Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

NOTES D’ETNOLOGIA VALENCIANA. LA PASQUA DE LA MONA (VI).

Vist que el ritual propi de la Pasqua de la mona valenciana podria falcar les seues raïls en els ibers valencians, ya toca anar concretant en el contingut de la cistella de la mona, cosa que pot anar acostant-nos a un possible orige etimologic de la paraula “mona”.

Previament, crec interessant fer un incis, en el fet de que tant els cronistes musulmans com els cronistes cristians de l’alta i de la baixa edat mija, passaven absolutament de donar referencies de la vida del poble pla, dedicant-se fonamentalment a temes de batalletes d’eixercits de mercenaris comandats per la “noblea”, generalment orientades a glorificar als personages i a la seua religio. Per aixo, per a trobar referencies a eixe poble, no queda mes remei que espigolar entre multitut de texts, agrupant referencies tangencials. Aixo feu Ahmed Tahiri en relacio a l’epoca de dominacio musulmana en “Las clases populares en al-Andalus”, i el seu contingut i una atra documentacio, nos donà peu per a escriure sobre “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”.

El panorama en els moments posteriors a la reconquista cristiana es exactament el mateix, i les referencies a festes populars inexistents. Eixa podria ser la causa per la qual la primera referencia textual que trobem referent a la mona de Pascua es del s. XV. Pero tambe espigolant, podriem trobar alguna referencia textual que podria estar relacionada. Podriem pensar si els refrigeris, beurages, menjars, aliments i begudes “certa prandia, bevragia, comestiones, pastus potationes seu abadagia”, que duia a bufes i fartades indegudes “ingurgitationes, ebrietates et comessationes indebitae”, que es donaven en certes epoques de l’any “certis anni temporibus”, en alguns llocs de la Provincia Tarraconense, dels que es parla en els Concilis de Tarragona (1291-1292) i de Lleida (1294), i que comentàrem en “Notes d’etnologia valenciana: els Porrats (IV)”, podrien descriure d’alguna manera fets de la Pasqua de la mona valenciana.

Per a acabar l’incis, es curios que Jaume I, en el “Libre dels feyts”, escriu que “dien que han stat al Pug de les Pascues, qui es denant Muruedre per III milles, e han stat aquí, axi com vos los manas, per II dies, e corregren a Val de Segon…”. Badia i Margarit, en “Toponímia de la conquesta de Borriana segons la Crónica de Jaume I”, (p. 6 de “La Corona de Aragón y las lenguas románicas” .-1989) escriu que “Al relat de la campanya de Borriana hi ha encara dues mencions toponímiques més, provocades per aquells qui fan saber al rei que han estat al Puig de les Pasqües Afig que “No hem pogut identificar aquest Puig de les Pasques” dient que “Sense dubte duia aquest nom un dels nombrosos turons o muntanyes que es troben al nord de Morvedre, peró avui no n’ha quedat cap rastre”. Manuel Civera i Gómez en “La jueria de Morvedre” inventa que “el puig ben bé podria ser el lloc on celebrava la Pasqua la comunitat jueva” i manté que “…l’antropònim Puig de Pasqües l’assumí molt presumiblement una família de conversos en el segle XV”. Tant perque els judeus no celebraven ni celebren la seua Pasqua eixint al camp, com pel fet d’haver-se convertit en antroponim d’un convers al cristianisme, ¿No es mes llogic pensar que el Puig de les Pasqües era el lloc a on tant els cristians com els musulmans valencians anaven a menjar-se la mona, celebrant l’equinocci de primavera, identificat en la pasqua cristiana? ¿Estarem davant de la primera referencia cristiana posterior a la reconquista, que es referix a la Pasqua de la mona valenciana?

Acabat l’incis, i escomençant en l’objecte del present articul, hem de saber que l’estudi del significat de la “fiesta de las Mondas del Camp de Talavera, en Toledo, o de “las  móndidas de San Pedro Manrique, en Soria, podria acostar-nos a entendre tant el contingut de la cistella de la mona, com un probable orige etimologic.

L’orige pagà de “las Mondas de Talavera”, fon posat de manifest per Cervantes, en “Los trabajos de Persiles y Segismunda”, parlant de “celebrar la  gran fiesta de la Monda, que trae su origen de muchos años antes que Cristo naciese…”. Caro Baroja analisa les dos festes, que basicament consistixen en unes particulars ofrenes a la Mare de Deu, entre les p 31 i 76 del seu llibre “Ritos y mitos equívocos”, aplegant a la conclusio de que les dos deriven de vells rituals grecorromans que es celebraven entre el 4 i el 19 d’abril, dedicats a la deesa de l’agricultura Ceres -d’a on deriva la paraula cereal-. Caro Baroja conclou en la p 57 del llibre citat, que “la voz ‘monda’, que viene de un neutro plural ‘munda’”, es troba relacionada en “la idea de ‘mundum’ o ‘mundus Cereis’”, que es referia al contingut de les “cistae” o cistelles mistiques que s’oferien a la deesa Ceres, contingut “secret” per als no iniciats en el cult. Caro Baroja nos diu que en eixe contingut, “predominaban las tortas y pasteles de formas diversas”, cosa que comprovem quan Sant Climent d’Alejandria (c. 150- c. 215-217), en el seu llibre  “Protrepticus” o “Exhortacio als grecs”, es burla del contingut de les cistelles mistiques dient que portaven Pastiços de llavoretes d’alegria (Sesamum orientale) i mel, coques en forma piramidal, globulars i planes, en botonets a modo de melics, grans de sal, i serps (o figuracions), ademes de magranes, tronchos de vegetals, canyaferles, hedres, pastiços redons i cascall.

Partint de la proposta etimologica de que “mona” puga derivar de “monda” per reduccio del grup –nd a –d i sent que “monda” es el contingut d’unes cistelles, aço explicaria el motiu pel qual tots els valencians diem “mona” a tot el contingut de la cistella o el berenar de la Pasqua sense coincidir en el del pastiç mes representatiu, que en alguns llocs, hauria pres el nom del conjunt de la cistella precisament per ser-ho.

¿I en relacio al contingut de la cistella? Predominen pastiços en distintes formes, i en la “mona” poden haver “tonyes”, “rosques”, “fogasses”, “congrets”, “reganyades”, “coques boves” “pans socarrats”… Hi ha de “globulars” i de “redons”, i no podem deixar de pensar en el “panou”. Hi ha algun en forma de serp, i resulta que eixa es la forma mes representativa de la “mona”. Algun dels pastiços porta ¡llavoretes! De fruita trobem la magrana, que aci no es d’esta temporada i que es substituida per la taronja. Si parlem dels tronchos de vegetal, ¿Quin troncho mes representatiu que el de l’ensisam, que no pot faltar en la cistella de la mona? Per ultim entre atres coses, “grans de sal”. ¿No es representatiu que els no valencians destacaren de la mona “el ensisam, la sal, la toronja” (vore cita anterior d’ Asín Arbos).

Pareix evident que les cerimonies dedicades a Ceres, deesa romana de l’agricultura, emparentada en la Demeter grega, no poden desvincular-se dels rituals de celebracio d’adveniment de la primavera d’estiu agricola, celebrades en el “Nayruz”. Es interessant saber  que per unes terracotes trobades en la ciutat de Valencia, d’epoca republicana, que representen a Ceres, s’ha pogut constatar el seu cult en terres valencianes. (“Una fundación de Valencia (Hispania)” de Miquel Ramón Martí Matías) ¿Es desacralisaria, fins al punt de que l’objecte secret d’una ofrena a Ceres, acabara incorporant-se a una festa popular, inclus donant-li nom?

En el següent articul, repassarém totes les distintes propostes etimologiques que s’han donat a la paraula “mona”.

Anuncios

23 abril 2011 - Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: