Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (i VI).

En este articul vorem que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç, continuaren mantinguent una important relacio en l’Espanya musulmana. Comentarém l’activitat dels joglars, que fonamentalment consistia en escampar entre el poble l’obra ludica dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

 

Segurament, no es casualitat que les cançons epiques o de gesta posteriors a Guilhem de Peitieu, mantinguen una important relacio en l’Espanya musulmana. Una gran cantitat d’elles son episodis d’amor i de guerra entre cristians i musulmans. Podem vore-ho en tituls com “L’entree d’Espagne, “Le siege de Barbastre, “Roland a Saragosse o “Foucon de Candie o Gandia. En estes obres i en unes atres com “La Chanson de Roland”, “La bataille Loquifer”, “Le covenant Vivien”, “Godefroi de Bouillon”, “Vivien de Mombranc”, ixen pobles valencians com Cervera, Llucena, Burriana, Valencia, Chiva, Cullera, Gandia, Xativa, Benissa, Denia…, i en elles podem llegir referencies al “roi Garssire de Valence”, a “Falquet, rey de Valentia”, a “Beligandus / Baligant”, que podria ser Ibn Ganiya, o a “Marganice”, que segurament es Ibn Mardanis. Com la presencia valenciana en l’epica francessa es un tema que pot ser interessant, el concretarém mes avant en un articul especific.

 

Les noticies de lo que succeia en territori valencià, aplegaven a França. Per eixemple, el Cronico “Santi Maxentii pictavensis”, anotà la mort del Sit de l’any 1099: “In Hispania, apud Valentiam, Rodericus comes defunctus est”. Ordericus Vitalis (n 1075 m aprox 1143) en la seua “Historia ecclesiastica” nos parlà d’una incursio de l’any 1124 en territori valencià: “Tandem, pugnantes contra Amorgan regem Valentiae per Sativam urbem convenerunt”.

 

L’impronta hispanica encara perdurava en l’epica francesa del s. XIII. Per eixemple, Paulin Paris escrigue en relacio a “Li roumans de Cléomadès” (1280 -1294) de Adenet Le Roi que “el tema del poema pareix tret de tradicions espanyoles o morisques i tots els personages principals son espanyols o sarrains” (“Cléomadès”, de Hasselt). Recordem que es en esta obra a on es troba la primera cita historica sobre la nostra dolçaina “1 ot cornes et douçaines / Et trompes et grosses araines”. (vore “Notes d´etnologia valenciana- El tabalet i la dolçaina”)

 

Curiosament, la relacio entre harges i cegels i la lliteratura dels trobadors, pogue ser d’anar i tornar. L’inicial influencia que es desplaçà de territori musulmà a cristià, donant lloc al naiximent de la lliteratura trobadoresca, pogue capgirar-se de manera que els musulmans la cultivaren i s’interessaren per ella. Ho sabem pel trobador català “Raimons Vidals”, qui cap a l’any 1210, digue en “Razós de trobar” que hi havien trobadors musulmans que feen “trobes”, escriguent que tota la gent, “Totas gens”, tots els dies “totz jorns”, posaven l’enteniment en trobar i en cantar “lor entendimen en trobar et en chantar. Entre la llista de totes eixes gents, tambe estaven els musulmans o sarraïns: Totas gens cristianas, juzeuvas e sarazinas, emperador, princeps, rei, duc, comte, vescomte, comtor, valvassor, clergue, borgues, vilans, paucs et grans”.

 

Passant a parlar dels joglars que escampaven l’obra dels trobadors, pot ser ilustratiu coneixer un poc sobre el seu orige. La decadencia de l’imperi romà feu que el gran teatre cedira al circ. Els actors es tranformaren en mims, histrions, “thymelici”, que es guanyaven la vida entretinguent i fent riure a la gent per places i carrers. Contaven histories, recitaven poesia, tocaven instruments, cantaven, ballaven i feen jocs i cabrioles. En ocassions cridaven l´atencio de reis i magnats que els contractaven ocassionalment o de forma perpetua. La primera referencia hispanica a este ofici, posterior a la descomposicio de l’imperi romà i anterior a l’invasio musulmana, pot ser la de Gregori de Tours (538-594), qui en relacio en “Mironis Galliciensis regis”, escrigue que “Erat enim mimus Regis, qui per verba jaculatoria laetitiam solitus excitare” (Mon. Germ. hist. Script, rerum Meroving., t. I, p 60l).

 

S’ha de destacar l’existencia de joglars musulmans, sent que usualment han segut relacionats en el mon medieval cristià. Gonzalez Palencia afirmà que el “zayal” o cegels estava destinat a ser cantat “por juglares, por mendigos callejeros, por pilletes, por mujeres”. Afig que les cançons “No son monódicas sino para cantarlas en calle a voz en grito, ante un público que se asocia formando coro y cantando el estribillo tras cada una de las coplas que lanza el cantor, acompañados por instrumentos músicos, bien por laúd, bien por flautas, tambores, adufes, y castañuelas y hasta con intervalos de baile”. (p 92 del vol 1 de “Revista hispánica moderna” en “La poesía arábigoandaluza y su influencia”).

 

Curiosament, havent vist referencies a “trobadors” musulmans en la Valencia del Sit, resulta que es tambe en esta epoca historica de Valencia a on posteriorment a l’invasio musulmana, es documenten per primera volta els “joglars”, que amaneixen en les bodes de les filles del Sit en els comtes de Carrion, sobre l’any 1098. La “Estoria de España” o “Cronica General”, nos parla sobre “las muy grandes cosas & muy nobles que el Çid mando fazer en aquellas bodas de sus fijas”, referint-se a “los muchos joglares & todas las otras alegrias que a bodas pertenecen”.

 

Que en la societat musulmana havia de ser usual que en les festes participaren joglars, es despren de que pres el poder pels cristians, es detecten imposicions particulars al respecte, atribuint-se l’orige a la “çunam sarracenorum” o tradicio dels sarraïns. Ho vegem en la sentencia de l’any 1293, en la que es declara el dret de l’Orde del Hospital a rebre els imposts de Tales, en terme d’Onda, entre els que estaven els de “nupcias, juglars, almaxeries, tabernas, renda et omnia alia que per çunam sarracenorum…”.

 

L’existencia de joglars i joglaresses musulmans en la Valencia anterior a la conquista cristiana està assegurada perque posteriorment a la conquista foren molt buscats i apreats. L’any 1269, l’infant Pere es trobà el rei Alfons X de Castella, el seu cunyat en Toledo, portant per a l’ocasio “als moros trombadors et als moros juglars”, als qui pagà “L morabatins, que fan CCCLXXV solidos”. Sabem que en la Cocentaina de 1294, “Mahomat Alphay e Hamet Almudavar afermançaren Hamet, juglar del boch…”. L’any 1338 el rei Pere ordenà que els pagaren “centum solidos regalium anno” a “Çahat Mascum, mimum seu juglar de la Exabeba,  sarracenum de Xativa” i a Ali Eziqua sarraceno de Xàtiva, mimo seu juglar de rabeu. L’any 1389, el rei Joan alegava a “nostre deport, e per plaer”,  per a demanar que volia “oir sonar e veure jugar la muller de Alfuley e sa mare e les altres mores juglaresses de Valencia”. El mateix any, manà que es pagara “paguets ço que rahonable sia per lur tornada” a “Maçot Fuley, Xamari Mariem e sa muller e los altres moros juglars…” per a que “tornen de licencia nostra a lurs cases”.

 

En esta part de “L’algemia valenciana”, titulada “harges i cegels”, hem pogut coneixer que en la part d’Espanya manada per musulmans, hi hagueren unes composicions lliteraries naixcudes de l’influencia de la cultura arap sobre una base romanica, en les que els autors gastaren el romanç per primera volta en tot l’ambit romanic europeu. L’infuencia d’estes composicions s’extengue per l’Espanya manada per cristians tinguent molt que vore en el naiximent de la llirica trobadoresca, que en la Corona d’Arago tingue els ultims grans representants en els valencians Jaume March, Pere March, Gilabert de Proixida i Jordi de Sant Jordi.

 

Miquel Tarradell escrigue que “ací es produí un tall historic que trenca -almenys aparentment-, durant cinc segles, la continuitat histórica occidental”. En lo que hem vist, podem concloure que regir-se per apariencies, es propi de simples als qui el “tall” se’ls ha produit en la sinapsis de les neurones. La conquista musulmana no fon un “tall historic”, com tampoc ho fon la reconquista de Jaume I. Estem davant de tota una historia de continuïtat de poble, cultura i llengua, que integrant certs elements culturals llingüistics i etnics d’us atres, millora i alvança.

 

Parlant de continuïtat, varem vore que Jordi Sant Jordi, un dels ultims grans representants valencians de la llirica trobadoresca, fon fill d’un valencià musulmà convers. Tambe Jaume Gaçull tenia antecedents musulmans.

 

Hui anem a vore que un valencià, que fon rei Napols, era descendent de musulmans, perque sa mare era filla d’un sabater musulmà. Es tracta del rei Ferran I de Napols (1423-1494), fill d’Alfons el Magnanim (1396-1458) i de la valenciana Carolina Vilardona. Nos ho conta Simonde de Sismondi (1773-1842), en “Storia delle repubbliche italiane” quan escriu que “il Pontano, che fu segretario di Ferdinando, chiama la madre di questi Vilardona Carolina ed aggiugne che molte persone lo dicevano supposto da questa donna e figlio di un calzolajo di Valenza, maomettano, come lo era quasi tutto il popolo in quel regno”, es dir que “Il Pontano, que fon secretari de Ferran I rei de Napols, diu que a sa mare li dien Carolina Vilardona, afegint que molta gent afirmava que era filla d’un sabater de Valencia, musulma, com ho era quasi tot el poble d’eixe regne.

 

Efectivament, “Il Pontano”, canceller del regne de Napols en 1447 i secretari de Ferran entre 1487 i 1495, escrigue en “De bello neapolitano” o “De Ferdinando primo rege neapolitano Alphonsi filio” que “alij supposititium, neque ex Vilardona Carlina, quae mater eius diceretur… procreatumque ex homine ignobili utque alij mussitarent, sutore calceario: ut vero alij ex homine Mahometanae religionis, quales Valentini plerique sunt agricolae…”, confirmant lo que ya sabem, que els valencians descendim d’iberorromans, alguns dels quals es convertiren a l’islam i posteriorment tornaren a convertir-se al cristianisme. Podem comprovar que Il Pontano no digue que els “Valentini” d’eixa epoca eren descendents de catalans, perque Il Pontano no tenia raons per a dir mentires i segurament no havia perdut la vergonya a dir-les, com pareix que alguns l’han perduda.

 

Ad alguns catalans i acatalanats els agradaria que fora de veres la taranyina de mentires que han teixit, que partint d’un supost orige català dels valencians, els faculta a furtar tot lo valencià. Historicament mai s’havien atrevit a dir tal destrellat, perque la realitat visible ho desmentia. Que el poble valencia tenia llengua, indumentaria i costums  propies i distints de les d’uns atres pobles, senzillament es vea i no es podia anar en contra de la realitat. Que el passat musulmà del poble valencià es mamava en l’ambient, era un fet destacat per tots els viagers estrangers que passaren per aci. Tots els mentirosos han hagut d’esperar a la uniformisacio despersonalisadora, per a poder mantindre unes mentires que mai s’havien atrevit a dir. Poquet a poquet anirem desfent la taranyina.

 

En la proxima i ultima part de l’articul sobre “L’algemia valenciana”, que titularém “la continuïtat”, vorem que en els moments posteriors a la conquista cristiana del territori valencià, cristians i musulmans convivien i parlaven entre ells en llengua valenciana, sense cap de problema. Els “torcimanys / trujamans”, son exotiques excepcions que en cada cas, tenen la seua explicacio. La rao es troba en que molts d’eixos cristians eren descendents de valencians que ya eren cristians quan Jaume I reconquistà Valencia. Uns atres provenien de valencians que havien segut musulmans que s’havien convertit al cristianisme. Uns i atres, independentment de la religio dels seus antepassats, tenien una cosa en comu: ser valencians.

Anuncios

17 noviembre 2012 - Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: