Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (III) TESTIMONIS SOBRE L’US DEL LLATI (i IV)

En les parts anteriors d’est articul hem comprovat que el llati estigue en us en l’Espanya musulmana des de l’invasio fins al s. XIII. En esta part nos concentrarém en l’us del llati en territori valencià. Anem a vore que hi ha constancia de que els mandataris musulmans del territori que posteriorment es constitui en regne cristià de Valencia, tambe feren us del llati.

 

Inscrits “en el contexto del enfrentamiento entre Denia y Valencia, cuyo obispo se había constituido en tiempos mozárabes en Metropolitano, el governador musulmà de Denia mantingue certes relacions en Barcelona, de les que es conserven alguns documents escrits en llati. (p 256 de “La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raices de un país” de García Moreno, en “Hispania sacra, 49” -1997)

 

De l’any 1057, es carta de donacio d’Ali ibn Muyahid de Denia a la seu episcopal de Barcelona, en la que en primera persona Ego Ali, es titulà com a dux urbis Denie, et insularum Balearum”, i parla de “…omnes ecclesias et episcopatum regni nostri que sunt in insulis balearibus et in urbe Denia…”, es dir del bisbat i de totes les iglesies del seu regne que hi havien en les Balears i en la ciutat de Denia. Esta carta no es l’unica carta llatina d’Ali de Denia. L´any 1060 li envià una atra a la comtessa de Barcelona, Almodis, en la que es declarava com a amic fidel “…suus amicus fidelis Gali prolis Mugehid…”, en la que consta l’existencia de correspondencia previa Peruenit ad me, o regina gloriosa, tuam paginam preclaram cum Bernardo amato tuo fideli (salbet eum deus)…”, es dir, que Ali li diu a Almodis, que li havia aplegat l’escrit que li havia enviat  a traves de Bernat, “amat fidel d’Almodis, que Deu el salve”.

 

D’estos texts, sorprenen distintes coses. Michel Zimmermann diu que havent desaparegut  l’escritura visigotica del territori de la Marca Hispanica entre el 880-890, resulta que per aci estava en us dos sigles mes tart “encore en usage au XI siècle chez les mozarabes de Lleida et Valence, et les rois des taïfas…”  (p.624 de “Écrire et lire en Catalogne: IXe-XIIe siècle”). Lleopolt Peñaroja, parla de que “Lo más sorprendente es que la carta está escrita en un latín caracterizado por los vulgarismos fonéticos y las fórmulas laudatorias (análogas a las empleadas por los notarios mozárabes de Toledo, poco después de su conquista); y que la letra, minúscula visigótica con elementos carolinos, implica una tradición escriptoria autóctona que había de cultivar la comunidad mozárabe de Denia, y que era receptiva a las innovaciones gráficas del norte cristiano”. Son efectivament sorprenents “fórmulas típicamente árabes como ‘honoricet eam/eum deus’ (por dos veces), ‘salbet eum deus’ y ‘conseruet eum deus de celo’, y fórmulas de afirmación como ‘est deus super me testificator quia’ o bien ‘deus scit quia’”, afegint que, “De los giros más sorprendentes que que descubrimos aquí, señalamos: la forma –a/-e para caso oblicuo (regina…domna como dativo; amicitate como genitivo); el singular valor que se presta a ‘ad’…”  (p 28 del vol 5 de “Homenaje a Don José María Lacarra”).

 

No cal dir que estes cartes no impliquen que Ali sapiera llati, pero obliga a que en Denia existira una escrivania de llati, segurament formada per alguns dels religiosos cristians referits en la donacio a la seu de Barcelona, o per algun laic com “Guillelmi de Denia, notarii”, respecte de qui està documentada la seua presencia en Barcelona l’any 1020.

 

Seguint avant en el temps, s’han citar uns atres documents llatins elaborats en territori valencià, encara que siga durant el parentesis de dominacio sidiana. Es tracta dels diplomes estudiats per Menendez Pidal en “Autógrafos inéditos del Cid y de Jimena en dos diplomas de 1098 y 1101”, en els quals ixen Picassent, “…villam que dicitur Pigacen, Alcanicia “villas de Alcanitia, Pobla de Farnals “villam que dicitur Frenales, el Puig de Cebolla o de santa Maria “castri Cepolle, Morvedre “terminum Murisveteri, o l’iglesia dedicada a la Mare de Deu que es trobava extramurs de la ciutat de Valencia “ecclesiam beate Marie extra murum. En l’estudi dels diplomes, Menendez Pidal, parla de “…la cancillería valenciana del Cid…”, afegint que “Esta cancillería tenía sus normas especiales”. Es dificil dubtar de la segura participacio d’alguns dels cristians dels que parlarem en “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, als que s’ha d’afegir un cristià valencià de nom Servent, “cujusdam Christicolae, nomine Servandi, que l’any 1084 vivia intramurs de la ciutat de Valencia, segons nos conta “Hebrethmo monacho Cluniacensi”, que aplegà a Valencia “Dei providentia devenere Valentiam” i estigue en sa casa. Hebrethmo es l’autor de la “Translatio s. Indaletii episcopus”, en la que nos conta el trasllat del cos de sant Indaleci des d’Almeria a Sant Joan de la Penya, passant per la ciutat de Valencia.

 

De l´any 1143 es la carta del monge Hermann en la qual el propi Hermann manté un dialec en dos monges benedictins del monasteri de Sant Vicent de Valencia que estaven en Saragossa. El dialec es mante en llati, i no s’insinua el minim problema de comunicacio. Es posen en boca dels monges valencians frases textuals com “Rex enim Hildefonsus cum eiectis de hac civitate paganis Valentiam cum exercitu obsideret…pagani, dicentes nostro consilio et legatione eum venisse super se…”.

 

Els redactors valencians en llati, estigueren molt actius durant l’epoca del rei Llop de Valencia, que governà de d’agost de 1147 a març de 1172, periodo durant el qual evità que els almohades entraren en territori valencià. El 27 de giner de 1149 firmà un tractat en la republica de Pisa, que escomença citant a Jesucrist com a Senyor i Deu etern i datant per l’encarnacio [In nomine] Domini nostri Ihesu Christi Dei eterni. Anno ab incarn[atione eius millesimo] centesymo quimqualeximo…”, i proseguix en una presentacio en primera persona ego rex Valentie Aboadelle Machomet Abensat”, seguit d’una expressio documentada en el mon mossarap “quem Deus salvet”. Acaba el tractat datant el dia en que es firmà la pau “Hanc pacem et hanc cartulam fuis factam et firmatam medie quadralexime Saracinorum, que es referix al 15 de ramadà de 543 equivalent al 27 de giner de 1149. (p 239-240 de “I diplomi arabi del R. Archivio Fiorentino” de Amari 1863)

 

El mes de juny del mateix any, el rei Llop suscrigue un atre pacte en la Republica de Genova. Guillelmo Lusio actuà com a llegat de la Republica, per lo que es parla de que “Haec es pax et conventio quam fecit Guillelmus Lusius cum rege Valenciae…”. Es diu que la carta que es signa obliga a les dos parts “Cartam securitatis el pacis et amoris quam firmat et obligat Boabdele Mahometo filius Saidae, Deus illum custodiat, inter se et homines Januae”, i torna a cridar l’atencio l’expressio de “Deus illum custodiat”. Oferix a tots els comerciants genovesos que viuen en Valencia y Denia, una fonda per al comerç i un bany de bades a la semana, i acaba en una atra datacio particular: “Fuit scripta carta ista mediante mense safar. Anno quingesimo XLIIII” (p 3-5 del vol 11 de “Notices et extraits des manuscrits de la Bibliothèque nationale” 1827)

 

Sabem que el rei Llop mantingue correspondencia en llati en el papa Alexandre III (1100/1105-1181), per les dos cartes reproduides en les p. 580 i 602 del llibre “Historiae Anglicanae Scriptores Decem (1652)”. Les dos van dirigides de “Alexander pontifex magnae et almae Roma” al “glorioso Valentiae regi Lupo. De la primera d’elles, es coneguda la declaracio papal de que l’estat natural de l’home es la llibertat i no l’esclavitut “Cum autem omnes liberos natura creasset, nullus conditione naturae fuit subditus servituti”. En la segon d’elles el papa retrau la fama del rei Llop, pel bon tracte que dispensava als cristians de la terra, “fama pervenit cultores et fideles Christi quadam speciali praerogative diligis et honoras et eis familiaritatis gratiam nosceris non modicam exhibere”, exhortant-lo a lliberar ad alguns que tenia catius.

 

Encara podriem trobar mes texts en llati, en l’elaboracio dels quals participà el rei Llop, com la “Convenientia pacis et treugae inter Alphonsum II Aragoniae Regem et Lupum Regem Valentiae i uns atres.

 

L’enllaç entre el s. XII del rei Llop i el s. XIII, el trobem en un text de Codera, quan, parlant de que el text de donacio d’Ali a la seu de Barcelona te una part bilingüe en arap diu que “Para comparar el estilo bilingüe de este documento, conviene tener presentes los del rey de Valencia en el siglo XIII, Zeid Abuzeid, que reuní en los artículos publicados en El Archivo con ambos textos traducidos: la semejanza es completa. (p 443 de “Homenaje á D. Francisco Codera en su jubilación…”). L’afirmacio resulta espectacular, per quant d’ella podria extraure’s la continuïtat de les escrivanies valencianes de llati des del s. XI fins al s. XIII. Seria interessat identificar al Guillem que fon l’escrivà a qui manava Abu Sayt, quan el 30 de giner de 1232, renuncià a favor de Jaume I als seus drets sobre la ciutat de Valencia “Sig+num Guillermi, scriva, qui mandato domini Açeyd hanc cartam scripsit loco die et era prefixis”.

 

En este punt, podriem parlar del llati d’un valencià de Paterna a qui dien Ade o Adam conegut pels molts diners que li amprà a Jaume I. L’any 1248 rebe el Castell de Segart en el Repartiment. “Adam de Paterna: castrum de Segart”. Burns demostrà que Adam de Paterna era un cristià, a pesar de l’exit de Soldevila que l’assignà arbitrariamente al judaisme. Es conserva en llati la lauda sepulcral d’este valencià, que faltà l’any 1269 i que diu “Anno D(omi)ni  mill(esim)o CC°LXº | nono pridie nonas nov|embris obiit do(m)pn(us)  Adam d(e) Pat(er)na (et) | iacet i(n) hoc tumulo cui(us) anima p(er) m| | isericordia(m) Dei req(u)iescat | i(n) pace Am(en)”. Més avant parlarém sobre diverses llegendes, per eixemple de Sueca o de Daroca, que parlen de rics cristians prejaumins valencians, que tingueren contacte en Jaume I.

 

No pot deixar-se de parlar dels arabismes valencians especifics del llati dels temps immediatament posteriors a la reconquista, que nomes poden explicar-se a partir de la participacio de cristians valencians que coneixien el llati i que l’haurien mantingut omplint-lo d’arabismes.

 

Els arabismes valencians d’esta primera epoca, han segut estudiats per Antoni Biosca en “Aproximación a los arabismos en la documentación de Jaime I”, resaltant l’important contrast en els arabismes “recogidos en la documentación leonesa entre los siglos IX y XII”. Parla de l’especificitat dels arabismes valencians en distints camps. Sense intencio d’exhaustivitat, podriem relacionar alguns arabismes del llati valencià en el camp de l’organisacio social, en carrecs com “alcaidus”, “almudaçafie”,”alguazir”, “alaminus”, “alfaquimus” o “exovarium”; en mides i mesures com “caficia”, “mazmudina”, “almuto”, “fanecata” o “tahulla”; i en imposts o lleis com “almagram”, “açuna”, “çofra”. En el camp de l’arquitectura i l’urbanisme poden retraure’s “alcharia”, “alfondicum”, “almudinum”, “atalaya”, “rafalus”, “ravalus”, “realus” o “albellonis”. I finalment, en el camp de l’agricultura i el rec, trobem arabismes com “açute”, “aliub”, “cequia”, “amariallum” (marjal)…

 

Antoni Biosca es sorpren especialment pel fet de que molts dels arabismes valencians, podien haver segut substituits “en muchos casos por léxico puramente latino”. Per eixemple, “albellonis” podia haver segut substituit per “canalis”; “almacera-ae” per “molendina”; “aliub” per “cisterna-ae”; “cequia-ae” per “aqueductus”; “forre” per “liber”… En uns atres casos, l’escrivà pareix que s’esforça en ser entes per tots, usant sinonims en expressions com alqueria sive villa”; “dotis vel exovarii;“de encanto sive de almoneda; “aquarum sive cequia; “carta sive albarano (o littera); “molendina seu almacerae; açutes vel presas”; “pratum sive amargale… Resulta curiosa l’afirmacio de que “Habría que explicar, entre otros términos, por qué el jefe de una fortificación era llamado alcaidus y no por alguna denominación latina como dux o similares”.

 

La sorpresa d’Antoni Biosca, s’explica senzillament per la continuïtat d’un poble valencià, que posteriorment a una reconquista obtesa majoritariament per pacte i capitulacio, simplemente passà de ser governat per musulmans a ser governat per cristians. Els nous governants eren fonamentalment nobles, militars i religiosos forasters, que es trobaren en un poble que parlava romanç, en una part d’eixe poble que havia conservat l’us del llati. En eixa part es trobaven seguramente els “clerici” que recordarem en “Cristianes valencianes de 1239”.

 

Els anys de convivencia en l’arap havia conduit a que el llati incorporara, com hem vist, certs arabismes i alguns romancismes valencians especifics -mal dits mossarabismes- com “barcella”: “unam barcellam que trobem en el Llibre del Repartiment, o “tramella”: tramela, II faneche, V almuti…” en document de 1263, en el que ademes s’integren unes atres paraules propies de la llengua valenciana com “frumentum” o forment, “avena”, “panicium” o paniç, “adassa” o dacsa, “lentiles” o llentilles… Les adaptacions al llati de paraules especifiques de la llengua valenciana, nomes pot explicar-se perque en l’elaboracio de la documentacio que afectava a valencians, participaven valencians, que deixaven constancia dels usos i costums propis. L’us de sinonims es justifica per l’intencio de ser entesos per tots.

 

En ocasions el llati era incapaç d’adaptar-se a les particularitats del romanç valencià. Podem vore-ho en un privilegi de 1283, ratificat per Jaume II en 1303 en el qual es nomenen distints sistemes de peixca en l’Albufera “…ordinent piscationes tempore ‘de les fosques’ et qualiter piscatores debean piscare et ‘calare’ suas ‘axarcias’ et quod sid prohibitum piscatoribus dicte Albufarie en pisquentur cum ‘almixars, pantenes, faixets, alcudias, brugina’, cum rete et ab ‘cop cech, saltades segues, rayllar dejus lo caniç, pescar de la pedra en avayll ab xarcia que tir terra’, cum ‘batudas’ que batem cum ‘nançes’, ubbi accipiunt lo ‘cabeçudell’”. Comprovem que el llati practicament s’anula front a l’espenta del romanç valencià. En relacio als sistemes de peixca referenciats, Alfred Ayza, afirmà que li era “bastant difícil d’explicar en què consistien…perquè quasi tots provenen de l’àrab” (“La pesca en la València del s. XIV” en “Espill” nº 17/18. Primavera-Estiu 1983). Pero la realitat es que havent vocabulari d’orige arap, guanya en diferencia el que no te este orige i es exclusivament valencià. El problema es que hi ha tarrossos que es creuen que catalans i aragonesos mamprengueren a parlar en romanç valencià, nomes posar-se els saragüells que els valencians autoctons havien deixat penjats en les barraques, abans de fugir o ser morts.

 

Els militars i religiosos forasters que vingueren en Jaume I com a classe dirigent, es trobaren en un poble prou mes alvançat que ells en molts ambits. Per aixo, en algunes coses s’adaptaren ad ell i en unes atres el copiaren. Hem constatat que una part de la poblacio d’Hispania que estigue “sub Maurorum imperio”, mantingue l’us del llati fins a les reconquistes cristianes del s XIII. El poble pla, que ignorava el llati cult tant en el sigle VIII com en el XIII, fon el responsable de l’evolucio del llati rustic o romanç, que donà pas a les distintes llengues romances, entre les que es troba la llengua valenciana

Anuncios

2 noviembre 2012 - Posted by | AVL, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Valencians mai catalans

Aún no hay comentarios.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: