Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (i IV)

En relacio a la llengua dels moriscs del territori valencia, de moment hem definit el significat de “morisc” i hem comprovat la seua diversitat en relacio al seu orige. Hem vist que els acatalanats, en l’unica finalitat d’enredrar i manipular, escampen la idea sobre el seu “unilingüisme àrab”, idea que es manifesta falsa tant per distints estudis especifics com per numeroses cites coetanees al respecte.

 

Encara nos queda per constatar l’existencia de referencies lliteraries en relacio a moriscs valencians, de les quals s’extrau que hi havien moriscs de tots els pels, i que no es caracterisaven precissament per tindre problemes de comunicacio en els cristians, sino mes be per tot lo contrari.

 

En el s. XVI, Fernão Lopes de Castanheda (c. 1500-1559) en el vol II de “Historia da descubrimiento e conquista de India pelos Portuguezes” (1552), escriu que “tomarao Nuno Fernandez et os outros Portugueses grande conversaçao & amizade com hun mouro Valenciano…et folgaua de falar coeles nas cousas Despanha, principalmente de Valença donde era natural”. Es prou dificil pensar que eixa amistat i conversacio tinguera lloc en llengua arap.

 

El valencià Timoneda (1518/1520-1583), en el “Paso de un soldado, y un moro, y un ermitaño” (1563), nos conta les fetes entre els tres, estant absent qualsevol problema de comunicacio.

 

Tampoc te problemes per a fer-se entendre “Francisco/Fuquer”, protagoniste de “Los cautivos de Argel” (1599), de Lope de Vega (1562-1635), qui diu que “si corsario me hiciese /no pongas duda que fuese / de los cristianos castigo / Nací morisco en Valencia…”.

 

Pel vol 63 del Boletín dela Bibliotecade Menéndez Pelayo, coneguem cartes escrites per moriscs valencians dels anys 1567 i 1577.

 

Passant al s. XVII, per la p 573 dels “Anales de Granada II” sabem de l’existencia d’un morisc valencià que practicava la pirateria i que fon ajusticiat l’any 1611 en la forca de la plaça de Bibarrambla.

 

De l’any 1612 es la “Relación que fue embiada de Roma al nuncio de Madrid, en que se da cventa de vn grande misterio del Santíssimo Sacramento y el martirio de vn morisco valenciano por confessar nuestra santa fe católica”, escrita pel “licenciado Francisco de Aranda”.

 

Cervantes (1547-1616) en “Persiles y Sigismunda” (1617) parla d’un morisc valencià, “el Xadraque”, net d’un musulma “famoso en el Astrología”, qui renega de l’islam dient que “Morisco soy señores y oxala que negarlo pudiera”.

 

Vicente Gómez Martínez-Espinel (1550-1624) en el seu llibre “Relaciones de la vida y aventuras del escudero Marcos de Obregón” (1618) dona protagonisme a un morisc valencià que es troba entre els corsaris turcs que el capturen. Diu que “en llegando al que hablaba español…”, li digue que “era bautizado hijo de padres christianos… descendiente de muy antiguos christianos como los demas que tambien se han pasado y pasan cada dia no solamente de reyno de Valencia de donde yo soy.

 

L’us de la llengua valenciana entre els moriscs, havia de ser tan normal, que en el proces inquisitorial seguit en Conca l’any 1630 contra el morisc castellà Diego Diaz, qui havia tornat posteriorment a haver segut expulsat, quan l’acusen de parlar algaravia, este contesta “que el no hablaba algaravia en su casa con los que recogia sino valenciano, pues el habia vivido largo tiempo en aquella tierra, hablaba la lengua y tenia amigos alla” (Les cahiers de Tunisie: Vol. 26).

 

Els escritors de l’epoca sabien que molts moriscs valencians parlaven en llengua valenciana. Castillo Solórzano (1584- 1647?), en “El bien hazer no se pierde” en “Noches de plazer” (1631), escriu sobre un valencià “Geronymo Corella”, que es capturat i venut en Oran, a on es comprat per “Hamete”, qui “llegosse a donde estava y dixole en lengua valenciana (cosa que admiró a don Geronymo)…”. Hamete li diu que “admirado os tendra verme hablaros en Valenciano tan castizo. Efectivament, don Geronimo, s’admirà de “veros hablar mi nativa lengua tan despiertamente, como el mas experto patriota de mi reino”, contant-li que els seus antecessors eren de “un lugar pequeño de aquel Reyno llamado Benalguazil.

 

Per ultim, hi ha opinions d’experts que diuen que els moriscs continuaren parlant en valencià allà a on se n’anaren o foren expulsats. Cano Borrego escriu que “La lengua castellana se conservó en las comunidades moriscas de Túnez junto con el valenciano, hasta bien entrado el siglo XVIII”  (p 133 de “Al-Andalus el islam y los pueblos ibéricos”). Raja yassine Bahri de l’Universitat de La Manouba (Túnez) escriu que el descendent d’un morisc d’aci, “se distingue del indígena por los rasgos de su fisionomía y el color claro de su tez” i afig que en l’actualitat, “El uso del español y del valenciano ya se ha perdido, pero quedan infinidad de detalles materiales, de costumbres y nombres de familias que recuerdan su origen”.

 

El “il·l·lustrissim” Ferrando publicà una “Historia de la Llengua Catalana” l’any 2005. En la p 119 escriu sobre “El monolingüisme àrab, que abastava pràcticament la totalitat de la població islàmica valenciana fins al moment de l’expulsió”. Vegem que a el “il·l·lustrissim” se li’n fot que estiga sobradament demostrat que lo que diu es fals. No es molesta en contraargumetar els estudis que demostren eixa falsetat, per si acaba en un fangar. Ho creu innecessari, perque un dogma establit fa mes de 50 anys pel profeta Fuster, es cientific per definicio i sap que la faena d’un bon acolit consistix en transmetre els dogmes repetint-los com a mantres (¡seran mantes!). Els “hereges” que questionem eixos dogmes, no tenim res que fer perque es un tema “superat”. L’unic problema es que troben alficossos que tot aixo s’ho creuen.

11 octubre 2011 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, Hispano-romans, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (III)

En l’articul anterior hem vist estudis que tomben per terra el proclamat “unilingüisme àrab” de tots els moriscs del territori valencià. En el present anem a tractar de cites per les quals s’aplega a identica conclusio.

 

Per a entendre-les i situar-nos en context, hem de saber que Ferran el Catolic, l’any 1510, feu fur que establia que los moros…no sien expellits, foragitats, ni lançats del dit regne de Valencia ni de les ciutats e viles reals de aquell, constrets ni forçats de ferse chrestians…”. Nomes 15 anys mes tart, a 13 de setembre de 1525, Carlos I es dirigi al “Alami, Iurados i Aljama” dient-los que “…mandamos, que todos seays cristianos, y recibays el agua del santo bautismo”. Els musulmans, degueren vore aço com un atac frontal que tenia com a objectiu disoldre’ls i integrar-los a la força. Era el final dels temps de ‘convivencia’ que havien dut a la sintesis de moltes diferencies i escomençava un enfrontament en que els moriscs anaven a posar en marcha uns mecanismes d’autodefensa consistents en tancar-se com a grup, accentuant totes les diferencies que els individualisaven. L’any 1602, els moriscs valencians “Nosotros los del reino de Valencia” demanaven ajuda al rei de França dient-li que “el Rey de España nos ha hecho muchas injusticias”, no respectant “nuestros fueros y privilegios que los reyes sus predecesores nos concedieron, que els feren dur “á la corte en vida del Emperador y los quemaron sin culpa por nuestra parte. Afegien que “nos enviaron á los inquisidores que desde entonces nos atormentan de tal manera que no podemos vivir obligándonos á buscar el remedio en dondequiera que lo encontremos”. El canvi de situacio i les seues conseqüencies eren evidents.

 

Una de les cites que mes joc ha donat als acatalanats, que considere important analisar perque que li donen categoria de ser “una prova més del fet que els moriscos no parlaven aqueix suposat i mirífic mossàrab…”, (Germà Colón en p 10 de “Estudis de filologia catalana i románica”), es aquella que diu que “en el dicho Reyno la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia. Per a entendre-la, es necessari saber que correspon a l’any 1528, i que es una afirmacio dels representants de “las Aljamas y morerías de nuestro Rey.º de Valencia”, en l’objectiu de conseguir del rei Carlos I, que durant quaranta anysno puedan ser forzados… a dexar de hablar la dicha algarauia y lenguaje morisco”. S’ha d’entendre per tant, que nos trobem davant d’una exageracio entenible en l’ambit d’una negociacio “sobre la conversión general dellos”, en la qual els moriscs volien obtindre objectius maximalistes. El rei que els pillà la jugada, perque no estava tan apardalat com els nostres acatalanats, els digue que es conformaren en un “tiempo de diez años per a que “puedan libremente hablar su lengua”, manant-los que mentrimentres, “procuren de aprender aljamia o romance castellano o valenciano.

 

La mentireta dels representants dels moriscs quan diuen que “la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia”, extremada pels catalanistes que parlen de “unilingüisme en àrab”, es posada de manifest pel burrianenc Marti de Viciana (1502-1582) en el seu llibre “Libro de las alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Viciana, diu de l’epoca de la reconquista que hi havien “en este reino entonces dos tercios de Agarenos Algaraviados i continua per la seua epoca dient que “y aun de presente hay la cuarta parte de ellos que hablan Arábigo. Es dir, Viciana nos diu que en la seua epoca, tres quartes parts dels moriscs no eren algaraviats, burlant-se del pretes “unilingüisme àrab” universal dels moriscs valencians escampat pels acatalanats. En relacio al “mirífic mossàrab”, Viciana es riu de Germà Colon, sent interessantissim comprovar que era coneixedor de que en temps de Jaume I hi havien musulmans algemiats o que parlaven en romanç.

 

Seguint en l’important cita de Viciana, considere es queda curt en el percentage estimat i no comprovat, del terç de musulmans que diu que parlaven romanç valencià en l’epoca de la reconquista. Per l’orige dels musulmans que hi havien en territori valencià, el romanç havia de ser parlat per la majoria dels descendents d’iberorromans valencians, una gran part dels quals, es convertiren al cristianisme i s’integraren. No hi ha dubte de que els immigrant forasters, molts dels quals ostentaven el poder, no parlaven el romanç valencià. Uns i atres estarien mes o manco mesclats, encara que tambe hi haurien zones de predomini araboparlant, com aquella que descriu Viciana quan  deixa constancia tant de l’existencia de “cierta Varonia con mas de quinientas casas de Vassallos, que todos hablaban Arábigo”, com de que aixo havia de ser un fet excepcional, per quan creu necessari jurar-ho per a fer-ho creible “Afirmo, y juro en verdad que conoscí…”.

 

Continuem comprovant la falsetat del “unilingüisme àrab” dels moriscs del territori valencià, observant que hi havia de tot i que els que nomes parlaven en arap, eren una minoria, encara tingueren prou de poder. Ho vegem en la carta que Joan de Ribera (1532-1611) li escrigue al rei Felip III mentres fon virrei del regne de Valencia (1602-1604). Joan de Ribera li digue que los “Moriscos del Reyno de Valencia”, es caracterisaven per “…andar unos vestidos como Christianos, y otros a la usança de los Moros; saber unos hablar de ordinario Aljamia, y otros no; vivir unos en lugares apartados, donde no ay mas que Moriscos, y otros mezclados entre los Christianos viejos…”. (Carta reproduida en la p 77 del “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España”, de Marcos de Guadalajara y Xavier. -1613). ¿Es pot acabar mes de colp en el simplisme acatalanat que manté el dogma de que tots els moriscs eren igual i que tots ells nomes que sabien parlar en arap? ¿Podran entendre-ho sense necessitat d’inyectar-se neurones suplementaries? ¿Podran asumir que hi havia “la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe” com diu Bernard Vincent en el seu treball que hem citat, i que hauria de ser completat en el morisc desconeixedor de l’arap?

 

Encara hi han moltes mes cites que han de ser llegides sense perdre de vista el contex en el que es produiren i que posen de manifest que l’immensa majoria d’aquells que sabien arap, tambe sabien romanç. Vejam-ne alguna d’elles.

 

En les “Ordenacions” de 1540 de Antonio Ramírez de Haro, es manà als moriscs en relacio als seus fills, “que los pares y mares treballen, quant seran de poca edat de parlarlos en lengua valenciana, per que quant sien grans puguen dexar la algaravia mes facilment”. Sent que ningu pot ensenyar lo que no sap, no queda mes remei que pensar que Ramírez de Haro sabia que els pares parlaven en llengua valenciana, i podien ensenyar-la als fills. No hem d’oblidar, que en l’enfrontament que havia començat fea 15 o 20 anys, el foment i el domini d’una llengua desconeguda pels cristians com l’arap, podia donar-los ventages.

 

Sobre 1575, sant Lluis Beltran escrivia en relacio als moriscs “que ningun Morisco entrando en ciudad alguna o villa o lugar de Christianos deste Reyno, no hablen Algaravia”, aixina com que “los Domingos, y fiestas siempre que van a la Iglesia ellos o ellas, paguen un tanto, si hablan palabras en Algaravia…”. Per molt que puga dubtar-se de la santitat de Lluis Beltran, es difícil de creure que fora tan cruel d’aplegar al punt de prohibir-los parlar ¡En multa en cas de fer-ho!  Es evident que la prohibicio afectava unicament a l’arap i que havien de saber valencià per a poder parlar. (p 76 de “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España” – 1613).

 

Per roïnaç que fora l’inquisidor Martín González de Cellorigo, no crec que quan l’any 1598 escrivia “que se les prohiva la lengua araviga y que no la enseñen a sus hijos so pena de la vida, tinguera l’intencio de matar als pares que es comunicaren en els seus fills, cosa que haguera succeit si nomes que hagueren sabut parlar en arap. La prohibicio pren sentit si pensem que l’inquisidor sabia que podien parlar entre ells en valencià.

 

L’any 1564, en la bula d’ereccio del bisbat d’Oriola del papa Pío IV es parla dels distins idiomes, lleis, normes i costums dels moriscs del regne de Valencia, en relacio als de Cartagena i Murcia. “Eam autem partem que in regno Valentie consistit seu eius incolas et habitatores, quorum plerique a christianis novis ex mauris ad fidem Catholicam conversis originem ducunt idiomate legibus institutis et moribus ab illis que Carthagine et Murcie”. Hi ha una evident referencia al fet diferencial de la llengua valenciana dels moriscs valencians, sent que l’arap s’haguera entes en tot cas, com a llengua compartida i no diferencial. Ya hem vist que el bisbe d’Oriola Tomás Dassio manà cap a 1580, que les seues “ordinaçiones” es traduiren para “los dichos nueuamente conuertidos…en lengua valenciana.

 

En l’ultim articul, vorem cites lliteraries que demostren la varietat dels moriscs en quant a la seua assuncio del cristianisme, aixina com que no es caracterisaven per tindre problemes de comunicacio. Vorem que els moriscs valencians continuaren parlant valencià alla a on anaren.

11 octubre 2011 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (II)

L’orige de totes les mentires que s’han escrit sobre la llengua dels moriscs del territori valencià, es troba per a variar, en el “mestre indiscutible” i “català de Sueca” Joan Fuster, qui escomençà a extendre-les en “La lengua de los moros valencianos” (Levante, 31-X-1958), continuant en “Poetes, moriscos i capellans” (Valencia, 1962).

 

Robert I. Burns, en “La muralla de la llengua”.- (1976) mantingue que Joan Fuster havia aplegat a la conclusio del “unilingüisme àrab dels moriscos”, a partir de “la vella col·lecció de documents de Boronat”, referint-se a l’obra “Los moriscos españoles y su expulsión”, de Pascual Boronat i Barrachina, publicada l’any 1901. Segons Burns, previament al “descobriment” fusterià, els historiadors es dividien entre els que mantenien “que en general els musulmans només parlaven romanç, mentre que la llengua àrab era confinada a un nombre insignificant d’erudits i funcionaris”, i aquells que dien “que la població de l’Espanya musulmana era bàsicament bilingüe, i que el romanç era la llengua més dominant o domèstica”. La mentira fusteriana vingue a enredrar-ho tot, establint-se com a dogma.

 

Establit el dogma del “profeta” i convertits els llibres de Fuster en texts normatius, eren previsibles les consegüents cabotades reverencials dels acolits, que no es feren esperar. L’any 1980, l’il·l·lustrissim Ferrando, parlava en “Consciencia idiomática i nacional dels valencians” del “caràcter pràcticament monolingüe dels moros autòctons”. Dos anys mes tart, el català Josep Mª Nadal, en “La conquesta àrab i la llengua catalana”, mentia i manipulava dient que “Que els moriscos dels segles xv i xvi només parlessin arab indica, sens dubte, que abans de la conquesta catalana els arabs ja només parlaven arab i que, conseguentment, el mossarab de Valencia havia desaparegut al llarg de la dominació arab -fóra impossible que després del 1238, quan el catala era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin arab i que, en canvi, abans del 1238, quan l’arab era la llengua dominant, els ‘arabs’ parlessin romanç”. Ara… ¿qué podem esperar d’un element que diu ‘arabs’ a tots els habitants dela Valencia prejaumina, per moltes cometes que pose? Pero l’aquelarre no havia fet mes que començar.

 

La mentira anava a ser agotadorament repetida pel consabut cor de mones de la “paraeta”  universitaria. L’any 1984 li tocà a Carmen Barceló en “Minorías islámicas en el país valenciano” i en 1989 a Germà Colón en “Español y catalán juntos y en contraste”. I aixina, podriem continuar i no parar, perque a partir de la gran conclusio del “mestre”, l’obligacio dels incondicionals consistia en fer-li costat, afegint mes “proves”, que nomes eren bones si conduien a identica conclusio.

 

Per a demostrar la mentira del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” anirem per distints camins. Per una banda vorem lo que diuen persones de reconeguda solvencia que ho han estudiat, aplegant a conclusions molt distintes. Per una atra banda, posarém de manifest referencies textuals molt claretes d’epoca dels moriscs, que peguen un bon rebolco a les mentires catalaneres. Escomençem pel principi.

 

Ya en 1971, Harvey, L. P, escrigué que el dialecte arap de Valencia es trobava en un estat altament inestable “a highly unstable state”, sospitant l’existencia de bilingüisme (“The arabic dialect of Valencia in 1595”. Al-Andalus, XXXVI, pp. 81-113). Deu anys mes tart, el catedratic d’historia de l’universitat de Murcia Juan Bautista Vilar, a la vista de les “ordinaçiones” del del bisbe Tomás Dassio (cap a 1580), a on es mana que es done “traslado los dichos nueuamente conuertidos… en lengua valenciana, o de la manera questan (es dir, en castellà), o de la manera que ellos mejor lo pueden entender”, parlava de que “el bilingüismo se hallaba generalizado entre los moriscos de la diócesis de Orihuela” Afig que “Comprendían el valenciano y más raramente la lengua castellana –en este caso sobre todo los granadinos inmigrados…” (“Les Morisques et leur temps”. Montpellier. 4-7 juliol.-1981).

 

L’any 1984, Lleopolt Peñarroja, en “Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: La Vall d’Uxó (1525-1625)”, conclogue que “los moriscos valencianos usaron extensamente del romance…”, parlant de “una situación de bilingüismo más o menos generalizada, con los naturales matices y excepciones”. Mikel de Epalza li feu una critica al llibre dient d’ell que era “un treball important,…amb una documentació nova, abundosa i coherent”. Mark D. Meyerson, en “The Muslims of Valencia in the age of Fernando and Isabel…” (1991), estudià als musulmans valencians durant el periodo justament anterior a la seua conversio forçosa, entre 1479 i 1516. I escrigue que “their avowed unilingualism is open to debate”, es dir, que el monolingüisme declarat dels musulmans valencians es trobava obert al debat, perque ell havia comprovat que, “The records of cases tried in the court of the bailiff general, in which Muslims appear as litigants and witnesses, are suggestive of a significant Mudejar bilingualism es dir, que els registres dels casos jujats en la cort del Bale General, en els que intervenien musulmans com a llitigants o testics, indicaven un bilingüisme significatiu.

 

L’any 1994, Eugenio Ciscar Pallarés, publicà un treball titulat “Algaravía y algemía”, en el qual estudiava informacio de la Cort del Justicia de la Vall de l’Alfandech o de la Valldigna, generada des de l’any 1560 al 1609. La vall de la Valldigna contava en eixa epoca en mes d’un 75% de poblacio morisca, existint pobles de poblacio morisca exclusiva com Tavernes o Benifairó i uns atres en una important minoria cristiana com Simat o Xara. Es tractava de contabilisar i tractar de forma estadistica la presencia o no de traductor en les comparecencies dels moriscs davant de la Cort del Justicia, discriminant-los per edat i sexe. Nomes una frase del treball es prou per a que la mentira catalanera sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” pegue el gran esclafit. I diu: “de 791 declarantes, 20 (2,5%) necesitan intérpretes y 771 (97,4%) no lo necesitan”. Es dir, que en casos tan compromesos com la defensa front a la justicia, un 97,4 % dels moriscs declarants, varons i majors de 20 anys, es defenen en llengua valenciana. ¿“unilingüisme àrab dels moriscos”? ¡Si senyor! ¿Per qué sera que estos acatalanats no n’encerten una? ¿Sera que demostrar la mentira de l’orige català de la llengua valenciana no es tan facil, per la senzilla rao de que no es pot demostrar una mentira?

 

Eugenio Ciscar ha ampliat el tema, en treballs posteriors com “La Valldigna, siglos XVI y XVII: cambio y continuidad en el campo…” (1997) o “Los moriscos y la justicia. Notas sobre la práctica procesal en la Cort de Valldigna” (2009). En el primer d’estos dos treballs (p 158), hi ha una frase representativa que diu que “Se ha mantenido que la algarabía era una ‘muralla’ entre las dos comunidades, que la gran mayoría de los moriscos desconocía el romance valenciano o castellano (‘algemia’) y creemos que ello no se corresponde a la realidad (vore “La falsa muralla de la llengua”). En relacio a extendre els resultats de la Vall de la Valldigna a uns atres llocs del Regne, Eugenio Ciscar diu que que el cas estudiat, “debió ser semejante al caso de la vecina y rica llanura de Gandía-Oliva…y la próxima Pego…y es muy probable que no se diferenciara en exceso de los pocos núcleos moriscos rodeados de cristianos en la Ribera Baja…o en las inmediaciones de la ciudad de Valencia”. Concreta relacions economiques entre cristians i moriscs de tot el regne, sugerint que el  bilingüisme havia de ser important en “localidades de poblamiento mixto” com “Gandía, Oliva, Fuente Encarroz, Simat, Alzira, Corbera, Manises, Mislata, Paterna, Villamarchante, Betxí, Castellón, Segorbe, Borriol…”

 

Finalment, citarém a l’historiador hispaniste francés Bernard Vincent, qui escrigue en relacio a l’articul de Ciscar Pallares que “Sus conclusiones sobre el amplio bilingüismo de los moriscos, particularmente de los hombres, y sobre los conocimientos del árabe por un sector de la sociedad cristiana en la zona de Valldigna van en el mismo sentido que mi estudio (“Reflexión documentada sobre el uso del árabe y de las lenguas románicas en la España de los moriscos (ss. XVI-XVII.-1993). Bernard Vincent aplegà a esta conclusió en acabant d’haver estudiat 569 declaracions inquisitorials de moriscs de Carlet, Benimodo y Benismuslem. Es curios que també es carrega la teoria oficial catalanera que parla d’excepcions de moriscs bilingües en les ciutats, comprovant que “Los moriscos de Benismuslem, hombres y mujeres, son todos capaces de responder en lengua romance a las cuestiones de los inquisidores”, quan Benismuslem en eixa epoca, “no tiene más que 100 a 120 habitantes”. Es pregunta sobre “¿cómo imaginar que la situación en 1609 haya sido idéntica a la de 1500 o de 1525?”, quan hem vist que els acatalanats assimilen la situacio de 1238 a la de 1609, i parla de “toda la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe”, faltant-li concretar que el monolingüisme podia ser tant d’arap com de romanç.

 

Per a acabar en esta part de l’articul, i vist el ridicul espantos en que queda la teoria catalanera sobre el “unilingüisme arab” dels moriscs del territori valencià, hauriem de preguntar-nos sobre les raons per les quals els catalanistes i/o acatalanats han aplegat a conclusions tan absolutament falses. Al respecte, Ciscar Pallarés ha posat de manifest que Joan Fuster es basà en el llibre de Boronat, i que en ell es conté documentacio poc objetiva i interessada, donat que “la gran mayoría de documentos que recoge aluden a los moriscos desde la óptica del control político y de la asimilación religioso-cultural”. Seria una cosa pareguda a que un historiador del futur traguera conclusions sobre el present, exclusivament a partir de l’informacio de fulles parroquials o del BOE.

 

Per una atra banda, les atres “proves” aportades pels “hooligans” i “cheerleaders” o animadores de Fuster, consistixen en una rastrera de cites de moriscs que no sabien romanç valencià o que ne sabien molt poc, sent facil endivinar que s’amaguen les que van en sentit contrari o se’n trau alguna per a mostrar-la com a excepcio. S’obvia intencionadament que en Valencia existien descendents de “sarraceni de natura”, de araps o nortafricans -almoravits o almohades-, que era prou difícil que parlaren en romanç valencià. Ademes, pareix que no sapien que les fonts conten normalment excepcions o coses excepcionals. A l’animadora Carmen Barcelo li direm que una rastrera de cites de distints eclipses de lluna, en absolut demostren que la lluna estiga sempre eclipsada.

 

En en següent articul d’esta serie comentarém alguna de les cites textuals airejades i manipulades pels acatalanats, presentant-ne unes atres que no deixen lloc a dubte.

 

11 octubre 2011 Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (I)

Entre l’argumentari que utilisen i manipulen els catalanistes i acatalanats, per a negar l’existencia d’un romanç valencià prejaumi, orige de la llengua valenciana, es troba el tema de la llengua dels “moriscs” del territori valencià, sobre el que s’han dit i escrit mentires a manta. Per a escomençar, es necessari definir “morisc” i saber un poc sobre l’orige d’eixe grup humà.

 

“Morisc” es el nom que es donà als musulmans del territori valencià i als seus descendents, des de que foren obligats a convertir-se al cristianisme (1521-1525), fins a que foren expulsats d’aci (1609). La paraula es gastà per a diferenciar distints cristians pel seu orige, sent que a partir de la conversio forçada, tot “moro” o musulma passà a ser oficialment cristia. Els ya cristians, o “cristians vells” per a diferenciar-se dels que havien segut forçats a ser-ho, els adjectivaren com a “nous” o “moriscs”, de la mateixa manera que historicament s’havia parlat de “rabeu morisch”, “matalaf morisch” o “blat morisch”, i inclus de llengua “morischa” front a “cristianischa”. L’adjectiu es substantivisà i el grup humà fon conegut simplement com a “moriscs”.

 

En relacio a l’orige del grup humà dels moriscs, pendrem com a base i comentarém l’afirmacio de la doctora en historia, Carmen Díaz de Rábago, que ha escrit que “En su mayor parte, lejos de la popular idea de que fueron los descendientes de los invasores islámicos del año 711, los moriscos eran gentes autóctonas de la península, en realidad los más antiguos pobladores del territorio valenciano” (“El cuarto centenario de la expulsión de los moriscos” Ribalta. “Quaderns d’aplicació didàctica i investigació”, núm. 16 decembre 2009).

 

Al respecte, quan Díaz de Rábago califica com a “popular” la idea de que els moriscs eren “descendientes de los invasores islámicos del año 711”, s’ha de senyalar que no tot el poble es deixa enganyar per idees tan puerils, que tenen com autors “intelectuals” a catalanistes i acatalanats, que son ademes els responsables d’escampar-les. Son ells els que necessiten transmetre l’existencia d’una ruptura poblacional entre els valencians que en s. VIII parlaven la “rustica romanam linguam” (vore “La llengua dels valencians en el s.IX”) i els musulmans en que es trobà Jaume I. Per lo vist, hem de creure-nos que tots els antics pobladors del territori valencià que parlaven romanç, foren assessinats o s’esfumaren, sent substituits per gent d’una atra etnia o raça de moros que nomes parlaven en arap, de la que descendiren els moriscs.

 

Un dels pares d’idees tan destrellatades fon l’autoproclamat català de Sueca, “mestre indiscutible”, Joan Fuster, qui en “Nosaltres els valencians” (1962), inventà que “Els moros -els moriscos-, eren l’autèntica prolongació del món ètnic i cultural valencià d’abans de  la Conquista”. A partir d’ell, tot acatalanat que es preciara havia de repetir-ho, referint-se als moriscs com a “minoria ètnica. Previament a Joan Fuster, Mateu i Llopis, que es dedicava a estudiar documents i no a dir destarifos, aplegà a conclusions molt distintes, definint la reconquista com una guerra civil “entre los moros de Zaén y los cristianos de Jaime I”, dient que havia segut un enfrontament de “lo español contra lo español” (“Consideraciones sobre nuestra reconquista”.-1951). Hui, no te sentit especular al respecte, perque una ciencia com la genetica ha demostrat que era Mateu i Llopis qui duia la rao, demostrant-se la continuitat entre els iberorromans valencians i els valencians actuals. (vore “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia”).

 

 

Com a apunt per a que esta continuïtat etnica es faça visible, recordem, que en la Deniadel s. XI, Ibn Garsiya posà de manifest en la seua “risala” la diferencia racial entre indigenes i araps, mantenint la superioritat dels d’aci i dient coses com que “…el color claro de los que no son árabes es una ventaja sobre el moreno de aquéllos” (vore “Els “ayam” muladis valencians que parlaven romanç”). Posteriorment a l’expulsio dels moriscs, Diego de Haedo, en el cap. XI “De los habitadores y vezinos de Argel” del llibre “Topographia e Historia general de Argel” (1612), dividia als expulsats que havien anat allí, en “Modejares”, que eren “solamente los de Granada y Andalucia” i “Tagarinos”, entre els quals dia que “se comprehenden los de Aragon, Valencia y Cataluña”, afirmant d’ells que “Son todos estos blancos y bien proporcionados, como aquellos, que nacieron en España o proceden de allá”. En el programa que feren en “Dossiers” de Canal 9 extranyament titulat “De terra endins, de mar enllà”, (¿endins?, ¿enllà?),  varem coneixer a una descendent d’expulsats en ulls i monyo clars, en cara de valencianota, que segur que tindria antecedents iberorromans valencians.

 

Sabent que la major part del pobladors del territori valencià tenien un orige etnic similar al dels “reconquistadors”, hem de questionar-nos les raons per les quals hi hague un important grup de descendents de “los más antiguos pobladores del territorio valenciano”, que no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sent expulsats l’any 1609. Per a poder contestar, haurem de separar a eixa majoria de la minoria d’orige foraster. Tambe hem de ser conscients de que els moriscs de llavor valenciana, provenien d’antecessors islamisats i/o arabisats en distints graus durant l’epoca de dominacio musulmana, podent asegurar que els descendents de valencians molt islamisats o arabisats, havien de ser ben pocs, a la vista de “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”,  que estudiarem en el seu dia.

 

En relacio als forasters, començarém subdividint-los entre esclaus i immigrants, sabent que els primers foren una minoria poc representativa sense poder. Entre els descendents d’immigrants, estaven els que provenien d’uns atres llocs d’Espanya, que havien pogut vindre anteriorment o posteriorment a la reconquista, i els que tenien antecessors araps o nortafricans, alguns dels quals foren mantinguts en el poder per Jaume I en els lloc a on pactaren. Trobem gatades dels immigrants en l’onomastica toponimica. “Alí Cortoví”, podia provindre de Cordova; “Ubaydal Granatí” de Granada; “Abrahim Murcí” de Murcia; “Axer Foto alias lo castelà” de Castella; “Abnammet Altortosí” de Tortosa; “Çaragozí” de Saragosa; “Tarraconí” de Tarragona… Descendent d’araps podia ser “Abrahim Alarabí” i  de nortafricans “Mahomat Moravit”.

 

Puix be, podem afirmar-se sense por a enganyar-nos, que el principal grup responsable de que molts moriscs descendents d’iberorromans valencians no s’integraren en la nova civilisacio cristiana sorgida posteriorment a la reconquista, fon el grup dels descendents de les classes dirigents d’araps o nortafricans mantingudes en el poder per Jaume I. D’ells descendien la major part d’alfaquins, que acabaren sent els caps religiosos i politics de les aljames. Ells foren uns dels que en defensa d’actituts religioses dogmatiques extremaren les diferencies entre cristians i musulmans, tancant-se, i fomentant la separacio. Com esta era una realitat coneguda en l’epoca dels moriscs, una junta presidida per Francisco de Navarra acordà l’any 1561 “sobre lo que toca a los moriscos de Valencia”, que “en todo caso los alfaquies y dogmatistas salgan fuera del Reyno. Pero esta expulsio selectiva no es dugue a terme, i en “Memorial” de Nicolas del Rio, nunci inquisitorial en Valencia, dirigit al rei Felip II el  13 de juliol de 1605, encara llegim dels alfaquins que “son los que sustentan a toda la morisma (…) y es cierto que, quitados los alfaquines, los demás con mucha facilidad se convertirían.

 

Sabut el significat de “morisc”, conegut el seu heterogeneu orige, aixina com alguns dels problemes per a la seua integracio, estem en condicions de parlar de la llengua dels moriscs. La manipulacio catalanera consistix en mantindre que com els moriscs dels s. XVI- XVII eren monolingües en arap, els musulmans del s. XIII que estaven en Valencia anteriorment a la vinguda del rei en Jaume, tambe havien de ser-ho.

 

Comprovem, que per a mantindre este argument, han de retrotraure les circumstancies dels s. XVI- XVII al s. XIII, com si els canvis culturals, socials, economics i politics de tres o quatre sigles d’historia, no hagueren influit gens ni miqueta sobre l’heterogeneu colectiu de musulmans de l’epoca de la reconquista. Esta forma de pensar es una  mostra de la concepcio simplista i racista dels acatalanats, que considera als “moros”, com una masa de gent amorfa, indiferenciada i invariable. Un cristià del s. XIII, no es igual que un del s. XVII, pero un moro sempre es un moro. Un cristià castellà es diferencia d’un català, pero un moro sempre es un moro. Les idees dels cristians, poden variar en el temps, pero no les dels moros. Al final es descobrix l’intent de crear una inexistent lligaça entre religio i raça, volent transmetre la falsa idea de que l’islam fon la religio d’un atra “raça”.

 

Pero lo mes important es que en este articul comprovarém que l’argument de catalanistes i acatalanats solsix per la base, perque es absolutament fals que els moriscs que es trobaven en territori valencià en els s. XVI- XVII, foren majoritariament monolingües en arap. En el següent articul coneixerem als responsables del dogma sobre el “unilingüisme àrab dels moriscos” i vorem com no es mes que un atra de la rastrera de mentires que els acatalanats han de mantindre, per a no reconeixer l’autoctonia de la llengua valenciana.

 

11 octubre 2011 Posted by | “AL-ANDALUS”, Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, Hispano-romans, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario