Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (II). TESTIMONIS SOBRE L’US DEL ROMANÇ (X)

En l’articul anterior hem vist els processos de canvis onomastics deguts a les conversions i hem analisat el substrat llati/romanç de molts dels noms documentats durant l’epoca de dominacio musulmana. En el present articul anem a vore que este substrat tambe es detecta en epoca de dominacio cristiana, des del Llibre del Repartiment. Per aixo, Felipe Mateu y Llopis, en “Consideraciones sobre nuestra reconquista” parlà sobre que “El fondo románico y mozárabe valenciano era considerable”, afegint que “En el mismo Llibre del Repartiment hay antroponimia románica: Aben Lop, Aben Sancho, Abenalgumes, Ferriz, Aben Bono, Xenpeteri, Sancte Martini, etc”. Ne vorem una mostra i comprovarém que l’estudi dels malnoms, com a part de l’antroponimia, tambe pot ser una pista del romanç prejaumi i de la seua continuïtat. En este articul, tambe estudiarem l’onomastica dels cristians valencians que ho foren fins a la reconquista.

 

Una mostra d’antroponimia romanica de musulmans valencians citats en el Llibre del Repartiment, referenciada a l´edicio de Cabanes-Ferrer (1979-80) podria ser: Mahomat Passarello (I, 1321); Aben Vivent (I, 77, 236, 884, 1115, 1228); Ambonel (I, 12, 14); Almantel (I, 521); Mantel (III, 733) Mahomat Anferro (III, 1562); Mahomat Abinhorta (I, 1288);  Iucef Abingalol (II, 835); Çaat Sancta Marini (I, 798); Abenseraila de Murvedre; (I, 537); Abensalmo (I, 503, 862, 968); Amet Barbatorta (III, 1750, 1753, 1767)…”.

 

Mes curiosa, perque podria correspondre´s en llinages valencians actuals, seria: Mahomat Abenfortuni (I, 1452), Mahomat Abenfortun (III, 2023), Mahomat Fertun (IIII 2028).- FORTUNY; Mahomat Alforner, (III, 1161).- FORNER; Mahomat Granel (III, 1029).- GRANELL; Ali Borrel (I, 441).- BORRELL; Avencosta (I, 160).- COSTA; Mahomat Almailol (I, 313).- MALLOL;  lucef Alcoyl (I, 1150).- COLL; Mahomat Sancte Marini (I, 241).- SANMARINO; Alponti (I, 1333).- ALPONT O ALAPONT; Mahomat Abinferri (I, 1361), Avinferriz (I, 1140)- FERRI, FERRIS, FERRIOLS, FERRUS; Mahomat Almari (I, 487) MARÍ; Amaç Loça (I, 581) LLOSÀ; Abnamoya (II, 862) MOYA; Abdalla Xampetri, A. Xempeteri (Rep. III, 1271, 1438).- ¿SAMPERE O SEMPERE?; Tamaret (I, 470, 1007).- TAMARIT; Mahomat, Allobregati.-LLOBREGAT; Aly Sarrio.- SARRIÓ; Avinçaval .- SAVALL…

 

En relacio a malnoms de musulmans, fonts que parlen de l’epoca d‘Abd al-Rahman II, (822-852) nos fan saber que a Bakr b. Abd Allah, preceptor dels seus fills, li dien de malnom en romanç “al-q.m.la”, que Makki propon llegir “el canalla en romanç. (“Anaquel de Estudios Arabes” Vol. 13(2002): p127). Ibn al-Abbar (1199-1260) nos conta que d’Abd Allah ibn Abd al-Aziz, governador de Toledo que l’any 989 participà en una conjura per a assessinar a Almanzor, era conegut com “el Pithra Xeca en Aljamía, cuya significación en árabe es Alháchar Alyabis (la piedra seca)”. Muhammad ibn Yahya (m.c. 1003-1004) era conegut com “ibn Bartal” o Pardal. A Yusuf al-Farayi, (m. c. 1087) li dien “Ibn al-Ruyuli” o el Rull. Abu Muhammad Abd Allah d´Oriola (1074-1147) fon conegut com “al-Rusati” o “Rosati”, per tindre una taca o rosa en la cara (vore “El romanç valencià o aljamia dels ayam valencians (II)”). Abu l-Walid Ibn Rusd o Averroes tingue com a mestre al mege valencià Abu Marwan Ibn Yulyul (m. 1154/5), que era conegut pel nom en romanç “Ibn Kanbarat” o “Comparat”. Ibn al-Abbar (1199-1260) escrigue sobre un valencià que soterraren l´any 1204 en el cementeri de “al-Hiyam” i que era conegut pel malnom de “el sabatayr” o “el sabater”. Tambe nos informà sobre un lliterat d’Alacant del s. XIII, a qui dien Sa’id b. Ibrahim al-Azdi, que era conegut com “Ibn Magral oMagrell, seguramente per estar molt prim.

 

En relacio a Magrel/Magrell, Codera manté que “el apellido de esta familia”, es evolución del ellus latino. Epalza, en “Nota sobre Benimagrell, antropónimo árabe-latino del siglo XIII y topónimo actual de Alicante” (1992), escrigue que “En este trabajo, se escoge la forma Magrel, por ser la de la transcripción del texto en árabe, pero podía pronunciarse perfectamente Magrell, ya que el sistema de transcripción árabe no puede generalmente reflejar esa pronunciación palatalizada”, afegint que “en el caso de Mantell, hay grafías árabes ‘Mantal’, pero también ‘Mantiyal’, que reflejarían esa palatalización, precisamente en la zona xarquí vecina de Alicante”. Davant d’aço, es difícil d’entendre el perqué els acatalanats no es pregunten si aquells que dien “Magrell”, “Mantell” o “Borrell”, eren natius de l’Arabia feliç, del Magrib, o si mes be serien descendents d’iberorromans valencians, antecessors dels valencians actuals.

 

Els malnoms de musulmans o judeus en romanç valencià, tambe estan presents en el Llibre del Repartiment i posteriorment. Segons el Repartiment, al militar “Martinus Eximini de Lusia, miles”, li donaren la casa de “[Mahomat Alberi] [Barbatorta] Amet Barbatorta”. BARBATORTA: ¿Sera una demostracio de l’unilingüisme arap? ¿Seria Amet un català infiltrat, en qui no tingueren gens de consideracio? En la llista del imposts arreplegats en els negocis d’Alzira l’any 1263, tenim a “Mafumet Allongo o a “Ali Alferrero. Millás Vallicrosa en “Desinencias adjetivales romances en la onomástica de nuestros judíos” diu que “Creemos que esta desinencia participial o adjetiva “ut” se encuentra en diferentes onomásticos de judíos españoles, singularmente de la parte levantina: Morrut, Barbut. En el “Llibre de la Cort del Justícia de València: (1280-1282)” es documenta un “Çoleymà Barbut”. En la carta d’establiment als musulmans de Massalalí i l’Alcudiola de 1406, signen “Çat Morrut i “Azmet Morrut. En el padro d’Altura de l’any 1423, trobem per eixemple a “Ffuçey Assagea, alias Fusteret. El l’Elig d’esta epoca trobem a “Çat Alxibili, faquinet”, “Alí Abeagip, alias Peret”, “Abdallà, el Vellet”, “Jucef Roget”… Tambe de la primera mitat del s. XV, podem trobar-nos en “Çahat Comade alias Menxafí, en “Hagmet Axetxi alias Mixu, en “Juceff Alquatxo alias Pica, o en “Abraym Porreta”.

 

Es evident, que si estudiem l’antroponimia dels musulmans, especialmente la dels valencians, en epoca de dominacio musulmana, com a prova de que parlaven en algemia o romanç, no podem obviar l’antroponimia dels valencians que continuaren sent cristians.

 

En “Fantasmes mossaraps i antroponimia valenciana”, varem vore que Lleopolt Peñaroja havia documentat pel Toledo conquistat als següents valencians: “Al-Qarbalyani”, de Crevillent (1095); “Galib al-Bilyani”, de Villena (1173); “Alfuns b. Miqayl al-Daní” i “Yuwanis b. Miqayl al-Daní” de Denia (1176); “Dominicus” de Oriola (1200); “Dun Martin di Balansiyya”, de Valencia (1214); “Dun Bitru Miqayal al Bilyani” de Villena (1226); “Dun Yuwan di Balansiyya” (1255); “Bitru Gunsalbu al Dani”, de Denia (1285). En Arago documenta: “Sang Azenarz” de Valencia (1097); “Per Miro”, gendre de “Per Denia” (1121); “Per filio de Per Denia” (1121); “Albert de Balenza” (1135); “Arnaldus de Valentia” (1136); “Ordonus de Denia” (1137); “Petrus de Denia” (1137); “Garcia de Balencia” (1139); “Arbert de Ualenza” (1142) i “Santius de Valentia” (1173).

 

En aquell articul, n’aporti alguns probables mes com: “Guillelmi de Denia, notarii” (1020); “Amalbinus de Morella” (1124); “García Garcez” de Bunyol (1124); “Guillelmus, prepositus valentinus” (1138); “Garcia de Valencia” (1143); “Bartholomeus de Valencza” (1150); “Garcia Sanç de porta de Valencia” (1162); “Vidal d’Espanya” (1222) i “Lobell d’Espanya” (1236).

 

Des d’aquell moment a hui, he trobat un bon grapat: El “Christicolae, nomine Servandi que l’any 1084 acolli en sa casa intramurs de la ciutat de Valencia als autors de la “Translatio s. Indaletii episcopus” des d’Almeria a Sant Joan de la Penya. En la p 327 del Diplomatari de la catedral de Tortosa, 1062-1193”, consta que Signum Petri de Valentia. En el cartulari de Sant Cugat, trobem a “Raimundo de Cuiera” (1173), fill de Geraldus i Giulia i germà de Guillelma de s. Valentino”, tots els quals, normalment, serien de Cullera. L’any 1200, es subscrigue document, en el qual consta que “Sig+num Petri Valentini, huius rei testium”. En testament de 24 de febrer de 1226, es cita a Berengari de Valencia. Tambe en el vol 2 del diplomatari de Solsona consta l’any 1200 que “Sig+num Petri Valentini”. En “El manual primer de l’arxiu de la Cúria Fumada de Vic (1230-1232)”, de Ginebra i Molins, trobem a cristians valencians negociant en moments previs a la reconquista: el 4 de novembre de 1230 un dels fiadors d’un document es Guillelmum Valentinum (Doc 156), documentant-se tota una familia de Denia, que comença pel pare “Guillelmus de De(ni)a”, que signa com a testic el 7 de febrer de 1231, (Doc 427); seguix per la seua dona “Adaleci”, que s’havia quedat viuda l’any 1232 “Adaleci uxori condam que fuisti Guillelmi de Denia”. (Doc 1392), sabent que tenien un fill, per document de l’any 1232 Guilelmo, filio qui fuisti Guilelmi de Denia” (Doc 1750).

 

Es comprova que existiren els cristians valencians que no es convertiren a l’islam, que es troben si es busca. Els hem documentat des del s. XI, (1020) fins a epoques en que ya havia escomençat la conquista del nort valencià (1232). Trobem noms de cristians de Bunyol, de Crevillent, de Cullera, de Denia, de Morella, d’Oriola, de la ciutat de Valencia i de Villena. Segur que en ningún d’eixos llocs estaven a soles. Es una llastima que els professors universitaris acatalanats, en els diners de tots els valencians, es dediquen a inventar catalans i a amagar valencians.

 

Fent un resum de l’antroponimia detectada, tindriem: Adelisa o Adelaida (Adaleci), Albert, (Albert / Arbert), Alfons (Alfuns), Amalbi (Amalbinus), Arnalt (Arnaldus), Berenguer (Berengari), Bertomeu (Bartholomeus), Domingo o Domenec (Dominicus), Garces (Garcez), Garcia, Geralt (Geraldus), Guillem / Guillema (Guillelmi / Guillelma), Joan (Yuwan o Yuwanis), Julia (Giulia), Llobell (Lobell), Marti (Martin), Miquel (Miqayl), Miró, Ordunya (Ordonus), Pere (Bitru / Petrus / Per / Petri), Ramon (Raimundo), Sanç-Sanchis (Santius / Sang /Sanç), Servent (Servandi), Vidal.

 

Quan els cristians conseguien la capitulacio del poder musulma, alguns musulmans, en general rics, ya havien fugit. Uns atres fugien en els moments inmediatament posteriors. En general, terres i cases abandonades, eren repartides entre l’aristocracia militar vencedora, obligant estos repartiments a certes reorganisacions. Entre els documents del “Repartiment” trobem coses curioses. El 13 de juny de 1238, Jaume I li feu donacio a “P. Alberti, canonicus Barchinone” o Pere Albert canonge barceloni, de “domos in Valentia que fuerunt de Xerichi defuncti quas modo tenebat Alf. Scriba. Idus junii”, es dir d’uns cases en Valencia que havien segut de “Xerichí”, pero que ultimament posseia Alfons Escrivà. El siti de la ciutat escomençà el 22 d’abril de 1238 i les capitulacions no es firmaren fins al 28 de setembre. Com seria inexplicable que el tal Alfons haguera posseit les cases posteriorment a l’inici del siti de la ciutat, haurem de concloure que les posseia anteriorment a l’inici del siti, per lo que podria tractar-se d’un cristià valencià, que ademes podia ser escrivà. (p 92 de “El jurista Pere Albert i les Commemoracions” de Ferran i Planas – 2006).

 

Uns atres cristians -antics cristians o conversos-, judeus i inclus musulmans valencians, reberen donacions. Per eixemple, Marti Petri de Paterna” rebe “d(omus) Juçef Alguasqui”. Ferdinando Carnicer de Burriana”, rebe “unam jovatam in Campanar et domos in Valentia”. De “P Ballester”, que rebe donacions en Valencia (Rep. nº 1259, 1320, 1329, 1356, 1407, 3233, 3402, 3535 y 3647) i en Beneixama (Rep. nº 1884), sabem que era un convers perque en un establiment d’Arnau de Romani l’any 1258 en l’Olleria es nomenat com Petro Ballesterio, baptizato (“Arnau de Romaní y Domenec de Cavall dos repobladores del siglo XIII valenciano: documentos privados” Tesina de licenciatura de Virginia María Cuñat Císcar). Ibraym judeus valentinus rebe “domos de Juçeph Abin sapund judei”. Enric Guinot parla de que per a la ciutat de Valencia, el Repartiment anota “fins a 20 donacions a sarraïns (p 163 de “Repartimens a la Corona…”). En una donacio de 1248, en el siti de Lluchent o “in obsidione Luxen”, una de les referencies en les que fitava o afrontava era “ex alia in onore P. Batejat, sense dubte valencià.

 

Per a acabar en l’antroponimia dels cristians valencians prejaumins i postjaumins, anem a complementar en alguns mes la llista que principiarem en “La mentira sobre els fundadors del Regne de Valencia (III)”, de noms de cristians valencians identificats per toponims valencians, que es precis que siguen cristians prejaumins, conversos primerencs o descendents d’ells. Son: “Petri clerici de Paterna (1242); “lohanne Petri de Cuyllera (1248); “Martinus de Xulella (1260); “Sancho de Gandia (1264); “Ferrando de Vilella, clerico” (1264); “Ramon Tolo d’Oliva (1265); “R Falconerii de Algizira i “Marti[n]us de Algizira (1267); “Poncio de Malferit (1267); “Petro Ferrario d’Albal (1267); “Jacme de Thous (1267); “Guillelmo de Morella (1269); “R(amon) de Canet (1269); “Pere de Tous (1269); “Paschal d’Exivert (1269); “Salvador de Canals (1269); “Ribaut de Murvedre (1271); “Michaelem Petri de Paterna (1275); “Gluillelmo de Cilla (1277); “Johan de Buyol (1277);  o “Paschali de Alcudia de Carlet (1277); “Bernat de Castelo (1280); “Pere de Valencia (1280); “Exemen Lopiz de Burriana (1280); “Aparici de Denia (1280/1282), “Simon d’Aldaya (1282); “Pere de Montroy (1282); “Guillem de Vilella (1282); “Iacobi de Alboraia (1282); “Adam de Bocayren (1283); “Sanxo de Masaroyos (1283); “Arnau de Noulles (1283); “Ivaynes de Godeyla (1283); “Gila de Cataroga (1284); “Martin Peris de Paterna (1284); “Iohannis de Xativa (1284) “Bernat Bertran de Gandia (1287)…

 

No fa molt de tems, en Canal Nou, li feren una entrevista a Jesús Huguet, com a vocal del “Consell Tècnic d’Heràldica i Vexil·lologia Local”. A una pregunta de l’entrevistadora, contestà que no hi havien llinages valencians anteriors a Jaume I. Havent vist que hi ha llinages valencians d’etimologia arap, i vist que es impossible que catalans i aragonesos tingueren res que vore en els llinages romanics dels musulmans i cristians valencians documentats anteriorment a Jaume I, no queda mes remei  que constatar que el sr. Jesús Huguet, que per a mes inri es membre del Consell Valencià de Cultura, es un indocumentat al respecte i mes perillos per als valencians que un porc solt. Esperem que la crisis desfaça totes estes institucions plenes d’acatalanats, que pareix que en els nostres diners es dediquen a fotre als valencians, “ad maiorem gloriam” dels catalans. A partir d’eixe moment, lo que els catalans vullguen furtar-nos, com a minim, que els coste els seus diners.

Anuncios

15 octubre 2012 - Posted by | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Apellidos que dicen catalanes los catalanes. | 17 octubre 2012


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: