Parlament premi Josep Mª Guinot a les lletres valencianes

Bona nit.

 

En primer lloc vullc agrair a l’associacio Cardona i Vives el haver pensat en mi per a un premi que segur que molta gent es mereix mes. La veritat es que quan em comunicaren la concessio, em costà d’entendre que es premiara una faena que per a mi es una aficio que em supon molt poquet de sacrifici. Per aixo he d’insistir en donar les gracies.

 

Els que heu seguit els treballs que he fet sobre distints aspectes de la personalitat valenciana, sobre la nostra historia, sobre la nostra etnologia, o sobre la nostra llengua valenciana, sabreu que tot ell va orientat a demostrar la falsetat de l’historieta que nos han intentat fer creure, que es resumix en que previament a la conquista del rei en Jaume, el territori valencià estava habitat per una raça de moros que parlaven en arap, que foren esclavisats per uns “colons” catalans dels qui descendiriem els valencians.

 

Tota esta falsa historia s’ha teixit per a intentar llegitimar una apropiacio indeguda de la nostra llengua valenciana que ha produit un sigle d’or que uns atres no oloraren ni de llunt. I darrere de la nostra llengua, pretenen apoderar-se de tota la nostra historia i de tota la nostra cultura. Recordem que Angel Guimerà digue que “La llengua i l´historia son els botins mes preats a l’hora de sometre a  un poble”.

 

Front a eixa historieta de tebeo que s’han inventat, la realitat es troba en la continuïtat, tant de poble com de llengua, entre el poble valencià prejaumi descendent dels iberorromans i el poble valencià actual. Els pocs araps i berebers que conquistaren Hispania, es trobaren en un poble cristià que parlava una llengua que tenia com a base el llati. Alguns d’ells es convertiren a l’islam durant l’epoca de dominacio musulmana i uns atres continuaren sent cristians fins al mateix moment de la reconquista protagonisada per Jaume I. Tots ells foren els creadors de l’aljamia valenciana, orige de la nostra llengua valenciana.

 

Posarém algun eixemple d’esta terra de Castello. Entre 1145 i 1172, els valencians tinguerem un rei muladi descendent de cristians i naixcut en Penyiscola, conegut com a Ibn Mardanis o rei Llop. Sabem que Ibn Mardanis, el Penyiscoli, parlava en romanç. Durant la seua regencia, existix un document del papa Adrià IV, de l’any 1158, en el qual confirma al bisbe de Saragossa en la possessio de les iglesies de Penyagolosa, Ares del Maestre, Morella i Albalat de Cabanes. Es dificil dubtar de que els cristians valencians que acodien ad eixes iglesies, parlaven en romanç valencià.

 

Mort el rei Llop l’any 1172, un germà d’ell que havia segut governador de Valencia, continuà sent-ho a les ordens dels almohades. Eixe mateix any, el germa del rei Llop, no tingué mes remei que fer-se vassall d’Alfons II, en acabant d’un atac del rei d’Arago. Com a consequencia dels drets adquirits per eixe vassallage, Alfons II donà a la seu de Tortosa els delmes i primicies dels homens i les dones del territori que dominava el “castell de Fadrell”, actualment conegut com dela Magdalena, que abraçava els termens de Castelló i Almassora. Per document datat a 28 de novembre de l’any 1178 sabem que eixos drets comprenien els imposts que pagaven cristians, sarrains i judeus d’este territori -“sive in xpristianis, sive in sarracenis et judeis”-, lo que vol dir que a 50 anys de la reconquista cristiana, hi havia cristians entre els habitants dels termens de Castelló i Almassora.

 

Per a acabar en les cites que caracterisen els meus escrits, recordar lo que escrigue Mª Elvira Mocholí, en “Aspectos de la devoción mariana en el reino de Valencia”, en relacio a l’image de la Mare de Deu del Lledó, sense dubte anterior al s.XIII, qui diu que “La comunidad mozárabe, que podría haber ocupado el castillo de Fadrell, habría mantenido un culto, que perpetuaba el carácter sagrado del lugar y al que se incorporó la leyenda del hallazgo”.

 

Hem vist per tant, que previament a que Jaume I reconquistara el territori de Castello, en estes terres, existien tant muladis com cristians. Jaume I es trobà en un poble valencià, part del qual continuava sent cristià i una atra part del qual, havent-se convertit fea poc de temps a l’islam, tornà a abraçar rapidament el cristianisme. Tots ells parlaven en romanç valencià, rao per la qual el nostre poble sempre s’ha considerat valencià i s’ha sentit orgullos de parlar la llengua valenciana, nom del que han deixat constancia historica els nostres escritors des de l’any 1335. Els valencians, sempre hem tingut autonomia per a fer i desfer en relacio a la nostra llengua, i no hem d’aguantar ingerencies ni dependencies de ningu.

 

Finalment, crec que hem de diferenciar entre lo que es català o propi de calalans i lo que es acatalanat entre valencians. En relacio a lo primer, res que dir, sempre que alguns catalans no vullguen eixercir d’imperialistes i es queden quetets en sa casa. Pero considere que sí que hem d’enfrontar-nos a tot allo que olga a acatalanat entre els valencians. Els acatalanats actuals son com els afrancesats del XVIII, que es pensaven que eren el summum de la moda i de la cultura, despreciant al poble pla. Ells son els responsables de l’existencia d’un sentiment anticatalà entre els valencians.

 

No hem de tindre por a plantar cara a una certa colla de funcionaris universitaris, que es creuen en el dret d’impondre falsos dogmes com si ensenyaren el catecisme d’una religio.

 

Front al sentiment de ser i sentir-se valencians, nomes fan que pegar-se cabotades en una muralla de pedra prou mes dura de lo que ells es pensaven i que entre tots anem a fer mes i mes infranquejable. Encara queda faena per a fer i la farem, en paciencia i una canya, sense presa pero sense pausa.

 

Gracies.

Vixca Castello, Vixca Valencia tota i Vixca la nostra llengua valenciana.