Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L´”ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (III)

“ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (III)

Continuant en un estudi per damunt damunt de les perles sembrades per els nostres “il·lustrissims”, l´apartat 3.8., porta per titul “Les unitats fraseològiques, generalment pròpies de la comunicació oral espontània” Tenim: “a estall, a soles, a tothora, al remat, bona cosa, fer parlar, fer rogle, més aïna / més aïnes, ser oli en un cresol, tindre seguida, tirar (traure) el lleu, traure trellat”

¿Qué vol dir “pròpies de la comunicació oral espontània”? ¿Qué no apleguen a servir ni per a la comunicacio oral “a conciencia”? I per supost, imagine, que tampoc per a la comunicacio per escrit.

Anem a vore eixemples que contradiuen als nostre “il·lustrissims”. Estudiarem a soles els tres primers:

A ESTALL.

Llibre del Consolat del mar.

Cap CXCIX: “Si algun maestre d´axa o calafat pendra o fara alguna obra a estall…”

Manual de consells medievals de Xàtiva. Anno a Nativitate Domini millesimo CCC ° LXX octavo

“…que preguaven lo dit consell que la obra del dit pont se donàs a stal o.s fes per aquella millor manera que al dit consell plagués… o al pas del molí d’en Jacme Pich o en altre loch, ne si la dita obra se darà a stal…”

Capítols i elecció dels oficials de la fàbrica de la Llonja. 20 novembre 1481

“…hajen a tenir per contents d. llurs salaris o estalls…”

A SOLES.

“Lo Spill o llibre de les dones”

334    Lo desplaer

335    ffon meu a soles:

336    trobi violes

337    en lo meu ort

“Lo Passi en cobles”

974    cridant a Iesus vengues prop de si

975    y a soles los dos en tal consistori

976    del fet que no era a ell tan notori

977    demanda li feu dient prest axi

“Lo Sompni de Johan Johan”

2401    Qui ab cunyats entra en missa

2402    se n’hix a soles.

2403    E donchs que us par d’estes resoles,

2404    mosenyer meu?

“Tirant lo blach”

“…quant es gran repos practicar de raons a soles ab aquella persona que hom ama.”

“Com lo filosof fon davant lo Rey a soles dins una cambra…”

Los Jurats de la ciutat de valencia. 31, maig, 1441

“…revocant la dita lexa ab un codicil, lexà tot lo dit argent seu a la dita muller del dit maestre Jacme Roig a soles, e axí és morta.”

A TOTHORA.

Privilegis d´Onda. 1335, maig 26.

“…car segons la carta de la població dessus aplegada, e los furs preallegats, a tot hora…”

Jardinet de Orats.

520    començare invocant tot hora

597    Minerva grant y trasparent Aurora

“Reportori general y breu sumari per orde alphabetich de totes les materies dels Furs de Valencia”. Nofre Berthomeu Ginart. 1608.

“Instruments y actes publichs tot hora fan plena fe. For 17. rub de sententiis,&c fol 164”

Com es pot vore, ni els nostres classics del sigle d´or valencià ni els redactors de llibres de dret de l´epoca, feen cas als “nostres i·lustrissims” ¿Quina es la rao per la qual es volen desacreditar les particularitats valencianes? ¿Es eixa la misio de l´AVL?

He comentat que l´objetiu de l´Academia es fer un “totum revolutum”, una revolica, que diluixca les caracteristiques que individualisen la llengua valenciana. En aixo, la fan desapareixer. ¿Eixemples? Vejam algunes de les paraules que trobem en el “Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià”, que forma part dels “Documents Normatius” de l´Academia:“noi, noia; nois, noies m. i f. [Ó]”, (chiquet); “tarda; tardes f.”, (vesprada) “verola veroles f. [Ó]” (pigota); “abans-d’ahir adv” (despus ahir), “xarampió; xarampions m.” (pallola) “totxo, totxa; totxos, totxes adj. i m. i f. [ó]” (rajola) “bufera; buferes f. [é]” (albufera)…

L´articul 3 de la “LLEI 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, de creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” establia que es misio de l´Avl “…vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló”. ¿Formen part “noi, tarda, abans d´ahir, verola, xarampió, totxo, bufera…” de la  tradició lexicografica, literaria valenciana? ¡¡No!! ¿Formen part de la realitat llingüistica genuïna valenciana? ¡¡No!! ¿No es aço un flagrant incompliment de la lley? ¿No existix forma legal de plantar-los cara i defendre-nos? ¿O es que tenen bula per a fer lo que els rote?

Vegem que esl nostres “il·lustrissims” manipulen a estall i a tothora. A vore si es queden a soles.

Anuncios

9 mayo 2009 Posted by | AVL, Documentació valencianista. | Deja un comentario

L´”ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (II)

“ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (II)

Anem a continuar en l´apartat 3.6 del “acord” descordat. Els nostres resabuts “il·lustrissims” diuen que son “innovacions del valencià modern”: “amollar, bigot, *boçar / llançar, bonegar, botella, *botijós / tartamut, calcetí, catxerulo, clòtxina/musclo, cosquerelles, *desficaci, desgel, desnugar, *dessubstanciat, *destarifat, *destrellatat, *desvanit, encanar-se, escabussar, escabussó, escopinyada, joguet, jupetí, milotxa, monyica, nuc, nugar, pallola, pitera, poregós, prunyó, puntelló, reballar, regallar, rogle, roín, rua (de pa), *tararot, tomaca, *trompellot, voladoret.”

AMOLLAR. “Lo proces de les olives” de Jaume Gaçull. (s XV)

33       Hi, per que millor degues conduhir los,

34       y al menys de Moreno fes taula lo ioch,

35       entri ab la sua per que, poch a poch,

36       tirant hi mollant, pogues avenir los;

BOTELLA. “Lo Espill” de Jaume Roig. (s XV)

686     carniseria

687     cert infinida,

688     he sense mida

689     botelleria,

690     paniçeria

TARTAMUT. “Sermons”de Sant Vicent Ferrer. (s XIV)

“…sent Valero, arquebisbe de Saragoça, qui ere tartamut,…”

“Liber Elegantiarum” de Joan Esteve (s XV)

“Home grosser fat tartamut” (p.190)

“Lo Sompni de Johan Johan” de Jaume Gaçull (s XV)

577     car may naixque nenguna d’elles muda,

578     ni menys ne viu yo tartamuda

579     nenguna may.

580     Puix fon passat hun poch espay,

CLOCHINA. Sanchis Guarner, en la seua colaboració per a l’“Enciclopèdia de la Cultura Española”, escrigué sobre el valencià: “Algunos de los valencianismos léxicos de ascendencia mozárabe, presentan huellas de las leyes fonéticas de aquella habla, como càrritx, carxata, clotxa, clòtxina, cuquello, fardatxo”

ESCABUSSAR. “Lo Espill” de Jaume Roig. (s XV)

631     hi d’un vell guall,

632     lo riu avall

633     la cabuçaren

634     he la llançaren.

“Liber Elegantiarum” de Joan Esteve.(s XV)

Acabuçala en lo pou (p. 73)

Mes se a nadar e anar davall laygua acabuçat (p. 243)

REGALLAR. Llibre d’obres d’En Pau Rossell, (Frares Predicadors de la ciutat de València).A.R.V., Mestre Racional, núm. 11.643,  MCCCCLXX

“… perque la volta de la coberta per pluges se era ploguda e havia fet regals de dins e de fora, los quals de tot nols pogueren tolre…”

ROGLE. “Liber Elegantiarum” de Joan Esteve.(s XV)

Com aços contas estant molts en un rotle fet. (p 118)

“Constitucions del convent de Sant Josep de Valencia”. (s XVI)

“… estiguen totes circuint lo llit de dita defuncta en modo de un rogle, y lo sacerdot al cap del llit…”

ROIN. “Lo Proces de les olives” de Jaume Gaçull.(s XV)

261     per ço quant la lantia fa lum esmortida,

262     se pot be coneixer ab fusta raho

263     que deu tenir l’oli escas hi a mida,

597     o es de la metcha roin lo coto.

“Tirant lo Blanch” de Joanot Martorell. .(s XV)

“…..vol molt subtilment mirar moltes voltes li esdeve que elegeix la mes roin e en especial en els amors honestes e licites.”

TARAROT. “Breu descripcio dels mestres que anaren a besar les mans a sa magestat el rey don Phelip…”. de Gaspar Guerau de Montmajor  (1586)

Més viu faltar en lo avalot

lo tararot doctor Reguart,

que Déu me’n guart,

per Déu exir

I es que començant pels mossaraps valencians, seguint per Sant Vicent Ferrer, Jaume Roig, Joan Esteve, Jaume Gaçull, Joanot Martorell… ¡Seran moderns! ¿No vos els imagine-ho a tots en Canal 9 ballant un rap? ¡Ah! i Gaspar Guerau de Montmajor, ademes de modern, es un informal, perque que sapiau que segons els nostres “il·lustrissims” “Les formes precedides d’un asterisc no són recomanables en els registres formals”. ¡Deu meu! ¿Que hem fet els valencians per a mereixer aço? Practicament totes les demes paraules, les tinc documentades en els sigles XVII i XVIII. Si parlarem d´arquitectura, per supost, no estariem parlant d´arquitectura moderna.

La conclusio es que hi haura que lligar curt als “il·lustrissims” a vore si els fem treballar. (sense passar-nos, no els regalle la suor pel front). Esta clar que no podem amollar-los perque en la seua faena son prou roins i si els demanes contes es fan els tartamuts. Mes que a treballar pareix, que tots en un rogle, es dediquen a menjar clochinetes, en bones botelles de vi (del Penedes). ¿Seran tararots? A vore si fa falta escabussar-los el cap per a refrescar-los les idees.

9 mayo 2009 Posted by | AVL, Documentació valencianista. | Deja un comentario

L´”ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (I)

“ACORD” DE L’ACADEMIA SOBRE EL “RIC REPERTORI LÈXIC I FRASEOLÒGIC VALENCIÀ.” (I)

El contingut del titul que he donat al present articul, es troba publicat en el DOGV de 24/06/2002

Eximenis, en 1383, en “Lo regiment de la cosa publica”, definí la llengua valenciana, al dir: “…lenguatge compost de diverses lengues que li son entorn, e de cascuna a retengut ço que millor li es, e ha lexats los pus durs e los pus mals sonants vocables dels altres he ha presos los millors”.

Els “il·lustrissims”, per conte d´identificar i establir “los millors” vocables, els barrejen en “los pus durs e los pus mals sonants vocables” del català, perque saben que es l´unic cami que tenen, per a intentar conseguir la dilucio de la llengua valenciana dins d´un “totum revolutum”, que preten la desaparicio de les caracteristiques que la individualisen.

No contents en aixo, intenten el desprestigi de formes valencianes baix el pretext de mes o manco “venerabilitat” segons el temps de quan es troba documentada, o segons diferents registres, de tal forma, clar, que el registre formal sempre correspon en la forma catalana, aplegant al ridicul de calificar expresions valencianes com a “pròpies de la comunicació oral espontània”.

Mamprengam a alçar i llevar caracetes: En l´apartat 3.5, parlen de”paraules vives en els parlars actuals, no documentades en texts dels segles XIII al XVI”. Son: “coentor, corfa, gasto, iaio, quadro i xicotet”. Les emparellen en paraules “que en alguns registres alternen amb les variants o els sinònims usats pels nostres escriptors clàssics”: “coïsor, escorça, despesa, avi, quadre i petit”. Vejam:

CORFA.

Thesaurus puerilis (1579). Onofre Pou. Reproduccio facsimil París-Valencia (p 37).

“Les cloves , o corfes hoc, putamen,inis.”

¿A on esta el erro de la AVL? ¿Que no s´han llegit el Thesaurus pueriles o que no saben que 1579 es sigle XVI? Siguent una paraula d´orige arap, ¿Que mes dona quan estiga “documentada”? Tot son enredros, per a donar mes “cientifisme” a “escorça”, que si be es cert va ser usada pels nostres classics, hui es simplement una paraula morta en valencià, i una paraula morta, com la carn morta, fa pudor.

GASTO.

“Arquitectura en la Valencia del siglo XVI: el Hospital General y su artífices” de  Mercedes Gómez Ferrer. Document n°: 9.3. Any 1589. (p 391).

“Los dits illustres administradors del dit Spital General… cobrar totes les pecunies que seran necesaries y pagar tots los gastos salaris y despesa de dita obra nova…”

QUADRO.

“Arquitectura en la Valencia del siglo XVI: el Hospital General y su artífices” de  Mercedes Gómez Ferrer. Document n°: 3.2c. Any 1497. (p 374).

“…acabar de obrir los fonaments dels quatre quadros fins l´aygua e per acabar de lançar los fonaments e per fer tres tapies en alt de tres quadros e mes una parada mes en un quadro que foren quatre e fer tres portals dels tres quadros entre reble e calç e arena e ragoles e miges…”

Per cert, aconselle als responsables de la EMT, o a l´alcaldessa de la ciutat de Valencia, que lligguen aço, i que lleven la coentor de “quadre de preus” per a posar-ho en valencià: “quadro de preus”.

CHICOTET

“La ciudad en la memoria: Los códices de la catedral de Valencia”

“Dilluns a XIII d’octubre de M CCCC XXX huyt…Item, comprí quatre llibrells mijanets e tres xiquotets per a obs de pastar algepç en la dita obra…”

Com es veu, no es que “chicotet” no estiga documentada en el XVI, ¡Es que esta en el XV! (1438). No esta de sobra dir que la paraula classica valenciana per a dir chicotet, no es petit (encara que alguna se pot espigolar), es “chic”, o “chiquet”.Nomes un eixemple: “Lo Spill o llibre de les dones” de Jaume Roig (s XV).

2975   me·n feu parlar,

2976   ffeu me contar

2977   qu’era chiqueta

2978   quant fon mongeta

Vegem, que de sis paraules, quatre erros com a minim. I aixo, ho mires com ho mires, te poses com te poses, es un suspens com un cabas, una bona carabassa. La conclusio no pot ser mes trista: els nostres “il·lustrissims” son uns indocumentats (perque no troben documents, clar). Un aficcionat com yo, troba documentacio, que tota una quadrilla de gent, composta per professors universitaris en grans cervells (¿O tot es corfa?) en salaris gens chicotets, en gastos de pressuposts millonaris i becaris al seu servici, no troben. A este pas, mai figuraran en el quadro d´honor de valencians ilustres ¿O es que no busquen perque no els interessa?

9 mayo 2009 Posted by | AVL, Documentació valencianista. | Deja un comentario

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (II)

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (II)

Es precis un segon articul per a donar a coneixer l´intent de manipulacio masiu que supon el famos dictamen. Parlem en primer lloc de la “Selecció de testimonis valencians on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels valencians.”

La cita de les actes del “procés de canonització de sant Vicent Ferrer”, es corresponen a declaracions d´un occità. ¿A on esta el testimoni valencià? – La cita falsament atribuida a Bernat Fenollar, correspon a dos catalans. ¿A on esta el testimoni valencià? Onofre Pou fon català ¿A on esta el testimoni valencià? Continuen en una cita de Manuel Milà i Fontanals, català. ¿A on esta el testimoni valencià? – I no contents, encara tenim, que la cita de 1925 es d´un atre català i la de 1926 d´un mallorquí i un català. Entre atres, tenim la del “català de Sueca”, molt representativa, per cert. No hi ha dupte de que si la seleccio l´hagueren nomenat ““Selecció de testimonis catalans on es documenta l’ús de denominacions compostes per a referir-se a la llengua dels catalans.”, segur, segur, que no haurien dit tantes falsetats.

Es interessant constatar que els catalans historicament han tingut molt d´interes en relacionar el valencià en el català. Hi ha que dir també que els catalans antics eren molt mes respectuosos en la llengua valenciana que els pancatalanistes actuals. Sabien de la seua existencia i la respectaven. Del interes historic dels catalans per la llengua valenciana, en temps i una canya, parlarem en mes extensio mes avant.

Continuant en el dictamen, hi ha que denunciar, que un dels camins de la manipulacio es l´estrategia d´embolica-ho tot, intentant provocar confusió. Parlen de la “Selecció de testimonis valencians on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears”. No se si sera necessari explicar als nostres “il·lustrissims” la diferencia entre “compartir una mateixa llengua” i “haver compartit una mateixa llengua”. Es una important questio de temps. Totes les llengues que venen del llati, han compartit una mateixa llengua, i per molta conciencia que tinguen d´aixo, no son la mateixa llengua. Citen en este grup a Furiol Ceriol, qui diu respecte d´una versio de la Biblia en llengua valenciana, “Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas, extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos contenidos de la Biblia. Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo Ibiza…” ¿Es pot dir més clar, que les diferencies que hi han, no fan posible ninguna pretesa unitat? Citen tambe unes linees de Gaspar Escolano, qui en el mateix llibre que citen diu: “…de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en dia se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo”. ¡Si senyor! ¡Conciencia de compartir una mateixa llengua! ¿Es cientific tallar un argument per a on conve per a intentar justificar lo injustificable? Com no hi ha espai ni es el lloc d´entrar pormenorisadament, comentarem per ultim en este apartat, que el citar al Pare Fullana com a testimoni “on es documenta la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears”, podria ser equivalent a que un valencianiste citara a Fuster per a defendre l´especificitat del valencià, i supon, o no estar be del cap, o estar fora de la realitat.

Per a documentar “…l´us de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”, tornen a tallar per a on els convé un raonament de Vicente Boix, que en realitat acaba diguent: “El agregado de tantas lenguas formó, como era de esperar un tercer idioma”, al qual li posa nom: “llengua valenciana”. Es dir Vicente Boix diu justetet lo contrari de lo que afirmen.- Saben tambe manipular feches a plaer, perque quan citen “traduïda de Llatí en vulgar Valencià: per los Reverents mestres de la Seu de València en l’any MCCCCXIIIJ.”, els valencians deguem saber que la cita real segons es pot vore tant en el llibre que citen com en el facsimil de la pagina 243 del llibre “Crides, pragmàtiques, edictes, cartes…”, publicat per l´Universitat de Valencia, fa referencia a l´any: MCCCXCiiij (1394), NO MCCCCXIIIJ (1414). – No se´ls cau la cara de vergonya quan citen falsificacions, ya que respecte de la cita de ” lenguaje català clar e manifest estill”, el català Antoni Bullbena i Tusell, escriu en 1906 a la “Societat Catalana de Bibliofils” diguent:“…ab greu dolor haguerem de veure que tota ella era un agregat d´errades y de falsedats…Per que sabuda com es la fatlera dels valencians en fer prevaldre lo llur dialecte, en les obres per ells editades, no és probable que siga valenciana la flamant edició”. Per cert, l´articul de Bullbena es titulava “Qui a u castiga a cent avisa”. I yo em pregunte: ¿Te algun castic este intent masiu d´engany al poble valencià?

Com els nostres academics tot ho fan tan rebé, i son tan refins, el 6 de maig de 2005, publicaren en el DOGV una “correcció d´errades” del dictamen, de sis pagines, perque “S´ha observat una errada tipogràfica en la publicació de la numeració esmentada…” Si els “il·lustrissims” consideren erro, algun del extrems que he posat de manifest, el poble valencià te dret a esperar la corresponent “correcció d´errades”. Si no hi ha correccio, els valencians tindrem ben de manifest la manipulacio i l´intencionalitat en l´engany.

9 mayo 2009 Posted by | AVL, Documentació valencianista. | Deja un comentario

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)

El dia 12 d´abril de l´any 2005 es va publicar en el DOGV num 4.983, el famos “Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”, evacuat (prengas el sentit escatologic de la paraula) per els nostres “il·lustrissims academics” de la AVL. Tot ell, sancer, es una rastrera de desficacis, inexactituts i.manipulacions. Escomencem per la “Selecció de textos valencians on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”

1.- Respecte de la cita d´Eymerici primer que s´aclarixquen si es “in vulgare cathalano” o “in vulgare cathalenorum” com consta en les “Fitxes de la CDLPV” citades pels academics. Ells saben que no es lo mateix. Tampoc les feches coincidixen. No cal dir que lo que puga haver dit un mege de Montpelier, en res condiciona als valencians.2.- La cita de Muntaner (1325-29), no la comentaré yo. Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova, un atre dels “il·lustrissims” diu: “…tan ciutadà de Valencia com es vullga dir, però català de l´Empordà”. 3.- Continuant en la cita de la “carta de cessió del lloc de Sagra” (1341), torne a cedir el comentari a Lluis Fornés: “És evident que no estem davant d´un text literari, i que, a més, no hi ha cap dada específica que ens puga fer afirmar que el document es referix a la llengua dels valencians”. 4.- Si parlem de la “Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona” (1400), no hi ha dupte de que no es referixen a la llengua dels valencians, sino a la d´un “tartres”. Una atra carta d´este episodi aporta llum. Els jurats escriuen a les autoritats de Moya i diuen:“sia fuyt pochs dies ha un catiu de linyatge de tartres, empero batejat e apellat Johan, de edat de XX anys poch més o menys, e paladí en son parlar català”. A alguns academics els agradaria que els Jurats hagueren dit “nostre parlar català”. Pero varen dir “son parlar català” ¿Ho volen mes clar? 5.- Respecte de la “Carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc”(1415), ¿Es un text valencià? Ferran d´Antequera, va naixer en 1380 en Medina del Campo. Parla de la llengua a la que ell considera que un ¿valencià? va traduir un carta, no de la llengua dels valencians. ¿Podrem o no traduir els valencians a la llengua que vullgam sense que els sabuts pancatalanistes nos diguen que es perque parlem en la llengua a la que traduim? 6.- La cita de 1416 es una “Traducció occitana d’un sermó de sant Vicent Ferrer”. Dir-li aixo “text valencia” nomes es pot calificar com a desficaci. Per una atra banda la cita diu: “in vulgari catalanico sive valentino”, que unicament posa de manifest que qui ho escrigué no diferenciava el valencià del català. I res mes. 7.- De 1417 es la cita de Enrique de Villena, naixcut en Conca en 1384 i mort en Madrit en 1443. No pareix molt valencià. Els nostres “il·lustrissims” diuen que redactà en Valencia un obra a on es parla de català. Enrique de Villena, va esciure en castellà “Arte de trovar”, “Tratado de la lepra”, “Arte cisoria”… i dominava el grec i el llatí. Descobrim la nova teoria “cientifica” per supost, segons la qual si algu redacta una obra lliteraria en un lloc, la llengua en la que l´escriu es la llengua dels naixcuts en eixe lloc. Segurament per a escriure en castellà s´en aniria a Castella i per a escriue en grec ¡a Grecia! 8.- La cita de 1420 es una autentica vergonya. Diu: “[…] ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga [sic] sub uno ydiomate conformatur, transferretur.” O estic cego o no lligc per ningun puesto “la denominació de català o llengua catalana” ¿Que es aço? ¿Una burla? ¿Consideren els “il·lustrissims” que els valencians no sabem ni llegir? ¿Que estem pardals? ¡Mals “pájaros” estan fets! 9.- De 1429, i citant un llibre del català Antoni Badia i Margarit, volen fer-nos creure que Bernat Fenollar va escriure les “Regles de esquivar vocables…” subtitulat “Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana”, quan el mateix Badia, en la pàgina 148 del mateix llibre, diu que la participació de Fenollar fon “llunyana, reduïda i involuntaria”, es dir, que no el va escriure. Vegem que el desig dels nostres academics s´enfronta en la realitat, apareguent com a mes catalanistes que els propis catalans. 10.– Martín de Viciana, en la cita de 1563 que els “il·lustrissims” retrauen es referix, encertat o no, unicament a Oriola, no a la “llengua propia dels valencians”. En 1574, es publicà el llibre de Rafael Marti de Viciana (Borriana, 1502-1574) “Libro de alabanças d’las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Fon editat en Valencia l’any 1574.: “Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada…” …de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese”. ¿Els ha quedat clar als “il·lustrissims” lo que pensava Viciana? 11.– En esta cita de Mayans, resulta de vergonya l´intent de manipulacio. ¡I es esta gent no sap el significat de la paraula educacio! Per si se tenen duptes de lo que pensava Mayans reproduixc lo que va escriure en “Abecé español”: “…porque los españoles medianamente instruidos hablamos con ella quando queremos hablar con un lenguage común a toda España, olvidando para esse fin el valenciano su lengua, el catalán la suya, i assí los demás. ¿Ho entenen o els ho explique?. I no seguixc, perque a partir de la cita de 1876, entrà en Valencia el veri del pancatalanisme que encara hui estem patint. Son cites sense gens de valor historic.

Es convenient que es sapia que moltes de les cites del dictamen prenen com a referent el llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” del academic Antoni Ferrando. Es troben en l´apartat “El triomf del gentilici <català> com a nom de la llengua”. Hi ha 14 cites, respecte de les quals Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova (Universitat de Valencia-Estudi General, 2004), diu: “En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana”. Continua diguent: “Remarquem que cap dels textos és literari; i no es referix, cap d´ells, a la llengua dels valencians, ni a la literaria, ni a la popular”. Vegem, que el supost “triomf del gentilici <català> ” entre els valencians, nomes es troba en el desig de Ferrando, de que aixina haguera segut, forçant interpretacions que en moltes ocasions rallen lo ridicul, en un intent desesperat de clavar el clau per la cabota.

Queda demostrada la mentira que els academics fan que s´escriga en el DOGV, quan afirmen que “la denominacio historica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes”. Pero la trampa mortal es troba quan en el primer punt del dictamen es diu que “valencià”, es el terme que ha de ser “utilitzat en el marc institucional”, perque es com diu l´Estatut, pero “sense que tinga caràcter excloent”. ¿Que vol dir aixo? ¿Que Ferrando li podra dir al valencià “ferrandià”? ¿O que en contra de l´Estatut, de la historia i dels valencians, podran dir catalana a la llengua valenciana? ¡Ah! I tot aixo revestit d´un pressunt i fals cientifisme.

El resum del contingut del dictamen podria ser: Mantafules, trampes, maganches, mentires i enredros. ¿De veres anem a consentir-ho els valencians?

9 mayo 2009 Posted by | AVL, Documentació valencianista. | Deja un comentario

LA DENOMINACIO “LLENGUA VALENCIANA” DOCUMENTADA EN 1335: LA CITA “VALENCIANESCH” DE 1346.

LA DENOMINACIO “LLENGUA VALENCIANA” DOCUMENTADA EN 1335:

LA CITA “VALENCIANESCH” DE 1346.

El 27 de novembre de 2005 en un diari regional, baix el titul “El nacimiento del valencià”, s´afegia: “Valencianesch antes que valencià. La primera mención al habla propia de los valencianos ha sido descubierta en un documento jurídico menorquín datado entre 1343 y 1346. La cita es medio siglo anterior a la de Canals que se consideraba la primera”. Proseguix afirmant que “Los profesores de la Universitat de València Antoni Ferrando y Miquel Nicolas son quienes han rescatado esta primera denominación de valencianesch en la “Historia de la llengua catalana” que acaban de publicar…”

En primer lloc, s´ha de denunciar el erro en l´asignació del “descobriment”: En la pagina 174 del “Bolleti de la Societat Arqueològica Lul·liana” de 1984, llegim: “Es tractàs o no d“una exageració, sembla que els illencs podien, en el cas que els haguessen sentit, diferenciar els diferents parlars catalans, com sembla confirmar el fet que el 1346, a Menorca, s´indiqui que una dona nadiva d´Oriola parlava valencianesch.” (Archiu del Regne de Mallorca. Proces criminal AH-5337. f 178-276)

Es curios fer notar, que tampoc havien “descobert” mai la cita de “lingua valentina” de 1335, a pesar de haver segut publicada com a minim tres voltes des de 1908. No de bades, pot vindre al cap el dupte sobre si sera posible que els catalanistes no es lligguen entre ells. O millor: ¿Quantes coses oculten, manipulen, o fan desapareixer, els catalans, i catalanistes que nos han caigut en desgracia, en la finalitat de conseguir els seus objetius? Lo dels catalans podria entendre´s. Lo dels catalanistes valencians no s´enten.

Coneguent la penuria dels mijos materials del mon valencianiste, es comprensible no detectar les cites. El mon valencianiste viu i ha vixcut d´ilusio i de sacrificis i poc mes es pot demanar. Al contrari, observant la riquea, a voltes exhuberant dels mijos dels catalanistes, pot ser llicit pensar en una ocultacio deliberada.

En segon lloc, es deu resaltar l´importancia de la cita, per quant posa de manifest, l´existencia de caracteristiques unitaries valencianes, en un dels llimits del Regne que es troba mes llunt de la ciutat de Valencia.

La concrecio d´eixe llimit pasà per incidencies diverses i no fon en absolut pacific. Oriola, Elig i Guardamar s´incorporaren al Regne de Castella, en virtut del “Tractat d´Almizra” suscrit en 1244 entre Jaume I i Alfons X. En l´any 1296, Jaume II, els pren a la força per al Regne d´Aragó. El 3 de febrer de 1298, Alfonso de la Cerda, comunica als habitants d´Oriola la donacio del territori al rei d´Arago. Les continues bregues per a determinar els llimits dels Regnes, acaba en 1304, dictant-se la “Sentencia de Torroellas”. Finalment, els dies 17 i 25 de juny de 1308, Jaume II incorporà oficialment al Regne de Valencia les terres d´Elig, Alacant, Oriola i Guardamar.

Trenta huit anys passats de l´incorporacio oficial d´Oriola al Regne de Valencia, en Menorca, el parlar dels oriolans, es identificat com “valencianesch”.

Christianesch, i sarrahinesch, per una banda, prohensalesch, castellanesch, valencianesch, cathalanesch… per una atra, son formules arcaiques que fan referencia a la llengua.

Catalans i catalanistes, identifiquen “catalanesc” en català o llengua catalana. La mostra la tenim en casa. El segon dels texts ¿valencians? seleccionat per els nostres il·lustrissims academics de la AVL, “on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”, es la Cronica de Ramon Muntaner, catalá naixcut en Peralada (Girona), quan diu que en Oriola, Elig, Alacant, Guadamar, Cartagena i Murcia, “parlen de bell catalanesc del món”

Comprovem, que per la mateixa epoca, el parlar d´Oriola, es identificat com “valencianesch” i com “de bell catalanesc del mon”. El primer prové d´un context d´espontaneitat. El segon d´un personage d´un nacionalisme exhacerbat, que aplega a contar en primera persona alguns fets que no va viure.

El sufix “esc”, representa be propietat, be semblança. “Novelesc” vol dir propi de la novela o que sembla novela. ¿Hi ha algú que es crega, que quan Muntaner va sentir parlar eixe “catalanesc”, siguent propi de catalans, estos ya parlaven de forma distinta de quan varen aplegar?.Evidentment, es una solucio destrellatada. Hem d´acordar que, “catalanesc” vol dir, que es sembla a lo que parlen els catalans. Eixa semblança que trenca l´identitat, es reconeguda per el mateix Muntaner quan diferencia la llengua “de cascun lloc de Catalunya” d´aquella “del Regne de Valencia”.

Els menorquins, notaven la diferencia i per aixo parlaven de “valencianesch”. Els valencians, ya haviem donat nom propi a eixa llengua. I el nom fon, es i sera el de Llengua Valenciana.

Es desconcertant que els catalanistes que identifiquen “catalanesc” en català o llengua catalana, no facen l´identificacio de “valencianesc” = valencià o llengua valenciana, encara que siga per coherencia.

De juny de 2005 data la publicacio de la “Historia de la llengua catalana” del academic de la “Academia Valenciana de la Llengua”, Antoni Ferrando, a on es “rescata” la cita menorquina de “valencianesch”. D´abril de 2005, es el DOGV en el qual consta el “Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià” de la AVL. La cita de “valencianesch” de 1346 no forma part de la “Selecció de testimonis on es documenta l’ús de la denominació de valencià o llengua valenciana”, escomençant per la del “Valeri Maxim” d´Antoni Canals de 1395. ¿Hi ha algu que es crega que Antoni Ferrando desconeixia el contingut del seu llibre dos mesos abans de que es publicara? Si convenim que es prou increible, lo que es deduiria te un nom: ocultacio. I l´ocultacio es una part del proces de manipulacio. I com es sabut, “Qui furta un ou, furta un bou”. Llevem les caracetes a tots els que es dediquen a furtar-nos allo de lo que podem sentir-nos orgullosos, per a donar-los-ho al veïns.

9 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana | Deja un comentario

LA DENOMINACIO “LLENGUA VALENCIANA” DOCUMENTADA EN 1335: LA CONCIENCIA DE POBLE DIFERENCIAT.

LA DENOMINACIO “LLENGUA VALENCIANA” DOCUMENTADA EN 1335:

LA CONCIENCIA DE POBLE DIFERENCIAT.

Pot ser interessant donar a coneixer fets succeïts en el contex historic del any 1335, en el qual trobem, de moment, la primera cita lliteraria que posa nom a la nostra llengua: “Llengua Valenciana”, tal i com vaig expondre en este diari el dia 10 d´este mes. No cap dupte que la conciencia llingüistica va intimament lligada a la conciencia nacional, a la conciencia de poble.

El Sr. Antoni Ferrando, membre de l´Institut d´Estudis Catalans, que fa poc ha publicat la “Historia de la llengua catalana” i que es academic de l´Academia Valenciana de la Llengua (¿a qui se li passaria pel cap posar una rabosa a guardar el corral?; ¿O es que el corral es de raboses?), publicà en 1980 el llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians”. Tot ell sanceret es un edifici imaginari, al qual intenta dotar d´una estructura imposible. En este llibre, el Sr Ferrando pontifica i diu que durant la etapa “constituent del Regne (1238-1348)”, els valencians, nos consideravem “com a part integrant d’una mateixa «nació», la catalana”. No content en eixa mentirola, l´allarga en el temps, diguent que, durant el “període de creixença del Regne” (1348-1412)” es mantenia “la consciència de ser alhora part integrant de la «nació catalana»”

Aporte cites que posen de manifest la falsetat de dites afirmacions:

La primera cita confirma l´existencia d´una forta personalitat valenciana, diferenciada de la catalana i l´aragonesa en 1307. Es tracta del “Cas d´Orca”. Catalans i aragonesos reivindicaven la jurisdiccio sobre Orca. La cita esta treta de “Cortes de los antiguos reinos…..”, Volum 1 2ª part. pag 420. Es text de les Corts Catalanes: “E apres en lany quel Senyor Rey tench Corts a Muntblanc….en les dites Cort assigna lo Senyor Rey II jutges, I de Cathalunya e altre d´Arago, e micer G Jafer del Regne de Valencia per tercera persona que coneguessen de la dita questio…. E lo dit Senyor Rey vaent quels jutges d´Arago e de Cathalunya nos avanien be, comana lo dit fet a micer G. Jafer, qui era del Regne de Valencia e no feya part…..Es dir, que en 1307, el rei Jaume II, considera que G. Jafer “no feya part” entre catalans i aragonesos, perque era “del Regne de Valencia”. ¡Llastima no haver estat Ferrando per a dir-li al rei, que quin destrellat estava fent!, perque, ¿Com podia no fer part entre dos “nacions” algú, que segons ell, era part integrant d´una de elles?

L´any 1323, es conquistà Cerdenya. Andres Sunyer, en Parlament convocat en dit Regne l´any 1491, dirigint-se al rei diu: “Per so, los predecessors reys, ab gran delliberacio, molt prudentment, provehiren de tal manera que lo castell de Caller e la vila de L´Alguer fosen poblats de catalans aragoneses e valencians e no d´altres nacions.(Archivio Comunale di Cagliari, Sezione Antica, vol. 7, Parlamento Perez ff 89r-90r) Vegem que Sunyer sí considerava que en 1323, existien valencians de nacio, i li ho diu al rei. ¡I es que Ferrando, 500 anys mes tart es creu mes sabudot que Sunyer!

La tercera de les cites es referix a l´any 1336. Soldevila, en “Història I” p 450, diu que en motiu de la coronació del rei Pere, i de la pretensió dels catalans de que el rei jurara primer que tot davant d´ells,: “S´hi afegí un altre motiu: el rei, cridat a València pels naturals, que també pretenien pasar davant els catalans.” Sr Ferrando, no ho entenc, ¿No erem els mateixos?

En 1356, tenia lloc el jui contra el noble aragones Pedro Cabrera que participà en la conquista que reincorporà Mallorca a la corona d´Arago (1343). En el jui es diu: “Interrogat perque es exit de la preso et dix que per ço car lo Rey don Pedro qui solia esser de Castella digmenge prop pasat hac XV dies fo soltar tots los catius qui eren preses en Xibilia axi christians com moros, de qualsevol nacio fossen entre los quals eren comte D´Osona don Pedro de Luna e lo vezcomte Dilla e tots los altres catalans et aragoneses et valencians.” (pag 356 de “Proceso contra Bernardo de Cabrera…” de Manuel de Bofarrull). ¡Tambe un aragones contra Ferrando! ¿Sera una conspiracio de la historia contra Ferrando, o es Ferrando qui conspira contra la historia?

L´ultim fet, es en relacio a l´ajuda que va demanar el rey Pere als catalans com a consequencia de la primera guerra de Castella (1356-1365) i l´amenaça de perdre Valencia i Aragó. José Luis Martín, en el “VII Congreso de historia de la Corona de Aragón”. II vol . pp 89-90 diu que en acabant d´uns anys d´indiferencia, els catalans es decidiren a ajudar al monarca “…para evitar no la pérdida de estos reinos, sino los perjuicios que de ella se derivarían para el Principado…”. Les corts catalanes diuen textualment: (Cortes de los antiguos reinos….. Volum I, 2ª part. pag 561) “Per cobrar moltes ciutas, viles e lochs per lo dit rey de Castella occupats aixi en lo Regne d´Aragó com en lo Regne de Valencia, lo qual recobrament era e es deffensio del Principat de Catalunya car aquells II regnes perduts se poguera seguir fort leugerament gran perdicio e destruccio del dit Principat e tots los habitants en aquell, especialment per ofendre e esvahir lo estol que´l dit rey de Castella tenia en los dits mars de Valencia pero ço que´l dit rey de Castella no pogues ab lo dit estol esvahir, occupar e dampnificar les maritimes de Cathalunya…..e vedar que viandes e altres coses necesaries a Catalunya per la dita mar venir no poguessen.” ¿Son eixos el motius d´ajuda que es traurien a relluir entre els integrants d´una mateixa nacio? ¡Es per a baquejarse de riure´s!. Vegem que els catalans, tan desinteressats com sempre. Ni germans, ni cosin germans: veïns no massa bons, ¡i s´ha acabat!.

De les cites expostes, es veu que ni el rei, ni els valencians, ni els aragonessos, ni els de Cerdenya, ni els mateixos catalans, consideraven als valencians “com a part integrant” de la «nació» catalana. Com vegem, Ferrando es queda a soles engrunsant-se. ¿I lo be que s´ho pasa procurant despersonalisar als valencians?

Hem vist que Eximenis, en 1383, digué que els valencians estavem mes pagats de ser-ho que “qualsevol altra nacio que y sia engir ni entorn”

En 1391, Gilabert Centelles manifestava en motiu de la “…guerra passada de Catalunya…” que “ell entrels altres e ab los altres valencians havia fet en armes tant que tota la nacio valenciana era stada daquen notablement loada”.

Tant la nostra llengua com la conciencia de poble diferenciat son objecte d´atac per part dels catalanistes. El raonament que seguixen es, que si la llengua es catalana, la cultura es catalana i els valencians, encara que no vullgam, sense remei, som catalans. Nomes tenen dos problemes, i grans: els valencians i la historia. Borrar i manipular la historia no es gens facil, encara que es cert que s´apliquen bona cosa en fer-ho. Fer desapareixer l´orgull, heretat, de sentir-nos valencians, encara es mes dificil. No ho conseguiran.

9 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana | 1 comentario

Articul 01 – La denominacio llengua valenciana documentada en 1335

El comentari expositiu del ‘Liber amici et amati’, escrit en llatí, originari de Ramon Llull, que es troba en el foli 34v del manuscrit ‘N. 250. sup’ de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, diu: “Ista expositio excerpta fuit ex magno volumine in lingua valentina composito per quemdam discipulum Raymundi. Inceptum Valentie mense decembris et finito mense Martii anni 1335. Laus Deo”.

Que vol dir en valencià:

“Esta exposició fon treta d’un gran volum compost en llengua valenciana per un cert discipul de Ramon (Llull). Escomençat en Valencia el mes de decembre i acabat el mes de març de 1335. Deu siga lloat”.

Es tracta d’una obra anonima, eixida de la produccio de la primera escola luliana, que esclatà en Valencia al poc de temps de la mort del mestre (1316). En el prolec del manuscrit del ‘Libre d’Amic e Amat’ es llig: “Io pecador indigne que mon nom hic sia scrit”. Trobem la mateixa frase en el ‘Libre de Benedicta tu’, de 1335 i en ‘l’Art de la confessio’, de 1336. També anonim i acabat en Valencia l’any 1337 es l’obra ‘De magnitude e parvitate hominis’. En canvi, si es presenta l’autor de ‘Art Memorativa’: Bernat Garí. L’escola luliana valenciana, capitanejada per Pere Rosell, fon atacada i perseguida per l’inquisidor català Nicolau Eimeric.

Encara que el manuscrit del ‘Liber amici et amati’ del que es parla, es del sigle XVI, l’autenticitat de la datacio del ‘explicit’, es corroborada pel ‘Centre de Documentació Ramon Llull’, de l’Universitat de Barcelona, quan expon: “De 1335 data el primer comentari expositiu del ‘Llibre d’amic e amat’…. Una versió posterior del comentari, aquesta en català, data de 1492 i és conservada pel Ms. T d’una col·lecció privada barcelonina: “una comparació superficial entre el text dels dos mss. ara esmentats permet de comprovar-ne la dependència”.

La cita del ‘Liber amici et amati’ que hui es trau a public coneiximent, fon publicada en 1954, en la pagina 132 del volum IV del ‘Libre d’evast e Blanquerna’ de la coleccio ‘Els nostres clàssics’. Tambe consta en ‘Un quadrienni de producció lullística a València (1335-1338)’, que es troba entre les pagines 22-30 del llibre: ‘Studia Monographica et Recensiones’, 1951 (p. 24), que referix al ‘Viatge d’investigació a les Biblioteques de Munich y Milà, Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans’, 1908, p. 609.

La primera consecuencia que s’extrau es que el ‘bateig lliterari’ de la llengua valenciana s’alvança al del català. Efectivament, Antonio Rubio i Lluch, en el discurs que feu el 1930 en la Real Academia Espanyola digué respecte del català que “nos parece asistir a su solemne bautizo….”, quan Pere IV ordenà “que el Lanzarote fuera traducido … en llengua catalana”. Si el solemne bateig de la llengua catalana fon el 1362, comprovem que el bateig de la llengua valenciana tingué lloc, com a minim, 27 anys mes pronte, en 1335.

Segons aço, la constatacio de la conciencia d’identitat llinguistica dels valencians, s’alvançaria de forma important en el temps, fent-se ascles tots els esquemes que sobre el nom de la nostra llengua han ensomiat els catalanistes.

Recordem, que en 1521 Joan Bonlabi, català, natural de Rocafort de Queralt, per encarrec de Gregori Genovart, mallorquí, repetia la jugada respecte del ‘Blanquerna’, de Ramon Lull: “… Traduit: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua Valenciana…”. En ‘l’Epistola Proemial’ diu: “Segons me preguà, ne prengués yo lo carrech conexent me affectat a la ciencia de aquell en que no y sia docte, ni menys llimat en dita lengua com sia a mi peregrina y strangera”.

En 1749, es feu en Palma de Mallorca una versio en castellà. Llegim: “Blanquerna, maestro de la perfección…”. Traducido fielmente ahora de el valenciano, y de un antiguo manuscrito lemosino, en lengua castellana”.

Els valencians hem de saber que no existix ni una sola cita historica, no moderna, que puga demostrar que algun valencià haja dit parlar o esciure en català. L’AVL, hauria de pendre bona nota.

Fa poc, el president Camps digué en la sessio d’investidura, que els valencians haviem de sentir-nos orgullosos del nostre passat per a mirar de cara al futur. Per a sentir-nos orgullosos del nostre passat, hem de coneixer-lo, per a lo que haurem de contrarrestar les mentires i manipulacions dels intoxicadors oficials, a la major part dels quals, per a mes inri, paguem entre tots els valencians. O desempellugar-nos d’ells Aixina, les gents d’esta terra serem lo que digue Eximenis en 1383 que erem: “pus paguades que de qualsevol altra nacio que y sia engir ni entorn.” ¿Va de bo?

9 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana | , , , | Deja un comentario