Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (i VI).

En este articul vorem que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç, continuaren mantinguent una important relacio en l’Espanya musulmana. Comentarém l’activitat dels joglars, que fonamentalment consistia en escampar entre el poble l’obra ludica dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

 

Segurament, no es casualitat que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, mantinguen una important relacio en l’Espanya musulmana. Una gran cantitat d’elles son episodis d’amor i de guerra entre cristians i musulmans. Podem vore-ho en tituls com “L’entree d’Espagne, “Le siege de Barbastre, “Roland a Saragosse o “Foucon de Candie o Gandia. En estes obres i en unes atres com “La Chanson de Roland”, “La bataille Loquifer”, “Le covenant Vivien”, “Godefroi de Bouillon”, “Vivien de Mombranc”, ixen pobles valencians com Cervera, Llucena, Burriana, Valencia, Chiva, Cullera, Gandia, Xativa, Benissa, Denia…, i en elles podem llegir referencies al “roi Garssire de Valence”, a “Falquet, rey de Valentia”, a “Beligandus / Baligant”, que podria ser Ibn Ganiya, o a “Marganice”, que segurament es Ibn Mardanis. Com la presencia valenciana en l’epica francessa es un tema que pot ser interessant, el concretarém mes avant en un articul especific.

 

Les noticies de lo que succeia en territori valencià, aplegaven a França. Per eixemple, el Cronico “Santi Maxentii pictavensis”, anotà la mort del Sit de l’any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est”. Ordericus Vitalis (n 1075 m aprox 1143) en la seua “Historia ecclesiastica” nos parlà d’una incursio de l’any 1124 en territori valencià: “Tandem, pugnantes contra Amorgan regem Valentiae per Sativam urbem convenerunt”.

 

L’impronta hispanica encara perdurava en l’epica francesa del s. XIII. Per eixemple, Paulin Paris escrigue en relacio a “Li roumans de Cléomadès” (1280 -1294) de Adenet Le Roi que “el tema del poema pareix tret de tradicions espanyoles o morisques i tots els personages principals son espanyols o sarrains” (“Cléomadès”, de Hasselt). Recordem que es en esta obra a on es troba la primera cita historica sobre la nostra dolçaina “1 ot cornes et douçaines / Et trompes et grosses araines”. (vore “Notes d´etnologia valenciana- El tabalet i la dolçaina”)

 

Curiosament, la relacio entre harges i cegels i la lliteratura dels trobadors, pogue ser d’anar i tornar. L’inicial influencia que es desplaçà de territori musulmà a cristià, donant lloc al naiximent de la lliteratura trobadoresca, pogue capgirar-se de manera que els musulmans la cultivaren i s’interessaren per ella. Ho sabem pel trobador català “Raimons Vidals”, qui cap a l’any 1210, digue en “Razós de trobar” que hi havien trobadors musulmans que feen “trobes”, escriguent que tota la gent, “Totas gens”, tots els dies “totz jorns”, posaven l’enteniment en trobar i en cantar “lor entendimen en trobar et en chantar. Entre la llista de totes eixes gents, tambe estaven els musulmans o sarraïns: Totas gens cristianas, juzeuvas e sarazinas, emperador, princeps, rei, duc, comte, vescomte, comtor, valvassor, clergue, borgues, vilans, paucs et grans”.

 

Passant a parlar dels joglars que escampaven l’obra dels trobadors, pot ser ilustratiu coneixer un poc sobre el seu orige. La decadencia de l’imperi romà feu que el gran teatre cedira al circ. Els actors es tranformaren en mims, histrions, “thymelici”, que es guanyaven la vida entretinguent i fent riure a la gent per places i carrers. Contaven histories, recitaven poesia, tocaven instruments, cantaven, ballaven i feen jocs i cabrioles. En ocassions cridaven l´atencio de reis i magnats que els contractaven ocassionalment o de forma perpetua. La primera referencia hispanica a este ofici, posterior a la descomposicio de l’imperi romà i anterior a l’invasio musulmana, pot ser la de Gregori de Tours (538-594), qui en relacio en “Mironis Galliciensis regis”, escrigue que “Erat enim mimus Regis, qui per verba jaculatoria laetitiam solitus excitare” (Mon. Germ. hist. Script, rerum Meroving., t. I, p 60l).

 

S’ha de destacar l’existencia de joglars musulmans, sent que usualment han segut relacionats en el mon medieval cristià. Gonzalez Palencia afirmà que el “zayal” o cegels estava destinat a ser cantat “por juglares, por mendigos callejeros, por pilletes, por mujeres”. Afig que les cançons “No son monódicas sino para cantarlas en calle a voz en grito, ante un público que se asocia formando coro y cantando el estribillo tras cada una de las coplas que lanza el cantor, acompañados por instrumentos músicos, bien por laúd, bien por flautas, tambores, adufes, y castañuelas y hasta con intervalos de baile”. (p 92 del vol 1 de “Revista hispánica moderna” en “La poesía arábigoandaluza y su influencia”).

 

Curiosament, havent vist referencies a “trobadors” musulmans en la Valencia del Sit, resulta que es tambe en esta epoca historica de Valencia a on posteriorment a l’invasio musulmana, es documenten per primera volta els “joglars”, que amaneixen en les bodes de les filles del Sit en els comtes de Carrion, sobre l’any 1098. La “Estoria de España” o “Cronica General”, nos parla sobre “las muy grandes cosas & muy nobles que el Çid mando fazer en aquellas bodas de sus fijas”, referint-se a “los muchos joglares & todas las otras alegrias que a bodas pertenecen”.

 

Que en la societat musulmana havia de ser usual que en les festes participaren joglars, es despren de que pres el poder pels cristians, es detecten imposicions particulars al respecte, atribuint-se l’orige a la “çunam sarracenorum” o tradicio dels sarraïns. Ho vegem en la sentencia de l’any 1293, en la que es declara el dret de l’Orde del Hospital a rebre els imposts de Tales, en terme d’Onda, entre els que estaven els de “nupcias, juglars, almaxeries, tabernas, renda et omnia alia que per çunam sarracenorum…”.

 

L’existencia de joglars i joglaresses musulmans en la Valencia anterior a la conquista cristiana està assegurada perque posteriorment a la conquista foren molt buscats i apreats. L’any 1269, l’infant Pere es trobà el rei Alfons X de Castella, el seu cunyat en Toledo, portant per a l’ocasio “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. Sabem que en la Cocentaina de 1294, “Mahomat Alphay e Hamet Almudavar afermançaren Hamet, juglar del boch…”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que els pagaren “centum solidos regalium anno” a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu. L’any 1389, el rei Joan alegava a “nostre deport, e per plaer”,  per a demanar que volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara “paguets ço que rahonable sia per lur tornada” a “Maçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…” per a que “tornen de licencia nostra a lurs cases”.

 

En esta part de “L’algemia valenciana”, titulada “harges i cegels”, hem pogut coneixer que en la part d’Espanya manada per musulmans, hi hagueren unes composicions lliteraries naixcudes de l’influencia de la cultura arap sobre una base romanica, en les que els autors gastaren el romanç per primera volta en tot l’ambit romanic europeu. L’infuencia d’estes composicions s’extengue per l’Espanya manada per cristians tinguent molt que vore en el naiximent de la llirica trobadoresca, que en la Corona d’Arago tingue els ultims grans representants en els valencians Jaume March, Pere March, Gilabert de Proixida i Jordi de Sant Jordi.

 

Miquel Tarradell escrigue que “ací es produí un tall historic que trenca -almenys aparentment-, durant cinc segles, la continuitat histórica occidental”. En lo que hem vist, podem concloure que regir-se per apariencies, es propi de simples als qui el “tall” se’ls ha produit en la sinapsis de les neurones. La conquista musulmana no fon un “tall historic”, com tampoc ho fon la reconquista de Jaume I. Estem davant de tota una historia de continuïtat de poble, cultura i llengua, que integrant certs elements culturals llingüistics i etnics d’us atres, millora i alvança.

 

Parlant de continuïtat, varem vore que Jordi Sant Jordi, un dels ultims grans representants valencians de la llirica trobadoresca, fon fill d’un valencià musulmà convers. Tambe Jaume Gaçull tenia antecedents musulmans.

 

Hui anem a vore que un valencià, que fon rei Napols, era descendent de musulmans, perque sa mare era filla d’un sabater musulmà. Es tracta del rei Ferran I de Napols (1423-1494), fill d’Alfons el Magnanim (1396-1458) i de la valenciana Carolina Vilardona. Nos ho conta Simonde de Sismondi (1773-1842), en “Storia delle repubbliche italiane” quan escriu que “il Pontano, che fu segretario di Ferdinando, chiama la madre di questi Vilardona Carolina ed aggiugne che molte persone lo dicevano supposto da questa donna e figlio di un calzolajo di Valenza, maomettano, come lo era quasi tutto il popolo in quel regno”, es dir que “Il Pontano, que fon secretari de Ferran I rei de Napols, diu que a sa mare li dien Carolina Vilardona, afegint que molta gent afirmava que era filla d’un sabater de Valencia, musulma, com ho era quasi tot el poble d’eixe regne.

 

Efectivament, “Il Pontano”, canceller del regne de Napols en 1447 i secretari de Ferran entre 1487 i 1495, escrigue en “De bello neapolitano” o “De Ferdinando primo rege neapolitano Alphonsi filio” que “alij supposititium, neque ex Vilardona Carlina, quae mater eius diceretur… procreatumque ex homine ignobili utque alij mussitarent, sutore calceario: ut vero alij ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”, confirmant lo que ya sabem, que els valencians descendim d’iberorromans, alguns dels quals es convertiren a l’islam i posteriorment tornaren a convertir-se al cristianisme. Podem comprovar que Il Pontano no digue que els “Valentini” d’eixa epoca eren descendents de catalans, perque Il Pontano no tenia raons per a dir mentires i segurament no havia perdut la vergonya a dir-les, com pareix que alguns l’han perduda.

 

Ad alguns catalans i acatalanats els agradaria que fora de veres la taranyina de mentires que han teixit, que partint d’un supost orige català dels valencians, els faculta a furtar tot lo valencià. Historicament mai s’havien atrevit a dir tal destrellat, perque la realitat visible ho desmentia. Que el poble valencia tenia llengua, indumentaria i costums  propies i distints de les d’uns atres pobles, senzillament es vea i no es podia anar en contra de la realitat. Que el passat musulmà del poble valencià es mamava en l’ambient, era un fet destacat per tots els viagers estrangers que passaren per aci. Tots els mentirosos han hagut d’esperar a la uniformisacio despersonalisadora, per a poder mantindre unes mentires que mai s’havien atrevit a dir. Poquet a poquet anirem desfent la taranyina.

 

En la proxima i ultima part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, que titularém “la continuïtat”, vorem que en els moments posteriors a la conquista cristiana del territori valencià, cristians i musulmans convivien i parlaven entre ells en llengua valenciana, sense cap de problema. Els “torcimanys / trujamans”, son exotiques excepcions que en cada cas, tenen la seua explicacio. La rao es troba en que molts d’eixos cristians eren descendents de valencians que ya eren cristians quan Jaume I reconquistà Valencia. Uns atres provenien de valencians que havien segut musulmans que s’havien convertit al cristianisme. Uns i atres, independentment de la religio dels seus antepassats, tenien una cosa en comu: ser valencians.

17 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (V).

En est articul anem a vore l’influencia de harges i cegels en la lliteratura posterior. Hi ha molta gent, a la que se li fa costera amunt pensar en qualsevol influencia de la cultura musulmana sobre la cristiana, perque s’han cregut unes idees que s’han escampat interessadament, i que propugnen l’existencia de dos races, dos religions, dos llengues, i dos cultures absolutament impermeables entre si.

 

Pero res mes llunt de la realitat d’una poblacio en governants musulmans, formada majoritariament per musulmans o cristians, tots ells descendents d’hispanorromans. Els musulmans eren cristians conversos o descendents de cristians conversos i convivien en cristians tributaris. Entre ells parlaven en romanç arabisat o en arap arromançat, podent ser bilingües. Quan els cristians reprenien el poder, molts dels descendents d’hispanorromans que s’havien islamisat, s’integraven en la societat cristiana. La conversio en massa al cristianisme està documentada en el Toledo reconquistat governat per “Sisnandus Davidiz”, de qui Ibn Bassam digue que “hizo amar la conversión al cristianismo de la masa de la plebe”. (“Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” de Eva la Piedra en p 180 de “Sharq Al-Ándalus”, 10-11 -1993/1994)

 

Hem vist que les propies harges i cegels, son una sintesis de la cultura romanica i de la arap, que pogue influir sobre molts generos lliteraris i anem a vore sobre quins.

 

El fet de que el tema principal de lesharges siguen clams de dones que criden a amics o amants als que troben a faltar, o que fan confidencies de penes amoroses a sa mare o germanes, ha dut a relacionar-les en els “cants de dones”, les “chansons de femme” i els “villancicos de doncella”. El “habib”, o “amic” o “amat”, que tan a sovint apareix en les harges, podia ser l’orige de les “cantigas de amigo” gallegues / portugueses. Un tema i l’atre, han fet que lesharges es relacionaren en la “lliteratura erotica”.

 

Si busquem el nexe d’unio en els populars “cants de cego” el trobem en Muhammad b. Mahmud (m. 911-912), pressunt creador de la “muwassaha”, conegut com “al Qabri” o el cego de Cabra, seguit d’Abu-l-Abbas al-A’ma conegut com el cego de Tudela o “al-Tutili” (m. 1130), que era ajudat per Asa al A’ma o Basto del cego.

 

De l’atribucio d’influencies no s’han lliurat els gojos i albades valencians, els villancicos castellans, els refrains francesos o els strambotti italians, i es interessant saber que de les 402 Cantigues d’Alfons X, 335 estan escrites en forma cegelesca. Per una atra banda, ya hem vist que el valencià J. Ribera digue que el cegel “es la base de las estrofas populares cantables y bailables de la música española.

 

No obstant, l’influencia mes important de les harges i els cegels, es la que possiblement tingueren en el naiximent de la lliteratura francesa trobadoresca. Els “trobadors” impregnaren el mon lliterari de tal modo, que encara estaven pressents en la Valencia del XVI, llegint-se que les “Obres fetes en lahor de la Seraphica Senta Carherina” havien segut “per diuersos trobadors narrades lo dia de Sent Miquel del any M.D.XI”.

 

Entrant en els arguments que justifiquen l’influencia de les harges i els cegels en el naiximent de la lliteratura dels trobadors, el primer d’ells es  l’etimologic. Cada volta hi ha mes consens en que l’orige de la paraula trobador està en l’arap tarab, que vol dir “emocio”, “alegria” “musica”, confirmant-se lo que fa temps sugeri l’arabiste Ribera (p 141 de “Disertaciones y opúsculos” II).

 

Ya haviem parlat de l’arap “tarab”, quan en l’articul sobre “La ciutat de Valencia i el nom de Madinat al turab” comentarem que segons Gayangos, Ibn Sa’id (1208-1286) havia escrit que la ciutat de Valencia fon coneguda com “Medinatu-l-tarab” o ciutat de l’alegria. Ademes, “tarab” es l’orige del valencià “taravella”, o peça de l’almassera que fa roïdo, per lo que pot aplicar-se metaforicament a una persona que es fa notar i que es torpona, com feu Valero Fuster en el s. XVI, quan va escriure que “Y per ser tan ynprudent / Tots me deyen tarauella. Tambe pot estar en l’orige de “trobo”, pressent en l’expressio viva en Alcoy de “¡Canta-li un trobo!”, que es documenta en el titul de l’obra de 1690 Trobos nous per a esplayar el animo cantant els nobios a les nobies”, sent el “trobero” qui improvisa o canta “trobos”.

 

L’argument etimologic es reforça quan es comprova que la denominacio de “segrer” / “segrel” / “segrier”, per la que en l’ambit gallego-portugues es coneix a un trobador / joglar, tambe te orige en l’arap. La relacio “trobador”/ “segrier”, es documenta en la “Declaracio” que feu l’any 1275 el trobador Giraldo Riquier de Narbona a la “Requesta” d’Alfons X, en la que es llig que “E ditz als trobadors / segriers por totas cortz”. Respecte a l’etimologia arap, Menéndez Pidal contà que l’arabiste Ribera li havia indicat que “vendrá de la voz hipotética ‘zejelero’, ‘el que canta zéjeles’, nombre árabe de la canción popular” (p 17 de “Poesía juglaresca…”).

 

Per a continuar en l’argumentacio, hem de saber que Guilhem de Peitieu, duc d’Aquitania, fon el primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç. Per a que puga ser certa l’hipotesis de que les harges i cegels influiren en la seua lliteratura, es necessita una compatibilitat cronologica i geografica. No hi ha contradiccio cronologica perque Guilhem de Peitieu naixque l’any 1077, un any mes pronte que el representant dels compositors de cegels Ibn Quzman, quan ya n’hi han documentades harges en romanç. Geograficament, la relacio de Guilhem de Peitieu en Espanya està confirmada pel seu matrimoni en Felipa de Tolosa, viuda del rei d’Arago i Navarra. Tambe es sap que l’any 1120 lluità contra els almoravits al costat del Batallador. Inclus podria haver conegut els cegels de chiquet, conforme a l’itinerari del cegel propost per Antelo Iglesias, que diu que “se propagó por el mundo latino-occidental a raíz de las expediciones francesas a España (Barbastro, 1064), cuando Guillermo VIII de Aquitania – padre del trovador – se llevó al Limousin y al Poitou numerosas esclavas moras para amenizar sus veladas con la poesía y música de al-Andalus”.

 

Hem vist que les harges s’originaren en temps del califat, creixquent en época de les taifes. Durant este periodo, governants cristians i musulmans s’unien per a defendre o atacar territoris, independentment de que estigueren manats per cristians o per musulmans, delimitant-se fronteres que nomes eren reals en temps de guerra. Per aixo, la relacio de Guilhem de Peitieu en les harges i els cegels, pogue haver-se donat pel contacte tant en musulmans com en cristians. Podria haver-se relacionat en els compositors musulmans, parlant el romanç en el que escrivien les seues harges, i per ells podria haver accedit a les moassahes redactades en romanç de les que parlà Maimonides o als cegels redactats en romanç arabisat, que segur que existien. La relacio tambe pogue establir-se en cristians, havent vist que els musulmans tambe consideraven que el “cegel” era propi de zones manades per cristians.

 

Unes atres proves de pes que demostren l’influencia de les harges i els cegels en la gestacio de la lliteratura provençal, son el paralelisme tematic, de lexic i la similitut estrofica. Menéndez Pidal trobà estrofes de Guilhem de Peitieu perfectamente zejelescas, compuestas de trísticos monorrimos, más el verso de vuelta, consonantado las nueve veces en i, pero sin estribillo”, afirmant que “Entre ambas literaturas hay relaciones tan singulares que son inexplicables sin un influjo de la una sobre la otra”. M. A. García Peinado y J. P. Monferrer Sala han estudiat la Chanson V de les “Chansons” de Guilhem de Peitieu i el Cejel nº 90”, del “Diwan” d’Ibn Quzman i destaquen el “paralelismo temático y estructural que muestran los dos poemas”, afegint que “En cuanto a la estructura métrica podemos decir, y ello de forma decidida, que estamos ante dos composiciones formalmente parejas.

 

Hem vist que el populisme de les composicions poetico-musicals de l’Espanya musulmana era prou mal vist per l’ortodoxia musulmana. Guilhem de Peitieu mamprengue l’incorporacio de temes populars i mundans a la poesia escrita en la llengua del poble, cosa que tampoc fon de l’agrat de la classe clerical i de la “intelectualitat” dominant, perque la lliteratura deixava de ser d’uns pocs que sabien llati, per a passar a ser patrimoni de qualsevol que tinguera ingeni i gracia.

 

Per eixos motius, Guilhem de Peitieu fon acusat de “pecats” com llibertí, cinic, burlo, sensual, o jugador, que eren adjetius que usualment “adornaven” al poble pla. Orderico Vital, digue d’ell que “audax fuit et probus, nimiumque jocundus, facetos etiam histriones facetiis superans multiplicibus”. Godofret de Vigeois escrigue d’ell: verumtamen nomini christiano nihil contulit; erat nempe vehemens amator feminarum; idcirco in operihus suis inconstans extitit”. Guillem de Malmesbury li diu fatuus et lubricus i Godofret el Gros, no l’evocà en millors paraules: “totius pudicitiae ac sanctitatis enemicus”. El paralelisme entre Guilhem de Peitieu i Ibn Quzman aplegà a que este ultim fora adjetivat “de crápula, beodo, juerguista y libertino, en medio de una situación hostil en la que el poder andaba en manos de los alfaquíes bajo la autoridad teocrática almorávid”.

 

Crec ilustratiu reproduir alguns versos de cada autor. Els de Guilhem de Peitieu, prou alluntats del tipic topic “amor cortes” dels trobadors diuen: “Tant las fotei com auziretz / cent et quatre-vinz et ueit vetz / que a pauc not rompei mos corretz / e mos ames / e nous puesc dir los malavegz / tan gran m’en pres”, volent dir “Tant les fotí com oireu / cent huitanta huit voltes / que de poc se me trenca el piu / en molts pedaços / i no puc dir-vos el mal / que m’apegaren”. En el cegel nº 90 d’Ibn Quzman llegim: “Mi vida disipo en orgía y jolgorio / ¡Este es mi sino! Quise ser borracho / Que deje el mal camino absurdo es / quedarme sin morapio un desatino / ¡Vino, vino!, me da igual lo que digan. (“De poesía y pornografía medievales…” en “Thélème” nº 13 -1998).

 

L’assignacio del nom de “trobadors” a musulmans, en epoca de Guilhem de Peitieu i Ibn Quzman, podria reforçar el seu orige a partir de l’arap. I resulta, que “trovadores” es el nom en el que la “Chronica del famoso Cavallero Cid Ruydiez campeador” nomena als que l’any 1092 li feen “trobas” a Ibn-Yahhaf, erigit en rei d’una Valencia sitiada pel Sit, quan diu que “Abenjaf estava muy orgulloso, e desdeñava mucho a los omes: e quando algunos se le yvan a querellar, deshonravalos, e maltrayalos: e estava como Rey apartado, e estavan con el trovadores, e los versificadores e los maestros, departiendo qual diria mejor troba.

 

Per eixa epoca, Ibn Lubbun, visir d’al-Qadir i senyor de Morvedre deixava constancia del bilingüisme dels valencians en les seues “xarajat” en romanç. Eixe bilingüisme fon el que feu possible l’activitat lliteraria en la cort del Sit de la que parla Ibn Bassam dient que “en su presencia se estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos campeones de Arabia y cuando se llegó a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiración por ese héroe”. Per aixo en esta epoca trobem musulmans que parlaven romanç, com aquell a qui cridà Ibn-Yahhaf “…llamó un Moro que sabia Aljamia…que se fuese al Rey de Çaragoça…”, i a cristians que parlaven en arap, als qui el Sit deixà la vigilancia de les muralles de la ciutat, perque fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus construnbres”.

 

En el següent articul, vorem que la lliteratura dels trobadors posterior a Guilhem de Peitieu tambe oferix pistes de la seua relacio en l’Espanya musulmana. Acabarém parlant dels joglars, que escamparen l’obra dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

17 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (IV).

En este articul anem a coneixer ad alguns redactors de harges en romanç que tingueren relacio en el territori valencià, centrant-nos en Ibn al-Labbana de Denia, Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent. Obviarém alguns com Ibn Yannaq (m. 1153), mege de Xativa de qui nomes es coneix una harja que a soles conte la paraula romanç “mamma”. Posteriorment, raonarém sobre la possible relacio del romanç d’eixes harges en la llengua valenciana i posarém de manifest algunes notes gramaticals de les harges que actualmente son propies de la llengua valenciana.

 

Escomençant per Ibn al-Labbana de Denia (ap.1044/5-1113/4) o el “fill de la venedora de llet”, sabem que es el sobrenom pel qual fon conegut Abu Bakr Muhammad b. Isa b. Muhammad al-Lajmi al-Dani. El lloc del seu naiximent es relaciona en “b. Isa” o Benissa que està prop de Denia. Hi han raons com el sobrenom, la curta genealogia, que no es pose baix la proteccio de clan, que Ibn Bassam nos diga que el seu germà Abd al-Aziz “era capaz de recitar versos”, i unes atres, que nos conduixen a pensar en un orige autocton i humil, podent concloure’s que el “al-Lajmi” (tribu yemeni) de la seua nisba, era exclusivament degut a una relacio de clientelage. Sobre l’any 1068, abandonà Denia per a guanyar-se la vida com a poeta, i se n’anà a rodar per les corts lliteraries de distintes taifes, passant per l’Almeria de al-Mu’tasim i la Sevilla de al-Mu’tadid b. Abbad, previament a escomençar a ser reconegut en el Badajoz de al-Muzaffar, d’a on encara se n’anà a la cort sevillana de al-Mu’tadid (m 1095), a qui segui en el seu desterroa Agmat, fugint dels almoravits (1091). Mort al-Mu’tadid a viajà a la cort de Mubassir al-‘Amin Nasir al-Dawla, senyor de les Balears, a on acabà la seua vida. El contingut dels seus versos en els que parla de “¡A cuántas taberneras he despertado cuando ya el cielo había quebrado y dispersado las perlas de su rocío!”, revelen prou clarament el seu orige iberorromà (p 371 de “Esplendor de al-Andalus”).

 

Ibn al-Labbana te una “xarjah” romanç en el poema “Hayya ‘aduli”, que Corrientes transllitera com “ya qrjwny kkrs bwn ‘mar ‘lfrar ys…wls(r) dmar”, transcriu com “ya qoraçone ke keres bon amar / (eyy+) alfirar \ (ila) yasin…w alesar do mar”, i interpreta com “Cor que vols un bon amar, refugiat en la sura Yasin…i alluntat de la mar”. D’esta “xarjah” sol destacar-se l’expressio “bon amar”, genuinament romanç i completament estranya a la tradicio arap.

 

Continuant per Abu Bakr Muhammad Ibn Ahmad Ibn Ruhaym, (m 1126?), sabem que era de “Bukayran” o Bocairent, perque aixina consta en el “Mugrib”. Segons al Dabbi, era familia de ministres o “bayt wizara”, i les fonts solen donar-li el tractament de “du l-wizaratayn” o doble visir. Residi en Murcia, participant en la vida cultural en torn al seu cadi Abu Umayya Ibrahim b. Isam. L’any 1117, abandonà Murcia per a entrar en el sequit del governador almoravit de Valencia, Abu Ishaq Ibrahim b.Yusuf b. Tasufin, que era germà de l’emir Ali. Molt pronte, l’any 1118 es troba en Sevilla, d’a on l’any 1121/1122, fon nomenat almoixerif.

 

Una de les seues harges està en un panegiric dedicat a Abu-l-Asbag ibn Abd al-Aziz, familiar d’aquell Abd al-Aziz, que havia governat Valencia entre 1021 i 1061, fill d’Abd al-Rahman Sanchol i net d’una princessa cristiana. El text en arap està molt corrupte i la translliteracio que es coneix prove d’una copia del s. XIII feta per Todros Abulafia en caracters hebreus, de qui Corriente diu que “moderniza y hasta castellaniza los textos”. La translliteracio es la següent: “Ky fr’y ‘w ky syr’d d myby hbyby sm ttls dmyby”, que pot transcriure’s com “¡ke fareyo o ke serad de mibi / ‘habibi’ / non te tolgues de mibi”. Observem l’arabisme ‘habibi’, que vol dir ‘amic’ o ‘amat’, significats que confluixen en el valencià “amigar-se” (“…que avent muller te amiga”), i l’arcaisme valencià ‘toldre’, que vol dir ‘llevar’ o ‘separar’ (“…ans la tolguem als falcons”). El significat actual podria ser: “Que fare yo o que sera de mi, amat meu, no te separes de mi”. Es interessant saber que la “xarjah” s’introduix pels seguents paraules en arap “Wa-fatatin, dati husnin bahiyyi / a’rabat ‘an mantiqin ‘ayamiyyi”, que volen dir “Una donzella pita i polida /canta en paraules de llengua “no arap” o estrangera”.

 

En la composicio titulada “Ya nasima rrihi”, te una atra “xarjah” que Corrientes transllitera com “nwn mtnks ya habibi l/kanqrdnys ‘lglalh rxsh bst ‘twta my rfysu”, i que podria transcriure’s com “Non me tinkes ‘ya habibi’ ke en loqred en aisso / ‘algilala raxsa’ bist e(d) tota me revesse”, en el significat de “No em tingues/retingues ‘oh amat’, ¿que llogreu en aixo?, ‘camisa fina’ vist i tota em regire”.

 

Finalment, tenim a Ibn Lubbun de Morvedre, que es el nom hipocoristic pel qual es coneix a Abu Isa Lubbun b. Abd al-Aziz b. Lubbun. Sabem mes d’ell per fonts cristianes que per fonts araps. Segons F. Corriente, el toponim Vinalopó, “perpetúa dicho apellido”, en contra dels romanistes que el relacionen el Vinalopó en el “Alebus” de “Avienus”. Fon un important personage de finals del s XI, molt relacionat en el territori valencià, encara que no s´ha de perdre de vista que es documenten germans d’ell per Toledo i Lorca. Senyor de Morvedre, fon alcait de la ciutat de Valencia, i ostentà el titul de doble visir o “Du l-Wizaratayn”, per haver segut visir de al-Mamun b. Di-l-Nun de Toledo i del seu net al-Qadir en Valencia. Este titul es el que consta en el globo celest mes antic que es conserva, que està en el “Museo di Storia della Scienza” de Florencia (inv. nº 2712), en el qual consta que el feu Ibrahim b. Said al-Sahli o el de (Castelló) de la Plana, qui el dedicà “al Señor de los dos Visiratos, el gran cadí Abu Isa b. Lubbun, a quien Dios le conserve el poder y le ayude”.

 

Ibn Lubbun apareix en les croniques cristianes a partir de l’escomençament de les tensions per a succeir al rei de Valencia Abu Bakr Muhammad, que mort l’any 1085, havia governat des de 1075. En la “Cronica General” llegim que “Et este alcayde de Valencia Aboeca Abenlupón quisierase partir estonces de pleyto de Valencia quando murió Abubacar, et yrse pora un castiello que dizien Muruiedro que era suyo”. Abu Bakr seria finalment succeit per al-Qadir, qui el nomenà visir, pero en qui tingue discrepancies, sobre un atac a Xativa i sobre les pujades d’imposts per a mantindre les tropes d’Alvar Fañez que li feen costat, que el dugueren a declarar-se independent en Sagunt. L’aplegada dels almoravits a la peninsula i l’assessinat d’al-Qadir en 1092, feu entrar al Sit en escena, qui l’obligà a pagar-li 8.000 dinars de paries. Entregà les seues possessions a Ibn Razin “enbio dezir a Abenrrazin, el sennor de Sancta Maria, que se querie meter en su mano, et que viniesse tomar aquellos castiellos que el tenia”, anant-se’n a viure a Albarrassi, “Et fuesse luego Abenlupon con el [Ibn Razin], con sus mugeres et sus fijos…ca non querie auer con el Cid ninguna cosa”, a on acabà els seus dies.

 

En el seu poema “Qul kayfa halu lqulubi”, es conté una “xarjah” translliterada com “ya mm mw lhbyb fys n nn trnad gar kfry ya mmma nn byjnal llssad”, i transcrita per García Gómez com “ya mamma, mew l-habibe / bais’ e no mas tornarade / gar ke fareyo, ya mamma / no un bezyello lesarade”. Corriente canvia en la seua transcripcio “tornarade” i “lesarade” per “tornade” i “lesade”. Sent que tambe diu que “es opcional la caída de /e/ y /o/ átonas finales”, lo qual succeix normalment en valencià, podría quedar com “‘ya’ mama,  meu ‘alhabib’ / vays’en e non tornat / gar ¿que fare yo ‘ya’ mama? / ni un besell leixat”. En el resultat, s’haurien de destacar els arabismes ‘ya’ o ‘¡oh!’, i ‘alhabib’, que vol dir ‘el amic’ o ‘el amat’, i els arcaismes ‘gar’ del llati ‘garrio’, relacionat en ‘charrar’, i el ‘leixar’ o ‘deixar’, de la que en valencià tenim rastre en la paraula ‘lleixa’ o ‘estant’. Voldria dir “¡Oh mama!, el meu amat se’n va i no ha tornat. Charra’m ¿Que fare yo, ¡oh mama!, si ni un beset m’ha deixat?”. Es tracta d’una “xarjah”, que copià un sigle mes tart al-Habbaz al-Mursi o el panader de Murcia, en el poema “Man li bidabyin rabibi”.

 

Ibn Lubbun te unes atres “xarajat” que contenen fragments en romanç. En el poema “Saka jismi”, en la “xarjah” translliterada com “’zyz/r my kmd syd ya qwm tra b’llh sm ‘sm ndrl”, existix un fragment en romanç que pot transcriure’s com “garrid a(d) me ki mew sidi” o “charreume qui es el meu ‘sit’ o senyor”, i un paraula “badrell” formada pel sufix diminutiu “ell”, aplicat a l’arap ‘badr’ o lluna. En “Asaytu lliwam”, la translliteracio “mma syt ‘lglam…” es transcriu com “mamma est algulam…” o “mare, este chicon…”, trobant-nos en el pronom demostratiu valencià est/este, que continuà pressent en el valencià del s. XIII.

 

Havent situat historicament a Ibn al-Labbana de Denia, a Ibn Ruhaym de Bocairent i a  Ibn Lubbun de Morvedre i vistes les seues harges en romanç, estem en condicions de traure algunes conclusions.

 

Si parlem del seu lloc de naiximent, hem vist que unicament podriem assegurar la valencianitat d’Ibn al-Labbana de Denia i d’Ibn Ruhaym de Bocairent, no tinguent noticies sobre el lloc de naiximent d’Ibn Lubbun. Estudiant els llocs de residencia en els que podien haver escrit les seues harges, resulta que Ibn al-Labbana abandonà molt pronte la seua Denia natal i passà la vida rodant per les corts llitereries d’Almeria, Sevilla, Badajoz i Balears. Ibn Ruhaym se n’anà de Bocairent i el trobem en Murcia, Valencia i Sevilla. Ibn Lubbun, de qui no podem assegurar el seu orige valencià, fon segurament qui mes temps passà en Valencia. En quant a l’extraccio social dels compositors, comprovem que Ibn al-Labbana, que fon l’unic d’orige popular, no eixia d’ambits de la cultura oficial filoarap, segurament per a conseguir l’ascens en l’escala social.

 

Per tot lo anterior, pareix difícil mantindre que el romanç de les harges d’Ibn al-Labbana de Denia, d’Ibn Ruhaym de Bocairent i d’Ibn Lubbun de Morvedre responga al romanç del poble valencià de finals del s. XI i principis del XII. No sabem si el romanç d’Ibn al Labbana i el d’Ibn Ruhaym, es correspon en el que es parlava en Almeria, Sevilla, Badajoz, Balears o Murcia. Curiosament el romanç en el que hi han mes caracteristiques de la llengua valenciana, es el de les harges del senyor de Morvedre.

 

Per una atra banda, no te trellat “exigir” que un text del s. XI, continga un valencià com el d’ara. Alguns acatalanats utilisen el romanç de les harges que hem vist, per a “demostrar” lo diferent que era del català. En eixe cas, hauriem d’exigir-los una explicacio sobre el “català” d’un manuscrit d’una versió catalana de les lleis godes o “Liber iudiciorum” visigot, que datat entre el 1180 i el 1190, conte preciositats com: “pos ke nad és o nada, si baptisterio no recebren e sia comprovad ke viskés per spacio de decem dies, ke.l padre o la madre ki vol aver”, i que al vore paraules com “nada”, “baptisterio”,“recebren”, “spacio”, “decem”, “padre”, “madre”, que nos fan dubtar sobre si estem davant d’un text llati o castellà.

 

Hem vist que F. Corriente ha escrit que les harges son “mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús”. Es tan evident com dir que “nadie emplea nombres para designar lo que ignora o lo que no le interesa” (“Comentarios históricos y botánicos con motivo de un ‘Glosario’ hispano-musulmán…” de Álvarez López).

 

Per a acabar, hem de saber que el fragments i les frases en romanç pressents en harges i cegels, permeten l’ensaig d’un analisis gramatical. El feu F. Corriente en l’apartat “Notas gramaticales” del seu llibre “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” (2009). L’estudi està fet a partir d’un coctel de harges i cegels independentment de lloc i temps. Sorpren l’indiferenciacio geografica, quan el mateix autor manté que el romanç dels pobles senyorejats pels musulmans, es correspon “casi simétricamente con las que separaban a los dialectos romances de los estados cristianos que se desarrollaron al Norte de la frontera”. Tambe sorpren l’indiferenciacio temporal que barreja a Yosef al-Katib de la primera mitat del s. XI, en Todros Abu-l-Afia, mort en el s. XIV.

 

Com podia esperar-se, entre eixes notes gramaticals, ne troben algunes que podrien ser antecedents de la llengua valenciana. Es tracta de certs verps, pronoms, adverbis, preposicions…

 

Entre els verps d’eixes composicions podem trobar-ne entre atres: amar(e)”, “belar(e)” o velar, “karpir(e)” o carpir, “qorrer(e)” o correr, “kurar(e)” o curar, “lesar(e)” o deixar, donar(e)”, “dur”, “isir(e)” o eixir, “mattar(e)” o matar, “mirar(e)”, morir(e)”, “mutar(e)”, “poter(e)” o poder, saber(e)”, “ser(e)”, tallar(e)”, tirar(e)”, “toller(e)” o toldre, tornar(e)”, “vender(e)” o vendre, “vestir(e)”, “volar(e)”. Entre ells destaquen els equivalents de carpir, deixar, donar, dur, eixir, tallar o tornar.

 

Si parlem de pronoms, resulta que els pronoms possessius atestiguats en “harges” i “cegels” son “mew”, “tew” i “sew”, per “meu”, “teu”, “seu”, estant present el reflexiu “bos” per “vos”. En quant als demostratius, es curios llegir-li a Corriente que Los únicos pronombres o adjetivos demostrativos de estos textos son los romances: “est(e)-a” en masc., siempre contracto ante el artículo árabe”, demostratius pressents en la Cocentaina de 1269 “E per totes estes rahons” o que per est dit d’en J(ohan)”, i vius en l’actual llengua valenciana.

 

Com a pronoms i adverbis interrogatius y exclamatius es troba, per a persona, “ki” o “qui”, per a cosa “ke” o “que”, per a temps “kand(o)” o “quan”, per a lloc “on” o “a on” o “d+on” o “d’a on”, per a manera “kom(o)” o “com” i “perqe” o “perqué”, per a cantitat “kan” o “quan”, relacionat en “tan(to)” o “tant”.

 

Tambe crida l’atencio trobar que en les harges està pressent la preposicio “a(d)”, en construccions com “ad+est”, usada posteriorment per eixemple per Joan Esteve en el “Liber elegantiarum”, en frases com “Aplegar o arribar ad algun loch” o Ad aquelles coses moltes quem has escrit te respondre”, i actualmente viva en la llengua valenciana.

 

Hem vist que harges i cegels son una sintesis entre la cultura romanica i musulmana iniciada en l’Espanya musulmana, que esclatà en l’us lliterari del romanç per primera volta en tota l’Europa romanica. Vorem que estes obres d’us primerenc del romanç, tingueren una important influencia en la lliteratura espanyola i europea posterior.

 

17 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (III).

En l’articul anterior hem vist que les harges son una mostra d’hibridacio cultural, entre la tradicio romanica del poble descendent dels hispanorromans i la poderosa cultura musulmana oficial, que donà com a resultat la primera lliteratura en romanç de tota Europa. Previament a parlar de l’influencia d’estes composicions lliteraries en la lliteratura posterior, es necessari introduir previament el cegel, “cégel/zéjel” (cast), o “zayal”.

 

El “zayal (pl “azyal”), o “veu”, es una composicio poetico musical, molt pareguda a la “muwassaha”, considerada per alguns antecedent i per uns atres evolucio d’ella, que no sol tindre “xarjah” en romanç, pero que es interessant perque s’escrivia en un arap ple de romancismes.

 

Seguint en l’analogia entre arap / romanç i castellà / valencià, que estem fent, podem imaginar-nos un arap ple de romancismes, llegint un castellà ple de valencianismes. En la “Carta de Batiste Moscatell al seu amo Ventureta Sebolla”, es lligen coses com “…El que tenga cucos, que pele fulla. Digale ustet a la meua Sabastiana que ha visto a la Reyna, que es muy guapa, poro que no tinga selos, quel seu Batiste es hombre de fiar. Tambien ha visto el palasio, y un millon de colomitos, que van rebolando por arriba” (“La donsayna” nº 12 de 16 de febrer de 1845).

 

En relacio a l’historia dels cegels, Ibn Jaldun (1332-1406) podria estar contant-nos la seua gestacio a partir de la “muwassaha” quan escriu que “Cuando este arte se propagó entre ellos, el pueblo tejió prototipos idénticos a la muwassaha en cuanto a su forma, que sin embargo hacían uso de la lengua dialectal sin desinencias y que se llamó zayal.  (p 53 de “El flamenco y la música andalusí…” de C. Cruces -2003).

 

García Gómez, atribuí la “invencio” del cegel, a Ibn Bayya o Avempace (1070/1090-1139), basant-se en informacio del tunisí Ahmad Tifasi al-Qafsi (1184-1253), qui en el vol. XLI de la seua enciclopedia Mut‘at al-asma‘ fi ‘ilm al-sama‘ o “El plaer dels oits davant la ciencia de la audicio musical”, i donant com a font de l’informacio al music i compositor murcià Ibn al-Hasib (s. XII), escrigué en relacio a “el canto de las gentes de al-Andalus”, que Ibn Bayya feu una sintesis entre “el estilo de los cristianos i “el estilo de los camelleros (hudat) árabes”. Explica que “depuró el ‘istihlal’ y el ‘amal’, mezclando el canto de los cristianos con el de oriente. (p 33 de “Lírica popular, lírica tradicional: lecciones en homenaje a Don Emilio García Gómez”).

 

A pesar de lo vist, hem de saber que J. T. Monroe, considera que el “zayal” es anterior a la “muwassaha”, i afirma que seguix modelos de poemes estrofics preexistents en romanç, de manera que les “muwassahat” serien una evolucio posterior mes culta.

 

Es interessant saber que una de les ciutats especialista en l’art de la fusio d’elements cristians i musulmans, fon la ciutat de Valencia, segons es despren del text deduit per García Gómez a partir de de dos manuscrits posteriors a l’epoca en que degueren originar-se, que son el “Kitab al-Atil al-hali” de Safi al-din Hilli (m 1338/39) i el “Bulug al-amal” de Ibn Higga Hamawi (m 1433/34), que diu que “Las ciudades de los musulmanes especializadas en el [zéjel], sin contar los cristianos de al-Andalus, son estas cuatro: Sevilla, Córdoba, Valencia y Málaga”, textualment “wa-mada’in al-muslimin al-muhtassa bi-hi dun an-Nasara bi-l-Andalus, arba’a wa-hiya: Isbilya, wa-Qurtuba, wa-Balansya, wa-Malaqa”. Resulta curios comprovar, que els musulmans consideraven que el cegel tambe era propi de zones manades per cristians, donant conte de les segures i fluides interrelacions que havien d’existir a nivel de poble pla autocton, independentment de que serviren a senyors cristians o musulmans.

 

Menéndez Pidal expressà magistralment que el cegel es producte de la fusio de la cultura romanica i la musulmana, deixant dit que “El zéjel es una poesia nacida para ser cantada en medio de un pueblo birracial y bilingue, que hablaba un arabe romanizado y un romance arabizado (“Poesía árabe y poesía europea” -1938). Gonzalez Palencia, afirmà que estava destinat a ser cantat “por juglares, por mendigos callejeros, por pilletes, por mujeres”. Sent que els cegels que nos han aplegat estan escrits en arap ple de romancismes i havent vist que existiren muwahassat totalment redactades en romanç, podem concloure que tambe  havien d’existir cegels redactats en eixe romanç ple d’arabismes.

 

El maxim representant de la composicio de cegels, fon el cordoves Ibn Quzman (1078-1160), qui feu referencia a Axtal b. Numara com a mestre i princep en l’art del cegel. Federico Corrientes diu dels seus romancismes que “debian ser mozarabismos integrantes del dialecto utilizado en Andalucia en el siglo XII”. Pero Ibn Quzman, mes alla dels simples romancismes, trau a voltes el romanç. Federico Corriente diu que quan el gasta, ho fa “con proposito artistico de realismo, poniendolo en boca de mujeres, cristianos y, en general, de personas particularmente dadas a expresarse en dicha lengua. En relacio al “parlamento de 102/4/1, 2, 3 y 102/5/1 entre un prisionero cristiano de un reino septentrional no identificado y un general musulmán”, resulta que Ibn Quzman reprodui lo que un general musulmà li digue en romanç a un catiu cristià, translliterat com “ywn str’y frn ktyb”, que Garcia Gómez interpretà com Non bos atareyo | por en katibo, comprovant que el coneiximent del romanç exedia al poble pla i aplegava ad alguns generals musulmans. Corriente afig que Ibn Quzman reproduix en ocasions el romanç de personages de regnes cristians, citant “la frase de 86/9/3, puesta en boca de Alfonso el Batallador, sent evident que si s’escrivia per a ser llegit, era perque era entes.

 

Es curios comprovar, que els valencians podriem haver mantes un cegel viu fins al dia de hui, per a lo que alvancem, que l’arabiste valencià Julià Ribera, digue que el cegel “es la base de las estrofas populares cantables y bailables de la música española”.

 

La prova podriem tindre-la en la cançoneta de la canço pasquera que diu “Ay chumbala catatachumbala / ay chumbala del polisso / ay chumbala les chiques guapes / i les lleges al raco”. Hui s’ha perdut el significat de “Ay chumbala catatachumbala”, que segons F. Corriente “podría responder a una mezcla de and. y rom.” que transcriu com “ay sun, wallah, KÁTA KE sun wallah”, que diu que vol dir “¡qué seno, pardiez, mira qué seno, pardiez!” (p 83 de “Romania ibérica”). Provablement tampoc es casualitat que de l’atra part de la cançoneta, “chiques” siga un romancisme valencià del lat “ciccum”, i “raco” siga un arabisme valencià de l’arap “rukun”. Es interessant saber que la cançoneta fon immortalisada en l’obra “Paradox rey” (1906), en una variant de Burjassot que Pio Baroja escriu com “Ay, chungala, que es carabasa. Ay, chungala, que es polisó. Ay, chungala, les chiques guapes y el mocaor de crespó”. Vist aço, ¿hi ha algu que pense que la cançoneta de que tractem nos la dugueren els conquistadors de Jaume I, o resulta que com en tantes i tantes coses -en totes-, estem davant d’una mostra mes de continuïtat de poble i llengua valenciana.

 

En relacio a lo que parlem, crida l’atencio que Menéndez Pidal parle sobre la “fiesta piscatoria sobre el Guadalquivir en Sevilla, en la que Aben Guzmân y sus amigos improvisan zéjeles. Ibn al-Jatib (m. 1374) conta en la “Ihata” una anecdota que li succei a Ibn Bayya o Avempace (1095-1139), quan Ibn Tifilwit oAbentefiluit era governador de Saragossa, en la que conta que improvisà una composiciò, “que entregó á una de las cantoras del príncipe”. Segurament, no es casualitat que en el cant d’estil valencià existixquen les figures del “versador”,  qui improvisa i compon el text que es canta en el moment i per a l’ocasio, i la del “cantador”, que tambe pot improvisar variacions melodiques. De tot aço tractarém especificament en un treball sobre l’etnologia valenciana referent a la musica, el cant i el ball valencians.

 

En el següent articul, parlarém d’alguns personages relacionats en el territori valencià dels que es conserven harges en romanç que coneixerém i analisarém. Vorem la possible relacio d’eixe romanç en la llengua valenciana i posarém de manifest certes caracteristiques coindents entre la gramatica d’algunes harges i la de la llengua valenciana.

17 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (II).

En l’articul anterior, hem escomençat a parlar de les “xarajat” o harges pressents en les “muwassahat” o moassahes, comprovant que el romanç fon llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, degut al bilingüisme de la poblacio.

 

En est articul vorem que el conjunt harges / moassahes es un producte d’hibridacio cultural entre la tradicio romanica-cristiana i arap-musulmana, constatant que tambe hi hagueren autors cristians de moassahes. Comprovarém que la harja romanç tenia vida independent, sent l’orige i motiu de la moassaha, que fon una composcio naixcuda en l’Espanya musulmana, que agradava ben poquet a l’ortodoxia filoarap. Analisarém els temes pressents en les harges, veent que estem davant d’una llirica popular en romanç anterior a l’occitana del s. XII. Furgarém sobre els possibles antecedents i considerém les possibles influencies en la llirica popular posterior, raonant sobre els mijos de transmissio.

 

El primer aspecte d’hibridacio cultural / religiosa, es manifesta en el fet de que hi hagueren compositors cristians, musulmans i judeus. Si els musulmans i judeus son de sobra coneguts, els cristians podien estar representats pel magnat sevillà Ibn al-Mar`izzi al-Nasrani al-Ishbili (Margari), que vixque en temps d’al-Mu’tamid Ibn ‘Abbad (1069-1090). Segurament, hi haurien cristians que podien compondre “muwassahat” en arap, de la mateixa manera que hi havien musulmans o judeus que podien escriure moassahes o les seues harges en romanç.

 

En relacio a que la harja romanç, era l’orige de la moassaha i tenia vida independent d’ella, hem vist que Ibn Bassam (m. 1147) digue que la “muwassaha” es construia a partir de la ‘markaza’ o “xarjah”. L’egipci Ibn Sana’almulk (1155-1211) ho confirmà explicant que “La jarcha es el condimento de la muasaja, su sal, su azúcar, su almizcle y su ámbar. Es el remate y debe ser digna de alabanza; es el final, o mejor dicho la introducción, aunque esté detrás”. Un autor de moahasses, podria haver-se llimitat a arreplegar del poble certes cançonetes en romanç, construint la seua composicio a partir d’elles, lo que podia corroborar-se pel fet de que algunes harges es repetixquen en distintes moassahes. No obstant, hi havia algunes cançonetes, com les de lloa a reis i mecenes, que era precis que elaborara l’autor.

 

Segurament, la harja romanç influi sobre la “musammat” arap, que era una composicio de metrica evolucionada a partir de la rigida i monotona “qasida”, originant la “muwassaha” / moassaha, que sabem que naixque l’Espanya musulmana. Aixina ho reconegue Ibn Jaldun (1332-1406), quan escrigue que “Habiendo alcanzado su poesía una densa producción y una técnica bien elaborada, los andalusíes crearon un nuevo arte al que denominaron muwassaha (p 53 de “El flamenco y la música andalusí…” de Cristina Cruces -2003). Previament ya ho havia dit Ibn Bassam de Santarem (m. 1147) en la seua “Dajira”, quan en motiu de parlar d’un autor de “muwassahat” del s.XI, a qui dien ’Ubada b. Ma’al-Sama’, concretà que el creador de les moahasses, podia haver segut Muhammad b. Mahmud (m. 911-912), conegut com el cego de Cabra (Cordova) o “al Qabri”, afegint que eren “formas métricas que la gente de al-Andalus ha usado mucho…”.

 

Segurament, la rima vocalica romanç de la “xarjah”, transmetia a la “muwassaha” certs problemes d’armonisacio en la rima consonantica de l’arap i de l’hebreu. Pot ser el motiu de que Ibn Bassam diguera que eren “difíciles de escuchar…”, destacant que “la mayor parte de ellas eran metros descuidados e inusuales. Segons Teresa Garulo, Ibn Bassam decidi no incloure-les en la seua antologia, porque la mayoría no están compuestas en metros árabes, afirmant que tenien “una prosodia ajena y diferente de la árabe. Ibn Sana’almulk (1155-1211), digue que pasajes hay que la simple percepción tiene por cojos e incluso rotos, afegint que nomes la musica arreglava el desbarat “sólo en la balanza de la música se distingue lo bueno de lo malo y lo entero de lo cojo”, perque “al ser cantados, la música suelda en ellos la supuesta fractura…”. (p 14 de “Remploi, citation, plagiat”, en “La reutilización en la poesía estrófica de al-Andalus”).

 

En quant als temes pressents en els cants de les harges, resulten ser clams de dones que criden a amics o amants als que troben a faltar o confidencies de penes amoroses a mare o germanes, complementats en aquells que expressen sentiments d’elogi a poetes o mecenes.

 

Hem vist que la llengua de les harges no era arap i que la prosodia de les moassahes era considerada “ajena i diferente de la árabe”, comprovant a continuacio que els temes de les harges tampoc eren del l’agrat dels araps. Ho sabem perque l’autor magrebi Ibn Rashiq (m.56/1063 o 463/1070) deixà clar que l’actitut amorosa activa de la dona que atribuia als “ayam”, no era gens ben vista pels forasters i filoaraps, dient en la seua “Umda” que “Entre los árabes es costumbre que sea el poeta quien galantee a las mujeres y se finja muerto de amor [por ellas], mientras los no-árabes (al-‘ayam) suelen hacer que sea la mujer la que solicite y desee con sus declaraciones [a su amante], diferencia que constituye indicio de la nobleza de los árabes y del celo con que guardan a sus mujeres”. Es un atre argument de romanitat de les “xarajat” front a la cultura arap.

 

El fet d’estar parlat de sentiments del poble, musicats en la llengua del poble, dota ad estes composicions d’un eminent caracter popular, confirmat per Ibn Bassam quan senyalà l’apreu popular dient que eren “guardadas en los bolsillos y en los corazones de las gentes. Ibn Sana’almulk extremà un “populisme” que es posà de moda i del que el compositor havia de fer gala, perque era “condición que estas palabras en lengua extraña (o romanç), sean igualmente vulgares y abrasadoras y jergales.

 

La “moda” populista de les moassahes, algunes de les quals duien harges en romanç, es demostra en el fet de que hi hagueren compositors de tot pel i orige social. Moseh ibn Ezra de Granada (m. 1138), era un judeu “de descendencia real y de la nobleza”, segons conta Abraham ibn Daud (1110-1180), en “Sefer ha-Qabbalah” o “Libro de la Tradición”. Ibn Lubbun de Morvedre i Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?), tenien el tractament de “du l-wizaratayn” o doble visir. Per atra banda, sabem que ibn Labbana de Denia tenia un orige humil i segons Garcia Gómez, hi hagueren “…moaxajeros analfabetos como Yazzár, el carnicero zaragozano, o Jabbáz, el panadero de Murcia” (“El escándalo de las jarchas en Oxford”).

 

Pero una moda passagera no vol dir que la musica, el cant i els balls populars agradaren a l’integrisme musulmà filoarap. Ibn Hazm (994-1064) havia escrit que “la música y el cante desvían el alma hacia el libertinaje y la complacencia. Ibn al-Hay advertia que la musica i el cant podia dur a “situaciones desvergonzadas y humillantes”. Abu-l-Walid al-Bayi aconsellava als seus fills dient-los que “La música excita el corazón y lo conduce a la sedición, generando malos sentimientos en el alma. Alguns autors demanaren a les autoritats de Sevilla que detingueren als “mulhiyyin”, que distreen a la gent en el seu cant. Uns atres volien impedir que la “gentola” cometera l’iniquitat de cantar i divertir-se.

 

Alguns dels que “caigueren” en la moda populista, s’arrepenediren posteriorment. Ibn Ezra renegà de totes les seues composicions de caracter popular i de les “muwassahat” en particular, considerant-les un erro de joventut. Ho comprovem quan en el “Kitab al muhadara wa-l-mudhakara”, digue que la poesia de diatribes i la burlesca “se ha de considerar deplorable”, afegint que “a menos que se las considere como un error de juventud; como la poesía amorosa, algunas poesías festivas y muwassahat.

 

La vida previa i independent de les “xarajat” podria dur-nos a considerar que cançonetes similars podien estar en boca del poble senyorejat per cristians i que totes elles podien tindre un orige comu. Teresa Garulo ha escrit en relacio ad aixo que “Si la jarcha es el preludio de un poema anterior eso quiere decir que, había poemas estróficos en romance o en árabe dialectal andalusí antes de la invención de la moaxaja a fines del siglo III/IX, como postula J.T. Monroe”, afegint que “esos poemas estróficos romances no se han conservado, y tampoco aparecen con formas zejelescas en lenguas romances hasta el siglo XII…” (“La reutilización en la poesía estrófica de al-Andalus”; p 16-17 de “Remploi, citation, plagiat”,  2009). Referit a temps anteriors, Menendez Pidal escrigue que “Con la invasión musulmana cesan las escasas citas que tenemos de los cantos populares en los siglos VI y VII; pero los cantos no pudieron cesar”. (p 463 del vol II de Islam y cristiandad: España entre las dos culturas”). Furgant en els origens d’eixes cançons, Menéndez Pidal i Gangutia Elícegui exploraren el possible substrat grecollati de les “xarajat”. Fa poc, Elvira Gangutia ha escrit en “Los ‘Cantos de mujeres’. Nuevas perspectivas” que “Hace ya años, nos llamó la atención, en los casi cien versos de Aristófanes, Ec. 877-9753 (= ACM 41), la semejanza de varios de los textos con algunas de las jarchas de la lírica medieval hispanoárabe y del género «de amigo» peninsular”.

 

L’importancia de les harges esta en haver segut pioneres de la lliteratura europea llirica en romanç, sent anterior a la lliteratura dels trobadors occitans que inaugurà Guilhem de Peitieu a inicis del s. XII. L’arabiste F. Corriente, en l’enronia que caracterisa als “arabistes” per minimisar la cultura romanica de l’Espanya musulmana, intenta llevar valor a les harges en romanç, afirmant que “hay centenares de xarajat andalusís… frente a sólo unas decenas, homólogas en todo, pero con pasajes romances”. A lo millor el Sr Corriente posaria en valor les primeres “xarajat andalusís…con pasajes romances”, si les comparara en els 0 (= zero) versos romanics documentats per eixes epoques, en els demes territoris de l’Europa i de l’Espanya governada pels cristians. Per una atra banda no s´ha de perdre de vista la possibilitat de que hagen existit moltes mes harges en romanç, que no s’hagen conservat pel fet de no haver segut reproduides per no ser enteses.

 

Pero mes important encara, que el fet d’haver segut la lliteratura en romanç mes antiga de tota Europa, es l’influencia que eixerci, junt als azyal, “cegels”, o “cejeles” (cast.), en la lliteratura espanyola i europea posterior. En el proxim articul, introduirém els azyal, “cegels”, o “cejeles” (cast.), previament a analisar eixa influencia.

 

III� e�” u& abbaz, el panader de Murcia i Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298). Segons pareix l’atribucio d’alguna “xarjah” en romanç a Ibn Luyun d’Almeria (1282-1349), era un error de llectura per Ibn Lubbun.

 

 

Cronologicament, comprovem que l’explendor de la moda de les “xarajat” tingue lloc en epoca almoravide. Geograficament es comprova una dispersio d’autors per tota la geografia de l’Espanya musulmana, que s’exten per Badajoz, Bocairent, Cordova, Denia, Granada, Lleida, Malaga, Murcia, Sagunt, Saragossa, Sevilla, Toledo, Tudela…, independentment de que l’identificacio respoga a lloc de naiximent o de residencia.

 

En relacio als motius que justifiquen el perqué de l’us del romanç en les harges, F. Corriente ha reconegut lo evident, diguent que “lo lógico es pensar que nos encontramos frente a una mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús. Per tant, si com hem vist, la redaccio de “xarajat” en romanç abraçà des del s. X al XIII, aixo demostra un bilingüisme que aplegà com a minim fins al s. XIII.

17 noviembre 2012 Posted by | Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Regne abans Taifes, Regne de Valéncia, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (I).

Es curios saber queen tot l’ambit romanic europeu, la primera volta que es documenta l’us lliterari de la “rustica romana lingua” o romanç, es precissament en l’España musulmana. No hi ha dubte de que aixo evidencia tantel vigor que tenia el romanç en esta part d’Espanya, com l’alt nivell cultural que ho feu possible.

Sabem que Maimonides nos contà que en l’Espanya musulmana del s. XII, existien composicions redactades completament en romanç, hui desgraciadament perdudes. Pero ya es prou lo que ha aplegat als nostres dies, que son certs poemes composts per a ser cantats, escrits entre els ss. X i XIII, en els que sobre una base de redaccio en arap o hebreu, s’incorporen paraules soltes, versos complets, i estrofes sanceres en algemia o romanç. Es tracta de les “harges”, “jarchas” (cast), o “xarajat, pressents en les “moassahes”, “moáxajas” (cast), o “muwassahat, de les que anem a parlar.

Per a definir “muwassaha” (pl. “muwassahat”), o “cant del cinturo”, podriem dir que era una composicio estrofica poetico musical, que podia ser unilingüe en arap classic, hebreu i romanç, o bilingüe. El bilingüisme podia manifestar-se en la “xarjah” (pl. “xarajat”) o “eixida” en arap, que era la part final de la composicio que podia estar redactada en romanç, a pesar de que la llengua principal fora l’arap o l’hebreu. La “xarjah” de la “muwassaha”, podria assimilar-se a la “eixida”, “finida” o “tornada” d’una composicio valenciana, o al “estribillo” d’una castellana.

Com vegem, tractem d’una mescolança de llengues en un mateix text, gens estranya als valencians, per ser usual en territoris bilingües o en cas d’us de distinst registres. Per posar algun eixemple, Bonifaci Ferrer, germà de sant Vicent, introduia en el s. XV la llengua valenciana del poble en el text llati de la“Memoria pro fratrer Bernardo de Ribes…”, quan escrivia que “…cuilibet enim satis est de fumo assumere unum austum ‘de fum tot hom na prou de una golada’, sicut dicitur vulgo in nostra lingua valentina. En el s. XVI, el valencià Joan de Timoneda, en el seu llibre “Buen aviso y portacuentos” , introduia la llengua valenciana entre el castellà quan escrivia “A lo cual respondió el autor, en lengua valenciana, por ser natural suya, lo siguiente “En boca medida, i la bolsa estreta, nu fet en bragueta, sustenten la vida i fan-la quieta.

L’existencia de les harges escrites en alfabet arap o hebreu en les que hi havien parts en romanç, era coneguda des d’antic, pero no podien valorar-se perque no es sabia interpretar el seu significat. Com hem vist, la translliteracio del romanç a partir de l’arap o de l’hebreu, podia donar com a resultat enigmatiques seqüencies de consonants. La situacio escomençà a canviar a partir de que Stern ne descifrà algunes de les escrites en alfabet hebreu, publicant-les l’any 1948 en la revista “Al-Andalus”. Al poc de temps, es publicaren les de la serie en arap, obtingudes fonamentalment a partir d’un manuscrit del s. XVII que arreplegava tres coleccions de texts del s. XIV. Per a fer-nos una idea de la magnitut del tema, hem de saber que actualment, F. Corriente, inventaria 69 harges romances, dividides en 26 de la serie hebrea (“Poesia dialectal árabe y romance en Alandalús” -1998) i 43 de la serie arap (“Romania arabica” -2008).

A l’hora d’interpretar les harges en romanç a partir d’alfabets distints, crec necessari insistir en les dificultats de translliterar-les, transcriure-les i finalment interpretar-les. El problema pot iniciar-se en una transmissio defectuosa de l’original. Segons R. Hitchcock, hi han texts en els que “…el amanuense reproduce fielmente el texto en lengua árabe, que él bien conoce, de la muasaja, pero al llegar a la jarcha romance, que no entiende, deforma inconscientemente su contenido”.

Per a comprovar eixa dificultat, es representativa l’historia interpretativa de l’ultim vers de la harja “H-12” d’una muassaha que Mose b. Ezra (c.1060-c.1140) dedicà a Yehuda Halevi, que ha variat segons epoca i autor, des d’una “Valencia afalagadora”, a un “afalgador a plaços”, passant per la “cora de Valencia” i acabant en una “puta que fia”. Vejam-ho: Stern en 1948 i García Gomez en 1950 translliteraren el vers com “f’lqwrh blnsyh, translliteracio coincident en l’actual de F. Corrientes. L’any 1954, Lévi-Provençal la varià a “f’ntqwrh blnsyh. En quant a la transcripcio, la de Stern de 1948 fon falaguera Valencia, que interpretà com a Flatteusse Valencie. Francisco Cantera la modificà en 1949 a falquera Valençya. En 1950, García Gómez reprengue el “falaguera Valencia”, interpretant-ho com “la aduladora Valencia”. Dos any mes tart, Spitzer interpretava el vers com “The beguiling city of Valencia”. En 1953, Stern corregí de “falaguera Valencia” a falaquera Valencia. A partir de 1954, desapareix la referencia a Valencia. Lévi-Provençal la transcriu eixe any com a f-Antequera bi-l-nasiya i García Gómez en 1965 com a falageron bi-n-nasi’a, o “adulador a plazos”. Solà Solé reintrodui Valencia l’any 1973, transcriguent fî-al-qura Balensia, o “en la cora de Valencia”. Actualment, F. Corrientes la transcriu com fajra  bannasiyya o ramera de fiado. I hem pregunte yo ¿De qui nos fiem?

La “comprensio” de les “xarajat”, revolucionà molts conceptes i obrí molts camps d’investigacio. Confirmaven que el romanç havia segut llengua lliteraria en l’Espanya musulmana entre els ss. X i XIII, lo que exigia que fora entes i parlat pel poble. Tot apuntava a que nos trobavem front a un producte de l’hibridacio cultural, en el que la “xarjah” romanç podia tindre una vida independent de la “muwassaha” arap o hebrea. Els temes presents en les “xarajat” i la seua antiguitat, nos situaven front a una llirica popular en romanç, anterior a l’occitana que no s’inicià fins al s. XII. Podiem buscar-li antecedents i considerar les possibles influencies en lliriques populars posteriors, investigant sobre els mijos de transmissio.

Mamprengam a documentar que hi hagueren “muwassahat” unilingues en romanç, aixina com l’existencia de les “xarajat” en romanç i la seua importancia en la formacio de les “muwassahat”.

L’existencia de les “muwassahat” en romanç, la certificà Maimonides, quan en el comentari a la “Mishnah” titulat “Kitab al-Siraj” (ap 1165), escrigue que “if one of these two muwassahas is in Hebrew, and the other is either in Arabic or is in Romance…”, es dir “si una d’estes dos muwassahat està en hebreu i l’atra està en arap o en romanç…”,  (p 8 de “Ten Hispano-Arabic Strophic Songs…” de B. M. Liu i J. T. Monroe. vol 125 de “Modern Philology”). Per una atra banda, al Marrakusi (1185-1228), escrigue del poeta murcià Ibn Hazmun que “No se sacaba a colación una moaxaja de las que corrían en lengua de las gentes en aquel país sin que hiciera…”, llengua que si no era l’arap en que parlava al Marrakusi, havia de ser el romanç.

El primer que explicà que la “xarjah” -o “markaz”– de la “muwassaha”, podia  compondre’s en romanç o en la llengua vulgar del poble, fon Ibn Bassam (m. 1147), qui afegi que la “xarjah”, era la base sobre la que es fea la “muwassaha”, dient que “ya’judu (l-Qabriyyu) l-lafza l-ammiyya wa-l-ayamiyya, wa-yussammi-hi l-markaza, wa-yada’u ‘ala-hi l-muwassahata, volent dir que “al Qabri” prenia una expressio del parlar vulgar del poble o ‘amma’ (al-‘ammiyya) o del romanç (al-‘ayamiyya), a la que nomenava ‘markaza’ (= “xarjah”), sobre la que construia la “muwassaha”. Les mateixes idees estan en el llibre “Dar al-tiraz fi’amal al-muwassahat” o “Taller de poesia estrofica”, escrit per l’egipci Ibn Sana’almulk (1155-1211), qui conegue a Maimonides en l’exili. Ibn Sana’almulk escrigue que “A veces la jarcha está compuesta en lengua extranjera (ayamiyya)…”.

L’us de la llengua romanç junt al caracter musical de les “xarajat”, era declarat a voltes pels autors. Ibn Ruhaym de Bocairent, n’introdui una dient “a’rabat ‘an mantiqin ‘ayamiyyi, es dir canta en llengua ‘ayamiyyi o romanç. Emilio García Gómez nos donà distints eixemples: “Mi corazón enfermo vuela como una golondrina hacia él, mientras exclamo en lengua de Edom (término que en la Edad Media era sinónimo de Cristiandad)” o “El corazón desfallece debido a su canto que aniquila, como la gacela que canta en la lengua de los Cristianos o “Es una joven admirablemente bella, que claramente canta en su lengua bárbara (=agamí).

Situant cronologicament als autors de “muwassahat” en “xarjah” romanç, sabem que les primeres “xarajat” en romanç podrien haver-se escrit en el s. IX, perque Ibn Bassam diu que el “creador” de les “muwassahat” fon Muhammad ibn Mahamud al-Qabri, qui faltàentre 911-912. Segons Ibn Bassam, Ubada Ibn Ma’al Sama, mort entre 1028/1030, podia haver escrit “xarajat” en romanç. De mitant del s. XI es la primera “xarajat” en romanç que es conserva, composta pel judeu Yosef al-Katib o Josep l’escrivà, que segons Stern forma part d’un panegiric a Abu Ibrahim Samuel b. Yosef Ibn Negrella, mort sobre l’any 1042 i que fon visir del reis de Granada Habus (1025-1038) y Badis (1038-1075). Autors morts en el s. XI poden ser Ibn Arfa Rasuh de Toledo (m. 1075), Ibn al-Mu’allim de Sevilla (m. 1090), o Harun al-Asbahi al-Laridi. De la primera mitat del XII son Ibn Ubada al-Qazzaz de Malaga (m.c. 1106/1107), al-Kumayt de Badajoz, Ibn Lubbon, senyor de Sagunt, Ibn al-Labbana de Denia (m. 1112/1113), Ibn Ruhaym de Bocairent (m. 1126?), Abu-l-Abbas al-A’ma de Tudela (m. 1130), Moseh ibn Ezra de Granada (m. 1135), Yehuda Halevi de Tudela (m.c.1141), Al-Jazzar, el carnisser de Saragossa. (m. post. 1143), Ibn Baqi de Cordova (m. 1145), o Yosef Ibn Saddiq de Cordova (m. 1149). De la segon mitat del XII serien Abu Bakr b. Malik As Saraqusti, secretari del rei Llop, (p 136 de “Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” de F. Corriente),  Ibn Gurla de l’Algarb, Abraham Ibn Ezra de Tudela (m. 1167) o as-Sayrafi al-Ansari (m. Oriola 1162/1974?). Del s. XIII serien Al-Xabbaz, el panader de Murcia i Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298). Segons pareix l’atribucio d’alguna “xarjah” en romanç a Ibn Luyun d’Almeria (1282-1349), era un error de llectura per Ibn Lubbun.

Cronologicament, comprovem que l’explendor de la moda de les “xarajat” tingue lloc en epoca almoravide. Geograficament es comprova una dispersio d’autors per tota la geografia de l’Espanya musulmana, que s’exten per Badajoz, Bocairent, Cordova, Denia, Granada, Lleida, Malaga, Murcia, Sagunt, Saragossa, Sevilla, Toledo, Tudela…, independentment de que l’identificacio respoga a lloc de naiximent o de residencia.

En relacio als motius que justifiquen el perqué de l’us del romanç en les harges, F. Corriente ha reconegut lo evident, diguent que “lo lógico es pensar que nos encontramos frente a una mera consecuencia del bilingüismo en Alandalús. Per tant, si com hem vist, la redaccio de “xarajat” en romanç abraçà des del s. X al XIII, aixo demostra un bilingüisme que aplegà com a minim fins al s. XIII.

17 noviembre 2012 Posted by | De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (i VI)

L’interferencia entre el romanç i l’arap de la poblacio bilingüe, condui a la formacio de paraules mixtes que eren part romanç i part arap. Jaime Oliver Asín parla de “…el ambiente bilingüe de la España musulmana, en la que se producen hibridismos inconcebibles por adaptaciones morfológicas de lo indígena al árabe, o por adopción y alteración dentro de este último, de sufijos autóctonos o latinos” (p 130 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959))

 

Aixina, trobem paraules d’orige llati a les que s’aglutina l’articul “al” arap com ALGEPS de l’arap “AL” + llati “GYPSUM”, documentada en un Privilegi de l’any 1239 “… pusca pendre e levar pedra, calç algeps, moles o rodes de molí”, o ALMORSAR,  de l’arap “AL” + llati “MORSUS”,  documentada en el XIII en el Blanquerna almorsar carn rostida”. Hi han unes atres com ALCALDERA, de l’arap “AL” + llati “CALDARIUM”, o ALSABÓ, de l’arap “AL” + llati “SAPONIS”, documentades en el llibre de la Cort del Justicia de Cocentaina, els anys 1275 i 1276, en relacio a la primera de les quals, Ponsoda escriu que “els moros ja devien dir alcaldera. Es més probable açò que no que els cristians afegissen l´article àrab a caldera”, i respecte de la segon que “probablement era un obrador de sabó que ja existia quan arribaren els cristians i que l´anomenaven alçabó. En el llibre de la Cort del Justicia de Valencia, en l’any 1284, trobem “ALCORTINA” de l’arap “AL” + llati “CORTINA. Es documenten unes atres en esta estructura com “ALGERRA”, “ALFORN”, o “ALCAMBRA”, l’ultima de les quals encara esta viva en certes zones del Vinalopó.

 

Tambe son hibrides certes paraules d’arraïl arap i sufix diminutiu romanç, com TARAVELLA, de l’arap “TARAB” o “musica” + sufix diminutiu romanç “ELLA” o toponims com ALCANTARELLA de l’arap “AL-QANTARA” o “el pont” + sufix diminutiu romanç “ELLA”.

 

El fet afecta a l’antroponimia, per lo que en la Valencia de 1280, trobem que al germà d’Abdulaciç Aben Ayet li dien “MAHOMADELL” o “Mahomadel” de l’arap “Mohammad” + sufix diminutiu romanç “ELL”, i a la toponimia en la que tenim MESQUITELLA, de l’arap “masjid” + sufix diminutiu romanç “ELLA”, documentada en la carta pobla de 1285 als musulmans de Perpuchent, “de Alquinencia usque ad portallum de Almizquitella”. D’espectacular pot calificar-se el toponim hibrit GIBALCOLLA: de l’arap JIBAL o montanya + el llati COLIA o tossal.

 

Federico Corriente estudià “Algunos sufijos derivativos romances en mozárabe, hispanoárabe y en los arabismos hispánicos” en “Aula Orientalis” 1 (pp 55-60 -1985). Entre els sufixos dits “mozárabes”, tenim el diminutiu generic “ell” i els diminutius despectius “ol/uč” i “o/uk”; l’aumentatiu generic “ot”; l’aumentatiu intensiu, “ó” i els aumentatius despectius “ač/acho” i “ák”; el sufixos relatius “ič” i “any” i l’atributiu “i/in”. Repasem-los.

 

Si escomencem pel sufix diminutiu “ell”, sabem que era un diminutiu romanç que es gastava en Valencia, perque nos ho diu Ibn al-Abbar (1199-1260), quan conta que Ibn Mugawir al-Satibi (502/1109-587/1191) li digue a Ibn Gattal -lligcas Gatell– (1077- 1145), que havia deixat fugir un ratoli, a pesar de que el seu nom era el diminutiu de gat en romanç: “wa-huwa ism al-hirr musaggir bi-l lisan al-ayami (p 213 de vol III de “Biblioteca de al-Andalus”). Vegem que en este cas el sufix “ell” complementava al romanç “gat”, pero tambe s’unia a paraules araps. En l’Almeria de finals del XI, al-Dabi nos parla sobre “un joven llamado Muhammad” a qui “llamaba frecuentemente el alguacil judío gritándole ‘Muhammadell (“Desinencias adjetivales romances en la onomastica  de nuestros judíos” de Millás Vallicrosa).

 

Eixemples del diminutiu “ell”, podem trobar-los en paraules com “anganell”, “argadell”, “baldovell”, “bornell” “casell”, canterell, carretell, “cordell”, “cistell”, “charpell”, “figatell”, “fumadell”, “fusell”, gargamell, “llibrell”, “mançanell”, morell, mornell, “pancell”, “pinatell”, “portell”, “rastell”, “ravanell”, redonell, redondell, replanell, roncadell o taulell. Pero es molt productiu en femeni, podent haver participat en la formacio de paraules documentades en llengua valenciana com “aixadella”, alcarnella, “arpella”, asprella, baldovella, barcella barrella, “boatella”, braguella, “camella”, “canterella”, caramella, coradella, corbella, escampella, “espadella”, “esquella”, febrella, ferrandella, gamella”, gargamella, “gavella”, gironella, “govanella”, “llacorella”, manganella, morella, musiquella, novella, negrella, orandella, “pastorella”, pebrella, perduella, piquella, “portella”, rantella, tavella, taravella, “tinella”, tramella, “trenella”, trepella, “tribanelles”, vidriella … Sabem que es trobava en toponims prejaumins perque Ibn al-Abbar nos parla d’una Vilella (“Note sur la localisation du cháteau de Vilella”) i perque en una donacio als templaris del 19 de decembre de de 1210, junt al “castrum de Daymuz, et Castellum Habit”, es dir Daimus i Castellfabib, es parla de “castellum quod dicitur Serrella, tenint-ne uns atres com Serratella o Anderella. Tambe era producciu en antroponims, trobant en el llibre del Repartiment a un “Abin Paulella.

 

En la forma “ello”, la seua lexicalisacio ha contribuit a la formacio de moltes paraules propies de la llengua valenciana com colomello, cuquello, feridellos, fondello, llomello, moquello, mosseguello, regomello, rellomello, tomello…, havent segut tambe productiu en toponimia com en “El Campello, estant documentat en antroponimia, trobant-nos per eixemple en el llibre del Repartiment a “Mohamat Auixello, a “Ali Alamello o a “Mahomet Passarello.

 

Si continuem pels diminutius despectius “ol/uč”, el primer d’ells ve del llati -ollu > ol/uelo, i el tenim pressent perque a partir de 1021, el rei de Valencia fon Abd al-Aziz, fill de “Ibn Sansul” o “Ibn Sanchol. Millás Vallicrosa, en “Desinencias adjetivales romances en la onomastica  de nuestros judíos”, afig els noms de “Ibn Gabirol– de ‘Yabir’ mes la desinencia ‘ol’-, i d’uns atres judeus dits Faquirol o “Ferrisol.

 

Algunes paraules en llengua valenciana que podrien contindre este sufix “mossarap” son “bassiol”, barjola, camisol, cequiol, cabeçola, cequiola, correjola”,figuerol”, fillol, gentola, magrichol, mortichol, plumiçol pallola, panderola, picola, “plaçoletaportichol, primichol, “ravacholregachol, reguerol, riachol, rumiol, “terrerola”, “verderol”, vermichol…En quant a “uč”, me venen al cap serruigo fanguig. En relacio al diminutiu despectiu “o/uk”, F. Corriente posa l’eixemple de aladroc, que fa derivar de “al-hatr/uk” o “charrador”, per la gran boca caracteristica de l’aladroc, per lo qual seria un atre hibridisme en base arap i sufix romanç. Una atra paraula que podria contindre el sufix seria renoc i segons Corriente possiblement xalocde “salawq”, que ve de “salum”.

 

Passant a l’aumentatiu generic “ot” podriem parlar de “arpellot”, “cadellot”, calbot, carchot, chicot,corbellot, “parot”, pigota, “pechinot”, tararot…, i unes atres com pardalot, animalot etc. Es curios que en català a voltes li donen al sufix “ot” un caracter de diminutiu i casi sempre despectiu. Ni un ni l’atre son propis de la llengua valenciana.

 

En relacio a l’aumentatiu intensiu “-on/o”, Corriente cita els eixemples dels arabismes gaido -de “gaydun”-, i raco -de “rukun” als que podriem afegir algepso o chicon. En quant als aumentatius despectius “ač/acho podriem parlar de fardacho, “barbacho”, borracho, “carboncho”, “gancho”, sangacho, sarnacho, “sarvacho”, culacho, macho, pouacho, gaspacho, penacho, i inclus amigacho… Parlant de l’aumentatiu despectiu “ák”, Corrientes retrau el valencià baldraga, que fa derivar de base arap i sufix romanç “hatr-ak”, i que es documenta en “La brama dels llauradors”, com a paraula propia de l’horta, “que no es de paratge”.

 

Finalment, en relacio als sufixos relatius “ič” i “any” i l’atributiu “i/in”, es podrien posar els eixemples de trapig, travesany i fadri”/ “fadrina, sent que Corrientes fa vindre “fadri” de la rail arabica “hdr” + in, pretenent que el “sentido original habría sido tontuelo”.

 

Hi han moltissimes mes paraules valencianes que deuen la seua existencia a l’evolucio del romanç prejaumi. Per desgracia, totes eixes paraules valencianes inexistents en català, necessiten de la nostra atencio per estar en franc perill d’extincio. Si pensavem que l’AVL podia fer alguna cosa en eixe sentit, crec que ya es hora de llevar-nos-ho del cap, perque hem tingut temps de comprovar que nomes estan ocupats i preocupats, en llavar-los cara i cul als acatalanants universitaris que fa temps giraren l’esquena al poble, i als catalans.

 

Segurament, l’AVL i l’Universitat de “València”, estaran molt contents de que fa poc, en “Canal noi” nos adoctrinaren, sobre les “Carxofes amb cloïsses a Alcossebre”. Respecte del català “cloïssa”, hem de saber que es tracta d’un invent que no te entrada ni el “Diccionari Català-Valencià-Balear”. El Gran Diccionari de la Llengua Catalana el definix com “escopinya” -¡che tu d’escopinyà!-, i diu: “enregistrat el 1611 clouïsse com a marsellés”, es dir que en “Canal noi” gasten una paraula marsellesa, passadeta pels catalans, i deixen a banda la paraula valenciana “pechina”, en relacio a la qual l’acatalanat de Castello, Germà Colón ha escrit que “El origen mozárabe valenciano de petxina, a partir del lat. PECTEN, está asegurado a todas luces”, i que en 1418 documentà Guillem de Copons, quan escrigue “De pechina qui sta en la mar”, dient que Pechina es un peix enclos”, que “es tota redona, mes obre e clou quant se vol”.

 

La paraula “Pechina” no es mes que una de les moltes paraules especificament valencianes que estan en perill d’extincio i que porten la caguila de “mossarap” per tindre “ch”.Ne tenim prou mes, com per eixemple “trapig” d’a on “trapichar”, que es un moli de moldre canyamel, del llati “trapetu”, moli d’oli o almassera; “chulla” d’un hispanorromà “suilla”; “charpell”, que es un cabaç de palma, del llati “scirpus” o junc; “clochina”, del llati “clocila”; “tocha”, d’un hispanorromà “taucia”; “reclocha” o quarta part d’un “fila” o cabal de rec; “melcucha”, dolç o dolços, antigament subjectes a impost especific; “carchata”, part del forn o pendent d’acces a una casa; “milocha” o cacherulo; “rodancha”, “galocha”, “chicon”, “porche”, “choneta”, “mecha”, “clocha”, “carchotada”, “cherna”, “cachell”, “charcull”, “cachiporra”, “chincha”, “novicher”, “alacha”…Entre els verps podriem citar-ne: “chiular”, “chillar”, “perchar”, “reguchar” o “machucar”, est ultim documentat pel Justicia, que l’any 1407 escrivia sobre una esclava que “tenia lo cap machuchat a la part squerra”. Nomes de pardalets, me venen al cap el “chauet”, el “chiribec”, el “cheu”, la “chena”, el “chorlit”, la “churlivita”, el “gavachet”… El filolec català Corominas, parlant de la veu valenciana “fachida”, documentada en el s XIV, parla de que la “ch, tan rarament pertanyent al fons primitiu del catalá, es una senyal gairebé infal·lible que una forma o mot ens ve d’un llenguatge afí peró distint de la nostra llengua” (DECLLC), afegint que l’orige nomes podia ser “mossàrab”. Per tant, segons Corominas, l’abundancia de paraules propies de la llengua valenciana que incorporen “ch”, es una mostra de que es afi, pero distinta del català.

 

Recordem que el profesor Bosch Vilá  parlava de “la muy antigua tendencia medieval a la pérdida de -e y -o, especialmente fuerte en el E. peninsular, y característica del romance valenciano -ayamiyya sarqiyya”. (“Notas de toponimia para la historia de Guadalest y su valle”). No obstant eixa tendencia, el poble valencià, be de forma generalisada, be per zones, ha conservat la “o” final quan li ha paregut convenient, sense que ningu siga qui, per a dir si es o no correcte. Alguns eixemples serien: “animo”, “banasto”, “bando”, “brullo”, “cano”, “caramello”, “cego”, “centeno”, “cepello”, “cervo”, “coixo”, “colmo”, “corbo”, “cuquello”, “edro”, “fardacho”, “floronco”, “fondello”, “fondo”, “cacho”, “lligallo”, “llomello”, “llongo”, “macho”, “moceguello”, “moquello”, “morro”, “moro”, “onso”, “papafigo”, “rabo”, “regomello”, “rellomello”, “sangacho”, “sarnacho”, “serrello”, “títaro”, “tello”, “tomello”, “tormo”, “torondo”, “vaso”… Hi ha qui diu que “La explicación más verosímil de tanta anomalía, parece sea la de admitir que el romance valenciano…”.

 

Pero s’han de tindre anomalies en el cervell, per a vore anomalies en la llengua d’un poble. En els sermons de sant Vicent Ferrer podem llegir “Ve´l-te coxo. E per ço pecquen…”. Un vers d’Ausias March diu “Ab coxo peu m’a sseguit y aturat”. Joanot Martorell pareix que se’n passa, quan en el Tirant escriu sobre “si es coxo o tort, cometent mes d’una “anomalia” perque la “Inteligentzia” del poder obliga a dir “coix” i “borni”. Es el mateix cas de Narcis Vinyoles, que quan escrivia “a Tu anant qual cego la perdera / si va de nit, ella’s tan verdadera”, no sabia que 500 anys mes tart el seu poble continuaria dient “cego”, “perdera”, “de nit” i “verdadera”, pero que hi haurien comissaris politics que obligarien a dir “cec”, “perdés”, “a la nit”, o “veritable” (pronuncie’s “beritappla”, que queda de cine, de “tardes de cine”). ¿No sera que l’anomalia mes gran es que certa gentola vullga furtar-nos la nostra llengua i lliteratura valenciana, insultant i volent fer-nos creure que no sabem parlar i que hem d’imitar als catalans? ¿No es una anomalia ben gran que entre eixa gentola hi hagen valencians?

 

No podem acabar sense deixar constancia d’un ramellet de paraules patrimonials valencianes, que tambe solen calificar-se de “mossaraps”, i que escapen de les caracteristiques que hem repasat, entre les que podrien estar “andana”, “barandat”, “bresquilla”, “broma/bromera”, “carrasca”, “casporra”, “coet”, “colmena”, “corder”, “falaguera”, “folli”, “gambaire”, “herbasana”, “jumensos”, “llanda”, “pigota”, “oró”, “porseguí”, “pleita”, “rabosa”, “roder”, “serreig”, “mondar”, “roll”… i moltissimes mes.

 

En esta part de “L’algemia valenciana”, hem comprovat que hi han un fum de “paraules en romanç i romancismes” que son propis de la llengua valenciana, i que están documentats anteriorment a la vinguda de Jaume I. Seria interessant fer un vocabulari exclusiu de totes estes paraules, perque segurament nos donariem conte d’estar fent un vocabulari de la llengua valenciana.

7 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (V)

Una atra font per a l’estudi de romancismes son els escrits en arap dels mossaraps toledans. Per a posar de manifest alguns d’ells, partirém d’un estudi d’Ignacio Ferrando Frutos titulat “Los romancismos de los documentos mozárabes de Toledo”. En este treball, Ferrando Frutos diu que en els moments anteriors a la conquista de Toledo hi havia “convivencia entre las lenguas romance y árabe”, afirmant que el romanç es mantingue “con mayor fuerza en la esfera rural y privada”. Proseguix dient, que quan Toledo passà a tindre mandataris cristians a partir de l’any 1085, “se produjo una convivencia lingüística con los romances traídos por los cristianos del Norte…”. Ni mes ni manco que lo que succei en territori valencià un sigle i mig mes tart.

 

Ordenant els romancismes d’este treball per grups, tindriem: ANIMALS: “gril”, grill, “qunilya”, conilla; “lubb”, llop; “s.rbu”, cervo“; “qunilayruh”, gos coniller, “partal”, pardal. ARBRES I PLANTES: “bullutar”, belloter; “tujar”, tochar; “qarrask/qal”, carrascal; “qusqulyar”, coscollar, “corryula”, correjola; “tabara”, tapera; “ulivarda”, olivarda; “baniy”o“banič”, paniç; “qannariyya”, alcarnella; “baladre” (Vocabulista); “amedllas”, armeles; “tomello”, tomello; “castaniya”, castanya; “espatella”, espadella; “faba”, faba; “yunya”, junça; “lajtuca”, lletuga; “melonya”, melona; “murtas”, murta. AGRICULTURA I RAMADERIA: “bastur”, pastor; “bila”, pila; “gamalla”, gamella; “l.guns”, llegons, “qorbal”, corbella; “istabl”, estable; “b.rtal”, portal “qurral”, corral; “quwadra”, cuadra; “qanb”, camp; “baniy”, paniç; “fascar”, feixcar; “labač”, llebeig. FENOMENS TOPOGRAFICS: “purt”, port; “plana”, pla/plana; “bayqa”, bega; “d.fasa”, devesa”. ORGANISACIO I CARRECS: “abbat”, abat; “aqulit”, acolit; “b.rbust”, prebost; “b.rmat”, primat; “b.ryura”, priora; “kunbant”, convent; “ifant”, infant; “inbiratur”, emperador; “duk”, duc; “qunsily”, consell; “kiryat”, criat; “mayurdum”, majordomo. EDIFICACIO: “sbital”, hospital; “skula”, escola; “qalsada”, calsada; “tabiya”, tapia. CASA: “bistit”, vestit; “billiza”, pellissa; “saya”, saya; “trab.sayr”, travesser; “itrabassan”, travesany; “qabba”, capa; “qab.sal”, capçal; “qurtina”, cortina, “libril”, llibrell. RELACIONS: “kunsuqra”, consogra; “nura”, nora; “mew”, meu…

 

Continuem comprovant la cantitat de paraules que eren propies del romanç del poble que es trobava “sots senyoria de moros” i que s’han conservat en la llengua valenciana.

 

L’obra del cordoves Ibn Quzman (1078-1160) es una font important de romancismes. En en el seu “Cançoner” declarà traduir expressament al romanç o algemia “Arâ, ‘aggil, tahfaz lî sî min nagamî / Dwn hyd, hud hâda, bi-l-agamî (p 350 de “Todo Ben Quzman…” de Emilio García Gómez – 1972). Segons Federico Corrientes, els romancismes del cordoves Ibn Quzman (1078-1160) “debian ser mozarabismos integrantes del dialecto utilizado en Andalucia en el siglo XII. Afirma que quan gasta el romanç, ho fa “con proposito artistico de realismo, poniendolo en boca de mujeres, cristianos y, en general, de personas particularmente dadas a expresarse en dicha lengua”. (“Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús” de F. Corriente)

 

Alguns dels romancismes d’Ibn Quzman son: “Atrabassan”, travessany; “bel(lo)”, bell; “ben(e)”, ben; “benya”, venia; “bokella”, boqueta o boquella; “bon(o)”, bon; “qol(lo)”, coll; “qul(o)”, cul; “dabtur/debtor”, deutor; “dolor”, dolor; “dos”, dos; “faç(e)”, faç; “filyol(o)”, fillol, “gallina”, gallina; “gargamill”, gargamell; “iska”, esca; “istipar”, estepa; “kabal”, cabal; “kand(o)”, quan; “kappa”, capa; “kom(o)”, com; “labac”, llebeig; “logar”,  lloc; “mal(e)”, mal, “mar”, mar; “manjar”, menjar; “marqatal”, mercadet o mercatell; “mars”, març; “palatar”, paladar; “pandayr”, pander; “partal”, pardal; “peqatic”, pegadiç, apegalos; “pennor”, penyora, “pesar”, pesar; “pilos”, pilos, pelut; “pore”, por; “qubill”, cup, cubell; “sanyor”, senyor; “sesta”, sesta, becadeta; “sobresawt(o)”, sobresalt; “sudader”, sudader, sudari; “suqur”, segur”, “tant(o)”, tant; “yannayr”, giner…

 

En relacio a les solucions duals com “qol(lo)”, coll o “qul(o)”, cul, recordem que el propi F. Corriente diu que la llengua romanç que parlava la poblacio autoctona dels territoris baix domini musulmà no era una llengua uniforme, sino que es tractava d’un “haz dialectal, y no dialecto más o menos uniforme”, comprovant-ho en “la disparidad de soluciones reflejadas a veces en un cuerpo tan relativamente reducido como son los romancismos de Aban Quzman”. En el mateix sentit, Jaime Oliver Asín escriu que “nadie se extrañe tampoco de que hablemos a veces de dialectos, no dialecto, árabes hispánicos y mozárabes, pues no vemos (tendremos ocasión de comprobarlo a lo largo de este trabajo) que existiera unidad lingüística dentro de uno y otro campo” (p 129 de “Quercus en la España musulmana” de Jaime Oliver Asín (Al-Andalus, 24:1 (1959)). Per una atra banda, es interessant saber que Martín Baños,  en “El enigma de las jarchas” (2006), parla de “notables disimilitudes entre el romance andalusí de Valencia y el de otras regiones”.

 

A continuacio, anem a parlar de paraules valencianes algemiades, que encara que estiguen presents en document posteriors a la reconquista, podrien ser del romanç valencià anterior a Jaume I, i de fet algunes d’elles ho son. Servirà per a demostrar que no es certa l’afirmacio que manté l’inexistencia de texts algemiats valencians.

 

Ana Labarta, en “Textos para el estudio de la terapéutica…” nos informa d’un text algemiat en llengua valenciana, escrit per un mege musulmà i trobat en Muro d’Alcoy. En l’escrit es parla de plantes com la “riqalisya” o regalissia; la “irba sana” o herba-sana; els “murtunsi” o murtons; el “qasqayl” o cascall; la “qamamirla” o camarnirla, el “rumir” o romer; el “finuyl” o fenoll… Tambe parla de fruts com els “qudunsi” o codonys; les “tabris” o taperes; la “aliqriya” o alegría…, i de preparats com el “sirub diqras” o xarop d’agraç; la “qunsirba di tumani” o conserva de tomaní; la “ayquwa dilfabiqa” o aigua d’alfabega; la “limunada” o llimonada; les “bindulis” o pindoles; el “uli” o oli; el “iblanqit” o blanquet; el “iqris” o greix… Nos parla d’animals com els “alaqransi” o alacrans; el “buytiri” o buitre; el “sirbi”  o cervo, etc.

 

Pel mateix llibre d’Ana Labarta sabem de l’existencia d’un document de l’any 1543 consistent en una recepta que tenia un esclau de Bona a qui dien Domingo Fortuny, en el que es referencien paraules com “sufre” o sofre; “martaq” o martec; “iblanquit” o blanquet; “alum” o alum

 

Luz Ortiz en “Aculturación, cristianización y criptoislamismo en el señorío de Albaida”, nos fa saber de l’existencia d’una anotacio en aljamia valenciana, de la segon mitat del s. XVI, feta al dors d’un rebut de pago d’un censal entre un morisc d’Ayelo i un cristià de Montaverner. Lleopolt Penyarroja, en “Moriscos y repobladores en el Reino de Valencia: la Vall de Uxó”, sospita que la “Memoria” escrita en caracters arabics citada en el proces contra J. Cáncer en 1602 era un text algemiat valencià perque es diu “que conté les paraules seguents en algemía”.

 

Per “Oraciones cristianas aljamiadas en procesos inquisitoriales de moriscos valencianos” d’Ana Labarta sabem que a finals del s. XVI, Francisco Açán fon acusat a l’inquisicio per la seua filla Hieronyma, de “hacer ceremonias de moros”. Segons el proces inquisitorial que es segui, “Dixo el pater noster y ave maría y credo en romance”. Ana Labarta els transcriu en “Oraciones cristianas aljamiadas en procesos inquisitoriales de moriscos valencianos”. Trobem en aljamiat llati “Batir nustir kiyis insalis…”, que es llig “Pater noster qui est in caelis…” i en aljamiat valencià “Barya mariya ibriqaw bir nus bitulus biqadus amin yasus” que deu llegir-se “Verge Maria pregueu per nos i per tots los pecadors. Amen Jesus”.

 

Carmen Barceló, en “Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto”, edità 207 texts d’orige valencià i escrits en arap, la major part dels quals no passen de quatre ralles i adjuntà un index de prop de 250 romancismes, entre els que trobem “barcella”, “botija”, “calça”, “comte”, “estopa”, “forn”, “juliol”, “panis”, “polla”, “sabates”, “sogre”…

 

Tambe trobem valencianismes en texts algemiats en alfabet hebreu. En el “Comentari al llibre de Ruth” de Isaac ben Joseph ha-Kohen, segurament escrit en la Xativa de finals del s. XIV, es troben en “la’az” o romanç valencià les paraules els majorals, normalment traduides com “la-rabbim”. (p 224 de “Esther in Medieval Garb: Jewish Interpretation of the Book of Esther in the …” de Barry Walfish). En el “Codex Soberanas”, segurament d’orige valencià, escrit en arap pero en caracters hebreus en el s. XV, es contenen romancismes com “cunia” per “cuina”, panses i un “valencianismo patente” que es mançaneta per a referir-se als botons. (p 22 de “Manuscrito hebraicoaljamiado de la Biblioteca Nacional…” de Meritxell Blasco). Gerrit Bos and Guido Mensching en “A 15th Century medico-botanical synonym list (Ibero-Romance-Arabic) in Hebrew characters”, nos informen de la presencia de paraules algemiades com “wrynh” o orina; “nys” o anis; “yswp” isop; “lbyrqwq” o albercoc; “wysqwyyt” o bescuit; “gr’nwt.h” o granota; “wlyb’rd” o olivarda

 

Ad estes altures, a tots aquells que propugnen que els conquistadors cristians forasters dugueren un romanç estrany per als valencians -cristians, musulmans o jueus-, podriem preguntar-los, ¿quines eren les lleis fonetiques del vocabulari d’eixe romanç, que era impossible que existiren aci previament? ¿No cap?

 

En el proxim articul, per a acabar, vorem algunes consequencies del bilingüisme i estudiarém l’influencia en la llengua valenciana d’alguns sufixos i desinencies documentats previament a la conquista cristiana.

 

7 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (IV)

En est articul analisarém noves fonts de romancismes. Escomençarém per dos diccionaris o vocabularis que relacionen llati-arap com son el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com “Glossari de Leiden”, de l’ultim quart del s. XII, i el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, contingudes en un manuscrit del s. XIII.

 

L’alcanç de l’existencia de vocabularis que presenten romancismes en l’arap, podem entendre-la si la comparém en els valencianismes del castellà d’un diccionari de castellà fet per un valencià. Trobem l’eixemple en “El Nuevo Diccionario de la lengua española”, que l’any 1846 escrigue Vicent Salvà, valencià naixcut l’any 1786 en Gata de Gorgos. Emili Casanova estudià si se li havien “escolat valencianismes, inconcientment o no, dins dels camps dels neologismes i dels arcaismes”. El mateix Vicent Salvà era conscient de que aixo podia passar-li, perque en l’apendix al seu “Compendio de la Gramàtica Valenciana” de 1838, parlava de “los valencianismos que solemos cometer hablando el castellano”. L’estudi d’Emili Casanova nos mostra un bon grapat de valencianismes presents en el seu diccionari de castellà, trobant-nos eixemples com “Agrumarse”, “Bufada”, “Chilladiza”, “Corriola”, “Esportillarse”, “Porca”… ¿I que volen dir els valencianismes de Vicent Salvà en el seu diccionari? Es evident que son consequencia de que la llengua materna de Vicent Salvà, la llengua en la que havia naixcut, creixcut i vixcut era la llengua valenciana. La llengua castellana havia segut una llengua depresa i per aixo li eixia el valencià a la mes minima.

 

En relacio al conegut com “Glossari de Leiden”, es un vocabulari llati-arap que es troba en un manuscrit de la biblioteca de l’universitat de Leiden. Seybold el publicà l’any 1900 en el titul de Glossarium Latino-Arabicum. Koningsveld, en “The Latin-Arabic Glossary of the Leiden University…” (1977), defen que fon redactat en l’ultim quart del s. XII. Corriente en “El léxico árabe estándar y andalusí del Glossario de Leiden (1991) manté que l’autor pretenia gastar un arap “classic” i fugir de dialectalismes. A pesar d’aixo, se li esgolen romancismes com “bawlalah” o paulella del lat. “papilio” d’a on el castella “polilla” i el valencià “palometa”; “jabsun” del lat “gipsum”, d’a on “algeps”, “d.lfinun”  del lat. “delphinus”, d’a on “delfi”, “duntulun”, del lat. “dentex”, d’a on “dentol”; “qastallun” del lat “castanea”, d’a on “castanya” o “balsanun”, del lat “balsamum”, d’a on “balsem”. Tambe identifiquem els equivalents a arabismes valencians com “sahfatun” / safa; “sabbatun” / sabata; “sahrijun” / safareig; “aqrabun” / alacra; “qaryatun” / alqueria; “qutnum” / coto; “kaminum” / xumenera; “marjun” / marjal; “mastaka” / mastec; “burnusum” / albornoç; “mutarjimun” / trujama; “turmusun” / tramus; “turunjan” / taronja; “jubbun”  /aljup…

 

Prou mes ric en romancismes es el conegut com Vocabulista in arabico, publicat en eixe titul l’any 1871 per Schiaparelli, a partir d’un manuscrit de la biblioteca Riccardiana. Consisitix en un vocabulari llati-arap / arap-llati, que ademes conté anotacions o glosses en romanç, escrites en la mateixa lletra. Els abundants romancismes apunten al bilingüisme de l’autor.

 

Si nos plantegem l’epoca en la que l’autor integrava eixos romancismes en l’arap, podriem pensar en l’epoca del manuscrit, que es del s. XIII. Pero es possible que el manuscrit riccardià siga el resultat de copies i afegitons posteriors a una redaccio previa. Griffin, en “Los mozarabismos del ‘Vocabulista’…”, mantenia que “el ejemplar de la Riccardiana no será el original sino más bien una copia…”. I si no podem estar segurs sobre l’epoca en la qual l’arap contenia eixos romancismes, encara es mes dificil saber a quina epoca d’evolucio del romanç correspon cada un dels romancismes transmesos, lo qual dependix tant del moment d’incorporacio del romancisme a l’arap, com del coneiximent de romanç de l’autor. Els ambits arabofons que no parlaven romanç habitualment, podien tendir a petrificar l’evolucio del romancisme, transmetent-lo de forma distinta a l’evolucionada.

 

L’autoria del manuscrit ha segut tradicionalment atribuida al català Ramon Marti. Actualment no hi ha ningu que defenga eixa atribucio, que a soles es basava en que Ramon Marti era nomenat en un chicotet dialec o disputa -“ya man ismuhu ramundu wa-laqbuhu martin, que vol dir “¡Oh aquell que te per nom ‘Ramundu’ i per llinage ‘Martin’!”. La pretesa autoria, suponia atribuir-li al català certes glosses tan poc catalanes com “bozo”, “cercyello”, “lezinar”, “hen redor”, “arc de tor”, “aredondar”, “bayle”, “baylia”, “benda”, “capel de fer”, “fauszon”, “hensay”, “mange”… F Corriente propugna que hi hagueren dos autors distints, un per a cada una de les parts llati-arap / arap-llati, defenent la precedencia de la redaccio de la part llati-arap, mantenint que la part arap-llati està redactada des d’un registre inferior, interrogant-se sobre si l’autor d’esta part poguera ser obra “tal vez de un clérigo mozárabe de no muchas letras latinas ni árabes (p 7-8 de “El léxico árabe andalusí según el Vocabulista…”). No obstant, en relacio a uns atres glossaris fa notar la seua “mucho mayor riqueza de contenido…tanto en voces de registro alto como en romancismos asimilados.

 

Com crec que es interessant coneixer alguns dels romancismes del “Vocabulista”, a continuacio adjunte una llista parcial, junt a l’equivalent o derivat en llengua valenciana. Son: “ablantayin”, plantage; “abril”, abril; “agust”, agost; “atrita”, trita, triturada; “baba”, bavosa; “bala”, pala; “baliastayra”, ballestera; “ballina”, ballena; “bandayr”, pander, panderola; “baniy”, paniç; “bannun”, penó; “baqqat”, pegat; “barga”, avarca; “bartal”, pardal; “bartal”, portal; “baryalla”, barcella; “bassas”, bací; “batin”, tapi; “biqq”, bec; “birrina”, barrina; “buda”, bova/boga; “burruqa”, barruga; “burtal”, portal, portell, portella; “burun”, porró; “dada”, dida; “duyambar”, decembre; “falya”, falla; “fasa”, faixa; “fasqar”, feixcar; “fata”, fada; “fibrayr”, febrer; “fulliyin”, follí; “fur”, fur; “furat”, forat; “furfulya”, farfull; “furka”, forca; “furn”, forn; “furnayr”, forner; “girra”, guerra; “mliq”, melic; “itrabasayn”, travesany; “kabba”, capa; “kabbal”, capell; “kabbun”, capó; “kabbus”, capuç; “labarka”, la barca; “laqayna”, llaganya; “latalla”, lladella (en cat cabra);  “libral”, llibrell; “lubb” llop; “luqsa”, llesca; “madaya”, madeixa; “mandil”, mandil; “mant”, manta; “marmara”, marmolar; “mirkas”, morques; “mullayra”, mollera; “muryiqal”, murzical, mosseguello o rat penat; “nuwanbar”, novembre; “paulella”, palometa; “qabarra”, caparra; “qabsana”, capsana; “qaptal”, cabdal; “qalabbaq”, galapac; “qall”, call; “qalsa”, calça; “qaluqa”, lloca; “qannariya”, alcarnella; “qannut”, canut; “qaraqayy”, carabassa; “qarbata”, quebraça; “qasqara”, cascar; “quirista”, cresta; “qubb”, cup; “qufiya”, cofia; “qunilya”, conilla; “quqqu”, cucut, cuquello; “rayina”, rasina; “rayyim”, raïm; “sabbat”, sabata; “samra”, samarra; “sannay”, sarnacho; “saya”, saya; “sayra”, saria; “sayrun”, sarió; “simtayr”, senda, sender; “sintala”, centella; “suqru”, sogre; “suqur”, segur; “sutanbar”, setembre; “tabiya”, tapia; “tabla”, taula; “tustun”, retestinar, “uskuryun”, escurçó; “usqutayr”, escuder, “ustubb”, estopa; “yanka”, chanca …

 

Practicament un 3% del vocabulari arap del “Vocabulista” son romancismes. Ivonne Kiegel-Keicher ha escrit que “Según las cuantificaciones de Corriente, el Vocabulista anónimo “contiente unos 330 romancismos sobre un total aproximado de 12.000 voces (o sea +-2,7%)”. (“Arabismos y romancismos” en p 204 de “Lenguas en diálogo: El iberromance y su diversidad lingüística y literaria”).

 

Hem vist que el motiu de l’existencia de valencianismes en el diccionari castellà de Vicent Salvà, es que la seua llengua materna i habitual era la llengua valenciana. Hem de pensar analogament, que la llengua materna i habitual del clerc mossarap que introdui un 3% de romancismes en l’arap del seu vocabulari, era el romanç. Ademes, vent alguns dels romancismes que se li escapaven com “alcarnella”, “barcella”, “canut”, “caparra”, “capsana”, “chanca”, “cup”, “falla”, “follí”, “llaganya”, “lladella”, “llibrell”, “marmolar”, “melic”, “mollera”; “pardal”, “saria,sarnacho”, “sogre”… totes elles vives en llengua valenciana i algunes d’elles de forma exclusiva, seria llicit pensar en que el “clérigo mozárabe” que parlava en romanç i que sabia arap, lati, per molt que Corriente diga d’ell que era “de no muchas letras latinas ni árabes”, o era valencià o havia vixcut per aci.

 

En el proxim articul, mampendrem pels romancismes de l’arap escrit pels mossaraps toledans, seguirém en alguns romancismes de l’obra d’Ibn Quzman (1078-1160), i acabarém posant de manifest una part del vocabulari de texts valencians algemiats en alifat arap, aixina com valencianismes d’uns atres texts, algemiats en alefat hebreu.

 

7 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (III)

En l’articul anterior hem parlat de certes obres en finalitats farmacologiques fetes entre els ss. X i XIII, en l’Espanya musulmana, en les quals els “simples”, es referenciaven explicitament i sistematicament en el romanç del poble. En el present articul parlarém de llibres d’agricultura, receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina, en els que hi han paraules assignades al romanç i alguns romancismes.

 

Per aixo es fa necessari saber, que quan parlem de “romancismes”, nos referim a paraules d’orige romanç “intruses” en escrits redactats en unes atres llengues. Les carencies del redactor en el domini de la llengua principal, eren suplides inconcientment per paraules de la seua llengua habitual, denunciant un bilingüisme que duia a la confusio i mescla de distints registres.

 

En l’ambit cristià, el llati classic havia anat restringint-se a certs ambits i les carencies d’alguns escrivans conduiren a que s’introduiren progesivament paraules i estructures del romanç. En l’ambit musulmà, l’arap classic acabà sent cosa de pocs, dialectalisant-se per influencia del romanç. Paralelament, el romanç del poble autocton s’arabisà pel contacte en l’arap, i es podien trobar persones en distints graus de coneiximent d’una o d’atra llengua, o completament bilingües.

 

Per a entrendre els romancismes de l’arap, podem parlar dels hispanismes del llati. Paraules com “conill”, “gort” o “llança” serien consequencia del bilinguisme dels hispans. Ho comprovem perque Plinio distinguix les llebres dels animals que en Hispania diuen “conills”, quan escriu que “Leporum generis sunt, et quos Hispania cuniculos apellat” (Naturalis Historiae,VIII, 81); Marcus Fabius Quintilianus diu que “gort” es paraula del poble d’Hispania en senyalar que “…et gurdos, quos pro stolidis accipit vulgus, ex Hispania duxisse originem audivi”, (Institutiones oratoriae, 1, 5, 57) i Aulo Gelio digue que Varro considerava que la paraula “llança”, es hispana escriguent que “…lanceam quoque dixit non Latinum, sed Hispanicum verbum esse” (Noctes Atticae XV, XXX).

 

No obstant, no cal retrocedir tant en el temps, perque els valencians bilingües tenim molt facil d’entendre els romancismes de l’arap si pensem en els valencianismes del castellà. La coexistencia de dos llengues durant molt de temps, pot conduir a que quan es parla o s’escriu en una d’elles, es gasten paraules o construccions de l’atra, moltes voltes “adaptades”. Per eixemple no seria estrany sentir-li dir a un valencià que “el nano ha encalado dos clochinas desde el deslunado”. Ni “encalado” es “encalat”, ni “clochinas” son “clochines”, ni “deslunado” es “desllunat”, i ni “nano”, ni “encalar”, ni “clochina”, ni “deslunado” son castellà.

 

El lexic romanç s’integrà i/o adaptà a l’arap en distints moments i en distints graus, durant tot el temps d’interaccio entre les dos llengues. Si parlant en castellà, sentim dir “carlota”, “clochina”, “bachoqueta”, o “camal”, no hi haurà dubte de que qui ho diu es valencià o criat en valencians. Pero podria no ser aixina, si pensem en valencianismes que fa temps que s’integraren en el castellà com poden ser “pechina”, “panoli”, “paella” o “faena”. Alguns experts parlen de que l’arap podia haver assimilat certes paraules llatines o gregues ya anteriorment al s. VIII, entre les que poden estar “furn” o forn; “girbal” o garbell; “qitt”o  gat; “qaysariyya” o  alcasseria…

 

 

L’interaccio entre llengues, afecta mes immediatament al nivell oral i mes dificilment a l’escrit. Per aixo, l’existencia d’escrits en romancismes dona conte de l’importancia i magnitut del fenomen del bilingüisme. Podriem entendre-ho repasant alguns valencianismes presents en obres en castellà en les que intervingueren valencians.

 

En el s. XVI, Timoneda edità les comedies de Lope de Rueda, segons explicà, “Como su autor no pensasse imprimirlas”. Hi han indicis de que adaptà el text, pels valencianismes presents. Timoneda no dubtava de la seua filiacio llinguïstica, deixant-la clara en “El Patrañuelo” quan diu que “Semejantes marañas las intitula mi lengua natural valenciana, rondalles”, i en el conte LXI de “El buen aviso”, quan escriu que “Respondió el autor en lengua valenciana, por ser natural suya”. González Ollé estudià els valencianismes en “Valencianismos en las comedias de Lope de Rueda: un indicio de la intervención de Timoneda” (“Segismundo”, n°s 27-32, 1978-80, pp. 9-27). Trobem entre atres: “Borracha”, “bochín”, “matalafes”, “sotacómitre”, “burullada”, “cudolele”, “rosegados”, “tabaque”, “caladiza”, “aborrecer”, “devantal”, “argamandel”, “trinchete”, “plantufa”, “escarpia”, “en jólite”, “monqueta” per mosqueta, “cercol”, “capa” per cap, “brega”, “finiestra”, “merchante”, “vuelta” per volta o vegada, “salsufragia”…

 

Mes recentment, tambe han segut objecte d’estudi els valencianismes de l’alacanti Gabriel Miro. Salvador Hervás, estudià l’estructura de “Nuestro Padre San Daniel”, i escrigue que “Algunos valencianismos sorprenderían al no valenciano”. (Revue Romane, Bind 9 (1974) 2). Diaz Plaja ne retrague alguns com “alborser”, “tabalet”, “filet”, “sanaor”, “sucosa”, “pollastre”, “planissa”, “mantellina”, “faenar”… (p 199 de “Los límites del Modernismo y del 98”). Rafaela Lillo en “Años y leguas, una mirada complacida”, separa aquells que posa en boca dels personages com “escaló, lladre, horta, llomello, foguera, còlic, cimal, llar, socarrar, tremolor, herba falaguera, alborsser…”, dels que “generalmente forman parte de los discursos narrativos o descriptivos, en una perfecta integración con el castellano”, parlant de “baladre, soca, planissa, vall, mercó, blancor, foscura, brial, pernil, torrada, dassa, rogle, sanaor, romanso, safarich, esparteña…” (“Auca” nº 9.- març de 2007).

 

Entes el significat dels romancismes en l’arap a partir dels valencianismes del castellà, hem de continuar en els receptaris de cuina, tractats dietetics o llibres de medicina escrits en arap, en els quals trobem paraules en romanç i romancismes.

 

Si parlem de receptaris de cuina o tractats dietetics, del s. XII hem de citar el “Kitab Al-Agdiya” o “Llibre dels aliments”, d’Ibn Zuhr oAvenzoar. Del el s. XIII, tenim l’anonim “Kitab al-tabij fi l-Magrib wa-l-Andalus”, llibre hispano-magrebi sobre cuina, el “Fudalat al-jiwan fi tayyibat al-ta’am wa-l-alwan”, o “Relleus de taula sobre menjars i guisats” d’Ibn Razin de Murcia (1228-30 / 1292-93), i el tractat dietetic del gadità Ibn Halsun“Kitab al-Agdiya wa-hifz al-sihha” o “Llibre d’aliments i preservacio de la salut”. En el s. XIV, encara trobem el “Al-kalam ala l-agdiya” o “Tractat sobre aliments” de Bakr Abd al-Aziz al-arbuli, d´Arboleas en Almeria.

 

Considere interessant reproduir alguns comentaris a estos llibres. Expiración García en el “Kitab al-agdiya” diu que “Avenzoar cita el término ‘baniy’ (paniç), mozarabismo que más tarde daría lugar al castellano panizo”. Manuela Marín en “Los recetarios árabes clásicos: ¿documentos históricos?”, parla en relacio al “Fudalat al-jiwan” d’Ibn Razin, del “color andalusí del texto”, aixina com de l’us d’un “repertorio de palabras de origen romance. Virgilio Martínez, en la part del llibre “Comer en Ceuta en el siglo XIV”, titulada “Paladares de príncipes, recetas cortesanas…”, escriu sobre “La presencia, nada testimonial, de términos de origen romance en los platos elaborados y condimentos”, afegint que “es lo suficientemente llamativa como para merecer una explicación. Per eixemple, en el “Kitab al-tabij”, es troba “una variante de una confección de pasta (fidaws)” o “fideus” (p 182 de “Mujeres en al-Andalus” de Manuela Marín). En el “Tractat sobre aliments” de al-Arbuli, trobem noms de peixos com el “bagar” del llati “pagrus”, en valencià pagre, el “sural”, del baix llati “saurellus”, en valencià sorell, la “buqa” (“boops boops”), en valencià, boga, el “mul” (“mullus barbatus”), en valencià moll, la “sardin” (“clupea sardina”), en valencià, sardina, la “malba o maliba”, en valencià melva…. (“Un tratado nazari sobre alimentos” de  Alí Manzano).

 

Passant a llibres sobre agricultura, s’ha de parlar del “Calendari de Cordova” dedicat a al-Hakam II (961-976), encara que no siga propiament un tractat d’agricultura. Del s. XI podrien citar-se el “Maymu’a fi l-filaha” o “suma o compendi d’agricultura”, d’Ibn Wafid (1008-1074) i el llibre d’agricultura d’Ibn Bassal titulat “Kitab al Qasd wa l-bayan”. Entre el s. XI i XII Abu l-Jayr escrigue el “Kitab al-filaha” i ya en el s. XII al-Tignari el “Kitab Zuhrat al-bustan…”. D’entre el s. XII i XIII es el llibre de agricultura o “Kitab fi l-filaha” d’Ibn al-Awwam de Sevilla i del XIV el “Kitab Ibda al-malaha…” d’Ibn Luyun.

 

El “Calendari de Cordova” del s. X “menciona los meses cristianos, sirios y coptos apuntando que los “ayam (no árabes) calculan el año según Tarij as-Safar o era hispanica (“Apuntes sobre la Era Islámica en el contexto mediterráneo” de Ilya U. Topper). Millás Vallicrosa en “Aportaciones para el estudio de la obra agronómica de Ibn Hayyay y de Abu-l Jayr” parla d’un “tratado agronómico…de origen español, pues emplea los nombres romances hispanos de los meses: “febrer”, “mars”…” (p 103 vol 20 de “Al Andalus”). En la traduccio llatina del “Calendari de Cordova”, podem llegir que “flos feni quod vocatur solium regis quam vulgi tamen macanellam vocant. Juan Vernet nos diu que es correspon en l’arap “babunay (manzanilla)” i afig que “La forma vulgar citada (macanellam) posiblemente corresponde a una voz romance maçanella (p 48 de “Textos y Estudios Sobre Astronomia Espanola en el Siglo XIII”). Com a curiositat, saber que en l’obra “Al-Mu’rib an ba’d aya’ib al-Magrib” o “Elogi d’algunes maravelles del Magrib”, d’Abu Hamid al Garnatí (m. 1169), Ingrid Bejerano transcriu els mesos en romanç com “yunayyir, fibrayyir, maris, abril, mayuh, yuniyuh, yuliyuh, agust, sutanbir, uktubar, nuwanbar, duyambir”.

 

Per la traduccio de Clément-Mullet de “Le livre de l’agriculture” d’Ibn al-Awwam, sabem que en ell consta el romancisme “al-djebelin”, o cebolli, que diu ser “une altération du latin cepolina un diminutif de cepa”. Traduint “ayam” per “étrangers”, reproduix que Septembre est le nom du premier mois de l’automne chez les étrangers (est à dire les Latins)…” o que “La vigne blanche c’est la ‘faschira’ les étrangers la nomment ‘brionia, bryonne”. Ibn Luyun (1282-1349) parla de la “corbella” valenciana, en relacio a la que diu Corominas que “aquesta formacio ya existia en el mossàrab…abans de la Conquesta…car l´almerià Ibn Loyon en el seu tractat d’agricultura…cita q<or>bǎl…”  (p 925 vol 2 del DECLC).

 

En el “Fi Hifz al-Sihha” d’Averroes (“Un opúsculo inédito de Averroes sobre higiene individual”) consta que el forn del llati “furnu(m)” era dit “furn” (lligca’s forn).  Tambe parla del “murri”, del llati “muria”, part del llati “sal(is) murria”, d’a on el valencià “salmorra”.

 

Per a acabar, pot ser interessant afegir informacio sobre el “Zikhron ha-Holayim ha-Hovim bi-Khley ha-Herayon” o “Arreplegada de malalties genitals”, obra de tema medic escrita en la segon mitat del s.XII o de principis del s. XIII. Ron Barkai afirma que en ell es detecten molts arabismes i tambe romancismes. Diu que l’autor es referix al romanç com “la’az” quan diu que la “ushnan” o barrella, “es dita en “la’az” o romanç erba de shawaq”. Segons Barkai, tambe es gasta la forma romanç asharab o eixarop, de l’arap “sharab”, pilulasper pindoles o sabinah per savina. (p 70 de “A History of Jewish Gynaecological Texts in the Middle Ages” de Ron Barkai)

 

Tradicionalment, s’ha parlar de “mossarabismes” per a referir-se als romancismes. El terme no es gens afortunat, perque estem comprovant que el romanç no era patrimoni exclusiu dels cristians, que en alguns llocs es dien mossaraps, perque tambe era parlat pels musulmans autoctons, que no eren mes que antic cristians o descendents d’antics cristians convertits a l’islam. Estos “mossarabismes” han segut circumscrits a paraules que complixen unes inventades “lleis de fonètica històrica del mossàrab” (Vore “El mossarap i les caracteristiques del romanç valencià prelliterari”).

 

Per aixo, la Gran Enciclopedia Catalana / 2004, parla de “apel·latius que són mossarabismes, car s’ajusten a les lleis de fonètica històrica del mossàrab i no pas a les del català, com ara brullo ‘brossat’, càrritx ‘senill’, carxata ‘llindar’, clotxa ‘clotet’, clotxina ‘copinya’, colombaire ‘colomista’, corbo ‘cistell’, cuquello ‘cucut’, fardatxo ‘llangardaix’, foia ‘clotada’, fondello ‘entrecuix’, fondó ‘comellar’, gaiata ‘crossa’, gamba ‘cama’, gambaire ‘vagabund’, muceg[u]ello ‘ratapinyada’, mundar ‘esporgar’, orandella ‘oreneta’, orxata ‘beguda d’ordi’, pando ‘camatort’, pleita ‘llata’, regomello ‘recel’, sarnatxo ‘senalla’, tàpera ‘caparra’, tomello ‘farigola’, tormo ‘roc’, torondo ‘bony’, totxa ‘mata d’espart’, xerna ‘nero’, xicon ‘noi’, etc”.

 

Pero de moment hem vist que hi han documents originats en l’Espanya musulmana en els que es documenta una cantitat considerable de lexic romanç i que molt d’ell es propi de la llengua valenciana. Paraules com argent viu, avellanes, boga, brufol, cebolli, collons, corbella, correjola, fessols, fideus, fulles, herba, melva, moll, mustela, llentilles, lletugues, menta, pagre, paniç, pebre, rosella, salmorra, sardina, sorell, tinya… no s’inclouen en els mossarabismes tradicionals pero formaven part d’un romanç que no havien dut ni catalans ni aragonesos. El gros d’eixe vocabulari encara esta per vindre i el vorem en els següents articuls.

 

7 noviembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç | 1 comentario