Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (I): CONCEPTE I HISTORIA (I)

En este articul encetem una serie dedicada al romanç valencià prejaumi. En articuls anteriors ya nos hem acostat ad est estrat de la llengua valenciana parlant de toponimia en “¿Es catalana la toponimia valenciana?”, d’onomastica, en “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana”, i hem raonat sobre la seua evolucio en “El ‘mossarap’ i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”.

 

La nova tanda d’articuls es titula “L’algemia valenciana”, i l’encetem parlant del seu “Concepte i historia. Seguirém en Testimonis sobre l’us del romanç”, en els quals comprovarém que posteriorment a la conquista musulmana i fins a la reconquista cristiana, l’immensa majoria de la poblacio de “Spania” continuà parlant en “al-ayamiyya” o romanç. Seguidament vorem la continuïtat, inclus en relacio a “L’us del llati. En “Romanç i romancismes, i “Les harges (cast. jarchas), documentarém lexic i morfosintaxis que podria adscriure’s al romanç valencià prejaumi. Finalment, en “La continuïtat, demostrarém que el gros del poble valencià en que es trobà Jaume I, parlava en romanç valencià i s’entenia perfectament en els nobles, militars i poble foraster que s’acostà per aci.

 

Escomençarém el tema d’est articul dient que la paraula “algemia / aljamia” ha segut una de les denominacions historiques de la llengua valenciana. Arcaisme d’orige arap, es documenta en valencià, castellà i portugues. Encara es troba en us la seua adjetivisacio “algemiat / aljamiat”, per a referenciar texts historics en llati o romanç escrits en alfabets distints al llati que correspondria, com son l’alifat arabic o l’alefat hebreu. Es una denominacio important, perque d’ella es despren la continuïtat entre el romanç valencià de l’epoca de dominacio musulmana i la llengua valenciana. Partirém de l’etimologia de “algemia / aljamia”, comprovarém el seu us en epoca de dominacio musulmana, la seua incorporacio al romanç, i que es pert a partir de l’expulsio dels moriscs.

 

L’orige etimologic, de “algemia / aljamia” es troba en l’expressio arap al-‘ayamiyya, o llengua ‘no arap’, ‘barbara’ o ‘estranya’, sent equivalent a l’hebreu “la’az” (plural le’azim) o llengua ‘no hebrea’. Es documenta durant tot el periodo de dominacio musulmana, per a referir-se a les llengues propies de la poblacio autoctona, que eren el llati com a llengua culta i el romanç com a llengua vulgar o del poble pla.

 

No fon l’unica denominacio usada pels escritors en arap per a referir-se a romanç del poble, perque junt a “ayamiyya”, tambe gastaren “latiniyya” o “rumiyya”. La denominacio latiniyya, tambe s’aplicava tant al llati com al romanç que d’ell havia evolucionat. La dualitat “ayamiyya / latiniyya”, podriem equiparar-la a la de romans / lati pressent en el “Libre dels feyts” de Jaume I, en el qual es documenta una volta “romanç” (“…e uol tant dir en romans que…”), dos voltes “nostre lati” (“…qui sauia nostre lati…”) i dos voltes mes l’indirecte latinat, del llati latinus, equivalent al ladino castellà i al “latinier / latimier” frances, (“la hu daquels era latinat), fent referencia en la major part de les ocassions a la llengua de valencians. En relacio a “rumiyya” (de llengua de “rumis” o romans o “romana lingua”), era una denominacio que incidia en el caracter de llengua caracteristica del poder cristià, primer en Roma i en acabant en Contestinoble, per lo que a voltes tambe es referix al grec, relacionant-se en el cristianesch / sarrahinesch d’epoca de la reconquista. A esta varietat de noms, s’afigen en zona cristiana els de pla, vulgar  i algemia.

 

Segint en l’orige historic de la paraula al-‘ayamiyya, no cal dir que no es senti per esta zona, fins a que en el s. VIII, alguns araps i nortafricans es feren en el poder de Spania, duent una nova religio que s’expressava en la llenguaarabiyya o arap del Corà. Estos forasters es trobaren en diferents “Hispaniae populi” o pobles indigenes, que parlaven distintes formes de “rustica Romana lingua”, llati rustic o romanç, producte de l’evolucio diferencial del llati sobre distints substrats prerromans. Fea 9 sigles desde que el llati s’havia introduit en terres valencianes i a partir del 754, l’arap anava a interferir en la seua evolucio (vore “El territori cristia tributari valencià…”).

 

Per a fer visible un poc d’este romanç o llati rustic en que es trobaren els invasors, podem citar la paraula “colomellos”, que sabem que es dia en el s. VII, perque sant Isidor, qui podia haver naixcut en l’antiga Carthago Spartaria, actual Cartagena, escrigue en “Etymologiae”, Liber XI, 2 “De aetatibus hominum”, que a lo que en llati es dia “canini”, el poble havia decidit dir “colomellos”, per la seua llarguea i redonea:vulgus pro longitudine et rotunditate colomellos vocant”. Es curios que es tracte de paraula viva en llengua valenciana gastada per sant Vicent en un dels seus sermons “…lo porch li donà una colomellada…”, de morfologia analoga a la d’unes atres paraules valencianes com cuquello, feridello, fondello, llomello, moquello, mosseguello, regomello, rellomello, tomello…, que podrien datar de la mateixa epoca.

 

Puix be alguns dels invasors forasters que parlaven arap o “arabiyya”, nomenaren de forma despectiva “ayami” (pl ayam), -en arap “barbar” o “estrany”-, a qui no el parlava. Per aixo, la llengua del “vulgus” que era la “rustica romana lingua” fon dita “ayamiyya o llengua propia de “ayam”, barbars o estranys. Isabel Fierro en “Cristianos y conversos al islam en al-Andalus” parla de “los ‘ayam en tanto que pobladores indígenas de al-Andalus no arabizados…”, especificant que es un terme que “…designa a los que no hablan árabe, es decir, caracteriza a un indivíduo o grupo desde el punto de vista lingüístico, independientemente de su pertenencia étnica o religiosa…”. Entre els “ayam” valencians estaven tant la poblacio autoctona que es mantenia cristiana, com aquells que s’havien convertit a l’islam. Als primers els hem vist en el succesius articuls sobre els cristians valencians en epoca de dominacio musulmana i als segons en “Els ayam muladis valencians que parlaven romanç”.

 

Es evident que la presencia de l’arap havia d’influir sobre el romanç o “rustica romana lingua” dels valencians. Des de l’any 754 fins a la reconquista de Jaume I, transcorregueren quatre sigles i mig que no passaren de bades. Durant eixos quatre sigles i mig de dominacio musulmana, la llengua de cultura i la llengua oficial dels governants dels valencians fon l’arap, encara que alguns d’ells tambe parlaven romanç. Alguns valencians deprengueren arap per acostar-se al poder, per cultura, per moda o per haver-se convertit a l’islam. Al mateix temps, alguns dels descendents dels conquistadors es proletarisaren i deprengueren romanç.

 

La situacio hague de ser analoga a la que es produi posteriorment, fa hui mes de cinc sigles, quan els governants valencians escomençaren a expressar-se en una llengua castellana que anà substituint a la llengua valenciana com a llengua de cultura. Tambe alguns valencians deprengueren castellà per poder, cultura o moda, i el temps condui a un bilingüisme valencià-castellà, que ha tingut com a consequencia l’introduccio de castellanismes en la llengua valenciana i que tambe es detecta en els valencianismes del castellà parlat per valencians que tenen el valencià com a llengua materna.

 

Per aixo es facil d’entendre, que la convivencia del romanç en l’arap conduira a un cert bilingüisme en el qual l’arap actuà d’adstrat del romanç valencià, lo que explica els arabismes del romanç valencià, un dels quals es “algemia / aljamia”, de l’arap “al-‘ayamiyya”. Es curios constatar que en temps de la reconquista del territori valencià, l’us de “algemia / al-ayamiyya”, es detecta en ambients provinents d’epoca de dominacio musulmana, tant cristians com musulmans. L’any 1214 un mossarap toledà subscriu en llati pero en caracters araps dient que ho fa “en bi-l-agami (o algemia), Ego Didaqus Martin…” (“Testamento y compraventa en Toledo (años 1214 y 1215)” de Ignacio Ferrando). Vorem que la llengua romanç de la poblacio autoctona que continuava sent musulmana per no haver-se convertit al cristianisme, podia ser nomenada “Algemia / aljamia” i “algemiat / algemiada” a qui la parlava.

 

Si parlem de l’evolucio historica del significat de “algemia / aljamia”, haurem de diferenciar dos epoques molt distintes. En una primera epoca que podem nomenar de “convivencia”, es documenta una equivalencia total i univoca entre “aljamia valenciana / llengua valenciana” i “aljamia castellana / llengua castellana”. Esta equivalencia unicament pot ser consequencia de la continuïtat entre les llengues romances anteriors i posteriors a les conquistes. No obstant, esta equivalencia inicial, anà convertint-se en divergencia a mida que s’entrà en una segon epoca, que podriem dir de “coexistencia”, aplegant-se una significativa separacio entre cada una de les algemies i les seues llengues afins, en els moments previs a l’expulsio dels moriscs.

 

La primera epoca de “convivencia”, abraçà el periodo de temps en que els cristians que havien vixcut “sots senyoria de moros”, s’incorporaren a les noves estructures cristianes, es complien els pactes subscrits entre les parts i es fomentava i conseguia la conversio voluntaria d’una gran part de poblacio autoctona poc o gens islamisada. Esta “convivencia anà convertint-se en simple “coexistencia” a mida que l’incompliment dels pactes, es traduia en distintes imposicions als no integrats, que culminaren en la conversio forçada al cristianisme. Estes accions provocaven una reaccio defensiva dels no integrats, materialisada en un progressiu tancament i aïllament, que fon la causa de que la seua aljamia seguira una evolucio distinta i independent del romanç dels cristians. Es representatiu que en relacio a texts algemiats tardans, sempre es parle d’arcaismes.

 

Per a acabar l’exposicio en relacio al significat de “algemia / aljamia”, s’ha d’advertir que no hem de confondre-la en l’arabisme “aljama”, de “al-yama’a”, que vol dir junta o congregacio i que tambe pot designar el lloc fisic de la reunio (“mesquita-aljama”). En la llengua valenciana de la Cocentaina de 1269, trobem una confusio formal entre ‘aljamia’ i ‘aljama’, quan “Abrahym Urat Farax se clama de Michel de Moya” declarant que “…entrà el dit Michel de Moya en la dita aljamia, que es en el mercad de Calosa…”. Trobem ‘aljama’ en el seu significat en l’any 1276, quan “l’aljama del raval” s’adjudicà l’explotacio d’un moli en subasta publica. Es curios saber que l’any 1283, els “sarrayns de les aljames del regne de Valencia” foren citats pel rei d’Arago, per a lluitar contra els francesos, que havien invadit Catalunya.

 

En el proxim articul, continuarém en el proces de formacio de les llengues romances assistint al proces d’individualisacio de la llengua valenciana, que ya escomençà en epoca de dominacio musulmana, sent nomenada “aljamia valenciana”. Aportarém alguna nota en relacio a l’importancia de l’element convers, en quant a la continuïtat del poble valencià i la continuïtat de la llengua valenciana.

Anuncios

27 junio 2012 - Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Anónimo | 27 junio 2012


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: