Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (II)

En l’articul anterior hem vist que la poblacio autoctona, conversa o no a l’islam, podia arabisar-se per a estar prop del poder. Hem constatat la dificultat de dependre l’arap, per ser una llengua molt distinta del romanç. Aço unit al proselitisme islamic, pogue motivar que en el s.XII es traduiren llibres islamics al romanç, explicant-se els “libres de moros en pla” que l’inquisicio quasi feu desapareixer en el s. XV. Vorem que les fonts demostren que el territori valencià no era una zona gens adequada per a dependre arap, ni anteriorment ni posteriorment a la reconquista del rei en Jaume.

 

Ibn Rusd al-Yadd (1059-1126), antepassat d’Averroes, que fon “qadi ‘l-djama’a” de Cordova entre 1117 i 1121, parla en el “Kitab al-fatawa” de “recitar la Sura del profeta Josep en algemia o romanç o “ana aqra’u Surat Yusuf bi’l adjamiyya, segons translliteracio i traduccio d’Albert Wiegers, qui afig que “Romance vernacular (called adjami or sometimes latiniyya in the sources) was not only spoken by the common people, but also by the educated elite”, es dir que el romanç vernacular, dit “adjami” o “latiniyya” en les fonts, no era parlat a soles pel poble pla, sino tambe per l’elit. (p 30 de “Islamic literature in Spanish and Aljamiado”). El judeu granadi Moseh b. Ezra (1055-1135), en el “Kitab al-muhadara wa-l mudakara” o “Llibre de llegir i memorisar”, relacionà una atra Sura de l’Alcorà en el romanç, quan demanà a un alfaqui “que recitara la Fatiha de su Corán en lengua romance, ya que era de quienes la hablaban y comprendían…” (p 11 del vol 2 del “Kitab al-muhadara wa-l mudakara”.- 1985 de Abumalham Mas).

 

Un atre judeu, Abraham b. Meir b. Ezra (1092-1167), naixcut en Tudela i mort en Calahorra, es preguntà en un comentari al llibre del Eclesiastes que escrigue en Roma, sobre “¿Quién (pretende) crearnos esta necesidad de rezar en lenguas extranjeras?, entre les que estaven la llengua edomita o romanç i la ismaelita o arap: “¿Por qué no aprendemos de la oración fijada que está llena de palabras claras de la lengua santa? ¿Por qué (vamos a) rezar en lengua meda, persa, edomita e ismaelita?”, (p 78 de “El comentario de Abraham Ibn Ezra al Libro del Eclesiastés” de Mariano Gómez – 1994). Sabem que a mitan sigle XV, s’havia traduit l’Alcorà sancer al romanç, perque en l’obra algemiada “Tratado y declaración y guía” Iça de Segovia escriu que “…muchos amigos míos de mi trabaron i espeçialmente me rrogaron ke de arabi sakase en aljemi del dicho alquran i testos de shara…”.  Ad este autor se li atribuix l’algemiat “Brevari Sunní” (1462), del que hi ha distints manuscrits, podent-se comprovar que l’expressio “de garabia en adjamiyyad’un d’ells, canvia a “del aravigo al romançe en un atre (p 236 de “Islamic Literature in Spanish and Aljamiado: Yça of Segovia…”)

 

Es curios saber, que la proverbial intransigencia religiosa atribuida a almoravits i almohades, fon contrarrestada per una tolerancia llingüistica fruit de que molts dels seus dirigents desconeixien l’arap. Al-Maqqari escrigue del conquistador almoravit de Valencia que “Yusuf b. Tasfin, si bien dotado de una clara inteligencia y de gran ingenio, no entendía la lengua árabe…”. En relacio als almohades, Rosa Menocal i P. Scheindlin escriuen que “The Almohads favored a policy of propagating Islam in the vernacular…might have authorized the use of Romance in the peninsula”, es dir que els almohades favoriren la propagacio de l’islam en llengues vernaculars, i que pogueren haver autorisat l’us del romanç (p 41 de “The Literature of Al-Andalus”). Vegem que els periodos almoravit i almohade no degueren ser gens favorables per a l’arabisacio del poble.

 

Es interessant coneixer la relacio en el romanç de la “Aqida” o “Professio de fe” i la al-Mursida o “La guia”, d’Ibn Tumart (c. 1080-1128), fundador del moviment almohade. Rosa Menocal i P. Scheindlin parlen d’una versio en romanç de la “Aquida”, del s.XIII, que “would have been made in Islamic o Christian territory” es dir que podia tindre orige en l’Espanya musulmana, dient d’ella que es “a unique demonstration of Berber-Romance linguistic contact in Spain, always within an Islamic milieu”, es dir que es tracta d’una demostracio del contacte llingüistic bereber-romanç en l’entorn islamic d’Espanya. Wiegers parla de versions fetes en romanç, quan l’Islam era la religio dominant en el s. XII, que possiblement circularen per territori islamic: “Spanish translation of some doctrinal Berber texts of the Almohad mahdi Ibn Tumart circulated, which should probably be dated to the 12th century. This means that the earliest Romance religious texts were probable written when Islam was still the dominant religion in Spain, and it is possible that such texts were even in circulation in Muslim territory itself” (“Language and Identity: Pluralism and the Use of Non-Arabic languages in the Muslim West” en p 307 de “Pluralism and Identity: Studies in Ritual Behaviour”). En relacio a la al-Mursida o “La guia”, Wiegers parla de les evidencies de que “one of the versions of Murshida was translated at some time into Romance, es dir que una de les versions de Mursida fon traduida al romanç (p 43 de Islamic literature in Spanish and Aljamiado”).

 

Parlant de llibres religiosos islamics, no podem obviar la referencia a les lleis musulmanes de la “Çuna e Xara”. La “Xara” o “Sari’a”, la componen totes aquelles normes basades en l’Alcorà, es dir, “ço que es contengut en lo Alcorà”, mentres que “Çuna” o “Sunna”, es la norma “que no es en l’Alcorà” per tindre orige en la tradicio. Les conquistes cristianes per capitulacio, solien acordar el dret dels musulmans a seguir regint-se per la çunam et xaram. El nou “senyor” cristià jurava servar furs, privilegis, zuna, xara, bons costums, consuetuts…”, i els vasalls que no es convertien al cristianisme, juraven “segons la çunya e xara…”.  

 

En este context, es molt interessant el llibre Leyes de los Moros de España”, de finals del XIII o principis del XIV, escrit en un romanç castellà plagat d’arabismes. En ell es troben normes que regulen la vida dels cristians com que juren los judios et los christianos en su eglesia çerca el altar” (Tit. CXCVII) o que non pasan testimonios de christianos ni de judios unos con otros sobre muçlim” (Tit. CLXXXVI), lo que podria induir a pensar en una traduccio d’epoca de dominacio musulmana. Tindria poc de trellat, que posteriorment a la conquista cristiana, en epoca de “senyors” cristians, es traduiren normes sense virtualitat, com la que parla de “senyors” musulmans i esclaus cristians dient que “heredará el moro su señor al christiano, quando se tornare moro, et hereda el moro á su syervo christiano ó judio” (Tit. CCCIII). (“Memorial Historico Español” V, 1853, pp 11-246 per Pascual de Gayangos). En llengua valenciana tenim el Libre de la Çuna e Xara, de Sumacarcer, datat en “anno a nativitate M. CCC. Octavo” (1308), -a la que alguns afigen 100 anys-, que ya es troba adaptat a la llegislacio foral valenciana, i regula coses com que “Si lo moro se fara cristia durant lo matrimoni” i “apres haura copula carnal” en la seua dona musulmana, esta “deu esser apedregada segons Çuna”. Encara en el XVI, “Baray de Rreminjo”, que era “alfaqi [sic] del aljamaa [sic] de los muçlimes de Kadrete”, escrivia en algemiat el “Breve compendio de nuestra santa ley alçunna…”, ajudat per “un mançebo eskolano, kastellano, natural de Arébalo, muy esperto i doktirinado en la lektura arábiga, ebraika, giriega i latina, en la aljemiada muy ladino”.

 

Les referencies d’epoca de dominacio musulmana que hem donat en est articul i que relacionen el romanç en texts religiosos musulmans, començen per la d’Ibn Rusd, passen per la de Moseh b. Ezra i acaben en la d’Abraham b. Meir, mort l’any 1167 afalta de 69 anys per a la reconquista de la ciutat de Valencia. Era una epoca en que el rei dels valencians era Ibn Mardanis, conegut com a rei Llop, qui “vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos” segons Ibn al-Jatib (p. 328 de “Trovadores árabes de la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares” de Mahmud Sobh.- 2010). Es important tindre clar que gracies al rei Llop, l’intransigencia religiosa dels almohades no es senti per Valencia fins a la seua mort l’any 1172. No obstant, hem vist, que els almohades es caracterisaren pel foment de l’islam en llengues vernaculars.

 

Per tot lo expost, es llicit pensar que en la Valenciad’epoca de dominacio musulmana, existiren llibres musulmans escrits en romanç valencià. Alguns d’ells podrien haver segut destruits l’any 1497, quan Joan de Monasterio, “inquisidor de la heretica prauedat en la ciudad y Reyno de Valencia”, demanà que li dugueren, “també alcorans, y qualsevol altres libres de moros en pla”, per a destruir-los, insistint en que li portaren, “…alcorans y altres libres de moros en pla que parlen de la secta mahometica…”. (p 152 de “Reseña histórica en forma de diccionario…” de Serrano Morales.- 1988-1989). Comprovem lo ridiculs que son els acatalanats, quan volen fer-nos creure que el “Libre de la Çuna e Xara” en llengua valenciana es una excepcio, a “justificar” en la voluntat del senyor cristià de coneixer els usos i costums del vasalls musulmans. ¿Cremaria l’inquisicio tots les “temibles” traduccions dels senyors? Al respecte, es interessant saber que tambe l’inquisicio d’Arago prohibi els libros de la secta de Mahoma, scritos en arábigo, o en romance, o en qualquiera otra lengua vulgar”. (p. 21 del vol I de “La Inquisición española…” de Miguel dela Pinta Llorente – 1953).

 

En l’articul anterior hem vist que alguns conversos a l’islam eren obligats a resar en arap. Sabem que tambe els conversos al cristianisme havien de resar en llati o romanç. Nos ho conta sant Vicent Ferrer en relacio a sant Marti de Lleo (m. 1203), quan diu que “Legim en la vida de mossen sent Marti (“Vita Martini Legionensis”, de Lucas de Tuy), que axi com ell preycave, converti hun infel, e vench a sent Marti que-l batejas. Ara sapiau que antigament no donaven axi tantost lo babtisme, que ans lo qui·s volie bategar, havie apendre lo Credo menor, en pla o en lati, e despuix, davant lo poble, muntave en hun loch alt, e deye: -Bona gent, aquesta çuna o secta que yo tenia de primer, yo conech que.m porte a dapnacio, e per ço yo la vull lexar, e vull viure e morir en aquesta fe christiana-”. Comprovem que el convers es dirigia sense problemes de comunicacio als que ya eren cristians. Els nous conversos al cristianisme, jugaven en ventaja front als seus antepassats que es convertiren a l’islam, perque podien resar en el romanç que els era propi, sense ser obligats a resar en una llengua estranya com l’arap.

 

Hem comentat que en un estat en que poder i cultura es trobaven al servici de l’islam, l’aprenentage de l’arap podia ajudar a l’ascens social. En relacio en aixo, el valencià Ibn al-Abbar, nos parla en la seua Takmila d’una valenciana del s. XI, a qui dien Israq al-Suwayda al-Arudiyya, que era “mawla” o “clienta” de Abu l-Mutarrif al-Qurtubi al-Katib, que Aprendió de su señor Abul-Mutarrif lengua árabe (arabiyya)… durante el tiempo en que éste vivió en Córdova. Nomes podem pesar en que la valenciana no havia pogut dependre arap ni en sa casa ni en els carrers de Valencia, segurament perque no es parlava o perque es parlava molt malament, anant-se’n a Cordova a solventar el problema (“Las mujeres ‘sabias’ en al-Andalus” de Mª Luisa Ávila).

 

Tres sigles mes tart, la conquista cristiana havia fet que els motius per a saber arap canviaren de forma radical, encara que les fonts demostren que Valencia continuava sent un territori poc idoneu per a dependre’l. Carmen Barceló, en “Minorías islámicas…” parla de “los múdejares que marchan al reino de Granada a estudiar, ‘per aprende la letra’ o ‘per apendre de Çuna, fent-nos saber que entre finals del s XIV i principis del XV se n’anaren un alfaqui de Vall d’Uxo i el fill de Ali de Bellvis, cadi de la ciutat de Valencia. L’any 1415, Abdalla Moxari de Gandia obtingue guiage per a anar a terra de moros per apendre la letra morisqua (A.R.V, Mestre Racional, 36, fol 42, vº). Hinojosa Montalvo localisà en la primera mitat del XV a una decena de moros que viajan a Almería per ‘apendre de letra morisqua’  y para saber leer y escribirla”, entre els que hi havien d’Argelita, Segorp, Xativa, Valencia, Vall d’Uxo, Vall d’Alfandech…, i afig que “quizá pueda interpretarse como una posible desintegración de la cultura musulmana de Valencia. El que vayan a aprender a ‘entendre lo morisch’ así parece sugerirlo”. (“Las relaciones entre los reinos de Valencia y Granada”). En 1476, Eça, fill de Muhammad Hiole obtingue guiage per a anar a Granada per a dependre a llegir i escriure arap. El mateix any, Ali i Yahie Benaley, l’obtenien per a dependre arap en Almeria. (“Mudéjares valencianos viajan a Granada” de Bernabé Pons).

 

Eixos alfaquis que eixien de Valencia per a dependre arap, eren els que en acabant l’ensenyaven. En el proces contra el morisc Cosme Abenamir, el 3 de maig de 1567, es llig sobre que “En el lugar de Çoneja hay un alfaqui, también mozo, llamado Adal, hijo de Homaymat Adal, los cuales, padre e hijo, enseñaban también algarabía” o que en “Azaneta hay otro morisco, que se dice Picacent y enseñaba a los muchachos algarabía”.

 

En el següent articul, vorem cites d’autors musulmans que parlen explicitament i implicitament de la coexistencia del romanç en l’arap. Coneixerém noms de musulmans de distintes classes socials que parlaven romanç, contat per per ells o per uns atres. Comprovarém que l’us generalisat del romanç no era del gust d’alguns fonamentalistes musulmans, que es clavaven inclus en la potencialitat del propi romanç.

 

Anuncios

15 julio 2012 - Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: