Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (V). HARGES I CEGELS (V).

En est articul anem a vore l’influencia de harges i cegels en la lliteratura posterior. Hi ha molta gent, a la que se li fa costera amunt pensar en qualsevol influencia de la cultura musulmana sobre la cristiana, perque s’han cregut unes idees que s’han escampat interessadament, i que propugnen l’existencia de dos races, dos religions, dos llengues, i dos cultures absolutament impermeables entre si.

 

Pero res mes llunt de la realitat d’una poblacio en governants musulmans, formada majoritariament per musulmans o cristians, tots ells descendents d’hispanorromans. Els musulmans eren cristians conversos o descendents de cristians conversos i convivien en cristians tributaris. Entre ells parlaven en romanç arabisat o en arap arromançat, podent ser bilingües. Quan els cristians reprenien el poder, molts dels descendents d’hispanorromans que s’havien islamisat, s’integraven en la societat cristiana. La conversio en massa al cristianisme està documentada en el Toledo reconquistat governat per “Sisnandus Davidiz”, de qui Ibn Bassam digue que “hizo amar la conversión al cristianismo de la masa de la plebe”. (“Mª Jesús Rubiera y sus estudios sobre los mozárabes” de Eva la Piedra en p 180 de “Sharq Al-Ándalus”, 10-11 -1993/1994)

 

Hem vist que les propies harges i cegels, son una sintesis de la cultura romanica i de la arap, que pogue influir sobre molts generos lliteraris i anem a vore sobre quins.

 

El fet de que el tema principal de lesharges siguen clams de dones que criden a amics o amants als que troben a faltar, o que fan confidencies de penes amoroses a sa mare o germanes, ha dut a relacionar-les en els “cants de dones”, les “chansons de femme” i els “villancicos de doncella”. El “habib”, o “amic” o “amat”, que tan a sovint apareix en les harges, podia ser l’orige de les “cantigas de amigo” gallegues / portugueses. Un tema i l’atre, han fet que lesharges es relacionaren en la “lliteratura erotica”.

 

Si busquem el nexe d’unio en els populars “cants de cego” el trobem en Muhammad b. Mahmud (m. 911-912), pressunt creador de la “muwassaha”, conegut com “al Qabri” o el cego de Cabra, seguit d’Abu-l-Abbas al-A’ma conegut com el cego de Tudela o “al-Tutili” (m. 1130), que era ajudat per Asa al A’ma o Basto del cego.

 

De l’atribucio d’influencies no s’han lliurat els gojos i albades valencians, els villancicos castellans, els refrains francesos o els strambotti italians, i es interessant saber que de les 402 Cantigues d’Alfons X, 335 estan escrites en forma cegelesca. Per una atra banda, ya hem vist que el valencià J. Ribera digue que el cegel “es la base de las estrofas populares cantables y bailables de la música española.

 

No obstant, l’influencia mes important de les harges i els cegels, es la que possiblement tingueren en el naiximent de la lliteratura francesa trobadoresca. Els “trobadors” impregnaren el mon lliterari de tal modo, que encara estaven pressents en la Valencia del XVI, llegint-se que les “Obres fetes en lahor de la Seraphica Senta Carherina” havien segut “per diuersos trobadors narrades lo dia de Sent Miquel del any M.D.XI”.

 

Entrant en els arguments que justifiquen l’influencia de les harges i els cegels en el naiximent de la lliteratura dels trobadors, el primer d’ells es  l’etimologic. Cada volta hi ha mes consens en que l’orige de la paraula trobador està en l’arap tarab, que vol dir “emocio”, “alegria” “musica”, confirmant-se lo que fa temps sugeri l’arabiste Ribera (p 141 de “Disertaciones y opúsculos” II).

 

Ya haviem parlat de l’arap “tarab”, quan en l’articul sobre “La ciutat de Valencia i el nom de Madinat al turab” comentarem que segons Gayangos, Ibn Sa’id (1208-1286) havia escrit que la ciutat de Valencia fon coneguda com “Medinatu-l-tarab” o ciutat de l’alegria. Ademes, “tarab” es l’orige del valencià “taravella”, o peça de l’almassera que fa roïdo, per lo que pot aplicar-se metaforicament a una persona que es fa notar i que es torpona, com feu Valero Fuster en el s. XVI, quan va escriure que “Y per ser tan ynprudent / Tots me deyen tarauella. Tambe pot estar en l’orige de “trobo”, pressent en l’expressio viva en Alcoy de “¡Canta-li un trobo!”, que es documenta en el titul de l’obra de 1690 Trobos nous per a esplayar el animo cantant els nobios a les nobies”, sent el “trobero” qui improvisa o canta “trobos”.

 

L’argument etimologic es reforça quan es comprova que la denominacio de “segrer” / “segrel” / “segrier”, per la que en l’ambit gallego-portugues es coneix a un trobador / joglar, tambe te orige en l’arap. La relacio “trobador”/ “segrier”, es documenta en la “Declaracio” que feu l’any 1275 el trobador Giraldo Riquier de Narbona a la “Requesta” d’Alfons X, en la que es llig que “E ditz als trobadors / segriers por totas cortz”. Respecte a l’etimologia arap, Menéndez Pidal contà que l’arabiste Ribera li havia indicat que “vendrá de la voz hipotética ‘zejelero’, ‘el que canta zéjeles’, nombre árabe de la canción popular” (p 17 de “Poesía juglaresca…”).

 

Per a continuar en l’argumentacio, hem de saber que Guilhem de Peitieu, duc d’Aquitania, fon el primer “trobador” que feu poesia llirica en llengua romanç. Per a que puga ser certa l’hipotesis de que les harges i cegels influiren en la seua lliteratura, es necessita una compatibilitat cronologica i geografica. No hi ha contradiccio cronologica perque Guilhem de Peitieu naixque l’any 1077, un any mes pronte que el representant dels compositors de cegels Ibn Quzman, quan ya n’hi han documentades harges en romanç. Geograficament, la relacio de Guilhem de Peitieu en Espanya està confirmada pel seu matrimoni en Felipa de Tolosa, viuda del rei d’Arago i Navarra. Tambe es sap que l’any 1120 lluità contra els almoravits al costat del Batallador. Inclus podria haver conegut els cegels de chiquet, conforme a l’itinerari del cegel propost per Antelo Iglesias, que diu que “se propagó por el mundo latino-occidental a raíz de las expediciones francesas a España (Barbastro, 1064), cuando Guillermo VIII de Aquitania – padre del trovador – se llevó al Limousin y al Poitou numerosas esclavas moras para amenizar sus veladas con la poesía y música de al-Andalus”.

 

Hem vist que les harges s’originaren en temps del califat, creixquent en época de les taifes. Durant este periodo, governants cristians i musulmans s’unien per a defendre o atacar territoris, independentment de que estigueren manats per cristians o per musulmans, delimitant-se fronteres que nomes eren reals en temps de guerra. Per aixo, la relacio de Guilhem de Peitieu en les harges i els cegels, pogue haver-se donat pel contacte tant en musulmans com en cristians. Podria haver-se relacionat en els compositors musulmans, parlant el romanç en el que escrivien les seues harges, i per ells podria haver accedit a les moassahes redactades en romanç de les que parlà Maimonides o als cegels redactats en romanç arabisat, que segur que existien. La relacio tambe pogue establir-se en cristians, havent vist que els musulmans tambe consideraven que el “cegel” era propi de zones manades per cristians.

 

Unes atres proves de pes que demostren l’influencia de les harges i els cegels en la gestacio de la lliteratura provençal, son el paralelisme tematic, de lexic i la similitut estrofica. Menéndez Pidal trobà estrofes de Guilhem de Peitieu perfectamente zejelescas, compuestas de trísticos monorrimos, más el verso de vuelta, consonantado las nueve veces en i, pero sin estribillo”, afirmant que “Entre ambas literaturas hay relaciones tan singulares que son inexplicables sin un influjo de la una sobre la otra”. M. A. García Peinado y J. P. Monferrer Sala han estudiat la Chanson V de les “Chansons” de Guilhem de Peitieu i el Cejel nº 90”, del “Diwan” d’Ibn Quzman i destaquen el “paralelismo temático y estructural que muestran los dos poemas”, afegint que “En cuanto a la estructura métrica podemos decir, y ello de forma decidida, que estamos ante dos composiciones formalmente parejas.

 

Hem vist que el populisme de les composicions poetico-musicals de l’Espanya musulmana era prou mal vist per l’ortodoxia musulmana. Guilhem de Peitieu mamprengue l’incorporacio de temes populars i mundans a la poesia escrita en la llengua del poble, cosa que tampoc fon de l’agrat de la classe clerical i de la “intelectualitat” dominant, perque la lliteratura deixava de ser d’uns pocs que sabien llati, per a passar a ser patrimoni de qualsevol que tinguera ingeni i gracia.

 

Per eixos motius, Guilhem de Peitieu fon acusat de “pecats” com llibertí, cinic, burlo, sensual, o jugador, que eren adjetius que usualment “adornaven” al poble pla. Orderico Vital, digue d’ell que “audax fuit et probus, nimiumque jocundus, facetos etiam histriones facetiis superans multiplicibus”. Godofret de Vigeois escrigue d’ell: verumtamen nomini christiano nihil contulit; erat nempe vehemens amator feminarum; idcirco in operihus suis inconstans extitit”. Guillem de Malmesbury li diu fatuus et lubricus i Godofret el Gros, no l’evocà en millors paraules: “totius pudicitiae ac sanctitatis enemicus”. El paralelisme entre Guilhem de Peitieu i Ibn Quzman aplegà a que este ultim fora adjetivat “de crápula, beodo, juerguista y libertino, en medio de una situación hostil en la que el poder andaba en manos de los alfaquíes bajo la autoridad teocrática almorávid”.

 

Crec ilustratiu reproduir alguns versos de cada autor. Els de Guilhem de Peitieu, prou alluntats del tipic topic “amor cortes” dels trobadors diuen: “Tant las fotei com auziretz / cent et quatre-vinz et ueit vetz / que a pauc not rompei mos corretz / e mos ames / e nous puesc dir los malavegz / tan gran m’en pres”, volent dir “Tant les fotí com oireu / cent huitanta huit voltes / que de poc se me trenca el piu / en molts pedaços / i no puc dir-vos el mal / que m’apegaren”. En el cegel nº 90 d’Ibn Quzman llegim: “Mi vida disipo en orgía y jolgorio / ¡Este es mi sino! Quise ser borracho / Que deje el mal camino absurdo es / quedarme sin morapio un desatino / ¡Vino, vino!, me da igual lo que digan. (“De poesía y pornografía medievales…” en “Thélème” nº 13 -1998).

 

L’assignacio del nom de “trobadors” a musulmans, en epoca de Guilhem de Peitieu i Ibn Quzman, podria reforçar el seu orige a partir de l’arap. I resulta, que “trovadores” es el nom en el que la “Chronica del famoso Cavallero Cid Ruydiez campeador” nomena als que l’any 1092 li feen “trobas” a Ibn-Yahhaf, erigit en rei d’una Valencia sitiada pel Sit, quan diu que “Abenjaf estava muy orgulloso, e desdeñava mucho a los omes: e quando algunos se le yvan a querellar, deshonravalos, e maltrayalos: e estava como Rey apartado, e estavan con el trovadores, e los versificadores e los maestros, departiendo qual diria mejor troba.

 

Per eixa epoca, Ibn Lubbun, visir d’al-Qadir i senyor de Morvedre deixava constancia del bilingüisme dels valencians en les seues “xarajat” en romanç. Eixe bilingüisme fon el que feu possible l’activitat lliteraria en la cort del Sit de la que parla Ibn Bassam dient que “en su presencia se estudiaban libros; se leían las gestas de los antiguos campeones de Arabia y cuando se llegó a la historia de Muhallab, quedó extasiado y manifestó su admiración por ese héroe”. Per aixo en esta epoca trobem musulmans que parlaven romanç, com aquell a qui cridà Ibn-Yahhaf “…llamó un Moro que sabia Aljamia…que se fuese al Rey de Çaragoça…”, i a cristians que parlaven en arap, als qui el Sit deixà la vigilancia de les muralles de la ciutat, perque fablavan assy como ellos et sabien sus maneras et sus construnbres”.

 

En el següent articul, vorem que la lliteratura dels trobadors posterior a Guilhem de Peitieu tambe oferix pistes de la seua relacio en l’Espanya musulmana. Acabarém parlant dels joglars, que escamparen l’obra dels trobadors cristians i musulmans. Comprovarém que els joglars musulmans foren un atre element de continuïtat entre la Valencia prejaumina i postjaumina.

Anuncios

17 noviembre 2012 - Posted by | Documentació valencianista., llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: