Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)

EL “DICTAMEN” DE L’ACADÈMIA SOBRE LA DENOMINACIÓ DEL VALENCIÀ (I)

El dia 12 d´abril de l´any 2005 es va publicar en el DOGV num 4.983, el famos “Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià”, evacuat (prengas el sentit escatologic de la paraula) per els nostres “il·lustrissims academics” de la AVL. Tot ell, sancer, es una rastrera de desficacis, inexactituts i.manipulacions. Escomencem per la “Selecció de textos valencians on es documenta l’ús de la denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia dels valencians”

1.- Respecte de la cita d´Eymerici primer que s´aclarixquen si es “in vulgare cathalano” o “in vulgare cathalenorum” com consta en les “Fitxes de la CDLPV” citades pels academics. Ells saben que no es lo mateix. Tampoc les feches coincidixen. No cal dir que lo que puga haver dit un mege de Montpelier, en res condiciona als valencians.2.- La cita de Muntaner (1325-29), no la comentaré yo. Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova, un atre dels “il·lustrissims” diu: “…tan ciutadà de Valencia com es vullga dir, però català de l´Empordà”. 3.- Continuant en la cita de la “carta de cessió del lloc de Sagra” (1341), torne a cedir el comentari a Lluis Fornés: “És evident que no estem davant d´un text literari, i que, a més, no hi ha cap dada específica que ens puga fer afirmar que el document es referix a la llengua dels valencians”. 4.- Si parlem de la “Carta dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona” (1400), no hi ha dupte de que no es referixen a la llengua dels valencians, sino a la d´un “tartres”. Una atra carta d´este episodi aporta llum. Els jurats escriuen a les autoritats de Moya i diuen:“sia fuyt pochs dies ha un catiu de linyatge de tartres, empero batejat e apellat Johan, de edat de XX anys poch més o menys, e paladí en son parlar català”. A alguns academics els agradaria que els Jurats hagueren dit “nostre parlar català”. Pero varen dir “son parlar català” ¿Ho volen mes clar? 5.- Respecte de la “Carta del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc”(1415), ¿Es un text valencià? Ferran d´Antequera, va naixer en 1380 en Medina del Campo. Parla de la llengua a la que ell considera que un ¿valencià? va traduir un carta, no de la llengua dels valencians. ¿Podrem o no traduir els valencians a la llengua que vullgam sense que els sabuts pancatalanistes nos diguen que es perque parlem en la llengua a la que traduim? 6.- La cita de 1416 es una “Traducció occitana d’un sermó de sant Vicent Ferrer”. Dir-li aixo “text valencia” nomes es pot calificar com a desficaci. Per una atra banda la cita diu: “in vulgari catalanico sive valentino”, que unicament posa de manifest que qui ho escrigué no diferenciava el valencià del català. I res mes. 7.- De 1417 es la cita de Enrique de Villena, naixcut en Conca en 1384 i mort en Madrit en 1443. No pareix molt valencià. Els nostres “il·lustrissims” diuen que redactà en Valencia un obra a on es parla de català. Enrique de Villena, va esciure en castellà “Arte de trovar”, “Tratado de la lepra”, “Arte cisoria”… i dominava el grec i el llatí. Descobrim la nova teoria “cientifica” per supost, segons la qual si algu redacta una obra lliteraria en un lloc, la llengua en la que l´escriu es la llengua dels naixcuts en eixe lloc. Segurament per a escriure en castellà s´en aniria a Castella i per a escriue en grec ¡a Grecia! 8.- La cita de 1420 es una autentica vergonya. Diu: “[…] ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine, quorum linga [sic] sub uno ydiomate conformatur, transferretur.” O estic cego o no lligc per ningun puesto “la denominació de català o llengua catalana” ¿Que es aço? ¿Una burla? ¿Consideren els “il·lustrissims” que els valencians no sabem ni llegir? ¿Que estem pardals? ¡Mals “pájaros” estan fets! 9.- De 1429, i citant un llibre del català Antoni Badia i Margarit, volen fer-nos creure que Bernat Fenollar va escriure les “Regles de esquivar vocables…” subtitulat “Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la lengua catalana”, quan el mateix Badia, en la pàgina 148 del mateix llibre, diu que la participació de Fenollar fon “llunyana, reduïda i involuntaria”, es dir, que no el va escriure. Vegem que el desig dels nostres academics s´enfronta en la realitat, apareguent com a mes catalanistes que els propis catalans. 10.– Martín de Viciana, en la cita de 1563 que els “il·lustrissims” retrauen es referix, encertat o no, unicament a Oriola, no a la “llengua propia dels valencians”. En 1574, es publicà el llibre de Rafael Marti de Viciana (Borriana, 1502-1574) “Libro de alabanças d’las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Fon editat en Valencia l’any 1574.: “Y más ha concedido Dios a Valencia una lengua polida, dulce, y muy linda, que con brevedad moderada…” …de la latina tomaron todos los otros vocablos para hacer que la Lengua Valenciana fuese muy copiosa y tuviese propio nombre a cada cosa por rara que fuese”. ¿Els ha quedat clar als “il·lustrissims” lo que pensava Viciana? 11.– En esta cita de Mayans, resulta de vergonya l´intent de manipulacio. ¡I es esta gent no sap el significat de la paraula educacio! Per si se tenen duptes de lo que pensava Mayans reproduixc lo que va escriure en “Abecé español”: “…porque los españoles medianamente instruidos hablamos con ella quando queremos hablar con un lenguage común a toda España, olvidando para esse fin el valenciano su lengua, el catalán la suya, i assí los demás. ¿Ho entenen o els ho explique?. I no seguixc, perque a partir de la cita de 1876, entrà en Valencia el veri del pancatalanisme que encara hui estem patint. Son cites sense gens de valor historic.

Es convenient que es sapia que moltes de les cites del dictamen prenen com a referent el llibre “Consciència idiomàtica i nacional dels valencians” del academic Antoni Ferrando. Es troben en l´apartat “El triomf del gentilici <català> com a nom de la llengua”. Hi ha 14 cites, respecte de les quals Lluis Fornes, en la seua tesis doctoral dirigida per Antoni Casanova (Universitat de Valencia-Estudi General, 2004), diu: “En la mostra no trobem cap literat valencià que faça us del nom de llengua catalana”. Continua diguent: “Remarquem que cap dels textos és literari; i no es referix, cap d´ells, a la llengua dels valencians, ni a la literaria, ni a la popular”. Vegem, que el supost “triomf del gentilici <català> ” entre els valencians, nomes es troba en el desig de Ferrando, de que aixina haguera segut, forçant interpretacions que en moltes ocasions rallen lo ridicul, en un intent desesperat de clavar el clau per la cabota.

Queda demostrada la mentira que els academics fan que s´escriga en el DOGV, quan afirmen que “la denominacio historica de valencià ha coexistit amb la de català, documentada en determinades fonts valencianes”. Pero la trampa mortal es troba quan en el primer punt del dictamen es diu que “valencià”, es el terme que ha de ser “utilitzat en el marc institucional”, perque es com diu l´Estatut, pero “sense que tinga caràcter excloent”. ¿Que vol dir aixo? ¿Que Ferrando li podra dir al valencià “ferrandià”? ¿O que en contra de l´Estatut, de la historia i dels valencians, podran dir catalana a la llengua valenciana? ¡Ah! I tot aixo revestit d´un pressunt i fals cientifisme.

El resum del contingut del dictamen podria ser: Mantafules, trampes, maganches, mentires i enredros. ¿De veres anem a consentir-ho els valencians?

Anuncios

9 mayo 2009 - Posted by | AVL, Documentació valencianista.

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: