Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (II)

En la primera part d’est articul, hem vist, que la festa dels porrats es una festa popular autoctona valenciana i exclusivament nostra, que individualisa i unix als valencians de tot el nostre territori. Tambe hem comprovat, que la paraula “porrat” que la definix, es propia i exclusiva de la llengua valenciana.

 

Hem conclos, que els “conquistadors” de Jaume I, no varen tindre res que vore, ni en la paraula “porrat” ni en la festa que descriu, rao per la qual hem d’investigar sobre els seus origens, tirant ma de documentacio antiga.

 

Per a entendre el significat dels porrats, resulta imprescindible situar-los en l’epoca de l’any que els ha caracterisat historicament. Estudiarém i compararém lo que nos diuen tres obres. La primera d’elles es “Los purrates de Valencia” de Mechior Talavera publicada l’any 1597. Practicament dos sigles mes tart, Orellana, en “Valencia Antigua y Moderna” (1780/81), individualisà els porrats que es celebraven en la seua epoca. Per ultim vorem qué pasava a finals del s. XIX, segons nos conta Palanca i Roca en l’apartat “Los porrats” del seu llibre “Lo Romancer Valencià” (1888).

 

En “Los purrates de Valencia”, de 1597, trobem una ubicacio temporal generica dels porrats, dient-nos que “Son los purrates un daño / que nos tienen comprehendido / el principio y fin del año. Pero l’obra concreta prou mes, individualisant cada un dels 13 porrats “dedicats” que es celebraven en eixa epoca. Per aixo sabem que els tres primers porrats tenien lloc els dies 12, 18 i 28 de decembre:Santa Lucía, el primero; / el segundo, la Esperança; / los Innocentes, tercero”. Seguien sis porrats en giner: “el quarto, según infiero, / el Niño Perdido alcança. / Los Reyes el quinto es, / el sexto, que va después, / es del señor sant Antón, / Sebastián y Fabián son / séptima fiesta esta vez. / El octavo es sant Vincente, / es sant Valero el noveno”, que es celebraven respectivament els dies 6, 17, 20, 22 i 29 (el “Niño Perdido” i “Los Reyes” es celebraven el dia 6). En febrer venien els ultims quatre porrats, els dies 2, 3, 5, i 9 de corresponents a: “Purificación dezeno, / y a par d’este consiguiente / entra sant Blas el onzeno. / Es el dozeno purrate / sancta Ágatha, y por remate / sancta Apolonia, y pues ya / por orden contado está”.

 

Si estudiem quins porrats dels que cita Mechior Talavera poden ser mes antics que uns atres, hem de saber que totes les advocacions a les que es dediquen, es corresponen en sants paleocristians, martirisats entre els s. III i IV, i foren establides en epoques anteriors a l’invasio musulmana, llevat del porrat dedicat al “Niño perdido”, festa relacionada en els beguins i la “Confraria dels chichs perduts de Sent Vicent Ferrer”, i que l’any 1591 es nomenat com “lo porrat dels gichs de Sant Vicent” (archiu dip.val. V. 1/264, fol. 61r). Per posar uns eixemples, l’advocacio a la Mare de Deu de l’Esperança fon establida en el X concili de Toledo l’any 656. La festa als Sants Inocents, data d’ans de finals del V. La festa del 6 de giner o dels Reis fon decretada per la visita dels “Magi”, en el concili de Saragossa de l’any 380. La Purificacio de la Mare de Deu o Candelaria fon instituida per Sant Gelasi (492-496), per a desterrar les purificacions paganes de les Lupercals. Es interessant saber que algunes de les festes dels porrats citades per Melchior Talavera, es troben referenciades en el calendari dit hispano-mossarap, dedicat a Al Haquem II, escrit l’any 961, com per eixemple, de decembre, el dia 18 “festum apparitionis Marie” i el dia 28 “Latinis festum Jacobi apostoli”; de giner, els dies 6 “apparuit super eum in hac nocte stella”, 19 “Latinis festum Sebastiani et sociorum ejus” i 22 “Latinis festum Vincentii diaconi interfecti in civitate Valencia”; i de febrer, el dia 5 “christianis festum Agathe.

 

La segon referencia de la que hem parlat, es la d’Orellana en “Valencia Antigua y Moderna” (1780/81), que diu que “aunque muy pocos son, ó ninguno, los que ignoran que dia hay Porrat”, afig que “me ha parecido individuarles…”. Diu que “solo son hasta catorce en número…”. Elimina 3 porrats dels citats per Talavera i n’afig 4 de nous. Vegem clarament que els 3 que elimina son els de decembre quan afirma que “todas coinciden en ciertos determinados días desde 1º de Enero hasta el día de Nuestra Señora de Campanar, ambos inclusive, que es a 19 de Febrero”, sorprenent especialment l’eliminacio del porrat de santa Llucia, per ser un porrat encara vigent hui en dia. Els 4 porrats que afig es dediquen a sants i advocacions incorporades a les festivitats cristianes en els sigles XVI i XVII. Estos nous porrats son, en giner, el “S.° Nombre de Jesús”, el “S.n Julián Obispo” i el de “S.n Pedro Nolasco”, que es celebraven el dumenge següent als reis, i els dies 28 i 31 respectivament. De febrer, afig el dia de “N. Sª de Campanar”, que es celebrava el dia 19. Es interessant saber, que l’advocacio al “S.° Nombre de Jesús”, fon concedida pel papa Clement VII als franciscans l’any 1530, que el bisbe S. Julià i Pere Nolasc foren canonisats en 1594 i en 1628 respectivament, aixina com que el porrat de Campanar, degue escomençar a celebrar-se, posteriorment al 19 de febrer de 1596, quan es trobà la Mare de Deu de Campanar a la que es dedicava.

 

A pesar de que Orellana no cite els tres porrats de decembre, sí que deixa constancia de tres porrats de giner anteriors al de Sant Antoni i que son els del “Dia de los Santos-Reyes. En el Monasterio de S.n Vic Martyr. Religiosos Bernardos”; el del “Dia del Niño Perdido. En el Convento de S. María de Jesús. Religiosos Franciscos” i el del “Dia del St° Nombre de Jesús  (Domingo siguiente).  En el mismo convento”. Un sigle mes tart, Francisco Palanca y Roca escriu en el llibre que hem citat que  “Se mór l’añ en Sant Silvestre / qu’el du agarrat d’els cabells / y encara tens de Nadal / la casca dins de les dents / ve Sant Antoni el barbut / casi acompayat d’els Reis / causa del primer porrat / en lo désat de Giner.

 

Comprovem per tant, que la consolidacio de les celebracions corresponents a les festes canoniques de Nadal feu que anaren perguent força els porrats d’eixe temps de l’any. Primer es debilitaren els porrats de finals d’any i en acabant els de principi de l’any. No obstant, en la relacio de porrats que encara es celebren hui en dia en distintes parts de la geografia valenciana, podem constatar que practicament tots els porrats citats per Mechior Talavera l’any 1597, encara tenen vigencia en un lloc o en un atre.

 

Vist quan es celebren i es celebraven els porrats i definida l’epoca de l’any en que historicament s’han celebrat, tenim un primer porrat el 13 de decembre dedicat a santa Llucia, i un ultim del dia 9 de febrer, dedicat a santa Apolonia. Procedirém a estudiar el significat tant del primer dia de porrats com de l’ultim.

 

Si estudiem el significat del dia de santa Llucia, o dia en que es donava el toc d’eixida dels porrats, les dites populars nos informen de que coincidia en el solstici d’hivern, sent que es diu que “Per Santa Llucia minva la nit i creix lo dia”, o “a Santa Llucia un pas de puça…”, fent referencia al dia en que s’invertix la tendencia de la duracio dia-nit, escomençant a allargar-se el dia, i per tant, acurtant-se la nit. L’evidencia de que hui en dia, el dia 13 de decembre o dia de santa Llucia no es correspon en la data del solstici d’hivern, que te lloc entre el 21 i el 22 de decembre, s’explica pel desfas progressiu del calendari julià que data del 45 a. C. i que fon reformat l’any 1582 pel calendari gregorià actual, reforma en la qual participà el matematic i astronom valencià Jerónimo Muñoz.

 

En relacio a l’ultim dia de porrats que es el 9 de febrer, la rao de ser-ho es troba, en que a partir del 10 “empiezan los días en que en algún año pueden ver impedidas las celebraciones de los Santos por la Cuaresma, el Triduo Sacro o la Octava de Pascua”, segons nos diu Ferrer Grenesche (p 18 de “Los santos del nuevo Misal hispano-mozárabe”, -1995). L’ultim dia de possible festa anterior a la Quaresma, es variable, sent que esta depen de l’inici de la Pasqua la qual s’escomença el primer dumenge que seguix a la primera lluna plena de primavera. La data era important en una societat fortament condicionada pel calendari cristià. La Quaresma, era un periodo de quaranta dies -sense contar els dumenges- de preparacio per a la Pasqua, en els quals estava manat el dejuni i l’abstinencia, lo qual no permetia massa festa durant eixe temps. Per aixo, anteriorment a l’escomençament de la Quaresma, el poble es donava una panchada de festa, representada per les Carnistoltes. Com a nota curiosa en relacio als valencians i la quaresma, considere interessant que es conega, que de forma general, incloia el lacticini o abstinencia de llet, pero “…en este Reyno de Valencia,… sin escrúpulo alguno comen todos de lacticinio de tiempo inmemorial”. (“Buen uso de la teología moral: según la doctrina y espíritu de la Iglesia” de Francisco Guijarro -1788). No seria d’extranyar que es tractara d’una costum inmemorial dels valencians d’influencia musulmana, sent que per als musulmans, “La leche es el símbolo de la pureza de sentimientos, libres de toda hostilidad” (“Herencia islámica en la gastronomía murciana” de Rosa C. Garrigós).

 

Comprovem per tant, que l’epoca natural dels porrats, es troba entre el solstici d’ivern i l’inici de la Quaresma. Vorem que porrats i carnistoltes compartien, tant espai temporal, com multitut de caracteristiques.

 

Es interessant saber que el solstici d’hivern ha segut celebrat per totes les cultures antigues, per a les quals representava el “renaiximent” del sol o de la llum. Per als romans, era el “natalis solis invicti”, o naiximent del sol invicte que anava guanyant temps a la foscor de la nit. El celebraven entre el 19 i el 25 de decembre en unes festes o “feriae Saturni” dedicades a Saturn -de“satu”, participi de “sero” que vol dir sembrar-, deu de l’activitat agricola i de la sembra, deu d’una “edat d’or” sense esclavitut ni propietat. Eren els “Saturnalia”, “ferias Saturnalibus” o saturnals. Els “Saturnalia”, es celebrà en un principi el 19 de decembre i constava de sacrifici i banquet public. Es tractava d’unes mereixcudes festes per haver acabat un cicle agricola i l’ocasio de demanar al deu per la fertilitat d’unes terres, que anaven a preparar-se per a una nova sembra. Com totes les festes, tendi a allargar-se, sent ampliada succesivament per Juli Cesar, Caligula i Domicià. Es tractava d’unes festes tan populars que continuaren celebrant-se en epoca cristiana. En els calendaris de Filocalo (336 d. C) i de Polemio Silvio (448 d.C) es nomena la festa, que progresivament anà perguent el nom pagà de Saturnals, conservant exclusivament el de “Feriae servorum”, pel qual tambe eren conegudes.

 

En la següent part d’est articul comprovarém les sorprenents coincidencies entre els porrats i les saturnals, orige indubtable dels porrats. Vorem el recel historic de l’iglesia cap als porrats, lo que demostra el seu orige pagà no eclesiastic, per molt que es trobe amagat darrere d’un santoral cristià.

 

Anuncios

15 diciembre 2010 - Posted by | Etnologia valenciana, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: