Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA MUIXARANGA

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA MUIXARANGA

La muixaranga es un element tipic de l´etnologia valenciana que es compon d´una serie de balls i figures, que solen acabar en la formacio de torres humanes, i que en conjunt o per parts i en mes o manco variacions, s´ha representat en distints pobles del territori valencià. Encara que la mes famosa hui en dia es la d´Algemesi, s´han conegut muixerangues en Peniscola, Forcall, Titagues, L´Alcudia, Alzira, L´Olleria…

Es impossible dubtar de l´orige pagà d´esta representacio. Hi ha qui explica l´orige com a tecnica naixcuda per la necessitat d´aplegar ben alt per a alçar fortalees i muralles o per a guipar des de llunt als enemics, en territoris que es caracterisen per ser plans. En este ultim cas, es conseguiria lo mateix que des d´una “torre” o “torreta”, d´a on li vindria el nom generic de “torres” humanes. L´especialisacio en esta tecnica i la seua espectacularitat podria haver induït a la reconversio com a manifestacio ludica a traves dels joglars. Posteriorment, serien assimilades i integrades en celebracions religioses.

Si nos preguntem pel seu orige en territori valencià, podriem enganyar-nos pensant en un possible orige català, atenent a la semblança de les “torres” de la muixaranga en en els “castells” catalans, que tant nos han refregat i sobre els que tanta caguera han montat, presentant-nos-los com el “summum” de la cultura popular catalana. Esta relacio de similitut, fon manipulada en el seu dia pels acatalanats, ¡com no!, aplegant inclus a adaptar la lletra de “Els segadors” a la musica de la muixaranga, pretenent convertir-la en la image del catalanisme en Valencia, sent utilisada per a buscar l´enfrontament entre valencians. Comprovarém com la tradicio catalana dels “castells” es ben curteta i d´orige valencià, resultant que als acatalanats, de nou, el tir els ix per darrere.

Per a indagar en el seu orige, es interesant furgar en l´etimologia de la paraula “muixaranga”. Hem de saber que es vocable inexistent en català, sent que ells parlen de “Moixiganga”, paraula que fan derivar de la “Mojiganga-Bojiganga” castellana, que al seu temps ve de, de “voxiga” o “vejiga”, es dir de “bufa”. La definicio castellano-catalana, du implicita una connotacio de “ridicul” i “extravagant” i s´ha de dubtar d´eixe orige, sent que la muixaranga, ni es ridicula, ni es extravagant. Per aixo, Joan Soler i Amigó, diu en la p. 451 de la “Enciclopèdia de la fantasia popular catalana”‎, que la muixaranga valenciana te un atre caracter: “sembla tenir un caràcter guerrer.

Per una atra banda, hi ha qui fa derivar la paraula “Muixaranga” de l´arap “moachain” que diuen que vol dir emmaixquerat. Esta etimologia preten relacionar el fet de que en part de la representacio, es troba present una intencio d´ocultar la cara. Per aixo, en Titagues i Olleria el participants se la cobrixen en calces, en Algemesi porten uns capirots en orelleres i en L´Alcudia i en Alzira se la mascaren. Si donarem per bona una etimologia a partir de l´arap, aixo podria induir-nos a pensar en un orige valencià del temps de la dominacio musulmana. Com a curiossitat, es interessant coneixer l´existencia en el Marroc d´acrobates marroquins que realisen torres similars a les valencianes.

Pero encara podriem anar mes arrere analisant una semblança que podria ser determinant. Resulta, que en euskera “Muxaranga” o “Muxaranka” vol dir precissament maixquera o emmaixquerat. (p 950 del Vol 28 del “Anuario del Seminario de Filología Vasca Julio de Urquijo”). Esta hipotesis, en relacio a la teoria vasco-iberista, que tants toponims i vocables valencians ha contribuit a aclarir, podria dur-nos a pensar que la muixaranga podria falcar les seues arraïls ¡en temps dels ibers valencians!

En la revista nº 21 de “La bellota”, David Vidal i Sanmiguel escriu que  “…els primers documents escrits que parlen de la Muixaranga es troben al segle d’or del País Valencià (S.XV).” En relacio a les primeres cites historiques de les torres humanes valencianes fora del territori valencià, hem de saber que es troben compreses en el dit “ball de valencians” o “bayle de valencianos”, o tambe “dança valenciana” o “danza de valencianos”, expressions que s´alternen en unes atres denominacions descriptives com dança o ball “de la piramide” o “de la campana”.

L´espectacularitat de la muixaranga feu que els valencians foren requerits per a la seua representacio per tota Espanya. A banda de en Catalunya, hi ha referencies textuals de la presencia de la “danza de valencianos” en els sigles XVI i XVII, en celebracions sobre tot del Corpus, en Sevilla, Madrit i inclus en el Pais Basc. D´este ultim llegim: “disponese la danza de valencianos de Aoiz, de quenta de la ciudad y viene de vispera para medio dia y a la tarde sale por las calles y se le pagan 15 ducados”. Es curios saber que en Sena (Hosca), fins a fa poc, uns dançants pujaven als muscles d´uns atres fent una figura dita “torre” de la “Danza de Valencianos”.

I a continuacio anem a vore com la costum catalana de fer torres humanes no es mes que una copia d´un element etnologic naixcut en terres valencianes. Els catalans que pogueren haver vingut a la repoblacio de Valencia, no dugueren eixa costum, perque en eixe cas, no nos l´hagueren tinguda que copiar. ¿O seria que se´n vingueren a Valencia tots els que sabien fer torres humanes i en Catalunya no se´n quedà cap? ¿No sera que estem de nou, davant d´un fet caracteristic del poble valencià, que ha passat per damunt dels diferents governants i de les distintes religions oficials?

Escomençarem dient que hui en dia, als catalans que han estudiat l´orige dels seus “castells”, no els queda mes remei, molt al seu pesar, que reconeixer el seu orige valencià. Aixina, en el llibre “El Penedès casteller”, llegim que “Sens dubte el ball dels Valencians es un dels elements folklòrics més estudiats del nostre vell seguici popular pel fet d’ésser la gènesi dels actuals castells…”. Pero eixe reconeixement no els ha segut gens facil, resistint-se dolorosament a acceptar la realitat, posant en joc les teories mes destrellatades que a u li puguen passar pel cap. Aixina, Joan Bofarull i Solé, en el seu llibre “L´origen dels castells”, nos parla de “La teoria que diu que el ball de valencians, en realitat, s´hauria d´anomenar dels venecians…”. ¿De Valencians? ¡a sant de que! O un atra, “…segons la qual el nom de ball de valencians no es referia al País Valencià, sino al adjectiu valent, per evolució del llatí…”, respecte de la qual diu el mateix Bofarull que “L´esforç és molt elaborat i meritori, però en cap diccionari no s´ha trobat aquesta accepció de la paraula valencià.” Encara hui, la resistencia a acceptar la realitat continua. Josep Bargalló Valls, llicenciat en filología catalana, que fon “Conseller d’Ensenyament” del Govern de la Generalitat de Catalunya, en el seu llibre “La colla Xiquets de Tarragona…” aplegà al ridicul de dir que: “En el cas de Valencians el nom del qual suggereix algun lligam amb el País Valencià, tot i que aquesta evidència no es pugui sustentar…”. O siga, que ya sabeu que deu ser molt “cientific i filologic” que l´evidencia de que els valencians som de Valencia, no es pot sustentar ¡Mare de Deu, Senyor!

Per una atra banda, sent que la tradicio “castellera” catalana, es concentra en el triangul Tarragona-Reus-Valls, deixant fora a Barcelona, cor del catalanisme, s´ha fet correr la teoria que busca l´orige historic en uns gremis empobrits de Barcelona que no varen tindre mes remei, per a celebrar el Corpus, que substituir els bultos de les roques -que els catalans diuen “castells”-, ¡per “castells” humans sobre carrosses en moviment! ¡les baquinades que caurien! Joan Bofarull nos parla de que en Barcelona “S´han localitzat tres notícies dels segles XVII i XVIII…”, pero que “…nosaltres interpretem que aquestes figures representen dos passeigs de gegantets fets per algun ball de valencians, davant lo que podem preguntar-nos ¿Seran tambe els jagants i nanos que ixen en les festes catalanes d´orige valencià?

I a continuacio, passem a vore les cites mes antigues que nos donen noticia de la presencia de la muixaranga valenciana en Catalunya: En Tarragona, en unes actes municipals de l´any 1633 es parla d´uns valencians que ballen el “Ball de la piramide”. De 1687 es la cita que parla del “Ball de Balancians de Brafim. Gregori Rabada ab nou compañs”. En 1692, els valencians representen la muixaranga de nou en Catalunya. Llegim: “Ni dexava de ser muy notado el que entre bueltas cruzadas y varias mudanzas formava una campana puestos sus danzantes de pies unos encima de los ombros de otros hasta rematar en uno solo, prosiguiendo sin parar su dance hasta deshacer otra vez la campana”. Les festes en motiu de la visita de Carles III a Tarragona l´any 1706 es tancaven en “un ball que dihuen de Valencians.

Els catalans es troben pero que molt satisfets de la cita de Bràfim perque: “Molt aviat (1687) tenim una novetat destacable: el ball no és del Regne de Valencia, sino català (de Bràfim). Aquesta actuació representa un salt qualitativament important, però cronològicament està barrejada amb noticies de balls que vénen de València, la qual cosa es lògica, perquè els catalans copien un ball que han vist recentment, i que torna algunes vegades més” En el llibre “Fem Pinya” d´Eloi Miralles, trobem les preguntes: “No deu estar aquí l´arranc del Ball dels valencians? No devien de ser els segadors de la Ribera els precursors de la forma en què es va poder adaptar la Muixaranga de la vora del Xúquer a la del Ebre?

Un tal Llorca, alcalde de Vilafranca del Penedes des del 1782 al 1786, relaciona el nom de “castells” en el de “ball de valencians”, parlant-nos de la seua incorporacio a celebracions religioses, quan escriu: “…que se extermine el uso de los Castillos en los Vailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles. Fue al paso que por pura diversión honesta se permitio el establecimiento (en tiempos pasados) en este Principado y en Valencia el bayle vulgo de Valencianos para andar delante de las Procesiones…”

A mes de les proves que aporten les cites historiques hi han unes atres. En la p 16 del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls” de Francesc Blasi i Vallespinosa llegim que “El notable músic i folklorista Francesc de P. Bové, en estudiar la indumentària dels castellers, opina que és més propia de les terres valencianes que del Camp de Tarragona”. Llegim que “no va ser fins 1857 que començà a aparèixer la denominació “xiquets”, no únicament com eufemisme de Valencians”

Pero quan un poble es copia un element folkloric d´un atre, el resultat pot perdre l´essencia inicial, “Passant d´una representació teatral, a una exhibició de força, a una emulació una mica circense. Eren les diferències donades per les distintes mentalitats de catalans i valencians. Pragmàtics i competitius els uns, imaginatius i creadors els altres.”, segons cita que podem llegir en la p 25 del llibre “L’Origen Dels Castells: analisi tècnica i històrica” I es que ¡aneu espai eh !, que sapiau que els catalans no fan torres, ¡fan “castells” sancerets! Per a rematar, hi hauria que dir que a la definicio dels catalans com a “Pragmàtics i competitius” probablement falte la de furtadorets. I es pot entendre que qui no te, vullga furtar, com intenten fer en els nostres classics en llengua valenciana, pero… ¿Com entendre als acatalanats valencians que furten al seu poble per a caure agenollats davant d´un atre ?

Anuncios

29 diciembre 2009 - Posted by | Etnologia valenciana | , ,

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: