Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

TORTOSINS: NI CATALANS NI VALENCIANS

TORTOSINS: NI CATALANS NI VALENCIANS

Molt a sovint, els bacores de sempre, escampen falsetats que pretenen qüestionar el sentiment valencià dels nostres germans del nort de l´actual provincia de Castello, en l´unica finalitat de desestructurar l´unitat del poble valencià. Pretenen l´existencia de problemes d´identitat a on no n’hi han, obviant-los a on realment els tenen.

Son els catalans i no els valencians els qui tenen un problema d´identitat nacional dins de les seues fronteres. Els tortosins, ni es senten ni s´han sentit historicament catalans.

El problema identitari que tenen els catalans en els tortosins, es troba ben viu. Fa poc, un “Comunicat dels barraquistes” manifestava que: “Diuen que no parlem bé. Diuen que els balls nostres no són catalans. Només ens voleu per al dia d’anar a votar, i si no tinguéssim el riu Ebre, no ens donaríeu ni aigua per a beure”. Francesc Pujol, en el llibre “Obra del Cançoner Popular de Catalunya: materials”, nos fa saber que “el tio Jaume de la gaita”, un tortosi, d´Alcover, “Ens parla de Catalunya com d´una terra estranya, explicant que els tortosins “s´han cregut aïllats” afirmant “que sols eren tortosins”, pero que aixo, “potser no s´atreveix a dir-nos-ho” ¿I no pensen per qué no s´atrevix a dir-ho? ¿Es Catalunya la nacio del terror? ¿Com se pot tindre por de manifestar que u no se sent català? ¿Por a qué? ¿Sera un sentiment no “cientific”?

Sebastià Campos i Terrès va escriure en 1934: “Hi ha que catalanitzar Tortosa, oireu dir molt sovint. Però fixeu-vos bé qui ho diu. Probablement no és tortosí…No ha esbrinat quina és l’ànima de Tortosa,…perquè d’haver-lo esbrinat mancaria a la veritat, seria demanar-li les taronges al noguer…”

Retrocedint a mitan del XIX, a l´epoca de renaixença dels sentiments nacionalitaris, trobem a un tortosi, Tió, que escrivia l’any 1842, “Recordad la letra del final del himno de Tortosa: –Ni catalans, ni valencians: ¡som Tortosins!-”. Ramon Vergés i Paulí (1874-1938), en l´articul “Tortosins, ni Catalans ni Valencians”, escrigue: “Natros sabem estimá tant a Tortosa, que de cap atre poble del mon se conta lo que d’este poble. Natros no som ni catalans ni valencians, sino tortosins…”

Les Memories de Vicent Torralba que nos conten fets succeits entre 1609 i 1651. diuen referint-se al “Dia 6 de dehembre de l’any 1650” queTortosa no volgue convenir en la rebelio de Catalunya, y per(o) asso la han mirada els catalans en mals ulls y la borraren del llibre de la Diputacio, de manera que de Tortosa no sortejaven diputat. … Ni als de Tortosa els volen dir catalans, sino tortosins…” Es curios llegir carta de 1664, segons la qual: “Los procuradores, cabildo y gobernador de esta ciudad de Tortosa; solicitan a vuestra majestad que saque del Convento de Capuchinos desta ciudad a los religiosos catalanes y entregue dicho convento a los Capuchinos de la provincia de Valencia” (ACA, L.695).

Anant mes arrere, sabem que a finals del s XV, els tortosins consideraven que la seua patria era Tortosa i no Catalunya, quan “A veus plenes” manifestaven, que “¡ara serà franca y prosperada la patria!, en motiu de la construccio d´un assut. En l´articul “Catalunya i catalans en temps de Jaume I (II)” varem vore com de la “Ordinatio ecclesiae valentinae”, podia despendre´s que el bisbe de Tortosa (episcopo Dertusensi), era vei dels “clerici catalani”, per lo qual Tortosa era veina dels catalans i no catalana. Tambe sabem que quedà fora de la delimitació territorial dels catalans citats per Jaume I per a l´assamblea de “Pau i treva” del 23 de juny de 1218.

Esta falta de conciencia catalana dels tortosins, per la seua personalitat diferenciada, feu que en acabant de la seua conquista cristiana en 1148, l´antic territori musulma, es transformara en marquesat independent, “Tortosae Marquio”, contant en ordenament legal propi: “La costum de Tortosa”. Honori Garcia trobà punts de contacte entre l´ordenament tortosi y els furs valencians, afirmant per eixemple que “Quizá entre los muzárabes tortosinos y valencianos se guardara ese usufructo vidual”

La relacio del tortosins i valencians ha estat condicionada a banda de per la proximitat fisica, per l´adscripcio a la seu episcopal de Tortosa, d´una part important del nort de Castello. A 28 de novembre de 1178, Alfons II, assignà a la catedral de Tortosa “Almenaram”, “Bounegre”, “Alcalathum”, “Moron”, “Culam”, “Aras”, “Morelam”…, tots ells “cum suis terminis”. El document parla d´antics llimits “secundum antiquos limites”, llimits no documentats previament i pot ser inexistents. Segurament, la rao de l´adscripcio, fon dotar a la seu tortosina d´un territori suficient, que donara confiança per a fer front a la seua pobrea: “rex intuens paupertatem domus dei”. Esta divisio diocesal, es va mantindre en el temps i els valencians la sentien com a una imposicio de la que fugir. Per l´Autobiografia de Catala de Valeriola, referint-se a “Dilluns a 31 de juliol, 16oo”, sabem que la vila de Morella li havia escrit per a que “…suplicas a Sa Magestad la desmembraçio del bisbat de Tortosa y ques fes nova erexio en la vila de Morella…” havent-se ya suplicat anteriorment “…la mateixa desmenbraçio y la erexio de la iglesia de Castello de la Plana…”

Tambe podria ser que part dels tortosins hagueren segut etnicament valencians. L´Ebre, es una important barrera natural, que sense dubte separà distints pobles. Plini (23-79), parla dels ibers ilercavons al nort del Millars, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum” i en acabant de parlar de l´Ebre “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans. La “Cronica del moro Rasis” d´al Razi, (889-955) diu que: “Parte el termino de Tortosa con el de Valençia; e el de Tortosa esta bien fecho, e esta sobre el rrio de Ebro…” Si Tortosa esta “sobre el rrio de Ebro”, vol dir que escomençava, per damunt de l´Ebre. Segurament la llogica indui a que Mercator, l´any 1609, en el mapa “Arragonia et Catalonia”, senyalara la separacio entre Valencia i “Catalonia” en el riu Ebre. ¡Els problemes que nos hauriem estalviat si hui fitarem en l´Ebre!

Resulta curios que la “Gran enciclopedia Catalana” diga que la mossarabia valenciana fon qui “repoblà les valls de l’Ebre i del Jalón” (t.X pp 336-337), o que L´Aldea fora poblada segons diu José Mª Franquet Bernis en la seua tesis doctoral, “amb una comunitat musulmana-valenciana de Silla” o que en el municipi d´Ulldecona existixca un nucleu de poblacio que es diu “Els Valentins”.

Un atre tema interessant, es el de la llengua dels tortosins, en relacio al valencià i al català. En la p. 723 del llibre “Congrés Internacional de Toponímia i Onomástica Catalanes” (2001. Valencia), referent a la llengua de la comarca tortosina del Montsià, es parla del “caràcter de pas de la zona i de transició de la parla”, informant-nos de “les respostes, que podem obtindre si preguntem als montsianecs Quina llengua parlen?” I son: “català, mig en valencià; català-valencià; parlem més en català; parlem mes en valencià; ni és valencià ni és català”. J.S. Beltran, va escriure el llibre “El subdialecte tortosí. Una parla de transició”, en el qual llegim que “L´inherent caràcter de transició del tortosí ha fet oscil·lar, de vegades, l´adscripció d´aquest al nord-occidental o al valencià.

Tere Izquierdo Salom, en “Els xiquets i xiquetes de Tortosa diuen nen i nena”, es queixa de que les formes lexiques que els catalans imponen als tortosins van “en detriment de les occidentals o genuïnes”. Paraules compartides entre valencians i tortosins com “batistot”, “comboiar”, “casporra”, “coquiller”, “cotet”, “engalochat”, “melada”, “pita”, “saragüells”, “sobralles”, “tarquim”, “chilladissa”…, han segut posades hui en perill d´extincio, per la recua de pseudocientifics, que pretenen, una inexistent pero ensomiada, uniformitat, a colp de lo que siga. ¿Estrategia nazi?

Ya Antoni de Puigblanch, naixcut en Mataro l´any 1775, dia del “rector de Vallfogona” que “Que Vallfogona  tropieze en ambas cosas es disculpable, pues en Tortosa, como se habla más bien valenciano que catalán…” De 10 de setembre de 1634 es l´acort del Consell Municipal de Castelló en el que es llig: “… que lo senyor bisbe de Tortosa ha proveit, en la penultima vessita manant en aquella, ques predique en llengua valenciana. Jeroni Amiguet (Tortosa, segle XV/XVI) va escriure el llibre “Sinonima variationum sententiarum”. editat en Valencia l’any 1502. Diu que l´escriu: “… ex italico sermone in valentinum…”

Com els aires de grandea i els desijos incomplits, a voltes tenen conseqüencies neuronals, alguns catalans, catalanistes i acatalanats, parlen de Murcia com a “país català frustrat”, quan la frustracio no tenen que anar a buscar-la tan llunt perque la tenen dins de les seues fronteres, en Tortosa, dins de la qual mor, s´acaba, s´esfuma, i es desfa el sentiment català, que passa a convertir-se en bufes de pato. Pero inventar mentires els ix debades, i ad alguns catalans, catalanistes i acatalanats, ¡ausades que els agrada tot lo que siga debades o furtat!

Anuncios

11 mayo 2009 Posted by | Tortosins | 3 comentarios

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (i II)

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (i II)

En el present articul vorem, quan, com i per quin motiu, es produi la fusio del poble iber-valencià en els romans, donant com a resultat el poble iberorromà, del qual substancialment descendim els actuals valencians. Tambe indagarém sobre els pobles valencians anteriors als ibers, fins a que s´acaba l´historia i escomença la prehistoria.

Sobre l´any 210 a.C, Publius Cornelius Scipio “l´africà”, fon enviat a Hispania per a preparar la defensa i atac contra els cartaginesos, en qui estaven aliats els ibers. L´obra de l´historiador grec Polybius (ca. 203-120 a.C), nos conta els fets que succeiren en eixos moments historics, tan importants per al poble valencià.

L´obra de Polibi escrita en grec i traduida al llati en “Polybii megalopolitani Historiarum quidquid superest” nos parla de personages indigenes relacionats en este moment historic. Llegim: “De Edecone (sive Edescone) Indibili, et Mandonio, Hispaniae regulis”. Als valencians nos interessa saber qui era i que feu “Edecone”

Juan José Seguí Marco, en la p. 19 de “La romanización en tierras valencianas”, traduix directamente del grec, al castellà, un fragment (Polibio X, 34,2-3) que referint-se a Scipio diu: “En esto encontró un colaborador espontáneo en Edecón, rey de los edetanos…”.

Per Polybius sabem que Edecó es va reunir en Scipio: “…ibi cum Scipione inito colloquio…”; que fon el primer rei hispanic que ho feu: “…quod ex Hispaniae regulis omnium primus ad eum accessisset…”; que li oferi amistat i aliança a canvi de servicis presents i futurs: “…si ab eo in amicitiam societatem que reciperetur, magno se illi & in praesens & in posterum…”, sent el primer servici, que quan l´acort fora conegut, tots els pobles fins a l´Ebre, es posarien del seu costat: “Hujus rei fama mox late didita, omnes cis Iberum populi, qui Romanorum antea amici non erant, uno quasi impetus a Poenis ad eos defecerunt”.

Es diu que els ibers s´organisaven en un conjunt de ciutats o pobles independents, que es confederaven en circumstancies extraordinaries, sent sense dubte l´invasio romana una d´elles. Strabo digue d´ells que “Si hagueren juntat les seues armes, no haurien segut vençuts ni pels romans” En eixa tesitura, trobem a un lider dels Ibers de nom Edeco (o Edecó), e qual, per distintes raons, pren contacte en els romans i pacta en ells. I observem que Edecó parla en nom dels pobles ibers fins a l´Ebre, que vol dir que representa com a minim a ilercavons i edetans. Hem vist que Polibi parla d´ell com a rei “rey de los edetanos”. Si identifiquem als edetans en els ibers, com Strabo podia haver fet un sigle mes tart, estariem davant del primer rei d´un poble, que mes tart seria conegut com a poble valencià, ¡1.500 anys abans de Jaume I! En tot cas, Ignacio Grau Mira, en “Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”, afirma que l´alcanç del pacte “…señala una verdadera ascendencia del señor de Edeta sobre los pueblos de la zona…”

Tambe Titus Livius (59 a.C.-17 d.C.), en  “Ab urbe condita”– Liber XXVII, referint-se als succeits d´Escipio en Hispania, parla de que Edesco ad eum clarus inter duces Hispanos venit”

Esta actitut pactista, sense dubte, contribui a una convivencia que facilità una rapida i facil romanisacio dels pobles indigenes que ocupaven l´actual territori valencià, sent que els romans concedien el dret de ciutadania romana com a pago a la fidelitat. A mitan del s. I d.C. Vespasià concedi el dret llati a totes les ciutats d´Hispania. Posteriorment, a principis del s. III, Caracalla donà la ciutadania romana a tots els habitants de l´imperi, produint-se l´assimilacio completa. Es sap, que la societat ibera era monogama i exogama, produint-se multitut de matrimonis mixts que en un principi tenien com a finalitat l´establiment de relacions diplomatiques.

Conseqüentment en lo dit, la cultura ibera es transformà en cultura iberorromana. En el treball de Ferran Arasa “Les comarques septentrionals del litoral valencià entre els segles IV i VI”, consten els assentaments coneguts d´eixa epoca en la zona. L´immensa majoria son calificats com “assentament iberorromà” o “oppidum iberorromà”. Entre els primers tenim: El Puig de la Nau (Benicarlo); El Poaig (Peniscola); El Mas d´Arago (Cervera), El Corral Blanc (Alcala de Chivert), El Brosseral (Cabanes); Santa (L´Alcora), etc. Entre els “oppidum” es troben: La Tossa Alta (Benicarlo); La Curolla (Cervera); El Caramulló dels Moros (Albocasser), Els Tossalets (Coves de Vinromà); El Tossal de la Balaguera (Pobla Tornesa); El Tossal de l´Assut (Borriol); Montnegre (Borriol); Sant Josep (La Vall d´Uxo) etc.

Abans de retrocedir en el temps, alluntant-nos en l´orige del poble valencià, es interessant coneixer un atre element que unia als pobles ibers valencians: la llengua. José Uroz Sáez, en p19 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Sabemos que los edetanos escribían en una lengua no indoeuropea que se ha venido en llamar ibérica o ibérica del levante, lengua empleada igualmente por ilercavones y contestanos”. La seua influencia fon importantissima, havent-se trobat inclus llengua celta, escrita en caracters iberics. Mª Paz García-Bellido, en “Sobre la moneda de los iberos”, escriu que “Es posible incluso, como quiere de Hoz (1990), que la lengua ibérica fuera ya entonces una lengua franca desde Contestania al Languedoc…”. Hecateus, fa aplegar els “Ibers mesclats”, fins al riu Rodano: “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. ¿Podria haver influit eixa llengua franca, en la similitut de les llengues surgides en tota eixa zona com a conseqüencia del periodo de romanisacio? Segurament, no es debades lo que escriu Uroz Sáez, en el llibre comentat, parlant del poble celta dels “Ocaldes”: “Seria asimismo olcalde la meseta valenciana de Utiel y Requena, hasta Buñol, en donde se halla el límite entre el castellano y el valenciano

Tirant arrere en l´orige del poble valencià, les fonts gregues mes antigues, nos parlen dels noms que tenien els antecessors de contestans, edetans i ilercavons. Les fonts parlen dels “gimnetes”, en el territori que en acabant seria de contestans, poble, que segons Ignacio Grau Mira del area d´arqueologia de l´Universitat d´Alacant, “…ocuparía una zona que iría desde el Segura hasta el río Júcar”. (“Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”). En sol edetà, es parla dels “sicans” al sur, junt a Xuquer, i dels “esdetes” al nort. I els “ilaragautes”, serien els antecessors dels ilercavons.

I mes arrere d´aci, ya no existix constancia historica que nos parle dels habitants del territori valencià. Pero la cultura material de la prehistoria, continua donant-nos indicis de l´existencia d´una cultura en certs elements uniformes, que anuncien un futur poble. José Uroz Sáez, en p25 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Así, durante el Calcolítico, el que será después Reino de Valencia se distingue por la presencia excluyente de las cuevas de enterramiento múltiple en toda la zona…” Diferenciant dos grups de poblacio al nort i sur del Xuquer, no obstant manifesta que “ambos grupos coinciden en los utensilios básicos”. Tambe els especialistes han parlat d´una cultura del Bronze valencià, per la particularitat i exclusivitat de formes. De tot lo dit, i de mes que es podria dir, es despren que els origens de l´actual poble valencià, s´afonen en els principis de l´historia i inclus en la prehistoria.

En estos articuls, hem comprovat com l´historia escrita nos parla de la continuïtat etnica i indigena dels habitants del nostre territori, de la que resultà el poble valencià iberorromà, que va viure baix la dominacio musulmana, i en el que es trobà Jaume I quan reoficialisà la religio catolica en territori valencià.

Historicament, els distints pobles, les distintes etnies, caracterisades per genetiques particulars, han tingut mes importancia de la que hui es dona. (sobre la genetica dels valencians, vore el articuls “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”). Per eixemple, Ron Barkai, en la p.95 de“El enemigo en el espejo”, afirma que “…las Taifas que fueron establecidas sobre las ruinas del califato Omeya en al-Andalus, existieron generalmente sobre una base eminentemente étnica

Els elements de semblança entre els membres d´una comunitat, poden i deuen ser frut d´una construccio activa per a fomentar l´auto-identificacio com a poble diferenciat. Els valencians hem tingut historicament, conciencia d´identitat propia, perque compartim un mateix territori des de temps ancestrals, posseim ascendents i historia comuns, som una comunitat de costums, cultura i llengua, i tenim un nom que expressa l´identitat del grup. I tot aixo, que es envejat per molts, ¿deixarém que nos ho malbaraten?, ¿deixarém que nos furten la propia identitat?, ¿deixarém que manipulen i falsegen la nostra historia?, ¿deixarém que nos arrapen costums, llengua i cultura?, ¿deixarém que nos canvien inclus el nom de poble valencià? No podem ni devem consentir-ho.

11 mayo 2009 Posted by | Hispano-romans | 1 comentario

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (I)

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (I)

En els articuls sobre “La cohesio territorial valenciana abans de les taifes”, verem com els primers cronistes de l´epoca de dominacio musulmana parlaven d´una entitat, la “cora de Valencia”, delimitada territorialment per un ambit que no diferia substancialment del que hui ocupa el poble valencià. El nom d´una ciutat -Valentia-, havia passat a identificar a tot un territori. Vorem com la rao d´eixa unio, independentment del nom, no fon ni casual ni arbitraria, i denota la preexistencia d´un poble diferenciat, unit per forts lligams comuns, tant d´historia anterior compartida com d´orige.

En el present articul, posarém de manifest eixos lligams anteriors a l´epoca de dominacio musulmana. Indagarém sobre la base indigena i etnica del poble valencià que es l´orige d´una cultura propia, diferenciada i sensiblemente homogenea des del principi de l´historia. Entendrem les paraules d´Eduard Mira, comissari de l´Any de Jaume I quan declarà que “…los valencianos tenemos orígenes remotos…”

Per a trobar alguna divisio historica, previa a la dominacio musulmana que partixca d´un contingut etnic, hem d´acudir al concepte de la “regio” romana. En la p. 118 de “Morfologı́a histórica del territorio de Tarraco, siglos III-I A. C” d´Isaías Arrayás Morales, llegim que “…el término regio se refiere a territorios caracterizados por un concepto étnico o por alguna razón geográfica y carece totalmente de un significado administrativo en Hispania”. Francisco Beltrán Loris, en “Locorum nuda nomina. La estructura de la descripción pliniana de Hispania”, escriu que “en los periplos litorales Plinio tiende a introducir las referencias étnicas de manera territorializada mediante el término regio. Les “regio” citades en la documentacio de l´epoca, obviades per les distintes i succesives divisions administratives de l´Hispania romana, nos donen a coneixer els noms dels territoris ocupats pels pobles ibers indigenes que es trobaven en l´actual territori valencià. Son de sur a nort: Contestania, Edetania, i Ilergaonia.

Gaius Plinius Secundus o Plini el vell, (23-79 d.d.C) estigue l´any 73 com a procurador de l´Hispania Citerior (l´Hispania proxima front a la Ulterior o lluntana), en la que es trovaba el territori valencià. Del llibre XXXVII de la seua “Historia Natural”, podem extraure les “regio” que existien en territori valencià, fent-nos una idea dels seus llimits.

Començant del sur cap al nort, nos parla de “Contestania” que començaria en el camp de Cartagena: “…dein Contestania, Carthago nova colonia…”, cita el “flumen Tader” o riu Segura, i nos diu que la “regio” Contestania acaba en el Xuquer “Sucro fluvius et quondam oppidum, Contestaniae finis”. A partir del Xuquer, comença “Edetania”, que fita per l´interior en Celtiberia “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”, finalisant pel nort en el“…flumen Uduba”, identificat en el riu Millars. Del riu Millars al nort, “…flumen Uduba: regio Ilergaonum”, es trobaria la “regio” dels “ilercavons” o “ilergaons”, que acabaria en l´Ebre, sent que en acabant del “Iberus amnis navigabili”, cita a un atre poble: els cossetans.

Estos tres pobles ibers -contestans, edetans i ilercavons-, tenien molts elements en comu que expliquen les raons de la seua futura integracio en un unic poble, conegut des de la baixa edat mija com a poble valencià.

Strabo (51- (21- 25) a.d.C.), mes d´un sigle abans que Plini, en el llibre III, cap IV de la “Strabōnos Geōgraphika” nomes cita a un poble dels tres, als “Edetans”, que pel sur fitaven en els “Bastetans” de Cartagena “ad Carthaginem Novam… eam oram coli a Batestanis” i pel nort aplegaven fins al riu Ebre “…ad Iberum fluvium …eam autem coli ab Edetanis…”. Continua Stabo diguent-nos que a partir de l´Ebre i fins als Pirineus Ab Ibero usque ad Pyrenen… ” habiten uns pocs dels edetans “ eaque habitari a paucis Edetanorum. L´explicacio de que Strabo no cite a Contestans i Ilercavons podria trobar-se en que els Edetans, podien ser el poble mes conegut dels Ibers, havent identificat Edetans en Ibers.

Perque hem de coneixer que al nort del Ebre, en l´actual Catalunya, ya no es pot parlar de pobles Ibers, sino d´infuencia ibera. Hem vist que Strabo, que fa una identificacio entre edetans i ibers, diu que a partir de l´Ebre habiten “uns pocs dels edetans”. Hecataeus, en el s. V a.d.C, califica de “missegetes” o mesclats als pobles que habitaven l´actual Catalunya. Pedro Bosch Gimpera, en la p 148 de “El poblamiento antiguo y la formación de los pueblos de España”, escriu que: “Las fuentes más antiguas (El Periplo griego del siglo VI, Hecateo) llama iberos sólo a los de la costa valenciana a partir del Vinalopó, que debieron formar un grupo muy compacto…” Mª Paz García-Bellido del “Centro de Estudios Históricos. CSIC”, escriu en “Sobre la moneda de los iberos” que “Un estudio de las cecas propiamente ibéricas lleva a deslindar a los pueblos del norte del Ebro, posiblemente no iberos, de edetanos y contestanos…”. En el llibre, “La regio Edetania en la época ibérica”, d´Uroz Sáez, consta un mapeta titulat “Distribución de la moneda de Arse” L´autor senyala que “Suficientemente elocuente es el mapa de distribución de la moneda de Arse, la ceca edetana, y una de las más importantes de la península. Evidencia la orientación de los intercambios preferentemente a las regiones contestana e ilercavona…” I es que resulta realment impressionant, vore que si en el mapa es dibuixa el perimetro que tanca una certa intensitat de punts a on s´han trobat monedes d´Arse, ¡Ix el contorn de l´actual territori valencià!

Passem a vore en qui fitaven els antics valencians pel sur i per l´interior. Pel sur, els “Bastetans”, relacionats en els antics tartesis, eren diferenciats dels ibers per les fonts antigues, i encara que molt influits per la cultura ibera, no eren ibers. I per l´interior, l´influencia dels ibers sobre els celtes havia donat lloc als pobles celtibers. Recordem que Plini els cita, fitant en els edetans “Regio Edetania… ad Celtiberos recedens”. Per a que es veja la pervivencia de les divisions dels pobles prerromans, recordarém que Ibn al-Atir nos conta que l´any 781/782 hi hague una guerra entre els “berebers de Valenciai “els de Santaver”. (“Els berbers de Valencia”. Afers nº 7. Vol IV), sent “Santaver” una arabisacio de l´antiga “Caeltiberiae”, que incloïa part de les provincies actuals de Terol i Conca, fitant per l´oest en Valencia.

La pervivencia de les “regio” es prolongà considerablement en el temps. Les divisions valencianes, perduraren inclus en epoca foral. La que dividia Contestania i Edetania coincidi exactament en la que separava les Governacions deçà o dellà lo riu Xúquer. La divisio entre Edetania i Ilercavonia, encara que un poc mes al sur, tingue el seu reflex en la separacio de la Governacio de dellà lo riu d’Uxó. En l´actual Catalunya, la multitut de pobles prerromans que existiren, condicionats segurament per l´orografia, com Airenosins, Andosins, Iacetans, Ilergetes, Ceretans, Castelans, Bergistans, Indegetes, Lacetans, Laietans, Ausetans…, foren sense dubte l´orige dels multiples i diversos comtats que s´organisaren baix l´imperi dels francs.

La conclusio de lo vist, no pot ser mes clara. El poble valencià actual coincidix mes que sensiblement, i practicament en exclusiva, en el poble Iber prerromà. Anteriorment a que el nom de la fundacio romana de “Valentia” agrupara a tot el poble valencià, Edeta, l´antiga Lliria, cap d´Edetania i segurament Concentaina, relacionada en la “Contestania” ibera, segons Menéndez Pidal, agruparen al seu entorn distintes parts d´eixe poble que acabaria sent-ne un.

Aquells que no volen vore que tant la configuracio de l´actual territori valencià, com el seu poble tenen un orige prerromà, que es pert en els inicis de l´historia; aquells que atribuixen a Jaume I un poder indiscrecional per a fer i desfer territoris i pobles, es evident, que desconeixen tant el poder de l´historia com el poder d´un poble historic. Els ensenyarém que pel territori valencià han passat distintes cultures i religions, pero el poble, continua. ¿S´hauran pensat quatre gats acatalanats, que van a ser ells els qui acaben en el poble valencià?

11 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., Hispano-romans | 1 comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (i III)

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (i III)

En este articul, seguirém en els importants documents per al mossarabisme valencià de l´epoca d´Alî ibn Muyâhid de Denia, -donacio i dotalici- que introduirem l´articul anterior.

La donacio propiament dita, comença: “Ego Ali dux urbis denie, et insularum balearum”, parlant de “…omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis balearibus et in urbe denia…”, es dir, de totes les iglesies i bisbat del seu regne que es troben en les Balears i en Denia, aixina com de “…omnes clerici, presbiteri, et diachoni, in locis prefatis commorantes…” es dir, tots els clercs, presbiters i diacons que habiten en els llocs citats, declarant que passaran a dependre de la diocesis de Barcelona: “sub diocesi predicte urbis barchinon”. La consagracio dels Sants Olis, tambe queda baix la jurisdiccio del bisbe de Barcelona: “neque crismatis sacri confectionem neque cultum aliquem ullius clericatus nisi ab episcopo barchinonensi”. En la part del document en arap, Ali, autorisa el document, en la condicio de que Gislabert [Yilabart], bisbe de Barcelona, accedixca a que el nom del rei de Denia, siga pronunciat en els sermons dels oradors cristians.

El text del dotalici, en relacio al de la donacio, es diferencia, als efectes que nos interessen, en que el primer afig al “episcopatum civitatis Denie” el episcopatum civitatis Oriole i que, a mes de parlar d´iglesies, presbiters i diacons, cita ordens clericals i bisbes “…eorum ecclesias omnes, et quantum pertinet ad clericatus ordines, ut omnes episcopi, presbyteri et diachoni…”

Vegem, com la teoria dels “neomozárabes”, no te gens ni miqueta de trellat, a no ser que es pensen que Alî ibn Muyâhid, a partir de les iglesies que hi havien, els montà als turistes cristians una “Terra Mitica” del cristianisme, en bisbats, ordens religioses, clercs, presbiters, diacons, iglesies… ¿Turisme religios cap a la Denia del sigle XI?

Petrus de Marca (1594-1662) en el seu llibre “Marca hispanica sive limes hispanicus…” 1687 nos diu que “Hali Ducis Deniae et insularum Balearium” posà el “episcopatum Deniae”, baix la jurisdiccio del bisbat de Barcelona “sub iure et diocesi Episcopi Barcinonensis”, a eixemple de lo que havia fet son pare ad exemplum patris sui Mugehid, i diu que fon llegida en la consagracio de la catedral de Barcelona en 1058: “In eodem conventu lectum est decretum…”

Juan Francisco Mesa, comenta que Lafuente tenia per sospitos el document perque “Alí habla en todo él como un buen cristiano, a lo que diu que “En el fondo quizá lo fuera algo, pero este historiador debió advertir que es obra de un notario cristiano y que el rey no hace más que firmar la concesión”. Proseguix Mesa comentant respecte dels documents que “…el contenido expresado por ambos, la donación de las iglesias de Mallorca y Denia, es recogido en 27 de mayo de 1169 por Alejandro III: “In iure praefatae ecclesiae confirmamus intramaris spatium insulas duas, Maioricam et Minoricam, sicut antiquis temporibus eandem ecclesiam constattenuisse”

Com a extraordinari, es pot calificar el document de la carta en llati que envia Alî ibn Muyâhid a la comtessa Almodis l´any 1060, en la qual es declara el seu amic fidel “…suus amicus fidelis Gali prolis Mugehid…”. Per esta carta sabem de l´existencia de mes correspondencia: Peruenit ad me, o regina gloriosa, tuam paginam preclaram cum Bernardo amato tuo fideli (salbet eum deus)…”. Lleopolt Peñaroja, afirma que “Lo más sorprendente es que la carta está escrita en un latín caracterizado por los vulgarismos fonéticos y las fórmulas laudatorias (análogas a las empleadas por los notarios mozárabes de Toledo, poco después de su conquista); y que la letra, minúscula visigótica con elementos carolinos, implica una tradición escriptoria autóctona que había de cultivar la comunidad mozárabe de Denia, y que era receptiva a las innovaciones gráficas del norte cristiano”. Tornem a recordar, que l´any 1020, es trobava en Barcelona Guillelmi de Denia, notarii. Sense dubte seria interessant la comparacio d´este document en els diplomes que consten en “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”, de Menendez Pidal, qui parla de “…la cancillería valenciana del Cid…”, afegint que “Esta cancillería tenía sus normas especiales”. Es evident que no es llicit negar la possibilitat d´una tradicio d´escritura autoctona sobre la base de que eixos documents siguen unics. De fer-ho, podriem preguntar-nos sobre la veracitat de que en Valencia s´escriguera en arap previamente a la reconquista, sabent que Pierre Guichard afirma que “El único documento original árabe anterior a la conquista conservado en la región de Valencia es, precisamente una sentencia del cadí de Morvedre…” (p. 247 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana”).

I un protegit de la cort de Denia, fon el que li dien, segons Ibn Baskuwal, “Ali b. Ismail”, conegut com Ibn Sida que vol dir “el fill de l´ama” (1007-1066). Ibn Sida, en el prolec del “Kitab al-Muhassas”, deixà escrit, segons traduccio de J. Ribera: “¿Y cómo no he de cometerlos yo [los errores] en tiempos tan alejados [de cuando el árabe se hablaba con pureza] y teniendo que vivir con personas que hablan romance?”. La paraula arap “agam” es la que Ribera traduix com “personas que hablan romance”. Els acatalanats han volgut negar la correccio de la traduccio. Lleopolt Peñaroja, demostra que la traduccio es la correcta en les p.134 i 135 de “El mozárabe de Valencia”. Es veu facilment quan es comprova que un Glossari de cap al 1100 diu: “Los agam llaman al “bahr”, mar”, o que la “qannella”, “es nombre agamí, que significa caña pequeña”.

Encara que siga eixir-nos-en del objecte de l´articul, sent que quan parlarem del cristianisme valencià des del Sit a Jaume I no es feu referencia a cites referents a Denia, considere oportu fer-les ara.

Chabás y F. J. Simonet, donaren noticia de l´establiment d´un bisbe de Denia en Toledo cap al 1137. Llegim en la p. 822 de la “Historia de los mozárabes” de Simonet; “En el códice Becerro 1º de la Santa Iglesia de Toledo, al folio 63 vuelto…donde se lee: “Inter illam hereditatem que fuit Episcopi Denie.

Al-Zuhrī escriu, cap al 1147, la seua obra  “Kitāb al-Dja ´Rāfiyya” que “En Denia hay un gran castillo llamado “Qasr al-Hubur”, que no tiene parangón”. Dolores Bramón, en “El levante peninsular andalusí…”, diu que “el hecho de que “hubur”, signifique, además de “bellezas”, “obispos” o “rabinos”, permite imaginar, con toda clase de reservas, alguna hipotética referencia a la antigua población mozárabe o judia dianense”

En document datat el 21 de juliol  de 1184, que es troba en el “Cartulario de Santo Toribio de Liébana” (document 115), Alfons VIII de Castella, confirma privilegis i concessions otorgades al monasteri de Sant Salvador d´Onya. (en confirmacions succesives de Fernando III i Alfonso X) Llegim: “Eodem namque anno concessi et confirmaui donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam et meam hereditatem de Uesga” ¡Un monasteri en Denia en l´any 1184! ¿I per qué no? ¿No hem vist que hi n´hi havia un en Valencia en 40 monges en la primera mitat del sigle? Recordem que Alfons VIII fon qui l´any 1179, segons Burns, “Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a l´esglesia de Sant Vicent de València i a <tots els germans que atenen l´esglesia d´aquest martir>”. I considere interessant coneixer que el monasteri de Sant Salvador d´Onya, fon fundat l´any 1011 per Sancho García. En l´apendix XXII de “España Sagrada” tom.XLIX, trobem document segons el qual Raymundus, Dei gratia, Comes Barchinonensis, et Princeps Aragonensis”, subscriu que “…concedo Domino Deo et B. Mariae, et Monasterio Oniensi, tam praesentibus quam futuris, pro me, et successorum meorum, Monasterium Sancti Benedicti de Calatayub, quod est situm in illo barrio de Muzarabis ad illam portam de Caesaraugusta…”

En les actes del “XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982) Antonio Losa, en la seua comunicacio “Moçarabes em território português nos séculos X e XI”, fent referencia als documents de la “Crónica de Cister” de Bernardo de Brito en relacio al monasteri de Lorvão, posa de manifest “…as boas relaçoes existentes entre os monges daquele convento e os muçulmanos que ocupavam, em tempos remotos, a região de Coimbra” ¿Per qué havia de ser distint -en linees generals- en territori valencià?

Tornant al periodo de la Valencia d´abans de la conquista del Sit, ya es mencionà que en el cap. 896 de la “Crónica General”, referent a l´any 1090, i per tant abans de la conquista, relacionat en les paries o pagaments que tributaven al Sit es diu: “De Valencia tomava el Çid XII mill marauedis cada anno, et dauanle demas por cada mil marauedis C marauedis poral obispo que dizien çaet almatran alla por su arauigo” ¡I “matran” vol dir cap d´una provincia eclesiastica!

Els acatalanats, volen negar el cristianisme valencià prejaumi, perque mantenen que nomes els cristians parlarien en romanç, lo qual es fals. Per aixo, tenen molta pressa en fer-los desapareixer de l´historia lo mes pronte possible, sense vergonya a unflar-nos a mentires. Hem vist la continuïtat del cristianisme valencià des de l´inici de l´invassio musulmana fins als cristians que trobà Jaume I. I este no es mes que un aspecte dels molts que demostren la continuïtat del poble valencià pre i postjaumi. Pero no nos deixem enganyar. De tots els aspectes, el mes important, es la llengua, la nostra Llengua Valenciana. Si deixem que nos furten la llengua, estem deixant que nos ho furten tot.

11 mayo 2009 Posted by | De Muza al Sit, Documentació valencianista. | 1 comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (II)

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (II)

A principis del s. XI, la descomposicio del califat donà pas als regnes de taifes. Per “Una descripción anónima de al-Andalus”, sabem que “En el año 400 (1009-10) se rebeló Muyahid al-Amiri… Se rebeló en las ciudades de Tortosa, Valencia, Denia y Tudmir y en todas las regiones orientales…Su madre fue una umn walad (esclava d´orige cristià) llamada Zabya… Dominó asimismo las islas orientales, Mallorca, Menorca e Ibiza, y atacó Cerdeña por varias veces hasta conquistarla… Murió en Denia el sábado, a tres noches por pasar de du l-qa´da del año 436 (15 de juliol de 1045). Es interessant coneixer que la segon conquista de Mallorca pels valencians fon en 1014-1015.

La “Chronique de Ademar” (Edició de J Chavanon, París, 1897, pp. 178-179), referent a l´any 1020, nos informa que “Qua de causa timore examinati, vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermesende petunt, et anuum tributum persolvere spondet, es dir, que Muyahid, seguint la politica de practicament tots els nous regnes de taifes que estaven enfrontats entre ells, havia aplegat a un acort en governants de territoris cristians. I ho feu en Ermessenda, viuda de Ramon Borrell i mare de Berenguer Ramon I, que encara era menor d´edat. Recordem, que el 6 d´abril d´eixe mateix any, trobem en Barcelona a “Guillelmi de Denia, notarii. (Vore “Fantasmes, “mossaraps”, i antroponimia valenciana (III)”)

El llibre “Una descripción anónima de al-Andalus”, proseguix contant-nos que “A su muerte (a la mort de Muyahid en 1045), le sucedió en sus dominios su hijo Iqbal al-Dawla Abu l-Hasan Ali b. Muyahid, que perteneció en el poder hasta que le llegó desde Zaragoza al-Muqtadir b. Hud, que lo cercó en Denia hasta arrebatársela”. Aço ultim passà en l´any 1076. Del fill de Muyahid, ‘Ali b. Muyahid, Ron Barkai escriu en la p 196 de “El enemigo en el espejo” que “…estaba embebido de la cultura cristiano-italiana luego de haber vivido prisionero con su madre cristiana durante 17 años.” En la seua cort vixque Ibn Garsiya. Ron Barkai diu en la p. 190 del llibre citat que: “En la carta polémica de Ibn Garsiya encontramos justamente autoalabanzas en el origen étnico que se relaciona con el cristianismo español y una terminante negación para los musulmanes de origen árabe”. Les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos fan saber que l´any 1076: “Cuando Ibn Hud hubo ocupado Denia, cambió de carácter, le sobrecogió el temor y abandonó la guerra con los cristianos. Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI. Y a todo esto, Alfonso VI no hacía más de lo que hemos mencionado: aceptaba el dinero, pero no permitía a nadie que interviniera en la conquista del país.”

L´epoca de les taifes, escomençà en Valencia quan dos germans, Mubarak y Muzaffar, prenen el poder. Richard A. Fletcher, en “The Quest for El Cid”, diu que Mubarak y Muzaffar no eren els seus noms originals i que “They had been captured as children in a Christian country -possibly”, es dir que probablement procedien d´un pais cristia. Des del 1021 fins al 1061, els succei en el poder ´Abd al- Áziz. Son pare era Abderramán Sanchol, fill d´Almansor (938-1002) i una cristiana. Menéndez Pelayo en “Antología de poetas líricos castellanos” diu que es tracta d´una  “princesa del Norte”, el pare de qui “pudo ser sin inconveniente alguno Don Sancho II Abarca, rey de Navarra”. Segons las “Memorias deAbd Allah”, “…tuvo la audacia de invadir las tierras de Almería y aceptó las ofertas de servicio de los Ifrany (comtes de la marca hispanica). En el 1045, es refugià en Valencia Ibn Gabirol (Shelomoh ben Yehudah en ebreu; Ayyub Sulaiman b. Yahyà en arap i conegut com Avicebron), autor del “Yanbu` al-hayat” o “Fons Vitae”. Dietrich Lorenz, en “Fondamenti dell ́ontologia tomista” diu que: “…l’autore del Fons Vitae fu ritenuto dagli scolastici un musulmano o un arabo cristiano, es dir que Avicebron, era tingut per un cristià. El fill d´Abd al-Áziz, Nizam al-Dawla, heretà el poder, fins a que en 1065, Yahya al-Mamun, el seu sogre, rei de Toledo conquista Valencia, desheretant al seu net. Al-Mamun nomenà de governador de Valencia a Abu Bakr Ibn Abd al-Aziz, qui a la seua mort en 1076 es declara independent posant-se baix la proteccio d´Alfons VI, a canvi d´un tribut anual. El mateix Alfons VI, ajudà a Yahya al-Qadir a pendre Valencia a canvi de Toledo, proclamant-se rei l´any 1085. Alfons VI eixercix un protectorat de fet i envia de governador a Alvar Fáñez de Minaya. La mort proalmoravit d´al-Qadir a mans d´Ibn-Djahhâf, l´any 1092, provocà l´actuacio del Sit Campeador.

Vegem que nos trobem en un context de lluita per el poder, de reis musulmans d´ascendencia cristiana i d´estretes relacions entre territoris, siguen cristians o musulmans. Entre uns i atres, nomes canvia la religio oficial del poder. El poble es el mateix. L´orige etnic autocton del poble es defes inclus per musulmans. En Valencia es refugien musulmans tinguts per cristians. I es en este context, en el qual es presenten documents de suma importancia que constaten la vitalitat del cristianisme valencià d´eixa epoca. Es tracta de la donacio de les iglesies de Mallorca i Denia feta per  Alî ibn Muyâhid, a favor de la catedral de Barcelona.

Hi ha dos documents, el de donacio propiament dita, en llati, que conte una confirmacio en arap, i el del dotalici de la catedral de Barcelona, tambe en llati, en el qual s´integra el primer, en alguna variacio. Qui ha tractat del tema ultimament ha segut Juan Francisco Mesa Sanz (Area de Filologia Latina de l´Universidat d´Alacant) en el seu treball “Para la edición crítica de la carta de Alî ibn Muyâhid a la sede episcopal de Barcelona (1057)”. Francisco Mesa manté que la carta original seria copiada per Arlovinus en 1058, coincidint en la data de consagracio de la catedral de Barcelona, passant a formar part del Cartulari de la Catedral pel seu privilegi dotalici. El text, seria copiat per Bagés en 1230 i traslladat com a prova per al pleit que tingue lloc en motiu de la ordinatio ecclesiae valentinae”, en 1239.

Com el document es de gran importancia i es una prova mes, que constata la continuïtat d´un poble valencià cristià, els catalanistes no saben com anar a per ell. Aixina, M Barceló, va escriure en la Revista del Instituto de Estudios Alicantinos” nº 39, 1983, pp 7-29, sobre La questió dels documents d´un suposat acord entre Ali b. Mujahid de Daniya i el bisbe Guislabert de Barcelona”. Vegem que es parla de “suposat acord”. Carmen Barceló, en El fantasma del mossàsab”, pareix que nomes considera que la part en arap es: una pura falsificació eclesiàstica interessada”. Com van donant-se conte de l´autenticitat dels documents, Mª Jesús Rubiera, en “La Taifa de Denia”, ya no diu que siguen falsos, sino que afirma que pot ser que la solicitut del rei de Denia de sacerdots i olis sants al bisbe de Barcelona, fora per a la comunitat de “neomozárabes”. ¡Seran ridiculs! Continuarém en un nou articul.

11 mayo 2009 Posted by | De Muza al Sit, Documentació valencianista. | 1 comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (I)

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL 713 AL SIT (I)

Epalza i Llobregat, en “¿Hubo mozárabes en tierras valencianas?” (Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, nº 36 (1982) pp 7-13) inventaren que l´absencia de bisbes, produi  “…la debilitación de creencias y la islamización concomitante” que “pudieron haberse completado hacia el año 800” concloent que “Así pues, en Valencia no hubo mozárabes”. Encara que posteriorment es varen desdir del destrellat que varen escriure, una volta escrit, encara roda per ahi, sent gastat pels acatalanats com a base del dogma. Posarem de manifest la mentira.

Segons Simonet, el “codice ovetense del Escorial escrito en 780”, conte la “Nomina civitatum Ispanie sedes episcopalium”. “In provincia cartaginenses spartarie Toleto”, es troben ilici; setabi; dianio; ualentia. (p. 808 de Mozárabes de España) En el “códice mozárabe del siglo IX de la Biblioteca Nacional, es citen: Setabis.- Ilici.- Valencia (p. 809 de Mozárabes de España). En la p.202 de “Los manuscritos árabes en España y Marruecos”, de M.J Viguera i C.Castillo, consta que Biginsiyus < Vicentius, presbiter, escrigue l´any 1049, el “Qanun al Muqaddas”, dirigit al bisbe “Abd al-Malik”. Es tracta d´una redaccio en arap de la “Hispana systematica”. Simonet reproduix, una part en les pp. 809, 810 i 811 de “Historia de los mozárabes”. Es citen  Xativa, Denia i Valencia” com a seus episcopals.

Pero vejam cites entre el 750 i el 1048, i tambe algunes de mes avant.

L´abat Samson, que havia escrit contra aquells que atribuien a Deu forma humana (heregia dels antropomorfites), fon escombregat i desterrat pel bisbe de Malaga. Distints bisbes de l´epoca el restituiren l´any 862, en document conegut com  “Samsonis apologeticus”. El text es troba en la p. 91 del T. VII de “España Sagrada”. Llegim: “Joannes vero Batistanus Episcopus, Genesius quoque Urcitanus nihilo minus Episcopus; sed et Theudegutus Pontifex illicitanus…”. Es dir, en l´any 862, havent passat 150 anys de la conquista mussulmana, en Elig, existia un bisbe a qui li dien “Theudegutus”.

Per la ponencia de José Eduardo López, que es troba en “Actas do XI Congresso da União Europeia de Arabistas e Islamólogos” (1982), “La cultura del mundo árabe en textos latinos hispanos del siglo  VII”, sabem que “El progreso del árabe en el siglo IX es un hecho innegable e incluso podemos hablar de bilingüismo entre los mozárabes, hasta el punto de llegar a ser leídos los textos sagrados en árabe, como parece deducirse del hecho de que en 886 un obispo de Valencia mande traducir los Salmos a dicha lengua”. Independentment de la reveladora existencia d´un bisbe valencià practicament a principis del s X, es difícil compartir l´opinio de que, de la traduccio dels Salms a l´arap es desprenga un bilingüisme generalisat. Tant en el s. XVI com en el XVII, l´immensa majoria dels arquebisbes de Valencia foren castellans. Alfonso Vila Moreno en el seu llibre “La lengua valenciana en la administración parroquial”, parlant de “Las causas de la castellanización” (p.32), afirma que “tanto los arzobispos como los obispos auxiliares, vicarios generales y visitadores en general emplearon exclusivamente el castellano…”. Tres sigles mes tart, en 1894, el català Miguel Rosanes, “Director de la escuela pública superior de Sueca”, escribía el seu “Vocabulario valenciano-castellano”, per a “las poblaciones de esta provincia en que no se habla la lengua castellana”, afegint que “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Comprovem com a pesar de que en el XVI hi havien llibres eclesials en la llengua del poder, el castellà, en el s. XIX, el bilingüisme era com a minim dubtos. No fa massa temps, no era gens difícil trobar a gent major a qui li costava expressar-se correctament en castellà. Es la diferencia entre la llengua del poder i la llengua del poble. Hui volen que la llengua del poder siga el català. No conseguiran impondre-la.

Per Ibn Idhari, parlant de l´any 910 sabem que “…salió Muhhamad ben Abdí-l-malic At-Tagüil contra Bar-Balierax, y se apoderó de Hisn-Origüela, y cautivó de cristianos trescientos cautivos, y dio muerte a muchos de ellos, y destruyó el castillo y lo quemó…” (p 273 T 1º “Historias de al-Andalus” de Fernandez Gonzalez). I si capturà 300 cristians, matant a molts d´ells es evident que seria perque existien. Pot ser que formaren part dels que posteriorment, fent referencia al 916-917, Ibn Hayyan nomena en la seua “Crónica del califa Abdarrahman III…” com a “…disidentes de las coras de Tudmir y Valencia”, informant-nos tambe, en motiu de la “Campaña de Pamplona”, de que Abdarrahman III “…tomó el camino de Levante…y luego partió en dirección a las coras de Tudmir y Valencia comenzando por los disidentes y rebeldes de allí”

Son interessants, per al objecte de l´articul, le cites historiques als hipotetics trasllats de les reliquies de Sant Vicent martir. Aimonius, que escriu entre el anys 870-88, nos dona dos versions. Una d´elles en la “Historia translationis Sancti Vincentii”, segons la qual, el cos de Sant Vicent, que es trobava en Valencia “Valentiam superius nominatam civitatem”, fon dut a Saragossa i d´ahi a Castres, en França, cap a l´any 855. “Quod sanctum corpus ad Castrum perveniens”. L´atra en “Ex translatione ss Georgii Aurelii et Nathaliae ex urbe Corduba Parisios”, en la que conta que el cos hauria segut traslladat a Benevento en Italia: “Vincentii matyris supra dicta una urbe Valentia Beneventum esse transmissum”. Una tercera versio les situa en l´Algarb portugues, en lo que en acabant es conegue com a Cap de Sant Vicent. La trobem en Muhammad Ibn Musà al-Razi, (889-955), que diu: “…en cabo de la tierra que va sobre el Algarbe que entra sobre aquel mar de Lisbona, el cuerpo de aquel ome con que los christianos fugeron de Valencia.

I este guirigall de suposts trasllats, no es mes que una mostra de lo estimades i desijades que eren les reliquies dels sants en eixa epoca. Ya en el s. VI, en document de “Childebertus, rex Francorum” consta la construccio en França d´un temple per a certes reliquies de Sant Vicent “in honore sancti Vincentii martiris, cuius reliquias de Spania apportavimus (p.514 del llibre “Bibliothèque de l’École des chartes”). Tambe es troba documentada la seua existencia en Italia. En en “Liber Pontificalis Ecclesiae Ravennatis” (Agnellus 1878), consta que, l´any 550, “Maximianus episcopus Ravennae” havia adquirit reliquies de Sant Vicent.

No obstant lo dit, per la carta de l´any 1143, del monge Hermann a D. Anselm, que conté el dialec entre Hermann i dos dels monges del monasteri de Sant Vicent de Valencia, sabem que una part important de les reliquies degueren quedar-se en Valencia sent que Hermman parla d´orar davant del cos del Sant: “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare” .

De l´any 961 es un calendari bilingüe, dedicat a Al Hakam II, en el qual consten els dies de celebracio de festes cristianes. El trobem reproduit en la p. 405 de Histoire des sciences mathématiques en Italie… ”. Referit al “Mensus Januaris latine” i al dia XXII, llegim: “In eo est Latinis festum Vicentii diaconi interfecti in civitate Valencia, et festum ejes in quinque”. Andrés Piles Ibars, en la p 57 de “Valencia árabe”, diu que “Dicho calendario bilingüe prueba lo vivo que estaba el culto de San Vicente entre los muzárabes españoles de aquel tiempo, y parece insinuar que la gran fiesta (22 de enero) era en Valencia.”.

No està de sobra recordar que Al Hakam II, que governà fins a l´any 976, fon fill d´Abderramán III, primer califa de Cordova. Son significatives les paraules del seu preceptor al Zubaydî: “Tota la terra en la seua diversitat es una i tots els homens son germans i veïns” (p. 8 de“O Meu coração é árabe: a poesia luso-árabe” de Adalberto Alves -1987). Rebe embaixades cristianes, des d´una evident posicio de força. Aixina, en els “Anales palatinos del Califa de Córdoba al-Hakam II” traduit per Emilio García Gómez, llegim: “A fines de sa´ban de este año (fines de junio de 971), acampó el sahib al-surta (oficial al front de l´eixercit) caíd de Tortosa y de la cora de Valencia, Hisam ibn Muhammad ibn Utman, en el campamento de Fahs al-suradiq, procedente de su demarcación. Le acompañaba el conde Bon Filio ibn Sindarit, hombre de confianza de Borrell hijo de Sunyer y adelantado suyo sobre sus castillos y principales ciudades, el cual traía una carta de su señor para el califa al-Hakam, en la que le daba noticias suyas y le hacía conocer sus sentimientos de perfecta obediencia y vasallaje…”. Vegem al cap de l´eixercit de la cora de Valencia, visitant al califa, junt a un representant d´un comte de Barcelona, el qual li manifesta obediencia i vassallage. Es interessant coneixer lo que diu Ibn Hawkal en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay), referit als comtes de la Marca Hispanica, quan parla de l´any 948: “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que vivien en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos”

Recordem que Ibn Hawkal, deixa escrit per eixa epoca en la que visità Espanya: “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. Continuarém per l´epoca dels regnes de taifes.

11 mayo 2009 Posted by | De Muza al Sit, Documentació valencianista. | Deja un comentario

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (i V)

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (i V)

Guinot, en la p. 119 de “Els fundadors del Regne de Valencia”, pareix que es burla quan es pregunta: “…per què haurien de canviar els suposats batejats els seus noms islàmics per uns idèntics als catalans, en la gran majoria dels casos, si ja n´haguessen tingut un de romanç valencià anterior a la conquista? O es que segons això, en tenien dos de noms?”. I com a qui es burla, el dimoni li furga, el Sr. Guinot hauria de saber que, per eixemple, Anselm de Turmeda, que es va convertir a l´islam, es nomenava  Abdallah al Taryuman ¿Tindria dos noms? Les croniques araps, li diuen a Alfons el Batallador, Ibn Radimir (fill de Ramir) ¿Tindria dos noms? L´any 1149, el rei Llop, firma un tractat de pau en la republica de Pisa. Llegim: “Ego namque rex Valencie Boadelle Machomet Abensat anc suprascriptam pacem manum suprascripto legato Pisanorum nomine Uberto…”. Del mateix rei, tenim document que diu “quando Imperator havuit colloquium cum rege Valencie Merdenis qui idem Lop…” ¿Tindria dos noms? ¿O tres? ¿No sap Guinot, que en dos sistemes llingüistics distints poden coexistir dos noms, sobre tot en una situacio de bilingüisme?

Per una atra banda, es pregunta Guinot sobre el per qué es prenien noms “…idèntics als catalans, en la gran majoria de casos…”. I es que Guinot partix del prejuï de que tot lo que olga a valencià es català. Vejam com s´enganya: José Luis Castán Esteban, doctor en Geografía i Historia, en un treball de l´any 2002 titulat “La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana”, en acabant de dir, respecte del repartiment, que “…los problemas paleográficos han hecho relativizar algunas de sus conclusiones, pero en ningún modo negar datos como que un 60% de las casas de la ciudad de Valencia se concedieron a los concejos aragoneses.”, fa una relacio de “el nombre y apellido del ganadero que declara su rebaño ante las autoridades valencianas” circumscrivint-se a “…únicamente aquellos en los que tenemos la absoluta seguridad de que tienen un origen aragonés”. Afig: “En una simple lectura de la lista que publicamos como anexo I llama la atención la existencia de antropónimos tan frecuentes en Valencia como Aparici, Asensi, Climent, Dalmau, Dols, Doménech, Guinot, Miralles, Monfort, Romeu, Sanchis, Simó o Vives”. ¡Che tu! ¿Guinot aragones? ¡Quin disgust! ¿Sera que Arago tambe fon repoblat per catalans que no sabien parlar català? I es que resulta evident, que no tots eixos llinages son exclusivament aragonesos, com tampoc no ho son, catalans. Hem vist a un Sang (pare de Sanchis), i a un Vives, valencians, abans de la reconquista. ¡Aixo es a lo que du l´existencia de diverses llengues en contacte!

Es despren, que ni la teoria aragonesista ni la catalanista expliquen la realitat valenciana. Hem vist com els valencians que es convertiren a l´islam, en general, acolliren antroponimia musulmana, pero tambe hem comprovat que existiren uns atres, que mantingueren en distints nivells, antroponimia derivada dels iberorromans. Hem vist els noms de valencians que vixqueren “sots senyoria de moros” en distintes epoques, tant cristians, com convertits a l´islam. Les fonts, poden donar-nos els noms en llati (Arnaldus, Petrus, Santius, Ordonus, Guillelmi, Bartholomeus, Lupus…). A voltes, els noms en llati o romanç es troben transcrits del arap (Alfuns, Miqayl, Bitru, Yuwan, Gunsalbu, Baskwal, Thona, Sabatayr…). Tambe els trobem en romanç mes o manco evolucionat (Bono, Sang, Per, Miro, Lop, Garcia, Sanç, Vidal, Lobell, Fortuni, Forner, Borrel, Costa, Ferri, Marí, Loçà, Sarrio, Çaval…). Alguns noms s´estabilisarien en formes arcaiques i uns atres es modificaren paralelament a l´evolucio del romanç valencià.

Una volta tingue lloc la definitiva conquista cristiana de Jaume I, els valencians no cristians que es convertiren i que tenien noms en romanç, simplement els conservaren. Els qui els havien perduts, podrien haver pres els noms dels conquistadors, tant aragonesos com catalans, com d´atres llocs, de la mateixa manera que passà en l´invasio musulmana. No hem d´oblidar que les donacions senyorials, incloïen el poble que ocupava el territori: “…cum omnibus suis pertinenciis, heremis et populatis…”. Segur que una part dels valencians islamisats per als qui la religio era lo primer, se n´anirien. Pero tambe es segur, que la major part dels qui se n´anaren eren aquells que no tenien arraïls en la terra, encara que d´estos tambe n´hi hague dels qui es quedaren.

Per a acabar, he agarrat una llista de llinages de valencians publicada en el DOCV, i en algun llinage mes que m´ha vingut al cap, he comprobat la “Distribución territorial de apellidos” en data de 1 de giner de 2006, en l´aplicacio informatica que facilita l´Institut Nacional d´Estadistica. Crec que inicialment, poden ser destacables aquells llinages que percentualment es troben en territori valencia, en mes d´un 50%, respecte de tota Espanya. Son: Albalat; Albero; Amoros; Ballester; Barberà; Barrachina; Benlliure; Bernácer; Camarasa; Castelló; Cerdà; Cabanes; Comes; Chapí; Esteve; Fortea; Galiana; Garrigós; Gascó; Guinot; Iborra; Lloret; Minguet; Mira; Reig; Sales; Segarra; Selma; Sorribes…

Es troben en territori valencià entre un 60 i un 70% de les persones en els següents llinages: Alabau; Alandi; Albert; Almenar; Belda; Besalduch; Bort; Branchadell; Civera; Corbí; Cuartiella; Chiva; Feltrer; Fenollar; Giner; Gisbert; Gomar; Guillot; Llorca; Lloris; Monferrer; Nogueroles; Palací; Palop; Planelles; Poquet; Ribes; Richart; Sospedra; Taurá; Terol; Tolsá; Torregrosa; Verdú…

D´un 70 a un 80% de les persones en els seguents llinages, son valencians: Agulló; Albelda; Albiach; Albentosa; Alberola; Aldeguer; Armengot; Bayarri; Belenguer; Bellver         ; Belliure; Bernabeu; Borderia; Brotons; Campello; Sivera; Clausell; Climent; Cucarella; Cholvi; Deltell; Esbri; Femenia; Fitor; Galbis; Gomis; Guarner; Guaita; Llansola; Lloscos; Llopis; Llobat; Mascaros; Peñarroja; Monlleó; Oltra; Ortells; Palanca; Payá; Persiva; Peset; Pitarch; Porcar; Renau; Ribelles; Rumbau; Savall; Senabre; Silla; Suay; Tarin; Tro; Troncho; o Vernia…

La probabilitat de ser valencians portant els seguents llinages s´incrementa al 80-90%: Aleixandre; Alepuz; Aparisi; Asensi; Asins; Arlandis; Baixauli; Baldoví; Benlloch; Bisquert; Bodí; Bolinches; Cabedo; Calabuig; Cantavella; Carsi; Che; Chirivella; Daudi; Delhom; Enguix; Escoí; Escrig; Escrivà; Espert; Esplugues; Estellés; Falomir; Fayos; Frasquet; Furió; Llácer; Llidó; Llobell; Mascarell; Meneu; Micó; Molla; Morant; Moratal; Magraner; Miso; Moncho; Monsoriu; Moscardó; Nácher; Oroval; Orts; Parrés; Pelechá; Penades; Quilis; Quirant; Rogles; Santonja; Sanchis; Senent; Sifre; Talens; Tatay; Trilles; Verchili….

Com a maxim poden no ser valencians un 10% dels qui porten els llinages següents: Alagarda; Arnandis; Avargues; Barreres; Bauset; Bixquert; Bronchu; Cabrelles; Carregui; Chulvi; Faubel; Ferrandis; Goterris; Hernandis; Llavata; Madramany; Momparler; Montalvà; Mocholí; Montull; Nouselles; Puchades; Tellols; Tronchoni; Verduch; Vercher…

Llinages exclusius valencians son: Alacot; Beferull; Carrals; Cones; Costerà; Chaquet; Felanich; Fenellos; Flors; Forriols; Guixart; Lacreu; Llançol; Mencheta; Montull; Niclos; Rameta; Radiu; Rotglà; Usoles; Vedri…

Respecte de “Balanzà”, es curios lo que es llig en “Estadística y antroponimia” de Rafael Mir de la Cruz: “Mozárabe, y aunque hay una reivindicación euskérica -existe el apellido Balanzátegui- hay que admitir la hipótesis de Dauzat de que en el mediodía francés Balançà señalaba origen valenciano. El diminutivo Balanzó confirma la suposición.”

D´esta serie d´articuls, podem traure com a conclusio, que tambe en l´antroponimia existix una linea de continuïtat entre el poble valencia que existia previament a la vinguda del rei en Jaume i el poble valencià posterior a la conquista. A mes, hem constatat l´existencia d´una antroponimia valenciana propia, que evolucionà en terres valencianes, junt al romanç valencià orige de la llengua valenciana, lo qual conduix a l´existencia de llinages propis valencians. Crec tambe, que encara falta molt per estudiar sobre este tema, i estic segur de que els catalanistes no ho faran.

Angel Guimerà digue que “La llengua i l´historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a  un poble”. I per a evitar-ho, hem de combatre les mentires que escampen els acatalanats fantasmes (que no fantasmes acatalanats, perque son ben reals), que nomes busquen la submissio del poble valencià a un atre poble estrany i foraster.

11 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians | Deja un comentario

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV)

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (IV)

Respecte del Llibre del Repartiment, es important coneixer lo que deixà escrit Alcover,  “Alma mater” del “Diccionari Català Valencià Balear”, i una persona que es dedicà tota sa vida a treballar, sense fer us de la manipulacio que acompanya als acatalanats de hui que tots coneguem. Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), expon unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolleti del Diccionari”. Diu: “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió”

I fora la “fusio” de la que parla Alcover de gran o de chicoteta entitat, l´unica veritat es que molt pronte, els valencians deixaren per escrit la conciencia de parlar i escriure una llengua propia, la llengua Valenciana que nos ha donat als valencians un sigle d´or que els catalans voldrien per ad ells. Eixe i no un atre es el motiu que mou a catalans i catalanistes a voler fer-se els amos de lo que no es d´ells. Als pobres, nomes els queda l´ilusio de creure que la Llengua Valenciana va naixer d´ells, constatada la realitat de que ni un català fon protagoniste d´eixe sigle d´or. Pero com no es de veres, no podem consentir que triumfe la mentira.

Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” escriu que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable. En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”

Anem a vore mes antroponimia romanica valenciana, referenciada a l´edicio del Repartiment de Cabanes-Ferrer (1979-80): Mahomat Passarello (I, 1321); Aben Vivent (I, 77, 236, 884, 1115, 1228); Ambonel (I, 12, 14); Almantel (I, 521); Mantel (III, 733) Mahomat Anferro (III, 1562); Mahomat Abinhorta (I, 1288);  Iucef Abingalol (II, 835); Çaat Sancta Marini (I, 798); Abenseraila de Murvedre; (I, 537); Abensalmo (I, 503, 862, 968); Amet Barbatorta (III, 1750, 1753, 1767)…”

Mes curiosos, perque poden correspondre´s a llinages valencians actuals, podrien ser: Mahomat Abenfortuni (I, 1452), Mahomat Abenfortun (III, 2023), Mahomat Fertun (IIII 2028).- FORTUNY; Mahomat Alforner, (III, 1161).- FORNER; Mahomat Granel (III, 1029).- GRANELL; Ali Borrel (I, 441).- BORRELL; Avencosta (I, 160).- COSTA; Mahomat Almailol (I, 313).- MALLOL;  lucef Alcoyl (I, 1150).- COLL; Mahomat Sancte Marini (I, 241).- SANMARINO; Alponti (I, 1333).- ALPONT O ALAPONT; Mahomat Abinferri (I, 1361), Avinferriz (I, 1140)- FERRI, FERRIS, FERRIOLS, FERRUS; Mahomat Almari (I, 487) MARÍ; Amaç Loça (I, 581) LLOSÀ; Abnamoya (II, 862) MOYA; Abdalla Xampetri, A. Xempeteri (Rep. III, 1271, 1438).- ¿SAMPERE O SEMPERE?; Tamaret (I, 470, 1007).- TAMARIT; Mahomat, Allobregati.-LLOBREGAT; Aly Sarrio.- SARRIÓ; Avinçaval .- SAVALL…

Recordem, que en el pacte de rendicio de “Çayen Regi, neto Regis Lupi” a Jaume I, consta que “volumus et concedimos quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae, remaneant in nostra fide salvi et securi et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”, es dir, que garantia, que els musulmans que vullgueren, podien quedar-se en les seues propietats. Els qui no tenien arraïls en la terra o no estaven disposts a integrar-se en la nova civilisacio cristiana, se n´anaren. Segurament, els que hem conegut formaven part d´estos ultims. Pero la major part dels descendents dels iberorromans valencians, cristians o islamisats, es quedaren en sa casa. No deu ser coincidencia que, segons l´aplicacio que facilita la “Distribución territorial de apellidos” en data d´u de giner del 2006 de l´Institut Nacional d´Estadistica, resulta que el 100% dels “Sanmarino”, mes del 85% dels “Alapont”, prop del 80% dels “Ferri” o “Sarrio”, mes d´un 75% dels “Granell” o “Savall” o “Forner”, de tota Espanya, es troben en territori valencià.

La convivencia de l´hebreu junt al romanç, podriem trobar-la en l´assentament nº 2.982 del Llibre del Repartiment: “in hereditate que fuit de Tobet…”, que podria vindre del hebreu “Tob” que vol dir “bo” mes el sufix romanç –et < -ITTU a semblança de BONET, descendent de BONU>bon + -et < -ITTU (Jucef Bonet, es registra en 1290).

Considere important coneixer que hi ha llinages valencians inclus d´orige prerromà. En “Toponímia, Geografia i Cartografia” de Vicenç M. Rosselló, Emili Casanova, i atres, en l´apartat “Toponims prerromans” parlen de “Ivars” diguent: “…que, per altra banda, ha penetrat com a llinatge”. Mes del 90 per cent dels “Ivars” de tota Espanya son valencians. Tambe prerromà es considera “Goterris” exclusiu de Castelló i Valencia, junt a “Donderis”, tambe practicament exclusiu. Propis de territori valencià son “Llisterris”, “Monerris”… Es mante un orige iberic per al sufix “eris” o “erris”. Tambe iberic podria ser “Tormo” i “Tormos”, mes del 75% dels quals es troben en territori valencià. I el que hui existixquen eixos llinages prerromans, predominantment valencians, nos mostra l´important llinea de continuïtat de poble.

Tornant a l´epoca del rei en Jaume, ya varem comentar lo misterios que resulta el que els acatalanats mai parlen dels noms de persones en toponims valencians. Recordem  una mostra: En el “Diplomatarium II” de Burns trobem en 1258 a “Ade de Paterna o Adam de Paterna (p.118), a “Petro Vitalis de Algezira o Pere Vidal d´Alzira (p.141) i a “Philip(p)o de Denia o Felip de Denia (p 216). De 1260 es la cita de “Martino Egidii de Segurbio o Marti Gil de Sogorp (p.356). En 1262 trobem a “Garsias Petri de Castaylla o Garcia Pere de Castalla (p.447), i el el 1263 a “Petrus Çapata de Aliazira o Pere Sabata d´Alzira (pp.482-483) i a “Berengario Vives de Morella o Berenguer Vives de Morella (p 541). En “Alicante y su territorio en la época de Jaime I de Aragón”, de José Martínez Ortiz trobem en 1242 a, “Martín o Martino de Pichacen”. (p.39) En 1248 es cita a “Mateo de Gavarda” (p.81) i en 1249 parla de “Juan Pérez de Cuyllera” (p.63). De 1258 tenim a “Felipe de Denia” (pp.108-109) i en 1259 trobem aJuan de Muro”. En 1269 apareixen “Martín Lope de Castalla” i “García Lope o Llop, de Cocentaina” (p.184) i de 1271, “Bonetí de Rafal” (p 203). De 1273 tenim a “Pedro Golmer de Cocentaina” (p 225) i de 1274, a “Pedro Romeu de Cullera” (p 231) i a “Vives, de Valencia”. En el llibre de Ponsoda “El català i l´aragones…”, trobem en la Cocentaina del XIII a “Johan d´Alcoy” (1269), “P Alcoy” (1275), Guillem de Castayla (1275), Marti de Seta (1275), Michel de Valencia (1277), Paschual de Xivert (1277), R de Turbayllos (1295)…

En tota seguritat, molts d´ells havien vixcut “sots senyoria de moros” i s´havien integrat a la nova civilisacio cristiana. Passat poc de temps, els seus descendents serien els protagonistes del primer sigle d´or d´una llengua peninsular, del sigle d´or d´una llengua a la que donaren nom: Llengua Valenciana, molt a pesar dels acatalanats, als qui els haguera agradat que l´historia haguera segut d´una atra manera. De la manera que que ells inventen i intenten clavar-nos en calçador. Pero aixina fon, i no poden evitar-ho.

11 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians | 1 comentario

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (III)

FANTASMES “MOSSARAPS” I ANTROPONIMIA VALENCIANA (III)

Com els catalanistes pensen que els “mossaraps” valencians no son mes que fantasmes, en consequencia no els busquen, i per tant, no els troben. Com imagine que, a banda de repetir sense parar els destrellats que inventen per separat, deuen investigar, encara que siga poc, segurament, si ne veuen algun, ixen fugint, com si no l´hagueren vist, per por a que s´assole el dogma.

I una mostra de que no es tan dificil trobar-los, es que nomes en una miqueta d´aficio, crec haver-ne trobat algun, llevat de que puga haver algun error.

En les pp. 356-357 de la tesis sobre “Ermesèn vida y obra de la condesa”, consta document de 6 d´abril de 1020, segons el qual, “Ermesèn y su hijo Berenguer (Ramón I); condes de Barcelona, vendieron a los habitantes de “Corrone subteriore” (Corró de Baix) el derecho de poder construir un riego hasta “Corrone superiore” (Corró de Dalt)”. Llegim: “Sig+num Guillelmi de Denia, notarii” ¡Un notari de Denia a qui li dien Guillem i es trobava en Barcelona en l´any 1020!

Gual Camarena, en “Precedentes de la reconquista valenciana” nos informa de que “En 1124 figura un Amalbinus de Morella como testigo de un documento” (Public. LACARRA: Documentos Valle del Ebro, p. 502, doc. núm. 35.), afegint que “Como dato curioso apuntamos que en un documento perdido del «Libro de los Botones» del Pilar de 7 de noviembre de 1132. figura un don García Garcez de Buñol (Public. por Pascual GALINDO: Reconstitución del Cartoral del Pilar. en «Universidad», XI. 1934, 591. doc. núm. XI. Vid. ibid. doc. núm. LXXXXI p. 605).

En el “Cartulaire général de l’Ordre du Temple 1119? – 1150”, l´autor, H. Champion, diu correspondre a Valencia [in Hispania], una cita de 1138 que parla de Guillelmus, prepositus valentinus. De 1148, es un atra, “Copie du XII S.: Madrid, Archivo National, Cartulaire B. 663, page 84, n° 200”, que reproduixc, per fer referencia a Arbert de Valencia, sent una cita distinta de les que aporta Penyarroja : “…Facta carta de iste atorgamento de la donna cum sues filios, in Saragoza, que non erat illa in Oscha, quando suprascripsionis fuit scriptam ; et sunt testes et visores et auditores: don Balchet, et Arbert de Valencia et Mennie Gallece et lohannes scriptor qui istos duos regulo scripsit”. Encara trobarem una de “1150, mercredi 21 juin, que parla de c. solidos probate Valentine monete…in presencia et testimonio…Gigonis de Valencia i per a acabar, corresponent a “1150, lundi 23 octobre, trobem a Bartholomeus de Valencza.

El 16 d´agost de 1162, Alfons II d’Aragó confirma als habitants de Saragossa tots els furs, usages i donacions concedides per Alfons I, Ramir II i Ramon Berenguer IV. (Archiu Municipal de Zaragoza. Privilegis reals, nº R-6). Llegim: “Et sunt testes… Guillem Arnal de Pere Martin, et don Iohan de Castro, et don Pedro Capalbo, et Garcia Sanç de porta de Valencia, et don Galin Sanç de Cotanda, et Pere Cornelg… »

De 1143 es la carta de poblacio de Salillas de Jalón. Llegim: “Ego, Raimundus, scriptor, sub iussione don Ramon de Larbasa et Garcia de Valencia hanc cartam scripsi et cum mea manu (signo) feci… Facta carta era M.ª Cª. LXXXª.Iª, regnante comes de Barcilona in Aragone, episcopus Dodus in Oscha, episcopus Bernardus in Cesaraugusta, rex Garcias in Pampilona, imperator Adefonsus in Castella.” En 1183, Garcia de Valencia ven a l´Orde de Sant Joan de Jesusalem el castell i vila de Salillas de Jalón: “Et ego, Garsias de Valentia, dono vobis don Garsia de Liesa, comendator domus Cesarauguste…Facta carta mense septembris, era Mª.CCª.XVIIIª. Berengarius scripsit.” En la p. 118 del “Cartulario del Temple de Huesca”, referent a juliol de 1189, i en motiu d´una donació d´un lloc per a traslladar una iglesia, trobem a “don Betran de Labarsa, filius de Garcia de Valencia

De l´any 1222 es la referencia que nos dona Carmen Batlle (Universitat de Barcelona), en el seu treball sobre “Las relaciones comerciales de Barcelona con la España musulmana a fines del siglo XII e inicio del XIII” d´un tal Arnau que “…se comprometió a realizar una operación de préstamo en nombre de Pere Grony y a favor de Vidal d’Espanya, cuyo nombre indica un origen bastante concreto para este judío.” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1 -6-2834)

Maravall en el seu llibre “El concepto de España en la edad media” explica que “desde el XI en Cataluña y Aragón, se empleaba la palabra Hispania (en forma latina, castellana u otra) en ambos sentidos, para indicar la Península entera, o para indicar al-Andalus”. Ramón Berenguer I era conegut com “Hispaniae subjugator”. Els “Annali Genovesi di Caffaro” parlen del rey valencià ibn Mardanish, del rei Llop com a “…Lupus rex Ispanie de pace et concordia Ianuensius…”. No hi ha dubte de que “Vidal d’Espanya”, es Vidal de Valencia.

De encara mes prop de la conquista, de 1236 i del treball citat de Carmen Batlle, trobem que “Otros judíos presentes en Barcelona llevan este nombre, como Lobell d’Espanya en 1236…” (Archiu de la Catedral de Barcelona, perg. 1-6-3862.)

Comprovem com “Vidal” i “Llobell”, es troben en Barcelona fent negocis, previament a la conquista del rei en Jaume. Carmen Batlle, els identifica com a judeus. I es que els catalanistes no nos expliquen la rao per la qual diuen que els cristians valencians es varen “arabitzar” i no en quedava un, encara que, per lo que es veu, els judeus resistiren la pretesa “arabitzacio”. ¡S´agarra primer a un mentiros que a un coixo!

Encara nos queda un material molt important per a escodrinyar en relacio a l´antroponimia valenciana. Es tracta del Llibre del Repartiment. Vorem com llinages valencians actuals es presenten en els noms dels qui poblaven Valencia previament a la vinguda de Jaume I.

11 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians | Deja un comentario

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (II)

FANTASMES “MOSSARAPS”, I ANTROPONIMIA VALENCIANA (II)

L´antroponimia es l´estudi de l´orige i significat dels noms de persona. La voracitat catalanista, consentida pel meninfotisme valencià, ha estes l´idea de l´inexistencia d´una antroponimia propia valenciana, que ha segut convertida en una derivacio de la catalana i aragonesa. Per a variar, tornem a estar davant d´una atra gran mentira.

Farem una miqueta d´historia. No cap dubte, que una part del poble valencià hereu dels iberorromans, be per conviccio, be per coaccio, acabà convertint-se a l´islam. Eren els “muwallads” o muladis. Mahmud ali Makki de l´Universitat de El Cairo escriu en “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses” que “Se sabe que los elementos cristianos que abrazaban el Islam a manos de algún árabe podían llevar la misma “nisba” (gentilicio) de sus patronos, calificándose de “mawla” (liberto) de sus amos”. Thomas F Glick, en “Paisajes de conquista” parla de “parentesco ficticio” diguent que “los no árabes que deseaban convertirse fueron obligados a encontrar un patrón árabe de quien se convertían en clientes (mawla). De este modo, bereberes, hispano-romanos y otros adoptaron nombres tribales árabes y el clientelaje se coloreó con lo que Crone ha denominado aspecto tribal”. Es sap que alguns muladis, per a alcançar quotes de poder, inventaven falsos origens. Uns atres reivindicaven l´orige autocton, com vorem. Es representatiu, que els cronistes musulmans, no es posaren d´acort en la genealogia, del rei Llop de Valencia. I a tot aixo, com si d´eixos cronistes es tractaren, els catalanistes s´ho passen de lo mes be perdent el temps pegant-li voltes a una ficcio, per a no reconeixer que l´immensa majoria de la poblacio no eren mes que descendents d´iberorromans valencians.

No cal dir, que una de les primeres coses que es canvia per les “modes” d´un poder dominant son els noms. En els ultims anys, hem vist proliferar els Vanessa, Jennyfer, Christian o Johnatan, lo qual no vol dir que els chiquets o chiquetes castigats en eixos noms, hagen deixat de parlar la llengua dels seus pares. ¿No es solen dir en castellà com a minim un 80% dels noms de persones que parlem en valencià? ¿No eren els noms oficials –fins a fa poc- exclusivament en castellà? Vegem per tant, que el nom d´una persona, oficial o familiar, en absolut determina la seua llengua materna. I aço tambe passava en l´epoca historica de la que parlem. El valencià Ibn Baskwal, diu d´un biografiat que “…sabía recitar versos y se sospecha que los entendía”, es dir que no acabava de tindre clar, que un personage musulmà, entenguera el Coran encara que el recitara, perque sense dubte parlava en romanç.

L´existencia i evolucio del romanç valencià, es pot constatar en alguns noms de musulmans. Muhammad ibn Abd Allah ibn Saad ibn Mardanis fon rei de Valencia. La relacio de “Mardanis” en Mardanius o Martinis es evident. Fon conegut com a “Rei Llop”, no “Lobo”. Els “Anales Toledanos”, fent referencia a l´any 1167 diuen: “Entró el Rey Lop en Toledo Era MCCV.” I de l´any 1172 diuen: “Murió el rey don Lop. Era MCCX” I de Llop, el fill de Llop es Llopis. En la Denia del s. XI, trobem a un “Ibn Gharsiya”. Ya hem parlat del biograf valencià Ibn Baskwal (lligga´s Pasqual). Per l´articul citat sobre “Los Banu Burunyal, una familia de intelectuales denienses”, sabem que l´acabament en –al, dels llinages musulmans, “…era abundante en Valencia y en Cataluña…”. Afig l´autor que “Se trata de un sufijo usado por los mozárabes en forma de -el o -elo, para formar el diminutivo y adoptado por los musulmanes españoles.” Escomencem a vore als “fantasmes” fent de les seues. Coneguem que “Otro apellido es Muyual que llevan varios juristas valencianos…Según Simonet, el nombre es seguramente un diminutivo de mauch, en el sentido de mochuelo, ave” (¿antecedent de Mocholí?, el 90% dels quals es troben en territori valencià), aixina com que “Pertenece al mismo grupo el apellido Magral, de un literato alicantino…Se trata de un diminutivo de origen latino macer (flaco, enjuto) del que procede el castellano magro”. Respecte dels “Barunyal o Burunyal”, nos fa saber que   “Francisco Simonet dice que corresponde a Baronchel o Boronchel que, a su vez, proceden de Barunculos o Baroncelus (parvus baro), del bajo latín. Se adoptaron otras formas del mismo origen utilizadas en Italia, Francia y sobre todo en Cataluña y Levante: Berenguello, Berenguillo, Beringuel y Berenguer”. ¿Casualment?, mes d´un  70% dels Belenguer, es troben actualment en territori valencià. I Prop d´un 40% dels Berenguer es troben en la provincia d´Alacant.

I es podrien trobar mes fonts per a l´estudi de l´antroponimia valenciana en epoca de dominacio musulmana. Per eixemple, varem vore que Ibn al-Abbar, en el Takmila, cita Al-Sabatayr o Sabater. Tambe cita valencians en noms com com AlMoreno, o Ibn Vera. Simonet, en “Glosario de voces ibéricas y latinas”, nos posa de manifest a valencians que es diuen, Ibn Basso, Ibn Monteyel ó Montiel, Comparath, o Chorriól, parlant-nos de “…una literata valenciana del siglo XII, Thona ben Abdalazíz” el nom de la qual identifica en “…el nombre propio femenino Thona ó Tona, que actualmente usan Catalanes y Valencianos por Antona y Antonia”

Per l´estudi “Cocentaina en el período islámico: poblamiento y geopolítica” podem saber de l´existencia d´una estela funeraria trobada en Benimaclet, que posa de manifest la residencia en Valencia de la familia “Sid Bono”.

I anem a coneixer “fantasmes” a orri. Hem de saber, que el mes important descubridor de “fantasmes” ha segut Leopolt Penyarroja, donant-los a coneixer en el seu llibre “Cristianos bajo el islam” (1993).

Documenta els següents valencians que emigren al Toledo conquistat: Al-Qarbalyani, de Crevillent (1095); Galib al-Bilyani, de Villena (1173); Alfuns b. Miqayl al-Daní i Yuwanis b. Miqayl al-Daní de Denia (1176); Dominicus de Oriola (1200); Dun Martin di Balansiyya, de Valencia (1214); Dun Bitru Miqayal al Bilyani de Villena (1226); Dun Yuwan di Balansiyya (1255); Bitru Gunsalbu al Dani, de Denia (1285).

Que emigren a l´Arago en documenta: Sang Azenarz de Valencia (1097); Per Miro, gendre de Per Denia (1121); Per, filio de Per Denia (1121); Albert de Balenza (1135); Arnaldus de Valentia (1136); Ordonus de Denia (1137); Petrus de Denia (1137); Garcia de Balencia (1139); Arbert de Ualenza (1142); Santius de Valentia (1173).

Crec que es important recordar, que fins a fa quatre dies (manco d´un sigle), un viage de novios desde Cullera a Valencia, era una cosa extraodinaria i tota una festa. ¿Qui faria eixos “viajots” a Toledo i Arago? Es evident que una part molt reduida de la poblacio de “fantasmes”. I ¿no vos fa por tant de “fantasma”? Als catalanistes si que els fan por, es posen nerviosos i escomencen a dir favades una darrere l´atra. En concret, Enric Guinot, en la p 114 de “Els fundadors del regne de Valencia” diu que dels “mossaraps” citats per Penyaroja, “…una bona part d´ells no tenen res a veure amb les terres valencianes, tot i que els inclou per alguna estranya raó que preferim no sospitar…” Yo li ho explicare a Guinot, es molt senzill: el titul a on troba tots els mossaraps, valencians i no valencians, es diu “Emigración mozárabe a la España cristiana”. En acabant, Peñarroja concreta: “Mozárabes valencianos en Toledo” i “Mozárabes valencianos en Aragon” ¿Seran els nervis de vore tant de fantasma lo que ha fet que Guinot no sapia ni el titul de lo que llig?

Continua Guinot: “Per tant, els que realment podem considerar d´origen valencià són només nou casos, tots ells del segle XII. Així, els prenoms –Sang (Sanç?), Azenarz, Per, Albert, Arnaldus, Ordonus, Petrus, Garcia i Santius- resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…”

Estudiem la rotunda afirmacio de l´inclit professor universitari. Vejam: Sanchis i Peris serien els patronimics de “Sang” i “Per”. “Azernaz” podría ser l´orige dels Senars de Castelló. El 70% dels Albert de tota Espanya, “casualment” es troben en territori valencià. Per si Enric Guinot no ho sap, “Arnaldus” i “Petrus” son Arnau i Pere en llati ¿No coneix Guinot a Arnaldus o Arnaldi de Vilanova? ¿Ha sentit parlar dels reis Peres de la corona d´Arago? Ya hem vist en la Denia del s. XI, a un “Ibn Gharsiya” ¿Serà algún rus? “Santius” es el “Sang” que hem vist, pero en llati. Si Guinot es llegira el Llibre del Repartiment trobaria un “Santius Lupiz”. Respecte d´Ordonus, Ordunya es un llinage valencià que ha donat l´altet d´Ordunya en Ontinyent, inclus en toponimia.

Comprovem com Enric Guinot nos diu que els antecedents o noms llatins de Sanchis, Peris, Senar, Albert, Arnau, Ordunya, Pere o Garcia, “…resulten ben diferents de l´antroponímia aragonesa i catalana medieval i també de la dels pobles valencians…” ¡I es queda tan ample! Es com tindre davant un caixo de taronges, a la vista de tots i dir que es evident que “cientificament”, es un caixo de llimes de color fucsia. ¿Com es pot aplegar a eixe llimit de manipulacio i mentira? ¡Com per a fiar-se de lo que “deduix” est home!

En el següent articul, proseguirém coneguent “fantasmes”, perque tots de colp pot ser massa per a la carabassa.

11 mayo 2009 Posted by | Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians | Deja un comentario