Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

LA LLENGUA DELS MORISCS DEL TERRITORI VALENCIÀ (III)

En l’articul anterior hem vist estudis que tomben per terra el proclamat “unilingüisme àrab” de tots els moriscs del territori valencià. En el present anem a tractar de cites per les quals s’aplega a identica conclusio.

 

Per a entendre-les i situar-nos en context, hem de saber que Ferran el Catolic, l’any 1510, feu fur que establia que los moros…no sien expellits, foragitats, ni lançats del dit regne de Valencia ni de les ciutats e viles reals de aquell, constrets ni forçats de ferse chrestians…”. Nomes 15 anys mes tart, a 13 de setembre de 1525, Carlos I es dirigi al “Alami, Iurados i Aljama” dient-los que “…mandamos, que todos seays cristianos, y recibays el agua del santo bautismo”. Els musulmans, degueren vore aço com un atac frontal que tenia com a objectiu disoldre’ls i integrar-los a la força. Era el final dels temps de ‘convivencia’ que havien dut a la sintesis de moltes diferencies i escomençava un enfrontament en que els moriscs anaven a posar en marcha uns mecanismes d’autodefensa consistents en tancar-se com a grup, accentuant totes les diferencies que els individualisaven. L’any 1602, els moriscs valencians “Nosotros los del reino de Valencia” demanaven ajuda al rei de França dient-li que “el Rey de España nos ha hecho muchas injusticias”, no respectant “nuestros fueros y privilegios que los reyes sus predecesores nos concedieron, que els feren dur “á la corte en vida del Emperador y los quemaron sin culpa por nuestra parte. Afegien que “nos enviaron á los inquisidores que desde entonces nos atormentan de tal manera que no podemos vivir obligándonos á buscar el remedio en dondequiera que lo encontremos”. El canvi de situacio i les seues conseqüencies eren evidents.

 

Una de les cites que mes joc ha donat als acatalanats, que considere important analisar perque que li donen categoria de ser “una prova més del fet que els moriscos no parlaven aqueix suposat i mirífic mossàrab…”, (Germà Colón en p 10 de “Estudis de filologia catalana i románica”), es aquella que diu que “en el dicho Reyno la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia. Per a entendre-la, es necessari saber que correspon a l’any 1528, i que es una afirmacio dels representants de “las Aljamas y morerías de nuestro Rey.º de Valencia”, en l’objectiu de conseguir del rei Carlos I, que durant quaranta anysno puedan ser forzados… a dexar de hablar la dicha algarauia y lenguaje morisco”. S’ha d’entendre per tant, que nos trobem davant d’una exageracio entenible en l’ambit d’una negociacio “sobre la conversión general dellos”, en la qual els moriscs volien obtindre objectius maximalistes. El rei que els pillà la jugada, perque no estava tan apardalat com els nostres acatalanats, els digue que es conformaren en un “tiempo de diez años per a que “puedan libremente hablar su lengua”, manant-los que mentrimentres, “procuren de aprender aljamia o romance castellano o valenciano.

 

La mentireta dels representants dels moriscs quan diuen que “la mayor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamia”, extremada pels catalanistes que parlen de “unilingüisme en àrab”, es posada de manifest pel burrianenc Marti de Viciana (1502-1582) en el seu llibre “Libro de las alabanças de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana”. Viciana, diu de l’epoca de la reconquista que hi havien “en este reino entonces dos tercios de Agarenos Algaraviados i continua per la seua epoca dient que “y aun de presente hay la cuarta parte de ellos que hablan Arábigo. Es dir, Viciana nos diu que en la seua epoca, tres quartes parts dels moriscs no eren algaraviats, burlant-se del pretes “unilingüisme àrab” universal dels moriscs valencians escampat pels acatalanats. En relacio al “mirífic mossàrab”, Viciana es riu de Germà Colon, sent interessantissim comprovar que era coneixedor de que en temps de Jaume I hi havien musulmans algemiats o que parlaven en romanç.

 

Seguint en l’important cita de Viciana, considere es queda curt en el percentage estimat i no comprovat, del terç de musulmans que diu que parlaven romanç valencià en l’epoca de la reconquista. Per l’orige dels musulmans que hi havien en territori valencià, el romanç havia de ser parlat per la majoria dels descendents d’iberorromans valencians, una gran part dels quals, es convertiren al cristianisme i s’integraren. No hi ha dubte de que els immigrant forasters, molts dels quals ostentaven el poder, no parlaven el romanç valencià. Uns i atres estarien mes o manco mesclats, encara que tambe hi haurien zones de predomini araboparlant, com aquella que descriu Viciana quan  deixa constancia tant de l’existencia de “cierta Varonia con mas de quinientas casas de Vassallos, que todos hablaban Arábigo”, com de que aixo havia de ser un fet excepcional, per quan creu necessari jurar-ho per a fer-ho creible “Afirmo, y juro en verdad que conoscí…”.

 

Continuem comprovant la falsetat del “unilingüisme àrab” dels moriscs del territori valencià, observant que hi havia de tot i que els que nomes parlaven en arap, eren una minoria, encara tingueren prou de poder. Ho vegem en la carta que Joan de Ribera (1532-1611) li escrigue al rei Felip III mentres fon virrei del regne de Valencia (1602-1604). Joan de Ribera li digue que los “Moriscos del Reyno de Valencia”, es caracterisaven per “…andar unos vestidos como Christianos, y otros a la usança de los Moros; saber unos hablar de ordinario Aljamia, y otros no; vivir unos en lugares apartados, donde no ay mas que Moriscos, y otros mezclados entre los Christianos viejos…”. (Carta reproduida en la p 77 del “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España”, de Marcos de Guadalajara y Xavier. -1613). ¿Es pot acabar mes de colp en el simplisme acatalanat que manté el dogma de que tots els moriscs eren igual i que tots ells nomes que sabien parlar en arap? ¿Podran entendre-ho sense necessitat d’inyectar-se neurones suplementaries? ¿Podran asumir que hi havia “la riqueza de una gama que iría desde el morisco estrictamente monolingüe al morisco perfectamente bilingüe” com diu Bernard Vincent en el seu treball que hem citat, i que hauria de ser completat en el morisc desconeixedor de l’arap?

 

Encara hi han moltes mes cites que han de ser llegides sense perdre de vista el contex en el que es produiren i que posen de manifest que l’immensa majoria d’aquells que sabien arap, tambe sabien romanç. Vejam-ne alguna d’elles.

 

En les “Ordenacions” de 1540 de Antonio Ramírez de Haro, es manà als moriscs en relacio als seus fills, “que los pares y mares treballen, quant seran de poca edat de parlarlos en lengua valenciana, per que quant sien grans puguen dexar la algaravia mes facilment”. Sent que ningu pot ensenyar lo que no sap, no queda mes remei que pensar que Ramírez de Haro sabia que els pares parlaven en llengua valenciana, i podien ensenyar-la als fills. No hem d’oblidar, que en l’enfrontament que havia començat fea 15 o 20 anys, el foment i el domini d’una llengua desconeguda pels cristians com l’arap, podia donar-los ventages.

 

Sobre 1575, sant Lluis Beltran escrivia en relacio als moriscs “que ningun Morisco entrando en ciudad alguna o villa o lugar de Christianos deste Reyno, no hablen Algaravia”, aixina com que “los Domingos, y fiestas siempre que van a la Iglesia ellos o ellas, paguen un tanto, si hablan palabras en Algaravia…”. Per molt que puga dubtar-se de la santitat de Lluis Beltran, es difícil de creure que fora tan cruel d’aplegar al punt de prohibir-los parlar ¡En multa en cas de fer-ho!  Es evident que la prohibicio afectava unicament a l’arap i que havien de saber valencià per a poder parlar. (p 76 de “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España” – 1613).

 

Per roïnaç que fora l’inquisidor Martín González de Cellorigo, no crec que quan l’any 1598 escrivia “que se les prohiva la lengua araviga y que no la enseñen a sus hijos so pena de la vida, tinguera l’intencio de matar als pares que es comunicaren en els seus fills, cosa que haguera succeit si nomes que hagueren sabut parlar en arap. La prohibicio pren sentit si pensem que l’inquisidor sabia que podien parlar entre ells en valencià.

 

L’any 1564, en la bula d’ereccio del bisbat d’Oriola del papa Pío IV es parla dels distins idiomes, lleis, normes i costums dels moriscs del regne de Valencia, en relacio als de Cartagena i Murcia. “Eam autem partem que in regno Valentie consistit seu eius incolas et habitatores, quorum plerique a christianis novis ex mauris ad fidem Catholicam conversis originem ducunt idiomate legibus institutis et moribus ab illis que Carthagine et Murcie”. Hi ha una evident referencia al fet diferencial de la llengua valenciana dels moriscs valencians, sent que l’arap s’haguera entes en tot cas, com a llengua compartida i no diferencial. Ya hem vist que el bisbe d’Oriola Tomás Dassio manà cap a 1580, que les seues “ordinaçiones” es traduiren para “los dichos nueuamente conuertidos…en lengua valenciana.

 

En l’ultim articul, vorem cites lliteraries que demostren la varietat dels moriscs en quant a la seua assuncio del cristianisme, aixina com que no es caracterisaven per tindre problemes de comunicacio. Vorem que els moriscs valencians continuaren parlant valencià alla a on anaren.

Anuncios

11 octubre 2011 - Posted by | Corona d'Aragó, Documentació valencianista., Fabulacions catalanes, llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, Regne de Valéncia, Religió, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: