Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

DOCUMENTACIO EXCEPCIONAL: ELS CRISTIANS VALENCIANS DE 1238 (i II)

En l’articul anterior, hem vist la relacio del papa Gregori IX en els cristians descendents dels iberorromans valencians que es trobaven en el nostre territori previament a la vinguda de Jaume I. Acabàrem dient, que els acatalanats que havien negat inclus la seua existencia, passarien a dir que es tractava de “quatre gats”. En el present articul, vorem ad eixos cristians valencians escampats per tot el territori valencià i conclourém que qui parle de “quatre gats”, es perque segurament no te moltes mes de quatre neurones.

Si escomençem des del nort del territori valencià cap al sur, tenim assegurada l’existencia de cristians valencians en Penyagolosa, Ares del Maestre, Morella i en Albalat de Cabanes, pel fet de que l’any 1158 existien iglesies en eixos llocs. Aixo nos consta per un document en que el papa Adrià IV confirma la possessio d’eixes iglesies al bisbe de Saragossa. El document parla de “ecclesias de…Pennam Golosam, Torol, Alhambra cum omnibus earum pertinentiis, Lliacham, Montagud, Sylarch, Gudal, Aras, Morella… et castrum de Albalat cum terminis suis et ecclesias ibi constructas.” (pp. 100-103 de “Historia de Albarracín” T. III. Vol. 2, a on es remet a document que es troba en la catedral de Saragossa signatura A, lligall 1, nº 7).

Sabem de l’existencia de cristians en Almenara i en Olocau, perque entre la documentacio per a la “Ordinatio ecclesiae valentinae” consta que eren atesos pel primer bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220): “…quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”).

Tornem a trobar-nos la poblacio d’Almenara en document de 22 d´abril de 1236, pel qual Abu Zeyt, li cedix la seua iglesia al bisbe de Segorp, entre les d’uns atres pobles que “habere speramus”, es dir, que esperava obtindre. Estos atres pobles eren “Ondam, Nules, Huxon et Almanera”, ademes de “Alpuent, Cardeiheis, Andilia, Tuessa, Chelva, Dominio, Luliella, Liria et inde Murbedro…”. Previament, en el mateix document, Abu Zeyt li havia assignat i concedit “assignamus, concedimus et damus ut ex tunc tanquam diocesanus Episcopus noster ea ad ius vestrum vestreque Ecclesie habeatis”, les iglesies dels pobles que ya es trobaven en el seu poder, concretant-les en les de “Arenoso, Montan, Castielmontan, Sirat, Tormo, Fuentes, Viliahaleva, Villamalur, Bordelos, Arcos, Xoda, Bueynegro, Villa Malea”. (Document transcrit en “Segorbe en el siglo XIII” de Vicente García Edo). Es important situar el document en el moment historic en que Abu Zeyt, convertit al cristianisme, es trobava refugiat en la zona d’eixes poblacions sobre les que diu que te poder, per haver segut expulsat de la ciutat de Valencia per Zayyan.

En relacio a la ciutat de Valencia, no es pot deixar de nomenar un atre dels documents conseguits per Paqui Llosà, transcrit i traduit per Luciano Perez Vilatela i referenciat com Reg.Vat. 19 f. 68 vº. Es tracta d’un nou document del papa Gregori IX, dirigit a “Yole illustri Regine Aragonis”, es dir a Violant d’Hongria, dona de Jaume I, datat en giner de l’any 1238 i per tant anterior a l’escomençament del siti de la ciutat de Valencia, en qual el papa parla de la “ecclesia sancti Vincentii et hospitali iuxta Valentiam”, es dir de l’iglesia de Sant Vicent i del seu hospital junt a Valencia, lo que supon que el papa era coneixedor de l’existencia tant de l’iglesia de Sant Vicent com del seu hospital, demostrant-se que es trobava edificat previament a l’entrada de les tropes de Jaume I. Inclus pot assegurar-se la presencia d’una casa de Franciscans en la ciutat de Valencia, quan encara faltaven quasi 10 anys per a l’entrada de Jaume I, segons trobem en el llibre de J. R. Webster “Els Menorets: The Franciscans in the Realms of Aragon…” (1993), traduit al català en el titul “Els franciscans catalans a l’edat mitjana: els primers menorets i menoretes”, a on llegim que “…la presència dels frares a la casa de la carretera de Ruçafa es pot datar amb seguretat el 1230…”. S’ha de saber que els monges que feen proselitisme entre els musulmans, posaven en perill la seua vida, pero no aquells que ajudaven a atendre als cristians del territori. Completarém l’informacio en un proxim articul especific sobre els almohades en Valencia.

Tenim assegurada l’existencia de cristians en Alzira l’any 1171, perque nos la certifica Ibn Sahib al-Sala, en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”. L’any 1171 es l’ultim any de vida del rei Llop, rei valencià muladi naixcut en Penyiscola i que fon felicitat pel papa degut al bon tracte que donava als cristians valencians (“Cristianismo valenciano” de Lleopolt Penyaroja). Els almohades, que no havien pogut entrar en territori Valencia des de que aplegaren l’any 1147, escomençaven a pendre posicions. Ibn Sahib al-Sala, protagoniste dels fets que relata en el seu llibre, nos conta la presa d’Alzira: “…se apresuró a someterse la gente de Alcira y aceptar el “tawhid”. Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…” (Traduccio d’Huici Miranda). Es deduix que l’any 1171, a falta de 67 anys per a que el rei en Jaume reconquistara la ciutat de Valencia, cristians i musulmans convivien dins de la ciutat d´Alzira. Es important coneixer la total continuïtat que hi hague en Valencia, entre el final de l’epoca del rei Llop i el principi de l’epoca almohade, sent que el primer governador almohade fon Yusuf b. Mardanis, governador de Valencia durant la regencia del rei Llop, el seu germà. Pero encara es mes important saber que a l’any següent, el mateix any de la mort del rei Llop, Yusuf b. Mardanis es feu vasall d’Alfons II, rei d’Aragó, segons nos conta Zurita: “y dar de allí adelante doblado tributo. Aceptó aquel partido el rey, y recibióle por vasallo”. No seria d´estranyar que la nova situacio de vasallaje a un rei cristià, permetera que els cristians d’Alzira tornaren a les seues cases.

Si anem a Xativa, hem d’atendre als versos de “Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani”, que al-Maqqari nos conta que eren recitats per al-Satibí (1204-1285). El “An-Nasrani” que tanca el nom de Zaynab, l’autora dels versos, nos indica que era cristiana o descendent de cristians. En els seus versos, Zaynab nos parla de l’amor als cristians i de l’inteligencia dels “ayam” o no araps. Trobem la traduccio d’estos versos en la p 147 del “Diwan de las poetisas de al-Andalus” de Teresa Gárrulo: “Dicen: ¿Qué tienen los cristianos que los amas? / Hombres inteligentes los hay entre los árabes y los no árabes. / Y les contesto: Creo que el amor por ellos / ha penetrado en las entrañas / de todas las criaturas, incluso de las bestias”. Es posa de manifest que en la Xativa de principis del XIII, hi havien valencians que eren cristians. Ademes constatem l’existencia dels “no araps” o “ayam”, es dir, valencians, que independentment de la seua religio, parlaven en romanç valencià (vore “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç”).

En relacio a Denia, en “Els cristians valencians des del 713 al Sit (i III)”, aprofitàrem per a deixar constancia del document datat el 21 de juliol de 1184, que es troba en el “Cartulario de Santo Toribio de Liébana” (document 115), en el qual Alfons VIII de Castella, confirma privilegis i concessions otorgades al monasteri de Sant Salvador d´Onya. (en confirmacions succesives de Fernando III i Alfonso X), llegint-se: “Eodem namque anno concessi et confirmaui donacionem quam comes Gundisaluus fecit Oniensi monasterio uillam Deniam et meam hereditatem de Uesga”. Es dificil discutir que si hi havia un monasteri en Denia en l’any 1184, es perque hi havia cristians. El 10 d’agost de 1245 el rei en Jaume donà als mercedaris el “alphondicum christianorum quod est in ravallo” de Denia, que havia segut presa a mitant de 1244. (“El archivo” juliol 1887 p 21. AHN, Clero, Carpeta 3.193, perg. n.° 4). Guichard, en la p 570 de “Al-Andalus frente a la conquista cristiana…”, parla en relacio a Denia de “la escasa cantidad de donaciones conservadas”, havent d’imaginar-se que estes donacions existiren, afegint que entre 1249 i 1250, el Repartiment registra donacions en territoris que fitaven en Denia “pero no aparece ninguna donación en la misma Dénia” ¿Serà que eixes donacions no existiren, no sent necessari furtar res als cristians o convertits de Dénia per a que ho tornaren a adquirir als “senyorets” forasters?

Mes avant vorem que l’historia de Valencia “sots senyoria de moros” te particularitats, que favoriren que una part important de la poblacio no abandonara el cristianisme. Pero no fon un fet exclusiu valencià. En la Sevilla musulmana que pasà a poder cristià coetanement a Valencia, tambe hi havien cristians. Ho sabem perque Maribel Fierro en “Cosmovisión (religión y cultura) en el Islam andalusí (siglos VIII-XIII)”, nos conta que quan a Ibn Utba li preguntaren en Egipte, per les raons d’haver-se’n anat de Sevilla una volta presa per Ibn Hud (1129), ell contestà que fon “a causa de la inestabilidad general existente”, afegint “que deseaba ardientemente regresar, pues no le agradaba tener que pasar el resto de su vida entre cristianos y judíos”. Es dir, en la Sevilla de la preconquista, com en Valencia, els qui eren musulmans pasaven la vida entre cristians i judeus.

Pero a pesar de constatar que quan Jaume I reconquistà el regne de Valencia, hi havien un numero considerable de cristians valencians, no hem de caure en el parany de pensar que nomes els cristians han de ser considerats valencians. Hi havien musulmans descendents dels iberorromans que tambe ho eren i que sense dubte parlaven en romanç valencià. Alguns podien haver-se convertit fea molt de temps, pero la conversio d’una gran part d’ells seria molt recent, atenent al contingut del document elaborat per la cancelleria del valencià Jaume II, (1267-1327), passats 32 anys de la mort de Jaume I i dirigit al papa, que analisàrem en “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç (III)”. Recordem, que en eixe document, se li diu al papa que dels 200.000 habitants de ciutat de Granada, no hi havien ni 500 que foren musulmans d´orige estranger, mantinguent que tots els atres eren fills, nets o rebesnets de cristians. Vejam-ho: “…quod in civitate Granate ubi morantur fere ducenta millia personarum non invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura quin aut ipsi fuerunt xpiani vel habuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianum vel xpianam…”. Si la reconquista de Valencia, havia tingut lloc practicament un sigle mes pronte de quan s’escrigue eixe text, es precis que en Valencia, els antecessors d’eixos acabats de convertir a l’islam, encara foren cristians.

En temps estudiarém, com l’immensa majoria del valencians que s’havien convertit a l’islam i que eren descendents d’iberorromans, tornaren a fer-se cristians durant el sigle posterior a la reconquista. Perque hem de saber que els valencians actuals descendim substancialment tant dels cristians valencians que trobà Jaume I, com d’aquells que havent-se islamisat previament, abraçaren la nova fe dominant. La major part d’ells es convertiren al cristianisme molt rapidament. Alguns atres ho feren mes poquet a poquet. Tambe hi hagueren alguns valencians que no es convertiren i que foren expulsats de Valencia, la seua terra i la seua patria, per culpa d’uns pocs que sabien llegir la Biblia en llati o el Corà en arap. Tots ells, cristians o islamisats, dits “ayam” en arap, parlaven en “ayamiyya” o aljamia valenciana, romanç valencià o llengua valenciana.

Anuncios

21 septiembre 2010 - Posted by | Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Anónimo | 11 diciembre 2013


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: