Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL SIT A JAUME I (I)

ELS CRISTIANS VALENCIANS DES DEL SIT A JAUME I (I)

L´any 1102, entraren en Valencia els almoravits i acabà el periodo sidià. Els catalanistes, basant-se en calificatius com “fanatics” i “intransigents”, intenten justificar una pretesa extincio dels cristians valencians. Francisco Codera en les pp. 29 i 30 de “Decadencia y desaparición de los almorávides en España”, escriu que “La existencia de tropas cristianas al servicio de los almorávides… parece una prueba de que no dominaba en ellos el fanatismo religioso, como se dice generalmente…”. Tambe s´alega usualment que les excursions que feu Alfonso “el Batallador” en 1125 i 1129, per terres valencianes va supondre la fugida de ¡tots! els cristians valencians, que se n´anaren en ell. La falsetat de dita afirmacio es demostraria nomes per l´existencia dels cristians valencians presents en el moment de la conquista de Jaume I, als que tinguerem oportunitat de coneixer en l´articul publicat el 9 d´octubre d´enguany. Anem a demostrar la seua continuitat fins a eixe moment.

De l´any 1143 es la carta del monge Herman en la qual es troba el seu dialec en dos monges benedictins que havien tingut que abandonar el monasteri de Sant Vicent de Valencia, perque els havien acusat de que el rei Alfons havia atacat Valencia pel seu consell. “Rex enim Hildefonsus cum eiectis de hac civitate paganis Valentiam… pagani dicentes nostro consilio et legatione eum venise super se…” No obstant, els demana informacio sobre com vindre a Valencia perque desija orar davant el cos de Sant Vicent “Multum enim desiderarem ad corpus Santti Vicentii orare” Li contesten, que s´unixca als comerciants i que despres de pagar l´acostumat tribut, que aixina podra aplegar “…et sic iungere negotiatoribus qui dato consuetudinario tributo…et sic potere ire”. Es despren, que els aproximadament 40 monges que havien tingut que abandonar el monasteri, no tornaven a Valencia, per haver segut acusats de traicio, lo que no vol dir, com vorem, la continuitat del cult, sense dubte, en condicions mes precaries. La transcripcio i traduccio del document sancer es troba en “Cristianismo valenciano” de Lleopolt Penyaroja.

Hem de recordar, que a partir de 1148 i fins a 1172, Ibn Mardanis, a qui es considera descendent de mossaraps, es rei de Valencia. Consta document del papa Alexandre III, (triat papa l´any 1159) en el qual reconeix i agraïx a Ibn Mardanis, el bon tracte que dispensa als cristians “tamen sicut ad nos usque fama pervenit, cultores et fideles Christi quadam speciali praerrogativa digilis et honoras, et eis familiaritatis gratiam nosceris non modicam exhibere” (Cristianismo valenciano).

De l´any 1158 es el document que es troba en la catedral de Saragossa (signatura A, lligall 1, nº 7), transcrit en les pp. 100-103 de “Historia de Albarracín” T. III. Vol. 2, en el qual vegem, que el papa Adrià IV, confirmà al bisbe de Saragossa, la possessio de les següents iglesies: “ecclesias de Montreial cum pertinentiis suis; Arrodenes, Cellam, Sanctam Mariam de Berrazin, Pennam Golosam, Torol, Alhambra cum omnibus earum pertinentiis, Lliacham, Montagud, Sylarch, Gudal, Aras, Morella et castrum de Albalat cum terminis suis et ecclesias ibi constructas.” Es dir, que en 1158, en Penyagolosa,  en la comarca de l’Alcalatén, en Ares, en l´Alt Maestrat, en Morella, en la comarca d´els Ports, (estes dos ultimes, no reconquistades definitivament fins al 1232 i en Cabanes (a on es troba el castell d´Albalat, en el despoblat d´Albalat dels Anets), en La Plana Alta, existien iglesies. I si existien iglesies, es evident que seria, perque existien cristians.

En el llibre “Castilla en la época de Alfonso VIII” (II  pp. 162-165), de Julio González es reproduix document  de l´any 1179 en el que es llig: “…ego Aldefonsus, Dei gratia rex, dono et concedo Deo et preciosissimo martiri Christi Vicencio de Valencia et omnibus fratibus eiusdem martiris ecclesie servientibus, presentibus atque fururis…” Al respecte, Burns, en la p. 597 de “El Regne Croat de València” diu que Alfons VIII de Castella: “Va donar Fuentidueña i altres propietatas com a regal especial a l´esglesia de Sant Vicent de València i a “tots els germans que atenen l´esglesia d´aquest martir“,concretant respecte de la datacio del document: “ant 1167, però vegeu I, 102, amb l´any 1179 com a data més probable.” Com esta cita no li agrada a Carmen Barceló, segurament en un moment d´extasis, per la pesada carrega del ofici de “terminator” de la mossarabia valenciana, nos diu en “Mozárabes de Valencia y lengua mozárabe” que “De las diversas donaciones a san Vicente, podemos eliminar una: la de Alfonso VIII de Castilla de 1167. El texto latino no permite relacionar con Valencia a los monjes favorecidos…y es evidente, que sólo el santo es de Valencia, no los frailes ni la iglesia”. Tornem a vore a dos “cientifics” que diuen tot lo contrari. No coincidixen ni en la fecha del document. Ara, o Carmen Barceló considera que Alfons de Castella era un trompellot, o la que hauria d´informar-se de que “el santo” no era “de Valencia”, es ella. ¿No sap Carmen Barceló que “el santo” era de Saragossa i que el varen martirisar en Valencia? ¿Quantes favades se poden escriure per a defendre el dogma catalaniste? Qualsevol persona normal, (sense estar en el extasis induït per la defensa de la causa), llegiria lo que ha llegit Burns. Carmen Barceló pareix especial.

De temps anteriors a la conquista, es coneixen de moment, ademes de les comentades, una serie de huit cites a l´iglesia de Sant Vicent, entre donacions i confirmacions reals i papals. Per a qui vullga mes detalls, recomane el llibre de Lleopolt Penyaroja “Cristianismo valenciano”. Es de destacar, la diferencia que es fa entre “locum et ecclesiam” es dir lloc i iglesia, aixina com la referencia als bens que posseia “possessionibus ac pertinentiis suis”.  Al respecte, hem de saber, que en “Antiguallas de Poblet”, acabat per Joan Tolo l´any 1587, i reproduit entre les pp 449-555 del llibre “Sepulcros de la Casa Real de Aragón” de Ricardo del Arco y Garay, consta que Sant Vicent, “posehia molts bens” quan fon donada “tres anys ans que el Rey en Jaume conquistás lo Regne de Valencia”. Es evident que encara no s´havia forjat l´estrategia catalanista d´amagar i negar la continuitat cultural dels descendents dels hispanoromans valencians.

Per a acabar, en primer lloc, comprovar que el “Libre dels feyts” de Jaume I, es referix al carrer de Sant Vicent, inclus previament a la conquista de la ciutat: “Entre don Pero Cornell e don Eximen dUrrea acordaren se que combatessen la torra que es a la porta de la Boatella en la carrera de Sent Vicent.” En segon lloc, denunciar l´estat de degradacio en que les nostres autoritats mantenen l´edificacio que hi ha actualment en Sant Vicent de la Roqueta, en el lloc que fon santuari dels cristians valencians d´abans de Jaume I.

Anuncios

11 mayo 2009 - Posted by | “AL-ANDALUS”, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Anónimo | 14 agosto 2011


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: