Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

LA DEBIL ISLAMISACIO DE LA “AMMA” O POBLE PLA VALENCIÀ (I)

Per a l´estudi de l´historia musulmana de Valencia, existix la llimitacio, tant de l´escassea de fonts com de que a voltes, estes, unicament consistixen en diccionaris biografics, dedicats a personages de les altes classes dirigents. L´indisolubilitat estat-islam comprometia als escritors de manera que eren indispensables “como propagandistas y como funcionarios a su servicio” (p 15 de “La literatura de al-Andalus durante el siglo XI” de Teresa Garulo).

Ahmed Tahiri, en “Las clases populares en al-Andalus” nos informa de les classes socials que existien en l´Espanya musulmana. Escomençant per dalt, estava la noblea mes selecta de l´elit o jassat al-jassa” a qui seguien els notables i aristocrates o al-jassa”. Existia una exigua classe mija “al-taba-al-mutawassita” o “al-awsai” i per ultim, el poble pla, “la ‘amma” o “la gent de baix”, com la definix Ibn Sida.

Les definicions de la “amma” o poble pla, que arreplega Tahiri d´escritors musulmans, molts d´ells de l´Espanya musulmana son: “necesita ganarse la vida con el trabajo”; “trabajan para los demás sin que nadie trabaje para ellos”; “permanecen muy preocupados para ganarse la vida…”. No hi ha dubte de que eren la classe majoritaria parlant d´ells com a “muchedumbre” (gumar al-jalq); “multitud” (sawad al-nas) o “masa” (al-dahma’). Que no eren molt apreats pels escritors-funcionaris ho demostren els següents calificatius: “gente despreciable” (al-sigar); “rastreros” (al-hunata’); “canalla” (al-tuhuf); “gentuza” (al-guwga), destacant d´ells el ser una classe “mentirosa, hipócrita y aduladora”; “de comportamiento perverso” i “conducta maligna”, que es deixa dur per la “maldad, la iniquidad y la palabrería”; pel “libertinaje” i el “adulterio”.

Facilment es pot compendre, que l´immensa majoria dels descendents dels iberorromans valencians, formaven part d´eixe poble pla tan poc estimat pels escritors musulmans. Es cert que alguns muladis o convertits a l´islam, ascendiren de classe social, a costa, en moltes ocasions, d´inventar-se ficticies genealogies araps. En alguna ocasio inclus algun cristia, aplegà a llocs funcionarials.

Les mencions de les croniques musulmanes a la vida del poble pla que va viure “sots senyoria de moros”, es molt escassa i de fet s´ha d´anar espigolant-les entre una successio de califes, governadors, cadis, ulemes…o batalletes entre caps musulmans i caps cristians.

I entrant en el fondo de l´assunt, tots sabem que els musulmans tenen festes especifiques distintes de les cristianes, que es caracterisen per una vestimenta especial i que tenen normes que els prohibixen beure vi i menjar porc. Vorem com els muladis descendents dels iberorromans valencians que formaven part del poble pla (la ´amma) i alguns de classes superiors, celebraven provablement les festes cristianes, no es vestien com manava l´ortodoxia de l´islam, bevien vi i menjaven carn de porc.

No molt llunt de Valencia, en Tortosa, va naixer en 1059 “Abu Bakr Muhamad al Turtusi”, muiguent l´any 1131. En la seua obra  “Kitab al-hawadit wa-l-bida” trobem coses interessants. Llegim que es tracta d´una “innovacio”, que els musulmans espanyols, celebren la festa del “yannayr” o dia de cap d´any, “comprando frutas como hacen los cristianos”.  Sabem que tambe celebraven la “ansara”, o dia de Sant Joan, aixina com el “jueves de abril” (jamis abril), o Dijous Sant, “comprando almojábanas (almuyabbanat) y buñuelos (al-isfany>alfinge), que son manjares innovados”. Al Maqrizi, (m 1442) al referir-se al Dijous Sant, (Jamis al-´ahd), diu que “la gente de al-Andalus lo llama el jueves de abril. “Abril” es el nombre de uno de sus meses” Comprovem com les tipiques almoixavenes o monjavenes valencianes no eren un menjar propi dels musulmans, per als qui era un “manjar innovado”, sino que era creacio dels descendents dels iberorromans valencians, del “amma” o poble pla, que se les menjaven, com hui en dia fem els seus descendents, en festes relacionades en la Semana Santa. (“Fiestas Cristianas en al-Andalus” de Fernando de la Granja. pp 122-124 de al-Andalus XXXV-1 -1970).

En totes les refutacions a l´epistola d´Ibn Garciya, -escrita entre el 1051 i el 1076, en la cort de Denia a on vivia des de menut-, en la qual es proclamava la superioritat de la raça autoctona front a la dels araps, en totes, repetixc, se li acusa de cristia. Un dels motius entre atres, podria haver segut que eren sabedors de la celebracio de totes les festes cristianes relacionades en el paragraf anterior. Per posar un eixemple, el valencià coetaneu “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi”, que ho sabria molt be, l´acusa de la “Creencia de que su profeta es un Dios al que llaman Señor adorado y pretender que ha sido crucificado por los judíos. Se alude a Judas como “vuestro Judas”, que vendió a su profeta a los judíos”. (p 278 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). No pareix que l´islamisme d´Ibn Garciya que es considerava muladi, fora massa estimat i considerat pels araps o pels muladis que presumien d´ortodoxia.

Tenim constancia de mes celebracions de la Semana Santa en la traduccio a una referencia a l´acte d´entrega de la ciutat de Valencia per Zayyan a Jaume I, en la qual llegim que Zayyan diu que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana” de Vicente Coscollà). Com vegem, tot lliga perfectamente en contra dels desficaciats invents que els acatalanats volen fer-nos engolir.

Tambe Fernando de la Granja, en la p 139 de al-Andalus XXXV-1 (1970), nos posa en coneiximent de “la primera referencia en textos árabes…sobre las hogueras de la noche de San Juan, quan reproduix la contestacio a una consulta que li fan al “Ulema” Sahnun (m 854), qui diu: “…ni es lícito hacer preparativos para la “ansara”, ni bañarse en ella, ni…a las caballerías, ni encender fuego debajo de las higueras ni de otros árboles como tienen por costumbre hacerlo los malvados y la hez de esta comunidad.” Que eixa costum perdurà, ho sabem perque en una refutacio anonima a l´epistola d´Ibn Garcia, li contestaren “nor did we worship fire”, es dir, l´acusen de adorar el foc”. (“The shuubiyya in al-Andalus. The risala of Ibn García and Five Refutations” de J. T. Monroe). Comprovem com els banys i les fogueres de la nit de Sant Joan es una costum dels descendents dels iberorromans valencians, que passà per damunt de l´epoca de l´invasio musulmana i que mantenim hui en dia.

Si seguim pel tema de la vestimenta, hem de saber que Ahmed ibn Mohammed al-Makkari atribuix a Ibn Sa´id, contemporaneu de la reconquista de Valencia  per Jaume I, la següent afirmacio: “…en Cordova o en Sevilla, mai es veu a un kadi o a un faquih sense turbant. Al contrari, en Valencia, Murcia i unes atres provincies de l´est d´Espanya es molt comu vore als homens de mes alta possicio passejar pels carrers en els caps descoberts. Els de les classes baixes, mai usen turbant (Traduit de l´angles de la p 124 de “The history of Mohammedan dynasties in Spain”). Sabent que exegetes del Coran, consideren com a merits dels homens musulmans “la conservacio de la genealogia de la familia i el dur barba i turbant”, convindrem que la debil islamisacio dels muladis valencians, faria obviar per complet eixos “merits” que en unes atres parts d´Espanya, pareix ser que sí que eren considerats.

Per dos de les “refutacions” a l´epistola d´Ibn Garcia, que ya hem nomenat sabem que se li acusa de vestir com els “dimmis” o cristians valencians somesos al pacte de proteccio de l´islam, duent “zunnar”, es dir correja o cinturo de cuiro. “Abu Yafar Ibn al-Dudin al Balansi” li diu que Vuestro “zunnar” tendría que ser puesto alrededor de vuestra cintura como la cincha se pone en los flancos de la montura” En la quinta refutacio, anonima es parla de “…la humillant costum de dur “zunnar”. (pp 277 i 281 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos”). Observem com a un muladi se li acusa de que vist com els cristians autoctons.

En la Valencia del rei Llop, tambe muladi, tornem a trobar-nos en un fet diferencial. Ibn al-Jatib (m. 1374), diu, parlant d´ell que “adoptà el modo dels cristians per el vestit, les armes, les brides i les selles dels cavalls” (Dictionnaire détaillé des noms des vêtements chez les Arabes. p 2). Sent evident que el rei Llop es miraria en l´espill d´uns atres mandataris cristians, no hi ha dubte de que la seua vestimenta, no coincidiria en la de la classe popular valenciana o el poble pla (la ´amma), que gastaven tant els saragüells (al-sarawilat), com el jupetí (al-yubba). (p 122 de “Las clases populares en al-Andalus” de Ahmed Tahiri). ¿No es aço una mostra de que la vestimenta tradicional valenciana conduix indefectiblemente a una continuïtat de poble, posant de manifest, una volta mes, la mentira de les teories rupturistes? ¿Acas hi algu que puga pensar que catalans i aragonesos es disfrassaren com els valencians autoctons abans de que pressuntament els expulsaren? ¿Quan de destrellat haurem d´aguantar per a que catalans i acatalanats puguen justificar l´expoli de la llengua valenciana?

Encara queden prou mes mostres de que la debil islamisacio del poble valencià, feu que el poble pla que vivia baix el poder musulmà, s´integrara sense cap de problema en la nova civilisacio cristiana duta per Jaume I. Durant una temporadeta, el poble pla valencià descendent dels iberorromans, canvià d´amos, sent substituida la classe dirigent musulmana d´araps, nortafricans i algun muladi, per una nova aristocracia, ara feudal, fonamentalment d´aragonesos i catalans. Pero el poble valencià, molt pronte, es feu l´amo del seu desti, dient-los a catalans i aragonesos que en sa casa estaven mes bonicos. (vore serie d´articuls “Valencians i catalans”)

Anuncios

14 octubre 2009 - Posted by | “AL-ANDALUS”, Hispano-romans, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: