CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (i II)

Es evident que les cristianes valencianes que hem estudiat en l’articul anterior, s’han de contar entre els “valentini” que coneguerem en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”. Estes valencianes eren ateses espiritualment per religiosos valencians que eren ajudats pels que venien de la provincia eclesiastica de Tarragona i de la de Toledo, segons consta en la documentacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Recordem-ho.

 

L’existencia de religiosos valencians es posa de manifest en la declaracio d’un juge i jurat de Terol a qui dien “Ferrandus Petri”, qui declarà que els valencians consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, i ho demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que tant religiosos com laics valencians el reverenciaven i complien els seus preceptes, rebent les iglesies de les seues mans.

 

Als religiosos que venien a ajudar al valencians per part de Tarragona, els trobem en la minuta de l´argumentacio de Vidal de Canyelles, bisbe d’Osca, qui escriu que desde fea 50 anys, “Quoniam a L annis citra”,  retors catalans celebraven en l´iglesia de Santa Maria de Valencia “clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie”, administrant sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven “et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus”. Hem de saber que l’eixemplar del Vaticà amplia l’ajuda per part de Tarragona als aragonesos parlant de “vel catalani vel aragonenses”.

 

Trobem que un religios representant de Toledo actuava en territori valencià previament a la reconquista en la declaracio de “Rodericus, archidiaconus de Alpont”, qui declarà, que el bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220), atenia als cristians d´Olocau i Almenara en nom del bisbe de Toledo “…quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau”. Podria ser que la presencia de “Martinus”, en el nostre territori fora una de les actuacions induides per l’arquebisbe de Toledo Martín López de Pisuerga, en compliment de l’orde del papa “Celestinus” III qui el 4 de Juny de 1192, li escrigué dient-li que enviara sacerdots  a Marroc, a Sevilla i a unes atres ciutats en poder dels sarrains a on hi hagueren cristians “Marrochios, Hispalim et alias sarracenorum civitates, in quibus christiani degunt, in nomine Christi fiducialiter adeat”, explicant-li, que el motiu era confortar ad aquells que es mantenien ferms en els sacraments de l’iglesia “et ubi eos in fide nostra et sacramentis ecclesie fortes ac firmos invenerit, fraterna benignitate confortare et confirmare laboret”, aixina com instruir als que podien havien caigut en la supersticio “in quibus eos minus sufficientes vel aliqua superstitione deceptos invenerit, studiose instruat et informet”.

 

Desconeguem si els cristians valencians agraien o no estes ajudes exteriors i fins a quin punt s’integraren en la nova organisacio eclesial sorgida posteriorment a la reconquista, no havent dubte de que els llocs preferents de la jerarquics de la nova “ordenacio de l’iglesia valentina” foren ocupats per gent forastera. Els cristians valencians, degueren assistir atonits a la lluita per a encarregar-se de la “ordinatio ecclesiae valentinae”, que protagonisaren l’arquebisbe de Tarragona Pere d´Albalat i el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada i que aplegà a cotes surrealistes, quan l’any 1240, l’arquebisbe de Tarragona “Petrus miseratione divina Terrachonensis archiepiscopus”, celebrà un Concili Provincial en la ciutat de Valencia “praesidentes in concilio in civitate Valentiae congregato”, en el qual llançà sentencia d’excomunio “excommunicationis sententiae”, contra l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada, acusant-lo d’haver fet actes de possessio en la seua Provincia eclesiastica “Toletanus archiepiscopus per Terrachonam provintiam transitum faciens crucem ante se portari fecerit vel palleo usus fuerit vel indulgentias dederit in nostra provintia”. L’any 1241, el papa Gregori XIII, contant els fets, “apud Valentiam quam ad suam asserit provintiam pertinere congregato”, declarà nula l’excomunio de Pere d´Albalat “praefatam excommunicationis sententiam de tratrum nostrorum consilio denunciavimus”. L’ansia d’esta jerarquia eclesial forastera per agabellar poder, degue ser el motiu pel qual no procediren a la restauracio d’antigues seus episcopals documentades, com les de Xativa, Denia, Elda i Oriola.

 

Per estes actuacions dels forasters, es dificil concretar el nom dels religiosos valencians prejaumins. García Edo documenta el 26 de maig de 1242 aun tal “Petri clerici de Paterna” que era “notario público de Burriana” (“Los escribanos de la Cancillería Real en la conquista de Valencia por Jaime I”.  BSCC Tom LXIV.-1988). Un Pere de Paterna, que havia de ser un cristià prejaumi o un convers, rep una casa en el Repartiment “Marti Petri de Paterna: d. Juçef Alguasqui”. Seria una casualitat que el cristià prejaumi documentat per Galmez en “El mozárabe levantino”, quan escriu: “En el Rep. De Val.: Pedruelo III 57, nombre de uno de los habitantes de Valencia al tiempo de la Reconquista, sin duda mozárabe”, es tractara d’un religios.

 

Respecte del foment dels indigenes front als forasters per a estar al front de la iglesia, es curios un text de 3 de febrer de 1330, que dugueren al papa embaixadors de Castella i Portugal, i que havia segut suscrit pel rei Alfons d’Arago, en el qual es reivindicava el valor dels indigenes o “indigene”  front als de fora o “alienigene”, per a l’obtencio de prelatures, beneficis eclesiastics i uns atres carrecs de l’iglesia, dient-li que els indigenes estaven moguts pel zel de la seua fe i el recort de l’escampament de la sanc dels seus antepassats que anaren a la guerra contra els infidels…“consueverunt zelo fidei succensi et efusione sanguinis progenitorum aurorum memores ad guerram ibant”.

 

Esta ultima cita ve al pel, per a fer referencia als cristians valencians prejaumins o “zelatoribus fidei”, de la carta del papa Gregori IX de la que parlàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Aprofite la referencia per a corregir l’error de que el “Ann. XII” del pontificat de Gregori IX, no  correspon a 1238 sino a 1239, per lo qual s’enten millor el que els cristians valencians prejaumins afirmen que donaren auxili i ajudaren en la seua lliberacio, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”.

 

Per a acabar, comentar que seria interessant coneixer l’informacio que barallà el Patriarca sant Joan de Ribera, arquebisbe de Valencia entre 1569 i 1611, quan escrigue que “Villanova vicus est intra civitatem Valentiam situs in quo olim infidelis Mahometani agere solebant: nunc vero magna ex parte ab hijs qui veteri sua origine christiani sunt, et a nonnullis etiam eorum qui Cristi fidem sunt super conveni incolitur” (vol. 28 BRAH, apud vol. 28 Arch. Curia eclesiástica de Valencia), que vol dir que “El barri de Vilanova es troba dins de la ciutat de Valencia i en ell solien haver infidels mahometans, si be es cert que una gran part d’ells era d’antic orige cristià i uns atres que residien alli conveniadament, cultivaven la fe de Crist”. Sabem que la Vilanova no era tan nova, i era ben antiga, perque es cita en la primera crónica general com al lloc a on es trobava l’almunia d’Abd al Aziz, “que los cristianos llaman huerta de Villanueva”. Tambe la trobem en el Repartiment: “R de Bolas ortum in Villanova…”. I finalment, en la “Historia Roderici” de principi del s. XII “Ille vero quamdam Valentiae partem, quae dicitur Villanova…”.

 

Perque seguint la cita de sant Joan de Ribera, hem de saber que els valencians descendim substancialment, tant d’eixos “infidels musulmans…d’antic orige cristià”, que en quan pogueren tornaren a convertirse al cristianisme, com d’aquells atres que continuaren sent cristians, perque “cultivaven la fe de Crist”.

 

En tot lo que hem vist anteriorment sobre els cristians valencians prejaumins i en tot lo que acabem de vore, desespera comprovar que catalanistes i acatalanats continuen negant la seua existencia, simplement perque es un dels arguments que gasten per a justificar una falsa llegitimitat historica dels catalans per a apoderar-se de la nostra llengua valenciana. Al respecte, es interessant coneixer que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención” (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

 

Es hora de que els valencians reaccionem front a tant de “inventor” que nomes busquen la nostra destruccio com a poble, per a ser engolits per un atre. Posant de manifest totes les invencions i mostrant la veritat, intentarém que callen.

CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (I)

En el el cap. IV “Contra Judaeos et Sarracenos” del Concili de Tarragona de 1239, consta la prohibicio de que hi hagueren dones o dides cristianes que estigueren al servici domestic de judeus o sarrains, “Item statuimus quod Judaei et Sarraceni…nutrices vel mulieres non teneant Christianas”, manant-se que si cohabitaven en ells, “Et si quae sunt Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, havien d’anar-se’n de sa casa en els dos mesos següents a la publicacio de la norma, “infra duos menses a tempore publicationis istius constitutionis receserint”, advertint que si no obedien, per molt que feren penitencia “quantumcumque poenitentiam fecerint”, els seria negada la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, que nomes podrien conseguir en un permis especial del metropolità “nisi de metropolitani licentia specialiter”. Anem a vore l’importancia d’este text per al cristianisme valencià prejaumi.

 

Per a entendre la prohibicio, s’ha de saber que entre les “domestiques persones” dels “senyors” o “patrons” d’eixa epoca, estava el servici domestic de “servs” o esclaus i de “servents”. Els primers podien ser objecte de compravenda i no tenien dret a remuneracio pel treball que feen, mentres que els “servents” tenien dret a “soldada” o “lloguer”. Trobant-nos en uns temps de proselitisme religios, preocupava l’evidencia de que els “senyors” contaven en una posicio de força per a convertir als seus “servs” o “servents” a la seua religio. Per aixo els musulmans havien prohibit que les musulmanes treballaren per a “senyors” cristians, i els cristians prohibiren que les cristianes treballaren per a “senyors” musulmans. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?” (“Cristianos y conversos al islam en al-Andalus bajo los Omeyas”). Posteriorment, en temps de recuperacio del poder cristià, el Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos”. Es tractava per tant d’una norma que tractava d’evitar conversions a la religio contraria, no posant-se problemes en principi, respecte a que els “senyors” que profesaren la religio dominant tingueren “servs” o “servents” d’un atra religio.

 

Entes el text i entrats en context hem d’analisar el perqué hem aplegat a la conclusio de que la norma va dirigida a cristianes del territori valencià i de ningun atre lloc de la provincia eclesiastica de Tarragona.

 

En primer lloc, es important constatar que la norma es publicà a l’any següent de haver-se pres la ciutat de Valencia, i que tant la durea punitiva consistent en denegar la sepultura cristiana, com el voler donar-li solucio en dos mesos, obliga a pensar en que es volia corregir urgentment una situacio sobrevinguda que s’entenia com un problema. Provablement, els reconquistadors forasters ya haurien vist este tipo de relacions mentres recuperaven el nort del territori valencià, decidint-se a prohibir-les quan observaren lo usual del fet, una volta conseguit el domini de la ciutat de Valencia i de la seua contornada.

 

Hi han poderoses raons per les quals pot asegurar-se que la norma no anava dirigida a cristianes aragoneses o catalanes. Si considerem la possibilitat de les cristianes de la norma foren dels territoris primigenis aragones i/o català, nos ho llevarém rapidament del cap, sabent que este territori es caracterisava per un regim feudal en el qual l’immensa majoria del poble cristià era esclau de “senyors” cristians, sent impossible l’existencia de “senyors” musulman que tingueren cristians al seu servici (vore “El dret a maltactar als catalans”). Tambe descartarém que la norma poguera referir-se a cristianes de Tortosa i Lleida, perque havent segut incorporades ala Corona en 1148 i 1149 respectivament, ya havia passat un temps considerable d’adaptacio a l’anterior regim feudal. No es possible que s’haguera deixat pasar tant de temps sense prohibir-ho, vist que es considerava un problema a resoldre urgentment.

 

Tambe es interessant saber, que l’existencia de dides cristianes al servici de “senyors” musulmans, no es mes que la continuïtat d’un fet documentat en territori valencià anteriorment. Ibn Mutanna, (¿?- 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. (p 275 de “Como los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Al-Rusati (1074-1147), d´Oriola, explicà en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, que la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…” Encara hui, en llengua valenciana eixa taca en la cara es diu ‘rosa’.

 

Vists els antecedents dels fets que prohibix la norma, es important coneixer la continuïtat que tingue en territori valencià, aixina com que fon l’element de distincio que caracterisà i particularisà certs documents valencians. Per aixo s´ha de dir, que a pesar del curt plaç i de la dura pena imposta a les infractores de la norma de 1239, s’ha de posar en dubte l’exit de la seua aplicacio, sent que necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Segurament no era tan facil impedir una forma de guanyar-se la vida, que podia haver donat lloc a intenses relacions personals independents de la religio. Ya sense urgencies, les normes civils es feren resso de la norma religiosa, i els Furs valencians de Jaume I establiren que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. Pero la norma sobrepassà en molt a Jaume I. Una de les preguntes particulars que diferenciaven el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” de l’any 1383, del de Tarragona, era “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir si alguna cristiana alimentava o donava pit ad algun infidel o al contrari, -vel e converso- es dir, si una musulmana o judia donava pit a chiquets cristians. Encara a principis del sigle XV, Sant Vicent Ferrer, predicava en un dels seus sermons en relacio a moros i judeus que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells”.

 

Hem dit que la duracio de la norma revela el fracas de la seua aplicacio. Durant eixe temps es detecta una certa evolucio, sent que inicialment la prohibicio  unicament afectava a que les cristianes no podien fer de dides de chiquets musulmans i posteriorment es controlà tambe lo contrari. En Castella, des de les Corts de Valladolid de l’any 1268, s’havia manat “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”. Esta duracio en el temps, nos obliga a pensar en un canvi en relacio a l’orige de les cristianes a que anava dirigida. Si les dides cristianes de 1239 havien de ser cristianes valencianes prejaumines, les dides cristianes de les normes posteriors que seguien al servici de musulmans, havien de ser o descendents de les primeres o converses des de l’islam.

 

Podent assegurar la valencianitat de les cristianes de que parlem, anem a vore com de l’analisis del text de la norma, podem obtindre unes atres informacions sobre la seua vida. Per una banda vegem, que en acabant de prohibir-se en general que les cristianes estigueren al servici domestic de judeus o musulmans, la norma passa a concretar lo que han de fer aquelles “que cohabiten en ells” o internes, de lo que es deduix que tambe hi haurien externes que anirien a treballar a la casa del “senyor” o “patro”. Es evident que les “serves” o “esclaves” estarien entre les internes, sent les externes les “serventes” o cristianes lliures. Per tant, de la dualitat implicita de la norma, podria deduir-se l’existencia de cristianes valencianes prejaumines lliures o alforres. Per una atra banda  i en relacio al regim punitiu establit per a les cristianes valencianes que incumpliren l’obligacio de deixar de servir a musulmans en dos mesos, vegem que este consistia en negar-los el soterrar en un cementeri cristià, lo que exigix l’existencia de cementeris cristians prejaumins a on es soterrarien els “valentini” cristians. La norma es una bona mostra de l’abus de la nova jerarquia dominant que hauria pres el control sobre eixos cementeris.

 

Per a acabar podem dir, que tot induix a pensar que en territori valencià hi hagueren tant dides cristianes de musulmans, com dides musulmanes de cristians. A voltes seria dificil discriminar-les per la religio, perque serien converses cap a un costat o cap a l’atre. Independentment de les llengues representatives de cada religio, llati o cristianesc per a unes i arabic o sarrainesc per a unes atres, moltes d’elles parlaven romanç i algunes d’elles sabrien l’arap. Tot este guirigall es la causa de que entre valencians, quan a un chiquet de bolquerets se li ensenya a demanar aigua, se li diga en llengua valenciana: “mare vullc ma”. Per a qui no ho sapia, “ma” vol dir aigua en arap.

 

Conegudes les presents valencianes cristianes prejaumines, en el proxim articul recordarém que no estaven a soles.

 

 

 

 

 

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (i III)

De moment, hem comprovat que “Madinat al turab” fon un sobrenom pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia durant una epoca de la dominacio musulmana, sense perdre mai el nom de “Valencia”, aixina com que existiren unes atres poblacions que tambe foren conegudes per un sobrenom. Hem vist alguns intents d’interpretar el nom en un cert trellat i tambe les invencions dels acatalanats de sempre que presuponen al sobrenom de “Madinat al turab” un sentit completament despectiu. Sabem, que els experts, li donen a “turab” distints significats: “tapial”, “terra”,  “pols”.

Per a concretar el significat de “turab” i dilucidar si “Madinat al turab” te connotacions despectives, pot ser interessant rastrejar si la paraula “turab”, es troba present en l’etimologia d’algun toponim. I efectivament, ne tenim com a minim dos. Es tracta de Calatorao en la provincia de Saragossa i d’Iznatorab en la de Jaén. En relacio a l’etimologia de Calatorao, Joaquín Vallvé, la fa vindre de Qal’at al-turab”, sent “qal’a” una “plaza fuerte”. (p. 233 de “La división territorial…”) Miguel Asín Palacios escriu de Calatorao: “<castillo de tierra>, nombre -este último Turab- propio también de persona. Citado en BAH, t I p 368, como <ciudad de tierra> y en BAH, t VI, p 418, como <fuerte de tierra>” (p.99 de “Contribución a la toponimia árabe de España”).  Si parlem d’Iznatorab, s’ha de saber que el seu castell es referenciat per al-Idrisi com “Hisn al-turab”, orige etimologic mes que evident d’Iznatorab, pronunciat “Isnatorab” (en arap no existix grafia per a representar la –o).

Comprovem per tant l’existencia de dos toponims formats a partir de “turab”, sense cap connotacio negativa ni despectiva. Es mes, en els dos casos, el nom de “turab” es referix a la “terra” o “tapial”, com a material de construccio de fortificacions. Sent evident les fortificacions no es fan en “pols”, s’ha d’eliminar eixa possible equivalencia.

El profesor de l’universitat de Saragossa Cabañero Subiza nos fa saber que era usual l’us de la terra per a bastir fortificacions, quan escriu que “Las investigaciones dirigidas por M. Barcelo sobre la castellología musulmana en Cataluña, parecen haber llegado a una conclusión semejante, en el sentido de que las torres islámicas anteriores a la ocupación cristiana, al menos en el Alt Penedès, eran en su mayor parte de tapial”. (p 105 de “La  marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…” -1991. “La defensa del reino de Pamplona-Nájera en el s. X”). Per aixo, pareix llicit pensar, que quan les croniques mencionen a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, havien de referir-se al material de construccio que identificaria alguna fortificacio de la ciutat.

Hem vist que Saragossa-Saraqusta fon coneguda pel sobrenom, de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat blanca”. Al-Zuhri, descriu la seua muralla com a de “kaddan”, o pedra blanca i resistent, lo qual ha segut constatat per les excavacions arquelogiques. Aixo feu sense dubte, que els viagers que s’acostaren des de llunt a Saragossa la conegueren en l’apelatiu descriptiu de “Ciutat Blanca” o “Madinat al-Bayda”. ¿No podriem pensar, que de forma analoga, si la muralla de la ciutat de Valencia estava feta a partir de terra o tapial, els visitants la conegueren com a “Madinat al turab”? Esta possibilitat no tindria res d’excepcional, perque sabem que les muralles de terra d’un dels barris concentrics de Moscou, feu que fora conegut com “Zemlianoi Gorod” o “ciutat de terra”.

Pero a pesar de haver vist que la terra s’usava per a fer fortificacions com castells i torres, apretant mes, hauriem de demostrar que tambe es gastava per a fer muralles. Nos ho confirma Bazzana, qui escriu que “Ainsi, au début du IX siècle, la Primera Crónica signale la construction d’un château, ‘alcazar’ à murailles de terre ‘paredes de tierra’, à Tolede. À la fin du IX siècle, sous le règne de l’emir ‘Abd Allah, les murailles de Badajoz sont elles aussi, en terre: bi-l turab”. (p 75 del vol. I de  “Maisons d’Alandalus…” -1992). En la p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”, es llig, que les muralles de Sevilla foren “reconstruidas según al-Bakri a comienzos del siglo XI con tapiales”. Concretant, vegem que Toledo, Badajoz i Sevilla, tingueren les seues muralles fetes de terra, tapial o “turab”. Es evident que l’us de la terra per a la construccio de fortificacions, s’ha d’enquadrar entre les tecniques constructives disponibles en un determinat moment historic, tendint-se evidentment a l’evolucio i a la millora, passant-se de la fusta al tapial i del tapial a la pedra. Ho vegem en la p 105 de “La  marche supérieure d’al-Andalus et l’occident…”, a on es llig que “la castellología en madera había precedido también en el mundo musulmán a la arquitectura en piedra…Lo que se puede afirmar con más seguridad…es que el tapial y la tierra apisonada debió preceder a las primeras construcciones encofrados con piedra y argamasa”. En consequencia, si les muralles de la ciutat de Valencia eren de “turab” en un temps, evidentment deixaren de ser-ho, quan es feren de pedra i argamassa.

I s’ha de saber que la construccio de les muralls de pedra de la ciutat de Valencia, pogue succeir en la segon decada del s. XI, sent que les que referix Ibn Idari en el “Rawd al-Mi’tar” com a “construidas en piedra y cimientos de hormigón”, poden correspondre’s en aquelles en que “Mubarak y Muzzaffar rodearon a Madina Balansiya”. (p 601 de “La ciudad en al-andalus y el Magreb”-2002). Encara que tradicionalment s’ha atribuit a Abd al-‘Aziz la construccio de les noves muralles, lo cert es que al-Udri (1003-1085), unicament diu d’ell que “perfeccionó sus murallas”. (p 291 de “La división territorial de la España musulmana”). Si les muralles de terra de la ciutat de Valencia, degueren refer-se de pedra a principi del XI, resulta que coincidix en el moment en que els cronistes deixen de referir-se a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab” de forma independent, quedant a soles la formula de “tambe es –o fon- coneguda”.

Pero encara podria pensar-se en la rao per la qual una muralla de terra, identificà exclusivament a la ciutat de Valencia, sent que hi hague una epoca en la qual moltes ciutats tenien muralles de terra o “turab”. Sense dubte, l’identificacio es voria reforçada perque la terra o fanc seria el material principal en que estarien construides la major part de les vivendes de la ciutat de Valencia d’aquella epoca. No de bades, la ciutat de Valencia, s’alça sobre un pla llitoral producte de l’accio sedimentaria del Turia, sent argiles, tarquims i arenes, els materials representatius. Es impossible oblidar que una de les construccions tipiques de l’etnologia valenciana es la barraca, tipologia d’edificacio construida pels valencians com a minim des d’epoca dels ibers (vore “Notes d´etnologia valenciana. Construccions populars”), estant les seues parets tradicionalment construides a partir de “atobes” o “atobons” de terra, paraules derivades de l’arap i exclusivament valencianes. Es dificil no vore que el conjunt muralla-edificacions fetes en terra, ajudaria a que els viagers que s’acostaven a la ciutat de Valencia, es referiren ad ella en el sobrenom de “Madinat al turab” o “Ciutat de terra”.

Considere que hi han arguments mes que de sobra per a enviar a escaparrar a tots aquells que escampen inventades connotacions negatives en el sobrenom de “Madinat al-turab” pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia en una certa epoca de la dominacio musulmana. L’enronia d’alguns per desacreditar tot lo valencià, nomes pot ser calificada com de malaltussa.

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (II)

En la primera part d’est articul, hem vist que durant una certa epoca de la dominacio musulmana, a la ciutat de Valencia, se la conegué tant pel seu nom tradicional de “Balansiya” o Valencia, com pel sobrenom de “Madinat al turab”.

 

L’amic Guichard, que no podia deixar passar este tema sense clavar cullerada, aplegà a escriure la borinotada de que el territori valencià es dia “Valencia”, pero que eixe nom no provenia del de ninguna ciutat, perque a la ciutat de Valencia se li dia “Madinat al turab”. Ho reproduixc per a escarni de l’autor: “Mais, dans de cas de Valence, aucune ville ne donne à proprement parler son nom à la région, puisque les auteurs arabes appellent la capitale levantine du nom de ‘Madinat al-Turab’-la Ville de terre-”. Per lo vist, a Guichard se li’n fot que al Udri (1003-1085), a renglo seguit de dir que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas” afirme que “De ella recibe el mismo nombre su cora”, demostrant Guichard que lo unic que l’interessa es formar part de la nomina dels que mengen de la ma d’Eliseu Climent, eixe que segons publicà el Mundo el 8 d’agost de 2010, ha arreplegat de la Generalitat catalana vora 18 millons d’euros en els ultims 10 anys, en teoria destinats “Para fomentar la lengua y cultura catalana”. En el programa d’estos traidors, es troba manipular l’historia en tot lo que puga perjudicar als valencians.

 

I anem a vore que el que la ciutat de Valencia tinguera un sobrenom, no fon unic ni excepcional, perque hi hagueren unes atres poblacions que tambe tingueren un segon nom o sobrenom, de caracter descriptiu. Per eixemple, Saragossa fon coneguda tant pel seu nom d’orige llati derivat de “Caesar Augusta” translliterat com “Saraqusta”, com pel nom de “Madinat al-Bayda” o “Ciutat Blanca”, pel qual tambe ha segut coneguda la ciutat de Fes. En territori valencià, Burriana fon coneguda com “Madinat al-hadra” si creguem lo que nos diu Viciana en “Libro tercero de la crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia”, qui escriu que: “los agarenos en arávigo la nombravan Metina Alhadra, como si dixeran, ciudad verde”. La duplicitat de noms es donava inclus quan l’etimologia del nom principal tenia orige en l’arap. Aixina, Gibraltar que prove de “Yabal Tariq” o montanya de Tariq, era coneguda per “Madinat al-Fath” o “ciutat de la Victoria”. Afegitons descriptius portava tambe Algezires, de “al-Yazira” o l’Illa (com Alzira), i que fon coneguda com “Yazirat al-Hadra” o l’Illa verda, sent aixina nomenada en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana” del s. XI que parla de “Yspali regione per insulam Viridem, scilicet Gizirat-Alhadra”.

 

A continuacio, correspon estudiar el significat de “Madinat al turab”. En l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, estudiàrem el significat de “Madinat”, primera de les paraules que formen l’expressio, comprovant que equival a la “Civitas” romana i solia designar llocs en funcions politico-administratives, religioses i relacionades en impartir justicia. En relacio a “turab”, solem trobar-nos en traduccions com  “tapial”, “terra”, o “pols”, lo que no vol dir que no hi hagen explicacions exotiques, com la que consta en “El origen íbero tartésico del eusquera”, a on s’identifica Madinat al-turab en “Ciudad del Turia” i unes atres incalificables, com la del renegat de Josep Piera, qui en “Cuentos de las dos orillas”, obsesionat per fer mal i desacreditar tot lo valencià, parla de “Madinat al turab”, deixant caure que “Turab también significa tumba” .

 

En relacio al tema de que parlem, es curios coneixer que l’arabiste i catedratic d’arap Pascual de Gayangos (1809-1897), feu una translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia, distinta a la de “Madinat al turab”, aplegant a un significat molt distint. Ho comprovem en  l’estracte de l’obra d’al Maqqari “Nafhu-t-tíb min Ghosni-l-andalusi-r-rattíb…”, que Gayangos titulà “The History of the Mohammedan Dynasties in Spain” (1843), a on s’atribuix a Ibn Sa’id (1208-1286), la frase de que “Valencia was known under the name of Medínatu-t-tarab.”, es dir que Valencia havia segut coneguda en el sobrenom de “Medínatu-t-tarab” (p. 66 del vol I). En la p CXVII de l’index del vol. II, de l’edicio de 1964, Gayangos escriu: “Balensiah (Valencia), city, called Medínatu-t-tarab (the city of mirth)”. I “city of mirth”, vol dir “ciutat de l’alegria”, significat ben distint del de “Madinat al turab”. Esta sorprenent llectura, ha segut repetida per uns atres autors, segurament a partir de la inicial de Gayangos. Per eixemple, Karl Baedeker, escriu que “None of the larger towns of Spain, except, perhaps, Alicante and Cadiz, produce so Oriental an effect as Valencia, the Medina-ba-tarab (‘city of joy’)” (p 289 de “Spain and Portugal: handbook for travellers” -1908). Mes recentment, Gabriella Zanoletti, escriu sobre Valencia que “Occupata dai Mori e posta sotto il Califfato di Cordoba conobbe un periodo di grande prosperità tanto da essere chiamata Medina-bû-tarab, città della felicità”. (p 108 de l’edicio italiana del “Regiment de la cosa pública” -1986).

 

No obstant lo expost en el paragraf anterior, l’unanimitat actual en la translliteracio del sobrenom de la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, induix a pensar en un probable error de Gayangos, per lo qual seguirém en les “explicacions” sobre el perqué del sobrenom de “Madinat al turab”.

 

Anem a coneixer primer lo que diuen els de sempre i els que es fien dels de sempre. Per ad alguns, el nom de “Madinat al turab” es “enigmatic”. Uns atres directament el califiquen de “despectiu”. Com a cosa sabuda per tots i de forma prepotent,  es calificat de “significatiu”. En mes o manco conviccio, tots atribuixen el nom de “Madinat al turab”, a la decadencia, despoblacio i destruccions varies de la ciutat de Valencia.

 

Alguns no concreten l’orige de tal decadencia i despoblacio, que pareix cronica i implicita en el nom. Lorenzo Cara, escriu en “Ciudad y territorio en Al-Andalus” que “la capital es mencionada con un enigmático ‘Madinat al Turab’ o ciudad de tierra, topónimo que parece traslucir en si mismo una situación de decadencia…”. Hugh N. Kennedy, basant-se en el “amic” Guichard, diu que “The history of Valencia in the early Middle Ages is very obscure”, es dir que l’historia de Valencia en l’alta edat mija es molt fosca, parlant de que en eixe temps era coneguda en el “dismissive name of Madinat al Turab o City of dust, was, essentially uninhabited”, es dir, en el nom despectiu de “Madinat al turab” o ciutat de la pols, estant en essencia deshabitada. (p 56 de “The Byzantine and early Islamic Near East”). Sonia Gutiérrez parla del “significativo nombre de Madinat al-Turab”, en acabant d’inventar-se que la ciutat de Valencia es trobava “prácticamente despoblada” i d’escampar la mentira de “la pérdida de su nombre latino” (p 225 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico”)

 

Uns atres s’agarren als tipics topics. Els autors de “Anecdotario histórico valenciano”, en la p.28, en acabant de dir que Valencia rebia el nom de “Madinat al turab”, ho relacionen en que “En el siglo VIII, la antigua ‘Valentia’, se hallaba muy despoblada”. María Jesús Rubiera Mata, atribuix a Abd al Rahman la destruccio de la muralla romana de la ciutat de Valencia i diu que “es cuando se convierte en Madinat at-Turab, la ciudad del polvo, que yo creo que se refería a sus edificaciones de adobe, que no debieron cambiar demasiado…”. (p 63 de “Arquetipos ideales de la ciudad árabe”,  en el “Simposio Internacional sobre la Ciudad Islámica”, – 1991). Carmen Gracia, escriu sobre “Valencia, destruida por Abd-al Rahman I entre 778 y 779”, afegint que “Quizás esta brutal destrucción es la que explica el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad de tierra), por la que la ciudad fue conocida en este tiempo”. (p.124 de “Arte Valenciano”).

 

Pero en l’articul “Balad i Madinat Balansiya”, varem vore que la hipotesis sobre despoblacio i decadencia de la ciutat de Valencia previament a l’invasio musulmana, es negada hui en dia pels mateixos que anteriorment la defenien, sobre la base de les evidencies arqueologiques. I en l’articul “¿Destrui Abd al-Rhaman I la ciutat de Valencia?”, varem vore que eixa presunta destruccio nomes existix que en el cap d’aquells als qui els hauria agradat que haguera passat. Per tant, si el nom de “Madinat al turab”, no te res que vore en “decadencies”, “despoblacions”, i “destruccions” de la ciutat de Valencia, ¿a que es degut?

 

Per a que vejau que tambe existixen autors que no tenen la ment “decadent”, “despoblada” (de neurones) ni “destruida”, i per tant no fan interpetacions despectives, anem a vore algun intent d’explicacio en mes trellat. Huici Miranda justificà el sobrenom de “Madinat al-turab” en relacio a la ciutat de Valencia, “por estar edificada sobre tierra de aluvión, sin base rocosa y no estar sus calles empedradas” (p 20 de “Historia musulmana de Valencia y su región: novedades y rectificaciones”). Torreño Calatayud, en “Arquitectura y urbanismo en Valencia” diu que “la capital recibió el nombre de Madinat-al-Turab (ciudad en tierra), ya que se asentaba en una isla que formaban dos brazos del río Turia antes de su desembocadura”. Boira i Maiques, en “La ciudad de Valencia y su imagen pública” atribuix “el nombre de Madinat-al-Turab o la ciudad del polvo”, a “la carencia de empedrado”.

 

No obstant, estes hipotesis no explicarien la rao per la qual el sobrenom de “Madinat al turab” anà perguent força en el pas del temps, quedant-se exclusivament el de Valencia o el de la seua translliteracio “Balansiya”. I es evident que la ciutat de Valencia, ni es canvià de lloc, seguint estant “sobre tierra de aluvión”, ni s’empedraren els seus carrers, caracteristica, per atra banda compartida en moltes atres ciutats i que encara cridava l’atencio de John Ford, en 1831, quan va escriure en relacio als carrers de la ciutat de Valencia que “Las calles, en algunas ocasiones están sin pavimentar, a fin de que las basuras puedan servir de abono para la huerta”.

 

Necessitarem d’una ultima part per a aclarir el “misteri”, comprovant que alguns, si foren honrats, haurien d’optar per l’ostracisme.

 

 

LA CIUTAT DE VALENCIA I EL NOM DE “MADINAT AL TURAB” (I)

En l’articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, diguerem que “L´interpretacio dels catalanistes del nom de “Madinat al-Turab” per a la ciutat de Valencia, es com tot lo que diuen, desficaciada i per a variar destructiva”, afegint que “Ho deixarém, de moment, perque l´objecte del present treball es la cora de Valencia o territori valencià”. Ha aplegat el moment de desfer un mes dels enredros i les mentires interessades que formen part del programa del catalanisme histeric.

Es cert que la ciutat de Valencia, o “Madinat Balansiya”, fon tambe coneguda per “Madinat al turab”, durant una certa epoca de la dominacio musulmana. Els primers cronistes araps a on trobem esta denominacio son al-Razi i Ibn Hawqal. Estudiem-ho.

Ahmad b. Muhammad b. Musa al-Razi (889-955), es l’autor de la coneguda “Cronica del moro Rasis”, que escrigue cap al final de la primera mitat del s.X. Es conserven varies traduccions al castella d’una atra previa que s’havia fet “de la lengua arábiga á la portuguesa, por mandado de D. Dionis, rey de Portugal” (1279-1325), conservant-se unicament fragments d’eixa traduccio inicial portuguesa. S’ha de dir que al-Razi es un historiador molt citat per uns atres posteriors, havent segut comprovada la veracitat de la major part del text de que parlem. En esta cronica, parlant del territori valencià, llegim que “ha grandes villas fuertes e castillos e con grandes terminos, de los quales es el vno el castillo de Tierra…”, referint-se eixe “castillo de Tierra”, a  la ciutat de Valencia o “Madinat al turab”.

Ibn Hawqal, natural de Nusaybin o Nisibis en l’actual Turquia, feu viages per Europa des de l´any 943 fins al 969, visitant Espanya l’any 948. Producte dels seus viages, l’any 977 escrigue el seu llibre “Kitab Surat al-Ardh” o “Configuracio de la terra”, que acompanyà de mapes. Romani Suay ha traduit una part en “Configuración del mundo: (fragmentos alusivos al Magreb y España)”. En un dels mapes, que podem vore representat en “Configuration de la Terre” de la “Série arabe” de la “Collection Unesco d´oeuvres représentatives”, la ciutat de Valencia s’identifica en el nº 226 com a “Madinat al-turab”, representant-se el territori Valencià en el nº 219 en el nom de “Valencia”. Segons traduccio de Romani Suay es llig: “A espaldas de estas ciudades y en el continente: Tortosa, Murcia, distrito de Tudmir, Madinat al-turab, Pechina, Málaga, Guadix y Jaén en el codo de un río”.

Simplement aço, ha segut prou, per a que els de sempre posen en marcha la maquinaria de la mentira i de la manipulacio, volent fer creure que la ciutat de Valencia havia perdut el seu nom romanç de Valencia derivat del  “Valentia” romà i que el seu nom arap era “Madinat al turab”. Per aixo, l’acatalanat mallorqui i professor de l’universitat de Valencia, Vicenç María Rosselló i Verger escrivia l’any 1979 en la “Revista de la Universidad Complutense” vol. XXVIII, dedicada a “Urbanismo e historia urbana en España”, un desficaci titulat “La huella romana de la ciudad de Valencia”, en el que podiem llegir que la ciutat de Valencia “llegó a perder hasta el nombre para llamarse Madinat al-turab, ‘ciudad del barro’, antes de la conquista catalana. Sobrevivió o renació tal vez sobre el polvo y la ruina de una insignificante ciudad romana…”. Josep Piera, en “Cuentos de las dos orillas”, escriu que “El nombre árabe de mi ciudad, Valencia, era Madinat at-turab”. I Sonia Gutiérrez Lloret, tambe parla “de la Valencia altomedieval como una ciudad prácticamente despoblada, cuya decadencia se reflejaba incluso en la pérdida de su nombre latino, sustituido en las fuentes árabes por el significativo nombre de Madinat al-Turab”. (p 255 de “La cora de Tudmīr, de la antigüedad tardía al mundo islámico” -1996). En acabant de llegir totes estes perles, s’ha de comentar, que totes estes barbaritats, dites per persones a les que hi ha que presupondre una certa cultura, nomes poden ser producte que d’una clara voluntat manipuladora.

Tots estos indocumentats, haurien de saber que els mateixos al-Razi i Ibn Hawqal, que nomenen a la ciutat de Valencia com a “Madinat al turab”, tambe es referixen ad ella com a “Valencia”. Al-Razi, diu que “E Valencia a muy grandes términos e buenas villas que la obedecen, e las bondades de los que en ella moran son muchas”. La referencia a la ciutat de Valencia es evident, sent que s’obedix a una ciutat i no a un territori. Acaba dient que “E de Cordova a Valencia ha dozientos e dos migeros”, estant clar que es tracta de la distancia d’una ciutat a una atra. Si pasem a Ibn Hawqal, quan parla de la “Determinación de los itinerarios en España”, cita les distancies entre distintes ciutats, entre les que tenim “De Córdoba a Valencia, doce etapas”, segons traduccio de Romani Suay. La translliteracio que feu l’orientalista angles Sir William Ouseley (1769-1842) en el seu llibre “The oriental geography of Ebn Haukal: an Arabian traveller of the tenth century” (1800) fon “…from Cortubah to Melisah twelve days”. Vegem per tant que els dos autors que parlen de la ciutat de Valencia nomenant-la “Madinat al turab”, tambe es referixen ad ella com a “Valencia”.

Pero anem mes arrere per a constatar la falsa perdua del nom de “Valencia”. En l’articul “Balad  i Madinat Balansiya”, varem vore en detall que en el mapa d’al-Istajri, fet entre els anys 915 i 920, la ciutat de Valencia es representada en el nom de “Valencia” (translliterada en 1845 per Mordtmann com “Balisia”). La cronica Albeldense acabada de redactar l’any 881, parla de “Valentia”. El geograf oriental Ibn Yabir al-Battani (c. 858-929), feu l’any 880 una taula de coordenades, a on la ciutat de Valencia consta com “Valencia” (translliterada l’any 1857 per Joachin Lelewel com “Balensia”). Aimoni de Saint Germain-des-Prés, entre els anys 870-888, nos parla de “Valentiam superius nominatam civitatem”. Els “Annales Bertiniani”, cap al 850, nos parla de “Valentiam civitatem”. El “codex ovetense”, escrit l’any 780, nos parla de “Valentia”.

I com la cosa ha de quedar meridianament clara i hem de callar la boca dels enredradors de sempre, anem a seguir comprovant-ho en autors araps coetaeus o posteriors a al-Razi, pero tots ells del sigle X.

Al-Muqaddasi o al-Maqdisi, naixcut en Jerusalem, (946-988), escrigue l’obra “Ahsan al-taqasim fi ma’rifat al-aqalim”. Paul Wheatley, en la p 472 de “The places where men pray together…” (2001), parla de les 17 ciutats nomenades per al-Maqadisi i escriu: “The seventeen cities listed by al-Maqdisi were Bajanah, Malaqah, Balansiyah (Valencia), Tudmir, Saraqûsah (sic), Yâbisah, Wâdi al Hijarah, Tutilha, Washqah, Madinat Salim, Tulaytulah (Toledo) Ishbiliyah (Seville), Batalyawth, Bajah, Qurtubah, Sadhunah, ans al-Jazirah al-Khadra”. Dolors Bramon, en la seua tesis doctoral nos informa de que “Aquest autor esmenta de passada (p. 48), entre altres ciutats andalusines, les de Lleida i de Tortosa, població que situa a una jornada (marhalá) de Valencia”.

El conegut com a “Calendari de Cordova”, fon dedicat a al-Haquem II, per lo qual fon redactat entre els anys 961 i 976. El calendari es bilingüe i es troba redactat en arap i en llati. Joaquin Vallvé, en la p 229 de “La división territorial de la España musulmana”, nos mostra la traduccio arap-llati en relacio al significat de “madina”. Diu: “bi-madinat Balansiya = in civitate Valencia”. El text llati el trobem reproduit en la p. 405 del tom I de“Histoire des sciences mathématiques en Italie…” (1838) de Guillaume Libri, a on referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejus in quinque”.

De l’any 982 es l’obra “Hudud al-‘alam” o “Els llimits del mon”, obra anonima escrita per un persa de Jawzjan, provincia d’Afganistan. En un capitul titulat “Discurs sobre el pais d’al-Andalus i les seues ciutats”, es citen: Qrina (Cordova), Tulaytula (Toledo), Tutayla (Tudela), Baja (Beja), Quriya(Coria), Marida (Merida), Turjala (Trujillo), Wadi al Hijara (Guadalajara), Turtusha (Tortosa),Balansiya (Valencia), Mursiya (Murcia), Bajjana (Pechina), Malaqa (Malaga), Jazira (Algezires),Saduna (Medina Sidonia), Ishbiliya (Sevilla), Ukhshubunaba (Ocsobona) i Shantarin (Santarem). En concret, de Valencia, Murcia i Pechina es diu conjuntament que es tracta de “…pleasant towns in the maritime zone of the straits of the Rum Sea” o “Agradables ciutats en la zona maritima dels estrets de la mar dels bizantins o cristians (Rum Sea)”. (p 154-156 de   “Regions of the world” de Vasiliĭ Vladimirovich). L’autor del llibre afirma que “No cap dubte de que el nostre autor tenia davant d’ell un eixemplar de l’obra de Balkhi o de Istakhri”. Podria ser, que Balkhi, naixcut cap l’any 850, tambe parlara de la ciutat de Valencia, extrem a comprovar.

Pel tom X de “Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque du Roi” (1789), sabem de l’existencia d’un manuscrit arap titulat “Exposition de ce qu’il y a de plus remarquable (sur la terre) et des merveilles du roi” (manuscrit arabe 585 in 4º). El contingut perteneix sense dubte a l’epoca califal, i es per tant anterior a les taifes, sent que parla de “Corthoba” dient que “ell est la résidence des rois Ommiades”, es dir que es la residencia dels Omeyes. Ademes, parla de “Alvira” o Elvira dient que “elle est très jolie”, quan la “Descripción anónima” nos diu que fon destruida per Badis b. Habus (1048-1073) i en el seu lloc es construiren l’alcassaba i les muralles de Granada. De la ciutat de Valencia, a la que diu “Valencia”, nos diu: “Ville ancienne d’Espagne, dans un canton très-fertile et où l’on trouve tout ce que la terre et la mer produisent il y beacoup de safran, come dans la terre de Roadraouard”, es dir “Ciutat antiga d’Espanya, en un territori molt fertil a on trobaras tot lo que la terra i la mar produixen i hi ha gran cantitat de safra com dins de la terra de Roadraouard”.

Encara que no hauria d’haver dubte de que el nom de la ciutat de Valencia era “Valencia”, tambe a partir del s. XI, aportarém alguna coseta mes. Es significatiu que en la p 101 del vol. 3 (2005) de la “Biblioteca de al-Andalus”,  parlant d’al Faradi (962-1013) diuen que “llegó a ser cadí de Valencia -mientras que unos se refieren a la cora, otros lo hacen a la ciudad- durante el califato de Muhammad al-Mahdi”. Al Udri, (1.003-1085), explica que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora. Recibe también el nombre de Madinat al-turab -la ciudad del polvo-” (p 291 de “La división territorial…”), cosa que repetixen uns atres cronistes com Ibn Galib, Ibn Sa’id o Yaqut, que al parlar del territori valencià diuen que“Entre sus ciudades, Valencia es conocida por Madinat al-Turab”.

Espere que haja quedat prou clar, que “Madinat al turab” fon un sobrenom pel qual fon coneguda la ciutat de Valencia, que mai pergue el nom propi. Vorem el perqué. Tambe haurem constatat que l’enronia catalanera d’alguns, els fa perdre per complet la chaveta.

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (i III)

Escomençarém per vore la definicio de “balad” (plural bilad), que han donat alguns autors. Josef Antonio Conde, en la seua “Descripción de España de Xerif Aledris” (1799), traduia “balad”, (que translliterava “Veled”) com “tierra, pueblo”. L’any 1992, André Bazzana, en el “Maisons d’Al-Andalus” identifica “balad” en “pays, région”. L’any 1996, Matellanes Merchán trasmet que, segons el professor Bosch Vilà, per a Yaqut, “El balad representa un territorio o región propiamente llano, cultivado o no, y apurando más, habitado por una comunidad de gentes más o menos homogéneas, atendiendo a sus orígenes, procedencia o sistema de vida, predominantemente rural” (“La colonización santiaguista del Campo de Montiel”. p 393 de las “Actas del Congreso Internacional Conmemorativo del VIII Centenario de la Batalla de Alarcos” 1996).

Comprovem que no hi ha ningu que li done a la paraula “balad” la connotacio negativa que preten Guichard. Inclus podria ser al contrari, atenent a que Yaqut, en el Mu’yam al-buldan, diu de Rayya (Malaga) que “es una de las mejores tierras (balad) de al-Andalus” (p 249 de “Al-Andalus desde la periferia”, referint-se al Mu’yam al-buldan, II: 826; trad castellana, 170, nº 154). No seria d’estranyar que parlant de “balad”, en relacio a Valencia i Murcia els primers cronistes vullgueren especificar que es tractava de les millors terres de cultiu de l’Espanya musulmana, exactament igual que hui en dia. En una economia fonamentalment rural basada en el sector primari, es absurt pensar en una despoblacio de zones a on es podia obtindre un major rendiment agricola. ¿O es que els catalans ya tenien industria textil i terciaria (Port Aventura)?

Vejam conceptes o entitats als quals s’ha aplicat historicament el terme “balad”. Ibn Hayyan (987-1075) escrigué el seu llibre titulat “Al-Muqtabis fi Akhbar Balad al-Andalus”, (editat per ‘Ali al-Hajji, Beirut, 1965). El titul en arap del llibre conegut com “La descripción anónima de al-Andalus” es “Dhikr Bilad al-Andalus”. Comprovem que al-Andalus era “balad”. ¿No li “evoca” a Guichard el terme “balad” aplicat a al-Andalus, “l’idée d’une contrée aux limites imprécises et moins civilisée”, sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique” ¿Haura segut Cordova per a Guichard una capital digna de tal nom? En la “Descripcion de España de Xerif Aledris” d’al Idrisi (1100-1165/66), trobem “balad” aplicat a “Veled assikia” o terra de cequia o regadiu, a “Veled al-Andalus” o terra d’al-Andalus, a “Velad-Arrum” o terra de cristians, o a “Veled Afranchin” o terra dels francs. ¿Seria en eixa epoca el pais de Guichard un païs en llimits imprecissos i poc civilisat? ¿O es que acas la paraula “balad” aplicada al seu pais, li “evoca” una cosa molt distinta de lo que li “evoca” si es tracta de Valencia? ¿A que juguen esta quadrilla d’enredradors?

Crec interessant reproduir la conclussio de l’historiador Matellanes Merchán en el llibre citat, en relacio a l’alusio qur fa Yaqut a Montiel, calificant-la de “balad”: “Yaqut, alude a Montiel como un balad…Esto supone que desde época islámica el Campo de Montiel, constituye una unidad económica, sobre la que se superponen las jerarquías cristiano feudales. Su unidad y organización previas, serían una de las explicaciones de la rápida implantación de la Orden de Santiago en la zona. Este sería un ejemplo muy clarificador de la continuidad histórica con respecto a las preexistentes estructuras islámicas, que pondría en cuestión, algunas ideas anacrónicas de ruptura poblacional”.

Deixarém correr la connotacio de territori de bona terra en una determinada organisacio especifica que pareix despendre’s de l’aplicacio de “balad” que hem vist, totalment oposta a la connotacio negativa de Guichard que nomes pareix existir en el seu cap i en les seues “evocacions”, i nos conformarém en el significat generic de “balad” com a “tierra, pueblo”, o “pays, région”.

Pero Guichard, en acabant de dir que al-Istajri i al-Ya’qubi gastaven el terme “balad”, per a referir-se nomes a Tudmir i a Valencia, manté que per a les atres regions d’Espanya es gastava el terme de “madina”: “pour les autres régions d’Espagne ils utilisent le terme de madina”. La barbaritat que escriu Guichard es antologica, perque “madina” mai fa referencia a “regio”, sino que es tracta d’un dels noms aplicats a una determinada concentracio puntual de poblacio.

Perque no es ningun misteri que les concentracions de poblacio mes importants -no sempre en relacio al numero d’habitants-, en l’epoca de dominacio musulmana, eren nomenades “madinat”, “madina” o “medina”.  Per darrere d’elles es trobaven els “hisn” (plural husun) en el significat de castell o lloc fortificat i la “qarya” o alqueria, gastant-se a voltes noms distints per a nomenar a la mateixa poblacio, per existir una certa diferenciacio ambigüa entre elles, la qual ya es donava entre la “civitas”, el “castrum” i la “villae” romanes en les que es corresponen, i que ha perdurat fins al dia de hui, en que per eixemple, no es parla de la ciutat de Madrit, sino de la “Villa y Corte de Madrid”.

Joaquin Vallvé, en la p 229 de “La división territorial de la España musulmana”,  nos mostra l’equivalencia entre la “civitas” romana i la “madina” musulmana,  posant precissament l’eixemple de la ciutat de Valencia.  Ho comprovem en el conegut com a “Calendari de Cordova”,  dedicat a al-Haquem II, i per tant redactat entre els anys 961 i 976.  Com es tracta d’un calendari bilingüe, pot vore’s la correspondencia entre “bi-madinat Balansiya = in civitate Valencia”, comparant el text arap en el llati.

Pero denominar “madina” a una poblacio,  solia dur funcions implicites. Lévi-Provençal expon que el terme “madinat” “madina” o “medina”, es d’orige arameu i designava el lloc a on es fea justicia.  (p 10 de “Las ciudades y las instituciones urbanas del occidente musulmán en la Edad Media”).  Vallvé relaciona el terme en “lugar donde se asienta la religión, sede religiosa”,  recordant la fugida de Mahoma des de La Meca a Yatrib,  ciutat que a partir d’eixe moment fon coneguda com Madinat al-nabi,  o “Ciudat del Profeta”,  o senzillament “Medina”,  comentant que “la persistente coincidencia entre la capital de una diócesis y madina, puede deberse a que los musulmanes españoles, desde los primeros tiempos vieran que ambos términos equivalían etimológica y semánticamente”. (p 183 de “La división territorial de la España musulmana”).    Al Farabi, (872-950) en la seua obra “Kitab al siyasat al-madinayya”,  gasta el teme “medina” com a “forma de gobierno o modelo de organización política” afegint que esta forma de govern es caracterisa per “un consejo o jema’a, o la democracia” (p 39 de “La voluntad de humanismo”).  Deduim,  que una Madina, es una concentracio urbana de poblacio, que pot exigir anar acompanyadada de funcions politico-administratives,  religioses i relacionades en el lloc a on s’impartix justicia.

Anem a vore com els cronistes nos informen de la funcio politica i de govern de la ciutat de Valencia en relacio al territori valencià. Al-Razi (889-955), referint-se a la ciutat de Valencia diu que  “E Valencia ha muy grandes terminos e buenas villas que la obedecen”.

Al Udri (1003-1085), va escriure que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas”, en relacio a lo qual s’ha de saber que “la capital de la provincia o la capital de al-Andalus recibía los nombres de ‘quarar al –‘ummal’, que vol dir residencia dels governadors, evidenciant-se que els governadors del territori valencià, residien en la ciutat de Valencia.

Comprovem, que quan Guichard parla del territori valencià o “balad Balansiya” com a territori sense capital politica digna de tal nom “à laquelle aucune capitale digne de ce nom n’impose d’organisation politique”, no diu mes que favades, una darrere l’atra, segons nos mostren els conistes musulmans que hem nomenat.

Per a acabar, considere molt important posar en relacio la terminologia gastada pels cronistes araps referent a la capitalitat de la ciutat de Valencia sobre el territori valencià, en aquella que trobem posteriorment en epoca foral. Podem fer-ho gracies al treball d’Agustín Rubio Vela titulat: “Valencia: la conciencia de capitalidad y su expresión retórica en la prosa municipal Cuatrocentista”. En este treball, Rubio Vela, parla de la “extendida imagen” de la ciutat de Valencia com a “ciudad encerrada en sí misma, entregada a producir y a mercadear, y olvidada de su condición de capital”, image de ciutat “hanseatica”, extesa per Joan Fuster, l’autoproclamat “català” de Sueca. Diu que “En los últimos años, el análisis de la documentación de los siglos XIV y XV”, li ha dut a questionar-se eixa image, concloent que “A la luz de esos registros, la ciudad medieval se presenta ante nosotros ciertamente como una entidad política con la mirada puesta en el resto del país, como una capital con voluntad de serlo”. Entre el vocabulari gastat pels Jurats de la ciutat de Valencia, trobem expressions que parlen de “la dita ciutat, la qual es mare e maestra e ciutat metropola en lo dit regne”, o la mes tradicional de “cap e mare de tot lo regne”. ¿No resulten expressions analogues i inclus identiques a les gastades pels cronistes araps durant l’epoca de dominacio musulmana? ¿No resulten una evidencia mes de continuïtat?

En el present articul, hem vist que des del principi de la dominacio musulmana es parla de la ciutat de Valencia, del territori Valencià i dels valencians. Com del nom de “catalans” i de “Catalunya” no existix rastre en l’historia fins al sigle XII, els acatalanats no tenen mes trafec que desacreditar i sembrar d’ombres i de destruccio tota l’historia valenciana anterior. Es la nostra obligacio posar de manifest totes les mentires que diuen quan trauen anacroniques teories de ruptures poblacionals, en l’unica finalitat d’intentar evitar que parlem de la veritat sobre la continuïtat entre el poble valencià iberorromà i el poble valencià actual.

“BALAD” I “MADINAT” BALANSIYA (II)

En l’articul anterior escomençàrem a posar de manifest les falses “evocacions” de Guichard en relacio al significat de “Balad Balansiya” o territori valencià, en les que s’implicava de forma negativa a la ciutat de Valencia o “Madinat Balansiya”. Varem estudiar lo que dien al-Ya’qubi i al-Istajri, que son els dos cronistes en que Guichard diu basar-se, comprovant que si el primer únicament es referix al territori valencià, el segon nomena significativament a la ciutat de Valencia.

 

Proseguirém estudiant referencies a la ciutat de Valencia de cronistes anteriors a al-Ya’qubi, constatant la mentira que escampen quan diuen que no figura en croniques primerenques i per tant la falsetat de lo que deduixen a partir d’aixo: que es trobava sense “urbanitzar” i que no era una capital digna d’eixe nom.

 

En l’any 881 s’acabà de redactar la Crónica Albeldense o “Chronicon Albeldense”, manuscrit anonim redactat en llati. Nos diu que existixen sis provincies en seu episcopal. En la provincia Carpetania trobem a Elig, Xativa, Denia y Valencia. Vejam-ho: “Habet prouintias VI cum sedibus episcoporum. Prima Cartago, qui et Carpetania. Toleto metropoli abet sub se id est Oreto, Biatia, Dentesa, Acci, Basti, Urci, Bigastro, Ylice, Scitabi, Dianum, Castulona, Ualentia, Ualeria, Secobrica, Arcabica, Conpluto, Segonza, Oxoma, Secobia, Palentia”.

 

De l’any 880 es una cita de la ciutat de Valencia, que trobem en el llibre “Épilogue de la géographie du moyen âge” (1857), de Joachin Lelewel. Efectivament, en l’apartat “Albateni et les rasms de souret elards” (p 45-111), ve una taula geografica atribuïda a Ibn Yabir al-Battani (c. 858-929), geograf de la ciutat turca  d’Harran, que havia segut capital de l’imperi Omeya. En la p 90 es reproduix la taula geografica en arap i a continuacio es traduixen “Les longitudes des villes et des stations connues determinées et les latitudes d’Andalous et de Magreb”, constant les llongituts i latituts de les següents ciutats translliterades per l’autor com: “Atrablos Barka, Kartahena Andalous, Kortouba, Ischbilia, Tolitala, Garnata, Santarin, Almeria, Tadmir, Balensia, Sarakosta, Tandja, Fas, Sebta, Bidjaia, Kalaat, Sala, Asila, Merida, Medina Salem, Tortouscha, Gana, Djiaen, Djeziret el khatra, Batalios, Kalaatrabah”. Com a curiositat, per a “Balensia” es dona una Llong. de 39º 30’ i una Lat. de 37º 37’.

 

Aimoni de Saint Germain-des-Prés o “Aimoinus monachus Sangermanensis”, fon l’autor de dos histories en les que es cita a la ciutat de Valencia en relacio a les reliquies de sant Vicent martir. En la “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita entre els anys 870-888, se nos conten uns hipotetics fets succeits cap a l´any 855, consistents en el trasllat de les reliquies de sant Vicent a Saragossa i d’alli a Castres en França. No sent objecte del present articul l’estudi de la veracitat dels fets que es conten, sí que es representatiu que es parle de la ciutat de Valencia referint-se ad ella com “Valentiam superius nominatam civitatem”. En la segon d’elles, en “De translatione sanctorum martyrum Georgii monachi, Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, que fon escrita cap a l’any 871 es conten fets que hipoteticament tingueren lloc en l’any 858,  afirmant-se el trasllat del cos de sant Vicent desde Valencia a Benevento (Italia), “…corpus memoranti almi Vicentij Martyris a supredicta urbe Valentia Beneventum esse transmissum”, cosa que no es creu el mateix escritor quan afig que el cos era d’un atre “quod quiedem aliter erat”. ¿Una “urbe” del llat. “urbs, urbis” sense urbanisar?

 

El bisbe “Prudentius”, abans dit “Galindo”, de “natione Hispanus”, fon bisbe de Troyes en França, a on mori el 6 d’abril del 861. Va escriure els “Annales Bertiniani”, entre 834/35 i 860/61. En ells nos parla de l’arribada dels Normands a la ciutat de Valencia quan escriu: “A quibus profligati atque repulsi, alias partes petunt. Hi vero Dani qui in Rodano morabantur usque ad Valentiam civitatem vastando perveniunt. Unde, direptis quae circa erant omnibus, reverentes, ad insulam in qua sedes posuerant redeunt”, que vol dir segons traduccio de Piles Ibars que es troba en la p 106 de “Valencia árabe” que: “Estos Dacis (o danesos), moradors del Rodan, aplegaren fins a Valencia causant ruines i saquejant el seu entorn, tornant-se’n des de ella al seu punt d´assentament”. Comprovem que els efectius militars que hagueren de quedar mort Abd Allah al Balansi, evitaren segurament l’entrada dels Normands dins de les muralles de la ciutat, sent que nomes es parla que que saquejaren l’entorn. (vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”).

 

Per a acabar, del sigle VIII, tenim la cita que consta en el “codex ovetense” de l’Escorial, escrit l’any 780. Conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”, i diu que “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben entre atres “ilici; setabi; dianio; ualentia” (p. 808 de “História de los mozárabes de España” de Simonet). Considere interessant posar esta cita en relacio a la que consta en la “Chronica Gothorum Pseudo-Isidoriana”, datada en el s XI. Diego Catalán i Mª Soledad Andrés escriuen en el seu llibre sobre la “Cronica del Moro Rasis” que “Parece escrita en Toledo, quizá por un autor procedente de Murcia”. I en esta cronica, diu que “Quarta metropolis est in Cartagine…”, i cita per orde “Hylici, Satiba, Denia, Valentia”. Es interessant saber que l’autor no es llimita a reproduir texts antics, informant-nos de les seus destruides, cosa que comprovem, perque per eixemple, al costat de “Amaya”, en “Tertia metropolis terra Scampeie Terracona”, escriu “destructe sunt”. Per tant, el mossarap murcià, sabia que les seus episcopals valencianes no es trobaven destruides quan escrigue la seua cronica en el s. XI.

 

Una volta comprovat el desficaci d’alguns que volen fer-nos creure que la ciutat de Valencia no apareix en croniques primerenques, proseguirem posant de manifest les mentires de l’argumentacio de Guichard que reproduírem en la primera part d’est articul. Guichard diu que Tudmir, era un territori “peu urbanisé” o poc “urbanisat”, sense una verdadera capital, abans de la creacio de Murcia. Front a la primera afirmacio, al Ya’qubi, en el s IX califica a Tudmir de “région vaste et prospère” (p 218 de “Les pays” de Gaston Wiet), prosperitat que no casa massa be en la falta d’urbanisacio que alguns traduixen com a falta de desenroll. En relacio a l’afirmacio de falta de capitalitat, s’ha de saber que a qui afecta no es a la ciutat de Murcia, sino a la ciutat valenciana d’Oriola, per lo qual  resulta una obligacio posar de manifest, una mes de les favades “guichardianes”. Hem de coneixer que la ciutat de Murcia fon “creada” per Abd al-Rahman II l’any 825, probablement sobre una chicoteta poblacio preexistent naixcuda d’una villa romana denominada “Murtia”. I es ar-Razi (889-955), en noticia que nos transmet Ibn Hayyan, en “al Muqtabis V” qui deixa a Guichard en el cul a l’aire, quan referint-se a noticia de l’any 916/917, nos diu que el visir Ishaq b. Muhammad, “…conquistó la muy fuerte plaza de Orihuela, capital de la cora de Tudmir, la más antigua de sus ciudades y más impugnable de sus fortalezas, que había servido de refugio a los cristianos en los primeros tiempos, por lo que habían puesto todo su esfuerzo en fortificarla y cuidar sus tierras, que abundaban en plantaciones de peregrinos árboles y los más sabrosos frutales”. (p 105 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942”). Per tant, segons ar-Razi, l’any 916/917, Oriola encara era la capital de Tudmir i parla d’ella com “la muy fuerte plaza de Orihuela”. En consequencia, ¿D’a on es trau Guichard que Tudmir no tenia verdadera capital? ¿Es tracta d’una atra “evocacio” de Guichard sense justificacio alguna i que va en contra de lo que diuen les fonts?

 

Vist que la falla que s’ha montat Guichard, un dels teorics dels acatalanats, se’n va a terra en una bufadeta d’aire, en una següent part d’est articul, procedirém a vore en detall el significat real de “balad” i de “madinat”, prescindint de les absurdes “evocacions” de Guichard, que tant de joc han donat a tots aquells que disfruten tant, parlant malament de tot lo que faça referencia a Valencia.

 

¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? (i II)

En l’articul anterior, hem analisat la cita d’al-Razi, que es una de les dos en que certa gent es basa, per a mantindre que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Hem vist que res es diu de destruccio alguna, a banda d’existir elements que qüestionen la seua autenticitat i veracitat. En el pressent articul, li toca tanda a la cita d’al Udri.

Per a poder-ho fer, trobem lo que diu al-Udri (1.003-1085), en traduccio que fa Vallvé, en la p 291 de “La división territorial…”. Diu que “la ciudad de Valencia es una de las sedes de los gobernadores (ummal) más antiguas. De ella recibe el mismo nombre su cora…Su término es muy extenso y muy bien defendido. Reúne los beneficios del mar y de la tierra, de la agricultura y de la ganadería. Tiene llanos y zonas montañosas, muchas ciudades y castillos.En el año 162  (= 28 de septiembre 778 – 16 de septiembre 779) ’Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”. Ans d’entrar en l’analisis de la cita, no es pot deixar de dir, que existixen traduccions parcials d’Al Udri referides a la “Marca superior” i unes atres de la “Cora de Tudmir”. No hi ha cap referida a“Cora de Valencia”. Per lo vist, els nostres “arabistes” estan preocupats i ocupats en enredrar per uns atres puestos.

Si passem a estudiar la cita, sorpren que es concloga tan rapidament en la destruccio de la ciutat de Valencia, sent que al-Udri diu que “Abd al-Rhaman I destruyó Valencia y Santaver”, podent referir-se “Valencia” i “Santaver”, tant a ciutat com a territori. Com eixa doble referencia l’estudiarém detalladament en relacio a “Valencia” o “Balansiya”, ara hem de saber que “Santaver” o “Santabariya”, fon tant el nom del territori de l’antiga Celtiberia, com el de la chicoteta i antiga ciutat episcopal romana d’Ercavica, que es troba en Cañaveruelas (Conca). I sabem que Abd al-Rhaman I no destrui la ciutat de Santabariya, en 778-779 perque disponia de bisbe un sigle mes tart. Ho comprovem en privilegi d’Alfons III de 21 d’agost del 887, del que es despren que el bisbe Sebastia de Santaver es feu carrec del bisbat d’Orense per haver segut expulsat en eixe moment de la seua seu: “Adveniente quoque Sebastiano Archabiensis peregrino Episcopo ex Provincia Celtiberia expulsus a Barbaris mirabiliter hanc Sedem (Auriensem) illi concessimus qui primus idem Ecclesiam Antistes fuit” (p.77 del V. 7 de “España Sagrada” -1766). Per tant, si al-Udri no podia referir-se a lo que hui entenem com a “destruccio” de la ciutat de Santaver, es illogic pensar en eixa “destruccio” per a la ciutat de Valencia.

Els acatalanats de sempe i comparses acostumades, donant per suposta la destruccio de la ciutat de Valencia, passen inmediatament a inventar-se les causes, afirmant que fon “por haber participado la ciudad en una rebelión en favor de los abbasies con el fin de destronarlo”. (“Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” de López García i Martínez García). Front a eixe chorro d’imaginacio, un arabiste serio com Huici parla de que “Esta noticia tan extraña e inesperada nos la da al-Udri, sin ningún comentario”, dient que es troba referenciada en la “p 13 del texto árabe” afegint que al-Udri la dona “Sin comentario ni justificación”, dient que podria haver segut “quizá por haber tomado parte Valencia en el intento de destronarlo”. Vegem per tant com un“quizá” com a hipotesis, es convertix oficialment en certea sense comentari ni justificacio. Pero com si l’historia fora cosa de pati de veïnes, la transmisio d’una mentira, va fent la bola mes gran i s’extrauen distintes conseqüencies. Manuel Roselló Mesquida en “El yacimiento de València la Vella” nos informa de que Rafael Azuar, Enric Llobregat i Sonia Gutierrez, s’han enredrat dient que “el final del Pla de Nadal estuviera relacionado con la destrucción de Valencia en el 778 por Abd al-Rahman I, como que la escasa población de la destruida Valencia se instalara en València la Vella”, opinions que l’autor no compartix en absolut.

Efectivament, hi ha moltes croniques que nos conten que els abbasis enviaren a Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri conegut com al-Siqlabi, per a organisar una revolta contra l’omeya Abd al-Rahman I. Practicament totes elles parlen de que al-Siqlabi s’amagà en certes “montanyes de Valencia” fugint d’Abd al-Rahman I. Pero en la p 114 de “Una nissaga de poder viatgera i inquieta: els Omeies de Damasc a Còrdova” de Xavier Ballestín llegim que Ibn Idari diu que Abd al-Rahman I “el va fer fugir cap a València”, afegint a renglo seguit que “En aquesta regió un cap berber, Miskara, va assasinar Abd ar Rahman b. Habib al-Fihri”, es dir que un cap bereber del territori valencià, fon qui acabà en la vida d’aquell que pretenia arrapar-li el poder a Abd al-Rhaman I. Desconec els principis de conducta que rigen la vida dels insignes professors universitaris que hem citat i si tal volta pensen que es normal fotre a qui t’ajuda.

Crec que lo dit fins ara, fa ben dificil pensar en la realitat d’una destruccio de la ciutat de Valencia en el significat que hui li donem al terme. Per a compendre les paraules d’al-Udri, s’ha de coneixer lo que escrigue Antonio Ubieto, en la p 130 de “Orígenes del reino de Valencia” qui diu que “El problema del arrasamiento y destrucción de ciudades, así como su despoblación ha interesado a los estudiosos españoles de los últimos decenios. En esencia, hoy se tiende a creer que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas, la desaparición de los cuadros de la organización administrativa y la marcha del elemento directivo”. Si parlem de desaparicio o canvi de la classe dirigent, en l’articul “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”, varem vore com Abd al-Rahman I, hague de ser el responsable del fi de l’existencia d’un territori valencià cristia i tributari dels musulmans, regit pels descendents de Teodomir, donant pas a un territori dirigit de forma absolutament majoritaria, per una classe bereber ¿Pot fer referencia al-Udri ad este canvi de dirigents quan parla de la “destrució” de Valencia, referit al territori valencià?

Pero a pesar de tot, si encara mantinguem l’hipotesis d’una possible destruccio, no es pot obviar la referencia d’Ubieto a “que hay que entender tales arrasamientos como algunas destrucciones simbólicas”. Els calificatius de “brutal” i atres, per a la pressunta destruccio, no deixen de ser producte d’una desbordada imaginacio ¿o d’un desig mogut per motius no massa fins? Lo millor sera estudiar-ho en un eixemple: front a la pressio almoravit que pretenia recuperar la Valencia conquistada pel Sit, sabem que Alfons VI, es trobava en Lerma dirigint-se cap a Valencia “magno exercitu militum qui ibant cum rege Valenciam, decercare eam de moros”. Pero no resisti la pressio dels almoravits, els quals entraren en la ciutat de Valencia el dia el 5 de maig de 1102. Els “Anales Toledanos” nos diuen que “El Rey D. Alfonso dexo deserta a Valencia en el mes de Mayo, Era 1140”. Segons Al Kardabus, qui escriu a finals del s. XII o principis del s. XIII (traduccio Felipe Maíllo “Historia de Al-Ándalus”), Alfons VI, “hizo salir a todos los cristianos que estaban en ella (en la ciutat de Valencia)y le dio de fuego, dejándola como ejemplo y reflexión”. Menendez Pidal, tradui noticia d’Ibn Idari que pren de Abu Beker al-Ansari, segons la qual Alfons VI,“se retiró con todos los cristianos que allí había, incendiando antes la gran mezquita, el alcázar y cierto número de casas”. Comprovem com el “dexo deserta a Valencia” o el “le dio de fuego” a la ciutat, consisti en anarse’n en els cristians de la seua tropa, incendiant la mesquita, l’alcasser i cert numero de cases, com a “destrucciones simbólicas”.

Podriem imaginar-nos que si Abd al-Rahman I, “destrui” la ciutat de Valencia, lo primer que ho pagaria, seria el complex episcopal d’epoca visigotica, de forma analoga a com ho pagà la mesquita, quan Alfons VI se n’ana de la ciutat de Valencia. Puix be, Josefa Pascual i Rafaela Soriano, del Servici d´Investigacio Arqueologica Municipal de Valencia, escriuen en “La evolución urbana de Valencia desde época visigoda hasta época taifa (siglos V-XI)”, (1993), que “Lacarcel de San Vicente… se mantuvo en pie hasta el siglo XI”, i que “La basílica de ábside de herradura se mantuvo en pie posíblemente hasta el siglo X, y es a principios del siglo XI cuando se amortiza un altar paleocristiano”, lo que els fa preguntar-se si “Podría pensarse en una continuidad pactada del culto cristiano en el centro de la urbe, como sabemos que ocurrió en otras ciudades”. Per tant, si Abd al-Rhaman, en el s. VIII, deixà en peu tot el complex episcopal ¿Algu me pot dir qué es lo que es dedicà a destruir? ¿Tal volta la classe dirigent musulmana permete que “la escasa población de la destruida Valencia” procedira a una reconstruccio? ¡Deu meu! ¿Se poden dir mes destarifos?

Per una atra banda es curios que per ad esta i unes atres supostes “destruccions” de la ciutat de Valencia, es pretenguen uns efectes devastadors que s’allarguen en el temps i que no es retrauen quan les “destruccions” han afectat a uns atres. Vejam el cas de Barcelona. No constant pacte de capitulacio en l’invasio musulmana, podem supondre que seria presa per la força. ¿La destruirien? Els francs conquistaren la ciutat entre 801-802 i no precisament a bones. Podem imaginar-nos represalies a la poblacio autoctona, sent que Ermoldus Nigellus, croniste contemporaneu, s’indignava perque els indigenes estaven mes a favor dels musulmans que dels francs. Nos ho diu Michel Zimmermann, en “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle” : “Ermold le Noir nous rappelle avec indignation qu´au cours du siège de Barcelone les indigènes semblaient plus favorables aux Maures qu´aux Francs!”. Ibn Idari nos conta que l’any 827, “Abd-Allah ibn Abd Allah el Valencià, anà en aceifa a la casa de la guerra i recorregue el pais de l’enemic aplegant a Barcelona, assolant-la durant sixanta dies”. Ibn Hayyan en al Muqtabis II nos diu que l’any 848-849, Abd al-Rahman “Sitià Barcelona fins a reduirla a no res”. Al Maqqari, en “Naft al tib”, relata que l’estiu de l’any 965, “al-Hakam envià a Ahmad b. Ya’la i a Yahya b. Muhammad al-Tugibi contra el territori de Barcelona i els eixercits devastaren les seues comarques”. La “Descripcio anonima”, nos fa saber que entre 976-977, “al Hakam envia als seus alcaits a algarejar contra Galicia i Barcelona, a on mataren, cativaren, destruiren i arrassaren”. Ibn al-Kardabus, en “Tarih al-Andalus”, nos diu que l’any 985, Almansor, “conquistà Barcelona i matà a Borrell. Cativà a la seua gent i destruí la ciutat…”. La “Cronice regum Aragonum et comitum Barchinone et populacionis Hispanie”, ho confirma dient que “fuit destructus perdiditque Barchinonam et magnam partem terre”. Al Kardabus nos conta que entre l’any 1100-1101, “l’emir Mazdali, vali de Valencia, llançà una incursio a Barcelona… derribà les seues iglesies, assolà els seus campanars, incendià les seues ciutats i dispersà els seus eixercits…”

En el present articul, hem comprovat que la tan cacarejada destruccio de la ciutat de Valencia per les tropes d’Abd al-Rahman, nomes passà en el cap d’alguns que odien sentir parlar de la continuïtat del poble valencià. Quan les “destruccions” han afectat a catalans ¡ni mirar-les!, perque com es sabut, sempre queden supervivents, tan criadorets, que son capaços de repoblar mija Espanya. ¡Meec!

¿DESTRUI ABD AL-RAHMAN I LA CIUTAT DE VALENCIA? ( I)

Alguns catalans i acatalanats es troben obsesionats per trobar o inventar-se talls radicals en el devindre historic del poble valencià, omplint-lo de “destruccions masives”, “expulsions indiscriminades”, “colonitzacions globals” i “substitucions racials generalitzades”. Tot roda en l’unic objectiu de situar un punt de “naixement” del poble valencià, en el qual volen que els catalans siguen, la mare, la comare i el chiquet. Per aixo, sempre els sentireu parlar de multitut de “ruptures”, no volent ni sentir parlar de la paraula “continuïtat”. La principal “ruptura” inventada es la de la reconquista de Jaume I. En una obsessio religiosa impropia de ments cientifiques, mantenen l’inexistencia de valencians, sobre la base de l’inexistencia de cristians. A la falsetat de l’hipotesis, s’ajunta que les evidencies historiques van deixant-los en el cul a l’aire. Pero per si esta ruptura els falla, s’han inventat tota una serie de “tallafocs” anteriors. Per aixo parlen, tant d’una debil cristianisacio del poble valencià previament a la dominacio musulmana, -hipotesis que hui s’ha demostrat falsa sobradament i de la que parlarém mes avant-, com de la ruptura del moment de la propia invasio musulmana, ruptura absolutament inexistent precisament en territori valencià, segons hem estudiat en l’articul sobre “El territori cristià tributari valencià durant el califat de Damasc”.

Una de les varies i variades “ruptures” que trauen a relluir, es la destruccio de la ciutat de Valencia per Abd al-Rhaman I. Es coneguda la falta de simpatia que alguns catalans i acatalanats tenen a la ciutat de Valencia, “Cap e Mare” de tot el territori valencià, segons terminologia foral. Tallant el cap pretenen fer morir el cos sancer.

Vejam alguna mostra de les preciositats que es diuen: Albert Ribera i Lorenzo Abad, en “Los orígenes del cristianismo en Valencia y su entorno”, parlen de “…la razia efectuada por el emir Abd al-Rahman I en los años 778-779,  que culminó con la destrucción de la ciudad de Valencia y su antigua sede”. Carmen Gracia, en la p.124 de “Arte Valenciano”, parla de “Valencia, destruida por Abd-al Rahman I entre 778 y 779”, calificant-la de “brutal destrucción”. El “Grup Enciclopèdia Catalana”, en la seua “Enciclopèdia” diu que “L’emir Abd al-Rahmān I reeixí a imposar l’autoritat dels omeies de Còrdova a la regió oriental d’Al Andalus i ocupà i destruí la ciutat de València (778)”. Carolina Doménech Belda, en la p 20 de la seua tesis doctoral sobre“Circulación monetaria durante el periodo islámico en el País Valenciano” (1997), dirigida per Rafael Azuar i Alberto Canto escriu que Abd al-Rahman I, “…según las fuentes, saqueó los campos y entró en la ciudad de Valencia destruyéndola”

Vegem, que entre tots els “sabuts” nomenats, ha de quedar-nos clar que per supost que Abd al-Rahman I destrui la ciutat de Valencia. Pero la destruccio no fon de qualsevol manera, perque fon “brutal”. Aprofità per a carregar-se “su antigua sede” i no content, “saqueó sus campos”. Davant d’afirmacions tan contundents, necessitem saber en quines fonts es basen.

Sonia Gutierrez en “Genèse de la ville islamique en al-Andalus et au Maghreb occidental”, en acabant de parlar de la “desolación de Valencia en el año 778”, nos diu que “La noticia de la destrucción de Valencia transmitida por al-Udri, unida a otra conocida por al-Razi que narra el traslado de las reliquias de S. Vicente tras la entrada de Abd-al-Rahman en la ciudad, permiten suponer que parte de las represalias del emir fueron directamente al núcleo urbano”. Vegem que una rotunda afirmacio resulta que partix d’una suposicio. Isabel López García i Remedios Martínez García, en “Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts”, referint-se a “los siglos VIII y IX”, diuen que “Dentro de estos siglos hay que destacar la cita del geógrafo del siglo XI Al-Udri, hace referencia a la destrucción de Valencia en el 778-779 por Abd al-Rahman I, por haber participado la ciudad en una rebelión en favor de los abbasies con el fin de destronarlo”.

Vegem per tant, que la presunta destruccio de la ciutat de Valencia, la sustenten en dos fonts, que per orde d’antigüitat dels cronistes, serien primer al-Razi i segon al-Udri. Procedirém a estudiar-les per eixe orde.

Ahmad b. Muhammad b. Musa Al-Razi (889-955), es l’autor de la coneguda “Cronica del moro Rasis”, que diuen que escrigue cap a finals de la primera mitat del s.X. Es conserven varies traduccions al castella de previes traduccions que s’havien fet “de la lengua arábiga á la portuguesa, por mandado de D. Dionis, rey de Portugal” (1279-1325), conservant-se nomes que fragments d’eixa traduccio inicial portuguesa. S’ha de dir que es tracta d’un historiador molt citat per uns atres posteriors i que la veracitat de la major part del text de la cronica ha segut comprovada per cites posteriors. No obstant, el fragment que anem a comentar, consta unicament i exclusivament en les traduccions castellanes de la perduda versio portuguesa.

Partirém del text del manuscrit de Copenhague, reproduit en el llibre “Crónica del moro Rasis”, de Diego Catalán i Mª Soledad de Andrés. En primer lloc hem de saber que al-Razi relata una historia que li conta un musulmà de Fez, “E dixo Abocen, vn cauallero natural de Fez”. I resulta que Abocen, estant en Portugal “en cabo de la tierra que va sobre el Algarbe que entra sobre aquel mar de Lisbona”, s’havia trobat  a uns cristians descendents de fugits de Valencia “christianos fugeron de Valencia”, que tenien el cos de sant Vicent “el cuerpo de aquel ome” que “los christianos llamaban Santo”. No tingue millor idea que matar-los a tots “e matara a los christianos que alli auia”, perque es veu que no tenia un atre lloc per a construir “e fizo cassas para los suyos e se quedo Albocen a morar en aquella tierra”. Tambe nos parla dels antecessors d’aquells cristians, dient-nos que en la ciutat de Valencia “tenían los christianos que allí moraban vn cuerpo de vn home que auia nombre Vicente; e adorábanlo por Santo”. Nos diu que enganyaven a la gent dient que el cos fea milacres “los que tenían aquel cuerpo facían creer a otras gentes que facía ver los ciegos e fablar los mudos e andar los cojos, e de esta guissa embaucaban a las gentes que eran sandias”. Per aixo, tingueren por de que Abd al-Rahman, sapiera de l’engany “E quando ellos vieron a Abderrame, obieron miedo que el sabría de esta burla”, rao per la qual “fugieron con el”.

Davant de l’historia que en teoria nos transmet al Razi ¿Hi ha algu que lligga que Abd-al Rahman destrui la ciutat de Valencia? Estant preocupat per si podia tindre alguna incapacitat que m’impedira llegir lo que tant de sabut llig, vaig tindre la sort de trobar que Manzano Moreno diu en la p 544 de “Conquistadores, emires y califas: los Omeyas y la formación de Al-Andalus”, que “el texto no habla de la destrucción de la ciudad”, encara que afig que “sí que señala que el traslado se produjo ante la llegada del emir”, lo qual efectivament sí que diu el text, explicant que alguns cristians valencians, tingueren por de que Abd al-Rahman sapiera que es burlaven pressuntament de la gent. Nomes quedaria per demostrar, cientificament per supost, que Abd al-Rahman destruia totes les ciutats a on hi havia gent que es burlava d’una atra.

Per una atra banda, em fa gracia que tots estos sabuts, donen credibilitat al fondo de l’historia que en teoria nos transmet al Razi. En primer lloc, s’hauria de dir que tractem precisament d’un fragment de l’obra d’al Razi, no reproduit per ningun atre croniste musulma. La reivindicacio portuguesa en relacio a la possessio del cos de sant Vicent, partix de que el rei Alfons Enric de Portugal, en les seues conquistes de territori als musulmans, feu presoners a descendents d’alguns valencians que per lo vist no rematà be el moro Abocen, els qui li digueren a on es trobava el cos de sant Vicent, trobant-lo l’any 1173. Pero el cos teoricament trobat, es tornà a perdre no se sap per qué, reapareguent de milacre una atra volta sense cap problema. Per tot aço, lligc en relacio al text d’al-Razi que “Podemos prever interpolaciones de información que hacen a nuestro islámico cronista, en versiones portuguesas, hacen llevar el cuerpo del mártir, con pretensiones hasta Lisboa”, es dir que pot duptar-se de que estem davant d’un text original d’al Razi.

Es important saber, que l’arabiste Huici califica esta historia de “Fantasía de la que no aparece rastro en todas las fuentes, tanto árabes como cristianas, que merezcan crédito”. Troba imposible que els cristians valencians “huyan, para salvarse, a otra región sometida más directamente al mismo Emir y donde más fácilmente podían ser exterminados”. Huici confronta esta fantasia d’Abocen, (o Albocen, Alibohaces, o Alliboaces), que en teoria nos transmet al-Razi, en les noticies contrastades de que el “terrible” Abd al-Rahman I, pactà en els cristians de Cordova l’adquisicio de la mitat de la basilica que alli existia dedicada a sant Vicent. Sense poder descartar que alguns cristians valencians no fugiren en alguna reliquia del sant, no hi ha dubte de que la part mes important d’elles, degue quedar-se aci, confirmant-ho la carta del monge Hermann de l´any 1143, qui consultà a dos monges que es trobaven en Saragossa i que havien vixcut en el monasteri valencià, sobre la manera de vindre a la ciutat de Valencia perque volia orar davant del cos de sant Vicent “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare”. Està sobradament documentat que la continuïtat del cult de sant Vicent aplegà fins al mateix moment de la reconquista de la ciutat de Valencia per Jaume I.

Vist que el primer text en que els “sabuts” es basen per a concloure una destruccio de la ciutat de Valencia per Abd al-Rhaman I, no diu absolutament res d’aixo i constatat que la fiabilitat del seu contingut es mes aïna escassa, nomes queda que assombrar-nos de la manipulacio pretesa, o en tot cas de la credulitat dels nostres “sabuts”, als qui se’ls podria aplicar allo de “Tot s’ho creu pareix Andreu, tot s’ho cala, pareix Cucala”. En valencià, millor que les “sandias” del pressunt fragment d’al Razi, hauriem de dir-los carabasses integrals.

L’eixemple de lo assumit que es troba que la ciutat de Valencia fon castigada, destruïda i assolada, encara que no se sapia per quin motiu, nos el dona Fuentes Domínguez, qui, en “Aproximación a la ciudad hispana de los siglos IV y V d.C”, escriu que “sabemos por las fuentes de época islámica, a través del cronista al-Udri, que sus reliquias (les de sant Vicent) fueron llevadas desde Valencia por los cristianos que huían de la expedición de castigo de Abd al-Rahman I, en el 778”. O siga que al-Udri conta el trasllat de les reliquies que es troba en la “Cronica del moro Rasis”. ¿Es pot enredrar mes? Deixarém per a un nou articul, l’analisis de la cita d’al-Udri que per a res parla de reliquies de ningu.

L’AUTONOMIA VALENCIANA DURANT L’EMIRAT DE CORDOVA (i III)

Havent vist la multitut de fets que donen mostra de l’autonomia politica i militar valenciana durant l’emirat de Cordova, anem a estudiar lo que ocorregue en el periodo de govern d’Abd al Rhaman III, durant el qual tot apunta a que eixa autonomia es va vore debilitada. Moltes noticies nos donaran conte de l’autonomia anterior.

 

Entre 916 i 917, Abd al-Rahman III, envià al seu parent Ishaq b. Muhammad al Qurasi al Marwani, “contra los disidentes de las coras de Tudmir y Valencia, en previsión de que se alborotaran al saber que el ejército se había alejado hacia territorio enemigo”.(p 105 de la “Crónica del califa Abdarrahman III an-Nasir entre los años 912 y 942” -al Muqtabis V, en cita atribuida a ar-Razi). Es curios que Abd al-Rahman III tinguera por de que els valencians es rebotaren per un atac a territoris cristians i fa recordar la nula aportacio de contingents valencians per a l’atac musulma contra Asturies-Lleo (Yilliquiya) que tingue lloc l’any 840. A continuacio vorem com els dirigents valencians tampoc volien anar a una atra campanya contra els cristians, la coneguda com “Campanya de Pamplona”. Continua el “Muqtabis” precisant que “El visir Ishaq b. Muhammad hizo sentir su paso por ambas coras con firmeza, humillando a los enemigos que había en ellas y recaudando mucho tributo de sus regiones”, especificacio que pot dur-nos a pensar que previament, l’estat central no tinguera gens facil eixa recaptacio de tributs. Com a curiositat tambe sabem que “Después del 21 de marzo de 918, Abderrahman III, seguido de la caballería de Andalucía…entró también en Elche y Denia, pasó a Játiva y vino a descansar a Valencia, donde se detuvo algunos días”.

 

Passant a succesos que tingueren lloc entre dels anys 924-925, que consten en les p 147 i 148 del llibre citat, i en referencia a la “Campanya de Pamplona”, se nos diu que “En marcha, an-Nasir tomó el camino de Levante…y luego partió en dirección a las coras de Tudmir y Valencia comenzando por los disidentes y rebeldes de allí…; en cambio, se le resistió Muhammad b. Abdarrahman b. as-Sayj, que se negó a rendirse y partir con él, en la ciudad de al-Askar de los alfoces de Valencia, cuyas fortalezas hubo de combatir y hollar sus llanos, inflingiéndole daño y emplazando a uno de sus principales caídes con nutrida tropa, con el encargo de combatirlo y sitiarlo. Enderezó pues las coras de Tudmir y Valencia, consolidando su sumisión, y reparó la situación de la gente de Tortosa, encima de aquellas, en el extremo de al-Andalus, recuperando para ellos algunos distritos que les habían sido mermados”. Joaquin Vallvé, en les pp 145-146 del “El califato de Cordova”, nos parla de que el senyor de Valencia, Alzira i Xativa,  Amir ibn Abi Yawsan, s’uni a la campanya “a regañadientes”, i que quan tornà, “volvió a la disidencia”.

 

Podriem deduir per tant que poquet a poquet, l’estat central aniria introduint als mandataris valencians en l’orbita del poder central, sense estridencies ni campanyes destructives dirigides en exclusiva contra els valencians, d’eixes que tant hagueren agradat ad alguns tindre documentades, pero que son inexistents. Aço segurament pogue dur aparellat l’introduccio paulatina d’alguns araps entre la classe dirigent del poble valencià que fins ad eixe moment, es trobaria formada exclusivamen per berebers i muladis.

 

 

Guichard en la p 487 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”, manté la “falta de fuentes” que parlen del territori valencià en relacio “a todo lo que antecede a los inicios del s. XI”, lo que li fa concloure que “conviene que nos limitemos a no emitir más que suposiciones”. A renglo seguit, en un esclat de cientifisme que aborrona, Guichard nos diu que la seua “suposicio” la basa en “sensacions”, dient que “Da la sensación de que esta zona no acaba de destacar su individualidad respecto al conjunto del Sarq, seguramente a causa de la dimensión, todavía mediocre, de su centro político, que sólo con dificultad llega a adquirir el rango de capital provincial”. Vegem que la “sensación” de Guichard, lo que sent, els seus “sentiments” van en la linea de descredit de tot lo valencià que s’enrossina especialment en la ciutat de Valencia, lo que no hauria d’estranyar, sabent que Guichard forma part de la recua alimentada per Eliseu Climent i companyia. Estos “sentiments” tan cientifics de Guichard, son convertits en “certees indiscutibles” per tota una serie d’acolits i comparses. López García i Martínez García, donen per supost en  “Hallazgos Arqueológicos en el Palau de les Corts” que la consequencia de que “Durante los siglos VIII y IX es muy escasa la mención que se hace de Valencia en los textos históricos” es “su escasa importancia durante el periodo emiral”.

 

En primer lloc, s’ha de dir que parlar de “falta de fuentes”, es una apreciacio relativa, que s’hauria de posar en relacio a les fonts d’unes atres zones i que es troba condicionada per lo que u sap i vol trobar. Mahmud ali Makki y Federico Corriente, en el seu llibre sobre “Almuqtabis II-1”, a proposit de la noticia sobre la caiguda de Barcelona a mans dels francs a principis del s. IX, diuen que “A pesar de haber estado casi un siglo en manos musulmanas, estas fuentes dicen muy poco de Barcelona, salvo alguna noticia de Gamharah…”. Guichard i els seus acolits, haurien de parlar de la mediocritat i de l’escassa importancia de Barcelona ¿Per qué no ho fan?

 

La documentacio historica existent que parla del territori valencià i de la ciutat de Valencia durant els dos primers sigles de la dominacio musulmana, no sent abundant, es mes que suficient per a traure conclusions que no tenen res que vore en les sensacions de Guichard. Pero inclus a gent de la corda de Guichard, pot escapar-los-els alguna veritat, com quan Carmen Barceló, en la p 135 de “Minorías islámicas en el País Valenciano”, escriu que “El aislamiento y la independencia de que al parecer gozaron los valencianos podría justificar la falta de noticias sobre ellos en los dos primeros siglos del Islam andalusí”.

 

L’escassissima presencia del element arap en territori valencià durant l’epoca de que parlem, es la responsable de varies afirmacions de Guichard en “Al-Andalus frente a la conquista cristiana” com que “el diccionario de Ibn al-Faradi no contiene sabios de Valencia anteriores al siglo X”, (p 379); o que “…todavía a inicios del siglo XI los valencianos siguen yendo a estudiar a Córdoba o, en algunos casos, a Tortosa” (p 380); o que “Los principales maestros son, aún en el tercer cuarto del siglo XI, sabios venidos del resto de la península, principalmente de Córdova al principio, y luego de orígenes más diversos” (p 220). Es sabut que els escritors musulmans eren funcionaris al servici d’un estat central islamic, en el qual les clases dirigents es barallaven per tindre o inventar-se origens araps. ¿Com havien de parlar d’un territori valencià que passava d’eixe estat central islamic i que tenia una classe dirigent de berebers i muladis? ¿Com havien d’eixir “sabios” i “maestros” araps d’un territori tan heterodoxe?

 

 

Es coneguda la frase de James Howell que en el s. XVII escrigue allo del “no news, good news”. Segurament als acatalanats els haguera agradat poseir noticies de destruccions masives del poble valencia, que feren imposible poder parlar de la paraula que mes odien: continuïtat. Per aixo, s’agarren a un clau ardent i s’imaginen una destruccio de la ciutat de Valencia per part d’Abd al-Rahman I. La estudiarém en el següent articul.

 

Per a acabar, una pregunta: ¿Hi ha algun atre territori espanyol que puga presumir d’una autonomia anterior a la que tinguerem els valencians? ¿Es o no el regne de Valencia una Comunitat Autonoma Historica? A unes atres comunitats com Catalunya, encara els faltaven 5 sigles per a que el seu nom apareguera en l’historia.