Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D´ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CERAMICA (I)

L’importancia historica de la ceramica valenciana, element etnocultural que ha individualisat i caracterisat al Poble Valencià, no podia quedar al marge de la voracitat catalanista. Una mostra: la ceramica de Paterna, Manises o Alcora es compren en el llibre “Cerámica catalana”, (Barcelona: Destino, 1977). Pero independentment de destrellatats i ridiculs intents d´imperialisme, que nomes denoten la pobrea d’una cultura que els obliga a intentar apropiar-se de la dels demes, correspon preguntar-nos si parlem d’un element representatiu de la continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina, o si es tracta d’una activitat cultural importada pels “conquistadors”.

Guichard afirmà  en en 1984, en “Nuestra historia” que “un buen conocimiento de la evolución de la producción cerámica valenciana entre el siglo XII y el XIV permitiría sin duda una mayor aproximación al problema fundamental (…) de la continuidad o ruptura entre la Valencia musulmana y la Valencia cristiana. Encara que ell mantenia “un corte fundamental”, diu que “el estudio de la cultura material y particularmente de la cerámica, podría proporcionar datos que refuercen, o por el contrario que rebatan, esa tesis”. En el present articul anem a comprovar que les ultimes investigacions sobre la materia demostren la realitat de la continuïtat evolutiva entre la Valencia governada per musulmans i la Valencia governada per cristians, constatant, una volta mes, la falsetat de les teories rupturistes que tant interessen al catalanisme histeric. Posteriorment, estudiarém tambe els punts de continuïtat entre la Valencia musulmana i la premusulmana.

Es absolutament impossible considerar que la produccio ceramica valenciana es tracte d’una activitat implantada pels “conquistadors” catalans i aragonesos, perque convindrem en que es prou dificil que algu done allo que no te. En relacio a Catalunya, Coll Conesa, Martí Oltra y Pascual Pacheco, en el llibre “Cerámica y cambio cultural. El tránsito de la Valencia islámica a la cristiana”, referint-se a la “cerámica medieval del territorio catalán”, escriu que “sorprende elarcaísmo técnico que parece demostrar frente a lo ya conocido en Castilla y León”, informant-nos de “la escasa variedad formal de la tradición cerámica catalana anterior al siglo XIII”. Per l’atra banda, alguns aragonesos, han pretes que “Artallus de Luna”, aragones i beneficiari en el Repartiment de les“alqueriam de Paternam et Maneçar”, fon l’introductor de la cantereria en Paterna i Manises degut a les vinculacions de la seua familia en Vilafeliche i Muel, dos pobles de Terol en tradicio d’obra de terra. Lopez Elum, en “Los orígenes de la cerámica de Paterna y Manises (1285-1335)” demostra la falsetat de dita pretensio pel fet que “la incorporación de Villafeliche y Muel al señorío de los Luna se realizó muchísimos años después de que poseyeran Paterna”, a mes que, segons Isabel Alvaro, “La producción alfarera de Villafeliche debió comenzar en el siglo XVII…”, no trobant-se referencies respecte de Muel previes al XV. En “Cerámica y cambio cultural…”, es diu que “Carecemos de información arqueológica sobre la producción cerámica aragonesa anterior al siglo XIV”, de lo que es despren, que si existia, no havia de ser massa important.

Com lo expost en el paragraf anterior es innegable i el catalanisme busca penjar-se medalles d’uns atres enredrant com siga, Coll Conesa, en el llibre citat, procedix a parlar de “mudéjares” al servici de “magnates y colonos catalano-aragoneses formando una estructura social perfectamente piramidal”. En relacio a la manipuladora terminologia que usa el catalanisme, s’ha de saber que el terme “mudejar”, o musulma somes, es un terme inedit en l’ambit valencià en l’epoca de la que parlem. Eixe terme, gastat de forma indiscriminada, obvia l’existencia de cristians valencians en l’epoca de la “reconquista” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”), sense tindre en conte les numeroses i rapides conversions que hi hagueren, degut a la debil islamisacio de la major part del poble valencià. (vore “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià” ). Quan parla Coll dels “magnates y colonos catalano-aragoneses”, preten donar a entendre que els valencians, sense els “amos” de la inexistent “Corona catalano-aragonesa” no hauriem fet res de res. Manuel Acién, en “Terminología y cerámica andalusí”, critica el llibre de Coll, advertint la seua “concepción colonialista de los planteamientos de origen”, que li fa mencionar “a las zonas conquistadas por los feudales como territorio anexionado”, o als seus habitants com a “integrados”, afegint que es tracta de “formulaciones como mínimo exageradas y muy próximas a suscitar la indignación”. I hem de saber que el mallorqui Coll Conesa, que estudià en Barcelona, es el Director del Museu Nacional de Ceramica González Martí, segurament perque els politics de Madrit pensen que no existix ningun valencià digne de tal responsabilitat. ¿Qué hagueren dit els nostres Jurats d´est“hom strany”, que menysprea als valencians agranant de forma indignant cap al catalanisme?

Pero vorem com esta fabula que es monten alguns catalanistes i acatalanats es un atre invent interessat. Lopez Elum, en “Los orígenes de la cerámica de Paterna y Manises (1285-1335)”, escriu que “…si la introducción de la alfarería en Paterna hubiese sido asunto de cristianos…”, referint-se sense dubte als cristians que vingueren de fora, “la hubiesen seguido dominando o monopolizando…”, afirmant que “no fue así evidentemente”. Parla de l’absurt de considerar a la poblacio indigena valenciana “como mera mano de obra”, perque “si así hubiese sido, habrían pasado inadvertidos en la documentación”. Ben al contrari, la documentacio demostra que la poblacio autoctona “Actuaba con plena capacidad jurídica suscribiendo contratos directamente o bien, en ocasiones con cristianos en pie de igualdad”, dedicant un apartat a “La importancia de los mudéjares en la comercialización de sus productos”. (vorem com ell mateix dubta de que tots foren “mudéjares”). Per tant comprovem que tant la fabricacio com la comercialisacio de la ceramica, estigue en mans d’indigenes, que sense dubte s’aprofitaren dels canvis politics i comercials per a traure el maxim profit a una activitat que els era propia. L’autonomia d’actuacio de la poblacio autoctona, evidencia la seua adaptacio al nou sistema politic, possible, perque l’immensa majoria d’eixa poblacio no eren, sino descendents d’iberorromans que musulmans o no, s’entenien en la nova classe dirigent parlant en romanç valencià. Vorem a molts musulmans convertint-se al cristianisme.

Començarém per un poc d´historia i seguirém comprovant la continuïtat de tecniques, de formes, de poble, de llengua, i d´ubicacio de llocs de fabricacio.

L’importancia de Paterna i Manises en l’historia de la ceramica valenciana esta fora de dubte. El “Libre dels feyts” de Jaume I ajunta els dos pobles quan el rei nos diu: “e passam sobre Paterna, e sobre Manizes”. Nos conta com “Un sarray de Paterna” li comunicà “quens retrien la vila el castell i que quan aplegà,exiren a nos tots los sarrains e les sarraines ab gran alegria fent “a Deu gracies de les bones paraules que los hauiem dites, e hobriren nos les portes. De 9 de juliol de 1237 es la donacio del Repartiment a Artallus de Luna” de les “alqueriam de Paternam et Maneçar. VII idus julii”, prenent possessio d’elles en abril de 1238. A finals de 1304, els “Luna” vengueren el senyoriu de Manises al cavaller valencià Pere Boïl. Paterna passà a la Corona sent cedida a la ciutat de Valencia, qui l’arrendà als Boïl de Manises.

Vejam cites valencianes en relacio a l’obra de terra durant el periodo referenciat en el paragraf anterior. El Llibre del Repartiment, referint-se a Xativa cita un “…corralum in quo vendebantur cantari tempore sarracenorum…”. Els Furs de Jaume I parlen de “…olles, canters, e qualque altra obra de terra…” i de que“Cascu pusca francament, …fer en sos patis, e en sos camps, e en ses possessions olles, canters, teules, rajoles, e tota altra obra de terra. En l’inventari de bens de 20 de novembre de 1248 de l’aragones Arnau de Peralta, qui havia segut bisbe de Valencia des de 1243 fins a eixe any, es troba “unam scutellam pictam”, entre atres coses “apud Moroveteri”“apud Algesiram”“apud Xativam”, o “apud Xivam”. La lleuda de 1271 per a Valencia i el seu terme, exceptua l’obra de terra del pagament de l’impost, quan indica que olle, cantari et quolibet opus terra…nullum pedaticum donent”. En 1276 existia canterer en Cocentaina, per quan en el llibre de la Cort de Justicia llegim: “…que·ls demanas al canterer d´esta vila qui estava en Agost…”. De 26 d’octubre de 1285 es el docucument pel qual Mafomet Algebha, sarracenus Paterne ven a Arnau de Castellar “centum al(f)ollas ad opus olley…bonas sinceras et bene coctas”, per a ser entregades el mes següent, lo que implica l’existencia d’una important infraestructura. Degut a una disputa per les fites entre Manises i Ribarroja, s’acordà en 1304 que “…que.ls cabeços d´Alhetx hon es la terra de les alcolles siguen i romanguen a la senyoria de Manises…”.

L’activitat ceramica valenciana tingue un paró a mitant del XIV, per la dita “guerra dels Dos Peres” sent destruits alguns obradors ceramics per Pere I de Castella. Pero es recuperà molt pronte. De 1372 es l’encomanda de Pere el del punyalet de “cinc milia rajoles enverniçades, ço es mil blaves, mil blanques, mil morades, mil verts e mil deaurades”. En 1383, Eximenis, en “Lo regiment de la cosa publica”, destacà “la obra comuna de terra que es fa a Paterna e a Carçre axi com jarres, canters olles terraços scudelles, cresols, librels, rajoles, teules…”, citant “la obra de Manizes daurada e maestrivolment pintada”afirmant que “tot lo mon ha enamorat, en tant que lo papa e los cardenals e los princeps del mon per especial gracia la requeren e stan maravellats que de terra se puixa fer obra aixi exellent e noble”.

La fama de la ceramica valenciana i dels seus canterers s´estengue per tota Espanya i per tota Europa. El granadí ibn al-Khatib (1313 – 1374), escrigue que“Valencia was the home of pottery”, es dir que Valencia era la casa de la ceramica. (p 59 de “A shared legacy: Islamic science…”). En 1362 es celebrà un contracte per a l’eixecucio de paviments del Palau d´Avinyo propietat del cardenal Aubert Audouin. Els mestres d´obra valencians foren Johan Albalat i Paschasio Martin. En 1382 es signà un nou contracte per a les obres del Palau de Justicia de Poitiers del duc de Berry. En el llibre de contes de les obres (publicat per Lucien Magne en “Le Palais de Justice de Poitiers”. 1894), apareix “Jehan de Valence”, dit tambe “le Sarrazin”, a qui dien “ovrer de carreaux” i fea “…le vert et or”. Si passem de França a Italia, Mannoni, en “La ceramica medievale a Genova e nella Liguria” diu que l’importacio italiana de ceramica valenciana en els sigles XIV i XV,  “assume volumi giganteschi…”. Leonardo da Vinci (1452-1519), parla en el seu “Codice trivulziano” de que “Il fornello debbe innanzi che ti inforni il metallo, essere illotato di terra di Valenza…”, nomenant els “quadrelli crudi di Valenza. La fama, exedia Europa. Al-Tamegruti, historiograf de Ahmad I al-Mansur, sultan del Marroc (1578-1603),  nos conta que en el seu palau Al-Badi, “se sirvió una serie de manjares en platos deMálaga y de Valencia…” (trad. Henry de Castries, Paris, 1929).

¿Deixarém els valencians que els manipuladors de l’historia conseguixquen que nos furten la gloria d’haver tingut la ceramica mes important d’Europa durant l’epoca de la que parlem?

Anuncios

23 marzo 2010 - Posted by | Etnologia valenciana

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: