Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (i V)

Una caracteristica de l’edicio de “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, es que en el llibre consta tant la reproduccio del text original en arap, com la seua traduccio. Com considerava interessant coneixer els equivalents en arap d’algunes paraules traduides, i en algun cas la seua translliteracio, contacti en Rosana Benlloch, professora d’arap de l’Escola Oficial d’Idiomes, qui advertint-me de que es tractava d’un arap dificil, perque “el árabe es andalusí”, em digue no obstant, varies coses interessants.

 

Per eixemple, resulta que la paraula arap equivalent a “cristiana” en el poema d’Ibn Jafaya “Cristiana de labios bermejos”, es “mutanasir, de la qual digue que “se trata de un término que en la época de al-Andalus servía para designar a musulmanes que abrazaron la religión cristiana”, lo que podria supondre, que en l’Alzira dels temps d’Ibn Jafaya, hi havien conversions de musulmans al cristianisme, es de supondre que  anteriorment a la vinguda dels almoravits.

 

Consultant-li per la translliteracio de les paraules araps del text d’Ibn al-Abbar, traduides per Mahmud Sobh com mozárabe i falla, em digue que pensava que la primera podia correspondre’s en aayim, en el sentido de extranjero o que no habla árabe”, i la segon en haiya. Per tant, estem davant d’una nova prova, de que en temps inmediatament anteriors a la conquista del rei en Jaume, en Valencia hi havien “aayim” o “mozárabes” o cristians valencians, que parlaven romanç. El romanç valencià d’eixos cristians es revela clarament, quan Ibn al-Abbar els posa en relacio en la paraula haiya, que no es mes que una adaptacio del valencià “falla”, romancisme originat a partir del llati “facula”. En este punt hem de recordar, que cronistes en arap de distintes epoques relacionaren als cristians tributaris en l’adoracio al foc (vore “Notes d´etnologia valenciana: el foc i la mort”).

 

A pesar de tot lo que hem vist, els acatalanats seguixen a la d’ells. L’acatalanat de Castelló Germà Colón escrivia una gloriosa frase que diu que “Els historiadors, no obstant, ens diuen que a Mallorca no hi hagué mossàrabs (això ho sabem des dels temps de Mn Alcover), ens diuen també clarament que no n’hi hagué a per (sic) terres de València i Múrcia (i els estudis de Míkel de Epalza i d’Enric Llobregat són taxatius), etc. Quan hom pretén e.gr., que els topònims derivats de kanisa “testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perquè amb aquest mot els àrabs designaven les esglésies cristianes, resulta que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…” (p 351 de “Estudis de Filologia Catalana i Romanica”.- 1997). Anem a vore que l’ignorancia de la realitar i confiar en qui no es de fiar, conduix a dir moltes favades.

 

Perque seguramente deu ser ignorancia dir que des dels temps d’Alcover es sap que “a Mallorca no hi hagué mossàrabs”. Ignorancia de no saber que Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), feu unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolletí del Diccionari”, dient que “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió” ¿Aclarirà o rectificarà el sr Colon la seua afirmacio, que no es pot calificar mes que de mentira?

 

Perque seguramente deu ser ignorancia parlar dels estudis “taxatius” de Míkel de Epalza i Enric Llobregat, segons els quals “no n’hi hagué (mossàrabs) a per (sic) terres de València”. Es millor pensar que es ignorancia, que apuntar a l’ocultacio i a la manipulacio, per desgracia molt en us en la secta catalanera.

 

Segurament, el sr. Colon no s’atreviria a calificar-los com a “taxatius” si sapiera que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

 

El sr. Colon hauria de llegir al membre de la Real Academia de la Historia, Luis Ángel García Moreno quan diu que “Desde luego no participamos de la idea de una mozarabía inexistente en Levante, que cierta historiografía (EPALZA, M. DE; y LLOBREGAT, E. A., «¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islamización del Levante de la pcnísula (Sharq al-Andalus)», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36,1982, pp. 7-32, a los que ha seguido RUBIERA, M.ª J., La Taifa de Denia, pp. 103 ss.) ha querido proponer en los años setenta en un filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos, sólo comparable al de la historiografía fascista de los años treinta. (“La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raíces de un país” en “Hispania sacra”, 49:99 -1997; p.256).

 

Tampoc sabra el sr. Colon que Alejandro García Sanjuán en “El fin de las comunidades cristianas de al-Andalus (siglos XI-XII): factores de una evolución” (XI Congreso de Estudios Medievales. 2007) ha dit de les hipotesis d’Epalza, que es basen en una “metodología de análisis de las fuentes poco ortodoxa, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones, obviando, además, la existencia de importantes testimonios que cuestionan dichas hipótesis”.

 

No content el sr Colon, per a rematar la gloriosa frase, nos transmet l’ocurrencia de que per molt que “kanisa” vullga dir iglesia cristiana en arap, aixo no vol dir que “els topònims derivats de kanisa testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perque lo “que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…”. Es conegut que el toponim de la partida de l’Alquenencia d’Alzira, es corresponia en una alqueria que consta en document d’epoca del Sit, de l’any 1098, com a “villas de Alcanitja”, junt a“Pigacen”, “Frenales”, “Cepolle” i “Murisveteri…”, i en el Repartiment com Alcanicia, Alcannicia o Alchannicia. Acabem de vore que els poemes d’Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar d’Alzira, nos parlen d’iglesies cristianes d’Alzira, en santons, de les que sonen campanes, i de les que desapareixen els diners, titulant-se un dels poemes Al-kanisa / la iglesia.¿Es referiran Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar a santons en espirit, a campanes espectrals i a diners fantasmagorics de “vells cementiris en runes”, o es mes facil pensar que les idees dels nostres acatalanats son propies de cervells en molta runa, convertits en “cementiri” de neurones”?

 

Per a acabar, vist que “falla” es una paraula gastada pels valencians del s.XIII, documentada  anteriorment a la “reconquista” de Jaume I, anem a documentar-ne mes, com a prova de que a la continuïtat de poble, s’ha d’afegir la continuïtat de llengua.

 

I eixes paraules es troben en el document mes antic que es conserva en l’Archiu del Regne, datat l’any 619 de l’Hégira (1223), que ademes, es l’unic que es conserva escrit en arap, d’orige anterior a la reconquista. Es tracta d’una sentencia del cadi de Morvedre, dictada per un litigi entre Torres-Torres y Carcer sobre rec. El text comença dient que “Habiendo sobrevenido una disputa entre la qarya de Turis y la qarya de Qars, formando parte (ambas) de la qura de Murbitar…”. Tres sigles mes tart, el 30 d’agost de 1576, es repeti la mateixa discussio, per lo que el consell d’Aragó ordenà la traduccio del document. La manaren fer a Francisco López Tamarit presbiter de la parroquia de de San Pedro de Alhama ¡de Granada!, sent estrany que se n’anaren tan llunt, quan segons els acatalanats, tots els musulmans d’aci sabien arap.

 

En la traduccio de López Tamarit, criden l’atencio certes paraules d’alguns fragments: “ante dicho Cadi fueron presentes con él muchas personas y llegaron a ver el dicho rrollo y agujero…para que tomen el agua los del lugar de Carzer dos hilas y medio y los de Torox otras dos hilas y medio… quando el agua sera mas de quatro hilas… enmedio della un azud pero medido por el cual salgan dos hilas y media de agua… quando aya mas de cuatro hilas como arriba es dicho y no llegue al agujero dicho… y fue quitado de entre ellos el pleyto y baraja…”. Comprovem la presencia de “roll” i “fila”, paraules propies del vocabulari del rec de la llengua valenciana, inexistents en la llengua castellana del traductor.

 

Un “roll” era i es una perforacio en una pedra, d’una superficie d’un pam valencià quadrat, d’a on ix l’aigua que es distribuix per distintes cequies. Una “fila” es la mida del cabal d’aigua que ix pel roll, de quantificacio mes polemica. Vicent Boix, en “Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia” diu que “Don Tomás de Villanueva y Don José Soto dicen que ‘fila es la cantidad de agua que sale por un orificio cuadrado de un palmo valenciano, con una velocidad de cuatro pies por segundo”. Afig que “José Cervera da al agua la velocidad de seis palmos por segundo”. Saber que tres peus equivalen a quatre pams i a una vara o alna.

 

Es interessant saber que la paraula “roll” es una paraula prerromanica relacionada en el “arroyo” castellà, sent “fila” una paraula romanica, que en el text arap es fa equivaldre a l’arap “jait” (pl “ajiât”), que vol dir “fil”. L’intrusio en l’arap d’estes paraules propies del vocabulari valencià del rec, demostra la continuïtat d’elements premusulmans en el regadiu valencià. Ademes, es una prova mes de la continuïtat pre i postjaumina del sistema metrologic valencia, sent que “roll” està relacionat en en el pam valencià que regula mides superficials com la fanecada. (Vore “La continuitat pre i postjaumina del sistema metrologic valencià”)

 

Es tracta de paraules valencianes que tambe s’introduiren en el llati de la postconquista. Aixina, en la concordia entre Castello i Almassora per a l’us de les aigues del riu Millars, de l’any 1275, podem llegir coses com “tres medias filias aqueaccipiant unam mediam filam o com “mundare braçallos sive filas, qui seu que de dicta cequia emanabunt”. Jaume Roig, qui en “Lo Spill” identificà la llengua valenciana dels cristians en l’algemia dels musulmans, escrigue sobre “rius, braçals / conduyts, canals / e çequioles / rolls e filloles”.

 

Joseph Gulsoy digue que “que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català” (p 173 de “Estudis de filologia valenciana”). Darrere d’eixa afirmacio es troba l’idea d’un parlar romanic molt distint del valencià, que el dogma diu que dugueren els catalans. Per tant, vist que paraules com “falla”, “roll” o “fila” estaven en boca dels valencians, quan faltaven pocs anys per a la conquista de Jaume I, haurem de preguntar-nos ¿Voldran que nos cregam que les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciaven els valencians de la preconquista, son molt distintes de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que continuaren pronunciant els valencians de la postconquista i de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciem els valencians de hui?

 

En este articul hem vist mes proves que demostren que la conquista de Jaume I, fon fonamentalment una historia de continuïtat de poble valencià i de llengua valenciana. Estem farts de que des de l’endogamia universitaria catalanera, per a dissimular una traicio, se nos unfle a mentires que creixen i es retroalimenten, perque les mentires d’uns es justifiquen, citant les mentires d’uns atres. Es trist que tinga que ser gent de fora, els que posen els calificatius adequats a lo que fan estos personages, parlant de “pura y simple invención”, acusant-los de “filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos”, i posant de manifest que es basen en un “análisis de las fuentes poco ortodoxo, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones”. Tractem d’elements que, ben satisfets d’exhibir tan alta ciencia, no paren d’autopublicar-se llibres, autoconcedir-se premis, i autodonar-se homenages. A vore si espavilem i condenem a tots estos acatalanats a l’ostracisme que es mereixen, lo que sense dubte ajudaria a que sure la veritat sobre el poble valencià, que no es mes que la veritat sentida pel poble valencià.

 

 

15 diciembre 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 2 comentarios

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (IV)

En els dos articuls anteriors hem vist documentacio, que considere important, sobre els valencians cristians d’epoca de la reconquista, que amplia i complementa la que hem tractat anteriormente en “Els cristians valencians des del 713 al Sit”, en “Els cristians valencians durant la conquista del Sit”, en “Els cristians valencians des del Sit a Jaume I”, i en “Els cristians valencians que trobà Jaume I”, al que s’afig el de “Cristianes valencianes de 1239”. Perque hem de saber, que el cristianisme valencià prejaumi no es un tema tancat, sino que es troba ben obert a l’incorporacio de nova informacio, molta de la qual te orige en texts en arap.

 

Per desgracia, podem estar ben segurs de que des dels “Estudis Àrabs i Islàmics” de la “Universitat de València” mai vindra ni un filet de nova informacio sobre els cristians valencians prejaumins. L’any 1986, l’il·l·lusrissim Ferrando, borrant del mapa tota mencio a la Filologia Valenciana, s’encarregà d’adscriure l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” al nou “Departament de Filologia Catalana”. L’adscripcio es incomprensible si no s’enten des d’una voluntat de controlar que res que poguera eixir de l’estudi d’escrits de l’epoca de dominacio musulmana, contradira el dogma catalanista de que la llengua dels valencians es la catalana. ¡I pensar que l’Universitat de Valencia fon pionera en donar classes en llengua vernacular, front al llati, constant en disposicions de 1581 que l’alumne, en la classe quinta, havia de “donar per compositio un thema breu en llengua valenciana! (pp 71-72 de “Reforma de las clases de Gramática” de Andrés Gallego Barnés en el llibre “Actes du 1er colloque sur le Pays valencien a l´epoque moderne”). Es per a preguntar-se: ¿Que hem fet els valencians per a tindre que aguantar a tota eixa gentola que es burla del poble valencià i de la seua historia, treballant a la seua contra en els nostres diners?

 

Podriem pensar que l’area de “Estudis Àrabs i Islàmics” de l’universitat de Valencia, dirigida per l’inefable Carme Barceló, hauria de traduir o promoure la traduccio de texts en arap escrits en territori valencià durant l’epoca de dominacio musulmana, en la finalitat de que foren accesibles a tots els valencians. Pero no ho fan, perque saben que es trobarien en riuades d’informacio contraria al seu dogma, per lo que s’ho passen molt millor dedicant-se a fer catalanisme, manipulant i “interpretant”. Pero lo pijor no es lo que no fan, sino lo que no deixen fer. Tot aquell que no pense com ells es troba tancada la possibilitat d’acces a una organisacio universitaria autarquica i endogamica, en la que els carrecs es deixen en herencia ideologica, inclus a voltes biologica.

 

Pero de tant en tant, ixen persones en categoria, que escapen de les miseries de les mafies de la nostra “paraeta” universitaria. Es el cas del professor palesti Mahmud Sobh, casat en una burrianenca, catedratic de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit, i autor del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares”, publicat l’any 2010. Anem a vore que en este llibre es conté informacio important per al cristianisme valencià anterior a Jaume I, sent especialment interessant la que es troba en poemes dels autors d’Alzira Ibn Jafaya (1058-1138) i Abd al-Yabbar (m. mitat XII), aixina com en els d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199.

 

Previament a entrar a vore els fragments dels poemes del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, que poden ajudar-nos a entendre millor l’historia del poble valencià i en concret l’historia del cristianisme en Valencia, crec interessant recordar algunes cites d’autors en arap, que es referixen als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana.

 

Ibn Idari en el seu llibre “Al-Bayan al-Mugrib” que escrigue en el s.XIII, citant com a font a Ibn Alqama al-Balansi (1036-1115), conta, que una de les condicions de rendicio de la ciutat de Valencia al Sit, que tingue lloc “en  un jueves del mes lunar Yumada l-Ula del año 487/junio de 1094”, fon que “los musulmanes sean vigilados por una guarnición de los mozárabes, que convivían con los musulmanes”, sent al-Rum al-Baladiyyun o cristians del territori, l’expressio arap traduida com “mozárabes”. Tambe nos conta que l’actitut d’alguns d’estos cristians valencians fon de prudencia, dient d’ells que “…los cristianos mozárabes que había en la ciudad se mostraban zalameros con los musulmanes de la misma, pues no les cabía duda de la victoria de aquéllos sobre los suyos”, textualment “Waman kana bilmadinati mina nnasara lmu’ahidina yatasanna’u liman biha mina lmuslimina, wala sakka ‘indahum fi galabatihim lahum”, sent “nnasara lmu’ahidina” o cristians subjectes al pacte, l’expressio arap traduida com “mozárabes”.

 

Recuperada Valencia pels musulmans, Ibn al-Sayrafí (m. 1161), historiador de la dinastia almoravit nos conta un atac d’Alfons el Batallador a la ciutat de Valencia, dient que un gran numero d’ells s’uniren al seu eixercit “El rey partió, pues, de Zaragoza, al comienzo de sa’bán del año 519 (principi de sept. de 1125), ocultando su propósito. Pasó cerca de Valencia, donde había una guarnición almorávide comandada por Abo Muhammad b. Badr b. Warqa, y mientras atacaba la ciudad, gran número de cristianos pactantes [mozárabes] vinieron a él, ya para engrosar su ejército, para servirle de guías o para decirle lo que hacer para infligir daño a los musulmanes y salir victorioso de su empresa”. La translliteracio del fragment que parla dels cristians valencians es “Wa-sala-hu ‘adad wafir min al-nasara al-mu’ahidin.

 

Vençuts els almoravits, del temps en que el rei Llop o Ibn Mardanis (m. 1172) fon el rei de Valencia, tenim la cita d’Ibn al-Jatib, que en la seua “Ihata” diu d’ell que “estaba locamente apasionado por las “esclavas” cantoras, la música y la danza, se vestía como los mozárabes y prefería la lengua de ellos”.

 

Quan faltava poc per a la mort del rei Llop, Ibn Sahib al-Sala nos contà la presa d’Alzira pels almohades en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”, citant als cristians que vivien en la ciutat, quan relata que els musulmans “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos, invocando el “tawhid”, y los arrojaron de la población…”.

 

Al-Maqqari reprodui els versos d’una cristiana o descendent de cristians de Xativa a qui dien Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, els versos de la qual recitava al-Satibí (1204-1285) i dien “¿Qué tienen los cristianos que los amas? / Hombres inteligentes los hay entre los árabes y los no árabes.  / Y les contesto: Creo que el amor por ellos / ha penetrado en las entrañas / de todas las criaturas, incluso de las bestias”.

 

Vistes les cites anteriors, ya es hora de reproduir alguns fragments del llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” de Mahmud Sobh, en que trobem referencia als cristians valencians prejaumins. Son cites d’Ibn Jafaya d’Alzira (1058-1138), d’Abd al-Yabbar d’Alzira (m. mitat XII), i d’Ibn al-Abbar, naixcut en Onda l’any 1199. Com hem dit, anem a comprovar que els autors d’Alzira parlen d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Anem a vore que inclus podria pensar-se, que Ibn al-Abbar atribuix ad alguns cristians valencians prejaumins, una actitut activa contra els musulmans.

 

Ibn Jafaya d’Alzira, en el poema titulat “La pequeña nación” escriu Llora tú por el marjal, por la Iglesia, por las riberas /…¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia la Iglesia del / Santón!”. En Al-kanisa / la iglesia”, repetix “¡Cuánta añoranza siente mi alma hacia al-Kanisa del / Santón!”. En “Cristiana de labios bermejos”, exclama: “¡Oh, cristiana de labios bermejos con tanta dulzura, que la delgadez se ciña en torno a tu esbelta cintura!”. En “El dinero de mezquitas e iglesias”, posa al mateix nivel mesquites i iglesies quan parla d’aquells que “Se fingen honrados ascetas hasta hallar una ocasión / tardía / para hurtar el dinero de mezquitas e iglesias, ¡cuánta / hipocresía!”.

 

Abd al-Yabbar, tambe d’Alzira, en “Bellísimo tabernero masihi / cristiano”. Escriu que “Me detuve junto a un bellísimo tabernero cristiano, / suave en sus formas, con rostro luminoso y humano. / Me dio de beber, luego me cantó una preciosa / melodía. Charren entre ells i continua dient que “Y cuando la campana de La Iglesia emitió su / resonancia / me convidó diciendo: “Vamos al trago matinal y / divino”. En un atre poema titulat “Al-mahdi/el bien guiado (el Mesías)” conversa en un atre cristià a qui pregunta “¿Podrás hacer escuchar, acaso, a vuestro Mahdi/ Bien Guiado / cumpliendo así con La Verdad respecto a sus / aventurados?”. En el poema “Los reyes de taifas” recorda el fet de que estos reis “fuesen aliados de seguidores de la / Cruz en religión”.

 

Ibn al-Abbar, era secretari del rei Zayyan i fon el que firmà els pactes de rendicio en Jaume I. A pocs mesos de que Jaume I reconquistara la ciutat de Valencia, es presentà davant d’Abu Zakariyya, emir de Tunis per a demanar-li ajuda, i li recità lo següent: “¿Cómo, pues se puede recuperar residencias, lares y / centros culturales / en torno a los cuales el mozárabe incendió su falla a / la ancha y la larga?”.

 

En el proxim articul, coneixerém els equivalents en arap i en algun cas la translliteracio d’algunes paraules traduides per Mahmud Sobh al castellà, lo que nos conduirà a sorpreses. Analisarém la (im)postura de Germà Colom, “factotum” dels acatalanats, en relacio als cristians valencians de l’epoca de dominacio musulmana, per ser representativa de la de tots els de la seua corda. Comprovarém, que quan alguns acatalanats parlen de lo distint que era el romanç dels valencians de la preconquista, de la llengua valenciana del nostre sigle d’or i del valencià actual,  no fan mes que lo unic que els ix de cine: mentir.

15 diciembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (III)

Hem vist que en les “Consuetudines Valencie” dictades per Jaume I l’any 1238, hi ha una norma de protecció a favor dels cristians valencians prejaumins. Es tracta d’una norma transcendent en relacio al cristianisme valencià prejaumi, no superada per l’importancia que te de cara a l’acreditacio de la continuïtat de la consciencia identitaria valenciana i en concret del nostre gentilici de “valencians”.

 

Els acatalanats s’havien imaginat una “colonitzacio” en massa de catalans i aragonesos, entre els que per supost guanyaven els catalans, que per una estranya i mai explicada “metamorfosis”, es convertien en valencians. Eixa vinguda es absolutament falsa, i els mateixos acatalanats reconeixen no haver trobat ni rastre d’eixa pressunta emigracio en els archius catalans d’eixa epoca. El fet de mantindre que els valencians no existiem i que erem producte d’una “metamorfosis” a partir de catalans, era el fals argument que els “llegitimava” per a furtar-nos tot lo que, sense ser d’ells, els ha vingut en gana.

 

El catalanisme tradicional marcava el fi de l’inventada “transformacio” a finals del s. XIV i principis del XV. Dien que durant este temps, els valencians assumien una imaginaria “catalanitat”, en l’unic argument de que aixina havia d’haver segut. La documentacio que ho acredita, unicament es troba en els seus ensomis i manipulacions. Ultimament, els acatalanats de les noves fornades pareix que donen algun passet en la bona direccio, segurament perque els han donat permis per a alvançar una generacio un pretes “naixement” d’una conciencia valenciana.

 

Per aixo, en la tesis doctoral de Vicent Baydal sobre “Els fonaments del pactisme valencià”, podem llegir sobre la “formació d’un nou gentilici comú” de “valencians”, entre 1330 i 1365. No obstant, com els acatalanats no poden desempellugar-se dels prejuïns de partida que arrastren, Baydal escriu que “En el moment en què Jaume I fundà el regne de València, a finals de la dècada de 1230, no hi podia haver, evidentment, valencians”. En primer lloc, Vicent Baydal parla del “moment en què Jaume I fundà el regne de València”, quan resulta que “Abu Zeyt”, en document de 22 d´abril de 1236, posteriorment a haver-se convertit al cristianisme, s’autotitula “Vincentius, rex Valencia”. Hem de preguntar-nos: ¿Li faltaria algun regonet a Abu Sayd, que es titulava rei d’un regne que Jaume I encara no havia fundat? ¿Estaria esquizofrenic Jaume I per “fundar” lo que ya existia”. Vicent Baydal proseguix dient-nos que en el moment de la presunta “fundacio”, “no hi podia haver, evidentment, valencians” i hem vist que l’any 1238, Jaume I dictava normes que afectaven als “valentinum” ¿Seria perque Jaume I ensomiava en sers “evidentment” inexistents? ¿Serien fantasmes? ¿I els “valentini” documentats en la documentacio de la “Ordinatio ecclesie Valentine”? ¿Serien algun tipo de formes espectrals?

 

Per a comprovar que la “evidencia” de Vicent Baydal sobre l’inexistencia de valencians, -“no hi podia haver, evidentment, valencians”-, esta mes prop d’una pressunta i pretesa videncia, que de lo que hauria de ser ciencia, procedirém a extractar algunes notes d’un proxim articul especific sobre el nostre gentilici de “valencians”. Comprovarém, que parlar d’una formacio del gentilici en el s XIV, no es mes que un desficaci que obvia els “valentini” romans, ignora els documents que parlen dels “valentini” d’epoca visigotica, i desconeix a tots els valencians d’epoca de dominacio musulmana. D’esta ultima epoca, sabem que Abd Allah, fill d’Abd al-Rhaman I (m. 822), passà a l’historia com “al Balansi” o el valencià per instalar-se des de l’any 802 en la cora de Valencia, entre valencians, i en l’epoca musulmana documentarém l’us del gentilici de “valencià” fins a la decada anterior a la conquista cristiana de la ciutat de Valencia.

 

En est articul hem vist referencies de 1238 i de 1240, inmediatament posteriors a la reconquista cristiana, en les que apareixen valencians. Mes cites de valencians, tretes de les notes arreplegades per a la redaccio d’un proxim articul especific sobre el nostre gentilici de “valencians” son: de 1242 “berengarius de monte regali civis valentinus; de 1248 clerici et laici valentini et cesaraugustanensis civitatem”; de 1256 “Arnaldo de Romanino, civi valentino o Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino”; de 1262 “et gardiani valentini Fratrum Minorum”; de 1269 “fratrem meum civem valentinum; de 1274 carnicerii sive piscatores valentini; de 1279 “Arnaldo Astruch, notario valentino; de 1282 “in domo de officiali valentino; de 1284 “Juan Senex, Valenciani; de 1291 “Thome Valentini, civibus Valencie”; de 1293 “Arnaldo de Milleriis et Arnaldono de Milleriis, filio eius, civibus valentinis; de 1299 “Bernardus de Montelalacri, canonicus Valencie…”, rallat valentinus; de 1302 “dicto auxilio Valentinis, de 1313 “Balaguerii Farfania specierii Valentini, valentini habitatores civitatis Valencie et non alii… portulanos a predictis valentinis… fideiussoribus valentinis seu catalanis”, “subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis… in armis peritos et multos de civibus valentinis quinque de civibus valentinis…”, de 1315 “quod statim per iusticiam Valentinum; de 1329 “in Curia generalis celebrata valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia…”, etc, etc.

 

Comprovem que parlar de “valencià” com d’un “nou gentilici” pressuntament “format” entre 1330 i 1365 es senzillament mentira. Ademes, haurem de convindre, que si considerem “nou” un gentilici format en epoca romana, el de “català”, indocumentat fins al s. XII, haurem de considerar-lo “per estrenar”. Respecte a que el gentilici de “valencià” es “forme” a partir de 1330, hem comprovat que no es de veres i vorem que es troba documentat sense interrupcio, des d’epoca romana. Pareix prou clar que els acatalanats no busquen, o amaguen allo que no els interessa i pot desquadrar-los el dogma, perque si realment busquen, ¡ausades que els condix ben repoquet!

 

Si hem vist que els “valentinum” de les “Consuetudines Valencie” eren valencians de religio cristiana, podem assegurar que entre els valencians de les cites que hem aportat, hi ha alguns que havien segut musulmans. Un d’ells es “Arnaldo de Sancto Vincencio”, o Arnau de sant Vicent, citat l’any 1256 com a civi valentino” o ciutada valencià. Batejat en el nom de sant Vicent, sabem que havia segut musulmà, perque tenia a cens el forn de la moreria “illud furnum cum omnibus terminis et pertinenciis suis, quod pro nobis ad censum tenes in moreria Valencie”, a on havia comprat cases “et domos eciam omnes quas emisti in dicta moreria”. Vegem,  que entre els que es dien “valencians”, es trobaven alguns, que havent-se convertit a l’islam previamente a la vinguda del rei en Jaume, s’integraren en el nou orde, convertint-se de nou al cristianisme.

 

Per tot lo vist, esperarém en confiança que algun dia, els nostres acatalanats caiguen de la figuera i es donen conte de la realitat de la continuïtat del poble valencià. A Vicent Baydal no deuria costar-li massa, per quan el seu el nom coincidix en el del sant mes representatiu dels cristians valencians que travessaren l’epoca de dominacio musulmana, ademes de no poder negar l’orige musulmà dels seus antepassats, per ser descendent dels pocs conversos que mantingueren l’etimologia arap del seu llinage.

 

Com als catalans no els deguem res, no hem de perdre l’esperança de que aplegue el dia en que els nostres acatalanats es posen al costat de la defensa del patrimoni dels valencians, i que no consentixquen ni ajuden a que alguns catalans nos furten lo que no es d’ells. Es representativa l’opinio de Folch, “veçcompte de Cardona, procurador vostre en Catalunya”, que l’any 1299 li contava a Jaume II de viage en Napols, que “Ferrando fill qui fo del Rey de Castella e la Regina sa mare”, havien fet lliga en “Enajucer e ab lo Rey de Granada”, per a “gran dan donar”, al regne de Valencia. El català no es tallà ni lo mes minim, en dir-li al rei, que ni ell, ni els catalans, pensaven menejar ni un dit, perque el regne de Valencia li parava massa llunt “nos ne negun de Catalunya no podem acorrer a aquelles terres tant nos son luny…” (p 58 de “La corona de Aragón y Granada” de Giménez Soler) ¿Desilusionats per comprovar la falta d’una pretesa “solidaritat catalana” que mai existi, perque no hi havia ningun motiu per a que existira? ¿Com havien de vindre catalans des de tan “llunt”?

 

El motiu principal d’est articul es aportar noves proves que confirmen l’importancia del cristianisme valencià anterior a Jaume I. En el proxim articul, mantinguent el principi d’aportar nova informacio cada volta que es repren un tema, donarém a coneixer, a qui no ho conega, l’important informacio que en relacio al cristianisme prejaumi, es conté en el llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” del professor Mahmud Sobh, qui en l’actualitat ocupa la cátedra nº 1 de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit. Entendrem molt millor l’existencia dels cristians valencians del sigle XIII, quan lliggam a escritors d’Alzira del sigle anterior, que escriuen en tota naturalitat d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Encara hi hauran mes sorpreses.

15 diciembre 2012 Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (II)

 

En l’articul anterior, hem vist, que en la Valencia de 1238, tant la Corona com l’Iglesia es preocuparen de la proteccio dels cristians valencians prejaumins, que eren citats en la “Consuetudines Valencie” com “valentini” (“aliquem valentinum”). Esta proteccio pretenia evitar que els “conquistadors” forasters, en la seua intencio d’instaurar un sistema feudal de vassallage, els mataren, maltractaren o esclavisaren.

 

En el present articul vorem precedents de “senyors” feudals cristians que pretenien esclavisar a cristians tributaris dels musulmans. Era prou general que estos “senyors” no dubtaren a l’hora de maltractar als seus vassalls, encara que foren cristians. Per una atra banda, comprovarém que la protecció de la Corona i de l’Iglesia s’extenia a tota la poblacio autoctona, incloent a la musulmana, i analisarém els motius.

 

Un precedent de “conquistadors” cristians que maltractaren a cristians tributaris dels musulmans, es documenta en la vida de sant Teotoni (1082-1162) o “Vita s. Theotonii”, escrita per un discipul coetaneu. En esta obra, es relata una incursio de l’eixercit d’Alfons Enriquez o “Alphonsus, nobilis Infans Portugalliae” sobre territori sevillà “Hispaniae partem, quae Hispalis dicitur”, en la que, es cativaren i subyugaren per dret de guerra “pariter captiuarunt, atque iure bellantium subiugauerunt”, certs cristians als que el poble nomenava mossaraps, “quamdam Christianorum gentem, quos vulgo Muzarabes vocant, que vivien entre pagans, pero que conservaven l’us de la religio cristiana “inibi sub ditiones Paganorum detentos, sed tamen utcumque Christiani nominis vsum obseruantes”. Quan el sant ho va vore, s’enfrontà a l’eixercit i els preguntà com s’havien atrevit a esclavisar als seus germans “Fratres vestros vobis in seruos & ancillas subiugatis?”, dient-los que eixa actitut provocaria les ires del Senyor “magnus eis furor Domini iniret”, conseguint que els lliberaren. Calcula eixos cristians en mes de mil, llevades dones i chiquets “illius liberatis a seruitute plusquam mille hominibus, exceptis vxoribus & paruulis”. Conta que l’abat Teotoni els oferi un lloc prop del monasteri de Santa Creu de Coimbra, del que era prior “locum habitandi circa monasterium Sanctus”. Es per lo que els fets degueren succeir posteriorment a 1134 en que es fundà el monasteri, i anteriorment a 1139 en que “Alphonsus, nobilis Infans Portugalliae” fon proclamat rei.  (p 117 del T III de “Acta sanctorum” -1865).

 

Qui crega que els maltractes i discriminacions dels cristians anaven dirigits en exclusiva als musulmans, a soles han de pensar en una Catalunya en la que els “senyors” feudals cristians, no parpallejaven a l’hora d’aplicar els “mali usus” o “mals usos” als seus vassalls cristians. Entre estos vassalls, son coneguts els “pagesos de remença”, que eren catalans practicament esclaus dels seus “senyors”, que havien de pagar-li si volien redimir-se o obtindre la llibertat, com si foren catius de guerra. Recordem que els “pagesos de remença” catalans, contaven en “drets ciutadans” que perduraren fins al al s. XV, com la “exorquia”, la “intestia”, la “cugucia”, la “arcina”, o les “entrades é forma de espoli violents”. Pot resultar increible, pero es cert, que en les “Corts” de Cervera de l’any 1212, els “senyors” catalans s’autoconcediren el “ius maletractandi” o dret a maltractar als seus vassalls cristians. (vore “El dret a maltractar als catalans”).

 

Es curios comprovar que la proteccio de la Corona i de l’Iglesia no es parava en els cristians, sino que s’amplià als musulmans que volien continuar sent musulmans o no tenien mes remei. Els “obligats” a mantindre’s en l’islam, era la poblacio de les zones en les que, degut als pactes en Jaume I, continuaren sent controlades pels mateixos cadis o alfaquins fonamentalistes que fins a eixe moment havien ostentat el poder.

 

Les garanties als musulmans es plasmaven en els pactes i en les cartes de poblacio o establiment. Aixina, en el pacte de rendicio de la ciutat de Valencia entre Jaume I i “Çayen Regi, neto Regis Lupi”, el rei cristià es comprometé a fer-se carrec de la seguritat “in nostra fide salvi et securi” de tots aquells musulmans que decidiren mantindre’s en el terme de Valencia “quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae”. Els musulmans valencians que decidiren quedar-se, i que fins ad eixe moment treballaven per a “senyors” musulmans que havien fugit, havien d’aplegar a acorts en els nous “senyors” cristians de les propietats “et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”.

 

Tambe l’Iglesia assumi inicialment la defensa dels drets de la poblacio musulmana front a l’atac dels “conquistadors”. En document de 17 d’octubre de 1238 el metropolità de Tarragona publicà “una excomunió latae sententiae contra tots aquells que en els reialmes d’en Jaume maltractassen sense permís exprés del rei llocs ocupats per subdits musulmans” (“Jaume I i els valencians del segle XIII” de Burns. Cap “Els avalots socials”). Al respecte, es interessant la declaracio que feu “Johannes Gonçalvi”, testic de la presa de Valencia i alferes del senyor d’Albarrassi, qui digue, que viu a religiosos que excombregaven a tots aquells que expulsaven als musulmans de les seues propietats per a apoderar-se d’elles “Et vidit illum excommunicantem illos omnes qui deferrent sarracenis ad populandum hereditates suas” (p 409 de “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina (1238-1246)” de V. Castell).

 

Un dels motius de proteccio de la poblacio musulmana, podria trobar-se en que tant Jaume I com l’Iglesia, sabien que en el territori valencià, ademes dels cristians valencians que hem vist, hi havien valencians que fea poc que s’havien convertit a l’islam, junt a fills, nets o rebesnets de cristianes o cristians valencians, que en algun moment havien abandonat el cristianisme. Al respecte, recordem l’embaixada de l’any 1309 al papa, en la qual els enviats de Jaume II li digueren que dels 200.000 habitants de Granada, no hi havien ni 500 que foren sarraïns forasters, “non invenirentur quingenti qui sint sarraceni de natura”, sent els demes conversos o fills, nets o rebesnets de cristianes o cristians conversos “…aut ipsi fuerunt xpiani vel habuerunt patrem aut matrem aut avum vel aviam vel proavum vel proaviam xpianum vel xpianam…”(“La corona de Aragón y Granada: historia de las relaciones entre ambos reinos‎”, de Andrés Giménez Soler). Estes afirmacions es repetiren casi textualment en les actes del Concili de Viena (1311-1312), constant que en el regne de Granada hi havien sobre uns 500.000 antics cristians conversos l’islam “Et sunt in regno Granate bene quingenta milia, qui fidem catolicam negaverunt et sectam Mahometicam insaniter asumpserunt” (p. 236 de “Papsttum und untergang des Templerordens: Quellen” de Heinrich Finke.- 1907).

 

Per aixo, les conversions dels moments inmediatament posteriors a la reconquista, foren ordenades i facilitades per la numerosa normativa dictada al efecte, entre la que s’ha de citar un privilegi de març de 1242, pel qual els judeus i sarrains que es convertiren, “Judaeus vel Sarracenus qui Spiritus Sancti gratia Fidem voluerit recipere”, podien mantindre tots els seus bens “nihil de bonis suis mobilibus, seu immobilibus, ac semoventibus, quae prius habebat” (p 373 Vol 3,II, “Coleccion de cánones de la iglesia española” de F. A. González). La falta d’efectivitat d’esta norma, nomes pot ser mantinguda per fonamentalistes religiosos o per acatalanats recalcitrantment dogmatics.

 

Alguns valencians s’adaptaren rapidament a les noves circumstancies, convertint-se immediatament al cristianisme. Els testics del proces per a l’ordenacio de l’iglesia valenciana declararen que acabada de conquistar la ciutat de Valencia, havien vist batejar en l’iglesia de sant Vicent “in ecclesia Sancti Vincentii in quo baptizaretur i en la de sant Miquel “vidit baptizari in ecclesia Sancti Michaelis”.

 

Uns atres necessitaren d’espentonets. En la relacio d’acusats del “barrigio morerie” o atac a la moreria d’Alzira de 1277, trobem a cristians valencians com “Guillelmo de Cilla”, “Johan de Buyol” o “Paschali de Alcudia de Carlet”, al costat de musulmans valencians acabats de convertir al cristianisme, com Justet batiat, Dominico batitzato, Martino f. batitzato o Bondia batiat. L’us de la força per part de neofits podria estar mostrant-nos l’intransigencia i el fanatisme que sol caracterisar als conversos, pero tambe podia respondre a una reaccio front al govern de l’aljama, que podia estar dificultant la conversio d’alguns paisans. Esta ultima explicacio justificaria que entre els acusats de l’atac estiguera “Bernat de Calidis qui moratur in ravali”, que podia ser un convers que vivia en l’interior de la moreria (p 93 de “Pere el Gran: Segona Part: El Regnat Fins a L’any 1282” de Soldevila). Es interessant donar-se conte de que aço succeia quan encara no havien passat 100 anys des de l’entrada dels almohades en Alzira l’any 1171, quan, segons Ibn Sahib al-Sala, els musulmans de la ciutat “Se levantaron contra los cristianos que estaban con ellos…, y los arrojaron de la población…”.

 

La conversio al cristianisme de valencians que havien segut musulmans, es un fet que no agrada gens al mon acatalanat, que el minimisa, quan no l’obvia. Encara que el tractarém en treball especific, considere interessant alvançar, que la moreria de la ciutat de Valencia estigue a punt de ser tancada per conversió general. En paraules de la catalana Mª Teresa Ferrer “a la moreria de València hi vivien, a mitjan segle XIV, unes vuitanta famílies cristianes, la majoria converses o descendents de conversos i només quinze o setze de sarraïnes”. (p 66 de “Els sarrains de la corona catalano-aragones en el segle XIV”).

 

En el present articul hem vist que la Corona i l’Iglesia frenaven l’actuacio avassalladora dels “senyors” feudals forasters en contra de la poblacio autoctona, formada pels cristians prejaumins, nomenats per la norma de les “Consuetudines Valencie” que motiva els pressents articuls com a “valentinum”, i per musulmans, molts dels quals es convertiren i integraren en el nou regne cristià de Valencia. Uns i atres formaven l’immensa majoria del poble valencià, entre el que es difuminà el llimitat numero de forasters que vingueren, acabarnt sentint-se orgullosos de dir-se valencians. En el proxim articuls, vorem l’importancia d’esta norma en la constatacio de la continuïtat del nostre gentilici de “valencians”.

15 diciembre 2012 Posted by | llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | Deja un comentario

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (I)

El Fur 133 de la versio llatina dels Furs o “Foris Valentie” de Jaume I, titulat “De guidatico et treuga”, establia que ninguna persona llevat del rei, podia asegurar o donar guiage o proteccio “Nullus mitat vel guidet preter nos”, a ningun militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia “aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni”, haguera mort o pres ad algun valencià “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, o l’haguera injuriat vergonyosament o atroçment, “vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit”. A renglo seguit, s’establia un regim punitiu consistent en que si eixe delincuent entrava en la ciutat (de Valencia) “si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit”, tots els ciutadans (valencians) podien tornar-li, en total impunitat, tot el mal i les injuries que poguera haver fet al valencià “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”.

 

El fur reproduit, es troba en la p. 10 del Vol. 8 de “Furs de València” de Germà Colón i Arcadi García. El considere important, perque fa visibles als valencians –“aliquem valentinum– que assistiren a la substitucio del poder musulmà pel poder cristià. Esta substitucio no sempre fon pacifica i ordenada, sent esta norma l’instrument que evitava els abusos dels “conquistadors” forasters –“militem vel quemlibet alium hominem”. La capacitat que otorga la norma als “civibus” valencians, per a vengar els delits personals contra uns atres valencians, es una evidencia de la seua consistencia com a grup, que els capacitava per a fer actuacions en conjunt com la que es despren de la versio d’entrega de la ciutat de Valencia, segons la que Zayyan li digue a Jaume I que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 de “La Valencia musulmana” de V. Coscollà).

 

Podiem preguntar-nos si el gentilici de “valentinus” (“aliquem valentinum”) o “valencià” del fur, es referia a qualsevol valencià, independentment de la seua religio, o estava exclusivament dedicat als valencians de religio cristiana. Els membres d’unes atres religions tambe eren valencians i podien ser nomenats com a tals, com podem vore en anotacio del Llibre del Repartiment, per la que l’any 1239, “Ibraym judeus valentinus, rebe una donacio. Pero en l’epoca de la que parlem, seria absolutament impensable que una norma dictada per cristians, concedira impunitat a membres d’una atra religio, musulmans o jueus, per a actuar contra cristians. Per aixo, la cristianitat dels valentini (“aliquem valentinum”) del fur de que parlem, està completament assegurada.

 

En quan a la datacio de la norma, sabem que el text llati ha de ser anterior a l’any 1261, en el qual fon traduit al romanç valencià, en el titul “De guiatge e de treues”, dient que “Negun no meta negun o assegur en fora Nos alcun cavaller o altre hom qualque sia en la ciutat o en alcun loch del regne, qui haura mort o pres alcun hom de Valencia, o en altra manera legament o cruelment li haura feita injuria. Si, empero, alcun qui axi haura peccat entrarà en la ciutat de Valencia, si alcun mal o dan o injuria l.en vendra o sofferà per alcuns dels ciutadans, aquell mal e aquell dan que ell pres haura, sera sens pena que no.n portaran aquells qui feit ho hauran”. Pero encara podem dir mes, perque el fet de que existixca una norma analoga de proteccio als cristians lleitadans o a “aliquem Ilerdensem”, dictada en motiu de la conquista de Lleida (1149), apunta directament a que el text llati de que parlem, tinga el seu orige en les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia”, promulgades a finals de 1238.

 

Efectivament, en les “Consuetudines Ilerdenses” o “Costums de Lleida”, recopilacio normativa feta pel i jurista lleidatà Guillem Botet cap l’any 1228, hi ha una norma titulada “De guidatico non faciendo”, concedida per un princep “Concedit etiam idem princeps, en la que s’establia que ningun “senyor” havia de donar guiage “quod nunquam ipse vel alius dominus Ilerde mitat vel guidet in Ilerda”, a ningun militar o qualsevol atra persona que matara, vulnerara, apresara o injuriara ad algun lleidatà “militem vel alium qui interfecerit aliquem Ilerdensem, vulneraverit, ceperit, vel aliquo modo turpiter seu atrociter sit ei iniuriatus”. Al delinquent podia succeir-li lo mateix que hem vist que podia succeir-li a qui apresara o injuriara a un valencià: “Si tamen aliquis sic delinquens Ilerdam intraverit, si quod malum vel iniuriam in corpore vel rebus a nobis sustinuerit, vult et precipit omni tempore impunitum”.

 

Per a situar-nos, hem de saber que Lleida passà a mans cristianes l’any 1148, a falta de 91 anys per a la conquista de la ciutat de Valencia. El “princeps” que concedi la norma de proteccio als cristians lleidatans, fon Ramon Berenguer (1113/1114-1162), que des de 1137, fon “Princeps Aragonensium et chomes Barchilonensium”, degut al pacte subscrit en Ramir II d’Arago (1086-1157), pel qual Ramon Berenguer es comprometé a casar-se en Petronila, filla d’un any de Ramon Berenguer -matrimoni que no tingue lloc fins a 1150-, i assumia les activitats militars propies del “princeps” del conjunt dels territoris, mentres que Ramir es quedava en la dignitat real. Es curios saber que l’any 1197, el rei Pere II, net de Ramon Berenguer i pare de Jaume I, renovà la norma “…quod ego neque ullus alius aliquis dominus Ilerde non mittamus neque guidemus in Ilerdam militem vel ullum alium hominem qui aliquem Ilerdensem…”.

 

Tot lo anteriorment expost, fa impossible dubtar, de que els “valentini” (“aliquem valentinum”) de les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia” de l’any 1238, eren cristians valencian prejaumins que assistiren a la fugida de molts dels “senyors” musulmans i a la presa del poder per uns nous “senyors” cristians.

 

Son els mateixos “valentini” (“aliquem valentinum”) que l’any 1239 demanaren proteccio al papa Gregori IX, segons varem vore en la carta que comentàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Per ella sabem que els cristians valencians prejaumins ajudaren a la reconquista cristiana i per tant a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, deixant clar que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. El papa els retrague distintes “faltes”, que per ad ell podien justificar una espasa forastera que els cativara “datis in captvitatem et gladium meruit externum” i esclavisara “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”. No obstant, finalmente, el Papa els obrí els braços, reconeguent els seus sacrificis de suor i sanc “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis”, que haurien segut inutils de ser somesos a una nova servitut “non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis” (vore “Documentacio excepcional: els cristians valencians de 1238”). El Papa coincidia en Jaume I, en que no s’havia d’esclavisar als cristians valencians prejaumins. En relacio a este tema, està mes prop el dia en que pogam disfrutar de l’estudi especific de Luciano Perez Vilatela, a qui aprofite per a agraïr totes les correccions i sugerencies que em fa i incorpore als meus articuls.

 

Entre estos “valentini” (“aliquem valentinum”), hem de contar a les cristianes prejaumines que treballaven en cases de “senyors” jueus o sarraïns christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, “senyors” als que hagueren de deixar per decret del concili de Tarragona de 1239, dictat en consonancia en la prohibicio establida per Aleixandre III en el concili de Letran de 1179, per la que jueus i sarraïns no podien tindre servidors cristians o “christiana macipia” (vore “Cristianes valencianes de 1239”).

 

Tambe havien d’estar entre estos “valentini”, (“aliquem valentinum”) els cristians valencians prejaumins, respecte dels qui Ferran Pereç, juge i jurat del Consell de Terol, declarà en el jui sobre l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que consideraven que el seu arquebisbe era el de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, cosa que demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que eixos valencians, entre els que hi havien clercs i laics, reverenciaven al bisbe de Tarragona, complien els seus preceptes, i els clercs recebien les iglesies de les seues mans (p 416 de “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina).

 

En el present articul hem vist que la “conquista” del territori Valencia, obligà al rei en Jaume a dictar normativa especifica per a evitar els abusos dels “conquistadors” sobre els cristians valencians “conquistats”. Tambe hem vist que el Papa, en representacio de l’iglesia, manifestà que estos cristians valencians no havien de ser esclavisats. Tant el rei com el papa coneixien les intencions dels “senyors” feudals, que al front dels seus eixercits privats de cavallers i peons, havien ajudat a la conquista del territori valencià. L’immensa majoria d’estos “senyors”, principalment catalans i aragonesos, pretenien extendre pel territori valencià, el sistema feudal que tenien implantat en els seus territoris d’orige, buscant perpetuar i a ser possible incrementar, la seua posicio de domini i privilegi.

 

En el proxim articul vorem que hi havien precedents de “conquistadors” cristians que no dubtaren a l’hora d’esclavisar a correligionaris cristians que havien vixcut baix senyoria de musulmans. Vorem que les intencions depredatories dels “senyors” feudals, s’extenien a tots els vassalls, independentment de que foren cristians o musulmans. Per aixo, tant la Corona com l’Iglesia, establiren mecanismes de proteccio de tota la poblacio autoctona, tambe de la musulmana. Analisarém els motius.

 

15 diciembre 2012 Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans | 1 comentario