en “Abecé español”: “…porque los españoles medianamente instruidos hablamos con ella quando queremos hablar con un lenguage común a toda España, olvidando para esse fin el valenciano su lengua, el catalán la suya, i assí los demás. ¿Ho entenen o els ho explique?. I no seguixc, perque a partir de la cita de 1876, entrà en Valencia el veri del pancatalanisme que encara hui estem patint. Son cites sense gens de valor historic.
Es convenient que es sapia que moltes de les cites del dictamen prenen com a referent el llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” del academic Antoni Ferrando. Es troben en l´apartat “El triomf del gentilici <català> com a nom de la llengua”. Hi ha 14 cites, respecte de les quals Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova (Universitat de Valencia-Estudi General, 2004), diu: “En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana”. Continua diguent: “Remarquem que cap dels textos és literari; i no es referix, cap d´ells, a la llengua dels valencians, ni a la literaria, ni a la popular”. Vegem, que el supost “triomf del gentilici <català> ” entre els valencians, nomes es troba en el desig de Ferrando, de que aixina haguera segut, forçant interpretacions que en moltes ocasions rallen lo ridicul, en un intent desesperat de clavar el clau per la cabota.
Queda demostrada la mentira que els academics fan que s´escriga en el DOGV, quan afirmen que “la denominacio historica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes”. Pero la trampa mortal es troba quan en el primer punt del dictamen es diu que “valencià”, es el terme que ha de ser “utilitzat en el marc institucional”, perque es com diu l´Estatut, pero “sense que tinga caràcter excloent”. ¿Que vol dir aixo? ¿Que Ferrando li podra dir al valencià “ferrandià”? ¿O que en contra de l´Estatut, de la historia i dels valencians, podran dir catalana a la llengua valenciana? ¡Ah! I tot aixo revestit d´un pressunt i fals cientifisme.
El resum del contingut del dictamen podria ser: Mantafules, trampes, maganches, mentires i enredros. ¿De veres anem a consentir-ho els valencians?
