Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

CRISTIANES VALENCIANES DE 1239 (i II)

Es evident que les cristianes valencianes que hem estudiat en l’articul anterior, s’han de contar entre els valentini que coneguerem en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”. Estes valencianes eren ateses espiritualment per religiosos valencians que eren ajudats pels que venien de la provincia eclesiastica de Tarragona i de la de Toledo, segons consta en la documentacio de la “ordinatio ecclesiae valentinae”. Recordem-ho.

 

L’existencia de religiosos valencians es posa de manifest en la declaracio d’un juge i jurat de Terol a qui dien “Ferrandus Petri”, qui declarà que els valencians consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, i ho demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que tant religiosos com laics valencians el reverenciaven i complien els seus preceptes, rebent les iglesies de les seues mans.

 

Als religiosos que venien a ajudar al valencians per part de Tarragona, els trobem en la minuta de l´argumentacio de Vidal de Canyelles, bisbe d’Osca, qui escriu que desde fea 50 anys, “Quoniam a L annis citra”,  retors catalans celebraven en l´iglesia de Santa Maria de Valencia “clerici catalani celebraverant in ecclesia Sancta Marie Valentie”, administrant sacraments als cristians que alli vivien i es congregaven “et ministraverant spiritualia christianis ibidem commorantibus et convenientibus”. Hem de saber que l’eixemplar del Vaticà amplia l’ajuda per part de Tarragona als aragonesos parlant de “vel catalani vel aragonenses”.

 

Trobem que un religios representant de Toledo actuava en territori valencià previament a la reconquista en la declaracio de “Rodericus, archidiaconus de Alpont”, qui declarà, que el bisbe d´Albarrasi, “Martinus” (1172-h. 1220), atenia als cristians d´Olocau i Almenara en nom del bisbe de Toledo “…quod episcopus Martinus, qui erat vicarius archiepiscopi Toletani in provincia Toletana, et requirendo provinciam Toletanam, celebravit in Almanara et in Alocau”. Podria ser que la presencia de “Martinus”, en el nostre territori fora una de les actuacions induides per l’arquebisbe de Toledo Martín López de Pisuerga, en compliment de l’orde del papa “Celestinus” III qui el 4 de Juny de 1192, li escrigué dient-li que enviara sacerdots  a Marroc, a Sevilla i a unes atres ciutats en poder dels sarrains a on hi hagueren cristians “Marrochios, Hispalim et alias sarracenorum civitates, in quibus christiani degunt, in nomine Christi fiducialiter adeat”, explicant-li, que el motiu era confortar ad aquells que es mantenien ferms en els sacraments de l’iglesia “et ubi eos in fide nostra et sacramentis ecclesie fortes ac firmos invenerit, fraterna benignitate confortare et confirmare laboret”, aixina com instruir als que podien havien caigut en la supersticio “in quibus eos minus sufficientes vel aliqua superstitione deceptos invenerit, studiose instruat et informet”.

 

Desconeguem si els cristians valencians agraien o no estes ajudes exteriors i fins a quin punt s’integraren en la nova organisacio eclesial sorgida posteriorment a la reconquista, no havent dubte de que els llocs preferents de la jerarquics de la nova “ordenacio de l’iglesia valentina” foren ocupats per gent forastera. Els cristians valencians, degueren assistir atonits a la lluita per a encarregar-se de la “ordinatio ecclesiae valentinae”, que protagonisaren l’arquebisbe de Tarragona Pere d´Albalat i el de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada i que aplegà a cotes surrealistes, quan l’any 1240, l’arquebisbe de Tarragona “Petrus miseratione divina Terrachonensis archiepiscopus”, celebrà un Concili Provincial en la ciutat de Valencia “praesidentes in concilio in civitate Valentiae congregato”, en el qual llançà sentencia d’excomunio “excommunicationis sententiae”, contra l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Gimenez de la Rada, acusant-lo d’haver fet actes de possessio en la seua Provincia eclesiastica “Toletanus archiepiscopus per Terrachonam provintiam transitum faciens crucem ante se portari fecerit vel palleo usus fuerit vel indulgentias dederit in nostra provintia”. L’any 1241, el papa Gregori XIII, contant els fets, “apud Valentiam quam ad suam asserit provintiam pertinere congregato”, declarà nula l’excomunio de Pere d´Albalat “praefatam excommunicationis sententiam de tratrum nostrorum consilio denunciavimus”. L’ansia d’esta jerarquia eclesial forastera per agabellar poder, degue ser el motiu pel qual no procediren a la restauracio d’antigues seus episcopals documentades, com les de Xativa, Denia, Elda i Oriola.

 

Per estes actuacions dels forasters, es dificil concretar el nom dels religiosos valencians prejaumins. García Edo documenta el 26 de maig de 1242 aun tal Petri clerici de Paterna que era “notario público de Burriana” (“Los escribanos de la Cancillería Real en la conquista de Valencia por Jaime I”.  BSCC Tom LXIV.-1988). Un Pere de Paterna, que havia de ser un cristià prejaumi o un convers, rep una casa en el Repartiment “Marti Petri de Paterna: d. Juçef Alguasqui”. Seria una casualitat que el cristià prejaumi documentat per Galmez en “El mozárabe levantino”, quan escriu: “En el Rep. De Val.: Pedruelo III 57, nombre de uno de los habitantes de Valencia al tiempo de la Reconquista, sin duda mozárabe”, es tractara d’un religios.

 

Respecte del foment dels indigenes front als forasters per a estar al front de la iglesia, es curios un text de 3 de febrer de 1330, que dugueren al papa embaixadors de Castella i Portugal, i que havia segut suscrit pel rei Alfons d’Arago, en el qual es reivindicava el valor dels indigenes o “indigene”  front als de fora o “alienigene”, per a l’obtencio de prelatures, beneficis eclesiastics i uns atres carrecs de l’iglesia, dient-li que els indigenes estaven moguts pel zel de la seua fe i el recort de l’escampament de la sanc dels seus antepassats que anaren a la guerra contra els infidels…“consueverunt zelo fidei succensi et efusione sanguinis progenitorum aurorum memores ad guerram ibant”.

 

Esta ultima cita ve al pel, per a fer referencia als cristians valencians prejaumins o “zelatoribus fidei”, de la carta del papa Gregori IX de la que parlàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Aprofite la referencia per a corregir l’error de que el “Ann. XII” del pontificat de Gregori IX, no  correspon a 1238 sino a 1239, per lo qual s’enten millor el que els cristians valencians prejaumins afirmen que donaren auxili i ajudaren en la seua lliberacio, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”.

 

Per a acabar, comentar que seria interessant coneixer l’informacio que barallà el Patriarca sant Joan de Ribera, arquebisbe de Valencia entre 1569 i 1611, quan escrigue que “Villanova vicus est intra civitatem Valentiam situs in quo olim infidelis Mahometani agere solebant: nunc vero magna ex parte ab hijs qui veteri sua origine christiani sunt, et a nonnullis etiam eorum qui Cristi fidem sunt super conveni incolitur” (vol. 28 BRAH, apud vol. 28 Arch. Curia eclesiástica de Valencia), que vol dir que “El barri de Vilanova es troba dins de la ciutat de Valencia i en ell solien haver infidels mahometans, si be es cert que una gran part d’ells era d’antic orige cristià i uns atres que residien alli conveniadament, cultivaven la fe de Crist”. Sabem que la Vilanova no era tan nova, i era ben antiga, perque es cita en la primera crónica general com al lloc a on es trobava l’almunia d’Abd al Aziz, “que los cristianos llaman huerta de Villanueva. Tambe la trobem en el Repartiment: “R de Bolas ortum in Villanova…”. I finalment, en la “Historia Roderici” de principi del s. XII “Ille vero quamdam Valentiae partem, quae dicitur Villanova…”.

 

Perque seguint la cita de sant Joan de Ribera, hem de saber que els valencians descendim substancialment, tant d’eixos “infidels musulmans…d’antic orige cristià”, que en quan pogueren tornaren a convertirse al cristianisme, com d’aquells atres que continuaren sent cristians, perque “cultivaven la fe de Crist”.

 

En tot lo que hem vist anteriorment sobre els cristians valencians prejaumins i en tot lo que acabem de vore, desespera comprovar que catalanistes i acatalanats continuen negant la seua existencia, simplement perque es un dels arguments que gasten per a justificar una falsa llegitimitat historica dels catalans per a apoderar-se de la nostra llengua valenciana. Al respecte, es interessant coneixer que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

 

Es hora de que els valencians reaccionem front a tant de “inventor” que nomes busquen la nostra destruccio com a poble, per a ser engolits per un atre. Posant de manifest totes les invencions i mostrant la veritat, intentarém que callen.

Anuncios

27 septiembre 2011 - Posted by | “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: