Encara nos queda per constatar l’existencia de referencies lliteraries en relacio a moriscs valencians, de les quals s’extrau que hi havien moriscs de tots els pels, i que no es caracterisaven precissament per tindre problemes de comunicacio en els cristians, sino mes be per tot lo contrari.

En el s. XVI, Fernão Lopes de Castanheda (c. 1500-1559) en el vol II de “Historia da descubrimiento e conquista de India pelos Portuguezes” (1552), escriu que “tomarao Nuno Fernandez et os outros Portugueses grande conversaçao & amizade com hun mouro Valenciano…et folgaua de falar coeles nas cousas Despanha, principalmente de Valença donde era natural”. Es prou dificil pensar que eixa amistat i conversacio tinguera lloc en llengua arap.

El valencià Timoneda (1518/1520-1583), en el “Paso de un soldado, y un moro, y un ermitaño” (1563), nos conta les fetes entre els tres, estant absent qualsevol problema de comunicacio.

Tampoc te problemes per a fer-se entendre “Francisco/Fuquer”, protagoniste de “Los cautivos de Argel” (1599), de Lope de Vega (1562-1635), qui diu que “si corsario me hiciese /no pongas duda que fuese / de los cristianos castigo / Nací morisco en Valencia…”.

Pel vol 63 del Boletín dela Bibliotecade Menéndez Pelayo, coneguem cartes escrites per moriscs valencians dels anys 1567 i 1577.

Passant al s. XVII, per la p 573 dels “Anales de Granada II” sabem de l’existencia d’un morisc valencià que practicava la pirateria i que fon ajusticiat l’any 1611 en la forca de la plaça de Bibarrambla.

De l’any 1612 es la “Relación que fue embiada de Roma al nuncio de Madrid, en que se da cventa de vn grande misterio del Santíssimo Sacramento y el martirio de vn morisco valenciano por confessar nuestra santa fe católica”, escrita pel “licenciado Francisco de Aranda”.

Cervantes (1547-1616) en “Persiles y Sigismunda” (1617) parla d’un morisc valencià, “el Xadraque”, net d’un musulma “famoso en el Astrología”, qui renega de l’islam dient que “Morisco soy señores y oxala que negarlo pudiera”.

Vicente Gómez Martínez-Espinel (1550-1624) en el seu llibre “Relaciones de la vida y aventuras del escudero Marcos de Obregón” (1618) dona protagonisme a un morisc valencià que es troba entre els corsaris turcs que el capturen. Diu que “en llegando al que hablaba español…”, li digue que “era bautizado hijo de padres christianos… descendiente de muy antiguos christianos como los demas que tambien se han pasado y pasan cada dia no solamente de reyno de Valencia de donde yo soy”.

L’us de la llengua valenciana entre els moriscs, havia de ser tan normal, que en el proces inquisitorial seguit en Conca l’any 1630 contra el morisc castellà Diego Diaz, qui havia tornat posteriorment a haver segut expulsat, quan l’acusen de parlar algaravia, este contesta “que el no hablaba algaravia en su casa con los que recogia sino valenciano, pues el habia vivido largo tiempo en aquella tierra, hablaba la lengua y tenia amigos alla” (Les cahiers de Tunisie: Vol. 26).

Els escritors de l’epoca sabien que molts moriscs valencians parlaven en llengua valenciana. Castillo Solórzano (1584- 1647?), en “El bien hazer no se pierde” en “Noches de plazer” (1631), escriu sobre un valencià “Geronymo Corella”, que es capturat i venut en Oran, a on es comprat per “Hamete”, qui “llegosse a donde estava y dixole en lengua valenciana (cosa que admiró a don Geronymo)…”. Hamete li diu que “admirado os tendra verme hablaros en Valenciano tan castizo”. Efectivament, don Geronimo, s’admirà de “veros hablar mi nativa lengua tan despiertamente, como el mas experto patriota de mi reino”, contant-li que els seus antecessors eren de “un lugar pequeño de aquel Reyno llamado Benalguazil”.

Per ultim, hi ha opinions d’experts que diuen que els moriscs continuaren parlant en valencià allà a on se n’anaren o foren expulsats. Cano Borrego escriu que “La lengua castellana se conservó en las comunidades moriscas de Túnez junto con el valenciano, hasta bien entrado el siglo XVIII”  (p 133 de “Al-Andalus el islam y los pueblos ibéricos”). Raja yassine Bahri de l’Universitat de La Manouba (Túnez) escriu que el descendent d’un morisc d’aci, “se distingue del indígena por los rasgos de su fisionomía y el color claro de su tez” i afig que en l’actualitat, “El uso del español y del valenciano ya se ha perdido, pero quedan infinidad de detalles materiales, de costumbres y nombres de familias que recuerdan su origen”.

El “il·l·lustrissim” Ferrando publicà una “Historia de la Llengua Catalana” l’any 2005. En la p 119 escriu sobre “El monolingüisme àrab, que abastava pràcticament la totalitat de la població islàmica valenciana fins al moment de l’expulsió”. Vegem que a el “il·l·lustrissim” se li’n fot que estiga sobradament demostrat que lo que diu es fals. No es molesta en contraargumetar els estudis que demostren eixa falsetat, per si acaba en un fangar. Ho creu innecessari, perque un dogma establit fa mes de 50 anys pel profeta Fuster, es cientific per definicio i sap que la faena d’un bon acolit consistix en transmetre els dogmes repetint-los com a mantres (¡seran mantes!). Els “hereges” que questionem eixos dogmes, no tenim res que fer perque es un tema “superat”. L’unic problema es que troben alficossos que tot aixo s’ho creuen.

Per a entendre-les i situar-nos en context, hem de saber que Ferran el Catolic, l’any 1510, feu fur que establia “que los moros…no sien expellits, foragitats, ni lançats del dit regne de Valencia ni de les ciutats e viles reals de aquell, constrets ni forçats de ferse chrestians…”. Nomes 15 anys mes tart, a 13 de setembre de 1525, Carlos I es dirigi al “Alami, Iurados i Aljama” dient-los que “…mandamos, que todos seays cristianos, y recibays el agua del santo bautismo”. Els musulmans, degueren vore aço com un atac frontal que tenia com a objectiu disoldre’ls i integrar-los a la força. Era el final dels temps de ‘convivencia’ que havien dut a la sintesis de moltes diferencies i escomençava un enfrontament en que els moriscs anaven a posar en marcha uns mecanismes d’autodefensa consistents en tancar-se com a grup, accentuant totes les diferencies que els individualisaven. L’any 1602, els moriscs valencians “Nosotros los del reino de Valencia” demanaven ajuda al rei de França dient-li que “el Rey de España nos ha hecho muchas injusticias”, no respectant “nuestros fueros y privilegios que los reyes sus predecesores nos concedieron”, que els feren dur “á la corte en vida del Emperador y los quemaron sin culpa por nuestra parte”. Afegien que “nos enviaron á los inquisidores que desde entonces nos atormentan de tal manera que no podemos vivir obligándonos á buscar el remedio en dondequiera que lo encontremos”. El canvi de situacio i les seues conseqüencies eren evidents.

Una de les cites que mes joc ha donat als acatalanats, que considere important analisar perque que li donen categoria de ser “una prova més del fet que els moriscos no parlaven aqueix suposat i mirífic mossàrab…”, (Germà Colón en p 10 de “Estudis de filologia catalana i románica”), es aquella que diu que “en el dicho Reyno la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia”. Per a entendre-la, es necessari saber que correspon a l’any 1528, i que es una afirmacio dels representants de “las Aljamas y morerías de nuestro Rey.º de Valencia”, en l’objectiu de conseguir del rei Carlos I, que durant quaranta anys “no puedan ser forzados… a dexar de hablar la dicha algarauia y lenguaje morisco”. S’ha d’entendre per tant, que nos trobem davant d’una exageracio entenible en l’ambit d’una negociacio “sobre la conversión general dellos”, en la qual els moriscs volien obtindre objectius maximalistes. El rei que els pillà la jugada, perque no estava tan apardalat com els nostres acatalanats, els digue que es conformaren en un “tiempo de diez años” per a que “puedan libremente hablar su lengua”, manant-los que mentrimentres, “procuren de aprender aljamia o romance castellano o valenciano”.

La mentireta dels representants dels moriscs quan diuen que “la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia”, extremada pels catalanistes que parlen de “unilingüisme en àrab”, es posada de manifest pel burrianenc Marti de Viciana (1502-1582) en el seu llibre “Libro de las alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Viciana, diu de l’epoca de la reconquista que hi havien “en este reino entonces dos tercios de Agarenos Algaraviados” i continua per la seua epoca dient que “y aun de presente hay la cuarta parte de ellos que hablan Arábigo”. Es dir, Viciana nos diu que en la seua epoca, tres quartes parts dels moriscs no eren algaraviats, burlant-se del pretes “unilingüisme àrab” universal dels moriscs valencians escampat pels acatalanats. En relacio al “mirífic mossàrab”, Viciana es riu de Germà Colon, sent interessantissim comprovar que era coneixedor de que en temps de Jaume I hi havien musulmans algemiats o que parlaven en romanç.

Seguint en l’important cita de Viciana, considere es queda curt en el percentage estimat i no comprovat, del terç de musulmans que diu que parlaven romanç valencià en l’epoca de la reconquista. Per l’orige dels musulmans que hi havien en territori valencià, el romanç havia de ser parlat per la majoria dels descendents d’iberorromans valencians, una gran part dels quals, es convertiren al cristianisme i s’integraren. No hi ha dubte de que els immigrant forasters, molts dels quals ostentaven el poder, no parlaven el romanç valencià. Uns i atres estarien mes o manco mesclats, encara que tambe hi haurien zones de predomini araboparlant, com aquella que descriu Viciana quan  deixa constancia tant de l’existencia de “cierta Varonia con mas de quinientas casas de Vassallos, que todos hablaban Arábigo”, com de que aixo havia de ser un fet excepcional, per quan creu necessari jurar-ho per a fer-ho creible “Afirmo, y juro en verdad que conoscí…”.

Continuem comprovant la falsetat del “unilingüisme àrab” dels moriscs del territori valencià, observant que hi havia de tot i que els que nomes parlaven en arap, eren una minoria, encara tingueren prou de poder. Ho vegem en la carta que Joan de Ribera (1532-1611) li escrigue al rei Felip III mentres fon virrei del regne de Valencia (1602-1604). Joan de Ribera li digue que los “Moriscos del Reyno de Valencia”, es caracterisaven per “…andar unos vestidos como Christianos, y otros a la usança de los Moros; saber unos hablar de ordinario Aljamia, y otros no; vivir unos en lugares apartados, donde no ay mas que Moriscos, y otros mezclados entre los Christianos viejos…”. (Carta reproduida en la p 77 del “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España”, de Marcos de Guadalajara y Xavier. -1613). ¿Es pot acabar mes de colp en el simplisme acatalanat que manté el dogma de que tots els moriscs eren igual i que tots ells nomes que sabien parlar en arap? ¿Podran entendre-ho sense necessitat d’inyectar-se neurones suplementaries? ¿Podran asumir que hi havia “la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe” com diu Bernard Vincent en el seu treball que hem citat, i que hauria de ser completat en el morisc desconeixedor de l’arap?

Encara hi han moltes mes cites que han de ser llegides sense perdre de vista el contex en el que es produiren i que posen de manifest que l’immensa majoria d’aquells que sabien arap, tambe sabien romanç. Vejam-ne alguna d’elles.

En les “Ordenacions” de 1540 de Antonio Ramírez de Haro, es manà als moriscs en relacio als seus fills, “que los pares y mares treballen, quant seran de poca edat de parlarlos en lengua valenciana, per que quant sien grans puguen dexar la algaravia mes facilment”. Sent que ningu pot ensenyar lo que no sap, no queda mes remei que pensar que Ramírez de Haro sabia que els pares parlaven en llengua valenciana, i podien ensenyar-la als fills. No hem d’oblidar, que en l’enfrontament que havia començat fea 15 o 20 anys, el foment i el domini d’una llengua desconeguda pels cristians com l’arap, podia donar-los ventages.

Sobre 1575, sant Lluis Beltran escrivia en relacio als moriscs “que ningun Morisco entrando en ciudad alguna o villa o lugar de Christianos deste Reyno, no hablen Algaravia”, aixina com que “los Domingos, y fiestas siempre que van a la Iglesia ellos o ellas, paguen un tanto, si hablan palabras en Algaravia…”. Per molt que puga dubtar-se de la santitat de Lluis Beltran, es difícil de creure que fora tan cruel d’aplegar al punt de prohibir-los parlar ¡En multa en cas de fer-ho!  Es evident que la prohibicio afectava unicament a l’arap i que havien de saber valencià per a poder parlar. (p 76 de “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España” – 1613).

Per roïnaç que fora l’inquisidor Martín González de Cellorigo, no crec que quan l’any 1598 escrivia “que se les prohiva la lengua araviga y que no la enseñen a sus hijos so pena de la vida”, tinguera l’intencio de matar als pares que es comunicaren en els seus fills, cosa que haguera succeit si nomes que hagueren sabut parlar en arap. La prohibicio pren sentit si pensem que l’inquisidor sabia que podien parlar entre ells en valencià.

L’any 1564, en la bula d’ereccio del bisbat d’Oriola del papa Pío IV es parla dels distins idiomes, lleis, normes i costums dels moriscs del regne de Valencia, en relacio als de Cartagena i Murcia. “Eam autem partem que in regno Valentie consistit seu eius incolas et habitatores, quorum plerique a christianis novis ex mauris ad fidem Catholicam conversis originem ducunt idiomate legibus institutis et moribus ab illis que Carthagine et Murcie”. Hi ha una evident referencia al fet diferencial de la llengua valenciana dels moriscs valencians, sent que l’arap s’haguera entes en tot cas, com a llengua compartida i no diferencial. Ya hem vist que el bisbe d’Oriola Tomás Dassio manà cap a 1580, que les seues “ordinaçiones” es traduiren para “los dichos nueuamente conuertidos…en lengua valenciana”.

En l’ultim articul, vorem cites lliteraries que demostren la varietat dels moriscs en quant a la seua assuncio del cristianisme, aixina com que no es caracterisaven per tindre problemes de comunicacio. Vorem que els moriscs valencians continuaren parlant valencià alla a on anaren.

Robert I. Burns, en “La muralla de la llengua”.- (1976) mantingue que Joan Fuster havia aplegat a la conclusio del “unilingüisme àrab dels moriscos”, a partir de “la vella col·lecció de documents de Boronat”, referint-se a l’obra “Los moriscos españoles y su expulsión”, de Pascual Boronat i Barrachina, publicada l’any 1901. Segons Burns, previament al “descobriment” fusterià, els historiadors es dividien entre els que mantenien “que en general els musulmans només parlaven romanç, mentre que la llengua àrab era confinada a un nombre insignificant d’erudits i funcionaris”, i aquells que dien “que la població de l’Espanya musulmana era bàsicament bilingüe, i que el romanç era la llengua més dominant o domèstica”. La mentira fusteriana vingue a enredrar-ho tot, establint-se com a dogma.

Establit el dogma del “profeta” i convertits els llibres de Fuster en texts normatius, eren previsibles les consegüents cabotades reverencials dels acolits, que no es feren esperar. L’any 1980, l’il·l·lustrissim Ferrando, parlava en “Consciencia idiomática i nacional dels valencians” del “caràcter pràcticament monolingüe dels moros autòctons”. Dos anys mes tart, el català Josep Mª Nadal, en “La conquesta àrab i la llengua catalana”, mentia i manipulava dient que “Que els moriscos dels segles xv i xvi només parlessin arab indica, sens dubte, que abans de la conquesta catalana els arabs ja només parlaven arab i que, conseguentment, el mossarab de Valencia havia desaparegut al llarg de la dominació arab -fóra impossible que després del 1238, quan el catala era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin arab i que, en canvi, abans del 1238, quan l’arab era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin romanç”. Ara… ¿qué podem esperar d’un element que diu ‘arabs’ a tots els habitants dela Valencia prejaumina, per moltes cometes que pose? Pero l’aquelarre no havia fet mes que començar.

La mentira anava a ser agotadorament repetida pel consabut cor de mones de la “paraeta”  universitaria. L’any 1984 li tocà a Carmen Barceló en “Minorías islámicas en el país valenciano” i en 1989 a Germà Colón en “Español y catalán juntos y en contraste”. I aixina, podriem continuar i no parar, perque a partir de la gran conclusio del “mestre”, l’obligacio dels incondicionals consistia en fer-li costat, afegint mes “proves”, que nomes eren bones si conduien a identica conclusio.

Per a demostrar la mentira del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” anirem per distints camins. Per una banda vorem lo que diuen persones de reconeguda solvencia que ho han estudiat, aplegant a conclusions molt distintes. Per una atra banda, posarém de manifest referencies textuals molt claretes d’epoca dels moriscs, que peguen un bon rebolco a les mentires catalaneres. Escomençem pel principi.

Ya en 1971, Harvey, L. P, escrigué que el dialecte arap de Valencia es trobava en un estat altament inestable “a highly unstable state”, sospitant l’existencia de bilingüisme (“The arabic dialect of Valencia in 1595”. Al-Andalus, XXXVI, pp. 81-113). Deu anys mes tart, el catedratic d’historia de l’universitat de Murcia Juan Bautista Vilar, a la vista de les “ordinaçiones” del del bisbe Tomás Dassio (cap a 1580), a on es mana que es done “traslado los dichos nueuamente conuertidos… en lengua valenciana, o de la manera questan (es dir, en castellà), o de la manera que ellos mejor lo pueden entender”, parlava de que “el bilingüismo se hallaba generalizado entre los moriscos de la diócesis de Orihuela” Afig que “Comprendían el valenciano y más raramente la lengua castellana –en este caso sobre todo los granadinos inmigrados…” (“Les Morisques et leur temps”. Montpellier. 4-7 juliol.-1981).

L’any 1984, Lleopolt Peñarroja, en “Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall d’Uxó (1525-1625)”, conclogue que “los moriscos valencianos usaron extensamente del romance…”, parlant de “una situación de bilingüismo más o menos generalizada, con los naturales matices y excepciones”. Mikel de Epalza li feu una critica al llibre dient d’ell que era “un treball important,…amb una documentació nova, abundosa i coherent”. Mark D. Meyerson, en “The Muslims of Valencia in the age of Fernando and Isabel…” (1991), estudià als musulmans valencians durant el periodo justament anterior a la seua conversio forçosa, entre 1479 i 1516. I escrigue que “their avowed unilingualism is open to debate”, es dir, que el monolingüisme declarat dels musulmans valencians es trobava obert al debat, perque ell havia comprovat que, “The records of cases tried in the court of the bailiff general, in which Muslims appear as litigants and witnesses, are suggestive of a significant Mudejar bilingualism” es dir, que els registres dels casos jujats en la cort del Bale General, en els que intervenien musulmans com a llitigants o testics, indicaven un bilingüisme significatiu.

L’any 1994, Eugenio Ciscar Pallarés, publicà un treball titulat “Algaravía y algemía”, en el qual estudiava informacio de la Cort del Justicia de la Vall de l’Alfandech o de la Valldigna, generada des de l’any 1560 al 1609. La vall de la Valldigna contava en eixa epoca en mes d’un 75% de poblacio morisca, existint pobles de poblacio morisca exclusiva com Tavernes o Benifairó i uns atres en una important minoria cristiana com Simat o Xara. Es tractava de contabilisar i tractar de forma estadistica la presencia o no de traductor en les comparecencies dels moriscs davant de la Cort del Justicia, discriminant-los per edat i sexe. Nomes una frase del treball es prou per a que la mentira catalanera sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” pegue el gran esclafit. I diu: “de 791 declarantes, 20 (2,5%) necesitan intérpretes y 771 (97,4%) no lo necesitan”. Es dir, que en casos tan compromesos com la defensa front a la justicia, un 97,4 % dels moriscs declarants, varons i majors de 20 anys, es defenen en llengua valenciana. ¿“unilingüisme àrab dels moriscos”? ¡Si senyor! ¿Per qué sera que estos acatalanats no n’encerten una? ¿Sera que demostrar la mentira de l’orige català de la llengua valenciana no es tan facil, per la senzilla rao de que no es pot demostrar una mentira?

Eugenio Ciscar ha ampliat el tema, en treballs posteriors com “La Valldigna, siglos XVI y XVII: cambio y continuidad en el campo…” (1997) o “Los moriscos y la justicia. Notas sobre la práctica procesal en la Cort de Valldigna” (2009). En el primer d’estos dos treballs (p 158), hi ha una frase representativa que diu que “Se ha mantenido que la algarabía era una ‘muralla’ entre las dos comunidades, que la gran mayoría de los moriscos desconocía el romance valenciano o castellano (‘algemia’) y creemos que ello no se corresponde a la realidad” (vore “La falsa muralla de la llengua”). En relacio a extendre els resultats de la Vall de la Valldigna a uns atres llocs del Regne, Eugenio Ciscar diu que que el cas estudiat, “debió ser semejante al caso de la vecina y rica llanura de Gandía-Oliva…y la próxima Pego…y es muy probable que no se diferenciara en exceso de los pocos núcleos moriscos rodeados de cristianos en la Ribera Baja…o en las inmediaciones de la ciudad de Valencia”. Concreta relacions economiques entre cristians i moriscs de tot el regne, sugerint que el  bilingüisme havia de ser important en “localidades de poblamiento mixto” com “Gandía, Oliva, Fuente Encarroz, Simat, Alzira, Corbera, Manises, Mislata, Paterna, Villamarchante, Betxí, Castellón, Segorbe, Borriol…”

Finalment, citarém a l’historiador hispaniste francés Bernard Vincent, qui escrigue en relacio a l’articul de Ciscar Pallares que “Sus conclusiones sobre el amplio bilingüismo de los moriscos, particularmente de los hombres, y sobre los conocimientos del árabe por un sector de la sociedad cristiana en la zona de Valldigna van en el mismo sentido que mi estudio” (“Reflexión documentada sobre el uso del árabe y de las lenguas románicas en la España de los moriscos (ss. XVI-XVII.-1993). Bernard Vincent aplegà a esta conclusió en acabant d’haver estudiat 569 declaracions inquisitorials de moriscs de Carlet, Benimodo y Benismuslem. Es curios que també es carrega la teoria oficial catalanera que parla d’excepcions de moriscs bilingües en les ciutats, comprovant que “Los moriscos de Benismuslem, hombres y mujeres, son todos capaces de responder en lengua romance a las cuestiones de los inquisidores”, quan Benismuslem en eixa epoca, “no tiene más que 100 a 120 habitantes”. Es pregunta sobre “¿cómo imaginar que la situación en 1609 haya sido idéntica a la de 1500 o de 1525?”, quan hem vist que els acatalanats assimilen la situacio de 1238 a la de 1609, i parla de “toda la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe”, faltant-li concretar que el monolingüisme podia ser tant d’arap com de romanç.

Per a acabar en esta part de l’articul, i vist el ridicul espantos en que queda la teoria catalanera sobre el “unilingüisme arab” dels moriscs del territori valencià, hauriem de preguntar-nos sobre les raons per les quals els catalanistes i/o acatalanats han aplegat a conclusions tan absolutament falses. Al respecte, Ciscar Pallarés ha posat de manifest que Joan Fuster es basà en el llibre de Boronat, i que en ell es conté documentacio poc objetiva i interessada, donat que “la gran mayoría de documentos que recoge aluden a los moriscos desde la óptica del control político y de la asimilación religioso-cultural”. Seria una cosa pareguda a que un historiador del futur traguera conclusions sobre el present, exclusivament a partir de l’informacio de fulles parroquials o del BOE.

Per una atra banda, les atres “proves” aportades pels “hooligans” i “cheerleaders” o animadores de Fuster, consistixen en una rastrera de cites de moriscs que no sabien romanç valencià o que ne sabien molt poc, sent facil endivinar que s’amaguen les que van en sentit contrari o se’n trau alguna per a mostrar-la com a excepcio. S’obvia intencionadament que en Valencia existien descendents de “sarraceni de natura”, de araps o nortafricans -almoravits o almohades-, que era prou difícil que parlaren en romanç valencià. Ademes, pareix que no sapien que les fonts conten normalment excepcions o coses excepcionals. A l’animadora Carmen Barcelo li direm que una rastrera de cites de distints eclipses de lluna, en absolut demostren que la lluna estiga sempre eclipsada.

En en següent articul d’esta serie comentarém alguna de les cites textuals airejades i manipulades pels acatalanats, presentant-ne unes atres que no deixen lloc a dubte.

“Morisc” es el nom que es donà als musulmans del territori valencià i als seus descendents, des de que foren obligats a convertir-se al cristianisme (1521-1525), fins a que foren expulsats d’aci (1609). La paraula es gastà per a diferenciar distints cristians pel seu orige, sent que a partir de la conversio forçada, tot “moro” o musulma passà a ser oficialment cristia. Els ya cristians, o “cristians vells” per a diferenciar-se dels que havien segut forçats a ser-ho, els adjectivaren com a “nous” o “moriscs”, de la mateixa manera que historicament s’havia parlat de “rabeu morisch”, “matalaf morisch” o “blat morisch”, i inclus de llengua “morischa” front a “cristianischa”. L’adjectiu es substantivisà i el grup humà fon conegut simplement com a “moriscs”.

En relacio a l’orige del grup humà dels moriscs, pendrem com a base i comentarém l’afirmacio de la doctora en historia, Carmen Díaz de Rábago, que ha escrit que “En su mayor parte, lejos de la popular idea de que fueron los descendientes de los invasores islámicos del año 711, los moriscos eran gentes autóctonas de la península, en realidad los más antiguos pobladores del territorio valenciano” (“El cuarto centenario de la expulsión de los moriscos” Ribalta. “Quaderns d’aplicació didàctica i investigació”, núm. 16 decembre 2009).

Al respecte, quan Díaz de Rábago califica com a “popular” la idea de que els moriscs eren “descendientes de los invasores islámicos del año 711”, s’ha de senyalar que no tot el poble es deixa enganyar per idees tan puerils, que tenen com autors “intelectuals” a catalanistes i acatalanats, que son ademes els responsables d’escampar-les. Son ells els que necessiten transmetre l’existencia d’una ruptura poblacional entre els valencians que en s. VIII parlaven la “rustica romanam linguam” (vore “La llengua dels valencians en el s.IX”) i els musulmans en que es trobà Jaume I. Per lo vist, hem de creure-nos que tots els antics pobladors del territori valencià que parlaven romanç, foren assessinats o s’esfumaren, sent substituits per gent d’una atra etnia o raça de moros que nomes parlaven en arap, de la que descendiren els moriscs.

Un dels pares d’idees tan destrellatades fon l’autoproclamat català de Sueca, “mestre indiscutible”, Joan Fuster, qui en “Nosaltres els valencians” (1962), inventà que “Els moros -els moriscos-, eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de  la Conquista”. A partir d’ell, tot acatalanat que es preciara havia de repetir-ho, referint-se als moriscs com a “minoria ètnica”. Previament a Joan Fuster, Mateu i Llopis, que es dedicava a estudiar documents i no a dir destarifos, aplegà a conclusions molt distintes, definint la reconquista com una guerra civil “entre los moros de Zaén y los cristianos de Jaime I”, dient que havia segut un enfrontament de “lo español contra lo español” (“Consideraciones sobre nuestra reconquista”.-1951). Hui, no te sentit especular al respecte, perque una ciencia com la genetica ha demostrat que era Mateu i Llopis qui duia la rao, demostrant-se la continuitat entre els iberorromans valencians i els valencians actuals. (vore “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”).

Com a apunt per a que esta continuïtat etnica es faça visible, recordem, que en la Deniadel s. XI, Ibn Garsiya posà de manifest en la seua “risala” la diferencia racial entre indigenes i araps, mantenint la superioritat dels d’aci i dient coses com que “…el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos” (vore “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç”). Posteriorment a l’expulsio dels moriscs, Diego de Haedo, en el cap. XI “De los habitadores y vezinos de Argel” del llibre “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dividia als expulsats que havien anat allí, en “Modejares”, que eren “solamente los de Granada y Andalucia” i “Tagarinos”, entre els quals dia que “se comprehenden los de Aragon, Valencia y Cataluña”, afirmant d’ells que “Son todos estos blancos y bien proporcionados, como aquellos, que nacieron en España o proceden de allá”. En el programa que feren en “Dossiers” de Canal 9 extranyament titulat “De terra endins, de mar enllà”, (¿endins?, ¿enllà?),  varem coneixer a una descendent d’expulsats en ulls i monyo clars, en cara de valencianota, que segur que tindria antecedents iberorromans valencians.

Sabent que la major part del pobladors del territori valencià tenien un orige etnic similar al dels “reconquistadors”, hem de questionar-nos les raons per les quals hi hague un important grup de descendents de “los más antiguos pobladores del territorio valenciano”, que no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sent expulsats l’any 1609. Per a poder contestar, haurem de separar a eixa majoria de la minoria d’orige foraster. Tambe hem de ser conscients de que els moriscs de llavor valenciana, provenien d’antecessors islamisats i/o arabisats en distints graus durant l’epoca de dominacio musulmana, podent asegurar que els descendents de valencians molt islamisats o arabisats, havien de ser ben pocs, a la vista de “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”,  que estudiarem en el seu dia.

En relacio als forasters, començarém subdividint-los entre esclaus i immigrants, sabent que els primers foren una minoria poc representativa sense poder. Entre els descendents d’immigrants, estaven els que provenien d’uns atres llocs d’Espanya, que havien pogut vindre anteriorment o posteriorment a la reconquista, i els que tenien antecessors araps o nortafricans, alguns dels quals foren mantinguts en el poder per Jaume I en els lloc a on pactaren. Trobem gatades dels immigrants en l’onomastica toponimica. “Alí Cortoví”, podia provindre de Cordova; “Ubaydal Granatí” de Granada; “Abrahim Murcí” de Murcia; “Axer Foto alias lo castelà” de Castella; “Abnammet Altortosí” de Tortosa; “Çaragozí” de Saragosa; “Tarraconí” de Tarragona… Descendent d’araps podia ser “Abrahim Alarabí” i  de nortafricans “Mahomat Moravit”.

Puix be, podem afirmar-se sense por a enganyar-nos, que el principal grup responsable de que molts moriscs descendents d’iberorromans valencians no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sorgida posteriorment a la reconquista, fon el grup dels descendents de les classes dirigents d’araps o nortafricans mantingudes en el poder per Jaume I. D’ells descendien la major part d’alfaquins, que acabaren sent els caps religiosos i politics de les aljames. Ells foren uns dels que en defensa d’actituts religioses dogmatiques extremaren les diferencies entre cristians i musulmans, tancant-se, i fomentant la separacio. Com esta era una realitat coneguda en l’epoca dels moriscs, una junta presidida per Francisco de Navarra acordà l’any 1561 “sobre lo que toca a los moriscos de Valencia”, que “en todo caso los alfaquies y dogmatistas salgan fuera del Reyno”. Pero esta expulsio selectiva no es dugue a terme, i en “Memorial” de Nicolas del Rio, nunci inquisitorial en Valencia, dirigit al rei Felip II el  13 de juliol de 1605, encara llegim dels alfaquins que “son los que sustentan a toda la morisma (…) y es cierto que, quitados los alfaquines, los demás con mucha facilidad se convertirían”.

Sabut el significat de “morisc”, conegut el seu heterogeneu orige, aixina com alguns dels problemes per a la seua integracio, estem en condicions de parlar de la llengua dels moriscs. La manipulacio catalanera consistix en mantindre que com els moriscs dels s. XVI- XVII eren monolingües en arap, els musulmans del s. XIII que estaven en Valencia anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, tambe havien de ser-ho.

Comprovem, que per a mantindre este argument, han de retrotraure les circumstancies dels s. XVI- XVII al s. XIII, com si els canvis culturals, socials, economics i politics de tres o quatre sigles d’historia, no hagueren influit gens ni miqueta sobre l’heterogeneu colectiu de musulmans de l’epoca de la reconquista. Esta forma de pensar es una  mostra de la concepcio simplista i racista dels acatalanats, que considera als “moros”, com una masa de gent amorfa, indiferenciada i invariable. Un cristià del s. XIII, no es igual que un del s. XVII, pero un moro sempre es un moro. Un cristià castellà es diferencia d’un català, pero un moro sempre es un moro. Les idees dels cristians, poden variar en el temps, pero no les dels moros. Al final es descobrix l’intent de crear una inexistent lligaça entre religio i raça, volent transmetre la falsa idea de que l’islam fon la religio d’un atra “raça”.

Pero lo mes important es que en este articul comprovarém que l’argument de catalanistes i acatalanats solsix per la base, perque es absolutament fals que els moriscs que es trobaven en territori valencià en els s. XVI- XVII, foren majoritariament monolingües en arap. En el següent articul coneixerem als responsables del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” i vorem com no es mes que un atra de la rastrera de mentires que els acatalanats han de mantindre, per a no reconeixer l’autoctonia de la llengua valenciana.

L’existencia de religiosos valencians es posa de manifest en la declaracio d’un juge i jurat de Terol a qui dien “Ferrandus Petri”, qui declarà que els valencians consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, i ho demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que tant religiosos com laics valencians el reverenciaven i complien els seus preceptes, rebent les iglesies de les seues mans.

Als religiosos que venien a ajudar al valencians per part de Tarragona, els trobem en la minuta de l´argumentacio de Vidal de Canyelles, bisbe d’Osca, qui escriu que desde fea 50 anys, “Quoniam a L annis citra”,  retors catalans celebraven en l´iglesia de Santa Maria de Valencia “clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie”, administrant sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven “et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus”. Hem de saber que l’eixemplar del Vaticà amplia l’ajuda per part de Tarragona als aragonesos parlant de “vel catalani vel aragonenses”.

Trobem que un religios representant de Toledo actuava en territori valencià previament a la reconquista en la declaracio de “Rodericus, archidiaconus de Alpont”, qui declarà, que el bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220), atenia als cristians d´Olocau i Almenara en nom del bisbe de Toledo “…quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau”. Podria ser que la presencia de “Martinus”, en el nostre territori fora una de les actuacions induides per l’arquebisbe de Toledo Martín López de Pisuerga, en compliment de l’orde del papa “Celestinus” III qui el 4 de Juny de 1192, li escrigué dient-li que enviara sacerdots  a Marroc, a Sevilla i a unes atres ciutats en poder dels sarrains a on hi hagueren cristians “Marrochios, Hispalim et alias sarracenorum civitates, in quibus christiani degunt, in nomine Christi fiducialiter adeat”, explicant-li, que el motiu era confortar ad aquells que es mantenien ferms en els sacraments de l’iglesia “et ubi eos in fide nostra et sacramentis ecclesie fortes ac firmos invenerit, fraterna benignitate confortare et confirmare laboret”, aixina com instruir als que podien havien caigut en la supersticio “in quibus eos minus sufficientes vel aliqua superstitione deceptos invenerit, studiose instruat et informet”.

Desconeguem si els cristians valencians agraien o no estes ajudes exteriors i fins a quin punt s’integraren en la nova organisacio eclesial sorgida posteriorment a la reconquista, no havent dubte de que els llocs preferents de la jerarquics de la nova “ordenacio de l’iglesia valentina” foren ocupats per gent forastera. Els cristians valencians, degueren assistir atonits a la lluita per a encarregar-se de la “ordinatio ecclesiae valentinae”, que protagonisaren l’arquebisbe de Tarragona Pere d´Albalat i el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada i que aplegà a cotes surrealistes, quan l’any 1240, l’arquebisbe de Tarragona “Petrus miseratione divina Terrachonensis archiepiscopus”, celebrà un Concili Provincial en la ciutat de Valencia “praesidentes in concilio in civitate Valentiae congregato”, en el qual llançà sentencia d’excomunio “excommunicationis sententiae”, contra l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada, acusant-lo d’haver fet actes de possessio en la seua Provincia eclesiastica “Toletanus archiepiscopus per Terrachonam provintiam transitum faciens crucem ante se portari fecerit vel palleo usus fuerit vel indulgentias dederit in nostra provintia”. L’any 1241, el papa Gregori XIII, contant els fets, “apud Valentiam quam ad suam asserit provintiam pertinere congregato”, declarà nula l’excomunio de Pere d´Albalat “praefatam excommunicationis sententiam de tratrum nostrorum consilio denunciavimus”. L’ansia d’esta jerarquia eclesial forastera per agabellar poder, degue ser el motiu pel qual no procediren a la restauracio d’antigues seus episcopals documentades, com les de Xativa, Denia, Elda i Oriola.

Per estes actuacions dels forasters, es dificil concretar el nom dels religiosos valencians prejaumins. García Edo documenta el 26 de maig de 1242 aun tal “Petri clerici de Paterna” que era “notario público de Burriana” (“Los escribanos de la Cancillería Real en la conquista de Valencia por Jaime I”.  BSCC Tom LXIV.-1988). Un Pere de Paterna, que havia de ser un cristià prejaumi o un convers, rep una casa en el Repartiment “Marti Petri de Paterna: d. Juçef Alguasqui”. Seria una casualitat que el cristià prejaumi documentat per Galmez en “El mozárabe levantino”, quan escriu: “En el Rep. De Val.: Pedruelo III 57, nombre de uno de los habitantes de Valencia al tiempo de la Reconquista, sin duda mozárabe”, es tractara d’un religios.

Respecte del foment dels indigenes front als forasters per a estar al front de la iglesia, es curios un text de 3 de febrer de 1330, que dugueren al papa embaixadors de Castella i Portugal, i que havia segut suscrit pel rei Alfons d’Arago, en el qual es reivindicava el valor dels indigenes o “indigene”  front als de fora o “alienigene”, per a l’obtencio de prelatures, beneficis eclesiastics i uns atres carrecs de l’iglesia, dient-li que els indigenes estaven moguts pel zel de la seua fe i el recort de l’escampament de la sanc dels seus antepassats que anaren a la guerra contra els infidels…“consueverunt zelo fidei succensi et efusione sanguinis progenitorum aurorum memores ad guerram ibant”.

Esta ultima cita ve al pel, per a fer referencia als cristians valencians prejaumins o “zelatoribus fidei”, de la carta del papa Gregori IX de la que parlàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Aprofite la referencia per a corregir l’error de que el “Ann. XII” del pontificat de Gregori IX, no  correspon a 1238 sino a 1239, per lo qual s’enten millor el que els cristians valencians prejaumins afirmen que donaren auxili i ajudaren en la seua lliberacio, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”.

Per a acabar, comentar que seria interessant coneixer l’informacio que barallà el Patriarca sant Joan de Ribera, arquebisbe de Valencia entre 1569 i 1611, quan escrigue que “Villanova vicus est intra civitatem Valentiam situs in quo olim infidelis Mahometani agere solebant: nunc vero magna ex parte ab hijs qui veteri sua origine christiani sunt, et a nonnullis etiam eorum qui Cristi fidem sunt super conveni incolitur” (vol. 28 BRAH, apud vol. 28 Arch. Curia eclesiástica de Valencia), que vol dir que “El barri de Vilanova es troba dins de la ciutat de Valencia i en ell solien haver infidels mahometans, si be es cert que una gran part d’ells era d’antic orige cristià i uns atres que residien alli conveniadament, cultivaven la fe de Crist”. Sabem que la Vilanova no era tan nova, i era ben antiga, perque es cita en la primera crónica general com al lloc a on es trobava l’almunia d’Abd al Aziz, “que los cristianos llaman huerta de Villanueva”. Tambe la trobem en el Repartiment: “R de Bolas ortum in Villanova…”. I finalment, en la “Historia Roderici” de principi del s. XII “Ille vero quamdam Valentiae partem, quae dicitur Villanova…”.

Perque seguint la cita de sant Joan de Ribera, hem de saber que els valencians descendim substancialment, tant d’eixos “infidels musulmans…d’antic orige cristià”, que en quan pogueren tornaren a convertirse al cristianisme, com d’aquells atres que continuaren sent cristians, perque “cultivaven la fe de Crist”.

En tot lo que hem vist anteriorment sobre els cristians valencians prejaumins i en tot lo que acabem de vore, desespera comprovar que catalanistes i acatalanats continuen negant la seua existencia, simplement perque es un dels arguments que gasten per a justificar una falsa llegitimitat historica dels catalans per a apoderar-se de la nostra llengua valenciana. Al respecte, es interessant coneixer que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención” (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

Es hora de que els valencians reaccionem front a tant de “inventor” que nomes busquen la nostra destruccio com a poble, per a ser engolits per un atre. Posant de manifest totes les invencions i mostrant la veritat, intentarém que callen.

Per a entendre la prohibicio, s’ha de saber que entre les “domestiques persones” dels “senyors” o “patrons” d’eixa epoca, estava el servici domestic de “servs” o esclaus i de “servents”. Els primers podien ser objecte de compravenda i no tenien dret a remuneracio pel treball que feen, mentres que els “servents” tenien dret a “soldada” o “lloguer”. Trobant-nos en uns temps de proselitisme religios, preocupava l’evidencia de que els “senyors” contaven en una posicio de força per a convertir als seus “servs” o “servents” a la seua religio. Per aixo els musulmans havien prohibit que les musulmanes treballaren per a “senyors” cristians, i els cristians prohibiren que les cristianes treballaren per a “senyors” musulmans. En epoca de conversions de cristians a l’islam, al ‘Utbi (m. 869) contestava negativament a la pregunta que se li plantejava sobre si “¿Puede la mujer musulmana amamantar a un niño cristiano?” (“Cristianos y conversos al islam en al-Andalus bajo los Omeyas”). Posteriorment, en temps de recuperacio del poder cristià, el Concili Lateranense (1179/1180), promulgà que “Deben excomulgarse los christianos que sirven en casa á judios, sarracenos ó paganos”. Es tractava per tant d’una norma que tractava d’evitar conversions a la religio contraria, no posant-se problemes en principi, respecte a que els “senyors” que profesaren la religio dominant tingueren “servs” o “servents” d’un atra religio.

Entes el text i entrats en context hem d’analisar el perqué hem aplegat a la conclusio de que la norma va dirigida a cristianes del territori valencià i de ningun atre lloc de la provincia eclesiastica de Tarragona.

En primer lloc, es important constatar que la norma es publicà a l’any següent de haver-se pres la ciutat de Valencia, i que tant la durea punitiva consistent en denegar la sepultura cristiana, com el voler donar-li solucio en dos mesos, obliga a pensar en que es volia corregir urgentment una situacio sobrevinguda que s’entenia com un problema. Provablement, els reconquistadors forasters ya haurien vist este tipo de relacions mentres recuperaven el nort del territori valencià, decidint-se a prohibir-les quan observaren lo usual del fet, una volta conseguit el domini de la ciutat de Valencia i de la seua contornada.

Hi han poderoses raons per les quals pot asegurar-se que la norma no anava dirigida a cristianes aragoneses o catalanes. Si considerem la possibilitat de les cristianes de la norma foren dels territoris primigenis aragones i/o català, nos ho llevarém rapidament del cap, sabent que este territori es caracterisava per un regim feudal en el qual l’immensa majoria del poble cristià era esclau de “senyors” cristians, sent impossible l’existencia de “senyors” musulman que tingueren cristians al seu servici (vore “El dret a maltactar als catalans”). Tambe descartarém que la norma poguera referir-se a cristianes de Tortosa i Lleida, perque havent segut incorporades ala Corona en 1148 i 1149 respectivament, ya havia passat un temps considerable d’adaptacio a l’anterior regim feudal. No es possible que s’haguera deixat pasar tant de temps sense prohibir-ho, vist que es considerava un problema a resoldre urgentment.

Tambe es interessant saber, que l’existencia de dides cristianes al servici de “senyors” musulmans, no es mes que la continuïtat d’un fet documentat en territori valencià anteriorment. Ibn Mutanna, (¿?- 1066), qui residi un temps en Valencia, escrigue una epistola en la que es pregunta “¿no es verdad que desde que empieza a oír, uno de los hijos de nuestra nobleza en su nacimiento, y apenas se deja al lactante en su lecho, no oye más que las palabras de una vil esclava, necia, que no sabe hablar el árabe, y que el recién nacido no mama más que en su pecho…?”. (p 275 de “Como los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de Eva Lapiedra). Al-Rusati (1074-1147), d´Oriola, explicà en la seua obra “Kitab iqtibas al-anwar”, que la seua “nisba” o llinage “Rusatí”, li venia d’un antepassat a qui li’l havia posat “una sirvienta cristiana que fue su nodriza y que le tenía a su cuidado”, degut a que “tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rosa’…” Encara hui, en llengua valenciana eixa taca en la cara es diu ‘rosa’.

Vists els antecedents dels fets que prohibix la norma, es important coneixer la continuïtat que tingue en territori valencià, aixina com que fon l’element de distincio que caracterisà i particularisà certs documents valencians. Per aixo s´ha de dir, que a pesar del curt plaç i de la dura pena imposta a les infractores de la norma de 1239, s’ha de posar en dubte l’exit de la seua aplicacio, sent que necessità ser reiterada de forma practicament textual en el Concili de Tarragona de maig de 1242. Segurament no era tan facil impedir una forma de guanyar-se la vida, que podia haver donat lloc a intenses relacions personals independents de la religio. Ya sense urgencies, les normes civils es feren resso de la norma religiosa, i els Furs valencians de Jaume I establiren que “Juheus ne sarrahïns no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes”. Pero la norma sobrepassà en molt a Jaume I. Una de les preguntes particulars que diferenciaven el “Qüestionari de visita pastoral de Valencia” de l’any 1383, del de Tarragona, era “si aliqua mulier christiana nutrit vel lactat filium infidelis vel e converso”, es dir si alguna cristiana alimentava o donava pit ad algun infidel o al contrari, -vel e converso- es dir, si una musulmana o judia donava pit a chiquets cristians. Encara a principis del sigle XV, Sant Vicent Ferrer, predicava en un dels seus sermons en relacio a moros i judeus que “Christiana no esser dida de aquells, ne menjar ab ells”.

Hem dit que la duracio de la norma revela el fracas de la seua aplicacio. Durant eixe temps es detecta una certa evolucio, sent que inicialment la prohibicio  unicament afectava a que les cristianes no podien fer de dides de chiquets musulmans i posteriorment es controlà tambe lo contrari. En Castella, des de les Corts de Valladolid de l’any 1268, s’havia manat “que niguna christiana que non crie fijo de judio nin de moro, nin judia nin mora que non crie christiano ninguno”. Esta duracio en el temps, nos obliga a pensar en un canvi en relacio a l’orige de les cristianes a que anava dirigida. Si les dides cristianes de 1239 havien de ser cristianes valencianes prejaumines, les dides cristianes de les normes posteriors que seguien al servici de musulmans, havien de ser o descendents de les primeres o converses des de l’islam.

Podent assegurar la valencianitat de les cristianes de que parlem, anem a vore com de l’analisis del text de la norma, podem obtindre unes atres informacions sobre la seua vida. Per una banda vegem, que en acabant de prohibir-se en general que les cristianes estigueren al servici domestic de judeus o musulmans, la norma passa a concretar lo que han de fer aquelles “que cohabiten en ells” o internes, de lo que es deduix que tambe hi haurien externes que anirien a treballar a la casa del “senyor” o “patro”. Es evident que les “serves” o “esclaves” estarien entre les internes, sent les externes les “serventes” o cristianes lliures. Per tant, de la dualitat implicita de la norma, podria deduir-se l’existencia de cristianes valencianes prejaumines lliures o alforres. Per una atra banda  i en relacio al regim punitiu establit per a les cristianes valencianes que incumpliren l’obligacio de deixar de servir a musulmans en dos mesos, vegem que este consistia en negar-los el soterrar en un cementeri cristià, lo que exigix l’existencia de cementeris cristians prejaumins a on es soterrarien els “valentini” cristians. La norma es una bona mostra de l’abus de la nova jerarquia dominant que hauria pres el control sobre eixos cementeris.

Per a acabar podem dir, que tot induix a pensar que en territori valencià hi hagueren tant dides cristianes de musulmans, com dides musulmanes de cristians. A voltes seria dificil discriminar-les per la religio, perque serien converses cap a un costat o cap a l’atre. Independentment de les llengues representatives de cada religio, llati o cristianesc per a unes i arabic o sarrainesc per a unes atres, moltes d’elles parlaven romanç i algunes d’elles sabrien l’arap. Tot este guirigall es la causa de que entre valencians, quan a un chiquet de bolquerets se li ensenya a demanar aigua, se li diga en llengua valenciana: “mare vullc ma”. Per a qui no ho sapia, “ma” vol dir aigua en arap.

Conegudes les presents valencianes cristianes prejaumines, en el proxim articul recordarém que no estaven a soles.

El llati o la “romanam linguam”, que representava el poder cristià de Spania en mans d’elits d’orige germanic, anava a cedir pas com a llengua oficial, a la llengua del llibre sagrat dels dominadors musulmans que era l’arap o “arabiyya”. Trobem juntes estes dos llengues en una moneda de l’any 716, en la que es llig per una cara “feritos soli in Span…” i per l’atra “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus…”.

Pero tant la “romanam linguam” com la “arabiyya”, eren llengues parlades per minories. Ni tots els dominadors parlaven arap, per ser de diversos origens, ni el poble pla dels distints pobles hispans o “hispaniae populis”, parlava llati cult o “romanam linguam”, sino que s’expressava en distints “llatins” populars o “rusticam romanam linguam”, que havien creixcut sobre diferents substrats prerromans indigenes.

En relacio al nostre territori valencià, sabem que el llati degue continuar sent oficial com a minim fins a l’any 754, i provablement fins al 756 o al 769, gracies als pactes subscrits entre Abdallaziz i Teodomir en l’any 713, pels quals Teodomir continuà governant este territori, sent succeit per Atanagilt. (vore “El territori cristia tributari valencià durant el califat de Damasc”). Si parlem dels invasors que vingueren, s’ha discutit sobre si predominaven els araps o els berebers. Hui, Sanchez Martínez parla del territori valencià com a “territorio casi vacío de poblamiento árabe” (vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). L’importancia de l’element bereber fon defesa per Guichard (vore “Els musulmans en valencia. L´element bereber”), havent segut matisada per Vallvé, qui manté que moltes de les cites que parlen dels “barbar”, no es referixen als nortafricans, sino als visigots o “bárbaros que entraron en España a partir del año 409” (“Libertad y esclavitud en el califato de Córdoba” en “Actas II jornadas de cultura árabe e islámica”).

Si parlem de la llengua que parlava el poble valencià indigena, no hi ha dubte de que era una “rusticam romanam linguam”, naixcuda sobre el substrat de la llengua ibera. En “Els origens remots del poble valencià” varem vore que alguns autors antics reservaven el nom de “ibers” per als pobladors de la costa valenciana des del Vinalopo fins a l’Ebre, situant mes al nort als “missegetes” o ibers mesclats que aplegaven fins al Rodan “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. La llengua franca de tota esta zona des de l’antiga Contestania fins a l’antiga Septimania, actual Lengadòc, era l’iber.

Que el poble pla d’eixa epoca no parlava llati cult i li costava entendre’l, ho comprovem perque en el concili de Tours, celebrat l’any 813, s’aprovà que les homilies “Ut easdem homilias quisque aperte transferre studeat” es feren en romanç o en alemà “in rusticam romanam linguam aut theotiscam”, per a que el poble les entenguera mes facilment “quo facilius cuncti possint intelligere quae dicuntur”. Vegem que en Tours es parlà d’una llengua popular no romanica com l’alemà i d’una atra romanica que fon definida com “rusticam romanam linguam”.

Es evident, que eixa “rusticam romanam linguam” que es parlava en territori de l’actual França, no era l’unica llengua romanica. Per aixo, es interessant saber, que la primera volta en que es documenten distints noms de llengues romaniques, es en l’any 848, en l’obra “Kitab al-masalik wa l-mamalik”, d’Ibn Hurdadbih. Efectivament, en esta obra Ibn Hurdadbih relacionà les llengues que sabien els comerciants judeus “radanis” en el seu itinerari comercial per  la mar Mediterranea, i diu que eren “arabiyya”, “farsiyya”, “rumiyya”, “ifrangiyya”, “andalusiyya” i “saqalabiyya”, es dir l’arap, el persa, el grec, el franc, l’hispà i l’eslau.

El fet de que l’hispà o “andalusiyya” no s’identifique en la “arabiyya”, implica que es tractava d’una “rusticam romanam linguam” distinta del “franc” o “ifrangiyya”. Tambe comprovem que els comerciants del pobles de la mar Mediterranea de Spania/al-Andalus de l’any 848, es caracterisaven per parlar una llengua romanica  i no per parlar l’arap o “arabiyya”, encara que esta poguera ser la llengua oficial.

Si nos preguntem per les caracteristiques, d’eixa llengua nomenada “andalusiyya”, de moment no es coneix ningun text d’eixa epoca que puga dir-nos com era, pero sí que el tenim en relacio a la “ifrangiyya”. La “rusticam romanam linguam” dels francs nos la mostra Lodhuvicus, en el “Jurament d’Estrasburg” de l’any 842 quan diu que “…et Deus Savir podir me dunat, si salvarai eo cista meon fradre Karlo, et en adjudha…”

Si pensem en l’ambit a on havia de sentir-se eixa “andalusiyya”, llengua de comerciants de la mar Mediterranea de Spania/al-Andalus, convindrem en que nomes per la llargaria de les costes valencianes en relacio a la costa d’Espanya, els valencians tenim prou bolletes per a que en eixe nom es comprenga la llengua que es parlava en l’actual territori valencià. Eixes possibilitats s’incrementen notablement, vista l’importancia politica, militar i comercial dela Valencia d’eixa epoca, que faria que la llengua dels valencians se sentira per tota la mar Mediterranea. Vejam-ho.

Sabem que l’any 848, havien passat 26 anys de la mort d’Abd Allah “al-balansí” o “el valencià”, qui “se instaló en Valencia, donde contó con el apoyo de los bárbaros visigodos”, segons traduccio del “Muqtabis” feta per Vallvé (“Anaquel de estudios árabes”, nº 12, any 2001). Abd Allah “al-balansí” havia governat el territori valencià de forma autonoma respecte de l’emirat de Cordova, conquistant Tudmir, Tortosa, Barcelona i Osca, aplegant a entrevistar-se en Carlesmagne, l’emperador dels que parlaven “ifrangiyya”. Segons Bruzen de la Martinière,  Abd Allah “el valencià” fon el responsable de que Valencia s’erigira en Regne “Ce Pays fut érigé en Royaume”.

Al poc de temps de morir Abd Allah “el valencià”, Corcega i Creta, estigueren en mans valencianes, si creguem a Luis del Marmol, documentant-se un insistent domini valencià sobre Creta, sent que Reiske situava alli a l’eixercit valencià en l’any 949, dient que “…Saraceni enim Hispani e regno Valentiam Cretam imperante Teophilo rapuerant…”.  Tambe estan documentades actuacions valencianes sobre Mallorca i Menorca de l’any 848/849, quan uns atacs a barcos comercials foren contestats en una intervencio de castic, segurament protagonisada per l’eixercit valencià, sent que acabada l’accio, l’emir ‘Abd al Rahman II envià a l’eunuc Sanzir cara al governador de Valencia, Ibn Maymun, per a arreplegar-li el boti conseguit.

Vernet interpreta que la “andalusiyya” d’Ibn Hurdadbih es referix a la llengua d’oc (p 119 de “El Islam en España”) i Aurelio Roncaglia dia que “il est probable- que les Radanites,…aient compris la langue des ports de Provence, la langue de Narbone, sous le nom d’andalusiyya”, es dir, que es provable que en el nom de “andalusiyya” estiguera compresa la llengua dels ports de Provença i de Narbona. (“Le témoignage le plus ancien d’une distinction consciente entre deux langues romanes”. IX Congres Internacional de llinguistica romana. 1961). En relacio a esta zona, actualment coneguda com a Llenguadoc, havia segut territori de l’antiga provincia Hispana de Septimania, que conquistat pels musulmans, fon reconquistat pels francs a finals del s. VIII. A estes conquistes, s’afegiren mes al sur unes atres d’una part de l’antiga Tarraconensis, algunes d’elles de principis del s. XI, creant-se la Marca Hispanica. Per tant, en l’any 848, tots estos territoris ya no formaven part de Spania/al-Andalus estant somesos a “senyors” que parlaven “ifrangiyya”.

Per aixo, pot pareixer llogic pensar que la “andalusiyya” caracterisara a un territori que encara formara part de Spania/al-Andalus, com succeia respecte del territori valencià. Es evident que este fet no es incompatible en que el nom de “andalusiyya” incloga l’occità, sent que a mitant del s. XI, la “rusticam romanam linguam” de les gents dela Septimania, d’una part dela Tarraconense i del territori valencià, havia de ser prou pareguda, pel fet d’haver compartit substrat iber. Segurament, en l’epoca de la cita, un viager que anara des d’Alacant al riu Rodan per la costa, travessaria un “continuum” dialectal, que en el temps ha deixat pas a diverses llengues no subordinades, una de les quals es la llengua valenciana.

Aço explica el per qué el rei en Jaume, naixcut en Montpelhièr, capital de Llenguadoc, en territori de l’antiga provincia hispana de Septimania, fill de Maria de Montpelhièr i per tant de llengua materna occitana, nos conta en la seua Cronica que Ali Albata, “de Paniscola natural” li feu de traductor o “trujama” d’arap, afegint que s’entengue en dos musulmans de Villena perque “la hu daquels era latinat”, i dient-nos que parlà en “I sarray qui sauia nostre lati”, qui li envià l´alcait de Cullera. El rei en Jaume, que havia naixcut en un territori de llengua occitana, tingue oportunitat de comprovar que parlant en romanç, s’entenia perfectament en el poble pla indigena valencià, cristia o musulma.

Que el romanç era una llengua parlada per cristians i musulmans, molts dels quals desconeixien les seues llengues “oficials” llati i arap, nos ho diu Ramon Llull qui escrigue “Que translat de lati en romans / En rimes en mots qui son plans / Per tal que hom pusca mostrar / Logica e philosofar / A cells qui no saben lati / Ni arabich”. I com “aquells qui no saben llati ni arabic” i parlaven romanç, havien de ser molts en territori valencià, el rei en Jaume establi, que “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran…”, manant que tots els Furs valencians es traduiren al romanç en l’any 1261. Fa que pensar, el fet de que als catalans no els importà gens tindre en llati el seu cos llegislatiu durant un sigle i mig mes, fins a que finalment en l’any 1413, li demanaren a Ferran d’Antequera, “…que los dits Usatges, Constitucions e Capitols sien tornats de Lati en Romanç”.

Dels llibres dela Cortdel Justicia que es conserven de finals del s. XIII i principis del s. XIV, es despren una comunicacio en romanç valencià absolutament fluida entre musulmans i cristians, sense necessitat de cap traductor. Uns i atres parlaven el romanç batejat l’any 1335 en el nom de Llengua Valenciana.

En el present articul hem vist que la genesis de la llengua valenciana s’explica a partir del poble valencià, per evolucio, sense substitucions ni dependencies. No deixem ara, que quatre ninots conseguixquen agenollar la nostra llengua davant de ningun atra.

En primer lloc vullc agrair a l’associacio Cardona i Vives el haver pensat en mi per a un premi que segur que molta gent es mereix mes. La veritat es que quan em comunicaren la concessio, em costà d’entendre que es premiara una faena que per a mi es una aficio que em supon molt poquet de sacrifici. Per aixo he d’insistir en donar les gracies.

Els que heu seguit els treballs que he fet sobre distints aspectes de la personalitat valenciana, sobre la nostra historia, sobre la nostra etnologia, o sobre la nostra llengua valenciana, sabreu que tot ell va orientat a demostrar la falsetat de l’historieta que nos han intentat fer creure, que es resumix en que previament a la conquista del rei en Jaume, el territori valencià estava habitat per una raça de moros que parlaven en arap, que foren esclavisats per uns “colons” catalans dels qui descendiriem els valencians.

Tota esta falsa historia s’ha teixit per a intentar llegitimar una apropiacio indeguda de la nostra llengua valenciana que ha produit un sigle d’or que uns atres no oloraren ni de llunt. I darrere de la nostra llengua, pretenen apoderar-se de tota la nostra historia i de tota la nostra cultura. Recordem que Angel Guimerà digue que “La llengua i l´historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a  un poble”.

Front a eixa historieta de tebeo que s’han inventat, la realitat es troba en la continuïtat, tant de poble com de llengua, entre el poble valencià prejaumi descendent dels iberorromans i el poble valencià actual. Els pocs araps i berebers que conquistaren Hispania, es trobaren en un poble cristià que parlava una llengua que tenia com a base el llati. Alguns d’ells es convertiren a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana i uns atres continuaren sent cristians fins al mateix moment de la reconquista protagonisada per Jaume I. Tots ells foren els creadors de l’aljamia valenciana, orige de la nostra llengua valenciana.

Posarém algun eixemple d’esta terra de Castello. Entre 1145 i 1172, els valencians tinguerem un rei muladi descendent de cristians i naixcut en Penyiscola, conegut com a Ibn Mardanis o rei Llop. Sabem que Ibn Mardanis, el Penyiscoli, parlava en romanç. Durant la seua regencia, existix un document del papa Adrià IV, de l’any 1158, en el qual confirma al bisbe de Saragossa en la possessio de les iglesies de Penyagolosa, Ares del Maestre, Morella i Albalat de Cabanes. Es dificil dubtar de que els cristians valencians que acodien ad eixes iglesies, parlaven en romanç valencià.

Mort el rei Llop l’any 1172, un germà d’ell que havia segut governador de Valencia, continuà sent-ho a les ordens dels almohades. Eixe mateix any, el germa del rei Llop, no tingué mes remei que fer-se vassall d’Alfons II, en acabant d’un atac del rei d’Arago. Com a consequencia dels drets adquirits per eixe vassallage, Alfons II donà a la seu de Tortosa els delmes i primicies dels homens i les dones del territori que dominava el “castell de Fadrell”, actualment conegut com dela Magdalena, que abraçava els termens de Castelló i Almassora. Per document datat a 28 de novembre de l’any 1178 sabem que eixos drets comprenien els imposts que pagaven cristians, sarrains i judeus d’este territori -“sive in xpristianis, sive in sarracenis et judeis”-, lo que vol dir que a 50 anys de la reconquista cristiana, hi havia cristians entre els habitants dels termens de Castelló i Almassora.

Per a acabar en les cites que caracterisen els meus escrits, recordar lo que escrigue Mª Elvira Mocholí, en “Aspectos de la devoción mariana en el reino de Valencia”, en relacio a l’image de la Mare de Deu del Lledó, sense dubte anterior al s.XIII, qui diu que “La comunidad mozárabe, que podría haber ocupado el castillo de Fadrell, habría mantenido un culto, que perpetuaba el carácter sagrado del lugar y al que se incorporó la leyenda del hallazgo”.

Hem vist per tant, que previament a que Jaume I reconquistara el territori de Castello, en estes terres, existien tant muladis com cristians. Jaume I es trobà en un poble valencià, part del qual continuava sent cristià i una atra part del qual, havent-se convertit fea poc de temps a l’islam, tornà a abraçar rapidament el cristianisme. Tots ells parlaven en romanç valencià, rao per la qual el nostre poble sempre s’ha considerat valencià i s’ha sentit orgullos de parlar la llengua valenciana, nom del que han deixat constancia historica els nostres escritors des de l’any 1335. Els valencians, sempre hem tingut autonomia per a fer i desfer en relacio a la nostra llengua, i no hem d’aguantar ingerencies ni dependencies de ningu.

Finalment, crec que hem de diferenciar entre lo que es català o propi de calalans i lo que es acatalanat entre valencians. En relacio a lo primer, res que dir, sempre que alguns catalans no vullguen eixercir d’imperialistes i es queden quetets en sa casa. Pero considere que sí que hem d’enfrontar-nos a tot allo que olga a acatalanat entre els valencians. Els acatalanats actuals son com els afrancesats del XVIII, que es pensaven que eren el summum de la moda i de la cultura, despreciant al poble pla. Ells son els responsables de l’existencia d’un sentiment anticatalà entre els valencians.

No hem de tindre por a plantar cara a una certa colla de funcionaris universitaris, que es creuen en el dret d’impondre falsos dogmes com si ensenyaren el catecisme d’una religio.

Front al sentiment de ser i sentir-se valencians, nomes fan que pegar-se cabotades en una muralla de pedra prou mes dura de lo que ells es pensaven i que entre tots anem a fer mes i mes infranquejable. Encara queda faena per a fer i la farem, en paciencia i una canya, sense presa pero sense pausa.

Gracies.

Vixca Castello, Vixca Valencia tota i Vixca la nostra llengua valenciana.

No hi ha polemica en quant a que la milocha te el seu orige en la China, poguent haver segut duta a territori valencià pels musulmans. La relacio dels musulmans hispans i el vol, es troba documentada en Abu l-Qasim Abbas Ibn Firnas, mort el 887, qui construi una maquina voladora, ademes de que ell mateix es fabricà un trage en ales, en el qual es llançà des de la russafa de Cordova. Segons al-Maqqari, el seu rival Mu’min ibn Sa’id digue d’ell que “Supera al ave fénix en su vuelo /al vestir su cuerpo con plumas de buitre”. Agustín de Rojas (1572 a.1635), en “El viage entretenido”, nos parla d’un valencià “en el Reyno de Valencia / Que me dixo ser su patria” que imità a Ibn Firnas l’any 1603. La historia començà quan li digue al seu fill que “Aquestas alas me ataras /A las brazos pienso yo / Que qual las aves volara”. Fet l’experiment, acabà en el riu “Llega y dale y por volar / Acia el cielo da en el agua / Que era un pequeñuelo arroyo / Que al pie de aquel monte estaba”, resultant que “Quebróse el misero viejo / Los brazos y las quixadas / Una pierna y la cabeza”. Preguntat per la rao per la qual no havia volat “Le respondió que la cola / Que á no faltarle volara”. La relacio dels valencians en el vol, segui quan en 1909, el primer avio espanyol despegà de Paterna comandat per Joan Olivert.

Pero tornant al joc de Pasqua, sabem que la paraula “milocha”, ve de l’associacio del seu vol, en el d’una au rapaç del mateix nom, que te orige en el llati “milvus” o milà. Curiosament, en angles es diu “kite”, nom equivalent al del milà. Gregori Mayans (1699-1781), posà de manifest la polisemia, donant dos accepcions de “milocha”: 1.- “cierta ave”; 2.- “cometa”.

Com a nom valencià d’un pardal, la paraula “milocha”, es troba documentada en el “Vocabulario del Humanista” de Palmireno (1524-1579), i la seua antiguitat es troba acreditada per l’existencia d’una partida en Atzuvia de Pego dita “La milocha”. No hi ha dubte de que es tracta d’una paraula propia dels descendents dels iberorromans valencians que vixqueren “sots senyoria de moros”.

Referida a l’instrument que es fa volar en Pasques, la primera volta que he trobat documentada la paraula “milocha”, es en el Dietari de Jeroni Soria, qui nos conta que a 3 de Maig de 1528, en una desfilada que es feu en honor de l´emperador Carles I, els barreters, prepararen un torre de canya cuberta de tarongers, i quan passà per davant de la finestra per a on mirava, “…obriren la torre e ixque hun corp e sis miloches e trenta gosos…”. En “El poder real en la Corona de Aragón: siglos XIV-XVI”, es diu que fon el moment en que deixaren eixir “un cuervo, seis cometas de artificio y treinta perros espantados”. Mes avant, tornem a trobar-la com a nom del joguet en el llibre de Joan Porcar (1589-1629) “Coses evengudes en la civtat y regne de Valencia”, qui nos conta que el 26 d’abril de 1606, es volava en la ciutat de Valencia “una com a milocha ab la figura de sant Vicent Ferrer y al peu les armes de Valencia”. En el sigle següent, Morlà, en “Octaves escrites en la justa de sent Gregori”, escriu que “Quan yo paper no tinga, de ma clocha / de llens li fare una milocha”.

Que era una activitat popular que a voltes produia accidents, ho sabem pel propi Porcar qui nos conta, que tercer día de Pasqua de 1614 un chiquet que “…estaua en lo hort foral portal de sant Vicent, caygue del terrat de la casa bolant vna milocha”. El dietari Ayerdi nos diu per a l’any 1664, que “Dit dia, a les onze del mati, en la parroquia de Senta Creu, caigue un chich de un terrat, bolant una milocha, y alli mateix mori rebentat”. Per aixo, duia aparellada prohibicions. L’u de març de 1737 es feu prego en la ciutat de Valencia, segons el qual “ninguna persona de cualquier edad y calidad que sea, así en esta ciudad como en sus arrauales no buele ni permita bolar en sus torres, texados, ni terrados Milochas…”. La prohibicio era deguada a que “por este tiempo se suelen experimentar algunas desgracias de bolar milochas en las torres, terrados y texados”, havent hagut un mort el dia anterior. De 9 d’octubre de 1792 es el bando del corregidor de la ciutat de Valencia Joaquín de Pareja y Obregón pel qual es prohibien certs jocs, aixina com “volar cometas ni otro genero que pueda romper o maltratar dichos Faroles, bajo la pena de tres días de cárcel”. De 23 de Març de 1823 es un atre “prohibiendo se eleven cometas desde los terrados, ni aún desde el suelo, á grande altura de día y mucho menos por las noches con luces”.

El vol de les miloches, aprofità inclus per a fer ciencia, cosa que posà de manifest Jorge Juan (1713-1773), valencià de Novelda, en el seu llibre “Sobre la theoría de los cometas que vuelan los niños…”.

El 16 d’abril de 1911, es feu en el Circul de belles arts de Valencia un concurs de mones i cacherulos que recordà Escalante en “La mona de pascua”, qui diu “mira eixa exposició / cacherulera, aon s´encanten / embelesats tots els chics… plena de miloches blanques / i vistosos cacherulos / que pengen bambolejant-se…”. El premi als tres millors cacherulos foren les tres millors mones. S’enviaren 100 d’elles a l’Associacio Valenciana de Caritat, 50 a l’asil de sant Joan de Deu i 50 al de sant Eugeni. Aprofite per a posar de manifest esta curiosa relacio de les mones com a pastiços, en la caritat. En “La caridad cristiana. Revista de beneficencia” de l’any 1856, es parla d’una carta del “presidente de la Conferencia en el Grao de Valencia”, segons la que “Gastáronse 21 rs en comprar una torta de las llamadas monas que acostumbran á comerse en la Pascua y se acordó rifarla”. El que ho escriu diu que “No vayais á creer vosotros los que no conozcais esas tortas que es algun manjar especial y delicado se reduce a un bollo comun mas ó menos grande con cierto número de huevos cocidos”. De la rifa obtingueren “417 rs con 3 mrs que pudieron ser invertidos en los socorros acostumbrados”.

Les mones a les que es referix el paragrag anterior, es corresponen sense dubte en les tipiques d’Alberic, que no poden estar absents en un articul sobre la mona valenciana. Es interessant saber, que Joan Company de Gandia, explicà la recepta del “pan quemado al estilo de Alberique”, en el seu “Formulario práctico de cocina. Variado, sencillo y económico” de 1909.

Acabarém en una mostra de vocabulari valencià en perill d’extincio, en relacio als  ingredients i elaboracio dels pastiços representatius de la mona. Els ingedients son fonamentalment, farina de forment, que pot ser de seixa i no “xeixa”, rovell d’ou batut, que no “gema d’ou”, oli d’oliva, rent, que no “llevat” i sucre. Depenent de les cantitats, eixirà mes o manco molla, que no “flonja”. A voltes duran llima, que no “llimona” o ralladura de llima que no “pela de llimona ratllada”, llet, creïlla que no “patata” o sagi, que no “llard”. Alguns tambe porten anous que no “nous”. En acabant de que la pasta es feny, no es “fonya”, es solen posar en llandes, que no en “llaunes” i algunes d’elles, ben tapadetes, es duien a l’alcavó del forn, que un català no sap a on està, per a que unflen, no “inflen” i no fasen bla. Enfornades i tretes del forn, en alguns pastiços, en el blanc de l’ou, que no en la “clara”, es fa un mulló o coromull, que no “currull”. Alguna d’elles es podra decorar en chocolate, que no “xocolata”. Alguns dels noms dels pastiços representatius, son absolutament desconeguts per als catalans, que no saben lo que es “tonya”, “coca bova”, “reganyada”, “congret”…, estant alguna d’elles com “tonya” documentada en el s. XV, en “Lo Sompni de Johan Johan”. Per cert ¿Haurem de deixar de dir “panou” per a dir “pambou”? ¡Seran panolis!

En esta serie d’articuls, hem estudiat la tradicio valenciana de la Pasqua de la mona, com a un atre element caracteristic de l’etnologia valenciana. Hem conclos que es tracta d’una festa de raïls precristianes, lo que posa de manifest una continuïtat del poble valencià actual, que independentment de la religio dels qui han manat, descendix substancialment dels iberorromans que poblaven el nostre territori. Cada volta mes, les teories catalaneres de substitucions poblacionals, mes que plorar, fan riure.

Acabarém en uns versets de Palanca i Roca que regallen un poc de “chauvinisme”, que bona falta nos fa: “Y en los tres dies de Pascua / Dona tot asó un quedir”/ Que asi, tant per lo caracter / Com pel cel que mos cubrix, / Som, sens disputa, en lo Globo / La esencia del paradis!”.

Una etimologia a partir de l’arap, es la que consta actualment en el DRAE, a on per a la segon acepcio de “mona” corresponent a “hornazo (rosca con huevos)”, es manté que ve “Del ár. hisp. máwna, y este del ár. clás. ma’ūnah”, que vol dir, segons Corominas, “proveiments, queviures”. Rodant sobre l’eix d’esta teoria, es troben afirmacions que parlen de que posteriorment a la reconquista, els musulmans tenien “la costumbre de regalar a sus señores una mona como presente en los primeros días de la primavera”. (“Valencia pintoresca y tradicional” de José Soler Carnicer), sent estrany que tractant-se una suposta “costum”, estiga absolutament indocumentada. S’ha de dir que en el “Vocabulista arauigo en letra castellana” de Pedro de Alcalá “horonazo de gueuos” es traduit com “Raguifa.ragaif”; (en portugues els diuen “regueifa”), “Rosca de pan” com “cahca.cahq” i “pan blanco” com “Darmaq” (d’a on “adargama”, “genero de pan darmach…que por regalo se haze” fet d’una “harina albissima” o molt blanca, segons Francisco Sanchez de Oropesa (s. XVI), mege valencià establit en Sevilla). Comprovem que res que puga semblar-se a “mona”.

L’orige a partir del llati es defes per eixemple per Corominas en el DELC, per Marcel Bataillon en “Mona: Étude etymologique” i per Caro Baroja. Segons esta hipotesis, “mona” podia ser una sustantivacio de l’adjetiu llati femeni “munda” (net, pur, fi), que, quan anava associat al pa, volia dir, un pa de calitat. L’eixemple de l’associacio el trobem en canon VI del XVI Concili de Toledo de l’any 693, en “De integra oblata et ex studio praeparata in sacrificio offerenda”, a on es diu que el pa de l’eucaristia ha de ser “panes mundos et ex studio praeparatos”, o pans nets, fins i preparats per a l’ocasio. La substantivacio de l’adjetiu es troba en el “Elucidário das palavras, termos e frases que em Portugal antigamente se usaram e que hoje regularmente se ignoram” de Viterbo (1744-1822), en document del monasteri portugues de Pendorada a on es parla de “Sete mondas centêas pera vós, e pera a manceba: e darem-vos raçom de vinho d’adega…”. Viterbo, definix mondas como “michas, pão pequeno, de centeio, ou milho, e de toda a peneira, que ainda hoje se costuma dar aos pobres nas portarias das ordens monacais” o pa chicotet de centeno o mill que encara es gasta en les ordens monacals, per a donar als pobres. Es curios trobar que en el “Dicionario fraseoloxico siglo XXI castelan-galego” es llig que “ser a do demo e a mona” equival a “Merienda”, aixina com que en “Dicionário hebráico-portugues”, Rifka Berezin traduix una paraula hebrea com a “monda, retirada de ervas daninhas; celebraçao de jubileu”.

L’orige a partir del llati “monda”, exigix la reduccio del grup –nd a –d,  de “monda” a “mona”, de forma analoga a l’evolucio de “candela” a “canela”, fet que varem estudiar en “El ‘mossarap’ i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”, comprovant que esta evolucio era propia de la llengua valenciana prejaumina. No obstant, es dona la casualitat de que “mondar”, en el significat de netejar, es precisament una paraula viva en llengua valenciana en la qual no s’ha donat eixa reduccio. Eixa no reduccio, es troba present en l’expressio “fer monda”, que vol dir netejar les cequies, encara que tambe es poden “mondar” nesples o faves i tampoc es donava en 1269 “el çarig (safareig) que sia mondat…” ni en 1275 “e que faça mondar les cequies…” (“Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina”) ¿Podria ser que s’haguera produit la reduccio en un significat i no en un atre?

Pero encara podriem tirar arrere, a epoca dels ibers valencians, i trobar l’orige etimologic del la paraula “mona” en un “munno” - “munna” prerromans, orige de moltes paraules en coincidents caracteristiques morfologiques. Si atenem a l’orografia, per eixemple, en euskera, “muño” vol dir lloma; “mun”, tossal i “munaizka” tossal menut. “Mona” es un lloc d’una montanya sobre Oporto i en territori valencià, “La Mona”, es el nom de tossals de Xabia, Xativa i Lliria, existint tambe en alguns llocs accidents orografics en el nom de “Moneta”. Segons Corominas, “Mona” es tracta d’un terme que detecta “en altres pobles no lluntans des de Dénia a Ontinyent i amb el sentit de ‘turonet’, mot d’origen incert, aquest (probablement heretat del mossàrab)” (“Congres Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes (2001) València”). Existixen variants com el tossal de “Monyo” que es troba en Benifallim i el de “Monyinos”, en Aigües de Busot. En epoca de Jaume Roig, havia de tindre un significat ben viu, per quan en el seu “Spill”, nos parla de “hun vell monet / o çerronet”. Es interessant coneixer que en l’Hispania romana s’ha detectat un cult prerromà a les “Matribus monitucinis”. Els prerromans “munno” - “munna”, podrien ser l’orige etimologic de paraules valencianes com “monyica”, “mondongo”, “bonyigo”, “bonyiga” o “monjoya” (fita de pedra). Crida l’atencio el llegir que en “La Sénia”, “la paraula manjoia designa una especie de mona de pasqua” (p 10 de “La cuina de les Terres de l’Ebre…” de M.Carme Queralt). Observem per tant, que una raïl prerromana pot trobar-se present, tant en elements naturals com artificials, coincidint tots ells en una forma arredonida i que sobreix com un bony.

En relacio a esta ultima proposta, pot ser significatiu que les hipotesis etimologiques a partir de l’arap i del llati, expliquen prou dificilment la “mona” en que els valencians nomenem a una caguerada de considerable tamany i forma redoneta, cosa que aclariria l’orige prerromà. ¿Podria ser la semblança morfologica la que justificara l’orige etimologic de la mona gastronomica, que en cas de referir-se al pastiç, es voria reforçat pels significats llatins i araps?

Encara farem una ultima part, per a parlar d’algunes cosetes que no poden quedar despenjades de la Pasqua de la mona valenciana, com es el joc de la milocha.