Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (i III)

Com l’etimologia pot donar-nos pistes sobre l’orige i antiguitat de la paraula “chufa” entre els valencians, raonarém sobre el tema.

L’etimolec català Corominas, dona preferencia a la “xufla” catalana, dient que ve de les variants “sifilare”“sufilare” del  llati “sibilare” o chiular, mantenint a continuación que “chufa” es una “variant” que “es deu a infuència del sinonim trufar”. I es queda mes ample que un palloc. Molt al contrari, el Diccionari de la Real Academia de la llengua Espanyola, afirma que la paraula “chufa” prové “Del lat. cyphi, perfume de juncia”. Comprovem que catalans i castellans tiren cadascu cap a sa casa, i res diuen de que historicament la paraula “chufa” ha segut considerada d’orige valencià.

Si estudiem l’etimologia proposta per Corominas, hem de saber, que en l’ambit occità, existix documentacio antiga a on trobem “chufla” i“chifla”, a la que posteriormente s’afig “trufa”, en el significat de “raillerie, moquerie, plaisanterie” o burla. (vore “Dictionnaire de la langue des troubadours…”). Pel“Centre National de Ressources Textuelles et Lexicales” sabem que Dozy atribuia la confluencia de “trufa”“truffe” ad eixe significat, pel fet de les burles de les que eren objecte els buscadors de trufes per la dificultat de trobar-les. D’eixe orige i en eixe mateix significat, provenen sense dubte, les castellanes “chiflar”,“chuflar”“chufar” i els derivats “chiflado”“cuchufleta”. A continuacio estudiarém la possibilitat de que la “chufa” de la chufera tinga este orige etimologic, negat clarament pel DRAE.

En primer lloc, hem de saber que no es estrany que dos paraules homonimes tinguen un orige etimologic distint. Per eixemple la “reja” castellana, ve del llati “regŭla” quan vol dir “rella” i te orige en el llati “regĭa”, quan vol dir “reixa”. I convindrem que l’orige propost per Corominas no pareix raonable, sent que la relacio que hi ha entre la “chufa” d’una chufera i un chiulit, es com la que existix entre una figa i les rodes d’un tramvia, es dir no cap. Tampoc es gens facil de trobar la relacio entre les chufes i les trufes, tant des d’un punt de vista fisic, com perque les chufes no son dificils de trobar com les trufes, senzillament perque no es busquen, es cullen d’a on es sembren. Per ultim, l’inestabilitat dels “chuflar”, “chiflar” i “chufar” occitans i castellans, que per eixemple, es donen simultaneament en “Vices et Vertus” del s. XIV, es absolutamente inexistent en l’ambit valencià, que, quan es referix al tubercul de la chufera, gasta invariablemente la paraula “chufa”. L’intencionalitat de Corominas en donar preferencia a la catalana “xufla” front a la valenciana “chufa”, es presenta en dos linees en les quals diu dos mentires. Escriu Corominas que“Com a nom del tubercle ‘xufflas’ apareix per primera vegada en una cobla valenciana de la 2ª meitat del s. XVI p.p. R hisp IX 266”. I es mentira, tant que siga la primera documentacio de la paraula, com ya hem vist, com que la citada cobla siga valenciana. Ho comprovem acodint a la “Revue hispanique”, Tome 9, 1902. L’autor de l’edicio, R. Foulché-Delbosc, en ningun moment diu que la cobla siga valenciana. Si llegim el fragment de les “xufflas”, diu: “Fue diziendo de Valencia: / ‘anem a sopar al Grau, / talau manut, y menjau, / sort ab molta diligencia, / sen experiencia, / dexas casquetas / i oralletas / torrar xufflas y xulletas / lo matxuquet / l’ansisamet, las neulas y vi procas’ / y trescientas cosas mas”. I llegim preciositats com “Manut” per menut, “d’exas” per d’eixes, “casquetas” per casquetes, “oralletas” per orelletes, “neulas” per neules, que posen clarament de manifest una cosa: ¡Català a la vista!

En relacio al tema de que tractem, considere interessant l’estudi de la primera cita de la paraula “chufa”, que trobem en l’expressio “txufex de rouax”, pressent en el manuscrit del “Regimen sanitatis ad regem Aragonum” (1305-1308), d’Arnau de Vilanova (“ms. Latinus 6.978” de la “Bibliothèque Nationale” de Paris).

I hem de saber que en la lliteratura occitana anterior i coetanea, trobem expressions paregudes en un significat molt distint. Guillem de Berguedà (1138-1196) escriu de “chuflas de Roaix”, Piere Cardenal (1180-c. 1278) sobre “trufas de Roais” i Cerverí de Girona (1259-1290) parla de “inffles de Roaix”. Per a entendre lo que volien dir, es necessari coneixer que en l’ambit occità, la paraula “Roays” (de l’arap “Ar-Ruha”), es referia a l’antiga ciutat d’Edessa, hui Urfa o Sanliurfa en Turquia. Ho comprovem perque en la “Historia hierosolymitana” es parla de “Civitatis Roais, id est Edessae, o perque Marcabrú parla d’eixir a recuperar la ciutat que, presa pels creuats l’any 1099, havia segut perduda l’any 1144: “e si es pros yssira ves Roays. En este mateix ambit, les noticies que aplegaven de lloc tan lluntà i exotic, eren objecte de burla per la presumible falta de credibilitat, per aixo eren “chuflas”, “trufas” o “inffles”. Concloem per tant, que les expressions reproduides feen referencia a les mentires o burles que venien d’Edessa.

Passant a referir-nos al “txufex de rouax” d’Arnau de Vilanova, es impossible dubtar de que “txufex” pel context en que es troba, es referix al tubercul que en llengua valenciana diem “chufes”. Pero, ¿qué vol dir “de roaux”? Segons Balañà, podriem trobar-nos davant d’un arabisme (de l’arap “(ar) ru’àix”), que faria referencia a la part aerea d’una planta, de la qual les “txufex” serien els tuberculs. “Rouax” seria per tant la “chufera” que produix “txufex” o “chufes”. Com a reforç d’esta hipótesis tenim que Eximenis, en “Lo terç del Crestià”, escriu que “diuen alscuns que tenint en la bocha roaix, tol la set”, podent estar referint-se, al producte del “roaix”, es dir a la chufa.

Els copistes occitans del “Regimen sanitatis” del valencià Vilanova, influenciats per l’expressio que coneixien en relacio a les mentires o burles d’Edessa i sent que la paraula “chufes”, referida al tubercul, havia de ser-los desconeguda, escriuen en els distints manuscrits, “confles” “trufflas”“xufles”, o “truphes”. I el “rouax” del que hem parlat, el trobem com “roays”“rogas”“romays”– (vore “Arnaldi de Villanova, Regimen sanitatis ad Regem Aragonum” de Trias Teixidor). Per tant, en este ambit, no es gens d’estranyar que la confusio entre “trufa”, i “chifla” o “chufla”, donara lloc a solucions tan desficaciades com “trufla” o “xufla”, com diuen els catalans, pareguent, efectivament, que van de chança.

Per tot lo expost, pareix de prou mes trellat l’orige etimologic propost per la RAE, que aquell que es preten des d’ambits catalans. Una proposta historica, la trobem en Gaspar Escolano (1560-1619), qui en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia”, parlant de la chufa, diu que “El nombre que en Valencia les damos de chufas, es el de juncias, corrompido el vocablo. En relacio a esta proposta, els etimolecs podrien estudiar la possiblitat d’un orige a partir del llati “iuncĕa” o paregut al junc (d’a on ve “junça”, que no “jonça”), que en contacte en “tufer” o tubercul, (variant documentada de “tuber”), podria haver donat la paraula, “chufera” o “junça chufera”. Resulta interessant saber que el sevillà Ibn Abdun (final s XI), parlant de la Su’da iraquiyya o su’da bustaniyya, diu que “En latin se llama yuncha uartaira”, es dir, junça que es cultiva o junça d’horta, afegint que “los ayam la adjetivan, ‘fina’, es decir estera o alfombra” (Glosario de voces romances de Asin Palacios). No obstant, tambe podria estudiar-se la possible relacio en el grec “ku-pa-ro” que deriva del hebreu “kôpfer”, d’a on prove el llati cyperus. Tampoc hi hauria que oblidar el sanscrit “kûpa” o buit, d’una raïl “Kub”, que denota forma redona, i que ha donat derivats en grec, i en llati com “cumba” -barco- o “cupa”, -cup o tonell-. Eberhard Gottlieb Graff en “Althochdeutsche Sprachschatz” detecta la forma “kuofa” i aspirada “chuofa”, presumint l’existencia d’una forma antiga “kûfa”, que podria, ¿per qué no? tindre un orige comu al de la paraula “chufa”, la qual complix tant la condicio de la forma redona com de “contindre” suc o liquit en el seu interior.

Tinga l’orige exacte que siga la paraula “chufa”, lo que no hi ha dubte es de que es tracta d’una veu d’orige valencià i premusulmà. D’orige musulmà son la “cabbasisa” siciliana i el “habagigi” italià, pero no la “chufa” valenciana. No nos la pogueren dur els “conquistadors” de Jaume I, pel fet de ser-los desconeguda i impropia. I com en eixa epoca sí era propia del romanç valencià dels descendents dels iberorromans en que es trobà Jaume I, els castellans la varen adoptar lliteralment i els catalans la deformaren a “xufla”. Es curios coneixer l’increible extensio de la paraula “chufa”, que des de Valencia ha passat a tota Espanya, gastant-se en el Marroc, en Orà (Alger), en llengua shona o llengua bantu de Zimbabwe, en rumà, “ciufa” i en angles, junt en els sinonims earth almond, rush nut, tiger nut o yellow nut grass.

Acabarém repassant el proces de “plantada”, “collida”, “llavada” i “secada” de les chufes tal i com es fea antigament, comprovant el ric vocabulari genui de la llengua valenciana, del qual una part important, compartim exclusivament en tortosins.

La “plantada” del “chufar” que no “xuflar”, que te lloc entre abril i maig, es fea sembrant-se les chufes “a colps”, que no a “cops”, a un “eixem” que no un“forc” de distancia, obrint-se clotets en un “palustre”, deixant caure la chufa, i passant-se a continuacio la “entauladora”. S’havia de triar entre les dos varietats autoctones que son la “llargueta d’Alboraya” i la “armela de Bonrepos”. Una volta brotada la “chufera”, es feen solcs als dos costats de la linea de plantacio i se “acavallonava”. El vent i alguna tronada, podia produir el “gitat”“tombat” que no “ajagut” de les chuferes, reduint-se el rendiment de chufes.

A finals d’octubre, la chufera va acabant el seu cicle vital i va secant-se. Es sol collir a partir de novembre. Per a la collita de les chufes, s’escomençava per lligar els“pels” que no les “tijes” de les chuferes, arrancant-les en “gasso” en una “lligona”. El conjunt es passava a un “garbell” a on es desfeen les gleves en una maça de fusta. Pero per a obtindre les chufes netes, encara faltava el proces de la “llavada”.

La “llavada”, que no a la “rentada”, tenia lloc en un “cequiol” paraula desconeguda per l’immensa majoria dels catalans, i participaven distints operaris. El“arremullador” les posava “a remulla”, que no “en remull”, i el rompedor (de rompre), procedia a “ballar les chufes”, remenejant-les dins l’aigua en els peus o en una “lligona”. El “assorrador” havia de conseguir que les pedretes s’assorraren en el fondo, i que el corrent de l’aigua s’enduguera el “bromeig” que surava, a on es trobaven alguns “pels” de les mates. El “traedor” (de “traure” que no “treure”), arreplegava les chufes una volta havien passat per una entrada d’aigua neta, possant-se finalment les chufes en un garbell que es diu “oró”. En relacio a “oró”, es interessant saber que en “El deler de les paraules…” d’Emili Casanova llegim que “…i el fet que l’ètimon llatí ‘aerone’ sembla prou segur, fan pensar que ens trovem davant una romanalla mossàrab”

La “secada” de les chufes consistia en dur-les a les “andanes” de les cases per a que es “curaren”, evitant que els entrara “miseria”, es dir que s’avivaren plagues, o que es “gastaren” (fer-se rancies). Previament a escamparles tenia lloc una nova “triada” i s’ordenaven en “cavallons” per a incrementar la superficie de secat, “remenejant-les” i no “remenant-les” una o dos voltes al dia. Comprovem que les “andanes”, en llengua valenciana, no tenen res que vore en les “andanes” de les parades del metro, batejades aixina per simple mimetisme i subordinacio als catalans, de forma ignorant i desficaciada. Per a separar les chufes mes chicotetes, es garbellaven en una “machina”. En tot este proces la chufa “trencava” o perdia entre un trenta i un quaranta per cent de pes.

Est era el proces necessari, per a en acabant, posar les chufes a remulla i poder preparar una bona orchateta, a la qual dediquem sancer el següent articul. Espere que el pressent, aclarixca les idees ad aquells que es pensen que al poble valencià se nos pot dur a base de chufes. A vore si deprenen que a voltes es millor no dir ni chufa.

Anuncios

23 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (i III)

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (II)

En el present articul vorem les raons que justifiquen l’introduccio del cultiu de la chufa, definirém cientificament la chufera, i comprovarém que la paraula “chufa” es un valencianisme en el castellà.

En relacio al motiu inductor del cultiu de la chufa, es indiscutible que fon el seu us com a aliment. Est us, durant l’epoca de dominacio musulmana estava restringit al “amma” o poble pla, i no formava part de la dieta de la classe dominant, que sí tindria en conte les seues propietats curatives. Segurament, fon posteriorment, quan  passaren a tindre la consideracio de llepolia. Escolano, en les seues “Decadas…” (1610-1611), nos diu que les chufes son “entretenimiento para el gusto”, i “con extremo medicinales”. L’extensio i la popularisacio del seu us, faria que s’incrementara el seu preu, deixant de ser assequible a certes classes socials. Segurament per aixo, en el “Coloqui del tramuser de Alboraya” del s. XVIII llegim: “Plegue’n, qui puga plegar-ne. Y, no agraviant a ningú, en mencharà qui n’agarre. Ea, tramusos, tramusos!, chufes no, perque van cares. No hem d’oblidar l’us de la chufa per a fer orchata, al qual dedicarém un articul sancer.

L’us com a llepolia es troba justificat per la dolçor de la chufa, posada de manifest per Carlos Ros, quan en el seu “Diccionario Valenciano-Castellano” (1764) definix “jufa, chufacomuna frutilla muy dulce. El mercedari sevillà, lector de la Seu de Tortosa Juan Suarez de Godoy, en “Thesoro de varias consideraciones sobre el psalmo…” (1598), considera llepolia la chufa, quan escriu “…pues si de las golosinas he de decir, no acabare la fruta verde, laschufas, y criadillas de tierra…”. Tambe Calderón de la Barca, en “Auristela y Lisidante” (1637), fa hereues a les madrilenyes dels gusts de les converses:“Ellas de nada se duelencomo a ellas no les falten / almendrucos y pasteles, / chufas, fresas y acerolas, / garapiñas y sorbetes. Pere Jacint Morlà (ca.1605-ca.1656), qui parla de les chufes en moltes de les seues obres, nos certifica en “Redondilles”, el seu us festiu: “Alegrà’s lo Rat Penat / en los que venen anis, / fondellos, coques, pastis, / chufes, ametles, torrat”. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781) explica que les chufes, collides i seques,“Consérvanse todo el tiempo que se quiere, como se hallen secas, en cualquier ocasión que las ponen en agua, dejando las rugas, se paran tiesas y frescas, como acabadas de coger”. Cavanilles, en “Observaciones sobre el Reyno de Valencia” (1795) especifica que El vulgo las come teniéndolas antes en agua como doce horas”. Trobe una llastima que est us tan sa, vaja desapareguent en benefici de “los chuches” de Rajoy.

Repasant algunes de les propietats medicinals que historicament s’han assignat a la chufa, tenim que Ibn Massa el-Basri dia d’elles que favorixen la secrecio espermatica. Segons “Le Chérif”, si s’apliquen triturades en la cara, fan desapareixer les taques. Ibn Wafid afirmà que tenen propietats per al dolor de les dents. Al-Antaki, digue que la chufa servix per a fer-se gros, per a la debilitat dels renyons i per a aumentar la potencia sexual, afegint que de les chufes s’extrau un oli dolç, que calma el pel de mamella. Andres Laguna afirmà que la chufa, “enxuga y conforta el estomago. Escolano mantenia que “su leche o çumo limpia las enfermedades del pecho y el costado y mata la calentura ethyca…aprovecha su leche para templar los ardores de la orina…corrige las camaras de sangre…”.

En l’articul anterior hem parlat de les confusions de distintes llengues a l’hora de definir una planta determinada univocament en un nom, lo que va motivar l’aparicio de la nomenclatura cientifica. Previament a definir la denominacio cientifica de la chufera, s’ha de dir, que tot llaurador valencià sap que la paraula “chufa” fa referencia genericament a qualsevol chicotet tubercul que ix en les raïls de qualsevol planta. L’aprofitament d’una d’eixes chufes per a menjarnos-la i fer orchata, ha fet que eixa chufa en concret, siga coneguda com “la chufa” per antonomasia, i la planta que la produix, com a “junça chufera” o simplement “chufera”. Pero es significatiu que la “Conopodium arvense”, planta no autoctona i per tant introduida, distinta de la “chufera” per antonomasia, ha segut batejada popularmente tambe com a “chufera” pel fet de tindre “chufes” o chicotets tuberculs. Vegem, per tant, que es fa imprescindible coneixer les denominacions cientifiques.

Linneo (1707-1778), fon el primer que enquadrà la “chufera” en el genero “cyperus” o junc; especie “esculentus” o comestible. Esta definicio fon acollida en el mateix s. XVIII pel nostre botanic Cavanilles, qui identificà el “Cyperus esculentus” en el nom valencià de “Junsa chufera” i en el nom castellà de “juncia avellanada”. Per a entendre confusions historiques, s’ha de saber que del genero “cyperus”, existixen tres especies principals, que son “esculentus”, “rotundus” i “longus”. El “C. esculentus”, la nostra chufera per antonomasia, fa moltes chufetes dolces, el “C. rotundus” nomes que ne fa que una mes gran i amarga que historicament tambe han servit d’aliment, i el “C. longus” no fa chufes. Tant les raïls del “C. rotundus” com les del “C. longus”, han segut gastades historicament en perfumeria. El “C. rotundus” es correspon en la “chufera borda” valenciana i en la “juncia redonda” castellana. El “C. longus” es la “junça llarga” valenciana i la “juncia olorosa, larga o oficinal” castellana. A voltes, en llengua valenciana es gasta per a totes, la denominacio generica de “junça”, podent especificar-se si esta es “fina” o “borda”.

Pero en relacio a la paraula “chufa” que en català diuen “xufla”, s’ha de denunciar l’estrategia catalanera que preten transmetre que “chufa” es paraula castellana. Ho comprovem quan Balañà parla dels “mots català i castellà (xufla i chufa respectivament)”. Possem la mentira al descobert.

Que els valencians sabiem que “chufa” era veu valenciana, ho demostra el botanic Cavanilles, qui en la p 141 del T I de “Observaciones sobre el Reyno de Valencia” (1795), escriu “De la Juncia avellanada, ó Chufas de Valencia”, i diu que “Tiene las raices fibrosas y roxizas, y en ellas multitud de tubérculos,llamados en valenciano Chufas. Tambe ho sabia Mayans, quan en “Orígenes de la lengua española” (1737) afirma que “También llamamos chufa a un género de frutilla dulce subterránea;…la qual fruta con el nombre vino de Valencia. I els no valencians tambe ho sabien. El botanic naixcut en Perpinyà, José Quer Martínez (1695-1764), en la p 33 del vol 5 de “Flora Española o Historia de las plantas…” (1762), parlant del “Cyperus (esculentus)” escriu que“En Castellano se llama propiamente esta planta ‘Juncia avellanada’, pues la voz ‘chufas’ en rigor es valenciana, aunque ya adoptada en nuestra lengua”. Palmyreno (Alcanyis, 1514-1580), en el “Vocabulario del humanista” publicat en Valencia l’any 1569, a on diu que “… si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Frances, o lengua Portuguesa…”, contrapon el castellà al valencià quan escriu:“Iuncia avellanada. Chufes. Cyperi species tertia”. El segovià Andres Laguna (1499-1559), mege del papa Juli III, en el Cap. IIII, de la la traduccio i comentari“Acerca de la materia medicinal…” (1555), de Dioscorides, parla “Del Cypero”, dient: “Hallase otra especie de Cypero ansi en el junco, como en la flor, muy semejante à las dichas: cuya rayz en Valentia se llama Chufe (sic), y juncia avellanada en Castilla…”.

L’introduccio de la paraula valenciana “chufa” en el castellà, obligava als escritors a haver de donar una explicacio sobre el seu significat. A Pedro de Alcalá, en el seu “Vocabulista arauigo en letra castellana” (1505), consistent en traduccions a l’arap de paraules castellanes, li es necessari explicar que “Chufa” es una especie de junça: Chufas specie d juncia. Hǎbbe zulĕm. Habĭt zulĕm”. En 1583, el valencià Vicent Justinià Antist, en la p 273 de la “Verdadera relación de la vida y muerte del Padre Fray Luys Bertran”, quan conta que “Vincente Matheu niño de dos años, se metio hasta lo mas hondo dela nariz una chufa, ha d’explicar “que es cierta rayz dulce que fe cria en este Reyno. Bernabé Soler traduix al castellà en l’any 1615 el “Thesaurus puerilis” del gironi Onofre Pou, tret segons l’autor “en llengua Cathalana, y Valenciana, y despres lo llati”, impres per primera volta en Valencia l’any 1575. Si l’original, en “De altres herbes y mates” diu senzillament Chuffes. haec Cyparis, is”, la traduccio al castellà du explicacio: Chufas, rayces dulces. Cyparis, is”. Martin Sarmiento, (1695-1772), en el seu “Catálogo de voces vulgares” (1754) encara ha de concretar que Chufas son juncia avellanada o el cyperus”. I encara que ya hem vist que el nom castellà era “juncia avellanada”, ho falcarém en alguna cita mes. Amato Lusitano en “In Dioscoridis Anazarbei…” (1558) escriu “…quam universa Lusitania iuxta ac Hispania, iunca avellanada vocant. Pietro Andrea, (1500-1577), escriu en “Opera quae extant omnia…” (1598) que el “Cyperus” en llengua“Hispanica” es diu “Juncia de olor et juncia avellanada. César Oudin, en “Tesoro de las dos lenguas francesa y española”‎ (1616) parla de la Iuncia avellanada o redonda, o junco oloroso”. Ningu d’ells diu res de la chufa.

Si parlem de primeres cites, es cert que en castellà existix una molt primerenca de Enrique de Villena, que consta en el “Capitulo deseno. Del tajo de las cosas que naçen de la tierra” del seu llibre “Arte cisoria” (1423), a on llegim: “Turmas, zanahorias, chiriuias, chufas, cardos…Las chufas por ser pequeñas, non lleuan algun tajo…”. Pero no podem perdre de vista que Enrique de Villena, naixcut en Conca, familia dels Trastamara i net d’Enric II de Castella, tenia una important relacio en Valencia, a on havia vixcut des de 1414 a 1419. Lapesa, en la p 729 de “Estudios de morfosintaxis…” diu que en l’obra “Los doze trabajos de Hércules”, es troben giros “que en el aragonés actual no se conocen…mientras conservan gran vitalidad en el valenciano de hoy”.

Anant a cites valencianes, en el treball de Capuano, Thomas M., titulat “Early Catalan Agricultural Writing and the Libre o regla o ensanyament de plantar o senbrar vinyes e arbres…”, es troba reproduit un manuscrit de finals del XV, d’un llibre d’agricultura, que “copiat per una mà oriental de finals del segle XV”, segons diu Lluís Cifuentes, en “La ciència en català a l’Edat Mitjana…”, te segur orige valencià: “The Libre o regla provides ample evidence that it wascompiled in the old kingdom of Valencia, and that much of it originated in this region”. La ma degradadora del copiste català es veu per tot, com per eixemple quan parla de “empaltar parera” per “empeltar perera”. No obstant trobem: xufes: Xufes fan asembrar en maig deuen se collir en Agost deuen esser reguad<e>s en la hora quen hagen mester/ Jtem volen esser sembrades en bona terra car com en mjllor terra seran sembrades mjllors seran”. Pel vocabulari, podriem estar parlant d’un original del XIV.

Pero la primera cita de la paraula “chufa”, la trobem en el text del manuscrit llati “ms. Latinus 6.978”, que es troba en la “Bibliothèque Nationale” de Paris, de la primera mitat del s. XIV, i que conté el text del “Regimen sanitatis ad regem Aragonum” (1305-1308), del valencià Arnau de Vilanova, a on es llig: “…XLradicula dicuntur vulgariter txufex de rouax”, parlant de 40 raïls dites vulgarment “txufex de rouax”. En el proxim articul furgarém sobre l’orige etimologic de la paraula “chufa”.

23 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (II)

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (I)

El cultiu de la chufa, tant per a menjar-se-la com per a preparar orchata, es i ha segut una caracteristica propia de valencians, que ha contribuit a la nostra identificacio com a poble. Per aixo, ni les chufes ni l’orchata de chufes, podien quedar al marge de la voracitat manipuladora i destructora d’alguns catalans i acatalanats.

Els destrellats que pensen i escriuen alguns en relacio al tema que nos ocupa, poden vore’s junts en els escrits del català Pere Balañà. Es conegut el seu treball titulat“Sobre la xufla, un conreu actualment típic del Llevant (antic Sharq Al-Andalus)” (BSCC Tom. LXIV 1988), del qual nomes el titul, es antologic per l’acumulacio de falsetats a les que induix, rebolicant-se en ell distintes consignes catalaneres. La primera es que a Valencia ni nomenar-la, perque el cultiu de la chufa es “tipic del Llevant”. En segon lloc, s’identifica “Llevant” en “Sharq Al-Andalus” i com en una nota del text, nos diu que el “àmbit geogràfic ‘tipic’, almenys actualment” del cultiu de la chufa es el dels ensomiats i inexistents “Països Catalans”, es deduiria una nova definicio de “Sharq Al-Andalus”, que es correspondria en “Països Catalans”, ambit que seria distint del “oficial” pero igual de fals (vore “Valencia i el fals concepte de sarq al-Andalus”). Per a acabar, es vol fer creure que els valencians no cultivavem chufes temps arrere, per ser un cultiu “típic”, pero a soles “actualment”. La conclusio es, que es vol transmetre l’idea, de que els valencians ni existiem ni existim, i ni teniem ni tenim tradicions.

A continuacio vorem que la chufa es i ha segut un cultiu exclusivament valencià  en tota Espanya, i estudiarém si es tracta d’una introduccio que es produi en l’epoca de dominacio musulmana, o podria tractarse d’un cultiu anterior.

Que hui en dia, de tota Espanya, nomes es cultiva chufa en Valencia, es simplement un fet indiscutible. Vejam qué passava temps arrere. Orellana, en “Valencia antigua y moderna” (1780 o 1781), parlava del cultiu de la chufa dient que era “una cosecha bien poco o nada conocida en otras partes. Gaspar Escolano, (1560-1619), en “Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reino de Valencia” afirmava que No nace la chufa, ni la conocen en otra tierra de España, explicant que si son conegudes en uns atres llocs, es unicament perque “Cargan dellas para toda España, Italia y Francia”. Juan Fragoso, en la p. 97 de “Discurso de las cosas aromaticas…” (1572) diu que les chufes es criaven “En la campaña de Verona, insigne ciudad de Italia, y en el reyno de Valencia de España.

Si retrocedim a l’epoca de dominacio musulmana, no es dificil trobar la relacio en Valencia de molts autors que escriuen en arap sobre la chufa, denominant-la de moltes i distintes maneres com “Habb al-zalam”“Habb (al-)aziz”“Zalam”“Su’da iraqiyya”“Su’da bustaniyya”“Sa’ar”“Saqit”“Sinn al-aguz” i“Fulful al-sudan” (“Els noms àrabs de la xufla” de Pere Balañà). Per eixemple, Ibn Wafid (1008-1074) es trobava baix el mecenage de Muyahid de Denia, quan escrigue el “Kitab al-adwiya al-mufrada”“Llibre dels medicaments simples”, en el cual es discrimina entre el ‘habb al-zalam’ i el ‘fulful as-Sudan’ (“Reseñas” de “Aljamía” vol III -1994). Segurament no es casual que el llibre que es troba en l’Escorial, provinga d’un regal del valencià Joan de Borja a Felip II. Un atre escritor es Ibn Bassal, qui al servici del rei de Toledo Yahya al-Mamun, que tambe fon rei de Valencia des del 1065 fins a la seua mort l’any 1075, escrigue el seu llibre “Kitab al-Qasd ua l-bayán” o “Libro de Agricultura” (traduit per J.Mª Millás i Mohamed Aziman en 1955), en el qual, referint-se a la chufa com “fulful as-Sudan”, nos descriu el seu cultiu: “su siembra se efectuará en el mes de abril y se cosecha en el mes de octubre… Para ello se arranca con todas sus raíces, se golpea con ella la tierra y se recogerá el grano que se desprenda. Le conviene la tierra…suelta y arenosa…Es una planta que no se mantiene sobre un tallo o pie, ni hace espigas ni botones, sino sólo produce el fruto en las raíces. Cuando nace se parece a la cebada”. Per ultim, tambe es citada la chufa en un llibre dedicat a al-Musta’in, rei de la taifa de Saragossa que casà al seu fill l’any 1085, en la filla de Abu Bakr Muhammad b. Abd al-Aziz, rei de Valencia. Son pare, al-Muqtadir s’havia apoderat de Denia l’any 1076 i les “Memories del rei zirí Abd Allah”, nos conten que “Ambicionó Valencia y para conseguirla, dio riquezas sin cuento a Alfonso VI”. Es tracta del “Kitab al-Musta’ini”, del mege judeu Ibn Buklaris, a on la chufera es nomenada “habb al-zalam”. En esta obra, Buklaris parla del “Turmus” o tramus, dels “fidaws” o fideos, o de les “Muyabbanat” o almoixavenes, i atribuix a l’aljamia de Valencia la veu “s.rbu”, es dir “cervo”.

Vista la constant que enllaça el cultiu de la chufa en Valencia, s’ha d’afegir que es tracta d’un cultiu tan sumament localisat, que dins del regne de Valencia, es concentra i s’ha concentrat tradicionalmente entorn a Alboraya. Gaspar Escolano diu que en el s. XVI, es cultivava En la ciudad de Valencia y hasta nuestros días ocupava casi desde sus muros hasta el mar, más de una legua en ancho y largo”. Orellana especificava que “La cosecha de chufas se ha hecho particular del lugar de Alboraya distante como media legua de Valencia”. Segregada Almassera d’Alboraya, Cavanilles diu que es un cultiu “peculiar a los lugares de Almásera y Alboraya…”. Almela i Vives, en “Historieta de la Hochata de Chufas” (B.S. C. C. 14, a. 1933, p 59-78), nos sorpren quan diu que“Hay dos centros productores de la chufa: Alboraya-Almácera por una parte y Algemesí-Guadasuar por otra”. Sent que hui a soles es manté en la zona tradicional, podem deduir el fracas d’eixe nou centre productor d’Algemesi-Guadassuar, segurament perque es tracta d’un cultiu que necessita d’unes condicions molt especials, que es donen en pocs llocs i molt concrets.

Per aixo, pot ser interessant coneixer alguns atres llocs a on s’ha cultivat o es cultiva. Hem vist que Juan Fragoso, en 1572, parlava del cultiu de la chufa en la zona de Verona, en Italia. Ho confirma Escolano dient que  “…también las siembran en los lugares areniscos del campo de Trento, cerca de la ribera del río Ades, que divide a Verona…”. Si mirem cap a Africa, sabem que hui es cultiva en la zona de Niger, Ghana, Togo i Costa de Marfil. Shams ed-Din abu-Abdullah Muhammad (1256-1327), en la seua “Cosmografia” nos parla de “le habb al-aziz” o chufa, afirmant que “le habb al-aziz frais est comme le lait caillé et sucré”, es dir que la chufa fresca es com la llet cuallada i en sucre, afirmant que “on ne le trouve que dans le pays de Qastilîa”, es dir que nomes es trobava en “Qastilîa” o “Castiliya”, zona de Tunicia, en la regio del llac Jerid. Que en alguns llocs d’America es criava un fruit similar, ho sabem perque en la p 646 del Diccionari d’autoritats (Vol II 1729), en la veu “Cotufa” llegim que es tracta de “Cierta fruta pequeña que se cria en las Indias, semejante à las chufas de Valencia”.

Si nos plantegem si la chufa fon introduida en Valencia pels musulmans o si es tracta d’un cultiu anterior, Balañà conclou que “la xufla no fon introduida a al-Andalus pels musulmans”, basant-se, tant en la varietat i confusio de les denominacions de la chufa en arap que ya hem vist, com en el fet de que creixca silvestre en territori valencià. Pero tant una rao com l’atra pareixen molt debils.

Si analisem la primera de les raons alegada per Balañà, considere que la varietat i confusio dels noms de la chufa en arap durant l’epoca de dominacio musulmana, nomes posa de manifest que nos trobem en una epoca de denominacions precientifiques. El fet del seu cultiu puntual en distints llocs d’un vast territori de llengua arap oficial, duria a que es donaren distints noms segons zones, ademes de que no tots els escritors que parlarien d’ella, la coneixerien en detall. L’indefinicio i confusio entre noms de plantes paregudes no es exclusiva dels musulmans, havent-se produit previament en la civilisacio grega i romana. Per aixo, mes avant, enquadrarém la chufa des d’un punt de vista cientific.

Que la chufa creix espontaneament en molts llocs, es comprova pel fet de que en moltes zones es considerada una mala brossa a la que combatre. Que ho fa en territori valencià, es troba documentat historicament. Diu Cavanilles que “Crece espontáneamente en sitios húmedos y ligeros del Reyno de Valencia…”. Tambe Christian August Fischer, qui feu un viage a Valencia l’any 1798 en la p 55 de “A picture of Valencia” (1809) en l’apartat especific titulat “Chufas”, escriu que “is met wild, throughout all Valencia; but is not strictly speaking cultivated except at Almásera and Alboraya…”. La “Société académique de Nantes et de la Loire-Inférieure”, en els “Annales” de 1853‎ diu de la chufa que creixsauvage dans le royaume de Valence…”.

Una rao que estudiarém en esta serie d’articuls, mes important en relacio a l’existencia de la chufa previament a l’invasio musulmana, será l’orige de la paraula “chufa”, comprovant que es tracta d’una paraula que es trobava en boca dels descendents dels iberorromans valencians en que es trobà Jaume I.

Pero que la chufera poguera existir en Valencia previament a l’invasio musulmana, res nos diu en relacio a coneixer lo que pareix mes important, i que es saber quina civilisacio nos dugue la tecnica del seu cultiu de cara al seu aprofitament intensiu. I al respecte, hem de saber que els valencians som depositaris d’una tradicio de cultiu ancestral del qual tenim noticies que s’allunten 3 o 4 millers d’anys a.C, a l’antic Egipte predinastic. Daniel Zohary i Maria Hopo escriuen en “Domestication of Plants in the Old World” (1993) que “Chufa was no doubt an important food element in ancient Egypt”, es dir que la chufa fon un element important de l’alimentacio de l’antic Egipte. Afigen que la chufa “appear in larg quantities in Egyptian archaeological contexts from the predynastic Amratian period (3900-3650 bc)” es dir, que en eixos contexts arqueologics apareixen chufes en grans cantitats. Es impressionant vore les pintures de la tomba nº 100 de Thebas, a on es veuen dos montonades de chufes i a uns egipcis mesurant-les. Els experts nos diuen que els egipcis els digueren “gyw”. José Fortes en “Micénico ku-pa-ro = PYC/CYP y los determinativos O, KU, PA y QA” manté que el primer grec que pot parlar de les chufes es Theophrastus i ho fa referint-se a Egipte, rao per la qual lo mes probable es que foren desconegudes en la cultura micenica. Theophrastus parlà de “malinathalle” (chufes) de “mnansion” (chufera), i Plinius de “anthalium”. Sant Isidor, en “Etymologiae, Liber 17”, parlant de “De herbis aromaticis sive communibus”, pot referir-se al papir (cyperus papyrus), quan parla de queCyperum a Graecis vocatum…Radix est iunci trianguli… in similitudinem olivarum, odorissimis atque acerrimis”.

La conclusio d’est articul es que el cultiu de la chufa es un cultiu tradicional i ancestral representatiu del poble valencià. Per molt que catalans i acatalanats intenten desdibuixar eixa realitat, ho tenen realment fotut.

23 junio 2010 Posted by | Etnologia valenciana | Comentarios desactivados en NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: LA CHUFA (I)