Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (I)

Era inevitable que la llengua dels araps i nortafricans que accediren al poder d’Hispania en el s. VIII, influira en l’evolucio de la llengua de la poblacio autoctona. Els nous “senyors” tenien distints origens i parlaven distintes llengues, pero estaven units pel proselitisme d’una religio, l’islam, plasmada en un “llibre sagrat”, l’Alcorà, que estava escrit en una “llengua sagrada” dita arabiyya o llengua arap. Els invasors es trobaren en una poblacio cristiana, que tenia el llati com a llengua oficial des de fea mes de 9 sigles, pero que parlava en una rustica romana lingua diversa, de la que en acabant resultarien diferents llengues romances. La nova religio dels conquistadors i la llengua arap en que s’expressava, podia conduir a que la la poblacio autoctona s’islamisara convertint-se a la religio dels nous amos i/o s’arabisara, deprenent a parlar l’arap.

 

En l’articul anterior hem vist, que la llengua romanç de la poblacio que passava de mans musulmanes a cristianes o la dels seus descendents, podia ser nomenada en l’arabisme algemia /aljamia, derivat de l’arap “al-ayamiya”. En est articul comprovarém que el romanç o “al-ayamiya”, fon parlat pels ayam o “pobladores indígenas de al-Andalus no arabizados…”, durant tot el periodo de dominacio musulmana.

 

Per a comprovar-ho, aportarém cites agrupades per temes. A partir de la conquista musulmana, l’arap fon la llengua de la religio en el poder. La relacio –llengua / religio / poder-, dugue a que alguns deprengueren arap per questions religioses o per a situar-se prop del poder. Pero l’aprenentage de l’arap no era gens facil per a la major part de la poblacio autoctona. La coexistencia de l’arap en el romanç, feu que pel temps anara incorporant-se i assimilant-se de diverses maneres i intensitats. En certs ambits s’aplegà a una especie de bilingüisme que fon posat de manifest per diversos autors i que es confirma en referencies concretes a persones unilingües o bilingües en romanç independentment de religions i classes socials. Els efectes del bilingüisme es manifestaren en la dialectalisacio de l’arap i en l’individualisacio de les algemies o llengues romances. Reportarém cites explicites en relacio al seu us, aixina com les queixes d’alguns escritors respecte a la “perniciosa” influencia del romanç en les seues obres. Repasarém els efectes del bilingüisme en l’antroponimia i en la toponimia.

 

La poblacio autoctona podia arabisar-se conservant la religio cristiana o convertint-se a l’islam. L’aprenentage de la llengua de la nova religio oficial, que era l’arap, era una forma de congraciar-se en els nous “senyors”, per a mantindre o guanyar parceles de poder. Obviament “arabisar-se” no era sinonim d’abandonar la llengua propia.

 

Tenim referencies d’arabisacio primerenca de poblacio que continuà sent cristiana. Eulogi de Cordova, (800-859), en el seu “Memoriale sanctorum” (850), destacà que Isaac Monacho”, era peritus et doctus lingua Arabica, per lo que segurament es dedicava a l’ofici public de “Exceptoris rei publicae” o perceptor d’imposts. Per contra, el “beatus Perfectus, descrit com erudit, nodrit de disciplina eclesiastica i imbuit d’educacio lliteraria, “clara eruditione nutritus plenissime ecclesiasticis disciplinis imbutus et vivaci educatione litteraria”, no tenia un bon nivell de la llengua arap “mediocriter linguae Arabicae fuisse peritum”, que a soles coneixia parcialment “captus necnon ex parte lingua Arabicae cognitus…”. Hafs b. Albar al-Quti al-Qurtubi, segurament descendent de l’aristocracia goda, nos informà de que l’arap no resultava gens facil, quan en el prolec d’una traduccio dels salms a l’arap que ell feu l’any 889, criticà una traduccio anterior dient que estava traduida “paraula a paraula en arap”, de forma que algunes d’elles “alteraven el significat”, i acusava al traductor de “cabuderia, inexperiencia i ignorancia de les lleis de l’arap. (Trad. “Hafs ibn Albar, the Last of the Goths?” de Dunlop, en “Journal of the Royal Asiatic Society” -1954).

 

La poblacio autoctona que s’islamisava, no ho tenia mes facil. Ibn Hayyan (987-1075), en Al-Muqtabis II, atribuix a Isa ibn Ahmad al-Razi (m.1015) una referencia a uns fets de l’any 875-876, quan l’eixercit de l’emir Muhammad I perseguia al muladi Marwan al-Yilliqi, senyor de Badajoz i de l’Algarb. El cap Hasim, interrogava ad alguns muladis allistats en l’eixercit, segurament buscant l’ascens social: “¿Eres musulmán o ‘ayam’? (“muslim anta am a’jami”) si respondía que era musulmán, le decía: ‘Recita una azora del Corán’, y cuando había recitado una, le insistía con una segunda y una tercera, y aún eso no le salvaba de él, sino que decía a algunos: ¡Es una de tus trampas, cerdo! Lo aprendiste hoy o esta noche pasada y la has memorizado. Recita: “Wa-l-mursilat ‘urf” y si se equivocaba en algo o balbuceaba, decía: “¿No os dije que era un ‘ayam y que había aprendido la azora que acaba de recitar esta noche?”. (“Notas acerca de un texto épico andalusí” de Ramírez del Río en “Anaquel de Estudios Árabes” 2003, 14). Recordem que Ibn Hayyan posà en boca de b. Hafsun (Alfons), la frase que dia que “¡Ya es nuestra esa boyata que significa en el ayamiya manada de vacas…”, paraula relacionada en la nostra “boatella”.

 

Hem vist un inici d’arabisacio entre poblacio autoctona de classe alta i entre els que volien ascendir d’estatus social. Part d’esta poblacio descendia de l’antic regim visigot i pretenia situar-se prop de l’aristocracia dominant forastera, per a mantindre o obtindre parceles de poder. En l’atre extrem, el poble pla s’ocupava fer faena per a poder viure i  pagar imposts, evitant durant molt de temps una arabisacio de la que no trea res. Els llauradors de la segon mitat del s. X, dels que Ibn Hawqal escrivia que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana, no devien tindre gens d’interes en arabisar-se (“Configuración del mundo” de Maria José Romaní).

 

No es dificil trobar certs punts d’analogia en la castellanisacio del valencià, iniciada per unes classes altes situades en l’entorn d’un poder foraster que s’expressava en castellà. El poble pla valencià es mantingue prou al marge dels 500 anys de castellanisacio. Ho comprovem en el prolec del “Vocabulario valenciano-castellano”, del català Miguel Rosanes, escrit l’any 1894 quan era professor en Sueca, a on diu que “no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza”. Si el valencià aguantà tan rebe la castellanisacio, ¿Per que hem de creure-nos que 500 anys de governants que tenien l’arap com a llengua oficial, acabaren en una llengua formada durant els 900 anys anteriors? Pero seguim avant.

 

En el transit entre el sigles X i el XI, al-Faradi (962-1012), que fon cadi de la ciutat de Valencia cap al 1010, ponderà com a merit dels biografiats nos 1223 i 1446 del seu llibre “Kitab al-Ihtifal fi ‘ulama” o “Historia dels sabis d’al-Andalus”, el fet de entender el sentido de los versos (p 22 de “Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia: en la recepción pública del señor D. Julián Ribera y Tarrago el día 6 de junio de 1915”). Poc mes tart, Ibn Hazm (994-1064), de familia cristiana conversa i que va compondre el seu llibre “El collar de la coloma” en Xativa cap a l’any 1023, “decía de si mismo que a los 27 años aún no había aprendido las prácticas de rezo en la mezquita, segons comentava l’arabiste Ribera, qui dia que hi havien molts musulmans que no sabien orar en arap (p 269 del vol 77 de “Revista de filología española”-1997).

 

Ibn Bassam (m. 1147), en la “Dajira” considerà com a merit d’Abd al-Aziz de Denia, germa d’ Ibn al-Labbana (ap.1044/5-1113/4), el ser capaz de recitar versos. (p 17 vol IV de “Enciclopedia de al-Andalus”). Mes avant, el cordoves d’ascendencia valenciana Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 578/1183), en el “Kitab al-Sila escrigue del biografiat nº 751 que “sabía recitar versos y se sospecha que los entendía. En la biografia 406 considerà un merit del biografiat el dir d’ell que sabía el sentido de los versos anteislámicos”. (p 22 de “Discursos leídos ante la Real Academia de la Historia: en la recepción pública del señor D. Julián Ribera y Tarrago el día 6 de junio de 1915”).

 

A mig sigle de la mort d’Ibn Baskuwal, quan els cristians de Jaume I pretenien la conquista de Peniscola, el rei que estava en Terol, nos conta en la seua “Cronica” que “Exemen d’Orrea” li feu aplegar una carta dels sarraïns de Peniscola escrita en arap. El rei escriu que “faem la ligir a I sarrahi que havia en Terol, qui sabia ligir d’algaravia, donant a entendre que mes que la traduccio al roman, lo que era important era saber llegir l-arap, que no havia de ser massa usual. Tres sigles mes tart, l’any 1543, l’abat del monasteri de la Valldigna tenia les mateixes dificultats per a trobar ad algu que sapiera llegir en arap, per lo que escrivia al duc de Gandia demanant-li que s’encarregara de que li traduiren uns papers en arap, perque en la Valldigna no trobava a ningu que ho sapiera fer: “me paresció buscar algún intérprete para saber lo que en ellas había, y como en esta valle hay pocos alfaquiíes, parecióme enbiallas a Gandía al señor duque”. Varem vore que Ciscar Pallarés demostrà que el 97,4% dels moriscs varons i majors d’edat de la vall de la Valldigna, que compareixien entre 1560 i 1609 davant de la justicia, declaraven en valencià (“La llengua dels moriscs del territori valencià (II)”). Si suponem que alguns d’ells eren bilingües en arap, pareix clar que no devien saber llegir-lo. De la carta de l’abat dela Valldigna podria despendre’s que llegir l’arap estava prou restringit als alfaquins.

 

Les cites que hem vist, i que van des del s. IX al XII, manifesten l’existencia de “notables” que tenien verdaderes dificultats en l’arap. Si el seu aprenentage podia ser induit per la conversio a l’islam, sorpren trobar musulmans biografiats en coneixiements tan deficients d’arap, que s’aplegava a dubtar de que entengueren el significat dels versos de l’Alcorà que recitaven. El fet de que els cronistes destacaren i consideraren tot un merit, que alguns “notables” pogueren recitar i entendre les sures de l’Alcorà, nomes pot conduir-nos a pensar, que la major part de la poblacio era incapaç de recitar-les i que alguns dels que podien fer-ho, no entenien lo que dien. Si aço succeia entre  “notables” biografiats, en possiblilitats d’educacio, podem imaginar-nos el panorama entre les classes baixes, que nomes podrien dependre l’arap pel contacte en els seus paisans de les classes altes que s’havien arabisat i podien ser els seus amos, o per la relacio en “sarraceni de natura” proletarisats, molts dels quals haurien depres el romanç. En l’analogia que hem establit entre l’arabisacio del romanç i la castellanisacio del valencià, s’ha de senyalar que la castellanisacio del valencià es molt mes senzilla que l’arabisacio del romanç, per tractar-se de llengues paregudes en sistemes fonologics similars, tot lo contrari de lo que succeix en relacio a l’arabisacio del romanç.

 

En el proxim articul anem a vore que l’incapacitat de la poblacio autoctona per a islamisar-se en arap, pogue ser el motiu de que existira una islamisacio sense arabisacio, i de que es troben cites que parlen de la traduccio al romanç de llibres islamics. No obstant, no oblidem que l’islamisacio del poble valencià no fon molt fonda, com poguerem comprovar en “La debil islamisacio del amma o poble pla valencià”.

Anuncios

15 julio 2012 - Posted by | AVL, Etnologia valenciana, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans |

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: