Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (IV)

En est articul coneixerém l’existencia de referencies explicites al bilingüisme de la poblacio autoctona que es trobava “sots senyoria de moros”. Vorem referencies  implicites i unes atres indirectes. N’aportarém algunes de la part cristiana, de les que es despren una comunicacio normal entre cristians i musulmans hispans. Vorem que la normalitat en la comunicacio influi segurament en que molts cristians ilustres es refugiaren enla Valencia musulmana.

 

La primera cita que he localisat, que parla explicitament de la coexistencia del arap i el romanç, correspon a la segon part del sigle X i es troba en el “Kitab Surat al-Ard” o “Configuracio de la terra”, del viager turc Ibn Hawqal, que en acabant d’haver vingut a Espanya, escrigue que “la población de Córdoba hablaba en la capital del Califato los dos idiomas, el árabe y la lengua ajamiyya -romance-”.  (p 23 de “Sociedad, política y protesta popular en la España musulmana” de Marín Guzmán). Es ben segur, que entre la poblacio de Cordova, existien tant cristians com musulmans que s’expressaven en romanç. Recordem que Ibn Hawqal s’estranyà de que “esta península…pertenezca todavía al soberano que reina allí, a pesar de la poca intrepidez de los habitantes”, dient de “nuestros señores” que “Conocen muy bien la situación del país, la suma de sus rentas y saben en qué consisten sus ventajas y atractivos”, afegint que “Hay en España más de una explotación agrícola que agrupa millares de campesinos, que ignoran todo de la vida urbana y son europeos de confesión cristiana. (“Configuración del mundo” de Maria José Romaní).

 

Seguint avant en el temps, una atra de les cites que parla explicitament de la convivencia arap/romanç nos mostra a uns judeus que dominaven el romanç en el s. XI, cosa que no ha de sorpendre-nos per quant dos-cents anys mes tart trobem judeus valencians eixercint de traductors d’arap. Efectivament, Abu Ayyub Sulayman ibn Yahya o ibn Gabirol, conegut pels escolastics com Avicebron, mort en Valencia cap al 1058, es queixà en el prefaci d’una gramatica hebrea, de que els judeus havien oblidat la “lengua santa” i escrigue que “La mitad hablan en Idumeo (árabe) y la otra mitad en la lengua mentirosa de los hijos de Cedar (los cristianos) (p 353 de “Historia de las ideas estéticas en España” de Menéndez Pelayo). Si pensem en que els judeus que parlaven romanç no eren mes que part d’un poble que parlava en romanç, haurem de preguntar-nos sobre lo que passà en els 180 anys que faltaven per a la reconquista cristiana de la ciutat de Valencia, per a que segons alguns “sabuts”, tota eixa poblacio que parlava en romanç desapareguera per complet. ¡Seran tararots!

 

En relacio al bilingüisme de la poblacio, es curios comprobar que el terme “bilingüe” es troba present en els dos Diccionaris o vocabularis anteriors al s. XIV, que relacionen el llati en l’arap. Es tracta del “Glossarium Latino-Arabicum” de l’ultim quart del s. XII, conegut com Glossari de Leiden, a on en l’entrada “LSN” llegim “du lisanayn<bilingüe”, (p 156 de “El léxico árabe estándar y andalusí del glosario de Leiden” de  F. Corriente). Lo mateix es llig en el conegut com “Vocabulista in arabico” (p 273 de “El léxico árabe andalusí según el Vocabulista in arabico” de  F. Corriente). En el s. XIV, Ibn al-Imad al Isfahani, escrigue que Ibn al-Jatib (1313-1374), en una zona que encara es trobava baix domini musulma, era conegut com “Du l-Lugatayn / El de las dos lenguas, la árabe y la romance” (p 132 de “Miradas españolas sobre Ibn Jaldún”). En el “L’algemia valenciana: l’us del llati”, vorem que alguns mantingueren l’us del llati durant tot el temps de dominacio musulmana, sabent de l’existencia d’inscripcions bilingües llati-arap, presents per eixemple en un aiguamanil en forma de polit de l’any 972, en la lapida sepulcral d’un cristia mort en Cordova l’any 1109, o en la d’un atre mort en Toledo l’any 1156.

 

Les cites que parlen explicitament de la coexistencia del arap en el romanç, es veuen corroborades implicitament per unes atres que senyalen l’excepcionalitat de que no fora aixina. Sabem que Al-Hakam I (796-822) tenia un eixercit de mercenaris format principalment per “mamluk” o mamelucs (turcs), conegut com “al-jurs” o “muts”, perque parlaven una llengua incomprensible que no era ni l’arap, ni el llati, ni el romanç. (p 353 de “Al-Andalus: sociedad e instituciones” de Vallvé).

 

Ibn Hazm (994-1064), que segons Simonet “traía su origen, nada remoto por cierto, de la cristiandad mozárabe”, i que va compondre el seu llibre “El collar de la paloma” en Xativa cap al 1023, deixà constancia de lo exepcional del fet de que en la regio montanyosa de Fahs a-Ballut, al nort de Cordova, es trobara una poblacio de la tribu dels “Bali”, queignoran el dialecto románico (latiniyya) -tanto las mujeres como los hombres-, honran a sus huéspedes y, hasta nuestros días, se han abstenido de comer la cola de los corderos”. (p 61 de “Las Españas medievales” de Marie-Claude Gerbert | Pierre Bonnassie). En un atre eixemple, al Idrisi (1100-1165/1166) destaca l’ignorancia del romanç entre “las gentes de Silves, d’orige tribal yemenita, dient d’ells que, “habían conservado su lengua en toda su pureza, la costumbre de improvisar versos, y la generosidad de los antiguos árabes” (p 207 de “Al-Andalus: estructura antropológica de una sociedad” de Guichard). Ahmed Tahiri diu que “los mencionados casos atrajeron la atención de los autores medievales, que no disimularon su sorpresa ante estos casos aislados(“Las clases populares en al-Andalus”). Segurament es tractava de poblacions que acolliren onades puntuals immigratories. Tambe en territori valencià, degueren haver assentaments similars, comprovant que Viciana (1502-1582), jurava que “que conoscí cierta Varonia con mas de quinientas casas de Vassallos, que todos hablaban Arábigo.

 

Pel costat cristià, tambe hi havien poblacions sense mestisage racial ni intercanvis religiosos, com acredità a final del s XI o principi del XII, Abu al-Khayr al-Ishbili o el sevillà, deixant constancia en la seua obra “Kitab Umdat al-tabib fi ma’rifat al-nabat li-kull labib” o “Llibre basic del mege per al coneiximent de la botanica per tot expert”, de l’existencia de “una aldea de cristianos llamada Lepe, al occidente de Alandalús” (p 153 del vol II trad. de Bustamante, Corriente y Tilmatine).

 

Passant a donar una mostra de referencies cristianes, escomencem per la “Passio beatissimarum birginum Nunilonis atque Alodie martires…”, cronica en llati de l’any 851, que nos conta el martiri de les santes Nunilo i Alodia, filles de mare cristiana, per la qual sabem que el gobernador d’Osca parlava “in caldea lingua, desconeixia el romanç,  i necessitava de traductor per a comunicar-se en el poble “per interpretem adloquutus est dicens… At ubi rex per internuntium verba… Quibus per internuntium dicit…”. Tornem a comprovar la mentira sobre la “rapida arabitzacio” que alguns volen fer-nos engolir.

 

Sant Mayol de Cluny (906-994), fon capturat per pirates musulmans hispans, que entre els anys 890 i 970 mantingueren en Fraxinetum (La Garde-Freinet) un “extraño Estado islámico incrustado en plena tierra cristiana” (p 353 de “España musulmana hasta la caída del Califato de Córdoba” de Lévi-Provençal). Odilon nos ho contà entre els anys 1031 i 1049, i en el relat reprodui una conversa entre els sarrains i el sant, en que els sarrains li digueren que menjara “et dicerent: Comede”, i ell respongue que era faena del Senyor alimentar-lo quan tenia fam, respondit: Ego enim si esuriero, Domini est me pascere” (p 55 del vol 7 de “Monumenta Germaniae Historica”). Segurament per aço, Levi-Provencal mantenia que la majoria dels pirates espanyols eren muladis i mossaraps que no parlaven mes que el seu dialecte romanç: “who spoke no more than their Romance dialect (p 13-14 de “Love Songs from Al-Andalus” de Otto Zwartjes”.

 

Ya hem vist que molts musulmans de classes altes coneixien el romanç i es comunicaven en el poble.. Ho confirma el poema epic provençal “Rollan a Saragossa”, quan diu que “Un sarrazin entendet lo roman / aquest fon rey es hac nom Amalrant”, es dir que un sarrai que era rei i a qui dien Amalrant, entenia el romanç. Carlos Alvar afirma que el tema del “Roldan en Saragossa” ya era conegut en el sigle XII.

 

Relacionat en els cantars de gesta francesos, hi ha una obra que podria estar parlant-nos de les llengües dels musulmans valencians. Es tracta de “Foucon de Candie” escrita per Herbert le Duc de Dammartin en la segon mitat del sigle XII. “Candie”, que en “La chanson d’Aspremont”, tambe del XII, apareix com a “Gandie”, es Gandia, segons mantenen Brandin en “La chanson d’Aspremont, chanson de geste 12e siècle”; Anseis de Cartage en “Relaciones franco-hispanas en la épica medieval”; Ernest Langlois en “Table des noms propres de toute nature compris dans les chansons de geste”, etc. Puix be, en “Foucon de Candie” podem llegir: “Candie siet sor mer en un rivage / En une roche, dont la terre est sauvage / XXX chastel i donent treusage / De Sarrazins i ot de maint langage / IX.M. i sont par an estage”, que es podria traduir com: “Gandia es troba al costat de la mar / en una roca a on la terra es salvage / El seu tesor son 30 castells / de sarraïns que entenen moltes llengües / 9.000 d´ells residixen alli”.

 

Segurament, els viagers o comerciants francesos, havien comprovat que en la Valenciadel XII, es parlaven moltes llengues, entre les que sense dubte estava el romanç valencià. El comerç en el Languedoc frances està acreditat, per quan, el “Cartulaire de Béziers”, referit a l’any 1158, parla dels havers que anaven al port de “Latis” des d’Almeria i Valencia “…averis que veniunt dausz Almaria et Valencia et aliis locis usque ad portum de Latis, sent “Latis” el port de Lattes o Latas. (p 265.- “Cartulaire de Béziers: Livre noir [du Chapitre de Saint-Nazaire]: [816-1209]”, de J. Rouquette). El tema de la continuïtat comercial entrela Valencia anterior i posterior a la conquista del rei en Jaume, el tractarém en articul individual. Igual que els comerciants provençals, no devien tindre ningun problema per a entendre’s en els valencians, tampoc degueren tindre’l el cristians cristians ilustres que anem a vore a continuacio, que es refugiaren enla Valencia musulmana.

 

Pel 1140, el comte castellà Rudericus Gundisalvi o Rodrigo González de Lara, qui s’havia enfrontat en Alfons VII, vixque un temps en Valencia posant-se al servici d’Ibn Ganiya. Nos ho conta la “Chronica Ildefonsi imperatori” quan diu: “Deinde abiit ad Abenganiam, Sarracenorum principem Valentiae, et fuit cum eo per aliquot dies…”.

 

A finals del s. XII o principis del XIII, el “Rex Nauarre, Sancho VII el fort, demanà ajuda economica al rei almohade de Valencia, a on vixque un temps. Ho diu la “Chronica latina regum Castellae”, escrita entre 1223 y 1239, quan en relacio a les guerres entre Castella i Navarra diu que “destitutus omni auxilio, recepta quadam summa peccunie et quibusdam reditibus sibi assignatis a rege Marroquitano in Valencia, ibi multo tempore moram fecit.

 

Al poc de temps, en 1207, el visitant fon “don Diego” el senyor de Viscaya, “Didacus Lupis” o Diego Lopez II de Haro. Zurita nos fa saber, que havent-se concertat en Alfaro els reis de Castella, Arago i Navarra, “… viéndose don Diego desamparado se fue a los moros a la ciudad de Valencia; y comenzó a hacer guerra contra Aragón”.

 

Per ultim, sabem que Blasco de Alagon s’exilà en la ciutat de Valencia per motius politics. Es conserva una carta de principis del govern d’Abu Said, escrita per l’alzireny Ibn Amira, en la que consta que un Blasco de Alagon que es trobava en la ciutat de Valencia, havia solicitat audiencia al califa Abu Yaqub al-Mustansir Yusuf (1213-1224). La Cronicade Jaume I confirma la presencia quan, reunits en Alcanyiç, “don Blasco” li diu a Jaume I “que yo senyor he.stat en la ciutat de Valencia, be dos anys e pus quant vos me gitas de vostra terra”.

 

Continuem comprovant com nos han unflat a mentires, volen fer-nos creure que el territori valencià estava plenet de moros d’una atra raça, molt negres, molt roïns, que feen molta por i als que no s’entenia res. No vos deixeu manipular pels que hauriem de considerar dignes de llastima.

Anuncios

15 julio 2012 - Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, Romanç, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Anónimo | 15 julio 2012


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: