Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

LA LLENGUA DELS VALENCIANS EN EL S. IX

L’extensio territorial de l’islam fon l’excusa perfecta per a que partir de l’any 711, militars araps i nortafricans intentaren i conseguiren el domini de la riquea d’una gran part de Spania, duguent en ells llengues forasteres.

 

El llati o la romanam linguam, que representava el poder cristià de Spania en mans d’elits d’orige germanic, anava a cedir pas com a llengua oficial, a la llengua del llibre sagrat dels dominadors musulmans que era l’arap o arabiyya. Trobem juntes estes dos llengues en una moneda de l’any 716, en la que es llig per una cara “feritos soli in Span…” i per l’atra “duriba hada l-dinar bi-l-Andalus…”.

 

Pero tant la romanam linguam com la arabiyya, eren llengues parlades per minories. Ni tots els dominadors parlaven arap, per ser de diversos origens, ni el poble pla dels distints pobles hispans o “hispaniae populis”, parlava llati cult o “romanam linguam”, sino que s’expressava en distints “llatins” populars o “rusticam romanam linguam”, que havien creixcut sobre diferents substrats prerromans indigenes.

 

En relacio al nostre territori valencià, sabem que el llati degue continuar sent oficial com a minim fins a l’any 754, i provablement fins al 756 o al 769, gracies als pactes subscrits entre Abdallaziz i Teodomir en l’any 713, pels quals Teodomir continuà governant este territori, sent succeit per Atanagilt. (vore “El territori cristia tributari valencià durant el califat de Damasc”). Si parlem dels invasors que vingueren, s’ha discutit sobre si predominaven els araps o els berebers. Hui, Sanchez Martínez parla del territori valencià com a “territorio casi vacío de poblamiento árabe” (vore “L’autonomia valenciana durant l’emirat de Cordova”). L’importancia de l’element bereber fon defesa per Guichard (vore “Els musulmans en valencia. L´element bereber”), havent segut matisada per Vallvé, qui manté que moltes de les cites que parlen dels “barbar”, no es referixen als nortafricans, sino als visigots o “bárbaros que entraron en España a partir del año 409” (“Libertad y esclavitud en el califato de Córdoba” en “Actas II jornadas de cultura árabe e islámica”).

 

Si parlem de la llengua que parlava el poble valencià indigena, no hi ha dubte de que era una “rusticam romanam linguam”, naixcuda sobre el substrat de la llengua ibera. En “Els origens remots del poble valencià” varem vore que alguns autors antics reservaven el nom de “ibers” per als pobladors de la costa valenciana des del Vinalopo fins a l’Ebre, situant mes al nort als “missegetes” o ibers mesclats que aplegaven fins al Rodan “Iberi mixti usque ad Rhodanum fluvium”. La llengua franca de tota esta zona des de l’antiga Contestania fins a l’antiga Septimania, actual Lengadòc, era l’iber.

 

Que el poble pla d’eixa epoca no parlava llati cult i li costava entendre’l, ho comprovem perque en el concili de Tours, celebrat l’any 813, s’aprovà que les homilies “Ut easdem homilias quisque aperte transferre studeat” es feren en romanç o en alemà “in rusticam romanam linguam aut theotiscam”, per a que el poble les entenguera mes facilment “quo facilius cuncti possint intelligere quae dicuntur”. Vegem que en Tours es parlà d’una llengua popular no romanica com l’alemà i d’una atra romanica que fon definida com “rusticam romanam linguam”.

 

Es evident, que eixa “rusticam romanam linguam” que es parlava en territori de l’actual França, no era l’unica llengua romanica. Per aixo, es interessant saber, que la primera volta en que es documenten distints noms de llengues romaniques, es en l’any 848, en l’obra “Kitab al-masalik wa l-mamalik”, d’Ibn Hurdadbih. Efectivament, en esta obra Ibn Hurdadbih relacionà les llengues que sabien els comerciants judeus “radanis” en el seu itinerari comercial per  la mar Mediterranea, i diu que eren “arabiyya”, “farsiyya”, “rumiyya”, ifrangiyya, andalusiyya i “saqalabiyya”, es dir l’arap, el persa, el grec, el franc, l’hispà i l’eslau.

 

El fet de que l’hispà o “andalusiyya” no s’identifique en la “arabiyya”, implica que es tractava d’una “rusticam romanam linguam” distinta del “franc” o “ifrangiyya”. Tambe comprovem que els comerciants del pobles de la mar Mediterranea de Spania/al-Andalus de l’any 848, es caracterisaven per parlar una llengua romanica  i no per parlar l’arap o “arabiyya”, encara que esta poguera ser la llengua oficial.

 

Si nos preguntem per les caracteristiques, d’eixa llengua nomenada “andalusiyya”, de moment no es coneix ningun text d’eixa epoca que puga dir-nos com era, pero sí que el tenim en relacio a la “ifrangiyya”. La “rusticam romanam linguam” dels francs nos la mostra Lodhuvicus, en el “Jurament d’Estrasburg” de l’any 842 quan diu que “…et Deus Savir podir me dunat, si salvarai eo cista meon fradre Karlo, et en adjudha…”

 

Si pensem en l’ambit a on havia de sentir-se eixa “andalusiyya”, llengua de comerciants de la mar Mediterranea de Spania/al-Andalus, convindrem en que nomes per la llargaria de les costes valencianes en relacio a la costa d’Espanya, els valencians tenim prou bolletes per a que en eixe nom es comprenga la llengua que es parlava en l’actual territori valencià. Eixes possibilitats s’incrementen notablement, vista l’importancia politica, militar i comercial dela Valencia d’eixa epoca, que faria que la llengua dels valencians se sentira per tota la mar Mediterranea. Vejam-ho.

 

Sabem que l’any 848, havien passat 26 anys de la mort d’Abd Allah “al-balansí” o “el valencià”, qui “se instaló en Valencia, donde contó con el apoyo de los bárbaros visigodos”, segons traduccio del “Muqtabis” feta per Vallvé (“Anaquel de estudios árabes”, nº 12, any 2001). Abd Allah “al-balansí” havia governat el territori valencià de forma autonoma respecte de l’emirat de Cordova, conquistant Tudmir, Tortosa, Barcelona i Osca, aplegant a entrevistar-se en Carlesmagne, l’emperador dels que parlaven ifrangiyya”. Segons Bruzen de la Martinière,  Abd Allah “el valencià” fon el responsable de que Valencia s’erigira en Regne “Ce Pays fut érigé en Royaume”.

 

Al poc de temps de morir Abd Allah “el valencià”, Corcega i Creta, estigueren en mans valencianes, si creguem a Luis del Marmol, documentant-se un insistent domini valencià sobre Creta, sent que Reiske situava alli a l’eixercit valencià en l’any 949, dient que “…Saraceni enim Hispani e regno Valentiam Cretam imperante Teophilo rapuerant…”.  Tambe estan documentades actuacions valencianes sobre Mallorca i Menorca de l’any 848/849, quan uns atacs a barcos comercials foren contestats en una intervencio de castic, segurament protagonisada per l’eixercit valencià, sent que acabada l’accio, l’emir ‘Abd al Rahman II envià a l’eunuc Sanzir cara al governador de Valencia, Ibn Maymun, per a arreplegar-li el boti conseguit.

 

Vernet interpreta que la “andalusiyya” d’Ibn Hurdadbih es referix a la llengua d’oc (p 119 de “El Islam en España”) i Aurelio Roncaglia dia que “il est probable- que les Radanites,…aient compris la langue des ports de Provence, la langue de Narbone, sous le nom d’andalusiyya”, es dir, que es provable que en el nom de “andalusiyya” estiguera compresa la llengua dels ports de Provença i de Narbona. (“Le témoignage le plus ancien d’une distinction consciente entre deux langues romanes”. IX Congres Internacional de llinguistica romana. 1961). En relacio a esta zona, actualment coneguda com a Llenguadoc, havia segut territori de l’antiga provincia Hispana de Septimania, que conquistat pels musulmans, fon reconquistat pels francs a finals del s. VIII. A estes conquistes, s’afegiren mes al sur unes atres d’una part de l’antiga Tarraconensis, algunes d’elles de principis del s. XI, creant-se la Marca Hispanica. Per tant, en l’any 848, tots estos territoris ya no formaven part de Spania/al-Andalus estant somesos a “senyors” que parlaven ifrangiyya”.

 

Per aixo, pot pareixer llogic pensar que la “andalusiyya” caracterisara a un territori que encara formara part de Spania/al-Andalus, com succeia respecte del territori valencià. Es evident que este fet no es incompatible en que el nom de “andalusiyya” incloga l’occità, sent que a mitant del s. XI, la “rusticam romanam linguam” de les gents dela Septimania, d’una part dela Tarraconense i del territori valencià, havia de ser prou pareguda, pel fet d’haver compartit substrat iber. Segurament, en l’epoca de la cita, un viager que anara des d’Alacant al riu Rodan per la costa, travessaria un “continuum” dialectal, que en el temps ha deixat pas a diverses llengues no subordinades, una de les quals es la llengua valenciana.

 

Aço explica el per qué el rei en Jaume, naixcut en Montpelhièr, capital de Llenguadoc, en territori de l’antiga provincia hispana de Septimania, fill de Maria de Montpelhièr i per tant de llengua materna occitana, nos conta en la seua Cronica que Ali Albata, “de Paniscola natural” li feu de traductor o trujama d’arap, afegint que s’entengue en dos musulmans de Villena perque “la hu daquels era latinat, i dient-nos que parlà en “I sarray qui sauia nostre lati, qui li envià l´alcait de Cullera. El rei en Jaume, que havia naixcut en un territori de llengua occitana, tingue oportunitat de comprovar que parlant en romanç, s’entenia perfectament en el poble pla indigena valencià, cristia o musulma.

 

Que el romanç era una llengua parlada per cristians i musulmans, molts dels quals desconeixien les seues llengues “oficials” llati i arap, nos ho diu Ramon Llull qui escrigue “Que translat de lati en romans / En rimes en mots qui son plans / Per tal que hom pusca mostrar / Logica e philosofar / A cells qui no saben lati / Ni arabich. I com “aquells qui no saben llati ni arabic” i parlaven romanç, havien de ser molts en territori valencià, el rei en Jaume establi, que “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran…”, manant que tots els Furs valencians es traduiren al romanç en l’any 1261. Fa que pensar, el fet de que als catalans no els importà gens tindre en llati el seu cos llegislatiu durant un sigle i mig mes, fins a que finalment en l’any 1413, li demanaren a Ferran d’Antequera, “…que los dits Usatges, Constitucions e Capitols sien tornats de Lati en Romanç”.

 

Dels llibres dela Cortdel Justicia que es conserven de finals del s. XIII i principis del s. XIV, es despren una comunicacio en romanç valencià absolutament fluida entre musulmans i cristians, sense necessitat de cap traductor. Uns i atres parlaven el romanç batejat l’any 1335 en el nom de Llengua Valenciana.

 

En el present articul hem vist que la genesis de la llengua valenciana s’explica a partir del poble valencià, per evolucio, sense substitucions ni dependencies. No deixem ara, que quatre ninots conseguixquen agenollar la nostra llengua davant de ningun atra.

Anuncios

27 septiembre 2011 - Posted by | “AL-ANDALUS”, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por La llengua dels valencians en el s. Ix | 27 septiembre 2011


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: