Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

¿VALENCIÀ O “ANDALUSI”?

Continuant posant de manifest l´engany que es preten darrere de l´us indiscriminat de l´expressio “al-Andalus”, hem de saber que els fonamentalistes “andalusis” que defenen l´existencia d´un pressunt anacronisme en les expressions de l´Espanya o la Valencia musulmana, en ocasions el justifiquen afirmant que la falta d´integritat territorial i politica tant d´Espanya com de Valencia, impediria referir-nos ad elles.

En relacio a l´integritat territorial, sorpren que pretenguen fer prevaldre un concepte com “al-Andalus”, que en la propia definicio implica una territorialitat variable en el temps segons la religio dels governants. Els qui aixo defenen, son els mateixos a qui se´ls ompli la boca parlant de  “los estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…” ¿Acas el territori de Castella en el sigle IX era el mateix que en el XIII? ¿Estat català de Catalunya? ¿A partir de quan? ¿Pot parlar-se del nom d´un pressunt estat, inedit en l´historia, sent que el nom de Catalunya no es documenta fins al sigle XII? ¿De quina Catalunya es parla, si el comtat d´Urgell fon independent fins al 1314, el d´Empuries fins al 1325 i el de Pallars-Sobirà fins al 1491? ¿Vol dir que per questions d´integritat territorial, no podem parlar de Catalunya fins a 1491?

Si analisem l´integritat politica, no hi ha dubte, i es evident, que nos referim a una epoca en que parlar d´Espanya com a unitat politica no te ningun trellat. Pero sí que el te com a realitat territorial i historica, en la cual conviuen distints pobles. I es en eixe concepte, i no en un atre, com es presenta en les croniques historiques de l´epoca. Referint-nos a Valencia, la cosa canvia. En l´articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes”, hem estudiat la sorprenent integritat del territori valencià i hem vist que es pot parlar inclus d´una certa autonomia politica, inaugurada per Abd Allah, “el valencià” (Vore “La continuïtat del titul de regne de Valencia (II)”). Durant el periodo de taifes, l´unic territori valencià (a banda de la taifa de Valencia), que tingue un temps considerable d´autonomia politica fon Denia, durant els 35 anys de regnat de Muyahid al-Amiri (fins al 1045) i els 31 anys del seu fill Ali Iqbal al-Dawla. Posteriorment a Ali i en diverses ocasions previament a Jaume II, el poble valencià fruix d´integritat territorial i politica.

Pero tant l´integritat territorial com politica, pareix que nomes es exigible ad alguns segons conveniencia. Catalanistes i acatalanats tenen “patent de cors” per a dir lo que els rote i parlar, si volen, “anacrónica y distorsionadamente”. L´universitat de Valencia publicà el llibre de Badia Margarit “Moments clau de la història de la llengua catalana”, en motiu de la seua investidura com a doctor “honoris causa”, l´any 2003. En la p. 122 parla de la “Catalunya musulmana”. L´Institut d’Estudis Catalans publicà en 1998 “Estructures territorials, urbanisme i arquitectura poliorcètics a la Catalunya preindustrial” de Lluís Cortada i Colomer. En la p.115, es referix repetidament a la Catalunya musulmana. Pere Balañà, pareix que es “modera” quan escriu “La pre-Catalunya musulmana (ss. VIII-XII): Un esvoranc en la historiografia catalana” ¿Algu enten la rao per la qual una cosa esta be o malament no pel seu contingut, sino en funcio de qui ho diga?

Tornant al concepte de l´Espanya de l´epoca, hem de coneixer l´existencia de documentacio que parla de “les Espanyes”, dels “pobles d´Espanya” i de les “nacions d´Espanya”. El “Liber Iudiciorum” de l´any 654 ya parla de “Hispaniae populis”, es dir els pobles d´Espanya. En la traduccio castellana de l´any 1241 es pot llegir: “He aun lo dicemos la segonda vegada, que todo omne de nuestra gente, ó de los poblos de toda Espanna. Alfons VI (1040-1109) es proclama emperador de tots els pobles o nacions d´Espanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de Valencia de les Espanyes” quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”.

I un d´eixos “pobles d´Espanya”, es el poble valencià. Alguns “sabudots” i acatalanats en general, nomes parlen dels pobles de la part cristiana d´Espanya “asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán”, obviant als pobles de religio oficial musulmana. Per a aclarir-los les idees, Ron Barkai en la p. 93 de “El enemigo en el espejo” escriu que “Algunos tienden a subestimar el poder de la diferenciación étnica de la sociedad en al-Andalus y su influencia en el carácter y desarrollo históricos. Esta concepción se apoya en la suposición de que el Islam es un elemento de cohesión bastante vigoroso como para imponerse sobre la desintegración étnica”. I es que els pobles naixcuts de la diferenciacio etnica, existixen independentment de la religio que professen els seus governants. I tambe es independent de la religio, la conciencia de ser pobles d´un mateix territori. Aixo fa que, en diverses ocasions, pobles cristians i musulmans d´Espanya, facen lliga per a fer front al “estraneo”, a l´estranger, ya vinga del nort (sentiment antifranc), com del sur (almoravits i almohades). Aixo fa que el papa

Celesti III (1191-98), s´estranye d´eixos pactes que denuncia: “Reges Hyspaniae cum Sarracenis treugas accipiunt”

L´integrisme pseudocientific que nega personalitat propia als pobles governats per musulmans, ha trobat una panacea en el fals concepte de “al-Andalus” que hem comentat. Com mai es conformen si no duen les coses al extrem de la degradacio i de la manipulacio, conclouen “cientificament” ¡com no!, que tot lo que es de “al-Andalus” es “andalusi”, independentment de l´epoca i de que es parle de Valencia, Andalucia o Portugal. Si el concepte de “al-Andalus” estava lligat a la religio musulmana, a Carmen Barceló, no li cau la cara de vergonya quan en la “Revista de filología española” (1997), parla dels “…cristianos andalusíes de este territorio…”. Per Dolores Bramón, sabem que el “Levante peninsular”, es “andalusí” (“El Levante peninsular andalusí en la obra de Al-Zuhri”), com tambe les muralles: “Las murallas andalusíes. Si pensavem que existia alguna peculiaritat en l´hidraulisme valencià, nos ho llevarém del cap, si llegim “La investigación sobre el hidraulismo andalusí…” d´Àngel Poveda Sánchez. Enric Guinot, en “Repartiments a la Corona d´Aragó (segles XII-XIII)” escriu que “…els repartidors respectaren les parcel·les andalusines…”, aixina es que per a que creguera que el parcelari rustic valencià podia tindre alguna particularitat, ¿Com? ¡Si les parceles no eren mes que “andalusines”! Si “al-Andalus”, no vol dir mes que Hispania>Spania>Spanna>Espanya, “andalusí”, no vol dir mes que allo que es propi del territori d´Espanya. ¡I yo que em pensava que Bramon i Guinot nos parlaven de les muralles i de les parceles de la lluna! ¿Seran incapaços de concretar un poc mes dins d´Espanya?

Per a variar, la documentacio historica posa de manifest la manipulacio dels integristes “andalusis” i dels acatalanats aprofitats.

La “Chanson de Roland” es un poema epic escrit en frances antic en el sigle XI. Pot ser que puga datar-se entre 1060 i 1065, sent que Guillem de Malmesbury diu que els normands la cantaven en la batalla de Hastings. Descrivint la tropa musulmana, llegim: “Lacent lor elmes mult bons sarraguzeis / Ceignent espees de l’acer vianeis / Escuz unt genz, espiez valentineis / E gunfanuns blancs e blois e vermeilz”. Que vol dir: Lliguen els seus excelents elms saragossans / Cinyen les seues espases d´acer vienés / Tenen rics escuts, piques valencianes / I gonfanons blancs, blaus i rojos. ¿Per qué parla de “piques valencianes” i no de piques “andalusis”

Per la p.115 del llibre “El feudalisme comptat i debatut” de Miquel Barceló sabem que “…en un document de 1024, s´establia el pago del cens d´un molí en “mediam unciam auri Valencie(CSC doc 495) ¿Per qué la mija onça d´or era “de Valencia” i no “andalusi”

Immediatament tingue lloc la reconquista de Valencia per Jaume I, s´inicià un  proces judicial per a adjudicar el dret a la “ordinatio ecclesiae valentinae”, entre els pretenents (Tarragona i Toledo). Els juges delegats, pregunten a “Rodericus Munnoz” si Valentini haberent Terrachonensem pro archiepiscopo suo et obedirent ei”, es dir si els valencians tenien al bisbe de Tarragona com a propi i si li obedien…. ¿Per qué parlen de “valencians” i no deandalusis”?.

Pero la que mes cou a “andalusinistes” i a acatalanats es la seguent: Ibn Buclarix, que escriu en Saragossa l´any 1118, parla de l´existencia de veus propies “de l´aljamia de Valencia, citant com a propia la paraula “tapera”. Com vegem, no parla de “l´aljamia andalusi”, sino de l´aljamia de Valencia, es dir del romanç propi de Valencia que no es mes que el romanç valencià, orige de la llengua valenciana. Recordem quan Jaume Roig, en “Lo spill” o “Llibre de les dones”, diu que escriu en la llengua de “de l’algemia / he parleria / dels de Paterna / Torrent, Soterna”. Per a desdibuixar l´existencia d´un romanç propi valencià, l´ultim invent es parlar del “romandalusi”, afirmant que dit terme es millor que “mozárabe”, perque el romanç era parlat tant per cristians com per musulmans. I yo em pregunte: ¿Per qué no parlar d´allo que parlen les cites historiques que es romanç o aljamia valenciana? ¿Per qué tanta enronia en inventar conceptes ahistorics que nomes aprofiten per a enredrar i manipular l´historia?

Hem vist la constancia historica que nos parla de l´existencia d´un romanç propi valencià l´any 1118, quan les paraules  “Catalunya” i “català”, encara no havien fet presencia documental en l´historia. Carmen Barcelo, com volent llevar-li importancia, afirma que “en realitat les citacions concretes a l’aljamia de València es poden comptar amb els dits de la mà”, davant de lo qual podem preguntar-nos ¿I en quins dits es conten les referencies a un romanç propi dels catalans? ¿En els dits de l´esquena? No cal dir que no existix constancia alguna anterior a 1118, que informe de que en territori de l´actual Catalunya, es parlara algun romanç propi i especific, cosa que sí que trobem en relacio al romanç valencià.

Espere haver contribuit a donar llum que aclarixca l´engany tan pernicios per al poble valencià que hi ha darrere de l´us dels termens “al-Andalus”, “andalusí”, “romandalusi”, i unes atres guilindaines.

Anuncios

19 junio 2009 Posted by | “AL-ANDALUS”, llengua valenciana, Romanç | Deja un comentario

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (i II)

Comprovat en l´articul anterior el fals concepte de “al-Andalus” que nos volen fer engolir, en la rebordonida intencio de diluir Valencia en un terme fosc i en connotacions de misteri oriental, podem jugar -en permis dels “arabistes”-, a fer us de la terminología dels musulmans, pero no nomes respecte de la part d´Espanya baix poder musulma, sino tambe en relacio ad aquella baix poder dels cristians. La veritat es que es un punt de vista que nos aportarà llum sobre l´historia dels pobles hispans.

Les croniques araps parlen fonamentalment de dos zones cristianes: Callaecia o Ghalidjashkash (gallecs) i Ifranya (francs), orige de les futures corona de Castella i Arago respectivament. Ho comprovem quan Ibn Hawkal, referint-se a l´any 948, escriu en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay): “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que viven en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos

Per un costat, el nom dels “gallecs”, te el seu orige en l´antiga provincia romana de “Callaecia”. L´inici asturià de la reconquista, el posterior regne astur-leones, l´expansio d´Alfons III a Galicia, a part de Portugal i a Alava i Castella, la formacio del regne castellà-leones…, començà a donarli forma a este grup de cristians. Per una atra banda, el grup dels “francs”, pobladors del territori de l´antiga Marca Hispanica, que fitava en territori de francs o francesos, que havien segut els que l´havien conquistat als musulmans i l´havien mantés durant molt de temps. En este grup, s´inclouen Navarra, Aragó i els comtats catalans. Recordem com Aben al-Atsir parla de “…un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben Redimir…”, sent el fill de Ramir o “Aben Redimir”, el rei d´Arago.

Les relacions entre els grups i inclus entre els distints pobles de cada grup, no eren en absolut idiliques. Comtes, reis i emperadors lluitaven per manar sobre pobles i territoris. Alfons VI (1040-1109) es proclamà emperador de tots els pobles o nacions d´Espanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae. Els desijos d´expansio imperialista dels “gallecs”, topetaren en els “francs”. Els enfrontaments es fan visibles quan les croniques dels “gallecs” parlen de “la victoria de los hijos de Galicia contra el ejército de Aragón”. La “Historia Compostellana”, parla d´Arago com tyrranum Aragonensis, i “hostis impius aragonesis”, diguent-los: “…grave facinorum infamias homicidae, malefici, fornicatores, adulteri, latrones, scelerosi, raptores, sacrilegi, incantatores, arioli, fures odiosi, apostatae exocarti”. Massa simpatia no es despren.

Anem a vore si les croniques historiques d´estos dos grups de cristians parlen d´Espanya i Valencia o de “al-Andalus” i “Balansiya”.

Respecte del grup dels “gallecs”, molt pronte es referiren a “Espanya” per a nomenar al conjunt de l´antiga Hispania independentment de la religio dels qui manaven en els distints territoris. El “Chronicon Albeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada l´any 881, parlant d´Alfons III diu: “…domnus Adefonsus proximiori tempore in omni Spania predicetur regnaturus.”, es dir que predia que en temps proxims, Alfons III regnaria en tota Espanya. Alfons VI (1040-1109), es declarava “imperant” tant sobre l´Espanya cristiana, com sobre la pagana o musulmana: “…imperante christianorum quam et paganorum omnia Hispaniae regna…”. En la “Historia Roderici”, escrita l´any 1100 segons Menendez Pidal, es parla dels Reges sarraceni Hispaniarum, de lo que es deduix que els reis sarraïns de Valencia, son reis “de les Espanyes”.

Curiosament i possiblement com a reaccio a la politica “imperialista” dels “gallecs”, en les croniques dels “francs” es sol nomenar “Espanya” (i no “al-Andalus”) a la part musulmana de la peninsula. El cartulari de Sant Cugat, referit al 28 d´abril de l´any 1024, nos conta com Seniofred “Flavi”, muigue “en les parts d´Espanya” batallant contra musulmans: “…in expedicionem in Ispanie partes contra sarracenos…”. Referent a l´expedicio de 1126 d´Alfons el Batallador, Valencia, Granada i Murcia s´inclouen en “les parts d´Espanya”: “regnante Ildefonso rege…quando fuit in partibus Yspanie, scilicet Valencia, Granada et Murcia, et in alias multas partes Yspanie”. Alfons II, des d´Anglesola, fa una donacio a futur de lo que seria el Puig de Santa Maria al monasteri de Poblet diguent que es troba “en una regio de les Espanyes”: “…in regione Hispaniarum, villam quandam que nuncupatur Cepolla, sitam prope satis Valentie. En “Itinerario de Alfonso II”, tenim document de 1179, datat en Morvedre, que es situat “en les parts de les Espanyes”: “…apud Murumvetus, in partibus Yspaniarum. Vegem com, historicament, les croniques de la part dels cristians en la qual s´integrà Valencia una volta es reoficialisà el cristianisme, no es que no diguen “al-Andalus” a la part musumana d´Espanya, ¡Es que li solen dir Espanya, a seques, sense  afegir “musulmana”!

Tambe pot ser interessant coneixer els termens utilisats per les croniques de fora d´Espanya. Vejam-ho.

Front a la costum dels “francs espanyols”, els “francs francesos”, gasten “Espanya” per a referir-se al conjunt del territori de l´antiga Hispania. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de Valencia de les Espanyes quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”. En la cronica pseudo-Turpin o “Historia Karoli Magni et Rotholandi”, escrita en el s. XII, en el capitul III, titulat “De nominibus civitatum Hispaniae, trobem: “in Hispania: Auchala, Godelfaiar… Urgellum, Elna, Gerunda, Barcinona…Valentia, Denia, Sativa, Granada, Sibilia”. Es dir, vegem que junt a Urgellum o Barcinona, en mans cristianes, son ciutats d´Hispania Valencia, Denia i Xativa…, encara en mans musulmanes. Tambe del s. XII  es el “Chronicon S. Maxentii Pictavensis” que, parlant del Sit diu: “Anno MLXXXIX…His diebus capta est Valentia in Hispania a Roderico Comite”. I la seua mort de l´any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est…”. En “Miracula beati Egidii”, escrita de 1121 a 1124, Petro Guillelmo, parla “De quodam milite captivo a Valencia Hyspaniae. No es deixa lloc al dubte: Les expressions que es gasten son “Espanya” i no “al-Andalus”, “Valencia” i no “Balansiya”. Si les croniques volen referir-se a la part d´Espanya baix poder musulmà, parlen de l´Espanya musulmana o de l´Espanya dels musulmans. Comprovem-ho: El cronico d´Ademar o “Ademari Chronicon”, obra acabada sobre l´any 1034, parla dels sarraïns “de la veïna Espanya musulmana”, referint-se als pactes de Muyâhid de Denia en la comtessa Hermessenda de Barcelona: “…vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermensende petunt…” Roger de Howden en el sigle XII, escrivia en la seua cronica coneguda com “Chronica Rogeri de Houedene” que en l´Espanya musulmana hi havia quatre reis principals “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales, entre els qui estava el rei de Valencia: “…quartus dicitur rex de Valencia.

Si anem a territori Italià, Caffaro (1080 o 1081 – ap 1164),  en els seus anals de Genova “Annali Genovesi” es referix al rei Llop de Valencia com a rei d´Espanya: “At quidem donec galee Ianuensium in partibus Denie morabantur, Lupus rex Ispanie de pace et concordia…”. En “Il cartolare di Giovani Scriva”, referit a 26 d´abril de 1156, consten els termens d´un negoci comercial per “…laborandum apud Valentiam…”, especificant que “debeo inde habere XII. marabetinos tales quales per Ispaniam dantur”

L´emperador bizanti, Constanti VII Porfirogeneta (905-959), parla dels “agarens o musulmans d´Espanya”, en la seua obra “De thematibus et de administrando imperio”, diguent: “…tum imperatore instantibus negotiis vacante Agareni Hispaniae incolae occasonem nacti…”

En acabant de llegir el present articul, crec que sera difícil que algu es deixe enganyar quan li diguen que parlar de l´Espanya musulmana, de la qual Valencia formà part durant un periodo de la seua historia, es un anacronisme. Hem vist croniques de l´epoca, dels distins grups de cristians de la peninsula Iberica, de França, d´Italia, Grecs…Tots ells parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans. Ho hem intentat documentar en el major numero de cites que es referiren al territori i governants de Valencia, que els acatalanats intenten amagar. I no hem d´oblidar que quan les croniques historiques parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans, es referixen a la religio dels governants. Els governants musulmans del territori valencià manaven sobre un poble individualisat descendent dels iberorromans. Hem vist com una part d´eixe poble, es mantingue cristià fins a que vingue Jaume I. Una atra part, els muladis, es convertiren a l´islam, sense deixar de ser, per aixo, descendents dels iberorromans valencians.

Es difícil amagar l´historia. Intentem que no la manipulen.

19 junio 2009 Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA | Deja un comentario

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (I)

Hem vist que “Sarq al-Andalus”, no es mes que una referencia geografica que vol dir “l´orient d´al-Andalus”. Hem de continuar preguntant-nos pel significat de “al-Andalus”, sent que hui en dia, els acatalanats la gasten com a cul de sac informe a on clavar de forma indiscriminada tot lo que no els interessa individualisar.

José Biedma López en “La filosofía y el mito andalusí”, nos diu respecte del concepte de “al-Andalus” que fon Levi Provençal qui “…determinó tal concepto como el espacio peninsular sujeto al poder musulmán, con lo que se iría contrayendo a medida que progrese la reconquista.” Comprovem, per tant, que es tracta d´un concepte “determinat” o inventat per Levi Provençal, que desficaciadament lliga el nom d´un territori a la religio dels seus governants. Per tant, si canvia la religio del governant es modifica el nom del territori. A mes, es presenta com a de difícil definicio, ya que la Septimania francesa i les Balears tambe formaren part de “al-Andalus” en algun moment, sense ser “espacio peninsular”.

Federico Corriente, en “Novedades en el estudio de los arabismos en iberorromance”, complica i restringix la definicio quan parla de “…una entidad política a la que debemos llamar Alandalús… y en ningún caso, anacrónica y distorsionadamente, -España musulmana-”. En parlar de “Alandalús”, com a “una entidad politica”, es deduiria la seua extincio, quan el territori baix el poder dels musulmans deixà de ser “una entitat politica”, per la descomposicio del califat de Cordova a principis del s. XI. El mateix Federico Corriente, en “A vueltas con las frases árabes y algunas hebreas incrustadas en las literaturas medievales hispánicas”, afirma que: “…no pudo haber España hasta la extinción de los estados islámicos de la Península Ibérica, sino los estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…”. Vegem que el mateix Federico Corriente, posa en evidencia l´existencia de distints “estados islámicos”. I distints “estados islámicos”, no poden ser “una entidad política”. Per tant, segons este afegito a la definicio de “al-Andalus”, es una aberracio referir-se a “al-Andalus” a partir de l´existencia de distints “estados islámicos”, entre els que es trobava l´estat islamic de Valencia, al mateix nivell que qualsevol atre dels estats cristians relacionats per Corriente.

Anem a procedir a analisar la realitat o falsetat historica respecte a la hipotetica relacio entre el nom d´un territori i la seua religio oficial. Convindrem en que es demostraria la seua falsetat historica si trobarem referencies que nos parlaren d´un “al-Andalus” cristià i d´una “Espanya” musulmana.

Escomencem per el “al-Andalus” cristià. Ibn Idari en la seua obra “Bayan al-Mugrib” pren d´Ibn Hayyan (987-1075) la noticia sobre l´importancia de Santiago per a la cristiandat espanyola. Diu: “Es el mayor de los lugares santos en Andalucíay su importancia es igual que para nosotros la Qa´ba,” (p 262 de “El enemigo en el espejo”). Aben Al-Atsir, al parlar de la batalla de Cutanda escriu que “En este año, es decir, en el 514, un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben Redimir…”. ¿Un rei de “al-Andalus” que es rei de cristians? Vegem per tant que sí que existix un al-Andalus cristià que tomba l´historicisme de l´inventat concepte.

Seguim en un aperitiu de referencies a la “Espanya” musulmana. (Ne donarém prou mes) En la “Historia Roderici”, -escrita segons Menendez Pidal cap a l´any 1100-, es parla dels Reges sarraceni Hispaniarum, es dir, dels reis sarraïns de les Espanyes. En la “Chronica Rogeri de Houedene” llegim que “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales… quartus dicitur rex de Valencia, es dir que en l´Espanya musulmana hi havia quatre reis principals, entre els qui es trobava el rei de Valencia.

Comprovat que el concepte de “al-Andalus” equivalent al territori de l´antiga Hispania>Spania>Spanna>Espanya, baix el domini dels musulmans es tracta d´un invent, resulta difícil d´entendre l´integrisme “andalusí” de moda, que, com el Sr. Corriente, manté que parlar de la España musulmana, es parlar anacrónica y distorsionadamente. El seu concepte de “al-Andalus”, no es que siga anacronic, sino que es que es practicament acronic i ahistoric. Si s´ha donat en alguna ocasio, ha segut com a excepcio. I no es llicit voler pontificar i impondre l´excepcio com a regla.

De les cites expostes, ya es podria intuir una equivalencia de conceptes entre “al-Andalus” i Espanya. Espanya es el romanç l´equivalent a l´arap “al-Andalus”. Constatem-ho.

En el Museu Arqueologic Nacional, es troba un diner de l´any 98 de l´hegira (716). Per una cara diu: “feritos soli in Span an…” que voldria dir “fon acunyat este sou en Spania l´any…”. Per l´atra cara diu: “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus sanata taman wa-tis’in”, es dir: “fon acunyat este diner en al-Andalus l´any 98”. La mateixa llegenda en dos llengues, llati i arap, conduix a l´immediata identificacio entre “Spania” i “al-Andalus”. Un capitul del llibre d´Abu Ubayd Al-Bakri (ap.1010-1094) “Geografía de España” (“Kitab al-masalik wa-l-mamalik”) es titula “Yazirat al-Andalus”, es dir, la peninsula d´Alandalus, en referencia a la peninsula iberica. Escriu: “Se cuenta que antiguamente su nombre era Iberia (Ibariya), por el río Ebro. Luego se llamó Bética (Batiqa), por el Betis, el río de Córdoba. Luego se denominó Hispania (Isbaniya)… Unos cuantos dicen que su nombre es en realidad Hesperia (Isbariya), así denominada por Hésperis (Asbaris), estrella conocida como la Roja (al-ahmar). Luego recibió el nombre de al-Andalus, por los atlantes (andalis) que la habitaron” (“Esplendor y decadencia de al-Andalus” de María Jesús Viguera Molins).

Les cites anteriors, una de l´inici de la dominacio musulmana i un atra posterior a la descomposicio del califat de Cordova, nos porten sense dubte a l´identificacio de l´expressio “al-Andalus” en Hispania>Spania>Spanna>Espanya. Constatem com “al-Andalus” no era la part d´Espanya “sots senyoria de moros”, perque “al-Andalus” o “Andalucia” era tota Espanya.

En relacio a l´orige de la paraula “al-Andalus”, s´ha escrit molt sobre el tema. Un intent historic de trobar l´orige, a mes del ya citat d´al-Bakri, el trobem en  la “Crónica Latina de los reyes de Castilla”, redactada cap a l´any 1236 i que confirma l´etnicitat autoctona de l´immensa majoria dels musulmans hispans, que segons l´autor es veuen com a Vandals, d´a on vindria el nom de “Handalucia”: “…populi de Handalucia…unde et populi Handaluce uocantur, quos quidam credunt Vandalos esse

Es cert, que en algunes ocasions, poques, el terme arap d´al-Andalus, s´incorpora en les croniques cristianes. La Cronica francesa dita Pseudo-Turpin, de mitan del s. XII, parla de “…terra Yspanorum, tellus scilicet Alandaluf que significa “terra d´Hispans o espanyols, es dir d´al-Andalus”. Es difícil trobar identificacio mes clara entre la terra dels hispans o espanyols es dir, Hispania o Espanya i la terra d´al-Andalus. El rei en Jaume, en la seua cronica escriu lo que li diu Almofois que era “el pus saui de Xatiua”. Li diu “…que uos sabets be lo castell de Xatiua qual es, que non ha altre meylor en tota la Endeluzia…”. Vegem com Almofois parla a Jaume I en romanç valencià, i nomes trobem una cosa extranya: es referix a Espanya com “Endeluzia”. Sabem de l´importancia del castell de Xativa en la Corona d´Arago, que fon la preso a on moriren tant Jaume d´Urgell per no acceptar el resultat del compromis de Casp, com el comte de Pallars, cap de la revolta catalana que s´estengué des del 1462 al 1472. En la resposta de Jaume I a Almofois, li parla d´Espanya nomenant al “jutge don Fferrando qui es dels alts homens Despanya

“Al-Andalus” no es mes que el nom musulmà d´Espanya, com “Sefarad” ho era per als judeus. Si no parlem en arap, ¿Per qué dir al-Andalus a la part d´Espanya baix el poder musulmà? ¿No seria una coentor parlar de la “Valence de l´Espagne” per a referir-nos a la Valencia invadida per les tropes napoleoniques?

Comprovem com alguns sabudots, individualisen a cada u dels pobles cristians “…estados asturleonés, castellano, navarro, aragonés y catalán…”, pero s´inventen un concepte de “al-Andalus”, que abraça a tots els pobles hispans baix el poder de l´islam. Pot ser que darrere de l´invent s´amague un racisme de qui nomes que veu “moros, i tots son iguals”.

El coctel d´elements que amaga el fals concepte de “al-Andalus” -falsetat historica, coentor i racisme- es aprofitat pels acatalanats per a obviar una part molt important de l´historia de Valencia. El dogma mana que no existix historia valenciana abans de Jaume I. Hem de ser conscients de l´engany, no fent-los el joc d´un pressunt i coent “cientifisme”.

19 junio 2009 Posted by | “AL-ANDALUS”, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans | Deja un comentario

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “SARQ AL-ANDALUS”

El nom d´un poble es una de les expressions basiques de la seua identitat. El nom del poble valencià, que deriva del nom del seu territori -Valencia-, ha segut i es objecte d´atac pels ambits acatalanats, perque es un element d´unio que els dificulta la desafeccio valenciana de cara a l´adoctrinament catalanista.

Valencià o valenciana vol dir “de Valencia”. Ser valencià es ser “de Valencia”. Parlar en llengua valenciana es parlar en la llengua “de Valencia”. Abelard Saragossà, en “Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana” reconeix que el poble valencià diu “Sóc de València, independentment que u haja nascut a Alcoi o a Alzira, a Sagunt o a Vila-real”. Esta identificacio en el territori ve de llunt. Segons al-Razi (¿? – 890), des de l´any 803, Abd Allah fill d´Abderramán I “se acogió a Valencia y estableció en ella…”. Per eixe motiu, les fonts en arap, es referixen ad ell com “al-Balansí” o “el valencià”. Es dir, a un no valencià, per establir-se entre valencians, el coneixen com a “valencià” o “de Valencia”, com als indigenes del territori.

En ocasions es planteja com a problema, que el nom de la patria dels valencians -Valencia-, siga el mateix que el de la ciutat de Valencia. La formula tradicional i historica de “ciutat i regne” mostra que el supost problema no ha existit mai. L´invencio de les “provincies” i la provincia “de Valencia”, sense dubte, empijorà el tema. Els acatalanats, que no en desaprofiten una per a desestructurar el poble valencià, intenten l´enfrontament entre “provincies” valencianes. Per aixo Emili Rodríguez-Bernabeu, de l´Universitat de “València” escrigue el llibre “Alacant contra València”.

Per tot lo anterior, hem assistit a una batalla politica pel nom de la nostra terra. “Regne de Valencia” tenia massa connotacions positives per a ser acceptat per aquells a qui els cau la bava parlant del “Principat”. “País Valencià” era part del programa acatalanat, perque eliminava qualsevol relacio en conceptes com “poble”, “patria” o “nacio”. Ron Barkai, en la p. 192 de “El enemigo en el espejo”, conclou en l´inexistencia d´una conciencia nacional comu en l´Espanya musulmana, perque en les seues croniques “se emplea la expresión tradicional de -país- o -tierra-”, front a les croniques cristianes que parlen del concepte “patria”. El resultat de la batalla politica fon un desubstanciat “Comunitat Valenciana” que ultimament va convertint-se en “La Comunitat”, es dir, el no res mes absolut que elimina qualsevol referencia a Valencia o valencià.

Per a evitar eixos destrellats pot ser que fora interessant, tant acabar en les provincies, com dur al llimit la formula tradicional de “ciutat i regne”, canviant-li el nom a la ciutat de Valencia per el de “Ciutat de Valencia”. El nom de tot el territori valencià, ha de seguir sent el de “Valencia”, tal i com ha segut des de fa mes d´un mileni.

Un atre front que encara tenim obert els valencians, nos ve d´un centralisme obsolet que fa que alguns de Madrit, que creuen ser el melic d´Espanya, nomes vegen referencies geografiques al seu entorn. Per aixo resulta que nos convertixen en el “Levante” d´ells. I el “Levante” de Madrit, -que no el “Levante” d´Espanya que aniria desde Girona a Cadis-, resulta que som Valencia i Murcia. Observem com, entre “La Comunitat” i el “Levante” (a on nos mesclen a valencians i murcians), es impossible major grau de despersonalisacio.

Puix be, entrant de ple en el fondo del tema que motiva el present articul, hem de saber, que el concepte pseudocientific de “Sharq al-Andalus”, al qual alguns es referixen per a parlar de Valencia durant l´epoca de dominacio musulmana, no es mes que un invent en el qual confluixen els interessos del catalanisme mes vergonyos en el despreci centraliste. Per als primers es un atre dels noms despersonalisadors per a Valencia. Per als segons, supon poder parlar en aspecte “cientific” del seu “Levante”.

Francisco Franco Sánchez, en “María Jesús Rubiera y sus estudios sobre historia del Sarq al-Andalus”, publicat en la revista de l´universitat d´Alacant “Sharq al-Andalus” l´any 1993, nos informa sobre la genesis de l´invent. Nos diu que María Jesús Rubiera, procedent de “la Universidad Complutense de Madrid”, es traslladà a l´Universitat d´Alacant. Per lo vist, esta dona que venia de Madrit, necessitava “…definir un concepto que cubriera el ámbito territorial levantino. Nos conta Franco que el concepte historic de “Sarq al-Andalus” definia “…las tierras de la Península Ibérica situadas al este de un eje vertical o paralelo hipotético que pasara por Toledo. Pero per lo vist, per a María Jesús Rubiera el concepte madrileny del “Levante”, era mes important que el concepte historic de Šarq Al-Andalus, i tirant-li morro, el referi a lo que ad ella li vingue en gana: esencialmente a los territorios de Murcia y Valencia. Els catalanistes acolliren l´invent en entusiasme, perque com mantenien que Valencia no existia abans de Jaume I, podien parlar d´un territori, sense parlar del seu nom real,-Valencia-, que s´havia d´evitar de la manera que fora.

Semanticament, “al-sarq”, no vol dir una atra cosa que “orient, llevant o est”, Tambe tenim “al-garb”, que es referix a l´occident, ponent o oest, “al-yawf”, que correspon al nort i “al-quibla” al sur. Son els punts cardinals. Per aixo, en el Repartiment de Mallorca, trobem tant la “Alcheria Costanti Axarquia com la “Alqueria Costanti Algarbia. No hi ha que pensar massa per a vore l´orige del vent de garbi valencià o de l´Algarb portugues.

I quan els musulmans parlaven de “Sarq al-Andalus”, com es llogic, no es referien al “Levante” madrileny, sino que es referien al concepte real de l´orient de la peninsula, de l´orient d´al-Andalus. Aixina ha segut sempre, fins al desficaciat invent de María Jesús Rubiera. Al- Bakri, en el s.XI, fa l´historica descripcio triangular de la peninsula iberica afirmant que “…el vértice segundo está al oriente de al-Andalus, entre la ciudad de Narbona y la ciudad de Burdeos…” (“Esplendor y decadencia de al-Andalus” de María Jesús Viguera Molins). Comprovem com l´extrem de “Sarq al-Andalus” o el “oriente de al-Andalus” que es troba entre Narbona i Burdeus, es d´impossible identificacio territorial en Valencia. La falsetat historica de l´invent madrileny-catalaniste cau pel seu propi pes. Prou mes tart, al-Maqqari (1578-1632), en la seua obra “Nafh at-tib min gusn al-Andalus…”, seguix el mateix criteri dient de Toledo que “Cuando los reyes omeyas la tomaron como sede para su reino ciertamente sabían lo que hacían…zona centrada entre el oriente de al-Andalus y su occidente…”.

Als acatalanats, parlar de “Sarq al-Andalus” per a referir-se a Valencia, els ve molt rebe, perque encara que equivalga al “Levante” dels madrilenys, no esta tan desacreditat entre els valencians i te aspecte “cientific”. I encara que siga ahistoric, els evita parlar de la Valencia i dels valencians d´abans de Jaume I, perque el dogma mana que s´ha de dir que no existien. Hem parlat de la “Cora de Valencia” en l´articul sobre “La cohesio territorial del regne de Valencia abans de les taifes” Hem conegut reis de Valencia en “La continuïtat del titul de regne de Valencia”. Els acatalanats van per un lloc, i l´historia anà per un atre. Vejam mes realitat.

Ibn Hawkal, en acabant de visitar Espanya l´any 948, va escriure el seu llibre “Configuracio de la terra” Escriu Hawkal: “Dans la partie droite du continent superieur, on lit près de la mer: Basques, France, Rome, le pays des Ghalidjashkash (Galicia), et, à gauche de ce texte, sur le litoral: Al Djazira, Valence…” (“Configuration de la Terre” de la “Série arabe” de la “Collection Unesco d´oeuvres représentatives”). Vegem com Hawkal cita al poble valencià junt a bascs, francesos, romans, gallecs…). I no es referix a la ciutat de Valencia a la que Hawkal nomena “Madinat al-Turab”, sino al poble que ocupava la cora de Valencia que varem vore que tenia uns llimits sensiblement iguals als de l´actual poble valencià.

El rabi Benjami de Tudela, escrigue en hebreu cap al 1163 el seu llibre “Itinerarium Benjaminis”. Fa una relacio de pobles o nacions que es podien trobar comerciant, en Aleixandria en eixa epoca. En la p. 65 del llibre “Danorvm in oriente”, consta una traduccio en llati que diu: “Regio haec commerciis frequentata omnium populorum est negotiatrix, & e toto imperio Edom Alexandriam adventant, è regionibus Valentiae, Toscanae, Lougobardiae…Cordubae, Hispaniae, Russiae…”. Acaba la relacio de pobles citant “Gasconia, Arago i Navarra. Comprovem com referint-se a l´actual Espanya trobem, en desorde, a Valencia, Cordova, “Hispania”, Arago i Navarra. Donada la tradicio de que els reis dels regnes de Castella i Lleo es titularen “Hispanie imperator”, es segur que ad ells es referix el nom “Hispania”. Vegem com Benjami de Tudela cita especificament al poble valencià al costat d´uns atres pobles.

L´intent de manipulacio historica que estem patint els valencians,  te el seu orige en una rebolica a on es barreja la prepotencia centralista, un estrany nacionalisme andalus i la voracitat catalanista. Sera necessari estudiar el significat historic de “al-Andalus”, per a que ningu nos enganye.

17 junio 2009 Posted by | “AL-ANDALUS”, Documentació valencianista. | Deja un comentario