Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CERAMICA (i III)

Un atre camp per a comprovar la continuïtat entre tots els aspectes relacionats en la ceramica, es precissament la llengua propia de la ceramica. En primer lloc parlarém del nom de l´activitat. Les “cultissimes” paraules catalanes “terrisseria” i “terrisser”, equivalents a les castellanes “alfareria” i “alfarero”, son invents indocumentats fins a 1839. Hem vist document de Cocentaina de 1276 en que es parla del canterer d´esta vila”. De 1329 es document en que es parla decantererius seu magister operis terre albe”, es dir “canterer o mestre d´obra de terra blanca”. Comprovem com “Cantereria” i “canterer” son els noms generics correctes en llengua valenciana, no fent-nos falta invents del XIX. Els catalans tenen el problema de que no diuen “canter” sino “càntir”, sent el “càntir” o “selló” català lo que en valencià es una “botija” o “botijó”, paraula present en un text en arap de 1595 (boticha). Es cert, que en documentacio antiga trobem definicions especifiques com “rajoler”, “gerrer”, “calderer” o “oller”, pero la denominacio generica predominant es la de “canterer”, que ha donat lloc a numeroses “cantereries”.

La varietat formal de les peçes ceramiques que coneixien els “conquistadors”, era ridicula en comparacio en les que produia la cantereria valenciana. Thomas F. Glick parla de que “…el número de formas fabricadas por los cristianos aumentó de las catorce (principalmente variantes de la olla)…a las 43 posteriores”. (p 213 de “Paisajes de conquista: cambio cultural y geográfico en la España medieval”). Per aixo es dificil que els noms de les noves formes siguen importats. Passem a comentar els noms d´algun producte de la “cantereria”. De “rajola”, diu Corominas que es un “mot peculiar de l´hispano-àrab”, i per tant, es segur que no nos el dugueren els “conquistadors”. Per cert, el “rajoler” fa “rajoles”, no “totxos” i treballa en el “rajolar”, no en la “rajoleria o bòbila” catalana. En relacio a les paraules “gerra”“caldera”, si venen del llati “gerŭla” i “caldarĭa” la presencia de documentacio en l´articul arap -al-, “algerra”, i “alcaldera” indica que tampoc foren dutes per Jaume I. El “gerro” català es el “picher” valencià. “Canterella” es paraula valenciana segons el DCVB. Els nostres canterers feen “llibrells” i no “gibrells”, “cresols” i no “gresols”, “safes” i no “gibrelles”, paraula esta ultima que ve de l´arap “sahfa”, com tambe de l´arap passaren a la llengua valenciana “tassa”“alfabeguer”, “tabac”, “caduf”. (“Entabacar” i “encadufar” son dos verps vius en llengua valenciana). Tambe feen“orses” o orsetes” i no “alfabietes petites”, paraula valenciana documentada en 1380, que ve del llati “ŭrcĕa”. Per a chapar feen “taulells”, constant, que per a les obres de la Llonja, es demanaren “500 taulells” i no 500 “rajoles de València”, com diuen els catalans en un reconeiximent mes que explicit del seu orige. Tambe diem “rajoletes de Manises” documentat en un text llati de 1489 “sex mille rajoletes de Manizes”. Quan Jaume Roig diu en Lo Spill que “A son plaer / ffa com l’oller / qui d’una massa / ne fa terraça / olla, scudella / plat, canterella / morter, llibrell”, no hem d´oblidar que diu parlar en “l’algemia / he parleria / dels de Paterna…”. Procedim a continuacio a agrupar pel seu orige o etimologia, una part del vocabulari de la ceramica propi de l’aljamia de Valencia o llengua valenciana.

Prerromana seria “saria”, que no “sàrria” en la qual s´envasava i transportava la ceramica i que segons Corominas, procediria d´una forma iberica (proto-basca) “sarea”. Tambe “querol” o taulo per a transportar l´obra crua o fresca podria derivar del prerromà “cariŏlu”.

Entre les paraules dites “mossaraps” estaria “llongo”, del llatí “lŏngu”, i que es cada una de les parts en que es dividixen els “pellons” de pasta, a partir dels quals es preparen les “llongues”, per a fer “colomins” o tiretes llargues i cilindriques de pasta. Els “llongots” o “morrells”, son peces cilindriques socarrades gastades per a enfornar. Tambe tenim la paraula “carchata” o sobreparet de reforç de la camisa del forn, de grossaria considerable, feta de pedra i assentada en morter d´arena i calç. Ademes podria ser-ho “charpell” o cabaç de palma, d´a on deriva “encharpellar” o encordar els envassos de ceramica i que vindria del llati “scirpus” o junc. De 1413 es contracte en el que llegim: “Haçmet Payoni serracenus… engerratas et enxarpellatas in loco gradus maris Valencia”. La lligaça dels garbons de llenya que estaven en el “porche”“porchada” que no en el “porxo”, es tallava en la “corbelleta” agarrant-se els garbons en el “gancho”. Vejam lo que diu Coromines d´estes tres ultimes paraules. En relacio a “gancho” parla de la “forma mossàrab gančo”. Nomena el “mossàrab perxe”, al que dona el significat de “cabana, barraca, cubert”, dificilment separable de “porche”. En relacio a corbella diu que “aquesta formacio ya existia en el mossàrab…abans de la Conquesta…car l´almerià Ibn Loyon…cita q<or>bǎl…”. Per a acabar, tenim la “Uasta” o pinzell per a retocar el vernis, de “guastar” o “gastar”, que segons Corominas “apareix inclús en el mossàr. cordovès d´Abencuzman: wastato “destrossat, fet malbé”.

Com podriem esperar, conseqüencia del llarc temps de dominacio administrativa  musulmana/islamica sobre el poble iberorromà valencià, el vocabulari derivat de l´arap introduït en la llengua valenciana es relativament abundant i al ya nomenat podria afegir-se´n mes. El “sagen”, probalement de l´arap “sijn”, es l´espai que es troba en el forn junt a la caldera, separat la zona de coccio per un forjat en forats dit “garbell” de l´arap “ġarbal” que al seu temps es cobrix en una volta, “alcove” o alcova” de l´arap “al-kọbba” de la que ixen tres fumerals, dient-se el del mig “alule”, de l´arap “az-zulla”. Tambe l´arap es l´orige del nom del forn usat per a l´oxidacio del plom o “armele” i de materials com el “acercó”, el “alcafoll”, el “safre”, la “llaca”, la “almangena” que no la “mangra” o el “almido” que no el “midó”. Per a “rebossar” es gasta el “tarquim” de l´arap “tarkim”. Un taulell en una forma determinada es un “alfardó” i a un cert taulell socarrat es diu “alcaida”.Els moles d´alabastre es diuen “corfes” de l´arap “kírfa” i la pols d´agranar es tira en el “argele” de l´arap “al-galla”.

Hi han paraules d´orige romanç propies de la llengua valenciana. Les peces en cru es deixen en el “sequer” i no en el “assecador”, que s´agrana en “graneres de margalló” i no en “escombres de bargalló”. La llenya que es gasta es de bojes de “argilaga”“romer”, o “coscolla”, no de “argelaga”, “romaní” o “garriga”. Sobre els forats del garbell es posen els “foguers” que no els “fogons” Les peces poden “amerar-se” no “amarar-se” i “estargir-se” no “estergir-se”. Al granulat gran d´acercó es diu “grança”. L´acercó es separa del plom liquit en el “dragó”. La pasta es madura sobre el “morber”. La mesura de fanc per a ser amassada es el “casser”. La pasta per a adherir peces menudes a la peça principal es diu “llamossa”. La caixa per a enfornar una sola peça es el “cabet”. Si la caixa es mes gran, pot subdividir-se en “caberes” i encara es pot fer mes gran suplementant-la en “fagetes”. S´ordenen en el forn en “carrell” i si es tracta de taulells, es separen en “ferrets”. El corredor d´entrada al forn es diu “bocaport”, sent l´encarregat d´alimentar-lo de llenya el “coedor”. La granereta per a espolsar certa ceramica inservible es el “moixet”, polint-se la que toca en la “monyiqueta”. Al trocet de verniç que pot despendre´s es diu  “pelig”. I per a acabar este tema, es interessant parlar del ric vocabulari especificament valencià, en relacio als distints defectes que pot tindre la ceramica. Esta pot “assorrar-se”,  “abambollar-se”,que no “abombollar-se” o “rebollir-se”, pot “aperdigonar-se”“arromangar-se”“badar-se”“cagaferrar-se”“cascarrar-se”“ullar-se”“ratar-se”, o“retestinar-se”. Tenim els defectes del “fugit”“llampat”“grivat”“quartejat”, “chorrat”

Comprovem, com l´estudi del vocabulari, nos du a vore la continuïtat de poblacio i llengua. L´existencia de paraules en romanç desconegudes en català, i els mal dits “mossarabismes”, son el nexe d´unio entre la Valencia baix poder musulma i la Valencia cristiana. L´importancia de les tecniques islamiques dutes de fora i inventades durant l´epoca de dominacio musulmana de Valencia, es posa de manifest en la relativa abundancia de vocabulari d´orige en l´arap. Pero es imprescindible tirar mes arrere. Des del Neolitic hi ha constancia de produccio ceramica en territori valencià, segurament favorit per l´abundancia d´argiles que caracterisa la seua predominant naturalea sedimentaria. Durant l´epoca iberica i romana la produccio alcançà un nivell extraordinari.

I hi han elements propis del mon de la ceramica que nos mostren la continuïtat de la cultura i poblacio autoctona, entre la Valencia iberorromana i la Valencia musulmana fins a la Valencia cristiana. Un eixemple: En Paterna, a principi del XV, es citen dos barris: les Oleries Xiques o Menors i les Oleries Majors. Mercedes Mesquida en “El horno romano de Paterna”, nos informa de que les excavacions arqueologiques en Paterna en les Oleries Xiques o Menors han tret a la llum “dos alfarerías musulmanas anteriores a la conquista cristiana que funcionarían durante el siglo XII y parte del XIII”. I lo mes espectacular es que en la mateixa zona s´ha descobert un forn de ceramica d´epoca romana, trobant-se “…50 piezas de cerámica común ibérica de mesa o almacenaje y cocina”. Si be es cert que el forn es situava sobre un posible balneari del II/I a.C, damunt del qual es construi una edificacio del III/IV d.C, tambe es cert que la coincidencia de zones destinades a cantereria, considerant que ni s´ha estudiat ni es podra estudiar tota la zona per haver-se destruit en part, llegitima a pensar en la continuitat d´uns atres forns romans que marcaren l´activitat de la zona, a no ser que es creguera en un milacre de coincidencia.

De Mercedes Mesquida es la frase de que “La cerámica romana representaba en muchos procesos un continuum con la técnica ibérica…” i es Guichard qui estudia la continuïtat de tecniques ceramiques en Valencia posteriorment a l´invasio musulmana parlant d´un “horizonte cultural indígena”. Com es normal, les noves tecniques importades, molt superiors a les existents, anaren sobreposant-se ad aquelles antigues sent paulatinament adoptades pel poble valencià.

En la present serie d´articuls, hem constatat la continuïtat i evolucio de la Valencia pre i postjaumina en relacio a tots els aspectes relacionats en la ceramica valenciana. (tecniques, formes, poble, llengua, i ubicacio de llocs de fabricacio). La pretesa teoria rupturista de catalanistes i acatalanats no es mes que la busqueda d´una excusa que els justifique una atra apropiacio indeguda d’una activitat propia de la poblacio autoctona valenciana creadora de la cultura i llengua valenciana.

Anuncios

23 marzo 2010 - Posted by | Etnologia valenciana

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: