Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA: ELS PORRATS (i VI)

Per a entendre l’orige dels porrats, sera interessant comparar els productes mes usuals que es venen actualment, en aquells que tenim documentat que eren propis dels antics porrats. De tots eixos productes nos centrarém en els mes representatius, que son els fruits secs, concretant un poc mes en l’estrela dels “porrats”, que es el “torrat”.

 

En els porrats actuals, –i en els d’un passat no massa lluntà-, predominen de forma majoritaria els fruts secs o torrats i els dolços. Entre els primers podem trobar-nos en: torrat, cacaus, pipes, armeles, avellanes, faves torrades, prunes o figues seques, orellons, castanyes pilongues, datils, panses… Molt tipic era tambe el margallo. Entre els dolços trobem torrons, peladilles, armeles ronyoses, carabassa al forn, arnadí, fruites confitades, codonyat, panfigol, mel… No era estrany poder pendre’s distintes aigües de llima, civada o orchata. En lo que hem vist, sera dificil dubtar de que la presencia d’estos aliments, esta relacionada en lo que nos conta Ovidi en el llib.I de “Fastos”, pel qual coneguem que els romans, per a desijar bon auguri, regalaven dolços el dia de cap d’any, citant en concret “figues seques”, “datils” i “mel”.

 

Melchior Talavera nos conta, que en 1596, el mercat dels porrats era mes variat, cosa que sabem perque escriu que “Véndense en purrates tales / rosarios, guantes, espejos, / agujas, peynes, corales, / vasos, vidrios, azulejos, / anillos, cintas, dedales. / Platos, passas, papel, peras, / turrate, turrón, tigeras / y para gente donzel, / de barro, plomo y papel, / cosillas de mil maneras”. Resulta curiosa la referencia a que en els porrats “y para gente donzel”, es venien “de barro, plomo y papel, / cosillas de mil maneras”, si sabem que en la festa romana “Sigillaria”, que s’uni als “Saturnalia”, es regalaven figuretes de fanc als chiquets.

 

Centrant-nos en els fruits secs, es dificil dubtar de la seua representativitat en el mercat dels porrats. La rao es troba en que l’epoca de celebracio natural dels porrats, coincidix en el moment de l’any de fret mes extrem, en el qual escassegen els aliments, sent l’ocassio de fer us dels fruits secs. S’ha aplegat a atribuir als musulmans l’introduccio dels fruits secs en el nostre territori, lo qual no es cert com ya hem vist, encara que siga de veres que la vitalitat i varietat del seu consum, es mantingue en mes força en la zona musulmana d’Espanya, en la qual ya en el s. X segons nos conta Zubaydi, existia la figura de venedor de fruits secs. (p 66 de “Las clases populares en Al-Andalus” – Ahmed Tahiri). Els fruits secs s’exportaven a zones en mandataris cristians i continuaren exportant-se des de territori valencià, una volta incorporat a l’orbita cristiana. No de bades, els musulmans de Penyiscola que pacten en Jaume I, li dugueren “alcolles de vi, e panses, e figues. Que el proces de dessecacio de les panses tenia orige musulmà, es demostra pel fet de que tambe foren conegudes pel nom en arap o “atzebib”. Ibn Said al-Magribi, escrivia que “en al-Andalus no hay dátiles buenos, más que los de Elche”, corroborant-ho al-Qazwini quan dia que “sólo en Elche dan fruto (comestible) las palmeras; sus pasas sin igual se exportan a todo el país…” (“Estela funeraria del siglo XI y el crecimiento urbano de Elche…” de Carmen Barceló i Eduardo López). Si parlem de les figues, que tambe es sequen fent-se en elles el panfigol, es interessant saber que en la lleuda de Cotlliure de 1252 es parla de “Esporta de figues de Malecha o Alacant o de “Esporta de figues de Denia.

 

Pero els valencians ya fruïem dels fruits secs anteriorment a l’invasio musulmana, cosa que sabem, perque es trobaven en la dieta dels valencians de l’epoca tardorromana. En estudis realisats en soterraments trobats en del carrer del Mar de la ciutat de Valencia, es conclou que l’alimentacio presenta “una homogeneidad alimentaria basada en harinas molidas, frutos secos, verduras y frutas frescas”. (p 232 de “El mundo funerario romano en el País Valenciano” de González Villaescusa.- 2001). Perez Vilatela, ha demostrat en els seus treballs sobre la Valencia romana, que figues seques i mel, ya eren productes que s’exportaven des d’aci. Es curiosa la cita de Virgili que atribuix poder afrodisiac a les avellanes.

 

Pero encara podiem anar mes arrere i aplegar als ibers valencians. Oliver Foix, escriu en la p 88 de La cultura de la alimentación en el mundo ibérico” que “El calatos se ha considerado un embalaje para frutos secos o miel (Bencivenga, 1985; Tarradell, Sanmartí, 1980, 315), e incluso para salazones”.

 

Es dificil discutir que el producte “estrela” del mercat dels “porrats” es el “torrat”, menjar que mai falta en un porrat i que mes ha cridat l’atencio dels no valencians. Es curios saber que en el proces inquisitorial que tingue lloc l’any 1487 contra Brianda, mare de Lluis de Santangel, se li acusà de que en la pasqua “vulgarmente llamada de las cabañuelas”, fea “collaciones con turrate y otros manjares judaycos…” (p 81 de “Lluis de Santangel i el seu temps”). La relacio religiosa dels judeus en els sigrons torrats, la trobem, en fon un dels aliments que Berzellai li dugue a rei David en la seua fugida. (Llibre II dels Reis). Pero la tradicio no era a soles propia dels judeus. Si per ad ells formava part de los manjares”, per als romans era propi de gent baixa o gent del poble. Ho sabem perque “Horacio para denotar la gente baxa del pueblo, usa la expresión: el que compra garbanzos fritos (ó tostados) y nueces y cuya costumbre aun en el dia está muy puesta en práctica entre nuestro vulgo” (“Epístola a los Pisones” traduida per Tomas de Iriarte. -1777). Efectivament, Horaci escriu: “nec, siquid fricti ciceris probat et nucis emptor”. No podem dubtar del caracter popular del torrat, que donà lloc a l’ofici del torrater o torratera. L’inseparabilitat del porrat la vegem en les “Dèzimes valencianes” d’Ortí, qui escrigue per a l’altar de Sant Vicent Ferrer del carrer del Mar de l’any 1731 que “Ací y ha qui ven melons / y, pareixent un porrat, / una dona ven torrat…”.

 

En relacio a l’organisacio dels porrats, es sabuda l’importancia del “clavari” i dels “majorals”. Parlant del “clavari”, Sebastian de Covarruvias Orozco, en el fol. 147 v. de la “Parte Primera del Tesoro de la Lengva Castellana o Española”, en la veu “Clavero” escriu: “Clauario, cierto oficio, y dignidad dicho assi en Valencia. Curiosament, Corominas fa una proposta etimologica de “clavari” a partir d’un mossàrab clavair”, per lo que podriem trobar-nos davant d’una institucio, la “claveria” -que no “clavaria”-, que junt en el “mustassaf”, representarien una continuïtat institucional entre la Valencia prejaumina i postjaumina, de la mes avant parlarém mes extensament. Roca Traver, nos fa saber en la p 16 de “Un siglo de vida mudéjar en la Valencia medieval (1238-1338)”, que el clavari era un oficial de l’aljama mudejar que es corresponia en el “tesorer” o “racional” cristià. Sent que l’organisacio de festes, sempre esta relacionada en l’obtencio dels diners necessaris, els clavaris podien ser, els llaics nomenats en els concilis del s. XIII dels que hem parlat, que “procuraverint seu mandaverint aut consenserint retinen”, es dir que procuraven, manaven o consentien la retencio de delmes eclesials, per a la celebracio de les festes o “prandia comestiones pastus potationes seu alia beuragia”. Es significatiu que Esteban Jiménez, en el “Dictionarium manuale latino-hispanum…” escriga que “Clavarius, ii”, siga el “Oficio noble de repartir entre los soldados el donativo del Emperador”. I per a repartir, s’ha de prorratejar o fer prorrata.

 

Luciano Pérez Vilatela em sugerix, que darrere dels porrats, es troba una idea de “redistribucio” de la riquea, materialisada en intervencions puntuals del poder -politic o religios-, en l’alimentacio d’un poble, que vivia en una economia de subsistencia. Es tractava d’ocasions extraordinaries que el poble havia d’aprofitar per a fartar i beure abundantment, intentant mantindre relacions sexuals. Els excessos no eren la naturalea de la festa, sino la consequencia de que la pancha es convertia en l’unic instrument per a acumular eixos aliments. Eixa actuacio redistributiva, fon heretada per certs monasteris cristians en una epoca determinada i podia estar relacionada en la “festa que feren los 41 cavallers de Montesa” de que nos parla Morlà.

 

En resum, hem vist que els porrats son una festa valenciana, que te orige en els “saturnalia” romans i que hem heretat dels descendents dels iberorromans valencians que, cristians o musulmans, trobà Jaume I quan trague esta terra del poder musulma, reoficialisant la religio cristiana. Es tracta d’una prova mes de la continuïtat valenciana pre i postjaumina, que tomba per terra pressuntes substitucions, tant de poble com de llengua.

 

En el tractat “Defensio fidei in cavsa neophitorum, siue Morischorum”, publicat l’any 1610, el valencià Jaume Bleda escrigue que: “Los moriscos dezían que los Cristianos gastan la hacienda en pleitos, los Judíos en comidas, los Moros en fiestas” (p 92 de “Un juego de espejos: rasgos mudéjares de la arquitectura…”). Sent evident lo molt que els valencians actuals hem heretat d’aquells valencians que professaven les religions hebrea i musulmana, -bons menjarots i bona festa-, poguera ser que els valencians actuals hauriem de comportar-nos un poc mes com els cristians d’aquell temps, gastant mes en defendre-nos, de tots aquells que intentant fer invisible l’historia del poble valencià, pretenen fer-nos desapareixer com a poble, negant la nostra cultura i la nostra llengua valenciana.

 

I es el cas, que ad alguns catalanistes i acatalanats casporruts, mes coents que les porrines d’un all porro, els agradaria esporrejar al poble valencià, deixant-nos en porreta i sense cultura propia. Pero com els porrots de Silla i en arguments per porra, acabarém en ells a porrades dialectiques. ¿S´hauran pensat que som porritos o porretons? Entre tots conseguirém que facen porra i brindarém en vi fet d’un bon porró de raïm, gojant tranquilament dels nostres porrats.

 

 

Anuncios

27 diciembre 2010 - Posted by | Etnologia valenciana, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: