Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA. GELATS I REFRESCS. (I)

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA. GELATS  I REFRESCS. (I)

Els gelats i refrescs o begudes gelades, han segut i son caracteristics de l’etnologia valenciana. Per aixo, Rafael Espantaleón y Manuel de Juana, en “Bar y cafetería: Manual profesional” escriuen que “En España fueron los valencianos los que introdujeron el consumo de helado en todo el país, junto a sus tradicionales preparaciones de horchata, agua de cebada y limón granizado”. Considere interessant, vore a traves de cites o fites historiques, el protagonisme dels valencians en el tema de que tractem. Anirem des d’epoques recents a epoques anteriors.

I es interessant saber que la primera fabrica de gel artificial d’Espanya, es montà en el nº 113 del carrer de la Mar de la ciutat de Valencia. Antonio Aucejo, en “La física y la química aplicadas en la Universitat de Valencia” nos conta que fon Francisco de Paula Rojas qui “en 1863 diseña y monta la primera fábrica de hielo de Valencia que, por cierto, fue también la primera de España”.

Pero les fabriques de gel substituiren i foren la principal causa de mort d’una activitat anterior consistent en arreplegar, conservar i distribuir gel i neu naturals. En relacio ad esta activitat, Horacio Capel Saez, en “Una actividad desaparecida de las montañas mediterráneas: el comercio de la nieve” afirma que “En la región valenciana la nieve gozó de una extraordinaria popularidad. Posiblemente sólo en las regiones del sur de Italia -en estrecha relación, por otra parte, con Valencia- se conoció una popularidad tan grande…Fue en la ciudad de Valencia donde posiblemente se alcanzó el más elevado consumo por habitante de toda España”.

Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781), havia escrit que “somos particularmente los valencianos muy apasionados al frío, como que se consumen regularmente al año 16 mil cargas de nieve”. L’extensio i popularisacio de les begudes gelades en Valencia, sorprenia als forasters. Jean François Peyron en “Nouveau voyage en Espagne fait en 1777 & 1778”, parlava de l’excelent us que es fea en Valencia del gel, estranyant-se de que l’ultim dels treballadors valencians, prenguera tots els dies el seu got d’aigua gelada: “On fait à Valence un très-grand usage de la glace, le dernier des laboureurs boit presque tous les jours de l’année son verre d’eau glacée. I no era d’estranyar perque Pere Jacint Morlà, (ca. 1605 – ca. 1656), fea sigle i mig ya havia escrit en “Dècimes a la festa que feren los 41 cavallers de Montesa en lo temple a la Purissima Concepció”, que “…en este temps que corre, tot és…aigua de neu y confits, comedies, bous y porrats”.

L’activitat relacionada en el fret natural, aplegà a una importancia tal, que fon objecte d’imposicio d’imposts. L’any 1620, s’estipulà en relacio al gel que “si aixi com fins ara se ha usat e acostumat portar neu per a refredar, se volgues introduir portar gel pera el dit efecte, se haja de pagar lo mateix o consemblant dret que per cada carrega de neu”. Les Corts de 1604 havien acordat “que cada carrega de neu que entrara en la present Ciutat y demes ciutats, viles y llochs del present Regne, y arrabals de aquelles y de aquells se hajen de pagar vint sous”. Est impost fon conegut com a “gabellot de la neu”.

Si continuem arrere, a l’any 1597, resulta que “Hieronymo Cortes, natural de la Ciudad de Valencia”, nos posa en coneiximent en el seu “Libro de phisonomia natural y varios secretos de naturaleza”, que en la Valencia del XVI, no a soles es geleven les begudes sino que es coneixia ¡com congelar-les! Nos ho descobrix en la part del llibre sobre el “Secreto de vna redoma que estando llena de agua y puesta boca abaxo no se derrame”. En acabant d’explicar com fer-ho en neu i sal, nos conta que el “Duque de Gandia, Don Francisco de Borja que este en el cielo, pues embio vna redoma llena de agua elada por el verano al señor Patriarcha don Iuan de Ribera Arçobispo de Valencia: el qual en recompensa de tan curioso secreto, le embio otra redoma llena de vino elado, que fue mayor marauilla”. Este fet tingue que succeir entre l’any 1569, en que Joan de Ribera fon nomenat arquebisbe de Valencia, i l’any 1595, en que muigue Francesc de Borja, VI duc de Gandia.

Dificilment sera casualitat, que la primera monografía europea sobre l’us de la neu titulada “Tractado de la nieue y del vso della”, fora escrita en 1569 pel mege valencià, Francisco Franco, naixcut en Xativa cap a l’any 1515 i provablement descendent de judeus conversos (“Los conversos y la inquisición sevillana” de Juan Gil). L’obra la publicà quan residia en Sevilla i en ella, el valencià s’estranya de que en eixa ciutat no es conega l’us de la neu: “Es cosa estraña ver en Sevilla como se tracta entre todas personas de la nieve como cosa tan nueva para esta ciudad porque los naturales no solo no han gozado del beneficio de la nieve…”. En relacio als beneficis que es podien obtindre de l’us de la neu, Franco es referix tant a l’us curatiu del fret, com al plaer que  podia donar en moments de calor: “No ay que dubdar sino que la beuida fria agrada mucho…No ay cosa que se yguale al consuelo que da un vaso de agua fria al que tiene sed. E quando no es fria no la beuemos…”. Sense dubte, en Xativa, ciutat natal del nostre valencià, l’us de la neu en estiu, havia de ser popular.

La data de 1546 o 1549 es tambe important per a entendre la relacio dels valencians en l’historia de l’us del fret natural. Diverses fonts nos parlen d’un “invent” del valencià Lluis de Castellvi. Ho vorem en cites dels s. XVIII i del XVII.

En el s. XVIII, Sir John Talbot Dillon, en “Travels through Spain…” (1781) nos diu que “The method of cooling water, and preserving in the celers or caves, was first introduced into Spain at Valencia, by Don Lewis Castelvi…”, es dir que el metodo de gelar aigua i mantindre la neu en caves fon introduit pel valencià Lluis de Castellvi des de Valencia a tota Espanya. El valencià Pasqual Esclapers, en “Resumen historial de la fundacion i antiguedad de la ciudad de Valencia…” (1738), escriu per a l’any 1549 que “Inventa Don Luis Castelví el modo de guardar la nieve, i resfriar el agua”. El franciscà de Madrit, Álvarez de la Fuente publicà l’any 1729 el llibre “Succession pontificia: epitome historial de las vidas, hechos”, a on referint-se a l’any 1549 escriu que “Y también en este año, Don Luis de Castelvi, Valenciano, inventó el enfriar bebidas con la Nieve, discurriendo el artificio de los Pozos, para conservarla desde el Invierno hasta el Verano”.

Si parlem de cites del s.XVII, Rodrigo Méndez Silva, (ca.1600-1670), en “Población General de España”, escriu que “En el mismo año 1546 se viò en España el primer coche y D. Luis de Castelvi, Valenciano, inventò enfriar las bebidas con nieves y los poços para conservarla”. El valencià Gaspar Escolano, l’any 1610-1611, nos conta en el llib.8 cap. 28 de la seua “Historia de Valencia, que fon el valencià Lluis de Castellvi, qui l’any 1549, ideà la forma sistemàtica de guardar la neu per a traure-li partit. Nos diu: “A este caballero le debe España el uso de guardar la nieve en casas en las sierras donde cae, y el modo de enfriar el agua con ella. Porque no conociendo generalmente otro medio para eso que el del salitre, fue el primero que puso en plática en la ciudad de Valencia el manejo de la nieve: que ha sido (demás de único regalo) singular ahorro de modorrias, tabardillos, calenturas pestilentes…de donde nos quedó a los Valencianos llamarle a este caballero D. Luis de la Nieve”.

Pero es segur que el “invent” de Lluis de Castellvi consistí en perfeccionar i donar a coneixer en uns atres llocs una técnica preexistent. Si be es cert, que l’immensa majoria de les construccions relacionades en pous de neu que nos han aplegat son posteriors a mitant del XVI, algunes de les actuacions d’eixe moment podrien haver consistit en fer “casas en las sierras” o “cases” sobre pous preexistents. La denominacio de “casa de neu”, la trobem en el “Llibre de memories d’en Miquel Aznar”, demostrant-se lo pronte que entraren estes construccions en el trafic comercial. Llegim: “Item, en lo any 1582 comprí huna casa de neu en terme de Cosentayna…Item en lo any 1583 a 25 de abril comprí tres cases de neu plenes…en lo terme de Agres…”. Sent que les denominacions populars que ha sobrevixcut son “clot de neu”, “pou de neu”, “cava de neu”, “nevera”, o “nevero”, es dificil dubtar de que es tracta de denominacions anteriors a “casas en las sierras”, o “cases de neu”.

Que previament a “l’invent” de Lluis de Castellvi ya era conegut tant el sistema de conservar la neu com el de gelar begudes, es un fet facilment demostrable. Pero fruir del fret de gelats i begudes era considerada una costum no adecuada, extremada i viciosa. Pedro Mexía, (1497-1551), l’any 1547, en “Diálogos o coloquios”, referint-se a temps passats diu que “no había los extremos de agora, ni las invenciones de los salitres, ni nieves, ni los pozos ni sótanos buscados en los infiernos…”. L’eclesiastic Antonio de Guevara, (1480-1545) en el “Libro primero de las epistolas familiares” (1539), el considera un vici quan diu que els romans foren vençuts “con vicios u deleytes dellos” citant entre eixos vicis enfriar con nieue el beber. Podria ser que haguera vist eixe “vici” entre els valencians, sent que havia estat en Valencia d’inquisidor l’any 1525. En 1530, Luis Lobera de Ávila (1480?-1551), en “Vanquete de nobles caballeros” (1530) no considera adequat gelar la beguda, lo que comprovem perque escriu que la beguda que es servix en taula “…ha de ser fría e no enfriada a la nieve, ni agua de nieve…”. Per lo vist, no seria estrany que els valencians jugarem en eixa epoca un important paper en el canvi de mentalitat en quant a que el beure fresc passara a ser considerat d’un vici a un plaer. Hem de tindre en conte que en el XVIII, els meges de l’epoca encara estaven pegant-li voltes a si beure fresc era bo o roin per a la salut. Per aixo Félix Fermín Eguía y Arrieta, en “Escrito phisico politico: las utilidades y daños que trae la agua fria…” (1752), escriu que diuen que “Fulana y fulano ha practicado y bebido Orchata helada, Agua de limón y todas las demas bebidas y no les ha hecho novedad…”

Tornant a l’ambit valencià, en el s XV, Jaume Roig en “Lo Spill”, nos parla de que “Ffeya fer fresch / molt çitronat”, poguent-se referir a l’us medicinal del fret quan diu que “moltes madrines / mil medeçines / meneschalies / he burleries / unten he faxen / sovint desfaxen / refreden, guasten”. Sanchis Sivera en “Vida íntima de los valencianos en la época foral” sospita que “…el uso de los helados fue en Valencia muy general y de variadas clases, según la materia que servía para su confección”.

Hem comprovat que els valencians hem destacat historicament en relacio a l’us del fret. En el proxim articul estudiarem si es tracta d’una caracteristica etnologica importada pels “conquistadors” de Jaume I o be era part de la cultura dels descendents dels iberorromans valencians en que es trobà Jaume I.

30 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Deja un comentario

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: L’ORCHATA DE CHUFA (i II)

Si estudiem l’etimologia de la paraula ‘orchata’, els etimolecs nos diuen que podria derivar de ‘hordeata’, del llati ‘hordeum’, en valencià ‘ordi’, i en castellà antic ‘ordio’. En la llengua valenciana actual, ‘ordi’, practicament s’ha perdut, contrariament al català, i solem dir ‘civada’. La rao es troba en que antigament, en llengua valenciana, el concepte de ‘civada’ incloia el de ‘ordi’, cosa que podem comprovar en els “Statuts e ordenacions de Algezira” quan parlen de “…tot hostaler o venedor publich de civada, ço es, ordi, avena, spelta, arroç…”. Vegem que la paraula ‘civada’, es un generic procedent del llati ‘cibus’, que vol dir aliment. Justetament al contrari ha succeit en relacio a la parella ‘blat’-‘forment’. En català, practicament s’ha perdut ‘forment’ i sempre diuen ‘blat’. I al reves de lo que es pensa, no eren sinonims, perque ‘blat’ era un generic com ho era ‘civada’. Ho comprovem per la mateixa font: “…qui comprarà en la ciutat de Xativa e terme d’aquella blat, ço es, forment, ordi, paniç, adaça avena, centeno…”. Per a acabar-ho d’arreglar, els acatalanats nos enredren mes, perque en català li diuen ‘civada’ a lo que en llengua valenciana diem ‘avena’, en contra dels testimonis historics que hem vist.

Puix be, inicialment la paraula ‘orchata’, es relacionava en una beguda dolça, resultat de posar certes llavors machucades en un liquit, per a aprofitar la seua substancia com a reconstituent o en finalitat curativa. En “Florilegio medicinal de todas las enfermedades…” (1712), Juan de Esteyneffer, nos parla de “…las Horchatas, que llaman en latín Emulsiones de las semillas frías, como son de los Melones, Sandías, Pepinos y algunas especies de Calabazas…”. Es interessant saber que ‘emulsio’ ve del llati “emulsus” o esmunyit, fent referencia per tant, a que s’esmuny la substancia de les llavors.  El Diccionari d’Autoritats (T. IV-1734), nos diu en la veu “Horchata”, que era una “Bebida que se hace de pepitas de melón y calabaza, con algunas almendras, todo machacado y exprimido con agua, y sazonado con azúcar”. Estos remeis curatius, els trobem referenciats en “Lo proces de les olives”, quan Baltasar Portell fa referencia a lo que es troba al voltant dels vells sense forçes: “d’on hixen ulleres, / lavor de melo, / pinyons, hi legir sovint lo Salmista”.

El Diccionari d’Autoritats que hem citat, nos dona el motiu pel qual es dia ‘orchata’ a eixes begudes de substancies de llavors: “Dixose assi quasi Hordeata, porque las mas veces se hace con água de cebada”, es dir, que el liquit en el que es posaven les llavors machucades, pareix ser que antigament, era aigua de civada. ¿Podria ser la rao de l’intima relacio entre l’orchata i l’aigua de civada, el que antigament poguera haver-se fet l’orchata de chufes en una base d’aigua de civada? Esta estreta relacio que ya hem comprovat, l’expressa de forma significativa Richard Ford, que vixque en Espanya de 1830 a 1834, en el seu llibre “Gatherings from Spain”, quan escriu: “At Madrid, an agreeable drink is sold in the streets; its called “Michi, Michi”, from the Valencian “Mitj e Mitj”, “half and half” and its unlike the heavy wet mixture of London, as a coal-porter is to a pretty fair Valenciana. It’s made of equal portions of barley-water an orgeat of “Chufas”, and its highly iced”, volent dir que “en Madrit, es sol vendre pels carrers una agradable beguda dita “Michi, Michi”, del valencià “Mitj e Mitj”, i que es pareix a la mescla de Londres com un carboner a una preciosa valenciana. Es fa en parts iguals d’aigua de civada i orchata de chufes i es servix gelat.

En relacio a les primeres cites en valencià, trobem ‘orchata’ o ‘orjata’ en el “Coloqui nou en que Tito Bufalampolla y Sento el Formal conten la Maestransa que es feu el 20 de Febrer de este any 1789 en Valencia…ab motiu de haver pujat al Trono de Espanya el Senyor Don Carlos Quart” a on llegim: “Tit: Vaix trobàr / aigues de totes maneres / gelades, llimò, imperial / llet, orjata, rempujòn / canella, y triquilitrach…”. La trobem per tant en un context de festes populars.

Si parlem de primeres cites en castellà, el català Balañà escriu que “les primeres citacions del mot castellà horxata (sic) (i del català orxata), són documentades ja al segle XVIII”. Uns atres ‘sabuts’, no paren de repetir-ho. Pero no es de veres, perque a continuacio vorem, que en castellà, la paraula ‘horchata’, es troba perfectament documentada en el sigle XVII. I no a soles aixo. Anem a vore com ‘orchata’ era una paraula d’us comu, es dir d’us ordinari o vulgar en la Valencia d’eixe sigle. Nos ho diu Diego Antonio de Robledo, en l’edicio del seu llibre “Compendio cirurgico vtil y prouechoso a sus professores”, dedicat a la “Soberana Reyna de los Desamparados” impres en Valencia l’any 1694, quan parla de “la emulsión de las quatro simientes frias mayores, a la qual comunmente llaman horchata. Per aixo, podria ser que Corominas encerte quan pensa que la paraula “orchata” puga tindre “un origen mossàrab de València: un orğata>orčata (en la pronúncia apitxada de la capital)”. La falta de documentacio, podría deure’s a que en els escrits, la paraula comu o popular “orchata” podria haver-se evitat, donant exclusivitat a la forma “ordiat”. Cristofol Mari, en “La xufa i els gelats tradicionals…”, escriu que esta teoria es veu reforçada pel fet de que a Marroc s’utiltitza la paraula ‘rocata’”. Els que volen que la paraula no siga valenciana, han inventat que el sufix “ata” no es propi de la llengua valenciana, que de ‘molt d’ordi’, hauria d’haver evolucionat en ‘orchada’ i no ‘orchata’, oblidant evidentment, que en llengua valenciana, de ‘molta faena’, tenim ‘faenata’.

Per aixo, des d’un punt de vista etimologic, tambe existix la possibilitat de que la paraula ‘orchata’ siga la denominacio d’una beguda elaborada pels valencians descendents dels iberorromans en que es trobà Jaume I, els quals parlaven en el romanç valencià orige de la nostra llengua valenciana. Els valencians, hem d’evitar que es creguen que tenim la sanc d’orchata i defendre tot lo nostre que a uns atres els agradaria que fora d’ells. Com l’orchata, sense estar ben gelada, no seria lo mateix, en el proxim articul analisarém la relacio dels valencians en els gelats i refrescs.

28 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: L’ORCHATA DE CHUFA (i II)

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: L’ORCHATA DE CHUFA (I)

En acabant del articul sobre la chufa valenciana, (Vore “Notes d’etnologia valenciana: la chufa”), es evident que toca parlar de l’orchata valenciana de chufes. “Puedes presumir de tu horchata, amiga chufa”, escrivia Alvaro de Laiglesia en “La gallina de los huevos de plomo”, afegint que “no hay refresco que pueda compararse con ella”. Teodor Llorente en la p. 473 del Vol II de “Valencia”, va escriure en relacio a l’orchata de chufes, que “en toda España suena a valenciana pura”. I es que, la fama conseguida per l’orchata valenciana, ha fet que s’haja convertit en la beguda refrescant sense alcohol que identifica a tota Espanya en l’estranger.

L’orchata de chufes, es el resultat de passar-li a un liquit la substancia de la chufa. Gaspar Escolano, (1560-1619) en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, nos conta que s’obte, “majadas las chufas y exprimido su çumo por un paño”. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781), diu que es fa a partir de chufes “bien majadas y filtradas por un trapo su leche…”. I eixos son els principis que l’actualitat regulen el proces de fabricacio de l’orchata, independentment de que les tecniques estiguen mes o manco industrialisades.

Si pensem en les propietats alimentaries o medicinals de la chufa, es evident que l’immensa majoria d’elles es troben en l’orchata de chufa. L’us medicinal de l’orchata es conegut perque es troba present en tractats antics de medicina, consistents en una serie de beurages, fets a partir dels mes increibles i exotics ingredients. Si parlem de l’us alimentari, segurament formaria part de la costum de les classes baixes. Les classes altes no entendrien un aliment consistent en un liquit obtingut a partir de chicotetes raïls d’una brossa.

Pero l’us de l’orchata, que ha fet que es popularisara a tots els nivells, ha segut l’us com a lo que hui entenem per ‘refresc’. La relacio dels valencians en l’us de la neu i del gel ha segut fonamental en que els gelats valencians siguen els mes famosos de tota Espanya, mereixent un nou articul que titularém “Notes d’etnologia valenciana: gelats i refrescs”.

I un element tipic de l’etnologia valenciana, com l’orchata, no podia quedar lliure de l’atac dels estranys de sempre i d’alguns de casa. Que alguns catalans volen apropiar-se d’ella, ho constatem quan Jaume Fàbrega inclou l’orchata dins de la “cuina catalana”, en el seu llibre “El gust d’un poble: els plats més famosos de la cuina catalana”, dient que es una beguda “coneguda arreu dels Països Catalans”, encara que segurament per vergonya afigga que “i també a fora”. Que a uns atres catalans els agradaria traure a l’orchata del seu lloc entre les tradicions immemorials valencianes, ho comprovem quan parlen d’ella com a “aparició” succeïda en el sigle XVIII, com fa Balañà, en “Els noms àrabs de la xufla…”, quan afirma que “ja fa temps que l’aparicio de l’orxata de xufles fou datada correctamente a mitjan segle XVIII”. Com els acatalanats valencians es llimiten a repetir com a mones lo que diuen els “cientifics” catalans, l´alborayenc Martí Adell, en “La xufa i els gelats tradicionals…”, citant a Orellana del s. XVIII, afirma que “aquest seria el moment de l’aparicio de la nostra orxata. Tambe hi ha d’aquells que es fien de qui no son de fiar, com Carlos Azcoytia, qui escriu en “Historia de la chufa, de la horchata y las hemorroides de Jaime II de Aragón” que “la horchata de chufas debe de ser una invención de comienzos del siglo XVIII”.

Com crec que defendre-nos dels atacs d’alguns catalans desficaciats, catalanistes renegats i uns atres destrellatats, es una obligacio dels valencians, anem a comprovar tant el caracter exclusivament valencià de l’orchata de chufes, com que no es tracta d’una beguda “apareguda” o “inventada”  ni “a mitjan segle XVIII” ni a “comienzos del siglo XVIII”.

El caracter valencià, el despacharém en una cita de Edouard Charton, qui en el vol. 3 de “Le tour du monde… ”, publicat l’any 1862, diu que “Dans la plupart des villes d’Espagne, on trouve des orchaterias de chufas; cette industrie est exclusivement exercée par des Valenciens, qui débitent leur orchata sans quitter le costume de leur province”, es dir que en la major part d’Espanya es troben orchateries, sent una industria exclusivament eixercida per valencians. ¿Els ha quedat clar als catalans absorcionistes i assimilacionistes?

I a continuacio anem a vore en cites, qué passà en relacio a l’orchata en el sigle XVIII, sigle del pretes “invent”. En el “Semanario de agricultura y artes” d’1 de maig de 1800 es dia que: Los valencianos han introducido en Madrid y en otros muchos pueblos de España el uso de la horchata de chufas, de que se hace un gran consumo en verano”. Cavanilles, en “Observaciones sobre la historia natural” (1795) diu dels torrentins que “Gran número de ellos pasan en Madrid el verano vendiendo orchata de chufas y agua de cebada, donde á fuerza de sudores y economía ahorran algo para pasar el invierno”. En el “Diario de Madrid” del “Domingo 12 de febrero de 1797” es dia que qui es trobara un “tenedor de plata…le entregará en el puesto de orchata de chufas que está en la carrera de S. Gerónimo nº 11”. En la mateixa publicacio de l’any 1793, es parla “del Valenciano que vende orchata de chufas y agua de cebada”. Per la “Real orden sobre los adeudos de alcabalas de los gremios menores de Madrid” de 18 de giner de 1788, sabem que los vendedores de agua de cebada y orchata, estaven inclus organisats en gremi, sent que es parla dels seus deutes, lo que implica un establiment anterior. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781), parla de que “De pocos años a esta parte, se han dedicado algunos valencianos, assi en esta ciudad como principalmente en Madrid, a vender en los veranos para refrescar, agua de Cevada mixturada con leche de chufas, resfriada con nieve, o de chufas solamente”. Com a curiositat, hem de saber, que els catalans de Barcelona no fruiren asiduament de l’orchata, fins a l’any 1836. Eixe any, Manuel Arnal o el tio Nelo, vestit de llaurador valencià, els ensenyà als de Barcelona lo bo que era pendre’s una bona orchata en l’estiu, i un bon chocolate en bunyols en l’hivern. Ya fea alguns anys que Ignacio Ruiz de Luzuriaga, en la p 82 de les “Disertaciones físico-médicas” (1796), havia explicat com treballaven els orchaters valencians: “Los tratantes de la orchata de chufas recogen la emulsion de las chufas remojadas y molidas en barreño vidriado, y endulzándola luego con la miel ó palo dulce, la enfrían en las garrafas de peltre”

De les cites del paragraf anterior podria extraure’s, que a mitant del XVIII, alguns valencians iniciaren la comercialisacio de l’orchata de chufes. Pero… ¿Vol dir aixo que l’orchata de chufes no existia en anterioritat? ¿Pot haver algun descervellat que pense que el suc de taronja no l’havia “inventat” ningu fins a que no es començà a vendre’s en public? ¿Quin “cientifisme” de secà es aço?

Anem a vore, com l’orchata de chufes, existia previament a escomençar a comercialisar-la. L’any 1729 en que es publicà el tom II del Diccionari d’autoritats, en la p 337 en que es troba la veu “Chufa”, es diu que Hácese de ellas una bebida mui semejante à la orcháta, mui sana i sabrósa. Eixe mateix any, Carmen Simón Palmer ya la detecta en el seu llibre “La cocina de Palacio” (p 60), sent que es serviren 20 “azumbres” d’orchata a un cost de “seis reales” (AP. Felipe V. Caja 172). Gaspar Escolano, (1560-1619) en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, parla de les propietats medicinals de l’orchata, quan referint-se a les chufes diu que “Su leche o zumo, limpian las enfermedades del pecho y del costado y mata la calentura ética. Por lo cual majadas las chufas y exprimido su çumo por un paño le dan a bever nuestros físicos rebuelto en el caldo a los ethicos y que padecen tos”. En un receptari manuscrit que hi ha en la Biblioteca Nacional (Ms. 2019), trobem De como se ha de hacer la leche de las chufas. El manuscrit es de clara inspiracio valenciana, sent que es parla de “mi Señora de Valencia”, de l’engüent “que se haze en Gandía” o de “Como se hacen las nuezes en Valencia”. El manuscrit, podia haver-se escomençat a escriure en el XVI, vent que es parla del duc de Calabria (1448-1550). Encara que les chufes es l’ingredient principal de “la leche de las chufas”, es tracta d’una beguda dolça, que porta tambe “cinco o seys almendras peladas y una migaja de pan…caldo echo de media gallina y un pedaço de pierna de carnero”. Es diu d’esta la beguda que “es cosa muy buena para engordar y refrescar”. Comprovem, que l’orchata, suc o llet de chufes, sense cap de dubte, no es tracta d’un invent del s. XVIII, formant part de begudes mes elaborades.

Pero encara hi ha mes. Resulta, que en el s XVI, l’orchata valenciana ya tenia fama en l’estranger. Ho sabem perque, en el llibre “Tadkirat Uli Al-Albab” o “Memorandum per a inteligents”, escrit per Dawud b. Omar “al-Antaki” o d’Antioquia, mort l’any  1599, es parla de la chufa com a element medicinal, dient-se que “en Austria es beu el suc com si fora llet i en ell es prepara en Espanya una beguda refrescant. No crec que siga necessari especificar a quina part d’Espanya havia de referir-se. S’afig en el llibre, que per a fer eixe suc de chufa o orchata, es mol la chufa deixant-la a remulla en aigua durant una nit. En acabant d’escorrer-la, es cola i es beu el liquit en sucre. ¿S’està parlant o no de l’orchata? Curiosament, esta recepta de l’orchata, del s. XVI, es troba en el treball “Els noms arabs de la xufla”, l’autor del qual, diu que la “aparició” de l’orchata es de “mitjan segle XVIII”. I es que no hi ha pijor cego que qui no vol vore.

Si com hem vist, la chufa es un producte d’un cultiu que sense dubte es donava en la Valencia de l’epoca de dominacio musulmana i probablement en epoca anterior, resulta dificil pensar que no es coneguera el seu aprofitament per a fer orchata de chufes. Un estudi de la paraula “orchata”, pot donar-nos mes indicis. Ho deixarém per a una segon part.

28 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: L’ORCHATA DE CHUFA (I)

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (i III)

Com l’etimologia pot donar-nos pistes sobre l’orige i antiguitat de la paraula “chufa” entre els valencians, raonarém sobre el tema.

L’etimolec català Corominas, dona preferencia a la “xufla” catalana, dient que ve de les variants “sifilare”“sufilare” del  llati “sibilare” o chiular, mantenint a continuación que “chufa” es una “variant” que “es deu a infuència del sinonim trufar”. I es queda mes ample que un palloc. Molt al contrari, el Diccionari de la Real Academia de la llengua Espanyola, afirma que la paraula “chufa” prové “Del lat. cyphi, perfume de juncia”. Comprovem que catalans i castellans tiren cadascu cap a sa casa, i res diuen de que historicament la paraula “chufa” ha segut considerada d’orige valencià.

Si estudiem l’etimologia proposta per Corominas, hem de saber, que en l’ambit occità, existix documentacio antiga a on trobem “chufla” i“chifla”, a la que posteriormente s’afig “trufa”, en el significat de “raillerie, moquerie, plaisanterie” o burla. (vore “Dictionnaire de la langue des troubadours…”). Pel“Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales” sabem que Dozy atribuia la confluencia de “trufa”“truffe” ad eixe significat, pel fet de les burles de les que eren objecte els buscadors de trufes per la dificultat de trobar-les. D’eixe orige i en eixe mateix significat, provenen sense dubte, les castellanes “chiflar”,“chuflar”“chufar” i els derivats “chiflado”“cuchufleta”. A continuacio estudiarém la possibilitat de que la “chufa” de la chufera tinga este orige etimologic, negat clarament pel DRAE.

En primer lloc, hem de saber que no es estrany que dos paraules homonimes tinguen un orige etimologic distint. Per eixemple la “reja” castellana, ve del llati “regŭla” quan vol dir “rella” i te orige en el llati “regĭa”, quan vol dir “reixa”. I convindrem que l’orige propost per Corominas no pareix raonable, sent que la relacio que hi ha entre la “chufa” d’una chufera i un chiulit, es com la que existix entre una figa i les rodes d’un tramvia, es dir no cap. Tampoc es gens facil de trobar la relacio entre les chufes i les trufes, tant des d’un punt de vista fisic, com perque les chufes no son dificils de trobar com les trufes, senzillament perque no es busquen, es cullen d’a on es sembren. Per ultim, l’inestabilitat dels “chuflar”, “chiflar” i “chufar” occitans i castellans, que per eixemple, es donen simultaneament en “Vices et Vertus” del s. XIV, es absolutamente inexistent en l’ambit valencià, que, quan es referix al tubercul de la chufera, gasta invariablemente la paraula “chufa”. L’intencionalitat de Corominas en donar preferencia a la catalana “xufla” front a la valenciana “chufa”, es presenta en dos linees en les quals diu dos mentires. Escriu Corominas que“Com a nom del tubercle ‘xufflas’ apareix per primera vegada en una cobla valenciana de la 2ª meitat del s. XVI p.p. R hisp IX 266”. I es mentira, tant que siga la primera documentacio de la paraula, com ya hem vist, com que la citada cobla siga valenciana. Ho comprovem acodint a la “Revue hispanique”, Tome 9, 1902. L’autor de l’edicio, R. Foulché-Delbosc, en ningun moment diu que la cobla siga valenciana. Si llegim el fragment de les “xufflas”, diu: “Fue diziendo de Valencia: / ‘anem a sopar al Grau, / talau manut, y menjau, / sort ab molta diligencia, / sen experiencia, / dexas casquetas / i oralletas / torrar xufflas y xulletas / lo matxuquet / l’ansisamet, las neulas y vi procas’ / y trescientas cosas mas”. I llegim preciositats com “Manut” per menut, “d’exas” per d’eixes, “casquetas” per casquetes, “oralletas” per orelletes, “neulas” per neules, que posen clarament de manifest una cosa: ¡Català a la vista!

En relacio al tema de que tractem, considere interessant l’estudi de la primera cita de la paraula “chufa”, que trobem en l’expressio “txufex de rouax”, pressent en el manuscrit del “Regimen sanitatis ad regem Aragonum” (1305-1308), d’Arnau de Vilanova (“ms. Latinus 6.978” de la “Bibliothèque Nationale” de Paris).

I hem de saber que en la lliteratura occitana anterior i coetanea, trobem expressions paregudes en un significat molt distint. Guillem de Berguedà (1138-1196) escriu de “chuflas de Roaix”, Piere Cardenal (1180-c. 1278) sobre “trufas de Roais” i Cerverí de Girona (1259-1290) parla de “inffles de Roaix”. Per a entendre lo que volien dir, es necessari coneixer que en l’ambit occità, la paraula “Roays” (de l’arap “Ar-Ruha”), es referia a l’antiga ciutat d’Edessa, hui Urfa o Sanliurfa en Turquia. Ho comprovem perque en la “Historia hierosolymitana” es parla de “Civitatis Roais, id est Edessae, o perque Marcabrú parla d’eixir a recuperar la ciutat que, presa pels creuats l’any 1099, havia segut perduda l’any 1144: “e si es pros yssira ves Roays. En este mateix ambit, les noticies que aplegaven de lloc tan lluntà i exotic, eren objecte de burla per la presumible falta de credibilitat, per aixo eren “chuflas”, “trufas” o “inffles”. Concloem per tant, que les expressions reproduides feen referencia a les mentires o burles que venien d’Edessa.

Passant a referir-nos al “txufex de rouax” d’Arnau de Vilanova, es impossible dubtar de que “txufex” pel context en que es troba, es referix al tubercul que en llengua valenciana diem “chufes”. Pero, ¿qué vol dir “de roaux”? Segons Balañà, podriem trobar-nos davant d’un arabisme (de l’arap “(ar) ru’àix”), que faria referencia a la part aerea d’una planta, de la qual les “txufex” serien els tuberculs. “Rouax” seria per tant la “chufera” que produix “txufex” o “chufes”. Com a reforç d’esta hipótesis tenim que Eximenis, en “Lo terç del Crestià”, escriu que “diuen alscuns que tenint en la bocha roaix, tol la set”, podent estar referint-se, al producte del “roaix”, es dir a la chufa.

Els copistes occitans del “Regimen sanitatis” del valencià Vilanova, influenciats per l’expressio que coneixien en relacio a les mentires o burles d’Edessa i sent que la paraula “chufes”, referida al tubercul, havia de ser-los desconeguda, escriuen en els distints manuscrits, “confles” “trufflas”“xufles”, o “truphes”. I el “rouax” del que hem parlat, el trobem com “roays”“rogas”“romays”– (vore “Arnaldi de Villanova, Regimen sanitatis ad Regem Aragonum” de Trias Teixidor). Per tant, en este ambit, no es gens d’estranyar que la confusio entre “trufa”, i “chifla” o “chufla”, donara lloc a solucions tan desficaciades com “trufla” o “xufla”, com diuen els catalans, pareguent, efectivament, que van de chança.

Per tot lo expost, pareix de prou mes trellat l’orige etimologic propost per la RAE, que aquell que es preten des d’ambits catalans. Una proposta historica, la trobem en Gaspar Escolano (1560-1619), qui en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, parlant de la chufa, diu que “El nombre que en Valencia les damos de chufas, es el de juncias, corrompido el vocablo. En relacio a esta proposta, els etimolecs podrien estudiar la possiblitat d’un orige a partir del llati “iuncĕa” o paregut al junc (d’a on ve “junça”, que no “jonça”), que en contacte en “tufer” o tubercul, (variant documentada de “tuber”), podria haver donat la paraula, “chufera” o “junça chufera”. Resulta interessant saber que el sevillà Ibn Abdun (final s XI), parlant de la Su’da iraquiyya o su’da bustaniyya, diu que “En latin se llama yuncha uartaira”, es dir, junça que es cultiva o junça d’horta, afegint que “los ayam la adjetivan, ‘fina’, es decir estera o alfombra” (Glosario de voces romances de Asin Palacios). No obstant, tambe podria estudiar-se la possible relacio en el grec “ku-pa-ro” que deriva del hebreu “kôpfer”, d’a on prove el llati cyperus. Tampoc hi hauria que oblidar el sanscrit “kûpa” o buit, d’una raïl “Kub”, que denota forma redona, i que ha donat derivats en grec, i en llati com “cumba” -barco- o “cupa”, -cup o tonell-. Eberhard Gottlieb Graff en “Althochdeutsche Sprachschatz” detecta la forma “kuofa” i aspirada “chuofa”, presumint l’existencia d’una forma antiga “kûfa”, que podria, ¿per qué no? tindre un orige comu al de la paraula “chufa”, la qual complix tant la condicio de la forma redona com de “contindre” suc o liquit en el seu interior.

Tinga l’orige exacte que siga la paraula “chufa”, lo que no hi ha dubte es de que es tracta d’una veu d’orige valencià i premusulmà. D’orige musulmà son la “cabbasisa” siciliana i el “habagigi” italià, pero no la “chufa” valenciana. No nos la pogueren dur els “conquistadors” de Jaume I, pel fet de ser-los desconeguda i impropia. I com en eixa epoca sí era propia del romanç valencià dels descendents dels iberorromans en que es trobà Jaume I, els castellans la varen adoptar lliteralment i els catalans la deformaren a “xufla”. Es curios coneixer l’increible extensio de la paraula “chufa”, que des de Valencia ha passat a tota Espanya, gastant-se en el Marroc, en Orà (Alger), en llengua shona o llengua bantu de Zimbabwe, en rumà, “ciufa” i en angles, junt en els sinonims earth almond, rush nut, tiger nut o yellow nut grass.

Acabarém repassant el proces de “plantada”, “collida”, “llavada” i “secada” de les chufes tal i com es fea antigament, comprovant el ric vocabulari genui de la llengua valenciana, del qual una part important, compartim exclusivament en tortosins.

La “plantada” del “chufar” que no “xuflar”, que te lloc entre abril i maig, es fea sembrant-se les chufes “a colps”, que no a “cops”, a un “eixem” que no un“forc” de distancia, obrint-se clotets en un “palustre”, deixant caure la chufa, i passant-se a continuacio la “entauladora”. S’havia de triar entre les dos varietats autoctones que son la “llargueta d’Alboraya” i la “armela de Bonrepos”. Una volta brotada la “chufera”, es feen solcs als dos costats de la linea de plantacio i se “acavallonava”. El vent i alguna tronada, podia produir el “gitat”“tombat” que no “ajagut” de les chuferes, reduint-se el rendiment de chufes.

A finals d’octubre, la chufera va acabant el seu cicle vital i va secant-se. Es sol collir a partir de novembre. Per a la collita de les chufes, s’escomençava per lligar els“pels” que no les “tijes” de les chuferes, arrancant-les en “gasso” en una “lligona”. El conjunt es passava a un “garbell” a on es desfeen les gleves en una maça de fusta. Pero per a obtindre les chufes netes, encara faltava el proces de la “llavada”.

La “llavada”, que no a la “rentada”, tenia lloc en un “cequiol” paraula desconeguda per l’immensa majoria dels catalans, i participaven distints operaris. El“arremullador” les posava “a remulla”, que no “en remull”, i el rompedor (de rompre), procedia a “ballar les chufes”, remenejant-les dins l’aigua en els peus o en una “lligona”. El “assorrador” havia de conseguir que les pedretes s’assorraren en el fondo, i que el corrent de l’aigua s’enduguera el “bromeig” que surava, a on es trobaven alguns “pels” de les mates. El “traedor” (de “traure” que no “treure”), arreplegava les chufes una volta havien passat per una entrada d’aigua neta, possant-se finalment les chufes en un garbell que es diu “oró”. En relacio a “oró”, es interessant saber que en “El deler de les paraules…” d’Emili Casanova llegim que “…i el fet que l’ètimon llatí ‘aerone’ sembla prou segur, fan pensar que ens trovem davant una romanalla mossàrab”

La “secada” de les chufes consistia en dur-les a les “andanes” de les cases per a que es “curaren”, evitant que els entrara “miseria”, es dir que s’avivaren plagues, o que es “gastaren” (fer-se rancies). Previament a escamparles tenia lloc una nova “triada” i s’ordenaven en “cavallons” per a incrementar la superficie de secat, “remenejant-les” i no “remenant-les” una o dos voltes al dia. Comprovem que les “andanes”, en llengua valenciana, no tenen res que vore en les “andanes” de les parades del metro, batejades aixina per simple mimetisme i subordinacio als catalans, de forma ignorant i desficaciada. Per a separar les chufes mes chicotetes, es garbellaven en una “machina”. En tot este proces la chufa “trencava” o perdia entre un trenta i un quaranta per cent de pes.

Est era el proces necessari, per a en acabant, posar les chufes a remulla i poder preparar una bona orchateta, a la qual dediquem sancer el següent articul. Espere que el pressent, aclarixca les idees ad aquells que es pensen que al poble valencià se nos pot dur a base de chufes. A vore si deprenen que a voltes es millor no dir ni chufa.

23 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (i III)

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (II)

En el present articul vorem les raons que justifiquen l’introduccio del cultiu de la chufa, definirém cientificament la chufera, i comprovarém que la paraula “chufa” es un valencianisme en el castellà.

En relacio al motiu inductor del cultiu de la chufa, es indiscutible que fon el seu us com a aliment. Est us, durant l’epoca de dominacio musulmana estava restringit al “amma” o poble pla, i no formava part de la dieta de la classe dominant, que sí tindria en conte les seues propietats curatives. Segurament, fon posteriorment, quan  passaren a tindre la consideracio de llepolia. Escolano, en les seues “Decadas…” (1610-1611), nos diu que les chufes son “entretenimiento para el gusto”, i “con extremo medicinales”. L’extensio i la popularisacio del seu us, faria que s’incrementara el seu preu, deixant de ser assequible a certes classes socials. Segurament per aixo, en el “Coloqui del tramuser de Alboraya” del s. XVIII llegim: “Plegue’n, qui puga plegar-ne. Y, no agraviant a ningú, en mencharà qui n’agarre. Ea, tramusos, tramusos!, chufes no, perque van cares. No hem d’oblidar l’us de la chufa per a fer orchata, al qual dedicarém un articul sancer.

L’us com a llepolia es troba justificat per la dolçor de la chufa, posada de manifest per Carlos Ros, quan en el seu “Diccionario Valenciano-Castellano” (1764) definix “jufa, chufacomuna frutilla muy dulce. El mercedari sevillà, lector de la Seu de Tortosa Juan Suarez de Godoy, en “Thesoro de varias consideraciones sobre el psalmo…” (1598), considera llepolia la chufa, quan escriu “…pues si de las golosinas he de decir, no acabare la fruta verde, laschufas, y criadillas de tierra…”. Tambe Calderón de la Barca, en “Auristela y Lisidante” (1637), fa hereues a les madrilenyes dels gusts de les converses:“Ellas de nada se duelencomo a ellas no les falten / almendrucos y pasteles, / chufas, fresas y acerolas, / garapiñas y sorbetes. Pere Jacint Morlà (ca.1605-ca.1656), qui parla de les chufes en moltes de les seues obres, nos certifica en “Redondilles”, el seu us festiu: “Alegrà’s lo Rat Penat / en los que venen anis, / fondellos, coques, pastis, / chufes, ametles, torrat”. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781) explica que les chufes, collides i seques,“Consérvanse todo el tiempo que se quiere, como se hallen secas, en cualquier ocasión que las ponen en agua, dejando las rugas, se paran tiesas y frescas, como acabadas de coger”. Cavanilles, en “Observaciones sobre el Reyno de Valencia” (1795) especifica que El vulgo las come teniéndolas antes en agua como doce horas”. Trobe una llastima que est us tan sa, vaja desapareguent en benefici de “los chuches” de Rajoy.

Repasant algunes de les propietats medicinals que historicament s’han assignat a la chufa, tenim que Ibn Massa el-Basri dia d’elles que favorixen la secrecio espermatica. Segons “Le Chérif”, si s’apliquen triturades en la cara, fan desapareixer les taques. Ibn Wafid afirmà que tenen propietats per al dolor de les dents. Al-Antaki, digue que la chufa servix per a fer-se gros, per a la debilitat dels renyons i per a aumentar la potencia sexual, afegint que de les chufes s’extrau un oli dolç, que calma el pel de mamella. Andres Laguna afirmà que la chufa, “enxuga y conforta el estomago. Escolano mantenia que “su leche o çumo limpia las enfermedades del pecho y el costado y mata la calentura ethyca…aprovecha su leche para templar los ardores de la orina…corrige las camaras de sangre…”.

En l’articul anterior hem parlat de les confusions de distintes llengues a l’hora de definir una planta determinada univocament en un nom, lo que va motivar l’aparicio de la nomenclatura cientifica. Previament a definir la denominacio cientifica de la chufera, s’ha de dir, que tot llaurador valencià sap que la paraula “chufa” fa referencia genericament a qualsevol chicotet tubercul que ix en les raïls de qualsevol planta. L’aprofitament d’una d’eixes chufes per a menjarnos-la i fer orchata, ha fet que eixa chufa en concret, siga coneguda com “la chufa” per antonomasia, i la planta que la produix, com a “junça chufera” o simplement “chufera”. Pero es significatiu que la “Conopodium arvense”, planta no autoctona i per tant introduida, distinta de la “chufera” per antonomasia, ha segut batejada popularmente tambe com a “chufera” pel fet de tindre “chufes” o chicotets tuberculs. Vegem, per tant, que es fa imprescindible coneixer les denominacions cientifiques.

Linneo (1707-1778), fon el primer que enquadrà la “chufera” en el genero “cyperus” o junc; especie “esculentus” o comestible. Esta definicio fon acollida en el mateix s. XVIII pel nostre botanic Cavanilles, qui identificà el “Cyperus esculentus” en el nom valencià de “Junsa chufera” i en el nom castellà de “juncia avellanada”. Per a entendre confusions historiques, s’ha de saber que del genero “cyperus”, existixen tres especies principals, que son “esculentus”, “rotundus” i “longus”. El “C. esculentus”, la nostra chufera per antonomasia, fa moltes chufetes dolces, el “C. rotundus” nomes que ne fa que una mes gran i amarga que historicament tambe han servit d’aliment, i el “C. longus” no fa chufes. Tant les raïls del “C. rotundus” com les del “C. longus”, han segut gastades historicament en perfumeria. El “C. rotundus” es correspon en la “chufera borda” valenciana i en la “juncia redonda” castellana. El “C. longus” es la “junça llarga” valenciana i la “juncia olorosa, larga o oficinal” castellana. A voltes, en llengua valenciana es gasta per a totes, la denominacio generica de “junça”, podent especificar-se si esta es “fina” o “borda”.

Pero en relacio a la paraula “chufa” que en català diuen “xufla”, s’ha de denunciar l’estrategia catalanera que preten transmetre que “chufa” es paraula castellana. Ho comprovem quan Balañà parla dels “mots català i castellà (xufla i chufa respectivament)”. Possem la mentira al descobert.

Que els valencians sabiem que “chufa” era veu valenciana, ho demostra el botanic Cavanilles, qui en la p 141 del T I de “Observaciones sobre el Reyno de Valencia” (1795), escriu “De la Juncia avellanada, ó Chufas de Valencia”, i diu que “Tiene las raices fibrosas y roxizas, y en ellas multitud de tubérculos,llamados en valenciano Chufas. Tambe ho sabia Mayans, quan en “Orígenes de la lengua española” (1737) afirma que “También llamamos chufa a un género de frutilla dulce subterránea;…la qual fruta con el nombre vino de Valencia. I els no valencians tambe ho sabien. El botanic naixcut en Perpinyà, José Quer Martínez (1695-1764), en la p 33 del vol 5 de “Flora Española o Historia de las plantas…” (1762), parlant del “Cyperus (esculentus)” escriu que“En Castellano se llama propiamente esta planta ‘Juncia avellanada’, pues la voz ‘chufas’ en rigor es valenciana, aunque ya adoptada en nuestra lengua”. Palmyreno (Alcanyis, 1514-1580), en el “Vocabulario del humanista” publicat en Valencia l’any 1569, a on diu que “… si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Frances, o lengua Portuguesa…”, contrapon el castellà al valencià quan escriu:“Iuncia avellanada. Chufes. Cyperi species tertia”. El segovià Andres Laguna (1499-1559), mege del papa Juli III, en el Cap. IIII, de la la traduccio i comentari“Acerca de la materia medicinal…” (1555), de Dioscorides, parla “Del Cypero”, dient: “Hallase otra especie de Cypero ansi en el junco, como en la flor, muy semejante à las dichas: cuya rayz en Valentia se llama Chufe (sic), y juncia avellanada en Castilla…”.

L’introduccio de la paraula valenciana “chufa” en el castellà, obligava als escritors a haver de donar una explicacio sobre el seu significat. A Pedro de Alcalá, en el seu “Vocabulista arauigo en letra castellana” (1505), consistent en traduccions a l’arap de paraules castellanes, li es necessari explicar que “Chufa” es una especie de junça: Chufas specie d juncia. Hǎbbe zulĕm. Habĭt zulĕm”. En 1583, el valencià Vicent Justinià Antist, en la p 273 de la “Verdadera relación de la vida y muerte del Padre Fray Luys Bertran”, quan conta que “Vincente Matheu niño de dos años, se metio hasta lo mas hondo dela nariz una chufa, ha d’explicar “que es cierta rayz dulce que fe cria en este Reyno. Bernabé Soler traduix al castellà en l’any 1615 el “Thesaurus puerilis” del gironi Onofre Pou, tret segons l’autor “en llengua Cathalana, y Valenciana, y despres lo llati”, impres per primera volta en Valencia l’any 1575. Si l’original, en “De altres herbes y mates” diu senzillament Chuffes. haec Cyparis, is”, la traduccio al castellà du explicacio: Chufas, rayces dulces. Cyparis, is”. Martin Sarmiento, (1695-1772), en el seu “Catálogo de voces vulgares” (1754) encara ha de concretar que Chufas son juncia avellanada o el cyperus”. I encara que ya hem vist que el nom castellà era “juncia avellanada”, ho falcarém en alguna cita mes. Amato Lusitano en “In Dioscoridis Anazarbei…” (1558) escriu “…quam universa Lusitania iuxta ac Hispania, iunca avellanada vocant. Pietro Andrea, (1500-1577), escriu en “Opera quae extant omnia…” (1598) que el “Cyperus” en llengua“Hispanica” es diu “Juncia de olor et juncia avellanada. César Oudin, en “Tesoro de las dos lenguas francesa y española”‎ (1616) parla de la Iuncia avellanada o redonda, o junco oloroso”. Ningu d’ells diu res de la chufa.

Si parlem de primeres cites, es cert que en castellà existix una molt primerenca de Enrique de Villena, que consta en el “Capitulo deseno. Del tajo de las cosas que naçen de la tierra” del seu llibre “Arte cisoria” (1423), a on llegim: “Turmas, zanahorias, chiriuias, chufas, cardos…Las chufas por ser pequeñas, non lleuan algun tajo…”. Pero no podem perdre de vista que Enrique de Villena, naixcut en Conca, familia dels Trastamara i net d’Enric II de Castella, tenia una important relacio en Valencia, a on havia vixcut des de 1414 a 1419. Lapesa, en la p 729 de “Estudios de morfosintaxis…” diu que en l’obra “Los doze trabajos de Hércules”, es troben giros “que en el aragonés actual no se conocen…mientras conservan gran vitalidad en el valenciano de hoy”.

Anant a cites valencianes, en el treball de Capuano, Thomas M., titulat “Early Catalan Agricultural Writing and the Libre o regla o ensanyament de plantar o senbrar vinyes e arbres…”, es troba reproduit un manuscrit de finals del XV, d’un llibre d’agricultura, que “copiat per una mà oriental de finals del segle XV”, segons diu Lluís Cifuentes, en “La ciència en català a l’Edat Mitjana…”, te segur orige valencià: “The Libre o regla provides ample evidence that it wascompiled in the old kingdom of Valencia, and that much of it originated in this region”. La ma degradadora del copiste català es veu per tot, com per eixemple quan parla de “empaltar parera” per “empeltar perera”. No obstant trobem: xufes: Xufes fan asembrar en maig deuen se collir en Agost deuen esser reguad<e>s en la hora quen hagen mester/ Jtem volen esser sembrades en bona terra car com en mjllor terra seran sembrades mjllors seran”. Pel vocabulari, podriem estar parlant d’un original del XIV.

Pero la primera cita de la paraula “chufa”, la trobem en el text del manuscrit llati “ms. Latinus 6.978”, que es troba en la “Bibliothèque Nationale” de Paris, de la primera mitat del s. XIV, i que conté el text del “Regimen sanitatis ad regem Aragonum” (1305-1308), del valencià Arnau de Vilanova, a on es llig: “…XLradicula dicuntur vulgariter txufex de rouax”, parlant de 40 raïls dites vulgarment “txufex de rouax”. En el proxim articul furgarém sobre l’orige etimologic de la paraula “chufa”.

23 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (II)

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (I)

El cultiu de la chufa, tant per a menjar-se-la com per a preparar orchata, es i ha segut una caracteristica propia de valencians, que ha contribuit a la nostra identificacio com a poble. Per aixo, ni les chufes ni l’orchata de chufes, podien quedar al marge de la voracitat manipuladora i destructora d’alguns catalans i acatalanats.

Els destrellats que pensen i escriuen alguns en relacio al tema que nos ocupa, poden vore’s junts en els escrits del català Pere Balañà. Es conegut el seu treball titulat“Sobre la xufla, un conreu actualment típic del Llevant (antic Sharq Al-Andalus)” (BSCC Tom. LXIV 1988), del qual nomes el titul, es antologic per l’acumulacio de falsetats a les que induix, rebolicant-se en ell distintes consignes catalaneres. La primera es que a Valencia ni nomenar-la, perque el cultiu de la chufa es “tipic del Llevant”. En segon lloc, s’identifica “Llevant” en “Sharq Al-Andalus” i com en una nota del text, nos diu que el “àmbit geogràfic ‘tipic’, almenys actualment” del cultiu de la chufa es el dels ensomiats i inexistents “Països Catalans”, es deduiria una nova definicio de “Sharq Al-Andalus”, que es correspondria en “Països Catalans”, ambit que seria distint del “oficial” pero igual de fals (vore “Valencia i el fals concepte de sarq al-Andalus”). Per a acabar, es vol fer creure que els valencians no cultivavem chufes temps arrere, per ser un cultiu “típic”, pero a soles “actualment”. La conclusio es, que es vol transmetre l’idea, de que els valencians ni existiem ni existim, i ni teniem ni tenim tradicions.

A continuacio vorem que la chufa es i ha segut un cultiu exclusivament valencià  en tota Espanya, i estudiarém si es tracta d’una introduccio que es produi en l’epoca de dominacio musulmana, o podria tractarse d’un cultiu anterior.

Que hui en dia, de tota Espanya, nomes es cultiva chufa en Valencia, es simplement un fet indiscutible. Vejam qué passava temps arrere. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781), parlava del cultiu de la chufa dient que era “una cosecha bien poco o nada conocida en otras partes. Gaspar Escolano, (1560-1619), en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia” afirmava que No nace la chufa, ni la conocen en otra tierra de España, explicant que si son conegudes en uns atres llocs, es unicament perque “Cargan dellas para toda España, Italia y Francia”. Juan Fragoso, en la p. 97 de “Discurso de las cosas aromaticas…” (1572) diu que les chufes es criaven “En la campaña de Verona, insigne ciudad de Italia, y en el reyno de Valencia de España.

Si retrocedim a l’epoca de dominacio musulmana, no es dificil trobar la relacio en Valencia de molts autors que escriuen en arap sobre la chufa, denominant-la de moltes i distintes maneres com “Habb al-zalam”“Habb (al-)aziz”“Zalam”“Su’da iraqiyya”“Su’da bustaniyya”“Sa’ar”“Saqit”“Sinn al-aguz” i“Fulful al-sudan” (“Els noms àrabs de la xufla” de Pere Balañà). Per eixemple, Ibn Wafid (1008-1074) es trobava baix el mecenage de Muyahid de Denia, quan escrigue el “Kitab al-adwiya al-mufrada”“Llibre dels medicaments simples”, en el cual es discrimina entre el ‘habb al-zalam’ i el ‘fulful as-Sudan’ (“Reseñas” de “Aljamía” vol III -1994). Segurament no es casual que el llibre que es troba en l’Escorial, provinga d’un regal del valencià Joan de Borja a Felip II. Un atre escritor es Ibn Bassal, qui al servici del rei de Toledo Yahya al-Mamun, que tambe fon rei de Valencia des del 1065 fins a la seua mort l’any 1075, escrigue el seu llibre “Kitab al-Qasd ua l-bayán” o “Libro de Agricultura” (traduit per J.Mª Millás i Mohamed Aziman en 1955), en el qual, referint-se a la chufa com “fulful as-Sudan”, nos descriu el seu cultiu: “su siembra se efectuará en el mes de abril y se cosecha en el mes de octubre… Para ello se arranca con todas sus raíces, se golpea con ella la tierra y se recogerá el grano que se desprenda. Le conviene la tierra…suelta y arenosa…Es una planta que no se mantiene sobre un tallo o pie, ni hace espigas ni botones, sino sólo produce el fruto en las raíces. Cuando nace se parece a la cebada”. Per ultim, tambe es citada la chufa en un llibre dedicat a al-Musta’in, rei de la taifa de Saragossa que casà al seu fill l’any 1085, en la filla de Abu Bakr Muhammad b. Abd al-Aziz, rei de Valencia. Son pare, al-Muqtadir s’havia apoderat de Denia l’any 1076 i les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos conten que “Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI”. Es tracta del “Kitab al-Musta’ini”, del mege judeu Ibn Buklaris, a on la chufera es nomenada “habb al-zalam”. En esta obra, Buklaris parla del “Turmus” o tramus, dels “fidaws” o fideos, o de les “Muyabbanat” o almoixavenes, i atribuix a l’aljamia de Valencia la veu “s.rbu”, es dir “cervo”.

Vista la constant que enllaça el cultiu de la chufa en Valencia, s’ha d’afegir que es tracta d’un cultiu tan sumament localisat, que dins del regne de Valencia, es concentra i s’ha concentrat tradicionalmente entorn a Alboraya. Gaspar Escolano diu que en el s. XVI, es cultivava En la ciudad de Valencia y hasta nuestros días ocupava casi desde sus muros hasta el mar, más de una legua en ancho y largo”. Orellana especificava que “La cosecha de chufas se ha hecho particular del lugar de Alboraya distante como media legua de Valencia”. Segregada Almassera d’Alboraya, Cavanilles diu que es un cultiu “peculiar a los lugares de Almásera y Alboraya…”. Almela i Vives, en “Historieta de la Hochata de Chufas” (B.S. C. C. 14, a. 1933, p 59-78), nos sorpren quan diu que“Hay dos centros productores de la chufa: Alboraya-Almácera por una parte y Algemesí-Guadasuar por otra”. Sent que hui a soles es manté en la zona tradicional, podem deduir el fracas d’eixe nou centre productor d’Algemesi-Guadassuar, segurament perque es tracta d’un cultiu que necessita d’unes condicions molt especials, que es donen en pocs llocs i molt concrets.

Per aixo, pot ser interessant coneixer alguns atres llocs a on s’ha cultivat o es cultiva. Hem vist que Juan Fragoso, en 1572, parlava del cultiu de la chufa en la zona de Verona, en Italia. Ho confirma Escolano dient que  “…también las siembran en los lugares areniscos del campo de Trento, cerca de la ribera del río Ades, que divide a Verona…”. Si mirem cap a Africa, sabem que hui es cultiva en la zona de Niger, Ghana, Togo i Costa de Marfil. Shams ed-Din abu-Abdullah Muhammad (1256-1327), en la seua “Cosmografia” nos parla de “le habb al-aziz” o chufa, afirmant que “le habb al-aziz frais est comme le lait caillé et sucré”, es dir que la chufa fresca es com la llet cuallada i en sucre, afirmant que “on ne le trouve que dans le pays de Qastilîa”, es dir que nomes es trobava en “Qastilîa” o “Castiliya”, zona de Tunicia, en la regio del llac Jerid. Que en alguns llocs d’America es criava un fruit similar, ho sabem perque en la p 646 del Diccionari d’autoritats (Vol II 1729), en la veu “Cotufa” llegim que es tracta de “Cierta fruta pequeña que se cria en las Indias, semejante à las chufas de Valencia”.

Si nos plantegem si la chufa fon introduida en Valencia pels musulmans o si es tracta d’un cultiu anterior, Balañà conclou que “la xufla no fon introduida a al-Andalus pels musulmans”, basant-se, tant en la varietat i confusio de les denominacions de la chufa en arap que ya hem vist, com en el fet de que creixca silvestre en territori valencià. Pero tant una rao com l’atra pareixen molt debils.

Si analisem la primera de les raons alegada per Balañà, considere que la varietat i confusio dels noms de la chufa en arap durant l’epoca de dominacio musulmana, nomes posa de manifest que nos trobem en una epoca de denominacions precientifiques. El fet del seu cultiu puntual en distints llocs d’un vast territori de llengua arap oficial, duria a que es donaren distints noms segons zones, ademes de que no tots els escritors que parlarien d’ella, la coneixerien en detall. L’indefinicio i confusio entre noms de plantes paregudes no es exclusiva dels musulmans, havent-se produit previament en la civilisacio grega i romana. Per aixo, mes avant, enquadrarém la chufa des d’un punt de vista cientific.

Que la chufa creix espontaneament en molts llocs, es comprova pel fet de que en moltes zones es considerada una mala brossa a la que combatre. Que ho fa en territori valencià, es troba documentat historicament. Diu Cavanilles que “Crece espontáneamente en sitios húmedos y ligeros del Reyno de Valencia…”. Tambe Christian August Fischer, qui feu un viage a Valencia l’any 1798 en la p 55 de “A picture of Valencia” (1809) en l’apartat especific titulat “Chufas”, escriu que “is met wild, throughout all Valencia; but is not strictly speaking cultivated except at Almásera and Alboraya…”. La “Société académique de Nantes et de la Loire-Inférieure”, en els “Annales” de 1853‎ diu de la chufa que creixsauvage dans le royaume de Valence…”.

Una rao que estudiarém en esta serie d’articuls, mes important en relacio a l’existencia de la chufa previament a l’invasio musulmana, será l’orige de la paraula “chufa”, comprovant que es tracta d’una paraula que es trobava en boca dels descendents dels iberorromans valencians en que es trobà Jaume I.

Pero que la chufera poguera existir en Valencia previament a l’invasio musulmana, res nos diu en relacio a coneixer lo que pareix mes important, i que es saber quina civilisacio nos dugue la tecnica del seu cultiu de cara al seu aprofitament intensiu. I al respecte, hem de saber que els valencians som depositaris d’una tradicio de cultiu ancestral del qual tenim noticies que s’allunten 3 o 4 millers d’anys a.C, a l’antic Egipte predinastic. Daniel Zohary i Maria Hopo escriuen en “Domestication of Plants in the Old World” (1993) que “Chufa was no doubt an important food element in ancient Egypt”, es dir que la chufa fon un element important de l’alimentacio de l’antic Egipte. Afigen que la chufa “appear in larg quantities in Egyptian archaeological contexts from the predynastic Amratian period (3900-3650 bc)” es dir, que en eixos contexts arqueologics apareixen chufes en grans cantitats. Es impressionant vore les pintures de la tomba nº 100 de Thebas, a on es veuen dos montonades de chufes i a uns egipcis mesurant-les. Els experts nos diuen que els egipcis els digueren “gyw”. José Fortes en “Micénico ku-pa-ro = PYC/CYP y los determinativos O, KU, PA y QA” manté que el primer grec que pot parlar de les chufes es Theophrastus i ho fa referint-se a Egipte, rao per la qual lo mes probable es que foren desconegudes en la cultura micenica. Theophrastus parlà de “malinathalle” (chufes) de “mnansion” (chufera), i Plinius de “anthalium”. Sant Isidor, en “Etymologiae, Liber 17”, parlant de “De herbis aromaticis sive communibus”, pot referir-se al papir (cyperus papyrus), quan parla de queCyperum a Graecis vocatum…Radix est iunci trianguli… in similitudinem olivarum, odorissimis atque acerrimis”.

La conclusio d’est articul es que el cultiu de la chufa es un cultiu tradicional i ancestral representatiu del poble valencià. Per molt que catalans i acatalanats intenten desdibuixar eixa realitat, ho tenen realment fotut.

23 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (I)