Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (i II)

ELS ORIGENS REMOTS DEL POBLE VALENCIA (i II)

En el present articul vorem, quan, com i per quin motiu, es produi la fusio del poble iber-valencià en els romans, donant com a resultat el poble iberorromà, del qual substancialment descendim els actuals valencians. Tambe indagarém sobre els pobles valencians anteriors als ibers, fins a que s´acaba l´historia i escomença la prehistoria.

Sobre l´any 210 a.C, Publius Cornelius Scipio “l´africà”, fon enviat a Hispania per a preparar la defensa i atac contra els cartaginesos, en qui estaven aliats els ibers. L´obra de l´historiador grec Polybius (ca. 203-120 a.C), nos conta els fets que succeiren en eixos moments historics, tan importants per al poble valencià.

L´obra de Polibi escrita en grec i traduida al llati en “Polybii megalopolitani Historiarum quidquid superest” nos parla de personages indigenes relacionats en este moment historic. Llegim: “De Edecone (sive Edescone) Indibili, et Mandonio, Hispaniae regulis”. Als valencians nos interessa saber qui era i que feu “Edecone”

Juan José Seguí Marco, en la p. 19 de “La romanización en tierras valencianas”, traduix directamente del grec, al castellà, un fragment (Polibio X, 34,2-3) que referint-se a Scipio diu: “En esto encontró un colaborador espontáneo en Edecón, rey de los edetanos…”.

Per Polybius sabem que Edecó es va reunir en Scipio: “…ibi cum Scipione inito colloquio…”; que fon el primer rei hispanic que ho feu: “…quod ex Hispaniae regulis omnium primus ad eum accessisset…”; que li oferi amistat i aliança a canvi de servicis presents i futurs: “…si ab eo in amicitiam societatem que reciperetur, magno se illi & in praesens & in posterum…”, sent el primer servici, que quan l´acort fora conegut, tots els pobles fins a l´Ebre, es posarien del seu costat: “Hujus rei fama mox late didita, omnes cis Iberum populi, qui Romanorum antea amici non erant, uno quasi impetus a Poenis ad eos defecerunt”.

Es diu que els ibers s´organisaven en un conjunt de ciutats o pobles independents, que es confederaven en circumstancies extraordinaries, sent sense dubte l´invasio romana una d´elles. Strabo digue d´ells que “Si hagueren juntat les seues armes, no haurien segut vençuts ni pels romans” En eixa tesitura, trobem a un lider dels Ibers de nom Edeco (o Edecó), e qual, per distintes raons, pren contacte en els romans i pacta en ells. I observem que Edecó parla en nom dels pobles ibers fins a l´Ebre, que vol dir que representa com a minim a ilercavons i edetans. Hem vist que Polibi parla d´ell com a rei “rey de los edetanos”. Si identifiquem als edetans en els ibers, com Strabo podia haver fet un sigle mes tart, estariem davant del primer rei d´un poble, que mes tart seria conegut com a poble valencià, ¡1.500 anys abans de Jaume I! En tot cas, Ignacio Grau Mira, en “Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”, afirma que l´alcanç del pacte “…señala una verdadera ascendencia del señor de Edeta sobre los pueblos de la zona…”

Tambe Titus Livius (59 a.C.-17 d.C.), en  “Ab urbe condita”– Liber XXVII, referint-se als succeits d´Escipio en Hispania, parla de que Edesco ad eum clarus inter duces Hispanos venit”

Esta actitut pactista, sense dubte, contribui a una convivencia que facilità una rapida i facil romanisacio dels pobles indigenes que ocupaven l´actual territori valencià, sent que els romans concedien el dret de ciutadania romana com a pago a la fidelitat. A mitan del s. I d.C. Vespasià concedi el dret llati a totes les ciutats d´Hispania. Posteriorment, a principis del s. III, Caracalla donà la ciutadania romana a tots els habitants de l´imperi, produint-se l´assimilacio completa. Es sap, que la societat ibera era monogama i exogama, produint-se multitut de matrimonis mixts que en un principi tenien com a finalitat l´establiment de relacions diplomatiques.

Conseqüentment en lo dit, la cultura ibera es transformà en cultura iberorromana. En el treball de Ferran Arasa “Les comarques septentrionals del litoral valencià entre els segles IV i VI”, consten els assentaments coneguts d´eixa epoca en la zona. L´immensa majoria son calificats com “assentament iberorromà” o “oppidum iberorromà”. Entre els primers tenim: El Puig de la Nau (Benicarlo); El Poaig (Peniscola); El Mas d´Arago (Cervera), El Corral Blanc (Alcala de Chivert), El Brosseral (Cabanes); Santa (L´Alcora), etc. Entre els “oppidum” es troben: La Tossa Alta (Benicarlo); La Curolla (Cervera); El Caramulló dels Moros (Albocasser), Els Tossalets (Coves de Vinromà); El Tossal de la Balaguera (Pobla Tornesa); El Tossal de l´Assut (Borriol); Montnegre (Borriol); Sant Josep (La Vall d´Uxo) etc.

Abans de retrocedir en el temps, alluntant-nos en l´orige del poble valencià, es interessant coneixer un atre element que unia als pobles ibers valencians: la llengua. José Uroz Sáez, en p19 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Sabemos que los edetanos escribían en una lengua no indoeuropea que se ha venido en llamar ibérica o ibérica del levante, lengua empleada igualmente por ilercavones y contestanos”. La seua influencia fon importantissima, havent-se trobat inclus llengua celta, escrita en caracters iberics. Mª Paz García-Bellido, en “Sobre la moneda de los iberos”, escriu que “Es posible incluso, como quiere de Hoz (1990), que la lengua ibérica fuera ya entonces una lengua franca desde Contestania al Languedoc…”. Hecateus, fa aplegar els “Ibers mesclats”, fins al riu Rodano: “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. ¿Podria haver influit eixa llengua franca, en la similitut de les llengues surgides en tota eixa zona com a conseqüencia del periodo de romanisacio? Segurament, no es debades lo que escriu Uroz Sáez, en el llibre comentat, parlant del poble celta dels “Ocaldes”: “Seria asimismo olcalde la meseta valenciana de Utiel y Requena, hasta Buñol, en donde se halla el límite entre el castellano y el valenciano

Tirant arrere en l´orige del poble valencià, les fonts gregues mes antigues, nos parlen dels noms que tenien els antecessors de contestans, edetans i ilercavons. Les fonts parlen dels “gimnetes”, en el territori que en acabant seria de contestans, poble, que segons Ignacio Grau Mira del area d´arqueologia de l´Universitat d´Alacant, “…ocuparía una zona que iría desde el Segura hasta el río Júcar”. (“Espacios étnicos y políticos en el área oriental de Iberia”). En sol edetà, es parla dels “sicans” al sur, junt a Xuquer, i dels “esdetes” al nort. I els “ilaragautes”, serien els antecessors dels ilercavons.

I mes arrere d´aci, ya no existix constancia historica que nos parle dels habitants del territori valencià. Pero la cultura material de la prehistoria, continua donant-nos indicis de l´existencia d´una cultura en certs elements uniformes, que anuncien un futur poble. José Uroz Sáez, en p25 de “La regio Edetania en la época ibérica”, escriu: “Así, durante el Calcolítico, el que será después Reino de Valencia se distingue por la presencia excluyente de las cuevas de enterramiento múltiple en toda la zona…” Diferenciant dos grups de poblacio al nort i sur del Xuquer, no obstant manifesta que “ambos grupos coinciden en los utensilios básicos”. Tambe els especialistes han parlat d´una cultura del Bronze valencià, per la particularitat i exclusivitat de formes. De tot lo dit, i de mes que es podria dir, es despren que els origens de l´actual poble valencià, s´afonen en els principis de l´historia i inclus en la prehistoria.

En estos articuls, hem comprovat com l´historia escrita nos parla de la continuïtat etnica i indigena dels habitants del nostre territori, de la que resultà el poble valencià iberorromà, que va viure baix la dominacio musulmana, i en el que es trobà Jaume I quan reoficialisà la religio catolica en territori valencià.

Historicament, els distints pobles, les distintes etnies, caracterisades per genetiques particulars, han tingut mes importancia de la que hui es dona. (sobre la genetica dels valencians, vore el articuls “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”). Per eixemple, Ron Barkai, en la p.95 de“El enemigo en el espejo”, afirma que “…las Taifas que fueron establecidas sobre las ruinas del califato Omeya en al-Andalus, existieron generalmente sobre una base eminentemente étnica

Els elements de semblança entre els membres d´una comunitat, poden i deuen ser frut d´una construccio activa per a fomentar l´auto-identificacio com a poble diferenciat. Els valencians hem tingut historicament, conciencia d´identitat propia, perque compartim un mateix territori des de temps ancestrals, posseim ascendents i historia comuns, som una comunitat de costums, cultura i llengua, i tenim un nom que expressa l´identitat del grup. I tot aixo, que es envejat per molts, ¿deixarém que nos ho malbaraten?, ¿deixarém que nos furten la propia identitat?, ¿deixarém que manipulen i falsegen la nostra historia?, ¿deixarém que nos arrapen costums, llengua i cultura?, ¿deixarém que nos canvien inclus el nom de poble valencià? No podem ni devem consentir-ho.

Anuncios

11 mayo 2009 - Posted by | Hispano-romans

1 comentario »

  1. […] […]

    Pingback por Els origens remots del poble valencia | 12 diciembre 2013 | Responder


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: