Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (i V)

Una caracteristica de l’edicio de “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares”, es que en el llibre consta tant la reproduccio del text original en arap, com la seua traduccio. Com considerava interessant coneixer els equivalents en arap d’algunes paraules traduides, i en algun cas la seua translliteracio, contacti en Rosana Benlloch, professora d’arap de l’Escola Oficial d’Idiomes, qui advertint-me de que es tractava d’un arap dificil, perque “el árabe es andalusí”, em digue no obstant, varies coses interessants.

 

Per eixemple, resulta que la paraula arap equivalent a “cristiana” en el poema d’Ibn Jafaya “Cristiana de labios bermejos”, es “mutanasir, de la qual digue que “se trata de un término que en la época de al-Andalus servía para designar a musulmanes que abrazaron la religión cristiana”, lo que podria supondre, que en l’Alzira dels temps d’Ibn Jafaya, hi havien conversions de musulmans al cristianisme, es de supondre que  anteriorment a la vinguda dels almoravits.

 

Consultant-li per la translliteracio de les paraules araps del text d’Ibn al-Abbar, traduides per Mahmud Sobh com mozárabe i falla, em digue que pensava que la primera podia correspondre’s en aayim, en el sentido de extranjero o que no habla árabe”, i la segon en haiya. Per tant, estem davant d’una nova prova, de que en temps inmediatament anteriors a la conquista del rei en Jaume, en Valencia hi havien “aayim” o “mozárabes” o cristians valencians, que parlaven romanç. El romanç valencià d’eixos cristians es revela clarament, quan Ibn al-Abbar els posa en relacio en la paraula haiya, que no es mes que una adaptacio del valencià “falla”, romancisme originat a partir del llati “facula”. En este punt hem de recordar, que cronistes en arap de distintes epoques relacionaren als cristians tributaris en l’adoracio al foc (vore “Notes d´etnologia valenciana: el foc i la mort”).

 

A pesar de tot lo que hem vist, els acatalanats seguixen a la d’ells. L’acatalanat de Castelló Germà Colón escrivia una gloriosa frase que diu que “Els historiadors, no obstant, ens diuen que a Mallorca no hi hagué mossàrabs (això ho sabem des dels temps de Mn Alcover), ens diuen també clarament que no n’hi hagué a per (sic) terres de València i Múrcia (i els estudis de Míkel de Epalza i d’Enric Llobregat són taxatius), etc. Quan hom pretén e.gr., que els topònims derivats de kanisa “testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perquè amb aquest mot els àrabs designaven les esglésies cristianes, resulta que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…” (p 351 de “Estudis de Filologia Catalana i Romanica”.- 1997). Anem a vore que l’ignorancia de la realitar i confiar en qui no es de fiar, conduix a dir moltes favades.

 

Perque seguramente deu ser ignorancia dir que des dels temps d’Alcover es sap que “a Mallorca no hi hagué mossàrabs”. Ignorancia de no saber que Alcover, en el volum XIV del “Bolletí del Diccionari” (DCVB), feu unes “Aclaracions y Rectificacions de certes coses dites dins els primers toms del Bolletí del Diccionari”, dient que “L´estudi acorat que hem fet del Repartiment de Mallorca y del Repartiment de València, obra un y altre del rey En Jaume I, ens ha convençuts de que a Mallorca y a València hi havitaven, abans de la reconquista, muzarábichs o descendents de muzarábichs fets mahometans que parlaven una llengua formada del llatí an el mateix temps y de la mateixa estructura poch sà poch llà, com la que a-les-hores se formà a Catalunya, y que el parlar d´aqueixes tres regions se fusionà quant anaren a Mallorca y a bona part del Reyalme de València pobladors de Catalunya y s´hi establiren, conservantse en aquelles dues primeres regions certes formes llingüístiques, no gayre, que tenen tota la trassa d´anteriors an aquella fusió” ¿Aclarirà o rectificarà el sr Colon la seua afirmacio, que no es pot calificar mes que de mentira?

 

Perque seguramente deu ser ignorancia parlar dels estudis “taxatius” de Míkel de Epalza i Enric Llobregat, segons els quals “no n’hi hagué (mossàrabs) a per (sic) terres de València”. Es millor pensar que es ignorancia, que apuntar a l’ocultacio i a la manipulacio, per desgracia molt en us en la secta catalanera.

 

Segurament, el sr. Colon no s’atreviria a calificar-los com a “taxatius” si sapiera que Joaquín Vallvé Bermejo, escrigue que “La opinión de Epalza, Llobregat y Guichard (1.2 nota 76) negando la presencia de comunidades cristianas en tierras valencianas y considerando su existencia en Andalucía como un caso singular no tiene fundamento documental ni base histórica. Es una pura y simple invención (p 208 de “Anaquel de Estudios Árabes” VIII -1997 en “Sobre la Contribución al estudio de la toponimia latino-mozárabe de la Axarquia de Málaga”).

 

El sr. Colon hauria de llegir al membre de la Real Academia de la Historia, Luis Ángel García Moreno quan diu que “Desde luego no participamos de la idea de una mozarabía inexistente en Levante, que cierta historiografía (EPALZA, M. DE; y LLOBREGAT, E. A., «¿Hubo mozárabes en tierras valencianas? Proceso de islamización del Levante de la pcnísula (Sharq al-Andalus)», Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 36,1982, pp. 7-32, a los que ha seguido RUBIERA, M.ª J., La Taifa de Denia, pp. 103 ss.) ha querido proponer en los años setenta en un filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos, sólo comparable al de la historiografía fascista de los años treinta. (“La monarquía visigoda y la Iglesia en Levante. Las raíces de un país” en “Hispania sacra”, 49:99 -1997; p.256).

 

Tampoc sabra el sr. Colon que Alejandro García Sanjuán en “El fin de las comunidades cristianas de al-Andalus (siglos XI-XII): factores de una evolución” (XI Congreso de Estudios Medievales. 2007) ha dit de les hipotesis d’Epalza, que es basen en una “metodología de análisis de las fuentes poco ortodoxa, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones, obviando, además, la existencia de importantes testimonios que cuestionan dichas hipótesis”.

 

No content el sr Colon, per a rematar la gloriosa frase, nos transmet l’ocurrencia de que per molt que “kanisa” vullga dir iglesia cristiana en arap, aixo no vol dir que “els topònims derivats de kanisa testifiquen l’existencia de nuclis mossàrabs”, perque lo “que en realitat designaven eren vells cementiris en runes…”. Es conegut que el toponim de la partida de l’Alquenencia d’Alzira, es corresponia en una alqueria que consta en document d’epoca del Sit, de l’any 1098, com a “villas de Alcanitja”, junt a“Pigacen”, “Frenales”, “Cepolle” i “Murisveteri…”, i en el Repartiment com Alcanicia, Alcannicia o Alchannicia. Acabem de vore que els poemes d’Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar d’Alzira, nos parlen d’iglesies cristianes d’Alzira, en santons, de les que sonen campanes, i de les que desapareixen els diners, titulant-se un dels poemes Al-kanisa / la iglesia.¿Es referiran Ibn Jafaya i Abd al-Yabbar a santons en espirit, a campanes espectrals i a diners fantasmagorics de “vells cementiris en runes”, o es mes facil pensar que les idees dels nostres acatalanats son propies de cervells en molta runa, convertits en “cementiri” de neurones”?

 

Per a acabar, vist que “falla” es una paraula gastada pels valencians del s.XIII, documentada  anteriorment a la “reconquista” de Jaume I, anem a documentar-ne mes, com a prova de que a la continuïtat de poble, s’ha d’afegir la continuïtat de llengua.

 

I eixes paraules es troben en el document mes antic que es conserva en l’Archiu del Regne, datat l’any 619 de l’Hégira (1223), que ademes, es l’unic que es conserva escrit en arap, d’orige anterior a la reconquista. Es tracta d’una sentencia del cadi de Morvedre, dictada per un litigi entre Torres-Torres y Carcer sobre rec. El text comença dient que “Habiendo sobrevenido una disputa entre la qarya de Turis y la qarya de Qars, formando parte (ambas) de la qura de Murbitar…”. Tres sigles mes tart, el 30 d’agost de 1576, es repeti la mateixa discussio, per lo que el consell d’Aragó ordenà la traduccio del document. La manaren fer a Francisco López Tamarit presbiter de la parroquia de de San Pedro de Alhama ¡de Granada!, sent estrany que se n’anaren tan llunt, quan segons els acatalanats, tots els musulmans d’aci sabien arap.

 

En la traduccio de López Tamarit, criden l’atencio certes paraules d’alguns fragments: “ante dicho Cadi fueron presentes con él muchas personas y llegaron a ver el dicho rrollo y agujero…para que tomen el agua los del lugar de Carzer dos hilas y medio y los de Torox otras dos hilas y medio… quando el agua sera mas de quatro hilas… enmedio della un azud pero medido por el cual salgan dos hilas y media de agua… quando aya mas de cuatro hilas como arriba es dicho y no llegue al agujero dicho… y fue quitado de entre ellos el pleyto y baraja…”. Comprovem la presencia de “roll” i “fila”, paraules propies del vocabulari del rec de la llengua valenciana, inexistents en la llengua castellana del traductor.

 

Un “roll” era i es una perforacio en una pedra, d’una superficie d’un pam valencià quadrat, d’a on ix l’aigua que es distribuix per distintes cequies. Una “fila” es la mida del cabal d’aigua que ix pel roll, de quantificacio mes polemica. Vicent Boix, en “Apuntes históricos sobre los fueros del antiguo reino de Valencia” diu que “Don Tomás de Villanueva y Don José Soto dicen que ‘fila es la cantidad de agua que sale por un orificio cuadrado de un palmo valenciano, con una velocidad de cuatro pies por segundo”. Afig que “José Cervera da al agua la velocidad de seis palmos por segundo”. Saber que tres peus equivalen a quatre pams i a una vara o alna.

 

Es interessant saber que la paraula “roll” es una paraula prerromanica relacionada en el “arroyo” castellà, sent “fila” una paraula romanica, que en el text arap es fa equivaldre a l’arap “jait” (pl “ajiât”), que vol dir “fil”. L’intrusio en l’arap d’estes paraules propies del vocabulari valencià del rec, demostra la continuïtat d’elements premusulmans en el regadiu valencià. Ademes, es una prova mes de la continuïtat pre i postjaumina del sistema metrologic valencia, sent que “roll” està relacionat en en el pam valencià que regula mides superficials com la fanecada. (Vore “La continuitat pre i postjaumina del sistema metrologic valencià”)

 

Es tracta de paraules valencianes que tambe s’introduiren en el llati de la postconquista. Aixina, en la concordia entre Castello i Almassora per a l’us de les aigues del riu Millars, de l’any 1275, podem llegir coses com “tres medias filias aqueaccipiant unam mediam filam o com “mundare braçallos sive filas, qui seu que de dicta cequia emanabunt”. Jaume Roig, qui en “Lo Spill” identificà la llengua valenciana dels cristians en l’algemia dels musulmans, escrigue sobre “rius, braçals / conduyts, canals / e çequioles / rolls e filloles”.

 

Joseph Gulsoy digue que “que tothom ho sap- que en el País Valencià s´havia desenvolupat un parlar romànic que era diferent i independent del català” (p 173 de “Estudis de filologia valenciana”). Darrere d’eixa afirmacio es troba l’idea d’un parlar romanic molt distint del valencià, que el dogma diu que dugueren els catalans. Per tant, vist que paraules com “falla”, “roll” o “fila” estaven en boca dels valencians, quan faltaven pocs anys per a la conquista de Jaume I, haurem de preguntar-nos ¿Voldran que nos cregam que les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciaven els valencians de la preconquista, son molt distintes de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que continuaren pronunciant els valencians de la postconquista i de les paraules “falla”, “roll” i “fila” que pronunciem els valencians de hui?

 

En este articul hem vist mes proves que demostren que la conquista de Jaume I, fon fonamentalment una historia de continuïtat de poble valencià i de llengua valenciana. Estem farts de que des de l’endogamia universitaria catalanera, per a dissimular una traicio, se nos unfle a mentires que creixen i es retroalimenten, perque les mentires d’uns es justifiquen, citant les mentires d’uns atres. Es trist que tinga que ser gent de fora, els que posen els calificatius adequats a lo que fan estos personages, parlant de “pura y simple invención”, acusant-los de “filotercermundismo que la más reciente Historia de Occidente ha puesto en el más espantoso de los ridículos”, i posant de manifest que es basen en un “análisis de las fuentes poco ortodoxo, que implica altas dosis de apriorismos y generalizaciones”. Tractem d’elements que, ben satisfets d’exhibir tan alta ciencia, no paren d’autopublicar-se llibres, autoconcedir-se premis, i autodonar-se homenages. A vore si espavilem i condenem a tots estos acatalanats a l’ostracisme que es mereixen, lo que sense dubte ajudaria a que sure la veritat sobre el poble valencià, que no es mes que la veritat sentida pel poble valencià.

 

 

Anuncios

15 diciembre 2012 - Posted by | AVL, Documentació valencianista., Etnologia valenciana, Fabulacions catalanes, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

2 comentarios

  1. […] […]

    Pingback por Nueva tanda de articulos de Agusti Glabis | 15 diciembre 2012

  2. […] […]

    Pingback por Anónimo | 20 diciembre 2012


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: