Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (VIII)

En l’articul anterior hem vist que l’influencia de les llengues romances sobre l’arap, aplegà a fer-lo irreconeixible. Pero tambe l’arap influi sobre el romanç, de la mateixa manera que el castellà ha influit sobre el valencià. Es indiscutible que l’influencia de l’arap i la diferent adopcio d’arabismes, contribui a la diversificacio i individualisacio de les llengues romances.

 

El romanç parlat pel poble indigena dels territoris baix domini musulmà, cristians o musulmans, havia evolucionat i divergit, de la mateixa manera que ho havia fet en els territoris dominats pels cristians. Federico Corriente diu que es tractava d’un “haz dialectal, con diferencias que a veces, y no sorprendentemente, se corresponden casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera (p 337 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús”). Per aixo hem d’usar denominacions com “romanç” o “algemia”, en les quals s’integren totes les llengues romances o dialectes derivats del llati, i tirar al fem denominacions equivoques com la de “mossarap”, i desficacis inventats com el de “romandalusi”.

 

Les distintes evolucions del romanç en territoris governat pels musulmans, es fa patent en la documentacio que acredita l’existencia de distintes solucions lexiques. Federico Corriente parla de “la disparidad de soluciones reflejadas a veces en un cuerpo tan relativamente reducido como son los romancismos de Aban Quzman”. Per eixemple, trobem solucions contrapostes en el “tabara” d’a on ve la “tapera” valenciana que documenta Ibn Buqlaris, front al “kappara” per a la “alcaparra” castellana, present en el “Vocabulista”. Tambe del  lat. “panicium”, Ibn Quzman documenta la forma “b.niy”, proxima al valencià “paniç”, front al “baniyyu” que documenta la Umda de Abu al-Khayr, i que conserva la -u/o- final, sent l’antecedent del castellà “panizo”.

 

Hi han referencies que posen de manifest inclus l’existencia de distints registres de romanç entre la poblacio que obedia a “senyors” musulmans. Ibn Buqlaris en el “Kitab al-Musta’ini” (1106)cita la ayamiyya rumyya, o algemia rumí -que Simonet identificà como a propia del registre dels droguers del baix imperi- i la ayamiyya ammiyya o romanç del “amma”, es dir el romanç de les classes populars. (“Los judíos y la ciencia en la Península Ibérica en el medievo” de Maíllo Salgado en p 286 de “Memoria de Sefarad”). La referencia a la ayamiyya ammiyyao romanç de les classes populars, implica que havia d’existir una certa diferenciacio en el romanç de les classes altes, que segurament seria entes com a mes cult.

 

En ocassions es citen llengues romances especifiques de distintes zones geografiques, de distints territoris historics e inclus de determinades comarques o partides, lo que demostra una evolucio diferencial del romanç. Si parlem de zones geografiques, tenim per eixemple referencies que particularisen el romanç de la zona oriental mediterranea o “Sarq al-Andalus” (“ayamiyya sarqiyya”), aixina com el de la zona coneguda com a Marca o Frontera Superior o “Thagr al-a’la”. En relacio a cites a romanços propies de territoris historics, trobem referencies al romanç de Saragossa o ayamiyya saraqusta, al de Valencia o ayamiyyat balansiya, al de Toledo o al de Badajoz. Quan Abu al-Khayr Ishbili parla del “romance de nuestra campiña”, faria referencia sense dubte al romanç de Sevilla.

 

La ayamiyya sarqiyya es citada per Ibn Buqlaris, per Abu al-Khayr -o Abu l-Jayr al-Isbili-, e inclus per Ibn al-Baytar al-Malaqi (1190-1248). El profesor Bosch Vilá a identificà la ayamiyya sarqiyya en el romanç valencià en “Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle” comentant “la muy antigua tendencia medieval a la pérdida de -e y -o, especialmente fuerte en el E. peninsular, y característica del romance valenciano —‘ayamiyya sarqiyya—, han llegado a nuestros días fosilizados”, recordant que Jaume I es trobà en Valencià “un fondo romano intenso y primitivo y en la persistencia de éste, conservado a través del mozárabe e incluso por elementos neo-musulmanes.

 

Simonet i Corominas, nos informen de dos de les referencies que feu Ibn Buqlaris a l’aljamia valenciana. Simonet escrigue que “En su artículo cuerno de venado, Ibn Buclárix se expresa así: “Se dice en Aljamía ‘baina de sirvo’, á saber, ‘baina’, cuerno, y ‘sirvo’, entre ellos ciervo; y esto en la Aljamía de Aragón de la jurisdicción de Zaragoza y Valencia (p CVI del Vol 1 del “Glosario de voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes”). El mateix Simonet parlà de “la indicación hecha por Ibn Buclárix de que la Aljamía de Aragón se hablaba hasta la jurisdicción de Valencia”, diferenciant per tant l’aragones del valencià. El filolec català Corominas, nos posà en coneiximent de que “…el manual botànic d’Abenbeclarix (escrivint a Saragossa c. 1106, de familia potser més llevantina i certament hispànica), en l’obra del qual el còdex de Nàpols porta ‘tabaras’ (pron certament taparas), com a propi del mossàrab (aljamia) de València, mentre que hi ha kabara (o qabara), en els altres codex, forma propia del mossàrab central d’Al Andalus” (p 295 del vol VIII del “Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana”).

 

El P. Florez, reprodui una inscripcio de las “memorias importantes alegadas por Caro en sus manuscritos”, que s’havia trobat  prop de Sevilla, en Sanlúcar la Mayor. L’inscripcio llatina datada en l’any 1214, acaba en romanç: “In era MCCLII. Tomé / acabo de labrar esta eglesa. El P. Florez conclou que aixo prova “haverse mantenido alli siempre los Chistianos, y que los Moros les permitieron edificar Iglesia en el Siglo trece, como testifica la inscripcion”. (p 121 del tom. IX de “España Sagrada”.-1752). Als nostres efectes, resulta espectacular comprovar que a manco de 40 anys per a la reconquista cristiana, els cristians sevillans escrivien en un romanç paregut al castellà.

 

Que els cristians sevillans escrigueren en romanç quan faltava poc de temps per a passar a tindre “senyors” cristians, tampoc ha d’extranyar-nos. Hem vist que 100 anys abans, Abu l-Jayr al-Isbili o el sevillà, es referia a “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús”, tots els quals, sense dubte parlaven en romanç (p 153 del vol. II del “Kitab Umdat al-tabib fi ma’rifat al-nabat li-kull labib”). Seria extrany que els cristians no parlaren romanç quan sabem que els propis musulmans el parlaven. El propi Abu l-Jayr, parlant d’una planta en l’obra de que parlem esciu que era “conocida entre nosotros en romance…” (p 335 del vol. II). Tambe en este llibre poden trobar-se indicis de que el romanç de Sevilla evolucionava paralelament al castellà. Quan Abu l-Jayr al-Isbili parla del fenoll i escriu “…en latín uniquli, en romance f.n.g.h y funilyun…”, Corriente ho comenta com “curioso reflejo del lt. feniculum”, que diu “no parece poder explicarse salvo consulta a un clérigo mozárabe en cuya pronunciación la /f/ la alternase con una /h/ elidible, algo que sería característico sólo del cs.

 

Aixo demostra que les caracteristiques del parlar andalus son anteriors a les conquistes castellanes, i que hi hague una continuïtat de la poblacio autoctona. Tambe explica que el castellà de Conca, Juan de Valdés en el seu “Dialogo de la Lengua” (1532), diga sobre el sevillà Nebrija “que era andaluz, y no castellano” i l’acuse de que “que scrivió aquel su Vocabulario con tan poco cuidado que parece averlo escrito por burla”.

 

Anem a vore que algunes caracteristiques que diferencien el català del valencià, ya eren catalanes, anteriormente a la conquista de Valencia. Si els catalans nos hagueren duta la llengua valenciana, les hauriem heredades. Es per eixemple la particularitat catalana, -tambe de Lleida- de la  perdua de la -r, en final de paraula o en el grup –rs.

 

En relacio a la perdua de la -r final, hi ha un cas particular per a comprobar-ho, que es el nom de la ciutat de Balaguer, que els catalans pronuncien “Balagué”. Gili Gaya constatà l’antigüetat de la perdua de la -r final dient que “los historiadores musulmanes llaman siempre Balagué a la ciudad fronteriza de Balaguer”, deixant clar que “esta pérdida de -r final en la pronunciación, aunque la escritura la haya conservado hasta nuestros días, es característica de la fonética catalana y no se produce en aragonés ni en valenciano. (“Notas sobre el mozárabe en la baja Cataluña” en “VII Congreso internacional de lingüística románica”. Barcelona 1953). Codera, en el seu discurs d’acces a l’Academia, es referí a la supresio catalana de la -r final, fent-nos saber que “el patronímico del nombre Balagi (lligga’s Balagué) aparece ordinariamente en los autores árabes bajo la forma li-l Balagiyyi o li-l-Balagi” i que en Ibn Hayyan (987-1075), ya “se encuentra citado el nombre de Balaguer en la forma Balagi”, concloent que “probablemente tal supresión era muy antigua, y que los árabes debieron oír el nombre de esta población, pronunciado como hoy. Gili Gaya confirmà el fet referenciant uns documents del “Llibre vert petit” de l’archiu municipal de Lleida, que eren copia d’uns mes antics de 1168 i 1176, poc de temps posteriors a la conquista cristiana, en els que es citen els noms de “Avinferré i “Alrogé, per Ferrer i Roger.

 

Gili Gaya tambe demostrà l’antigüitat de la perdua de la -r entre el grup -rs, possant de manifest que en un “acuerdo del año 1120 entre Ramón Berenguer III y el alcaíd Avifilel de Lérida, se nombra en romance el pueblo de Seros (<lat. sórores) en el bajo Segre, que estaba en poder de los musulmanes”.  L’any 1120, la caiguda catalana de la -r en el grup –rs, ya era un fet.

 

Comprovem per tant, que caracteristiques que separen el català de la llengua valenciana, com papar-se la -r de final de paraula, igual que fan els andalussos, ya era propi dels catalans previament a la conquista de Valencia. Curiosament, desde no fa massa temps, els catalans han “acordat” escriure com pronunciem els valencians. Per tant, la pronunciacio valenciana, ha de ser anterior a la conquista del rei en Jaume. Faria falta tindre molt poc de trellat per a pensar els catalans nos ensenyaren a escriure primer que a parlar, i no te ningun sentit parlar d’una pretesa restitucio etimologica, negada per les propies fonts araps que demostren que el romanç valencià sí que conservava la -r final de que parlem, tal i com acredità Lleopolt Peñarroja en “El mozárabe de Valencia”. Nomes un eixemple seria  el “Mahomat Alforner, que no “Alforné” del Repartiment.

 

Historicament, els catalans han escrit en català. Per eixemple, en les “Ordinacions d’Empurias” o Empuries, del s. XV podem llegir, que “tot hom meta corbayllon suficiente all sen cam de gost e de setembra…” o “ni an los vals de la villa primes o forans, ni han nuyll rex daygue qui sia entra…”. El català Aleixandre Cirici, ponent en la Assamblea de parlamentaris del Consell d´Europa sobre llengues minoritaries digue que “En cuanto al valenciano aquí la cosa es muy pintoresca. Verá: los catalanes escribimos en valenciano o leridano. La diferencia estriba en que nosotros pronunciamos de una forma mientras que los valencianos lo hacen tal como escriben. Es una cosa curiosa el hecho de que nuestra lengua ha tenido el desarrollo literario a partir del valenciano, porque era el que se utilizaba en los documentos oficiales del pasado”. L’any 1561, Onofre Almudever parlava del “Exelentissim poeta y estrenu cavaller mossen Ausias March, que essent natural de Valencia, los Cathalans lo san volgut aplicar”. Afirma que no els era natural “axi per la carencia de la força de la llengua, com per la varietat dels enteniments”. ¿Anem a deixar que els lladres imitadors suplanten als amos? Ad alguns catalans i acatalanats, els hem de deixar ben claret, que els valencians hem segut, som, i serem, els amos de la nostra llengua. Ells, en la d’ells, que facen lo que els rote.

 

Acabarém este articul en una ultima part en la que repasarém les conseqüencies del bilingüisme en la toponimia i antroponimia valenciana.

25 julio 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (VII)

La convivencia entre l’arap i el romanç feu que l’arap estiguera afectat de romancismes de la mateixa manera que el castellà que es parla en Valencia te valencianismes. Esta influencia fon tan important, que podia fer irreconeixible l’arap. La poblacio autoctona devia parlar-lo tan malament, que als arabofons forasters els costava entendre’l, com a un castellà li vindria justet entendre, que un valencià li diguera per eixemple, -ho he sentit-, que no beguera en una font “porque la llepan toda los gossos”.

 

L’any 941, Abu Ali al-Qali, gramatic de Bagdad, aplegà a Cordova convidat pel fill d’Abd al-Rhaman III. Abu Ali deixà constancia de que en el nort d’Africa li costava d’entendre als arabofons, afegint “que a ese paso tendría que recurrir a un intérprete cuando estuviera en Córdoba (p 214 BRAH vol 193 nº 2 -1996, per Joaquín Vallvé).

 

Perque recordem que en el nort d’Africa tambe es parlà en llati per haver format part de l’imperi romà. Al-Muqaddasi, en la seua obra “Kitab ahsan at-taqasim” (955), feu un recorregut per la situacio llingüistica dels països musulmans, dient dels habitants del Magrib, a on incloia “Norte de África y al-Andalus”, que “hablan otra lengua derivada del latín (Joaquín Vallvé en p 214 BRAH vol 193 nº 2 -1996). A mitan del s. XII, en Gafsa, al sur de Tunis, es parlava un romanç evolucinat del llati de l’antiga provincia romana de Africa, al qual el ceuti al-Idrisi nomenà al-latini al-ifriqi en el “Llibre de Roger” o “Diversio per a qui desige recorrer el mon”, que dedicà l’any 1154 a Roger II de Sicilia (p 479 “Al-Andalus” -1956).

 

L’influencia del romanç sobre l’arap de la poblacio, habia de ser tan important, que Ibn Hazm (994-1064) escrigue que “quien oye la lengua de los habitantes de Fahs al-Ballut, -que está a la distancia de una sola noche de Córdoba-, casi llega a decir que es otra lengua distinta de la de los habitantes de Córdoba…”. Recordem que Ibn Hawqal havia escrit que “la población de Córdoba hablaba en la capital del Califato los dos idiomas, el árabe y la lengua ajamiyya –romance-”, mentres que el propi Ibn Hazm, dia de la gent de Fahs al-Ballut, que “ignoran el dialecto románico (latiniyya) -tanto las mujeres como los hombres-”. El mateix Ibn Hazm deixava constancia de les alteracions de l’arap dient que “el vulgo altera a veces las palabras de la lengua árabe apartándose de la raíz originaria de la voz, que resulta ser ya otra lengua sin discusión…”.

 

L’arap cult havia donat pas a distintes llengues, com el llati cult cedia el pas a diferents llengues romances. En el sigle XIII, en la Murcia acabada de conquistar, Ibn Rashiq al-Taglibi al-Mursi mantingue una polemica en un monge cristià “que venía de Marrakush (min bilad Marrakush)”, en relacio a l’inimitabilitat de l’Alcorà. El monge li digue que en el pas dels anys, “la lengua culta de los árabes entró en decadencia y quedó enteramente corrompida. Mes avant encara, Ibn Jaldun (1332 -1406) insisti sobre el tema, quan en el seu llibre “Al-Muqaddimah”, parlant sobre “los árabes de España” escrigue que “Todos los habitantes de aquellas diversas regiones tienen por tanto, idiomas propios, que difieren de la lengua de Módar, así como difieren unos de otros (p. 1040 de “Introducción a la historia universal” de Elías Trabulse).

 

L’influencia de les llengues romances que parlava la major part del poble autocton, sobre l’arap de les classes dominants, fon un fet criticat per certs escritors musulmans filoaraps, que calificaren a les llengues romances com a “pesades”, “grosseres”, “pobres”, “necessitades”…, enfrontant-les a una pretesa superioritat de l’arap.

 

L ‘any 1055, Abu l-Asbag ibn Arqam, secretari d’Ali de Denia, creuà correspondencia en el califa d´Egipte. Parlant dels “senyors” musulmans de la classe alta de Denia, digue que eren amamantados por los no árabes, acusant-los de “trabar conversación con pesadas lenguas, insistint en el tema dient que “traban conversación con la lengua más grosera, y piden de mamar a un tosco griterío”. (pp 273-274 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de E. Lapiedra).

 

Abu at-Tayyib Abd al-Munim (m.1099), que vingue de Qayrawan (Tunicia) i s’establi per territori valencià, contestà a la risala del coetaneu Ibn Garsiya, que comentarem en “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”, parlant de “la incapacidad en la naturaleza de los ayam para las medidas porque sus lenguas son pobres y necesitadas, frente a la riqueza y los recursos de la lengua árabe (p 279 de “Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos” de E. Lapiedra).

 

Tenim eixemples de refutacions a Ibn Garsiya, que continuaven fent-li passats mes de 100 anys de la seua “risala”. Abu Yahya ibn Masada, de la cort almohade l’interrogava: ¿Perfeccionares la teua inteligencia havent parlat en la teua llengua defectuosa i balbuceig estranger? Dius que es producte dels valents parlars de llengues estrangeres. Si, en efecte, dels tartamuts que tenen impediment en el parlar”. Yusuf ibn al-Sayj al-Balawi (1132-1207) de Malaga, dia d’Ibn Garsiya que “Per la seua naturalea perversa, tensà la seua llengua tartamuda i barbara per a dir qualsevol vergonyosa paraula que poguera pronunciar” (“The Shu’ubiyya in al-Andalus: the risala of Ibn García” de James T. Monroe).

 

Moseh b. Ezra (1055-1135) en el “Kitab al-muhadara” dia que “Nuestra lengua ha llamado tartamudos a los que no eran elocuentes: “Y la lengua de los tartamudos (ilgim) hablará enseguida claramente”. Abú al-Walid ibn Yanáh —bendita sea su memoria— dijo: “Son los que hablan incorrectamente”. En hebreu devia haver un concepte similar. Yehudah Ben Samuel Halevi (1070/75-c.1141) exclama “¡Lengua escogida! ¿Qué tienes en común con tartamudos?”.

 

Finalment, aportem dos eixemples d’autors que reconegueren l’influencia del romanç sobre l’arap escrit i parlat. Es tracta d’ibn Sida i d’ibn Mutanna.

 

Ibn Sida (1007-1066), que estigue al servici d´Ali de Denia, demanà disculpes pels erros que haguera comes escriguent el “Kitab al-Muxassas” en arap, preguntant-se: “fa-kayfa bi ma´a ta´axxuri awani wa-bu´di makani wa-musahabati li-l-ajam, que l´arabiste Ribera traduí com ¿Y cómo no he de cometerlos yo, si escribo en tiempos tan alejados (de cuando el árabe se hablaba con pureza) y teniendo que vivir con personas que hablan romance?. (p 16 de “Love songs from al-Andalus: history, structure, and meaning of the  kharja” de Otto Zwartjes -1997).

 

El cortesà toledà Abu-l-Mutarrif b. Mutanna (m. 1063), justificava l’arap incorrecte dels que el parlaven, en que eren veïns de “masses” d’ayam o parlants de romanç.- “Arent we, people of this peninsula which is far away the best nations, neighbouring the non-Arab (al-‘ajam) masses, aren’t we the worthiest of excuse for (our) incorrect speaking (…)?”– Afegia que els fills dels nobles musulmans, es criaven en dides que a soles els parlaven en romanç “Because, isn’t it tru that since one of the sons of your nobility starts to hear when he is born (…) he does not hear but the words of a despicable, Romance speaking (a’jamiyya) simple minded slave woman….” (p 360 del vol 1 de “A coparative history of literatures in the Iberian Peninsula”).

 

En el present articul, hem comprovat que l’efecte de les llengues romances sobre l’arap, feu aplegar el punt de que es parlara de distints “idiomas propios”, que diferien de l’arap “así como difieren unos de otros”. Podria ser que lo unic tingueren d’arap eixos “idiomas propios” foren els arabismes, encara que, sobre tot alguns filoaraps proxims al poder, es preocuparen per adquirir o mantindre uns certs coneiximents d’arap, inexorablement influits pels romancismes. Comprovem que la cita de Ibn Sida, en la qual s’han enrossinat alguns catalans i acatalanats perque el dogma els obligava a combatir-la, no es mes que una entre les milantamil que demostren exactament lo mateix. Si han de “interpretar” totes elles, per a intentar convencer-nos de que diuen lo contrari de lo que diuen, ya tenen faena. ¿No els seria mes facil, tirar d’una volta al sac del rebuig, el fals dogma que els sustenta?

25 julio 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (VI)

En esta part de l’articul, comentarém la traduccio dels Furs al romanç valencià, i parlarém un poc de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que feren traduccions arap/romanç. Coneixerém a judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.

 

L’any 1261, Guillem, Vidal i el seu companyo Bernat Guillelmus et Vitalis, illorum Bernardusque sodalis”, provablement monges del monasteri valencià de Benifassà, traduiren els Furs del llati al romanç valencià, que era la llengua del poble pla valencià translataverunt hos Foros et erdigerunt / in lingua planam legaliter atque romanam. Com eren valencians que escrivien per a valencians, gastaren arabismes valencians com cequia”, terquim”, albello, alquitra, alquena, “almut”, “fanechades”, “kafiç”, “arrova”… paraules com regalicia, colomer, sagi, canters…i a voltes aclarien als forasters “mossarabismes” del romanç valencià com “guix o algepç o foyes o ciges”… Recordem que Elías de Tejada escrigue que “resulta aceptable la tesis de Honorio García de que en la redacción (dels Furs) se escuchó la voz de mozárabes de los territorios conquistados”  (p 20  tom. III de “Historia del pensamiento político catalán”). Segurament, la colaboracio dels valencians fon molt activa, fins al punt de ser els autors de la traduccio al romanç.

 

En relacio a sant Pere Pasqual (c.1227-1300), de qui es diu que naixquè de pares cristians que vivien en la ciutat de Valencia anteriorment a la conquista de Jaume I, no ha de cabre’ns dubte, de que havia de saber arap i romanç. El profesor R.H. Shamsuddín Elía, diu d’ell que “poseía un vastísimo conocimiento del Islam y argumentaba sus historias citando con precisión el Corán y los Ahadith o tradiciones del Santo Profeta”. Afirma que es el “primer arabista español en destacar la figura de Ali Ibn Abi Talib”. (“Historiografía occidental sobre Ali ibn Abi Talib”). En la “Impuñaçion de la seta de Mahomah” escrita per “don Pedro Obispo de Jaén yaziendo preso en la çibdat de Granadas”, es menciona el mi‘raj o ascensio de Mahoma als cels parlant del “el libro que fabla de cómo Mahomah subió, así como dice fasta el cielo, do está Dios… e vio el paraíso, e el infierno, e a los ángeles, e a los diablos, e las penas del infierno, e los deleites del paraíso” (“Dante y el islam” de Roberto Marín Guzmán). Una de les obres que escrigue en valencià fon la coneguda com a “Biblia parva”, en la que es presenta com “religios e bisbe per la gracia de Deu de la ciutat de Jahen de Castella”. Encara que els manuscrits mes antics que es conserven son del s. XV, un analisis del llenguage evidencia que son copies d’un original anterior, trobant-se arcaismes com “alscuns” (alguns), “hoc” (si), “Deus” (Deu), “lig” (llei), “flum” (riu), “laguiar” (tardar), “glay” (espasa), “sinestra” (esquerra), “aer” (aire)…i paraules com “lombres”, “parhom”, “sutzaim” o “exequar”, del llati “ex-aequare” (“Biblia Parva” de Joan Costa). Traurém temps per a fer un articul exclusiu dedicat a sant Pere Pasqual, que tambe ha segut objecte d’atac per part d’alguns catalans i acatalanats.

 

Passant al valencià Arnau de Vilanova (c.1240-1311), d’ell es conserven distints texts en romanç valencià i tambe traduccions de l’arap al llati. La primera d’elles fon el “Kitab al-adwiya al-mufrada” del valencià de Denia Abu-l-Salt Umaiya ibn Abd al-Aziz (1067/68-1134), que tradui com “Translatio libri Albuzale De medicinis simplicibus. Tambe tradui el “Ahkam al-adwiya al-qalbiyya” del persa Ibn Sina o Avicena (c. 980 – 1037) en el nom de De viribus cordis et medicinis cordialibus”, aixina com un escrit en arap de Galé que titulà De rigore et tremore et iectigatione et spasmo”. En el seu inventari consten distints liber in arabico, unum volumen in arabico, “due carte cum figuris arabicis, i una sinonima in arábico. Molts han volgut apropiar-se d’Arnau de Vilanova, no havent dubte sobre la seua valencianitat. Eximenis ho sabia i escrigue que “Sapies que de Vilanova, qui es vila en lo Regne de Valencia, fon natural un gran e assenyalat qui s’apellava Mestre Arnau de Vilanova…”. Ramon Conesa, marmessor d’Arnau, en la protesta que feu el 26 de novembre de 1316 contra la publicacio de la sentencia de Tarragona que declarava anticanoniques les obres d’Arnau de Vilanova, diu d’ell que era parent de Bernat Oliver Bernardo Oliverii, dicti magistri Arnaldi consanguineo, i per la Cronica del rei Pere sabem que “Frare Bernat Oliver, del orde dels Agustins… era hun dels millors mestres en theologia qui lavors fos en lo mon, e natural de la ciutat de Valencia…”. Consta carta del del papa Clement V de l’any 1311 que parla de “Magister Arnaldus de Villanova Clericus Valentinae Dioecesis Physicus noster”. En la seua obra “De reprobacione nigromantice ficcionis” o “De improbatione maleficiorum”, escrita en la ciutat de Valencia entre 1276 i 1288, dedicada a al bisbe valencià o “Epistola Magistri arnaldi de Villanova ad valentinum episcopum”, que era “domino suo Iasperto” o Jaspert de Botonac, es definix com presuli Valentino, magister Arnaldus de Villanova”. Diu que “in lingua Arabum legisse recolimus totam nigromantiae fatuitatis doctrinam…”. Podria haver segut descendent de cristians o judeus valencians prejaumins i haver naixcut en la “Villanova” documentada des d’epoca del Sit, nomenada en el repartiment “R de Bolas ortum in Villanova”, y que es el  “Villanova vicus” de que parlava Joan de Ribera a on viven musulmans “infidelis Mahometani”, alguns d’antic orige cristià “qui veteri sua origine christiani sunt” i cristians tributaris “eorum qui Cristi fidem sunt super conveni incolitur”.

 

L’any 1278, el rei Pere nomenà escriva d’arap al judeu valencià Samuel Abenmenasse o b. Manasse, fill de “Abrahim Bonnemaiz” o “Abraffim Abnnaxim”, dient-li que “… damus et concedimus vobis, fideli nostro Samueli, filio Abrahim Bonnemaiz, in vita vestra, alfaquimatum nostrum et scribaniam nostram de arabico. L’any 1290, el rei Alfons li ho encomanava a un parent, Abrahim Abenamies, dient-li “…quod tu scribas, tam in regno Aragonum quam Valencie, omnes cartas seu instrumenta que in arabdico scribenda fuerit…”. David Romano, estudià esta familia de judeus, parlant de distints factors “que apuntan a que eran oriundos del reino de Valencia  (p 250 de “De historia judía hispánica”). S’ha de dir que la faena que eixercien es centrava en les relacions diplomatiques en estats de llengua oficial arap com Granada, Tunicia….

 

L’immensa majoria de les conquistes cristianes fon per capitulacio. Les condicions de la rendicio, s’escrivien en llati i arap, per ser les llengues oficials de cada parts “cartam…latine et arabice scriptam”, encara que poca gent les coneguera. La perdua d’una de les parts, era una bona ocassio per a traduir-les al romanç. L’any 1298, el cadi de la moreria de Valencia o “alcadii morerie Valentie” que era Mahomat Abenguabarrig, i un judeu de Valencia “iudeum Valentie” de nom Samuelem Abenvives, traduiren al romanç valencià els privilegis de la vall de l’Alfandech o de Valldigna, que nomes es conservaven en arap “quodquidem privilegium est scriptum in arabico”. El notari de Valencia “Petro Sancii d’Albareda”, nos conta com li’ls dictaren “qui dicti Mahomat et Samuel exposuerunt mihi”, escomençant la traduccio “quod tenor dicti privilegii erat ut sequitur: En nom de Deu…” (p 123 de “Cartas pueblas de las morerías valencianas…” de Febrer Romaguera).

 

L’any 1307, en l’escola de llengues de Xativa, els dominicans exigien que l’arap l’ensenyara un judeu o un sarrai, evidentment instruits en arap, “Ordinamus insuper et mandamus Priori Xativensi, quod conducat, et habeat unum Iudeum, qui etiam in Arabicum sit instructus, vel aliquem Sarracenum…”, i no cal, dir que havien de saber romanç. (p.225 del llibre “Actas de los Capítulos Provinciales de la Provincia de Aragón (1301-1370)” de Robles Sierra).

 

La competencia en romanç d’alguns musulmans valencians, aplegava a encarregar-se de fer traduccions “in lingua aragonum”. Efectivament, de 1355 es la traduccio del privilegi d’Alfondeguilla i Castro, que “in romancio seu in lingua aragonum fuit translatum”, per Abrahim Abenxuay,…alcaldi castri et vallis de Uxone et per Fat Albarramoni, alcadi morerie civitatis Valentie”, que segur que no tindrien ningun problema en trobar correligionaris que pogueren ajudar-los. Per esta mateixa epoca, tambe hi havien cristians valencians que dominaven l’aragones. Sabem que el notari valencià Villalba (c. 1327-1404), escrivia aragones, perque Guitard es dirigi a Sirvent parlant-li sobre les lletres “…vostres e d’en Vilalba quas vidi, ex latino et aragonensi vulgari. Finalment, Joan Andres, alfaqui de Xativa que es converti al cristianisme l’any 1487, tradui l’Alcorà “d[e] arauigo en le[n]gua aragonesa.

 

La carta pobla dels musulmans de la Valld’Uxo data d’agost de 1250 i en la seua redaccio participà Salamo Ibn al-Quitzen o Salamo fill de Alquitzen, qui “Escrivi totes les coses damunt nomenades en lo dit kalendari per manament del molt alt senyor rey a qui Deu salvu, Salamo fill de Alquitzen.”, suscriguent a continuacio el rei en Jaume “Signum Jacobi, Dei gratia regis Aragonum…” (Cartes de poblament valencianes, p 226, doc 84 agost 1250). Segurament la part llatina s’extravià, perque l’any 1368, “a instancia e requisicio dels serrahins de la damunt dita Vall de Uxo”, es manà “splanar e reduhir de morisch en cristianesch, de paraula a paraula…”. La traduccio al valencià la feren Çaat Altafaç, serrahi de la moreria de Valencia, e alcadi dels lochs los quals lo senyor rey ha en lo regne de València, de Sexona a enllà, e a Abdallà Ibenhudeyl, serrahí, alfaqui de la damunt dita moreria de Valencia”, els quals es consideraven “abtes, sufficients e experts en letra aràbica o morischa”. Comprovem que en ningun moment es posa en dubte ni s’exigix que foren “abtes, sufficients e experts” en llengua valenciana, perque segurament es donava per supost.

 

L’any 1360, la reina “Na Alienora, regina”, escrigue a “Domingo Lull, batle e procurador dels lochs de Elix e de Crivilen” i li digue que Mahomet Alfoll, s’havia queixat, perque li exigien “donar en cristianesch translat del manual a compte seu. La reina li mana respectar la costum de que es fera en arabic “observets al dit supplicant lo us e custum del dit loch de Elix antigament acostumat e observat en los altres collidors en donar lo manuall o compte de lur collita en arabich, i que si volia tindre-ho en romanç, que li ho pagara a carrec de la cort “si vos empero hauets necessari que’l dit compte sia transladat en crestianesch per raho de vostres comptes, fets aquell trasladar a messions de la cort…”. Comprovem que Mahomet Alfoll no tenia mes problema per a fer la traduccio al romanç, que li la pagaren.

 

Segons Carmen Barcelo, el “Libre de la Çuna e Xara”, de Sumacarcer fon traduit l’any 1408, perque afig 100 anys al “anno a nativitate M. CCC. Octavo” que consta en el manuscrit. Diu del traductor que “Tal vez fuera un cadí o lugarteniente de cadí real de Xátiva o Alzira como parece desprenderse de la consulta que aparece en el capítulo 316”. El 29 de decembre de 1419, un moro foraster de Tunis fon interrogat en Valencia pel “torçimany Farais de Bellvis, moro, com aquell no sabes aljemia. En 1430, “el lugarteniente de alcadí, Mahomat Alestandar, natural de la morería valenciana, actuaba como traductor de un acta de procuradores de pleito presentada en un proceso que se veía en la bailía.” (p 67 del vol 22 del “Anuario de estudios medievales”).

 

Havent comprovat que tant el cristians, musulmans i judeus que havien vixcut baix dominacio musulmana, com els seus descendents, dominaven l’arap i el romanç, el el proxim articul comprovarém alguns efectes de la convivencia de les dos llengües.

 

 

18 julio 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (V)

En est articul comprovarém que certes persones que vivien o havien vixcut “sots senyoria de moros”, foren mossaraps/cristians, musulmans o judeus, manifestaren un bilingüisme actiu, actuant com a traductors o trujamans al romanç. Anem a vore que el romanç es converti en la llengua “franca” dels membres de les tres religions, que colaboraren en traduccions arap/llati/hebreu.

 

L’inici d’esta colaboracio en les traduccions es detecta en el Toledo posterior a la capitulacio musulmana de l’any 1085. El nou poder cristià fon commemorat en la construccio de l’iglesia de sant Roman de Toledo, a on segons el catedratic H. Salvador Martínez es posaren “incluso inscripciones en castellano aljamiado alrededor de los nichos de los santos probablemente porque los fieles hablaban castellano pero sólo lo entendían si estaba escrito en caracteres árabes” (p 105 de “La convivencia en la España del s. XIII” de Salvador Martínez.- 2006). Vejam algunes intervencions de la poblacio que havia tingut governants musulmans, o dels seus descendents, en distintes traduccions, de les que es deduix que coneixien el romanç i el parlaven.

 

Pere el Venerable, abat de Cluny, nos conta en el “Liber contra sectam sive haeresim Saracenorum”, que quan es proposà traduir l’Alcorà entre 1142-1143, “legemque ipsamque Alchoran vocatur” de l’arap al llati, “transferendum de lingua arabica in latinam, reuni un equip d’experts en arap, “peritos linguae arabicae”, entre els que estaven tant cristians com sarrains, “christianis interpretibus etiam sarracenum adiunxi”. El grup estava compost per l’angles Robertus Ketenensis, l’alemà Armannus Dalmata, el mossarapPetrus Toletanus i el musulmà sarraceni Mahumeth nomen erat”. Podem imaginar-nos que Petrus Toletanus i Mahumeth, aclaririen l’arap escrit parlant entre ells en romanç i/o arap. Segurament el mossarap ho traduiria al llati que sabria, i els dos estrangers el corregirien al llati eclesiastic de moda.

 

Cap a l’any 1150, el “Liber de anima seu sextus de naturalibus” d’Ibn Sina o Avicena es tradui de l’arap al llati. Entre els autors de la traduccio estan el filosof judeu Abraham Ibn Daud (ca. 1110-1180) o “Johannes Avendehut israelita philosophus”, fugit l’any 1148 des de Cordova cap a Toledo per l’invasio almohade, i el mossarap “Dominico Archidiacono” o “Dominicus Gundisalvi”. Es sol dir que Ibn Daud traduia al romanç i des del romanç es traduia al llati. “Habetis ergo librum, nobis praecipiente et singula verba vulgariter proferente, et Dominico Archidiácono singula in latinum convertente, ex arábico translatum”. P. Alonso diu d’Ibn Daud que “era un sabio que podría dictar en romance el texto árabe de Avicena lleno de tecnicismos”. Que en el s. XV el romanç continuava fent de llengua pont, ho podem vore en una traduccio de l’hebreu a l’arap. Un judeu traduia al romanç i a partir del romanç un musulmà traduia a l’arap. En el colofo del llibre es es parla de traduccions “del hebreo al latín y del latín al árabe”, explicant que “Latin es el no árabe (al-ayamiyya, por al-A’yamiyya) utilizado en la tierra de España (Isbaniyya), que es al-Andalus”. Trobem que la traduccio del hebreu al romans (“r.muns” en el manuscrit), la feu “Yus.b discípulo del autor Zacuto”, i del romanç a l’arap Ahmad b. al-Qasim. (p 163 del vol 21 del “Anuari de filologia: Estudis hebreus i arameus”).

 

Daniel de Morley (c.1140 -c.1210) estigue en Toledo investigant sobre traduccions de l’arap. En la seua “Philosophia”,  escrita entre 1175 i 1187, parla d’un mossarap de Toledo a qui dien “Galippo”, que parlava en el romanç de Toledo o llengua toledana “ut Auditoris animus fortius cohereat, quod un mixtarabe Galippo en lengua Tholetana subscribitur didici latine”, confirmant que els mossaraps toledans parlaven en un romanç que consideraven propi. Molts atres documents ho corroboren, com aquell de la decada de 1170, en subscripcions en llati i en arap, que te una nota en arap que diu que “Jálid b. Solaimán b. Gasan b. Servando oyó que el arzobispo dijo lo anterior en romance, y Domingo Salwat también”.

 

El coneiximent d’arap de la rastrera de “traductors” estrangers que passaren per Toledo, fon possat en dubte per Roger Bacon (c. 1214-1294), qui atribuia les traduccions als natius. Michael Scotto (1175-1232?) traduia teoricament l’any 1217 “De Sphaera” de b. al-Bitruji (Avenalpetraug). Segons el “incipit”, l’autor era “Magistro Michaele Scotto”, ajudat “cum Abuteo levite” o Abu Daud, judeu. Roger Bacon, en “Opus Majus” digue que Scotto s’atribuia les traduccions del verdader autor que era un judeu, provablement convers, que havia pres el nom d’Andres. “Michael Scotus, ignatus quidem et verborum et rerum, fere omnia quae sub nomine eius prodierunt, ab Andrea quodam Iudaeo mutuatus est”. En “Compendium Philosophiae” insisti en que, qui mes treballà en les traduccions de Scotto, no fon ell, sino Andres “Similiter Michael Scotus ascripsit sibi translationes multas. Sed certum est quod Andreas quidam Judaeus plus laboravit in his”. Un atre dels “traductors” estrangers que actuà en Toledo entre 1240 i 1256, fon Herman l’alemà, o “Heremannus Alemannus” (m. 1272/1273), que fon bisbe d’Astorga des de 1266 fins a la seua mort. Roger Bacon, que el coneixia, digue d’ell en “Compendium Philosophiae”, que no coneixia be l’arap, i que no era mes que l’assistent d’uns musulmans espanyols que eren els verdaders traductors “Nec Arabicum bene scivit ut confessus est quia magis fuit adjutor translationum quam translator quia Sarascenos tenuit secum in Hispania qui fuerunt in suis translationibus principales. Com no es lo mes llogic pensar que el judeu i els sarraïns traduiren directament al llati, haurem de concloure que segurament ho feen al romanç.

 

L’any 1239, en motiu del pleit per a l’adjudicacio de la “Ordinatio eclesie valentinae”, s’estudiaren “quatuor libros Arabicos”, i per a entendre’ls cridaren a un judeu i a un sarrai “et fecimus legi in libris illis per unum Iudaeum et alium Saracenum”, que sense dubte transmeteren el seu contingut en romanç. (“Madrid desde el año 1235 hasta el de 1275” de Fidel Fita).

 

Ibn Sahib al-Sala (c.1142- c.1197), referent a l’any 1170, relata que dos musulmans feren d’interlocutors entre almohades i cristians “le propusieron una conferencia con el Sayyid, que se celebró junto a Badajoz. Se entrevistaron los dos a caballo e Ibn Wazir e Ibn ‘Azzun hablaron con su intérprete y firmado un nuevo pacto se retiró Fernando II a su país” (p 17 de “Anais” – Academia Portuguesa da Historia.- 1954).

 

El primer musulma valencià a qui especificament se li asigna l’ofici de traductor,  nos el presenta el rei en Jaume en el “Libre dels feyts”. Nos conta, que en les negociacions per a la rendicio de la ciutat de Valencia, Zayyan li envià per a Jaume I a un natural de Peniscola Ali Albata, qui de Paniscola natural, que el nos enuiaria, e que parlaria ab nos”, que es quedà a soles en ell i la reina “E quan fo vengut…tan solament nos e ella, e el missatge que era trujama. Es dificil dubtar que Ali Albatà parlava el mateix romanç que el sarrai de Cullera “qui sauia nostre lati i que el de Biar que “era latinat.

 

Alguns dels cristians, judeus i musulmans valencians que havien vixcut “sot senyoria de moros”, o els seus descendents, conversos o no, que havien mamat cultura musulmana, anaven a ser protagonistes actius de traduccions arap/llati/romanç. Com encara hi han pardals que pensen que Jaume I no es trobà en cristians -els “valentini” de la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”-, i judeus valencians, els presentarém a “Ibraym judeus valentinus a qui en el Repartiment se li adjudicà “domos de Juçeph Abin sapund…”, i a cristians que indubtablement eren valencians, com Valentinus: d(omus) Mahomat Abenunna”, Marti Petri de Paterna: d(omus) Juçef Alguasqui” o lohanne Petri de Cuyllera a qui trobem l’any 1248, venent propietats.

 

La necessitat d’escriure i traduir al romanç, es donà en totes les llengues romaniques, pero en epoques distintes. Es constatable que reconquistat el territori Valencià, pareix que la necessitat d’escriure en romanç es dispara. Ramon Llull donava les raons per a fer-ho, quan dia traduir del llati al romanç “Que translat de lati en romans”, per a poder ensenyar al poble pla, compost per aquells “qui no saben lati / Ni arabich”. Es representatiu que F.J. Hernández afirme que “los primeros textos ‘consistentemente en romance’ que aparecen en el reino de Castilla”, son eixits de “las notarías mozárabes de Toledo, citant la carta de “Pedro Alpolichen” de l’any 1175. (p 23 de “Los orígenes del español y los grandes textos medievales” en “Acercamiento a los orígenes del español escrito”). Tambe el romanç havia de ser la llengua de les notaries de conversos com Jacme Sarray, notari de Valencia”, a qui coneguem perque l’any 1287, denuncià davant “vos, seyner en Thomas Fabre, justicia de Valencia”, a uns atres conversos Johan d’Orto, batiat, e Rodrigo, fill seu…”, que actuaven en “lo terme d’Altell, en la orta de Valencia” (p 852 del “Llibre de la Cort del Justícia de València”).

 

El rei en Jaume comprovà que el romanç era necessari per a aclarir-se en la poblacio que eixia del domini musulmà. La convivencia entre religions fea imprescindible que tot lo mon tinguera acces al coneiximent de la llei, per a poder impartir justicia, per lo que s’aprovà una traduccio dels Furs llatins al romanç valencià, que es feu l’any 1261. En estos Furs, veem que les parts d’un pleit s’aclarien parlant en romanç “Aquela cosa que…diran en pleit…planament en romanç i s’obliga a que “Los jutges en romanç diguen les sentencies que donaran”. Contrariament, als catalans pareixia no preocupar-los gens, el tindre les seues normes legals en llati fins a l’any 1413, quan es donaren conte de que “per ço las personas legas han ignorentia de aquellas”,  demanant-li al rei que “sien tornats de Lati en Romanç”. ¡Lo que els havia preocupat als “senyors” catalans, que el poble pla català ignora les lleis fins a eixe moment!

 

La convivencia de persones que profesaven distintes religions, obligà a que els Furs regularen els requisits per a que una persona d’una religio poguera acusar a un atra de distinta religio. Hem vist que les “Leyes de los Moros de España”, establien per eixemple que non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim (Tit. CLXXXVI). Els Furs exigiren inicialment que provaren dos testics, un de la religio de l’acusador i un atre de la de l’acusat: “si juheu prova contra christià, deu provar ab juheu, e ab christià…Aquella cosa metexa sia de sarrahi contra christià e contra juheu”, ampliant-se posteriorment eixa possibilitat a que els dos testics pogueren ser de la religio de l’acusat: “juheu pot provar contra christià ab dos christians… e axí sia observat dels sarrahins”. Es tracta de procediments garantistes, que exigien que les persones de les tres religions se entengueren, tant per a poder acusar com per a poder defendre’s. En esta serie d’articuls vorem que en el les Corts de justicia de la ciutat de Valencia, de Cocentaina o d’Alcoy, no hi havien traductors o trujamans, perque cristians, sarrains i judeus, s’entenien en romanç. Ovidi Carbonell, en relacio al llibre de la Cort de Justicia de Cocentaina del s. XIII escriu que “Constato además la ausencia de menciones a traductores o torsimanys”. (p 250 de “Identidades Marginales” en “Marginación en el reino de Valencia”).

 

Per esta epoca, ademes de traduir-se els “Furs” al romanç valencià, s’escrivia el “Libre dels feyts”, pogue escomençar-se la compilacio del “Libre del Consolat de mar”, institucio creada a solicitut valencians l’any 1283, front al mallorqui de 1343 i el català de 1347, i alguns valencians com sant Pere Pasqual o Arnau de Vilanova, entre atres, escrivien en romanç.

 

Considere interessant apuntar unes notes sobre el Libre dels feyts de Jaume I, del que sol dir-se que fon redactat en dos dos parts, la primera d’elles en la Xativa de 1244 i una segon en 1274. Redactat en romanç valencià, els autors valencians serien els responsables d’una forma autobiografica, caracteristica de les biografies oficials dels governadors musulmans. Burns analisà el fet en The king’s autobiography: the Islamic connection, (pp. 285-88 de “Muslims, Christians, and Jews”), a partir de la “History of Muslim historiography” de Franz Rosenthal. Ademes, les autobiografies musulmanes s’ajuden de multitut d’anecdotes “by means of anecdotes and episodes”, tal i com succeix en la Cronica del rei en Jaume. Una de les que delata l’influencia musulmana es la que conta que “E fom a Burriana e quant vench que volguem leuar la ost vna oroneta hauia fet vn niu prop de la scudella del tendal: e manam que no leuassen la tenda tro que ella sen fos anada ab sos fills pus en nostra fe era venguda, que fon analisada per Samuel G Armistead en “Una anècdota del rei Jaume I i el seu paral·lel àrab”, comparant-la en la que conta Yaqut ibn-Abdallah al-Rumi (1179-1229), en relacio a un general que manà alçar un campament, pero quan viu que “una coloma (yamama) havia post ous damunt, per la qual cosa va dir: ‘Ella és inviolable en la nostra proximitat (yiwarina). Deixeu la tenda desplegada fins que tinga els pollets i, llavors, feu-los volar’” (Sharq alAndalus 9, 1992, p 223-228 de Samuel G Armistead). Tambe el “Rawd al-Qirtas” nos conta que Muhammad al-Nasir estava l’any 1211 front al castell de Salvatierra i “se detuvo tanto tiempo ante este castillo, que anidaron las golondrinas en su tienda, empollaron y sacaron las crías a volar, mientras él seguía en el cerco” (p 461 del vol 2 del “Rawd Al-Qirtas” per Huici Miranda). Es curios que Burns diga de l’autor que era d’espiritualitat primitiva anticlerical i a voltes quasi d’un batejat paganisme “primitive and unclerical, and at times almost a baptized paganism”, segurament perque era o un “heterodoxe” mossarap o un convers. En relacio a la seua llengua, el “il·l·lustrissim” Antoni Ferrando i Vicent Josep Escartí, escriuen que es tracta d’un text “que recorre molt sovint a arabismes i mossarabismes com albíxera, algorfa, alforro, barcella, fòvia, recena, tanda, vega, etc” (“Sobre Jaume I i el Llibre dels fets”).

 

De moment hem vist, que  mantindre que hi hague un tall en l’us del romanç per part de la poblacio que vivia “sots senyoria de moros”, no te ningun trellat. En la següent part de l’articul, parlarém un poc de la traduccio dels Furs al romanç valencià, de sant Pere Pasqual i Arnau de Vilanova, que sabien arap i feren traduccions al romanç, i de judeus i musulmans valencians que tambe traduiren de l’arap al romanç.

 

18 julio 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (IV)

En est articul coneixerém l’existencia de referencies explicites al bilingüisme de la poblacio autoctona que es trobava “sots senyoria de moros”. Vorem referencies  implicites i unes atres indirectes. N’aportarém algunes de la part cristiana, de les que es despren una comunicacio normal entre cristians i musulmans hispans. Vorem que la normalitat en la comunicacio influi segurament en que molts cristians ilustres es refugiaren enla Valencia musulmana.

 

La primera cita que he localisat, que parla explicitament de la coexistencia del arap i el romanç, correspon a la segon part del sigle X i es troba en el “Kitab Surat al-Ard” o “Configuracio de la terra”, del viager turc Ibn Hawqal, que en acabant d’haver vingut a Espanya, escrigue que “la población de Córdoba hablaba en la capital del Califato los dos idiomas, el árabe y la lengua ajamiyya -romance-”.  (p 23 de “Sociedad, política y protesta popular en la España musulmana” de Marín Guzmán). Es ben segur, que entre la poblacio de Cordova, existien tant cristians com musulmans que s’expressaven en romanç. Recordem que Ibn Hawqal s’estranyà de que “esta península…pertenezca todavía al soberano que reina allí, a pesar de la poca intrepidez de los habitantes”, dient de “nuestros señores” que “Conocen muy bien la situación del país, la suma de sus rentas y saben en qué consisten sus ventajas y atractivos”, afegint que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. (“Configuración del mundo” de Maria José Romaní).

 

Seguint avant en el temps, una atra de les cites que parla explicitament de la convivencia arap/romanç nos mostra a uns judeus que dominaven el romanç en el s. XI, cosa que no ha de sorpendre-nos per quant dos-cents anys mes tart trobem judeus valencians eixercint de traductors d’arap. Efectivament, Abu Ayyub Sulayman ibn Yahya o ibn Gabirol, conegut pels escolastics com Avicebron, mort en Valencia cap al 1058, es queixà en el prefaci d’una gramatica hebrea, de que els judeus havien oblidat la “lengua santa” i escrigue que “La mitad hablan en Idumeo (árabe) y la otra mitad en la lengua mentirosa de los hijos de Cedar (los cristianos) (p 353 de “Historia de las ideas estéticas en España” de Menéndez Pelayo). Si pensem en que els judeus que parlaven romanç no eren mes que part d’un poble que parlava en romanç, haurem de preguntar-nos sobre lo que passà en els 180 anys que faltaven per a la reconquista cristiana de la ciutat de Valencia, per a que segons alguns “sabuts”, tota eixa poblacio que parlava en romanç desapareguera per complet. ¡Seran tararots!

 

En relacio al bilingüisme de la poblacio, es curios comprobar que el terme “bilingüe” es troba present en els dos Diccionaris o vocabularis anteriors al s. XIV, que relacionen el llati en l’arap. Es tracta del “Glossarium Latino-Arabicum” de l’ultim quart del s. XII, conegut com Glossari de Leiden, a on en l’entrada “LSN” llegim “du lisanayn<bilingüe”, (p 156 de “El léxico árabe estándar y andalusí del glosario de Leiden” de  F. Corriente). Lo mateix es llig en el conegut com “Vocabulista in arabico” (p 273 de “El léxico árabe andalusí según el Vocabulista in arabico” de  F. Corriente). En el s. XIV, Ibn al-Imad al Isfahani, escrigue que Ibn al-Jatib (1313-1374), en una zona que encara es trobava baix domini musulma, era conegut com “Du l-Lugatayn / El de las dos lenguas, la árabe y la romance” (p 132 de “Miradas españolas sobre Ibn Jaldún”). En el “L’algemia valenciana: l’us del llati”, vorem que alguns mantingueren l’us del llati durant tot el temps de dominacio musulmana, sabent de l’existencia d’inscripcions bilingües llati-arap, presents per eixemple en un aiguamanil en forma de polit de l’any 972, en la lapida sepulcral d’un cristia mort en Cordova l’any 1109, o en la d’un atre mort en Toledo l’any 1156.

 

Les cites que parlen explicitament de la coexistencia del arap en el romanç, es veuen corroborades implicitament per unes atres que senyalen l’excepcionalitat de que no fora aixina. Sabem que Al-Hakam I (796-822) tenia un eixercit de mercenaris format principalment per “mamluk” o mamelucs (turcs), conegut com “al-jurs” o “muts”, perque parlaven una llengua incomprensible que no era ni l’arap, ni el llati, ni el romanç. (p 353 de “Al-Andalus: sociedad e instituciones” de Vallvé).

 

Ibn Hazm (994-1064), que segons Simonet “traía su origen, nada remoto por cierto, de la cristiandad mozárabe”, i que va compondre el seu llibre “El collar de la paloma” en Xativa cap al 1023, deixà constancia de lo exepcional del fet de que en la regio montanyosa de Fahs a-Ballut, al nort de Cordova, es trobara una poblacio de la tribu dels “Bali”, queignoran el dialecto románico (latiniyya) -tanto las mujeres como los hombres-, honran a sus huéspedes y, hasta nuestros días, se han abstenido de comer la cola de los corderos”. (p 61 de “Las Españas medievales” de Marie-Claude Gerbert | Pierre Bonnassie). En un atre eixemple, al Idrisi (1100-1165/1166) destaca l’ignorancia del romanç entre “las gentes de Silves, d’orige tribal yemenita, dient d’ells que, “habían conservado su lengua en toda su pureza, la costumbre de improvisar versos, y la generosidad de los antiguos árabes” (p 207 de “Al-Andalus: estructura antropológica de una sociedad” de Guichard). Ahmed Tahiri diu que “los mencionados casos atrajeron la atención de los autores medievales, que no disimularon su sorpresa ante estos casos aislados(“Las clases populares en al-Andalus”). Segurament es tractava de poblacions que acolliren onades puntuals immigratories. Tambe en territori valencià, degueren haver assentaments similars, comprovant que Viciana (1502-1582), jurava que “que conoscí cierta Varonia con mas de quinientas casas de Vassallos, que todos hablaban Arábigo.

 

Pel costat cristià, tambe hi havien poblacions sense mestisage racial ni intercanvis religiosos, com acredità a final del s XI o principi del XII, Abu al-Khayr al-Ishbili o el sevillà, deixant constancia en la seua obra “Kitab Umdat al-tabib fi ma’rifat al-nabat li-kull labib” o “Llibre basic del mege per al coneiximent de la botanica per tot expert”, de l’existencia de “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús” (p 153 del vol II trad. de Bustamante, Corriente y Tilmatine).

 

Passant a donar una mostra de referencies cristianes, escomencem per la “Passio beatissimarum birginum Nunilonis atque Alodie martires…”, cronica en llati de l’any 851, que nos conta el martiri de les santes Nunilo i Alodia, filles de mare cristiana, per la qual sabem que el gobernador d’Osca parlava “in caldea lingua, desconeixia el romanç,  i necessitava de traductor per a comunicar-se en el poble “per interpretem adloquutus est dicens… At ubi rex per internuntium verba… Quibus per internuntium dicit…”. Tornem a comprovar la mentira sobre la “rapida arabitzacio” que alguns volen fer-nos engolir.

 

Sant Mayol de Cluny (906-994), fon capturat per pirates musulmans hispans, que entre els anys 890 i 970 mantingueren en Fraxinetum (La Garde-Freinet) un “extraño Estado islámico incrustado en plena tierra cristiana” (p 353 de “España musulmana hasta la caída del Califato de Córdoba” de Lévi-Provençal). Odilon nos ho contà entre els anys 1031 i 1049, i en el relat reprodui una conversa entre els sarrains i el sant, en que els sarrains li digueren que menjara “et dicerent: Comede”, i ell respongue que era faena del Senyor alimentar-lo quan tenia fam, respondit: Ego enim si esuriero, Domini est me pascere” (p 55 del vol 7 de “Monumenta Germaniae Historica”). Segurament per aço, Levi-Provencal mantenia que la majoria dels pirates espanyols eren muladis i mossaraps que no parlaven mes que el seu dialecte romanç: “who spoke no more than their Romance dialect (p 13-14 de “Love Songs from Al-Andalus” de Otto Zwartjes”.

 

Ya hem vist que molts musulmans de classes altes coneixien el romanç i es comunicaven en el poble.. Ho confirma el poema epic provençal “Rollan a Saragossa”, quan diu que “Un sarrazin entendet lo roman / aquest fon rey es hac nom Amalrant”, es dir que un sarrai que era rei i a qui dien Amalrant, entenia el romanç. Carlos Alvar afirma que el tema del “Roldan en Saragossa” ya era conegut en el sigle XII.

 

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que podria estar parlant-nos de les llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie” escrita per Herbert le Duc de Dammartin en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que en “La chanson d’Aspremont”, tambe del XII, apareix com a “Gandie”, es Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d’Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M. i sont par an estage”, que es podria traduir com: “Gandia es troba al costat de la mar / en una roca a on la terra es salvage / El seu tesor son 30 castells / de sarraïns que entenen moltes llengües / 9.000 d´ells residixen alli”.

 

Segurament, els viagers o comerciants francesos, havien comprovat que en la Valenciadel XII, es parlaven moltes llengues, entre les que sense dubte estava el romanç valencià. El comerç en el Languedoc frances està acreditat, per quan, el “Cartulaire de Béziers”, referit a l’any 1158, parla dels havers que anaven al port de “Latis” des d’Almeria i Valencia “…averis que veniunt dausz Almaria et Valencia et aliis locis usque ad portum de Latis, sent “Latis” el port de Lattes o Latas. (p 265.- “Cartulaire de Béziers: Livre noir [du Chapitre de Saint-Nazaire]: [816-1209]”, de J. Rouquette). El tema de la continuïtat comercial entrela Valencia anterior i posterior a la conquista del rei en Jaume, el tractarém en articul individual. Igual que els comerciants provençals, no devien tindre ningun problema per a entendre’s en els valencians, tampoc degueren tindre’l el cristians cristians ilustres que anem a vore a continuacio, que es refugiaren enla Valencia musulmana.

 

Pel 1140, el comte castellà Rudericus Gundisalvi o Rodrigo González de Lara, qui s’havia enfrontat en Alfons VII, vixque un temps en Valencia posant-se al servici d’Ibn Ganiya. Nos ho conta la “Chronica Ildefonsi imperatori” quan diu: “Deinde abiit ad Abenganiam, Sarracenorum principem Valentiae, et fuit cum eo per aliquot dies…”.

 

A finals del s. XII o principis del XIII, el “Rex Nauarre, Sancho VII el fort, demanà ajuda economica al rei almohade de Valencia, a on vixque un temps. Ho diu la “Chronica latina regum Castellae”, escrita entre 1223 y 1239, quan en relacio a les guerres entre Castella i Navarra diu que “destitutus omni auxilio, recepta quadam summa peccunie et quibusdam reditibus sibi assignatis a rege Marroquitano in Valencia, ibi multo tempore moram fecit.

 

Al poc de temps, en 1207, el visitant fon “don Diego” el senyor de Viscaya, “Didacus Lupis” o Diego Lopez II de Haro. Zurita nos fa saber, que havent-se concertat en Alfaro els reis de Castella, Arago i Navarra, “… viéndose don Diego desamparado se fue a los moros a la ciudad de Valencia; y comenzó a hacer guerra contra Aragón”.

 

Per ultim, sabem que Blasco de Alagon s’exilà en la ciutat de Valencia per motius politics. Es conserva una carta de principis del govern d’Abu Said, escrita per l’alzireny Ibn Amira, en la que consta que un Blasco de Alagon que es trobava en la ciutat de Valencia, havia solicitat audiencia al califa Abu Yaqub al-Mustansir Yusuf (1213-1224). La Cronicade Jaume I confirma la presencia quan, reunits en Alcanyiç, “don Blasco” li diu a Jaume I “que yo senyor he.stat en la ciutat de Valencia, be dos anys e pus quant vos me gitas de vostra terra”.

 

Continuem comprovant com nos han unflat a mentires, volen fer-nos creure que el territori valencià estava plenet de moros d’una atra raça, molt negres, molt roïns, que feen molta por i als que no s’entenia res. No vos deixeu manipular pels que hauriem de considerar dignes de llastima.

15 julio 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (III)

En el present articul, vorem referencies individuals a parlants de romanç de l’Espanya musulmana. Vorem cites en que els propis escritors declaren que parlen en romanç i unes atres en que afirmen escriure’l. Sabrem que en l’Espanya musulmana es redactaren obres escrites exclusivament en romanç. Vejam-ho.

 

Ibn Hazm (994-1064), en relacio a un moti de l’any l’any 818 contra al-Hakam I, nos conta que Nasr, fill de “un rico cristiano de Carmona convertido al Islam”, que entrà al servici de l’emir se expresaba habitualmente en lengua romance(p 220 del B.R.A.H. t. 188. nº II. -1991).

 

En el “Kitab al-Qudat bi Qurtuba” o “Historia dels juges de Cordova”, de Muhammad Ibn Harit al-Jusani (m. 971?), es llig que “Había en aquel entonces en la capital un anciano llamado Yanayr, que sólo hablaba en romance…lo invitaron a declarar en aquel proceso; el anciano contestó en romance”. La mateixa font nos fa saber que es celebraven  juïns en romanç i que el juge o alcadi el parlava. Conta un cas en que “…el padre de Násarno sabía hablar más que en romance, y gritó desde lejos en romance…- Decidle en romance -contestó el juez. Una atra historia del llibre explica que un alcadi contestà en algemia o romanç a una dona que es dirigi ad ell en eixa llengua. “Fa-taqaddamat imrat ila al-qadi fa-qalat lahu bi-al-‘ajamiyya: Ya qadi unsur lo-shaqiyatika hadhihi. Fa-qala laha bi-al’ajamiyya: Lasti anti shaqiyyati”, que vol dir segons tradui l’arabiste Ribera en 1914 que “Un día se presentó una mujer ante el juez y le dijo en romance: – ¡Señor juez, atiende a esta tu desdichada! – Tú no eres mi desdichada -le contestó el juez en romance.

 

El cadi Abu l-Fayd Iyad (m.1149), en la seua obra “Tartib al-Madarik” relata que en el s. IV/X, la dona de l’encarregat d’una finca rural, front a una accio incorrecta de l’amo que era un alfaquí a qui dien Ahmad b. ‘Abd Allah b. Sa’id, le afeó su acción en su lengua romance (bi-kalami-ha al-‘ayami)”. (p 257 de “Mujeres en al-Andalus” de Manuela Marín).

 

El califa Abd al-Rhaman III an Nasir (911-961), que era fill d’una cristiana i net d’una princesa pamplonesa, entenia i parlava el romanç. Podem comprovar-ho en una anecdota que arrepleguen les fonts araps, segons la qual l’emir estava punchant al seu visir Abulqasim Lubb (Llop o Lope), per a que es clavara dialecticament en Abdelmalik ben Gahuar. La “batalla” acabà en un ultim vers de Lubb que diu: “le pincharía con mi pincho su (culo) (sic, en romance)…Y cuando llegó Lope a la palabra “su”, se calló. En seguida añadió an-Nasir: culo. Y terminó el verso con lo que aquel pensava…” (BRAH. t. CXCIII. nº II. -1996). James T. Monroe, en “La poesía hispanoárabe durante el califato de Córdoba”, especifica que “terminó un verso con la palabra qul (‘di’, imper.)”. A pesar d’estar demostrat que el califa sabia romanç, Muñoz Molina diu que quan el rei de Lleo Sancho el Gros anà a Cordova en l’any 956, Hasday ibn Shaprut li feu d’interpret “pues éste, protocolariamente, fingía no hablar romance (p 28 de “Córdoba de los Omeyas”).

 

Tambe Nizam al-Dawla, conegut com Abd al-Aziz, fill d´Ibn Sanchol i per tant descendent de cristiana, rei de Valencia que inaugurà una dinastia que durà des de 1021 fins a l’any 1086, parlava en romanç. Ibn al-Jatib parlà de “sus antepasados maternos (min yihat salafi-hili-l-umuma), reyes cristianos que eran” (p 538 de “Mujeres en al-Andalus” de Manuela Marín). Ho sabem perque en un encontre que tingue en Alfonso VI de Lleo i Castella, no tingueren cap problema de comunicacio “…salió a su encuentro solo y sin armas, le hizo varias observaciones, y le habló con tal persuasiva elocuencia…” (“Recherches” de Dozy, T.I p 313). Un atre rei de Valencia o regem Valenciecom s’autotitulava, que parlava en romanç, fon el peniscoli Ibn Mardanis, conegut com a rei Llop (m. 1176). Sabem que parlava romanç perque Ibn Sahib al-Sala, en “Al-Mann bil-Imama”, escrit a finals del XII, li diu ayami o algemiat i el compara en un colomi que anava a ser devorat pels almohades en forma de gat. (p 250 de “El enemigo en el espejo”). Mahmud Sobh, que en l’actualitat ocupa la cátedra nº 1 de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit, escriu que “según Ibn al-Jatib, en su Ihata, estaba locamente apasionado por las “esclavas” cantoras, la música y la danza, se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos (p. 328 de “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”).

 

En algunes ocassions, els escritors i cronistes en arap es referiren de forma generica al romanç o algemia que parlaven o sentien. Abu al-Khayr Ishbili, (m. finals XI o principis XII) en el “Kitab ‘Umdat al-tabib fi ma’rifat al-nabat li-kull labib” o “Llibre base del mege per al coneiximent de la botanica per tot espert”, escriu en relacio a una planta, que era “conocida entre nosotros en romance…” (p 335 del vol. II del “Kitab Umdat…”, Edicio notes y traduccio de Bustamante, Corriente y Tilmatine, publicat pel CSIC). Ibn Buqlaris en el “Kitab al-Musta’ini” o “Llibre decicat a al-Musta’in”, (1106) cita la ayamiyyat al-Andalus” o romanç d’al-Andalus (“Los judíos y la ciencia en la Península Ibérica en el medievo” de Maíllo Salgado en p 286 de “Memoria de Sefarad”). Maimonides (1135-1204), en el seu llibre “Sarh asma’ al-uqqar” o “Explicacio dels noms de les drogues” parla de “fi ’ayamiyyat al-Andalus (p 234 de vol 4 part 1 de “Al-Andalus” 1936).  Ibn al-Baytar (m. 1248), en “Kitab al-yami, li-mufradat al-adwiya wa-l-agdiya” o “Llibre de medicaments i aliments simples”, menciona entre unes atres llengues, la latina, que es la aljamía de al-Andalus”. (“Ibn-Al-Baytar y su aportación al desarrollo de las ciencias…” de Expiración García en Jábega, nº 96.-2008). D’estes obres de tema farmacologic, tractats sobre agricultura o alimentacio, glossaris etc, en les que consten paraules en romanç, parlarém en mes profunditat en l’articul “L’algemia valenciana. Romanç i romancismes”.

 

Tambe hem de fer una referencia rapida a les xarajat, “harges” o “jarchas”, que tambe tindran articul exclusiu. De moment, saber que en el s. XII, Ibn Bassam escrigue que Muhammad ibn Mahamud al-Qabri (m 911-912), conegut com el cego de Cabra, prenia una expressio en algemia o romanç a la que dia ‘markaz’ o ‘jarcha’, i posava sobre ella la ‘muwassaha’ sense intercalacio ni mudança. “Ya’xudu l-lafza al-‘ammiyya wa-l-ajamiyya wa-yusammi-hi l-markaz wa-yada’u ‘alay-hi l-muwassaha. (p 58 de “Love songs from al-Andalus…”). Emilio García Gómez, escrigue que “los mismos autores de las muasajas, declaran, a veces, paladinamente, en los versos introductorios de las jarchas, que las cancioncillas se cantan en lengua romance, y no sólo con algunas palabras en aljamía”, donant els següents eixemples: “Mi corazón enfermo vuela como una golondrina hacia él, mientras exclamo en lengua de Edom (término que en la Edad Media era sinónimo de Cristiandad) (Stern, 9b)” o “El corazón desfallece debido a su canto que aniquila, como la gacela que canta en la lengua de los Cristianos (Stern, 10)” o “Es una joven admirablemente bella, que claramente canta en su lengua bárbara (=agamí) (Heger 16)”. Per eixemple, Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?) introdui en arap una “xarjah” en romanç dient que “Wa-fatatin, dati husnin bahiyyi / a’rabat ‘an mantiqin ‘ayamiyyi, volent dir “Una donzella pita i polida /canta en paraules de llengua ayamiyyi” (“no arap”, estrangera o romanç), seguint a continuacio: “¡ke fareyo o ke serad de mibi / ‘habibi’ / non te tolgues de mibi”. (p. 364 de “Las jarchas romances de la serie árabe…” de García Gómez).

 

Ibn Quzman (m. 1157), maxim representant dels “azyal”, “cegels” o “zéjeles” / “cejeles” (cast.), declarà en el seu “Cançoner” que traduia expressament al romanç o algemia quan escrigue que “Ara, ‘aggil, tahfaz li si min nagami / Dwn hyd, hud hada, bi-l-agami. (p 350 de “Todo Ben Quzman…” de Emilio García Gómez – 1972).

 

En totes les obres de que hem parlat, trobem paraules, frases, o estrofes en romanç. Pero tenim referencies de que en l’Espanya musulmana es redactaren obres sanceres en romanç. Ibn Rasiq (m. 1063/1070), parlava en la “Umda” dels poetes “no araps” o “ayam”, quan escrivia que “Entre los árabes es costumbre que sea el poeta quien galantee a las mujeres y se finja muerto de amor [por ellas], mientras los no-árabes  (al-‘ayam) suelen hacer que sea la mujer la que solicite y desee con sus declaraciones [a su amante], diferencia que constituye indicio de la nobleza de los árabes y del celo con que guardan a sus mujeres”. (p 14 de “Las jarchas romances de la serie árabe en su marco” de García Gómez). Fon Maimonides qui ho deixà ben clar quan sobre l’any 1165, posà de manifest que les “muwassahat”  tambe es componien en romanç, a mes d’en arap i en hebreu. Ho diu en el seu comentari a la “Mishnah” titulat “Kitab al-Siraj”, a on consta que “if one of these two muwassahas is in Hebrew, and the other is either in Arabic or is in Romance…”, es dir “si una d’estes dos muwassahat està en hebreu i l’atra està en arap o en romanç…”,  (p 8 de “Ten Hispano-Arabic Strophic Songs…” de Benjamin M. Liu i James T. Monroe. Vol 125 de “Modern Philology” de l’universitat de California). Si en l’any 1165 un judeu que vivia en l’Espanya musulmana, afirmava que en eixa part d’Espanya es redactaven obres en romanç ¿Com hem de creure-nos que uns 70 anys mes tart, en temps de la reconquista de Valencia, s’havia perdut per complet l’us del romanç?

 

Al poc de temps, sobre 1250, Judah ben Samuel Ibn ‘Abbas, un atre judeu espanyol, escrivia en el seu llibre “Ya’ir nativ” o “Llum del cami”, sobre l’ensenyança en “la’az” o romanç als chiquets, dient que als cinc anys i mig, “Debe aprender cada versículo en Hebreo primero y luego en el vernáculo (la’az)” (p 7 de “La Biblia de Ajuda y la Megil.lat Antiochus en romance” de Gemma Avenzoa). L’any 1439, el judeu Abshalom ben Moshe Mizrahi continuava raonant sobre la composicio en romanç escriguent en “La tradición del arte poético” que “…cuando conozcas todas las tradiciones y penetres por demás en el arte poético y en la gramática podrás componer todo lo que quieras, ya sea en griego, romance, arameo, con tal de que te fijes en las tenu’ot y yetedot” (p. 359 de “El Diván poético de Dunash ben Labrat” de Carlos del Valle Rodríguez).

 

En est articul hem vist que l’us del romanç havia d’estar tan estes, que era conegut per escritors, juges o qadis, jurisconsults o alfaquis, califes, distints reis de Valencia…, estant present en obres lliteraries, que inclus es redactaren exclusivament en romanç. La continuïtat de us fins a la reconquista cristiana es presenta en claritat meridiana, excepte per als histerics de sempre que es troben apresonats en un dogma indemostrat i indemostrable, per fals, que propugna lo contrari.

 

15 julio 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (II)

En l’articul anterior hem vist que la poblacio autoctona, conversa o no a l’islam, podia arabisar-se per a estar prop del poder. Hem constatat la dificultat de dependre l’arap, per ser una llengua molt distinta del romanç. Aço unit al proselitisme islamic, pogue motivar que en el s.XII es traduiren llibres islamics al romanç, explicant-se els “libres de moros en pla” que l’inquisicio quasi feu desapareixer en el s. XV. Vorem que les fonts demostren que el territori valencià no era una zona gens adequada per a dependre arap, ni anteriorment ni posteriorment a la reconquista del rei en Jaume.

 

Ibn Rusd al-Yadd (1059-1126), antepassat d’Averroes, que fon “qadi ‘l-djama’a” de Cordova entre 1117 i 1121, parla en el “Kitab al-fatawa” de “recitar la Sura del profeta Josep en algemia o romanç o “ana aqra’u Surat Yusuf bi’l adjamiyya, segons translliteracio i traduccio d’Albert Wiegers, qui afig que “Romance vernacular (called adjami or sometimes latiniyya in the sources) was not only spoken by the common people, but also by the educated elite”, es dir que el romanç vernacular, dit “adjami” o “latiniyya” en les fonts, no era parlat a soles pel poble pla, sino tambe per l’elit. (p 30 de “Islamic literature in Spanish and Aljamiado”). El judeu granadi Moseh b. Ezra (1055-1135), en el “Kitab al-muhadara wa-l mudakara” o “Llibre de llegir i memorisar”, relacionà una atra Sura de l’Alcorà en el romanç, quan demanà a un alfaqui “que recitara la Fatiha de su Corán en lengua romance, ya que era de quienes la hablaban y comprendían…” (p 11 del vol 2 del “Kitab al-muhadara wa-l mudakara”.- 1985 de Abumalham Mas).

 

Un atre judeu, Abraham b. Meir b. Ezra (1092-1167), naixcut en Tudela i mort en Calahorra, es preguntà en un comentari al llibre del Eclesiastes que escrigue en Roma, sobre “¿Quién (pretende) crearnos esta necesidad de rezar en lenguas extranjeras?, entre les que estaven la llengua edomita o romanç i la ismaelita o arap: “¿Por qué no aprendemos de la oración fijada que está llena de palabras claras de la lengua santa? ¿Por qué (vamos a) rezar en lengua meda, persa, edomita e ismaelita?”, (p 78 de “El comentario de Abraham Ibn Ezra al Libro del Eclesiastés” de Mariano Gómez – 1994). Sabem que a mitan sigle XV, s’havia traduit l’Alcorà sancer al romanç, perque en l’obra algemiada “Tratado y declaración y guía” Iça de Segovia escriu que “…muchos amigos míos de mi trabaron i espeçialmente me rrogaron ke de arabi sakase en aljemi del dicho alquran i testos de shara…”.  Ad este autor se li atribuix l’algemiat “Brevari Sunní” (1462), del que hi ha distints manuscrits, podent-se comprovar que l’expressio “de garabia en adjamiyyad’un d’ells, canvia a “del aravigo al romançe en un atre (p 236 de “Islamic Literature in Spanish and Aljamiado: Yça of Segovia…”)

 

Es curios saber, que la proverbial intransigencia religiosa atribuida a almoravits i almohades, fon contrarrestada per una tolerancia llingüistica fruit de que molts dels seus dirigents desconeixien l’arap. Al-Maqqari escrigue del conquistador almoravit de Valencia que “Yusuf b. Tasfin, si bien dotado de una clara inteligencia y de gran ingenio, no entendía la lengua árabe…”. En relacio als almohades, Rosa Menocal i P. Scheindlin escriuen que “The Almohads favored a policy of propagating Islam in the vernacular…might have authorized the use of Romance in the peninsula”, es dir que els almohades favoriren la propagacio de l’islam en llengues vernaculars, i que pogueren haver autorisat l’us del romanç (p 41 de “The Literature of Al-Andalus”). Vegem que els periodos almoravit i almohade no degueren ser gens favorables per a l’arabisacio del poble.

 

Es interessant coneixer la relacio en el romanç de la “Aqida” o “Professio de fe” i la al-Mursida o “La guia”, d’Ibn Tumart (c. 1080-1128), fundador del moviment almohade. Rosa Menocal i P. Scheindlin parlen d’una versio en romanç de la “Aquida”, del s.XIII, que “would have been made in Islamic o Christian territory” es dir que podia tindre orige en l’Espanya musulmana, dient d’ella que es “a unique demonstration of Berber-Romance linguistic contact in Spain, always within an Islamic milieu”, es dir que es tracta d’una demostracio del contacte llingüistic bereber-romanç en l’entorn islamic d’Espanya. Wiegers parla de versions fetes en romanç, quan l’Islam era la religio dominant en el s. XII, que possiblement circularen per territori islamic: “Spanish translation of some doctrinal Berber texts of the Almohad mahdi Ibn Tumart circulated, which should probably be dated to the 12th century. This means that the earliest Romance religious texts were probable written when Islam was still the dominant religion in Spain, and it is possible that such texts were even in circulation in Muslim territory itself” (“Language and Identity: Pluralism and the Use of Non-Arabic languages in the Muslim West” en p 307 de “Pluralism and Identity: Studies in Ritual Behaviour”). En relacio a la al-Mursida o “La guia”, Wiegers parla de les evidencies de que “one of the versions of Murshida was translated at some time into Romance, es dir que una de les versions de Mursida fon traduida al romanç (p 43 de Islamic literature in Spanish and Aljamiado”).

 

Parlant de llibres religiosos islamics, no podem obviar la referencia a les lleis musulmanes de la “Çuna e Xara”. La “Xara” o “Sari’a”, la componen totes aquelles normes basades en l’Alcorà, es dir, “ço que es contengut en lo Alcorà”, mentres que “Çuna” o “Sunna”, es la norma “que no es en l’Alcorà” per tindre orige en la tradicio. Les conquistes cristianes per capitulacio, solien acordar el dret dels musulmans a seguir regint-se per la çunam et xaram. El nou “senyor” cristià jurava servar furs, privilegis, zuna, xara, bons costums, consuetuts…”, i els vasalls que no es convertien al cristianisme, juraven “segons la çunya e xara…”.  

 

En este context, es molt interessant el llibre Leyes de los Moros de España”, de finals del XIII o principis del XIV, escrit en un romanç castellà plagat d’arabismes. En ell es troben normes que regulen la vida dels cristians com que juren los judios et los christianos en su eglesia çerca el altar” (Tit. CXCVII) o que non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim” (Tit. CLXXXVI), lo que podria induir a pensar en una traduccio d’epoca de dominacio musulmana. Tindria poc de trellat, que posteriorment a la conquista cristiana, en epoca de “senyors” cristians, es traduiren normes sense virtualitat, com la que parla de “senyors” musulmans i esclaus cristians dient que “heredará el moro su señor al christiano, quando se tornare moro, et hereda el moro á su syervo christiano ó judio” (Tit. CCCIII). (“Memorial Historico Español” V, 1853, pp 11-246 per Pascual de Gayangos). En llengua valenciana tenim el Libre de la Çuna e Xara, de Sumacarcer, datat en “anno a nativitate M. CCC. Octavo” (1308), -a la que alguns afigen 100 anys-, que ya es troba adaptat a la llegislacio foral valenciana, i regula coses com que “Si lo moro se fara cristia durant lo matrimoni” i “apres haura copula carnal” en la seua dona musulmana, esta “deu esser apedregada segons Çuna”. Encara en el XVI, “Baray de Rreminjo”, que era “alfaqi [sic] del aljamaa [sic] de los muçlimes de Kadrete”, escrivia en algemiat el “Breve compendio de nuestra santa ley alçunna…”, ajudat per “un mançebo eskolano, kastellano, natural de Arébalo, muy esperto i doktirinado en la lektura arábiga, ebraika, giriega i latina, en la aljemiada muy ladino”.

 

Les referencies d’epoca de dominacio musulmana que hem donat en est articul i que relacionen el romanç en texts religiosos musulmans, començen per la d’Ibn Rusd, passen per la de Moseh b. Ezra i acaben en la d’Abraham b. Meir, mort l’any 1167 afalta de 69 anys per a la reconquista de la ciutat de Valencia. Era una epoca en que el rei dels valencians era Ibn Mardanis, conegut com a rei Llop, qui “vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos” segons Ibn al-Jatib (p. 328 de “Trovadores árabes de la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares” de Mahmud Sobh.- 2010). Es important tindre clar que gracies al rei Llop, l’intransigencia religiosa dels almohades no es senti per Valencia fins a la seua mort l’any 1172. No obstant, hem vist, que els almohades es caracterisaren pel foment de l’islam en llengues vernaculars.

 

Per tot lo expost, es llicit pensar que en la Valenciad’epoca de dominacio musulmana, existiren llibres musulmans escrits en romanç valencià. Alguns d’ells podrien haver segut destruits l’any 1497, quan Joan de Monasterio, “inquisidor de la heretica prauedat en la ciudad y Reyno de Valencia”, demanà que li dugueren, “també alcorans, y qualsevol altres libres de moros en pla”, per a destruir-los, insistint en que li portaren, “…alcorans y altres libres de moros en pla que parlen de la secta mahometica…”. (p 152 de “Reseña histórica en forma de diccionario…” de Serrano Morales.- 1988-1989). Comprovem lo ridiculs que son els acatalanats, quan volen fer-nos creure que el “Libre de la Çuna e Xara” en llengua valenciana es una excepcio, a “justificar” en la voluntat del senyor cristià de coneixer els usos i costums del vasalls musulmans. ¿Cremaria l’inquisicio tots les “temibles” traduccions dels senyors? Al respecte, es interessant saber que tambe l’inquisicio d’Arago prohibi els libros de la secta de Mahoma, scritos en arábigo, o en romance, o en qualquiera otra lengua vulgar”. (p. 21 del vol I de “La Inquisición española…” de Miguel dela Pinta Llorente – 1953).

 

En l’articul anterior hem vist que alguns conversos a l’islam eren obligats a resar en arap. Sabem que tambe els conversos al cristianisme havien de resar en llati o romanç. Nos ho conta sant Vicent Ferrer en relacio a sant Marti de Lleo (m. 1203), quan diu que “Legim en la vida de mossen sent Marti (“Vita Martini Legionensis”, de Lucas de Tuy), que axi com ell preycave, converti hun infel, e vench a sent Marti que-l batejas. Ara sapiau que antigament no donaven axi tantost lo babtisme, que ans lo qui·s volie bategar, havie apendre lo Credo menor, en pla o en lati, e despuix, davant lo poble, muntave en hun loch alt, e deye: -Bona gent, aquesta çuna o secta que yo tenia de primer, yo conech que.m porte a dapnacio, e per ço yo la vull lexar, e vull viure e morir en aquesta fe christiana-”. Comprovem que el convers es dirigia sense problemes de comunicacio als que ya eren cristians. Els nous conversos al cristianisme, jugaven en ventaja front als seus antepassats que es convertiren a l’islam, perque podien resar en el romanç que els era propi, sense ser obligats a resar en una llengua estranya com l’arap.

 

Hem comentat que en un estat en que poder i cultura es trobaven al servici de l’islam, l’aprenentage de l’arap podia ajudar a l’ascens social. En relacio en aixo, el valencià Ibn al-Abbar, nos parla en la seua Takmila d’una valenciana del s. XI, a qui dien Israq al-Suwayda al-Arudiyya, que era “mawla” o “clienta” de Abu l-Mutarrif al-Qurtubi al-Katib, que Aprendió de su señor Abul-Mutarrif lengua árabe (arabiyya)… durante el tiempo en que éste vivió en Córdova. Nomes podem pesar en que la valenciana no havia pogut dependre arap ni en sa casa ni en els carrers de Valencia, segurament perque no es parlava o perque es parlava molt malament, anant-se’n a Cordova a solventar el problema (“Las mujeres ‘sabias’ en al-Andalus” de Mª Luisa Ávila).

 

Tres sigles mes tart, la conquista cristiana havia fet que els motius per a saber arap canviaren de forma radical, encara que les fonts demostren que Valencia continuava sent un territori poc idoneu per a dependre’l. Carmen Barceló, en “Minorías islámicas…” parla de “los múdejares que marchan al reino de Granada a estudiar, ‘per aprende la letra’ o ‘per apendre de Çuna, fent-nos saber que entre finals del s XIV i principis del XV se n’anaren un alfaqui de Vall d’Uxo i el fill de Ali de Bellvis, cadi de la ciutat de Valencia. L’any 1415, Abdalla Moxari de Gandia obtingue guiage per a anar a terra de moros per apendre la letra morisqua (A.R.V, Mestre Racional, 36, fol 42, vº). Hinojosa Montalvo localisà en la primera mitat del XV a una decena de moros que viajan a Almería per ‘apendre de letra morisqua’  y para saber leer y escribirla”, entre els que hi havien d’Argelita, Segorp, Xativa, Valencia, Vall d’Uxo, Vall d’Alfandech…, i afig que “quizá pueda interpretarse como una posible desintegración de la cultura musulmana de Valencia. El que vayan a aprender a ‘entendre lo morisch’ así parece sugerirlo”. (“Las relaciones entre los reinos de Valencia y Granada”). En 1476, Eça, fill de Muhammad Hiole obtingue guiage per a anar a Granada per a dependre a llegir i escriure arap. El mateix any, Ali i Yahie Benaley, l’obtenien per a dependre arap en Almeria. (“Mudéjares valencianos viajan a Granada” de Bernabé Pons).

 

Eixos alfaquis que eixien de Valencia per a dependre arap, eren els que en acabant l’ensenyaven. En el proces contra el morisc Cosme Abenamir, el 3 de maig de 1567, es llig sobre que “En el lugar de Çoneja hay un alfaqui, también mozo, llamado Adal, hijo de Homaymat Adal, los cuales, padre e hijo, enseñaban también algarabía” o que en “Azaneta hay otro morisco, que se dice Picacent y enseñaba a los muchachos algarabía”.

 

En el següent articul, vorem cites d’autors musulmans que parlen explicitament i implicitament de la coexistencia del romanç en l’arap. Coneixerém noms de musulmans de distintes classes socials que parlaven romanç, contat per per ells o per uns atres. Comprovarém que l’us generalisat del romanç no era del gust d’alguns fonamentalistes musulmans, que es clavaven inclus en la potencialitat del propi romanç.

 

15 julio 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (I)

Era inevitable que la llengua dels araps i nortafricans que accediren al poder d’Hispania en el s. VIII, influira en l’evolucio de la llengua de la poblacio autoctona. Els nous “senyors” tenien distints origens i parlaven distintes llengues, pero estaven units pel proselitisme d’una religio, l’islam, plasmada en un “llibre sagrat”, l’Alcorà, que estava escrit en una “llengua sagrada” dita arabiyya o llengua arap. Els invasors es trobaren en una poblacio cristiana, que tenia el llati com a llengua oficial des de fea mes de 9 sigles, pero que parlava en una rustica romana lingua diversa, de la que en acabant resultarien diferents llengues romances. La nova religio dels conquistadors i la llengua arap en que s’expressava, podia conduir a que la la poblacio autoctona s’islamisara convertint-se a la religio dels nous amos i/o s’arabisara, deprenent a parlar l’arap.

 

En l’articul anterior hem vist, que la llengua romanç de la poblacio que passava de mans musulmanes a cristianes o la dels seus descendents, podia ser nomenada en l’arabisme algemia /aljamia, derivat de l’arap “al-ayamiya”. En est articul comprovarém que el romanç o “al-ayamiya”, fon parlat pels ayam o “pobladores indígenas de al-Andalus no arabizados…”, durant tot el periodo de dominacio musulmana.

 

Per a comprovar-ho, aportarém cites agrupades per temes. A partir de la conquista musulmana, l’arap fon la llengua de la religio en el poder. La relacio –llengua / religio / poder-, dugue a que alguns deprengueren arap per questions religioses o per a situar-se prop del poder. Pero l’aprenentage de l’arap no era gens facil per a la major part de la poblacio autoctona. La coexistencia de l’arap en el romanç, feu que pel temps anara incorporant-se i assimilant-se de diverses maneres i intensitats. En certs ambits s’aplegà a una especie de bilingüisme que fon posat de manifest per diversos autors i que es confirma en referencies concretes a persones unilingües o bilingües en romanç independentment de religions i classes socials. Els efectes del bilingüisme es manifestaren en la dialectalisacio de l’arap i en l’individualisacio de les algemies o llengues romances. Reportarém cites explicites en relacio al seu us, aixina com les queixes d’alguns escritors respecte a la “perniciosa” influencia del romanç en les seues obres. Repasarém els efectes del bilingüisme en l’antroponimia i en la toponimia.

 

La poblacio autoctona podia arabisar-se conservant la religio cristiana o convertint-se a l’islam. L’aprenentage de la llengua de la nova religio oficial, que era l’arap, era una forma de congraciar-se en els nous “senyors”, per a mantindre o guanyar parceles de poder. Obviament “arabisar-se” no era sinonim d’abandonar la llengua propia.

 

Tenim referencies d’arabisacio primerenca de poblacio que continuà sent cristiana. Eulogi de Cordova, (800-859), en el seu “Memoriale sanctorum” (850), destacà que Isaac Monacho”, era peritus et doctus lingua Arabica, per lo que segurament es dedicava a l’ofici public de “Exceptoris rei publicae” o perceptor d’imposts. Per contra, el “beatus Perfectus, descrit com erudit, nodrit de disciplina eclesiastica i imbuit d’educacio lliteraria, “clara eruditione nutritus plenissime ecclesiasticis disciplinis imbutus et vivaci educatione litteraria”, no tenia un bon nivell de la llengua arap “mediocriter linguae Arabicae fuisse peritum”, que a soles coneixia parcialment “captus necnon ex parte lingua Arabicae cognitus…”. Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi, segurament descendent de l’aristocracia goda, nos informà de que l’arap no resultava gens facil, quan en el prolec d’una traduccio dels salms a l’arap que ell feu l’any 889, criticà una traduccio anterior dient que estava traduida “paraula a paraula en arap”, de forma que algunes d’elles “alteraven el significat”, i acusava al traductor de “cabuderia, inexperiencia i ignorancia de les lleis de l’arap. (Trad. “Hafs ibn Albar, the Last of the Goths?” de Dunlop, en “Journal of the Royal Asiatic Society” -1954).

 

La poblacio autoctona que s’islamisava, no ho tenia mes facil. Ibn Hayyan (987-1075), en Al-Muqtabis II, atribuix a Isa ibn Ahmad al-Razi (m.1015) una referencia a uns fets de l’any 875-876, quan l’eixercit de l’emir Muhammad I perseguia al muladi Marwan al-Yilliqi, senyor de Badajoz i de l’Algarb. El cap Hasim, interrogava ad alguns muladis allistats en l’eixercit, segurament buscant l’ascens social: “¿Eres musulmán o ‘ayam’? (“muslim anta am a’jami”) si respondía que era musulmán, le decía: ‘Recita una azora del Corán’, y cuando había recitado una, le insistía con una segunda y una tercera, y aún eso no le salvaba de él, sino que decía a algunos: ¡Es una de tus trampas, cerdo! Lo aprendiste hoy o esta noche pasada y la has memorizado. Recita: “Wa-l-mursilat ‘urf” y si se equivocaba en algo o balbuceaba, decía: “¿No os dije que era un ‘ayam y que había aprendido la azora que acaba de recitar esta noche?”. (“Notas acerca de un texto épico andalusí” de Ramírez del Río en “Anaquel de Estudios Árabes” 2003, 14). Recordem que Ibn Hayyan posà en boca de b. Hafsun (Alfons), la frase que dia que “¡Ya es nuestra esa boyata que significa en el ayamiya manada de vacas…”, paraula relacionada en la nostra “boatella”.

 

Hem vist un inici d’arabisacio entre poblacio autoctona de classe alta i entre els que volien ascendir d’estatus social. Part d’esta poblacio descendia de l’antic regim visigot i pretenia situar-se prop de l’aristocracia dominant forastera, per a mantindre o obtindre parceles de poder. En l’atre extrem, el poble pla s’ocupava fer faena per a poder viure i  pagar imposts, evitant durant molt de temps una arabisacio de la que no trea res. Els llauradors de la segon mitat del s. X, dels que Ibn Hawqal escrivia que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana, no devien tindre gens d’interes en arabisar-se (“Configuración del mundo” de Maria José Romaní).

 

No es dificil trobar certs punts d’analogia en la castellanisacio del valencià, iniciada per unes classes altes situades en l’entorn d’un poder foraster que s’expressava en castellà. El poble pla valencià es mantingue prou al marge dels 500 anys de castellanisacio. Ho comprovem en el prolec del “Vocabulario valenciano-castellano”, del català Miguel Rosanes, escrit l’any 1894 quan era professor en Sueca, a on diu que “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Si el valencià aguantà tan rebe la castellanisacio, ¿Per que hem de creure-nos que 500 anys de governants que tenien l’arap com a llengua oficial, acabaren en una llengua formada durant els 900 anys anteriors? Pero seguim avant.

 

En el transit entre el sigles X i el XI, al-Faradi (962-1012), que fon cadi de la ciutat de Valencia cap al 1010, ponderà com a merit dels biografiats nos 1223 i 1446 del seu llibre “Kitab al-Ihtifal fi ‘ulama” o “Historia dels sabis d’al-Andalus”, el fet de entender el sentido de los versos (p 22 de “Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia: en la recepción pública del señor D. Julián Ribera y Tarrago el día 6 de junio de 1915”). Poc mes tart, Ibn Hazm (994-1064), de familia cristiana conversa i que va compondre el seu llibre “El collar de la coloma” en Xativa cap a l’any 1023, “decía de si mismo que a los 27 años aún no había aprendido las prácticas de rezo en la mezquita, segons comentava l’arabiste Ribera, qui dia que hi havien molts musulmans que no sabien orar en arap (p 269 del vol 77 de “Revista de filología española”-1997).

 

Ibn Bassam (m. 1147), en la “Dajira” considerà com a merit d’Abd al-Aziz de Denia, germa d’ Ibn al-Labbana (ap.1044/5-1113/4), el ser capaz de recitar versos. (p 17 vol IV de “Enciclopedia de al-Andalus”). Mes avant, el cordoves d’ascendencia valenciana Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 578/1183), en el “Kitab al-Sila escrigue del biografiat nº 751 que “sabía recitar versos y se sospecha que los entendía. En la biografia 406 considerà un merit del biografiat el dir d’ell que sabía el sentido de los versos anteislámicos”. (p 22 de “Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia: en la recepción pública del señor D. Julián Ribera y Tarrago el día 6 de junio de 1915”).

 

A mig sigle de la mort d’Ibn Baskuwal, quan els cristians de Jaume I pretenien la conquista de Peniscola, el rei que estava en Terol, nos conta en la seua “Cronica” que “Exemen d’Orrea” li feu aplegar una carta dels sarraïns de Peniscola escrita en arap. El rei escriu que “faem la ligir a I sarrahi que havia en Terol, qui sabia ligir d’algaravia, donant a entendre que mes que la traduccio al roman, lo que era important era saber llegir l-arap, que no havia de ser massa usual. Tres sigles mes tart, l’any 1543, l’abat del monasteri de la Valldigna tenia les mateixes dificultats per a trobar ad algu que sapiera llegir en arap, per lo que escrivia al duc de Gandia demanant-li que s’encarregara de que li traduiren uns papers en arap, perque en la Valldigna no trobava a ningu que ho sapiera fer: “me paresció buscar algún intérprete para saber lo que en ellas había, y como en esta valle hay pocos alfaquiíes, parecióme enbiallas a Gandía al señor duque”. Varem vore que Ciscar Pallarés demostrà que el 97,4% dels moriscs varons i majors d’edat de la vall de la Valldigna, que compareixien entre 1560 i 1609 davant de la justicia, declaraven en valencià (“La llengua dels moriscs del territori valencià (II)”). Si suponem que alguns d’ells eren bilingües en arap, pareix clar que no devien saber llegir-lo. De la carta de l’abat dela Valldigna podria despendre’s que llegir l’arap estava prou restringit als alfaquins.

 

Les cites que hem vist, i que van des del s. IX al XII, manifesten l’existencia de “notables” que tenien verdaderes dificultats en l’arap. Si el seu aprenentage podia ser induit per la conversio a l’islam, sorpren trobar musulmans biografiats en coneixiements tan deficients d’arap, que s’aplegava a dubtar de que entengueren el significat dels versos de l’Alcorà que recitaven. El fet de que els cronistes destacaren i consideraren tot un merit, que alguns “notables” pogueren recitar i entendre les sures de l’Alcorà, nomes pot conduir-nos a pensar, que la major part de la poblacio era incapaç de recitar-les i que alguns dels que podien fer-ho, no entenien lo que dien. Si aço succeia entre  “notables” biografiats, en possiblilitats d’educacio, podem imaginar-nos el panorama entre les classes baixes, que nomes podrien dependre l’arap pel contacte en els seus paisans de les classes altes que s’havien arabisat i podien ser els seus amos, o per la relacio en “sarraceni de natura” proletarisats, molts dels quals haurien depres el romanç. En l’analogia que hem establit entre l’arabisacio del romanç i la castellanisacio del valencià, s’ha de senyalar que la castellanisacio del valencià es molt mes senzilla que l’arabisacio del romanç, per tractar-se de llengues paregudes en sistemes fonologics similars, tot lo contrari de lo que succeix en relacio a l’arabisacio del romanç.

 

En el proxim articul anem a vore que l’incapacitat de la poblacio autoctona per a islamisar-se en arap, pogue ser el motiu de que existira una islamisacio sense arabisacio, i de que es troben cites que parlen de la traduccio al romanç de llibres islamics. No obstant, no oblidem que l’islamisacio del poble valencià no fon molt fonda, com poguerem comprovar en “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”.

15 julio 2012 Posted by | AVL, Etnologia valenciana, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans | | Deja un comentario