Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

VALENCIA I EL FALS CONCEPTE DE “AL-ANDALUS” (i II)

Comprovat en l´articul anterior el fals concepte de “al-Andalus” que nos volen fer engolir, en la rebordonida intencio de diluir Valencia en un terme fosc i en connotacions de misteri oriental, podem jugar -en permis dels “arabistes”-, a fer us de la terminología dels musulmans, pero no nomes respecte de la part d´Espanya baix poder musulma, sino tambe en relacio ad aquella baix poder dels cristians. La veritat es que es un punt de vista que nos aportarà llum sobre l´historia dels pobles hispans.

Les croniques araps parlen fonamentalment de dos zones cristianes: Callaecia o Ghalidjashkash (gallecs) i Ifranya (francs), orige de les futures corona de Castella i Arago respectivament. Ho comprovem quan Ibn Hawkal, referint-se a l´any 948, escriu en “Configuración del mundo” (traduit per Romaní Suay): “Entre las categorías de infieles próximos a España no hay pueblo más numeroso que los Francos; no obstante los que viven en la vecindad de los musulmanes son bastante débiles, poco numerosos e insuficientemente armados. Cuando están sometidos, son obedientes, dan buen ejemplo y tienen muchas cualidades. Es entre ellos donde los españoles prefieren buscar alianzas para sus hijos, y no entre los gallegos

Per un costat, el nom dels “gallecs”, te el seu orige en l´antiga provincia romana de “Callaecia”. L´inici asturià de la reconquista, el posterior regne astur-leones, l´expansio d´Alfons III a Galicia, a part de Portugal i a Alava i Castella, la formacio del regne castellà-leones…, començà a donarli forma a este grup de cristians. Per una atra banda, el grup dels “francs”, pobladors del territori de l´antiga Marca Hispanica, que fitava en territori de francs o francesos, que havien segut els que l´havien conquistat als musulmans i l´havien mantés durant molt de temps. En este grup, s´inclouen Navarra, Aragó i els comtats catalans. Recordem com Aben al-Atsir parla de “…un rey de los reyes de los Francos en Alandalus, llamado Aben Redimir…”, sent el fill de Ramir o “Aben Redimir”, el rei d´Arago.

Les relacions entre els grups i inclus entre els distints pobles de cada grup, no eren en absolut idiliques. Comtes, reis i emperadors lluitaven per manar sobre pobles i territoris. Alfons VI (1040-1109) es proclamà emperador de tots els pobles o nacions d´Espanya: “Imperator constitutus super omnes nationes Hispaniae. Els desijos d´expansio imperialista dels “gallecs”, topetaren en els “francs”. Els enfrontaments es fan visibles quan les croniques dels “gallecs” parlen de “la victoria de los hijos de Galicia contra el ejército de Aragón”. La “Historia Compostellana”, parla d´Arago com tyrranum Aragonensis, i “hostis impius aragonesis”, diguent-los: “…grave facinorum infamias homicidae, malefici, fornicatores, adulteri, latrones, scelerosi, raptores, sacrilegi, incantatores, arioli, fures odiosi, apostatae exocarti”. Massa simpatia no es despren.

Anem a vore si les croniques historiques d´estos dos grups de cristians parlen d´Espanya i Valencia o de “al-Andalus” i “Balansiya”.

Respecte del grup dels “gallecs”, molt pronte es referiren a “Espanya” per a nomenar al conjunt de l´antiga Hispania independentment de la religio dels qui manaven en els distints territoris. El “Chronicon Albeldense”, a on es troba la “Crónica Profética”, acabada l´any 881, parlant d´Alfons III diu: “…domnus Adefonsus proximiori tempore in omni Spania predicetur regnaturus.”, es dir que predia que en temps proxims, Alfons III regnaria en tota Espanya. Alfons VI (1040-1109), es declarava “imperant” tant sobre l´Espanya cristiana, com sobre la pagana o musulmana: “…imperante christianorum quam et paganorum omnia Hispaniae regna…”. En la “Historia Roderici”, escrita l´any 1100 segons Menendez Pidal, es parla dels Reges sarraceni Hispaniarum, de lo que es deduix que els reis sarraïns de Valencia, son reis “de les Espanyes”.

Curiosament i possiblement com a reaccio a la politica “imperialista” dels “gallecs”, en les croniques dels “francs” es sol nomenar “Espanya” (i no “al-Andalus”) a la part musulmana de la peninsula. El cartulari de Sant Cugat, referit al 28 d´abril de l´any 1024, nos conta com Seniofred “Flavi”, muigue “en les parts d´Espanya” batallant contra musulmans: “…in expedicionem in Ispanie partes contra sarracenos…”. Referent a l´expedicio de 1126 d´Alfons el Batallador, Valencia, Granada i Murcia s´inclouen en “les parts d´Espanya”: “regnante Ildefonso rege…quando fuit in partibus Yspanie, scilicet Valencia, Granada et Murcia, et in alias multas partes Yspanie”. Alfons II, des d´Anglesola, fa una donacio a futur de lo que seria el Puig de Santa Maria al monasteri de Poblet diguent que es troba “en una regio de les Espanyes”: “…in regione Hispaniarum, villam quandam que nuncupatur Cepolla, sitam prope satis Valentie. En “Itinerario de Alfonso II”, tenim document de 1179, datat en Morvedre, que es situat “en les parts de les Espanyes”: “…apud Murumvetus, in partibus Yspaniarum. Vegem com, historicament, les croniques de la part dels cristians en la qual s´integrà Valencia una volta es reoficialisà el cristianisme, no es que no diguen “al-Andalus” a la part musumana d´Espanya, ¡Es que li solen dir Espanya, a seques, sense  afegir “musulmana”!

Tambe pot ser interessant coneixer els termens utilisats per les croniques de fora d´Espanya. Vejam-ho.

Front a la costum dels “francs espanyols”, els “francs francesos”, gasten “Espanya” per a referir-se al conjunt del territori de l´antiga Hispania. El monge Aimoni, en “Historia translationis Sancti Vincentii”, escrita cap al 870-888, parla de Valencia de les Espanyes quan escriu: “Surge, inquit, vade et agredere Valentiam Hispaniarum; ac perquire extra muros…”. En la cronica pseudo-Turpin o “Historia Karoli Magni et Rotholandi”, escrita en el s. XII, en el capitul III, titulat “De nominibus civitatum Hispaniae, trobem: “in Hispania: Auchala, Godelfaiar… Urgellum, Elna, Gerunda, Barcinona…Valentia, Denia, Sativa, Granada, Sibilia”. Es dir, vegem que junt a Urgellum o Barcinona, en mans cristianes, son ciutats d´Hispania Valencia, Denia i Xativa…, encara en mans musulmanes. Tambe del s. XII  es el “Chronicon S. Maxentii Pictavensis” que, parlant del Sit diu: “Anno MLXXXIX…His diebus capta est Valentia in Hispania a Roderico Comite”. I la seua mort de l´any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est…”. En “Miracula beati Egidii”, escrita de 1121 a 1124, Petro Guillelmo, parla “De quodam milite captivo a Valencia Hyspaniae. No es deixa lloc al dubte: Les expressions que es gasten son “Espanya” i no “al-Andalus”, “Valencia” i no “Balansiya”. Si les croniques volen referir-se a la part d´Espanya baix poder musulmà, parlen de l´Espanya musulmana o de l´Espanya dels musulmans. Comprovem-ho: El cronico d´Ademar o “Ademari Chronicon”, obra acabada sobre l´any 1034, parla dels sarraïns “de la veïna Espanya musulmana”, referint-se als pactes de Muyâhid de Denia en la comtessa Hermessenda de Barcelona: “…vicinae Hispaniae Sarraceni cum rege suo Museto pacem a comitissa Barzelonensi Ermensende petunt…” Roger de Howden en el sigle XII, escrivia en la seua cronica coneguda com “Chronica Rogeri de Houedene” que en l´Espanya musulmana hi havia quatre reis principals “…in Hispania illa Saracenica sunt quatuor reges principales, entre els qui estava el rei de Valencia: “…quartus dicitur rex de Valencia.

Si anem a territori Italià, Caffaro (1080 o 1081 – ap 1164),  en els seus anals de Genova “Annali Genovesi” es referix al rei Llop de Valencia com a rei d´Espanya: “At quidem donec galee Ianuensium in partibus Denie morabantur, Lupus rex Ispanie de pace et concordia…”. En “Il cartolare di Giovani Scriva”, referit a 26 d´abril de 1156, consten els termens d´un negoci comercial per “…laborandum apud Valentiam…”, especificant que “debeo inde habere XII. marabetinos tales quales per Ispaniam dantur”

L´emperador bizanti, Constanti VII Porfirogeneta (905-959), parla dels “agarens o musulmans d´Espanya”, en la seua obra “De thematibus et de administrando imperio”, diguent: “…tum imperatore instantibus negotiis vacante Agareni Hispaniae incolae occasonem nacti…”

En acabant de llegir el present articul, crec que sera difícil que algu es deixe enganyar quan li diguen que parlar de l´Espanya musulmana, de la qual Valencia formà part durant un periodo de la seua historia, es un anacronisme. Hem vist croniques de l´epoca, dels distins grups de cristians de la peninsula Iberica, de França, d´Italia, Grecs…Tots ells parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans. Ho hem intentat documentar en el major numero de cites que es referiren al territori i governants de Valencia, que els acatalanats intenten amagar. I no hem d´oblidar que quan les croniques historiques parlen d´una Espanya musulmana i d´uns musulmans hispans, es referixen a la religio dels governants. Els governants musulmans del territori valencià manaven sobre un poble individualisat descendent dels iberorromans. Hem vist com una part d´eixe poble, es mantingue cristià fins a que vingue Jaume I. Una atra part, els muladis, es convertiren a l´islam, sense deixar de ser, per aixo, descendents dels iberorromans valencians.

Es difícil amagar l´historia. Intentem que no la manipulen.

Anuncios

19 junio 2009 - Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: