Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (I)

El Fur 133 de la versio llatina dels Furs o “Foris Valentie” de Jaume I, titulat “De guidatico et treuga”, establia que ninguna persona llevat del rei, podia asegurar o donar guiage o proteccio “Nullus mitat vel guidet preter nos”, a ningun militar o qualsevol atra persona, que trobant-se en la ciutat o regne de Valencia “aliquem militem vel quemlibet alium hominem in civitate vel aliquo loco regni”, haguera mort o pres ad algun valencià “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, o l’haguera injuriat vergonyosament o atroçment, “vel aliquo modo turpiter vel atrociter iniuriatus fuerit”. A renglo seguit, s’establia un regim punitiu consistent en que si eixe delincuent entrava en la ciutat (de Valencia) “si tamen aliquis delinquens civitatem intraverit”, tots els ciutadans (valencians) podien tornar-li, en total impunitat, tot el mal i les injuries que poguera haver fet al valencià “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”.

 

El fur reproduit, es troba en la p. 10 del Vol. 8 de “Furs de València” de Germà Colón i Arcadi García. El considere important, perque fa visibles als valencians –“aliquem valentinum– que assistiren a la substitucio del poder musulmà pel poder cristià. Esta substitucio no sempre fon pacifica i ordenada, sent esta norma l’instrument que evitava els abusos dels “conquistadors” forasters –“militem vel quemlibet alium hominem”. La capacitat que otorga la norma als “civibus” valencians, per a vengar els delits personals contra uns atres valencians, es una evidencia de la seua consistencia com a grup, que els capacitava per a fer actuacions en conjunt com la que es despren de la versio d’entrega de la ciutat de Valencia, segons la que Zayyan li digue a Jaume I que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza” (pp. 90 i 91 de “La Valencia musulmana” de V. Coscollà).

 

Podiem preguntar-nos si el gentilici de “valentinus” (“aliquem valentinum”) o “valencià” del fur, es referia a qualsevol valencià, independentment de la seua religio, o estava exclusivament dedicat als valencians de religio cristiana. Els membres d’unes atres religions tambe eren valencians i podien ser nomenats com a tals, com podem vore en anotacio del Llibre del Repartiment, per la que l’any 1239, “Ibraym judeus valentinus, rebe una donacio. Pero en l’epoca de la que parlem, seria absolutament impensable que una norma dictada per cristians, concedira impunitat a membres d’una atra religio, musulmans o jueus, per a actuar contra cristians. Per aixo, la cristianitat dels valentini (“aliquem valentinum”) del fur de que parlem, està completament assegurada.

 

En quan a la datacio de la norma, sabem que el text llati ha de ser anterior a l’any 1261, en el qual fon traduit al romanç valencià, en el titul “De guiatge e de treues”, dient que “Negun no meta negun o assegur en fora Nos alcun cavaller o altre hom qualque sia en la ciutat o en alcun loch del regne, qui haura mort o pres alcun hom de Valencia, o en altra manera legament o cruelment li haura feita injuria. Si, empero, alcun qui axi haura peccat entrarà en la ciutat de Valencia, si alcun mal o dan o injuria l.en vendra o sofferà per alcuns dels ciutadans, aquell mal e aquell dan que ell pres haura, sera sens pena que no.n portaran aquells qui feit ho hauran”. Pero encara podem dir mes, perque el fet de que existixca una norma analoga de proteccio als cristians lleitadans o a “aliquem Ilerdensem”, dictada en motiu de la conquista de Lleida (1149), apunta directament a que el text llati de que parlem, tinga el seu orige en les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia”, promulgades a finals de 1238.

 

Efectivament, en les “Consuetudines Ilerdenses” o “Costums de Lleida”, recopilacio normativa feta pel i jurista lleidatà Guillem Botet cap l’any 1228, hi ha una norma titulada “De guidatico non faciendo”, concedida per un princep “Concedit etiam idem princeps, en la que s’establia que ningun “senyor” havia de donar guiage “quod nunquam ipse vel alius dominus Ilerde mitat vel guidet in Ilerda”, a ningun militar o qualsevol atra persona que matara, vulnerara, apresara o injuriara ad algun lleidatà “militem vel alium qui interfecerit aliquem Ilerdensem, vulneraverit, ceperit, vel aliquo modo turpiter seu atrociter sit ei iniuriatus”. Al delinquent podia succeir-li lo mateix que hem vist que podia succeir-li a qui apresara o injuriara a un valencià: “Si tamen aliquis sic delinquens Ilerdam intraverit, si quod malum vel iniuriam in corpore vel rebus a nobis sustinuerit, vult et precipit omni tempore impunitum”.

 

Per a situar-nos, hem de saber que Lleida passà a mans cristianes l’any 1148, a falta de 91 anys per a la conquista de la ciutat de Valencia. El “princeps” que concedi la norma de proteccio als cristians lleidatans, fon Ramon Berenguer (1113/1114-1162), que des de 1137, fon “Princeps Aragonensium et chomes Barchilonensium”, degut al pacte subscrit en Ramir II d’Arago (1086-1157), pel qual Ramon Berenguer es comprometé a casar-se en Petronila, filla d’un any de Ramon Berenguer -matrimoni que no tingue lloc fins a 1150-, i assumia les activitats militars propies del “princeps” del conjunt dels territoris, mentres que Ramir es quedava en la dignitat real. Es curios saber que l’any 1197, el rei Pere II, net de Ramon Berenguer i pare de Jaume I, renovà la norma “…quod ego neque ullus alius aliquis dominus Ilerde non mittamus neque guidemus in Ilerdam militem vel ullum alium hominem qui aliquem Ilerdensem…”.

 

Tot lo anteriorment expost, fa impossible dubtar, de que els “valentini” (“aliquem valentinum”) de les “Consuetudines Valencie” o “Costums de Valencia” de l’any 1238, eren cristians valencian prejaumins que assistiren a la fugida de molts dels “senyors” musulmans i a la presa del poder per uns nous “senyors” cristians.

 

Son els mateixos “valentini” (“aliquem valentinum”) que l’any 1239 demanaren proteccio al papa Gregori IX, segons varem vore en la carta que comentàrem en l’articul “Documentacio excepcional. Els cristians valencians de 1238”. Per ella sabem que els cristians valencians prejaumins ajudaren a la reconquista cristiana i per tant a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, deixant clar que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. El papa els retrague distintes “faltes”, que per ad ell podien justificar una espasa forastera que els cativara “datis in captvitatem et gladium meruit externum” i esclavisara “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”. No obstant, finalmente, el Papa els obrí els braços, reconeguent els seus sacrificis de suor i sanc “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis”, que haurien segut inutils de ser somesos a una nova servitut “non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis” (vore “Documentacio excepcional: els cristians valencians de 1238”). El Papa coincidia en Jaume I, en que no s’havia d’esclavisar als cristians valencians prejaumins. En relacio a este tema, està mes prop el dia en que pogam disfrutar de l’estudi especific de Luciano Perez Vilatela, a qui aprofite per a agraïr totes les correccions i sugerencies que em fa i incorpore als meus articuls.

 

Entre estos “valentini” (“aliquem valentinum”), hem de contar a les cristianes prejaumines que treballaven en cases de “senyors” jueus o sarraïns christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, “senyors” als que hagueren de deixar per decret del concili de Tarragona de 1239, dictat en consonancia en la prohibicio establida per Aleixandre III en el concili de Letran de 1179, per la que jueus i sarraïns no podien tindre servidors cristians o “christiana macipia” (vore “Cristianes valencianes de 1239”).

 

Tambe havien d’estar entre estos “valentini”, (“aliquem valentinum”) els cristians valencians prejaumins, respecte dels qui Ferran Pereç, juge i jurat del Consell de Terol, declarà en el jui sobre l’ordenacio de l’iglesia valenciana, que consideraven que el seu arquebisbe era el de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, cosa que demostraven “exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”, es dir, que eixos valencians, entre els que hi havien clercs i laics, reverenciaven al bisbe de Tarragona, complien els seus preceptes, i els clercs recebien les iglesies de les seues mans (p 416 de “Proceso sobre la ordenación de la iglesia valentina).

 

En el present articul hem vist que la “conquista” del territori Valencia, obligà al rei en Jaume a dictar normativa especifica per a evitar els abusos dels “conquistadors” sobre els cristians valencians “conquistats”. Tambe hem vist que el Papa, en representacio de l’iglesia, manifestà que estos cristians valencians no havien de ser esclavisats. Tant el rei com el papa coneixien les intencions dels “senyors” feudals, que al front dels seus eixercits privats de cavallers i peons, havien ajudat a la conquista del territori valencià. L’immensa majoria d’estos “senyors”, principalment catalans i aragonesos, pretenien extendre pel territori valencià, el sistema feudal que tenien implantat en els seus territoris d’orige, buscant perpetuar i a ser possible incrementar, la seua posicio de domini i privilegi.

 

En el proxim articul vorem que hi havien precedents de “conquistadors” cristians que no dubtaren a l’hora d’esclavisar a correligionaris cristians que havien vixcut baix senyoria de musulmans. Vorem que les intencions depredatories dels “senyors” feudals, s’extenien a tots els vassalls, independentment de que foren cristians o musulmans. Per aixo, tant la Corona com l’Iglesia, establiren mecanismes de proteccio de tota la poblacio autoctona, tambe de la musulmana. Analisarém els motius.

 

Anuncios

15 diciembre 2012 - Posted by | Documentació valencianista., Etnologia valenciana, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

1 comentario »

  1. […] […]

    Pingback por Ajuda sobre Mossen Iordi | 28 diciembre 2012 | Responder


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: