Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ALGEMIA I LLENGUA VALENCIANA (I): CONCEPTE I HISTORIA (i IV)

Ya hem vist el significat de “algemia”, aixina com l’importancia que te, per ser una denominacio de continuïtat entre el romanç valencià prejaumi i la llengua valenciana. Es una denominacio que es troba normalment en contexs a on intervenien ‘mossaraps’, conversos, moros / sarraïns / musulmans, o moriscs. Convixque en unes atres denominacions que han definit historicament a la nostra llengua, com “pla”, “romanç”, “vulgar”, “llengua valenciana” o “valencià”, algunes de les quals podien coincidir en un mateix text, com es comprova en ple s.XV, quan el 28 de setembre de 1489, Johan Rix de Cura i Nicholau Spinder es posaren d’acort per a “obrar e fer setzens e quinze volum de llibres de Tirant lo Blanch en romanç en lengua valenciana.

En relacio a la denominacio de que tractem, es important saber que la primera cita localisada en llengua valenciana de la paraula “algemia” o la seua adjetivisacio “algemiat”, -de la mateixa manera que de “romanç” > “arromançat”, o de “llati” > “llatinat”-,  correspon a l’any 1343, quan un juge “interrogà ab torcimany” a un musulmà, “per tal com lo moro deya que no era aljemiat. (p. 8 de “Estudis de filologia catalana i romànica” de Germà Colom). Esta cita es nomes 8 anys posterior a la primera volta en que podria documentar-se l’expressio “lingua valentina” o “llengua valenciana”, sent encara 19 anys anterior al “solemne bautizo de la llengua catalana que Rubio i Lluch situà l’any 1362. La primera documentacio en castellà que nomena “aljamía” a una llengua parlada en el moment en que s’escriu, es practicament coetanea, de l’any 1348, i es troba en l’anonim “Poema de Alfonso Onceno”, en el qual llegim “Dexieron: Vós, escuderos,/ sabedes bien la aravía / (e) sedes bien verdaderos / de tornarla en aljamía; / departides el lenguaje / por castellano muy bien: / llevad (el) nuestro/ mensaje / al rey moro Albohacén”.

No obstant, la paraula “aljamía” es troba documentada anteriorment, precisament per a fer referencia a la llengua d’un musulmà de la Valencia del Sit. La cita podria ser del s. XIII, per estar en la “Crónica de Castilla”, que fon escrita durant la regencia de Fernando IV (1295-1312). Parlant de “El Cid sobre Valencia”, llegim que el cadi de Valencia “Abén Xarf” o Ibn Yahhaf, “llamó vn moro que sabía aljamia. Es evident que el redactor de la “Crónica de Castilla”, havia de saber que en la Valencia del Sit hi havien musulmans que parlaven en romanç. Es una cita que fa de nexe d’unio entre l’algemia d’epoca de dominacio musulmana i l’algemia dels musulmans d’epoca de dominacio cristiana. Al respecte, la “Crónica geral de Espanha” de 1344, escriurà en portugues que “et chamou hũu mouro que ssabya bem fallar a aljamya.

Si continuem referenciant cites de “algemia / aljamia” pel s. XV, trobem que el “il·l·lustrissim” Ferrando, en el seu llibre “Consciencia idiomática i nacional dels valencians”, aporta 5 cites de “aljamia” d’entre els anys 1419 i 1423, totes elles de musulmans no valencians que no saben parlar-la. Per eixemple, en una d’elles de 29 de decembre de 1419, un moro de Tunis es interrogat en Valencia pel “torçimany Farais de Bellvis, moro, com aquell no sabes aljemia. A banda d’estes cites, tenim una atra de l’any 1454, relacionada en musulmans de Borriol aveïnats en Castello, segons la qual ha d’intervindre un torcimany, “per ço com alguns dels dejús scrits moros no sabien algemia. Tambe son d’este sigle, les referencies de Joanot Martorell en el “Tirant lo blanch” i de Jaume Roig en “Lo spill”, de les que ya hem parlat. De finals del XV i principis del XVI sabem que en 1497, Ubaydal Allepus de Betera es descrit com a mal algemiat front a Açen Amet, que era molt algemiat. (ARV: B 1432: 128v). Que la denominacio convivia i s’intercanviava en la de “llengua valenciana”, es comprova quan l’any 1501, Angela de Vanya, prostituta conquense, conegue a un musulma que parlava “en lengua valenciana e molt paladina”. (ARV: B 1433: 119v).

Posteriorment a la conversio forçada dels musulmans valencians, el 17 de juliol de 1528, dotze represetants de les aljames i moreries del regne de Valencia es presentaren en Toledo davant del rei Carlos I i li demanaren quaranta anys per a “dexar de hablar la dicha algarauia y lenguaje morisco”, davant lo qual el rei els dona un “tiempo de diez años” per a que “procuren de aprender aljamia o romance castellano o valenciano. L’any 1565, s’acorda que “ubiesse algún salario especialmente aplicado a quien enseñasse por agora arábigo a los que an de tratar de la conversión y reducción de todos los moriscos hasta que ellos aprendan el aljamía. L’any 1585 Miquel Galip fon acusat per fals testimoni, alegant que era home de “bon juhi… que no tenia falta ninguna sino que sab poca algemia. En 1599 en la descripcio de dos forasters que podrien haver delinquit, es diu d’ells “los quals homens alguna vegada parlaven en algaravia y altra en algemia.

L’us de “aljamia /algemia” continuà fins al mateix moment de l’expulsio. L’any 1603, Miguel Redonet, suplicà a Joan Barreda “que anas a parlar per ell a la cort… perque no sap parlar en algemia. Miquel Cacherel dia en 1606 que “no sap tornar la algemia, que la enten un poch y no la sab tornar ques que no sap parlar en algemia. De Joan Ayronet es dira “bosal tonto molt poch intelligent e molt ignorant axi de paraules de algemia com de algaravia. Maria de Manises, “no havo interprete porque supo algemia (p 179 de “Las practicas musulmanas de los Moriscos Andaluces”). Joan de Ribera (1532-1611), arquebisbe de la ciutat de Valencia des de 1568 i virrei del regne de Valencia entre 1602 i 1604, sent virrei, li escrigue una carta al rei Felip III en la que li dia que los “Moriscos del Reyno de Valencia”, es caracterisaven entre atres coses per “saber unos hablar de ordinario Aljamia, y otros no…” (Carta reproduida en la p 77 del “Memorable expulsion y iustissimo destierro de los moriscos de España”, de Marcos de Guadalajara y Xavier. -1613).

Hem vist que en la cita de 1528, es parla de “aljamia o romance castellano o valenciano”, lo que pot fer plantejar-nos si el rei identifica ‘aljamia’ com a denominacio que equival etimologicament a ‘romanç’, be valencià, be castellà, o si ‘aljamia’ es una tercera llengua ademes de ‘castellano’ o ‘valenciano’. I al respecte, es interessant comprovar que el significat etimologic que iguala “algemia” a “llengua romanç”, i que du a l’existencia de distintes “algemies” equivalents a les distintes “llengues romances”, es mantingue invariable des d’epoca de dominacio musulmana fins a epoques previes a l’expulsio dels moriscs.

Louis Cardaillac identificà “aljamia” en castellà i valencià dient que “La aljamîa, c’est étymologiquement la langue non arabe, celle de l’étranger à leur monde c’est-à-dire le castillan ou le valencien (al-‘ajamiyya: la (langue) étrangère)” (“Les Morisgues et leur langue”; p 9 de “Cahiers d’études romanes” -1990). Alois Richard Nykl escrigue que “Three principal dialects were distinguished by the Arab writers: the Aragonese, the Valencian and the Castilian, es dir que els escritors en arap distinguiren tres dialects principals l’aragones el valencià i el castellà (p 19 de “A compendium of Aljamiado literatura” – 1929).  Ho vorem en articuls posteriors. Ya en epoca de dominacio cristiana, l’autor musulma del poema algemiat “Poema en alabanza ada Allah” explicava que l’escrivia en el romanç de la terra “Puselo en ajami según la tierra, porke mesor lo entiendan los mayores i los menores de Allah”. Per part cristiana es llig que “en muchos lugares deste reyno, ninguna manera de Aljamía entienden”, donant per fet que hi havien distintes “maneres” d’aljamia. (p 93 de “Jésuites, Morisques et Indiens…” de Youssef El Alaoui).

La relacio entre “algemia valenciana / llengua valenciana” fon destacada pel profesor de filología hispanica de l’universitat de Toronto Ottmar Hegyi, qui digue en relacio a la cita de Jaume Roig de que hem parlat, que “el valenciano aljamia incluso parece adquirir el sentido general de ‘dialecto, lenguaje comun’, sin limitarse al habla de la minoria musulmana…al insistir en que el suyo seria un estilo llano y popular…” (“Consideraciones sobre literatura aljamiada y los cambios en el concepto aljamía”). Pero qui pense que esta relacio es exclusiva de Jaume Roig i de la llengua valenciana, està molt enganyat, perque es produi exactament igual en relacio al castellà, com per una atra banda era d’esperar.

L’identificacio entre “aljamía” i “castellano” es troba ya en la cita de 1348 del “Poema de Alfonso Onceno”, que parla “de tornarla en aljamía; / departides el lenguaje / por castellano muy bien”. Segurament a finals del s. XV Pedro de Alcalà, o Petri Hispani, provablement convers, escrigue “De lingua arabica libri duo”, a on es llig que “quasi esse mesmo son tiene en el arauía que en el aljamía ó lengua castellana o “se ha de pronunciar rezia y fuerte, como se haze en este verbo hazer en el aljamía o castellano. En el seu diccionari castellà-arap; arap-castella, titulat “Vocabulista arauigo en letra castellana” de 1501, diu que “los aravigos… sabiendo leer la letra castellana: tomando primero el aravia ligeramente pueden venir en conocimiento del aljamia. Comprovem que l’identificacio que fa Pedro de Alcalá ente “aljamía” i “castellano”, “lengua castellana” o “letra castellana”, es total i absoluta, com la que feu Jaume Roig en relacio a la llengua valenciana.

El pas de l’epoca de “convivencia” a la de “coexistencia” de la que hem parlat en la primera part, condui a un progressiu tancament i aillament que motivà la  divergencia entre les aljamies i les seues llengues afins. L’any 1585, quan ya faltava poc per a l’expulsio dels no integrats,  López Tamarid explicava la paraula “Aljamía” en el seu llibre “Compendio de algvnos vocablos arábigos introdvzidos en la lengua Castellana…”, dient que Es junta de muchas lenguas o barbarismos.

Pero a pesar de la tendencia a que les “algemies” dels musulmans divergiren de les “llengues romances” dels cristians, la relacio entre elles era coneguda pels coetaneus. Per aixo Jaume Bleda (1550-1622), escrigue que “Todos los desta ciudad saben, que quien no sabía la lengua Valenciana, no entendía la aljamía de los moriscos…” (p 950 de en la “Coronica de los moros de España…” -1618), de lo que es despren que ni un castella-parlant entenia l’algemia dels musulmans valencians, ni un musulma valencià entenia normalment el castellà, -com succeia als cristians valencians del poble-segons es deduix de lo que escrigue Ignacio de las Casas l’any 1605, en relacio a les llengues de “los moriscos del Reyno de Valencia”, quan dia que “…son raros dellos los que entienden bien la española (p 282 de “Actas de las II Jornadas de Cultura Arabe e Islámica” -1980). “Algemia valenciana” i “aljamia castellana” eren dos aljamies distintes que tenien la seua correspondencia en les llengues romances afins.

En este articul hem vist que la denominacio de “algemia” posa en relacio el romanç valencià o “ayamiyya” valenciana anterior a la conquista cristiana, en la llengua valenciana del nostre sigle d’or. Hem vist que els acatalanats inventen destrellats com dir que “algemia” era un “invent” dels valencians per a “defugir el nom de català”. Enviem a tots estos ridiculs alla a on brama la tonyina i diguem-los que els valencians ni fugim, ni hem de fugir de res. Tenim molt clar que la nostra llengua es una llengua de base llatina sobre substrat iberic, producte de la seua evolucio durant les epoques de dominacio visigoda i musulmana, i que esclatà en un sigle d’or que uns atres envegen de forma insana i malaltussa. Mai li hem dit ni li direm “catalana”, perque mai ho ha segut ni ho sera.

27 junio 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Romanç | Deja un comentario

ALGEMIA I LLENGUA VALENCIANA (I): CONCEPTE I HISTORIA (III)

En el present articul anem a vore les mentires, desficacis i favades que son capaços de dir els catalanistes i acatalanats per a evitar que es pose de manifest la continuïtat que es despren de la relacio “al-ayamiyya = romanç” d’epoca de dominacio musulmana i la de “algemia = llengua valenciana” d’epoca posterior a la reconquista cristiana, lo que mostra i demostra l’autoctonia i independencia de la llengua valenciana front a qualsevol atra.

Per a escomençar es precis reproduir la cita en llengua valenciana mes coneguda de algemia, que es aquella de “Lo spill” o “Libre de les dones”, en la que Jaume Roig identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana. Quan Jaume Roig parla de la llengua en que escriurà “Lo spill”, diu que “sera ’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna. Eryx de Sicània, segurament pseudonim de Nicolau Primitiu, digue d’esta cita que era un “document indiscutible per molt que se’l vullga retòrcer,…on es prova que a les Aljames valencianes es parlava, com ens sembla lògic, la Llengua Valenciana” (Revista “Sicania”.-1958-1959).

L’acatalanat mallorqui Antoni-Ignasi Alomar, es l’autor d’un quadro de “Denominacions històriques del català al País Valencià”,  que els acatalanat fan correr per ahi com a gran cosa “cientifica”, encara que no n’encerte una. Alomar, seguint l’idea de desvincular la denominacio “algemia” de l’epoca prejaumina, la fa “naixer” entre 1460 i 1490, presentant-la com un “invent” sense trellat ni antecedents, que hauria eixit com per generacio espontanea. Diuen que Alomar ha passat mija vida per a fer eixe quadro, sent impossible no pensar en que si aixo es de veres, li ha condit ben repoquet, perque pareix que no ha tingut temps ni per a llegir el llibre del “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando “Consciencia idiomática i nacional dels valencians” (1980), en el qual haguera documentat 5 eixemples d’algemia / aljamia entre 1419 i 1423. Al senyor Alomar li facilitarém en este articul cites d’algemia / aljamia per a referir-se a la llengua valenciana, des de 1343 fins a l’epoca de l’expulsio dels moriscs. Ara, hem d’esperar que el quadro seguixca inmutable, donat que la debil defensa dels acatalanats, els obliga a mantindre les mentires per damunt de tot.

Al “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando, l’expressio “algemia / aljamia” no li sugerix  res mes que la seua vinculacio al “defugiment del nom de català”, sent que “els valencians del segle xv solien defugir el nom de català per a denominar la seua llengua”, insistint en que la paraula algemia, “…tindria la seua explicació en l’intent de defugir la catalanitat onomàstica de la llengua.” (p 62-68 de “Consciencia idiomática i nacional dels valencians”.- 1980). Davant de tan magistral motivacio de l’us de “algemia”, es llicit preguntar-se, si es que el “il·l·lustrissim” no medita les borinotades en que pensa previament a escriure-les, perque… ¿realment se les creu? Llastima no nos diga el nom del valencià “blavero” que escomençà -en el s. XV segons ell- la confabulacio anticatalana, segurament posant-se d’acort en algun moro per a triar tan rebe una paraula que nomenara la nostra llengua, sense dir “català”. De pas podia dir-nos l’inventor de “aljamía” per a referir-se al castellà, aixina com de quina denominacio volien “defugir” els castellans. ¿Acas no voldrien que es notara l’archisabut orige català del castellà?

Per a que es veja el cacau mental de catalanistes i acatalanats, quan analisen la veu “algemia”, perque fugen d’anar al seu significat real, tenim les distintes interpretacions d’una cita del Tirant lo Blanch que diu que “en la companyia d’aquelles mores ve una donzella molt graciosa, que parla molt be l’algemia, ab molta gracia”, referint-se a Plaerdemavida. Ferrando nos conta que el filolec català Corominas la gastà “com a prova per a recolzar la seua teoria que algemia també era aplicat a l’àrab. El mateix Ferrando, sense tallar-se lo mes minim, “corregix” a Joanot Martorell, parlant de “distracció, conscient o no”, perque “posà algemia on podíem haver esperat que posàs algaravia”. Finalment, l’acatalanat de Castello Germà Colon, escriu en “¿Qué lengua hablaba Plaerdemavida en el Tirant?” que “Los pasajes de algemia, pues, significan todos el habla romance llana y vulgar de las gentes de la tierra…”.

Per a acabar el repas a lo que diuen catalanistes i acatalanats en relacio a una denominacio com aljamia / algemia, que els desconcerta, acabarém comentant que el filolec català Corominas, s’enredrà trobant distints significats entre “aljamia” i “algemia”, dient que “aljamia” era la “llengua romànica xampurrada que parlaven els moros”, i “algemia” era el “valencià popular parlat per la gent plana de les terres del Migjorn, i que en boca dels moros designava el llenguatge romànic que, ells aprenien”. Corominas no podia creure’s que els valencians relacionarem la llengua “que parlaven els moros”, en el “valencià popular”, per lo que inventà una inexistent diferencia semántica entre “aljamia” i “algemia”. L’artificiositat de l’invent de Corominas per a no reconeixer la continuïtat de la llengua dels valencians, la posà de manifest el “il·l·lustrissim” Ferrando, qui en acabant d’estudiar distintes cites, li explicà a Corominas que aljamia / algemia es tracta de “una mateixa significació”, d’acort en “els documents adduïts suara”.

Per tant, si les dos definicions de Corominas descriuen una mateixa cosa, establint l’equivalencia entre les dos i llevant lo de “xampurrada”, (en un diccionari de català vol dir: “combinació entre mots com xipollejar, el dial. xapullar, xop i púrria, amb influx de xampar o enxampar” ¿Que t’ha paregut canut? ¡premi per a qui ho entenga!),  tindriem que la “algemia / aljamia” es la “llengua romànica que parlaven els moros”, es dir, el “valencià popular parlat per la gent plana de les terres del Migjorn, i que en boca dels moros designava el llenguatge romànic que, ells aprenien”. Fent alguna precissio, podriem concloure que la “algemia / aljamia” es la “llengua romanica que parlaven els musulmans i cristians prejaumins valencians, que es orige del romanç valencià o llengua valenciana parlada per la gent plana de les terres valencianes. En boca dels moros designava el llenguage romanic que deprenien aquells que no eren d’orige valencià.

En el proxim articul documentarém cites de “algemia / aljamia”. Comprovarém l’identificacio inicial de algemia / aljamia en les llengues valenciana / castellana, i vorem com anaren separant-se de les llengues afins, a mida que els musulmans anaren aïllant-se com a consequencia de l’increment de la pressio cristiana

27 junio 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Romanç | Deja un comentario

ALGEMIA I LLENGUA VALENCIANA (I): CONCEPTE I HISTORIA (II)

En l’articul anterior hem vist que l’evolucio de l’arap “al ayamiyya” al valencià “algemia”, es una mostra de continuïtat entre el romanç valencià parlat en epoca de dominacio musulmana i la llengua valenciana. Hem estudiat el seu orige etimologic i hem parlat tant de l’evolucio del seu significat, com de les causes d’eixa evolucio. Tambe hem raonat sobre el llati rustic o romanç que es parlava previament a l’epoca de dominacio musulmana. En est articul anem a vore que l’invasio musulmana no detingue el proces de formacio de les llengues romances, sino que contribui a la seua individualisacio. Vorem una pinzellada sobre l’importancia de l’element convers.

 

Efectivament, el proces de formacio de les llengues romances, condui a que s’individualisaren i prengueren noms propis. En “La llengua dels valencians en el s. IX”, hem vist, que en un mateix text del s. IX, es documenten els noms de dos llengues romances, la “ifrangiyya”, o llengua dels francs, i la “andalusiyya”, que podria referir-se a la llengua dels valencians d’eixa epoca.

 

Pero es a partir del s. XI, quan el nom de la nostra llengua manifesta la seua vinculacio territorial, documentant-se la ayamiyyat Balansiya, es dir algemia o romanç de Valencia, valencià o llengua valenciana. George Ticknor ya deixà constancia d’aço l’any 1856, quan escrivia en “Historia de la literatura española” que “En Valencia se formaba por el propio tiempo una aljamía particular. Ben al contrari, a finals d’eixe sigle, el comte de Barcelona “Ego Berengarius Comes Barcinonensium, dirigint-se al Sit “dico tibi Roderico”, en acabant de nomenar a la llengua del Sit com a “vulgo Castellani”, l’enfrontà a la que ell considerava com a propia, nomenant-la “vulgo Francorum” o vulgar dels francs. La frase textual diu que “dicunt in vulgo Castellani alevoso et in vulgo Francorum bauzador et fraudator, sent curios que el castellà estiga representat per l’arabisme “alevoso” i el vulgar dels francs per paraules no catalanes. Vegem que quan faltava poc mes d’un sigle per a que escomençara la reconquista del regne de Valencia, la conciencia llingüistica dels catalans en quant a parlar una llengua catalana propia, distinta de la dels francs o francesos, no era mes que bufes de pato.

 

La llengua romanç que parlava la poblacio autoctona dels territoris baix domini musulmà no era una llengua uniforme. Segons Federico Corriente, es tractava d’un “haz dialectal, y no dialecto más o menos uniforme”, lo qual comprova en “la disparidad de soluciones reflejadas a veces en un cuerpo tan relativamente reducido como son los romancismos de Aban Quzman”. Efectivament, les distintes evolucions del romanç en territoris governat pels musulmans poden comprovar-se en distintes solucions lexiques que donen per eixemple “tabara” per a tapera en Ibn Buklaris i “kappara” per a “alcaparra” en el “Vocabulista”, o del lat. “panicium”  Ibn Quzman  escriu “b.niy” per paniç, quan en el conegut com “anonim sevillà”, es conserva la vocal final “baniyyu” per “panizo”. Es un romanç en el que poden trobar-se solucions en o sense “o” final com “bel(lo)” o bell, “bon(o)” o bon, “qol(lo)” o coll, “kom(o)” o com…

 

En general, la paraula arap al-ayamiyya, deixava de documentar-se en els territoris que els cristians reconquistaven, pero seguia documentant-se en territoris que continuaven baix domini musulmà com pot ser la Malaga d’Ibn al-Baytar (m. 1248), qui per l’epoca de la nostra reconquista, “cites words in the ‘ajamiyya of Andalus some thirty times, indicating on five other occasions that the term was synonymous with latiniyya”, es dir que cita una trentena paraules del la “ajamiyya”, indicant en unes atres cinc ocassions, que el terme era sinonim de “latiniyya” (“Maimonides on the Mozarabic Lyric” de James T. Monroe en “La corónica” 17.2 .-1989). L’arabisme romanç algemia / aljamia, escomença a documentar-se a partir de que les victories cristianes anaren arraconant l’arap i el romanç prengue força front al llati. Era una paraula sorgida romanç del poble que havia estat “sots senyoria de moros”, entre el qual s’ha de contar, tant aquell que havia continuat sent cristià, com aquell que s’havia convertit a l’islam.

 

Hem comentat, que el poble que incorporà al romanç l’arabisme “al-ayamiyya”, en la forma de algemia / aljamia”, havia de saber romanç i com a minim un poc d’arap, fent-se aixo mes evident, per tractar-se d’un arabisme innecessari que tenia els equivalents romanç, pla o vulgar. Per aixo, posteriorment a la reconquista cristiana, alguns que parlaven en romanç valencià o castellà, es referien a la llengua d’alguns musulmans, nomenant-la “algemia / aljamia” com a denominacio de continuïtat del romanç o “ayamiyya” parlat durant l’epoca de dominacio musulmana. Tambe hem comentat que els autors de la sintesis llingüistica foren tant els cristians que vixqueren baix el domini dels musulmans, com aquells, que havent-se convertit a l’islam, rapidament es tornaren cristians.

 

Havent conegut en articuls anteriors als cristians valencians prejaumins, pronte dedicarém un articul exclusiu que demostrarà les conversions massives inicials dels musulmans valencians al cristianisme. El jurisconsult valencià Pere Belluga (c.1390-1468), naixcut a sigle i mig de la reconquista de la ciutat de Valencia, escrigue sobre aço en el seu llibre “Speculum principum ac iustitiae”, resaltant l’importancia de l’element convers en la configuracio del poble valencià. Ho feu en motiu de defendre la preminencia del Regne de Valencia sobre Catalunya en les Corts Generals d’Arago. Per a justificar esta preminencia, Belluga enfronta elements de l’historia valenciana i catalana anteriors a la reconquista, fonamentant la llicitut d’eixes cites sobre la base de que el poble valencià pot alegar continuïtat entre l’estat anterior i posterior a la reconquista, per estar format en primer lloc per poblacio conversa al cristianisme i ya en segon lloc, per nous pobladors cristians: “prius regnum erat Valentiana prouincia per conuersionem ad fidem vel verius per novam Christianorum populationem…”. Explica que els conversos retingueren la jurisdiccio sobre els seus bens: Nam infideles qui terram habuerunt conversi ad fidem, dominium et iurisdicionem retinent (“De forma et ordine standi &c rubrica 6 Fo XI”).

 

Encara que en esta serie parlarém a fondo de la llengua dels musulmans valencians de l’epoca de la reconquista, hem de saber que si volem coneixer la llengua de valencians conversos o de descendents de conversos, no hem d’anar massa llunt i hem de llimitar-nos a llegir la lliteratura del sigle d’or valencià. Comprobem-ho en relacio a Jordi Sant Jordi i a Jaume Gaçull.

 

Efectivament, l’escritor valencià Jordi Sant Jordi, fon fill de pares tardanament conversos, lo qual no impedi que el seu fill aplegara a les mes altes cotes socials i culturals, sent que sabem que l’any 1416 era “cambrer del senyor rey”. Pel valor de la seua lliteratura, hi hague una epoca en que els catalans volien que Jordi Sant Jordi fora català. Pero l’ilusio de conseguir-ho s’esfumà en apareixer un document de 3 de decembre de 1420 en que es parlava de “Georgii de Sancto Georgii, milites valentini et de civitate Valencie oriundi, camerariquii nostri confisci ab experto…”. Sabem que Jordi Sant Jordi era de familia de musulmans conversos perque consta que la reina ordenà als Jurats de la ciutat de Valencia que permeteren l’ingres de la seua germana Maria en el convent de la Saydia “fassats reebre en monga de la Saydia d’exa ciutat na Isabel de Sant Jordi, germana de Jordi de Sant Jordi, cambrer del seyor rey, marit e senyor nostre molt car” (ACA, canc, reg. 3108, f. 14). El Jurats de la ciutat de Valencia explicaren les reticencies al seu ingres perque “les dones qui son admeses en monges del dit monastir son doncellez de gran estat” i “…segons nosaltres sabiem, lo dit Jordiet e germana de aquell eren fills de hun moro catiu qui apres fon libert”. Al respecte, hem de saber que encara que l’immensa majoria dels musulmans valencians eren lliures, hi havien distints motius pels quals podien acabar sent “catius” i posteriorment “lliberts”. La valencianitat sense un pel de catalanitat de Jordi de Sant Jordi es posà clarament de manifest l’any 1420, quan Alfons el Magnanim li donà un carrec en la Vall d’Uxo, corregint una primera intencio de donarli’l a Gispert de Talamanca, que fon denunciada pels jurats de la ciutat de Valencia, perque el tal Gispert era non valentinus sed pocius catalanus.

 

Tambe Jaume Gaçull tindria antecedents conversos partint de l’afirmacio de Joan Vernet que manté que el llinage Gaçull prove etimologicament “de Gazula ó Qazula, nombre de una tribu presahariana citada por Idrisi” (p 211 de “Antropónimos árabes conservados en apellidos del levante español”, en Sharq Al-Andalus. N. 5 -1988). Provablement, algun antepassat de Jaume Gaçull seria client o “mawla” d’algun “senyor” estranger de qui pendria la “nisba” o llinage. Que no es un cas unic, ho sabem perque segons Vernet, del 3,9 % al 4,1% dels llinages de la provincia de Valencia, son d’orige o etimologia arap (p 25 de “El Islam en España”). No hem de perdre de vista que la conservacio del nom anterior a la conversio no era gens usual, sent lo normal que el convers adoptara noms relacionats en la nova religio, que molt a sovint eren els dels “mawali”, “senyors” o “padrins” que actuaven d’intermediaris en la conversio. Per eixemple, algun català apadrinaria al “Bernardi Catalani, babtizati” que apareix en document de 1278, de lo que concloem que el llinage “català”, per a res implica orige no valencià com es posa de manifest en noms mixts com “Hamet Català”, “Çahat Català”, “Abdolaziz Català”, “Azmet Català”, “Abrahim Català”, “Çaat Català Corell” o en “el alcadi de Benaguazill, que se dize don Geroni y Català, morisco”.

 

En el següent articul comprovarém que a catalanistes i acatalanats no els agrada gens la relacio de continuitat que s’establix entre la “ayamiyya – romanç” d’epoca de dominacio musulmana, i la  de “algemia – llengua valenciana” d’epoca posterior a la reconquista cristiana.

 

27 junio 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (I): CONCEPTE I HISTORIA (I)

En este articul encetem una serie dedicada al romanç valencià prejaumi. En articuls anteriors ya nos hem acostat ad est estrat de la llengua valenciana parlant de toponimia en “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, d’onomastica, en “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana”, i hem raonat sobre la seua evolucio en “El ‘mossarap’ i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”.

 

La nova tanda d’articuls es titula “L’algemia valenciana”, i l’encetem parlant del seu “Concepte i historia. Seguirém en Testimonis sobre l’us del romanç”, en els quals comprovarém que posteriorment a la conquista musulmana i fins a la reconquista cristiana, l’immensa majoria de la poblacio de “Spania” continuà parlant en “al-ayamiyya” o romanç. Seguidament vorem la continuïtat, inclus en relacio a “L’us del llati. En “Romanç i romancismes, i “Les harges (cast. jarchas), documentarém lexic i morfosintaxis que podria adscriure’s al romanç valencià prejaumi. Finalment, en “La continuïtat, demostrarém que el gros del poble valencià en que es trobà Jaume I, parlava en romanç valencià i s’entenia perfectament en els nobles, militars i poble foraster que s’acostà per aci.

 

Escomençarém el tema d’est articul dient que la paraula “algemia / aljamia” ha segut una de les denominacions historiques de la llengua valenciana. Arcaisme d’orige arap, es documenta en valencià, castellà i portugues. Encara es troba en us la seua adjetivisacio “algemiat / aljamiat”, per a referenciar texts historics en llati o romanç escrits en alfabets distints al llati que correspondria, com son l’alifat arabic o l’alefat hebreu. Es una denominacio important, perque d’ella es despren la continuïtat entre el romanç valencià de l’epoca de dominacio musulmana i la llengua valenciana. Partirém de l’etimologia de “algemia / aljamia”, comprovarém el seu us en epoca de dominacio musulmana, la seua incorporacio al romanç, i que es pert a partir de l’expulsio dels moriscs.

 

L’orige etimologic, de “algemia / aljamia” es troba en l’expressio arap al-‘ayamiyya, o llengua ‘no arap’, ‘barbara’ o ‘estranya’, sent equivalent a l’hebreu “la’az” (plural le’azim) o llengua ‘no hebrea’. Es documenta durant tot el periodo de dominacio musulmana, per a referir-se a les llengues propies de la poblacio autoctona, que eren el llati com a llengua culta i el romanç com a llengua vulgar o del poble pla.

 

No fon l’unica denominacio usada pels escritors en arap per a referir-se a romanç del poble, perque junt a “ayamiyya”, tambe gastaren “latiniyya” o “rumiyya”. La denominacio latiniyya, tambe s’aplicava tant al llati com al romanç que d’ell havia evolucionat. La dualitat “ayamiyya / latiniyya”, podriem equiparar-la a la de romans / lati pressent en el “Libre dels feyts” de Jaume I, en el qual es documenta una volta “romanç” (“…e uol tant dir en romans que…”), dos voltes “nostre lati” (“…qui sauia nostre lati…”) i dos voltes mes l’indirecte latinat, del llati latinus, equivalent al ladino castellà i al “latinier / latimier” frances, (“la hu daquels era latinat), fent referencia en la major part de les ocassions a la llengua de valencians. En relacio a “rumiyya” (de llengua de “rumis” o romans o “romana lingua”), era una denominacio que incidia en el caracter de llengua caracteristica del poder cristià, primer en Roma i en acabant en Contestinoble, per lo que a voltes tambe es referix al grec, relacionant-se en el cristianesch / sarrahinesch d’epoca de la reconquista. A esta varietat de noms, s’afigen en zona cristiana els de pla, vulgar  i algemia.

 

Segint en l’orige historic de la paraula al-‘ayamiyya, no cal dir que no es senti per esta zona, fins a que en el s. VIII, alguns araps i nortafricans es feren en el poder de Spania, duent una nova religio que s’expressava en la llenguaarabiyya o arap del Corà. Estos forasters es trobaren en diferents “Hispaniae populi” o pobles indigenes, que parlaven distintes formes de “rustica Romana lingua”, llati rustic o romanç, producte de l’evolucio diferencial del llati sobre distints substrats prerromans. Fea 9 sigles desde que el llati s’havia introduit en terres valencianes i a partir del 754, l’arap anava a interferir en la seua evolucio (vore “El territori cristia tributari valencià…”).

 

Per a fer visible un poc d’este romanç o llati rustic en que es trobaren els invasors, podem citar la paraula “colomellos”, que sabem que es dia en el s. VII, perque sant Isidor, qui podia haver naixcut en l’antiga Carthago Spartaria, actual Cartagena, escrigue en “Etymologiae”, Liber XI, 2 “De aetatibus hominum”, que a lo que en llati es dia “canini”, el poble havia decidit dir “colomellos”, per la seua llarguea i redonea:vulgus pro longitudine et rotunditate colomellos vocant”. Es curios que es tracte de paraula viva en llengua valenciana gastada per sant Vicent en un dels seus sermons “…lo porch li donà una colomellada…”, de morfologia analoga a la d’unes atres paraules valencianes com cuquello, feridello, fondello, llomello, moquello, mosseguello, regomello, rellomello, tomello…, que podrien datar de la mateixa epoca.

 

Puix be alguns dels invasors forasters que parlaven arap o “arabiyya”, nomenaren de forma despectiva “ayami” (pl ayam), -en arap “barbar” o “estrany”-, a qui no el parlava. Per aixo, la llengua del “vulgus” que era la “rustica romana lingua” fon dita “ayamiyya o llengua propia de “ayam”, barbars o estranys. Isabel Fierro en “Cristianos y conversos al islam en al-Andalus” parla de “los ‘ayam en tanto que pobladores indígenas de al-Andalus no arabizados…”, especificant que es un terme que “…designa a los que no hablan árabe, es decir, caracteriza a un indivíduo o grupo desde el punto de vista lingüístico, independientemente de su pertenencia étnica o religiosa…”. Entre els “ayam” valencians estaven tant la poblacio autoctona que es mantenia cristiana, com aquells que s’havien convertit a l’islam. Als primers els hem vist en el succesius articuls sobre els cristians valencians en epoca de dominacio musulmana i als segons en “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç”.

 

Es evident que la presencia de l’arap havia d’influir sobre el romanç o “rustica romana lingua” dels valencians. Des de l’any 754 fins a la reconquista de Jaume I, transcorregueren quatre sigles i mig que no passaren de bades. Durant eixos quatre sigles i mig de dominacio musulmana, la llengua de cultura i la llengua oficial dels governants dels valencians fon l’arap, encara que alguns d’ells tambe parlaven romanç. Alguns valencians deprengueren arap per acostar-se al poder, per cultura, per moda o per haver-se convertit a l’islam. Al mateix temps, alguns dels descendents dels conquistadors es proletarisaren i deprengueren romanç.

 

La situacio hague de ser analoga a la que es produi posteriorment, fa hui mes de cinc sigles, quan els governants valencians escomençaren a expressar-se en una llengua castellana que anà substituint a la llengua valenciana com a llengua de cultura. Tambe alguns valencians deprengueren castellà per poder, cultura o moda, i el temps condui a un bilingüisme valencià-castellà, que ha tingut com a consequencia l’introduccio de castellanismes en la llengua valenciana i que tambe es detecta en els valencianismes del castellà parlat per valencians que tenen el valencià com a llengua materna.

 

Per aixo es facil d’entendre, que la convivencia del romanç en l’arap conduira a un cert bilingüisme en el qual l’arap actuà d’adstrat del romanç valencià, lo que explica els arabismes del romanç valencià, un dels quals es “algemia / aljamia”, de l’arap “al-‘ayamiyya”. Es curios constatar que en temps de la reconquista del territori valencià, l’us de “algemia / al-ayamiyya”, es detecta en ambients provinents d’epoca de dominacio musulmana, tant cristians com musulmans. L’any 1214 un mossarap toledà subscriu en llati pero en caracters araps dient que ho fa “en bi-l-agami (o algemia), Ego Didaqus Martin…” (“Testamento y compraventa en Toledo (años 1214 y 1215)” de Ignacio Ferrando). Vorem que la llengua romanç de la poblacio autoctona que continuava sent musulmana per no haver-se convertit al cristianisme, podia ser nomenada “Algemia / aljamia” i “algemiat / algemiada” a qui la parlava.

 

Si parlem de l’evolucio historica del significat de “algemia / aljamia”, haurem de diferenciar dos epoques molt distintes. En una primera epoca que podem nomenar de “convivencia”, es documenta una equivalencia total i univoca entre “aljamia valenciana / llengua valenciana” i “aljamia castellana / llengua castellana”. Esta equivalencia unicament pot ser consequencia de la continuïtat entre les llengues romances anteriors i posteriors a les conquistes. No obstant, esta equivalencia inicial, anà convertint-se en divergencia a mida que s’entrà en una segon epoca, que podriem dir de “coexistencia”, aplegant-se una significativa separacio entre cada una de les algemies i les seues llengues afins, en els moments previs a l’expulsio dels moriscs.

 

La primera epoca de “convivencia”, abraçà el periodo de temps en que els cristians que havien vixcut “sots senyoria de moros”, s’incorporaren a les noves estructures cristianes, es complien els pactes subscrits entre les parts i es fomentava i conseguia la conversio voluntaria d’una gran part de poblacio autoctona poc o gens islamisada. Esta “convivencia anà convertint-se en simple “coexistencia” a mida que l’incompliment dels pactes, es traduia en distintes imposicions als no integrats, que culminaren en la conversio forçada al cristianisme. Estes accions provocaven una reaccio defensiva dels no integrats, materialisada en un progressiu tancament i aïllament, que fon la causa de que la seua aljamia seguira una evolucio distinta i independent del romanç dels cristians. Es representatiu que en relacio a texts algemiats tardans, sempre es parle d’arcaismes.

 

Per a acabar l’exposicio en relacio al significat de “algemia / aljamia”, s’ha d’advertir que no hem de confondre-la en l’arabisme “aljama”, de “al-yama’a”, que vol dir junta o congregacio i que tambe pot designar el lloc fisic de la reunio (“mesquita-aljama”). En la llengua valenciana de la Cocentaina de 1269, trobem una confusio formal entre ‘aljamia’ i ‘aljama’, quan “Abrahym Urat Farax se clama de Michel de Moya” declarant que “…entrà el dit Michel de Moya en la dita aljamia, que es en el mercad de Calosa…”. Trobem ‘aljama’ en el seu significat en l’any 1276, quan “l’aljama del raval” s’adjudicà l’explotacio d’un moli en subasta publica. Es curios saber que l’any 1283, els “sarrayns de les aljames del regne de Valencia” foren citats pel rei d’Arago, per a lluitar contra els francesos, que havien invadit Catalunya.

 

En el proxim articul, continuarém en el proces de formacio de les llengues romances assistint al proces d’individualisacio de la llengua valenciana, que ya escomençà en epoca de dominacio musulmana, sent nomenada “aljamia valenciana”. Aportarém alguna nota en relacio a l’importancia de l’element convers, en quant a la continuïtat del poble valencià i la continuïtat de la llengua valenciana.

27 junio 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario