Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ALGEMIA I LLENGUA VALENCIANA (I): CONCEPTE I HISTORIA (III)

En el present articul anem a vore les mentires, desficacis i favades que son capaços de dir els catalanistes i acatalanats per a evitar que es pose de manifest la continuïtat que es despren de la relacio “al-ayamiyya = romanç” d’epoca de dominacio musulmana i la de “algemia = llengua valenciana” d’epoca posterior a la reconquista cristiana, lo que mostra i demostra l’autoctonia i independencia de la llengua valenciana front a qualsevol atra.

Per a escomençar es precis reproduir la cita en llengua valenciana mes coneguda de algemia, que es aquella de “Lo spill” o “Libre de les dones”, en la que Jaume Roig identificà la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians, en el parlar pla de tots els valencians, en fi, en la nostra llengua valenciana. Quan Jaume Roig parla de la llengua en que escriurà “Lo spill”, diu que “sera ’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna. Eryx de Sicània, segurament pseudonim de Nicolau Primitiu, digue d’esta cita que era un “document indiscutible per molt que se’l vullga retòrcer,…on es prova que a les Aljames valencianes es parlava, com ens sembla lògic, la Llengua Valenciana” (Revista “Sicania”.-1958-1959).

L’acatalanat mallorqui Antoni-Ignasi Alomar, es l’autor d’un quadro de “Denominacions històriques del català al País Valencià”,  que els acatalanat fan correr per ahi com a gran cosa “cientifica”, encara que no n’encerte una. Alomar, seguint l’idea de desvincular la denominacio “algemia” de l’epoca prejaumina, la fa “naixer” entre 1460 i 1490, presentant-la com un “invent” sense trellat ni antecedents, que hauria eixit com per generacio espontanea. Diuen que Alomar ha passat mija vida per a fer eixe quadro, sent impossible no pensar en que si aixo es de veres, li ha condit ben repoquet, perque pareix que no ha tingut temps ni per a llegir el llibre del “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando “Consciencia idiomática i nacional dels valencians” (1980), en el qual haguera documentat 5 eixemples d’algemia / aljamia entre 1419 i 1423. Al senyor Alomar li facilitarém en este articul cites d’algemia / aljamia per a referir-se a la llengua valenciana, des de 1343 fins a l’epoca de l’expulsio dels moriscs. Ara, hem d’esperar que el quadro seguixca inmutable, donat que la debil defensa dels acatalanats, els obliga a mantindre les mentires per damunt de tot.

Al “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando, l’expressio “algemia / aljamia” no li sugerix  res mes que la seua vinculacio al “defugiment del nom de català”, sent que “els valencians del segle xv solien defugir el nom de català per a denominar la seua llengua”, insistint en que la paraula algemia, “…tindria la seua explicació en l’intent de defugir la catalanitat onomàstica de la llengua.” (p 62-68 de “Consciencia idiomática i nacional dels valencians”.- 1980). Davant de tan magistral motivacio de l’us de “algemia”, es llicit preguntar-se, si es que el “il·l·lustrissim” no medita les borinotades en que pensa previament a escriure-les, perque… ¿realment se les creu? Llastima no nos diga el nom del valencià “blavero” que escomençà -en el s. XV segons ell- la confabulacio anticatalana, segurament posant-se d’acort en algun moro per a triar tan rebe una paraula que nomenara la nostra llengua, sense dir “català”. De pas podia dir-nos l’inventor de “aljamía” per a referir-se al castellà, aixina com de quina denominacio volien “defugir” els castellans. ¿Acas no voldrien que es notara l’archisabut orige català del castellà?

Per a que es veja el cacau mental de catalanistes i acatalanats, quan analisen la veu “algemia”, perque fugen d’anar al seu significat real, tenim les distintes interpretacions d’una cita del Tirant lo Blanch que diu que “en la companyia d’aquelles mores ve una donzella molt graciosa, que parla molt be l’algemia, ab molta gracia”, referint-se a Plaerdemavida. Ferrando nos conta que el filolec català Corominas la gastà “com a prova per a recolzar la seua teoria que algemia també era aplicat a l’àrab. El mateix Ferrando, sense tallar-se lo mes minim, “corregix” a Joanot Martorell, parlant de “distracció, conscient o no”, perque “posà algemia on podíem haver esperat que posàs algaravia”. Finalment, l’acatalanat de Castello Germà Colon, escriu en “¿Qué lengua hablaba Plaerdemavida en el Tirant?” que “Los pasajes de algemia, pues, significan todos el habla romance llana y vulgar de las gentes de la tierra…”.

Per a acabar el repas a lo que diuen catalanistes i acatalanats en relacio a una denominacio com aljamia / algemia, que els desconcerta, acabarém comentant que el filolec català Corominas, s’enredrà trobant distints significats entre “aljamia” i “algemia”, dient que “aljamia” era la “llengua romànica xampurrada que parlaven els moros”, i “algemia” era el “valencià popular parlat per la gent plana de les terres del Migjorn, i que en boca dels moros designava el llenguatge romànic que, ells aprenien”. Corominas no podia creure’s que els valencians relacionarem la llengua “que parlaven els moros”, en el “valencià popular”, per lo que inventà una inexistent diferencia semántica entre “aljamia” i “algemia”. L’artificiositat de l’invent de Corominas per a no reconeixer la continuïtat de la llengua dels valencians, la posà de manifest el “il·l·lustrissim” Ferrando, qui en acabant d’estudiar distintes cites, li explicà a Corominas que aljamia / algemia es tracta de “una mateixa significació”, d’acort en “els documents adduïts suara”.

Per tant, si les dos definicions de Corominas descriuen una mateixa cosa, establint l’equivalencia entre les dos i llevant lo de “xampurrada”, (en un diccionari de català vol dir: “combinació entre mots com xipollejar, el dial. xapullar, xop i púrria, amb influx de xampar o enxampar” ¿Que t’ha paregut canut? ¡premi per a qui ho entenga!),  tindriem que la “algemia / aljamia” es la “llengua romànica que parlaven els moros”, es dir, el “valencià popular parlat per la gent plana de les terres del Migjorn, i que en boca dels moros designava el llenguatge romànic que, ells aprenien”. Fent alguna precissio, podriem concloure que la “algemia / aljamia” es la “llengua romanica que parlaven els musulmans i cristians prejaumins valencians, que es orige del romanç valencià o llengua valenciana parlada per la gent plana de les terres valencianes. En boca dels moros designava el llenguage romanic que deprenien aquells que no eren d’orige valencià.

En el proxim articul documentarém cites de “algemia / aljamia”. Comprovarém l’identificacio inicial de algemia / aljamia en les llengues valenciana / castellana, i vorem com anaren separant-se de les llengues afins, a mida que els musulmans anaren aïllant-se com a consequencia de l’increment de la pressio cristiana

Anuncios

27 junio 2012 - Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Romanç

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: