Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (IV). PARAULES EN ROMANÇ I ROMANCISMES (IV)

En est articul analisarém noves fonts de romancismes. Escomençarém per dos diccionaris o vocabularis que relacionen llati-arap com son el “Glossarium Latino-Arabicum” conegut com “Glossari de Leiden”, de l’ultim quart del s. XII, i el conegut com “Vocabulista in arabico”, en dos parts llati-arap / arap-llati, contingudes en un manuscrit del s. XIII.

 

L’alcanç de l’existencia de vocabularis que presenten romancismes en l’arap, podem entendre-la si la comparém en els valencianismes del castellà d’un diccionari de castellà fet per un valencià. Trobem l’eixemple en “El Nuevo Diccionario de la lengua española”, que l’any 1846 escrigue Vicent Salvà, valencià naixcut l’any 1786 en Gata de Gorgos. Emili Casanova estudià si se li havien “escolat valencianismes, inconcientment o no, dins dels camps dels neologismes i dels arcaismes”. El mateix Vicent Salvà era conscient de que aixo podia passar-li, perque en l’apendix al seu “Compendio de la Gramàtica Valenciana” de 1838, parlava de “los valencianismos que solemos cometer hablando el castellano”. L’estudi d’Emili Casanova nos mostra un bon grapat de valencianismes presents en el seu diccionari de castellà, trobant-nos eixemples com “Agrumarse”, “Bufada”, “Chilladiza”, “Corriola”, “Esportillarse”, “Porca”… ¿I que volen dir els valencianismes de Vicent Salvà en el seu diccionari? Es evident que son consequencia de que la llengua materna de Vicent Salvà, la llengua en la que havia naixcut, creixcut i vixcut era la llengua valenciana. La llengua castellana havia segut una llengua depresa i per aixo li eixia el valencià a la mes minima.

 

En relacio al conegut com “Glossari de Leiden”, es un vocabulari llati-arap que es troba en un manuscrit de la biblioteca de l’universitat de Leiden. Seybold el publicà l’any 1900 en el titul de Glossarium Latino-Arabicum. Koningsveld, en “The Latin-Arabic Glossary of the Leiden University…” (1977), defen que fon redactat en l’ultim quart del s. XII. Corriente en “El léxico árabe estándar y andalusí del Glossario de Leiden (1991) manté que l’autor pretenia gastar un arap “classic” i fugir de dialectalismes. A pesar d’aixo, se li esgolen romancismes com “bawlalah” o paulella del lat. “papilio” d’a on el castella “polilla” i el valencià “palometa”; “jabsun” del lat “gipsum”, d’a on “algeps”, “d.lfinun”  del lat. “delphinus”, d’a on “delfi”, “duntulun”, del lat. “dentex”, d’a on “dentol”; “qastallun” del lat “castanea”, d’a on “castanya” o “balsanun”, del lat “balsamum”, d’a on “balsem”. Tambe identifiquem els equivalents a arabismes valencians com “sahfatun” / safa; “sabbatun” / sabata; “sahrijun” / safareig; “aqrabun” / alacra; “qaryatun” / alqueria; “qutnum” / coto; “kaminum” / xumenera; “marjun” / marjal; “mastaka” / mastec; “burnusum” / albornoç; “mutarjimun” / trujama; “turmusun” / tramus; “turunjan” / taronja; “jubbun”  /aljup…

 

Prou mes ric en romancismes es el conegut com Vocabulista in arabico, publicat en eixe titul l’any 1871 per Schiaparelli, a partir d’un manuscrit de la biblioteca Riccardiana. Consisitix en un vocabulari llati-arap / arap-llati, que ademes conté anotacions o glosses en romanç, escrites en la mateixa lletra. Els abundants romancismes apunten al bilingüisme de l’autor.

 

Si nos plantegem l’epoca en la que l’autor integrava eixos romancismes en l’arap, podriem pensar en l’epoca del manuscrit, que es del s. XIII. Pero es possible que el manuscrit riccardià siga el resultat de copies i afegitons posteriors a una redaccio previa. Griffin, en “Los mozarabismos del ‘Vocabulista’…”, mantenia que “el ejemplar de la Riccardiana no será el original sino más bien una copia…”. I si no podem estar segurs sobre l’epoca en la qual l’arap contenia eixos romancismes, encara es mes dificil saber a quina epoca d’evolucio del romanç correspon cada un dels romancismes transmesos, lo qual dependix tant del moment d’incorporacio del romancisme a l’arap, com del coneiximent de romanç de l’autor. Els ambits arabofons que no parlaven romanç habitualment, podien tendir a petrificar l’evolucio del romancisme, transmetent-lo de forma distinta a l’evolucionada.

 

L’autoria del manuscrit ha segut tradicionalment atribuida al català Ramon Marti. Actualment no hi ha ningu que defenga eixa atribucio, que a soles es basava en que Ramon Marti era nomenat en un chicotet dialec o disputa -“ya man ismuhu ramundu wa-laqbuhu martin, que vol dir “¡Oh aquell que te per nom ‘Ramundu’ i per llinage ‘Martin’!”. La pretesa autoria, suponia atribuir-li al català certes glosses tan poc catalanes com “bozo”, “cercyello”, “lezinar”, “hen redor”, “arc de tor”, “aredondar”, “bayle”, “baylia”, “benda”, “capel de fer”, “fauszon”, “hensay”, “mange”… F Corriente propugna que hi hagueren dos autors distints, un per a cada una de les parts llati-arap / arap-llati, defenent la precedencia de la redaccio de la part llati-arap, mantenint que la part arap-llati està redactada des d’un registre inferior, interrogant-se sobre si l’autor d’esta part poguera ser obra “tal vez de un clérigo mozárabe de no muchas letras latinas ni árabes (p 7-8 de “El léxico árabe andalusí según el Vocabulista…”). No obstant, en relacio a uns atres glossaris fa notar la seua “mucho mayor riqueza de contenido…tanto en voces de registro alto como en romancismos asimilados.

 

Com crec que es interessant coneixer alguns dels romancismes del “Vocabulista”, a continuacio adjunte una llista parcial, junt a l’equivalent o derivat en llengua valenciana. Son: “ablantayin”, plantage; “abril”, abril; “agust”, agost; “atrita”, trita, triturada; “baba”, bavosa; “bala”, pala; “baliastayra”, ballestera; “ballina”, ballena; “bandayr”, pander, panderola; “baniy”, paniç; “bannun”, penó; “baqqat”, pegat; “barga”, avarca; “bartal”, pardal; “bartal”, portal; “baryalla”, barcella; “bassas”, bací; “batin”, tapi; “biqq”, bec; “birrina”, barrina; “buda”, bova/boga; “burruqa”, barruga; “burtal”, portal, portell, portella; “burun”, porró; “dada”, dida; “duyambar”, decembre; “falya”, falla; “fasa”, faixa; “fasqar”, feixcar; “fata”, fada; “fibrayr”, febrer; “fulliyin”, follí; “fur”, fur; “furat”, forat; “furfulya”, farfull; “furka”, forca; “furn”, forn; “furnayr”, forner; “girra”, guerra; “mliq”, melic; “itrabasayn”, travesany; “kabba”, capa; “kabbal”, capell; “kabbun”, capó; “kabbus”, capuç; “labarka”, la barca; “laqayna”, llaganya; “latalla”, lladella (en cat cabra);  “libral”, llibrell; “lubb” llop; “luqsa”, llesca; “madaya”, madeixa; “mandil”, mandil; “mant”, manta; “marmara”, marmolar; “mirkas”, morques; “mullayra”, mollera; “muryiqal”, murzical, mosseguello o rat penat; “nuwanbar”, novembre; “paulella”, palometa; “qabarra”, caparra; “qabsana”, capsana; “qaptal”, cabdal; “qalabbaq”, galapac; “qall”, call; “qalsa”, calça; “qaluqa”, lloca; “qannariya”, alcarnella; “qannut”, canut; “qaraqayy”, carabassa; “qarbata”, quebraça; “qasqara”, cascar; “quirista”, cresta; “qubb”, cup; “qufiya”, cofia; “qunilya”, conilla; “quqqu”, cucut, cuquello; “rayina”, rasina; “rayyim”, raïm; “sabbat”, sabata; “samra”, samarra; “sannay”, sarnacho; “saya”, saya; “sayra”, saria; “sayrun”, sarió; “simtayr”, senda, sender; “sintala”, centella; “suqru”, sogre; “suqur”, segur; “sutanbar”, setembre; “tabiya”, tapia; “tabla”, taula; “tustun”, retestinar, “uskuryun”, escurçó; “usqutayr”, escuder, “ustubb”, estopa; “yanka”, chanca …

 

Practicament un 3% del vocabulari arap del “Vocabulista” son romancismes. Ivonne Kiegel-Keicher ha escrit que “Según las cuantificaciones de Corriente, el Vocabulista anónimo “contiente unos 330 romancismos sobre un total aproximado de 12.000 voces (o sea +-2,7%)”. (“Arabismos y romancismos” en p 204 de “Lenguas en diálogo: El iberromance y su diversidad lingüística y literaria”).

 

Hem vist que el motiu de l’existencia de valencianismes en el diccionari castellà de Vicent Salvà, es que la seua llengua materna i habitual era la llengua valenciana. Hem de pensar analogament, que la llengua materna i habitual del clerc mossarap que introdui un 3% de romancismes en l’arap del seu vocabulari, era el romanç. Ademes, vent alguns dels romancismes que se li escapaven com “alcarnella”, “barcella”, “canut”, “caparra”, “capsana”, “chanca”, “cup”, “falla”, “follí”, “llaganya”, “lladella”, “llibrell”, “marmolar”, “melic”, “mollera”; “pardal”, “saria,sarnacho”, “sogre”… totes elles vives en llengua valenciana i algunes d’elles de forma exclusiva, seria llicit pensar en que el “clérigo mozárabe” que parlava en romanç i que sabia arap, lati, per molt que Corriente diga d’ell que era “de no muchas letras latinas ni árabes”, o era valencià o havia vixcut per aci.

 

En el proxim articul, mampendrem pels romancismes de l’arap escrit pels mossaraps toledans, seguirém en alguns romancismes de l’obra d’Ibn Quzman (1078-1160), i acabarém posant de manifest una part del vocabulari de texts valencians algemiats en alifat arap, aixina com valencianismes d’uns atres texts, algemiats en alefat hebreu.

 

Anuncios

7 noviembre 2012 - Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: