Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

ELS CRISTIANS VALENCIANS EN LES “CONSUETUDINES VALENCIE” DE JAUME I (III)

Hem vist que en les “Consuetudines Valencie” dictades per Jaume I l’any 1238, hi ha una norma de protecció a favor dels cristians valencians prejaumins. Es tracta d’una norma transcendent en relacio al cristianisme valencià prejaumi, no superada per l’importancia que te de cara a l’acreditacio de la continuïtat de la consciencia identitaria valenciana i en concret del nostre gentilici de “valencians”.

 

Els acatalanats s’havien imaginat una “colonitzacio” en massa de catalans i aragonesos, entre els que per supost guanyaven els catalans, que per una estranya i mai explicada “metamorfosis”, es convertien en valencians. Eixa vinguda es absolutament falsa, i els mateixos acatalanats reconeixen no haver trobat ni rastre d’eixa pressunta emigracio en els archius catalans d’eixa epoca. El fet de mantindre que els valencians no existiem i que erem producte d’una “metamorfosis” a partir de catalans, era el fals argument que els “llegitimava” per a furtar-nos tot lo que, sense ser d’ells, els ha vingut en gana.

 

El catalanisme tradicional marcava el fi de l’inventada “transformacio” a finals del s. XIV i principis del XV. Dien que durant este temps, els valencians assumien una imaginaria “catalanitat”, en l’unic argument de que aixina havia d’haver segut. La documentacio que ho acredita, unicament es troba en els seus ensomis i manipulacions. Ultimament, els acatalanats de les noves fornades pareix que donen algun passet en la bona direccio, segurament perque els han donat permis per a alvançar una generacio un pretes “naixement” d’una conciencia valenciana.

 

Per aixo, en la tesis doctoral de Vicent Baydal sobre “Els fonaments del pactisme valencià”, podem llegir sobre la “formació d’un nou gentilici comú” de “valencians”, entre 1330 i 1365. No obstant, com els acatalanats no poden desempellugar-se dels prejuïns de partida que arrastren, Baydal escriu que “En el moment en què Jaume I fundà el regne de València, a finals de la dècada de 1230, no hi podia haver, evidentment, valencians”. En primer lloc, Vicent Baydal parla del “moment en què Jaume I fundà el regne de València”, quan resulta que “Abu Zeyt”, en document de 22 d´abril de 1236, posteriorment a haver-se convertit al cristianisme, s’autotitula “Vincentius, rex Valencia”. Hem de preguntar-nos: ¿Li faltaria algun regonet a Abu Sayd, que es titulava rei d’un regne que Jaume I encara no havia fundat? ¿Estaria esquizofrenic Jaume I per “fundar” lo que ya existia”. Vicent Baydal proseguix dient-nos que en el moment de la presunta “fundacio”, “no hi podia haver, evidentment, valencians” i hem vist que l’any 1238, Jaume I dictava normes que afectaven als “valentinum” ¿Seria perque Jaume I ensomiava en sers “evidentment” inexistents? ¿Serien fantasmes? ¿I els “valentini” documentats en la documentacio de la “Ordinatio ecclesie Valentine”? ¿Serien algun tipo de formes espectrals?

 

Per a comprovar que la “evidencia” de Vicent Baydal sobre l’inexistencia de valencians, -“no hi podia haver, evidentment, valencians”-, esta mes prop d’una pressunta i pretesa videncia, que de lo que hauria de ser ciencia, procedirém a extractar algunes notes d’un proxim articul especific sobre el nostre gentilici de “valencians”. Comprovarém, que parlar d’una formacio del gentilici en el s XIV, no es mes que un desficaci que obvia els “valentini” romans, ignora els documents que parlen dels “valentini” d’epoca visigotica, i desconeix a tots els valencians d’epoca de dominacio musulmana. D’esta ultima epoca, sabem que Abd Allah, fill d’Abd al-Rhaman I (m. 822), passà a l’historia com “al Balansi” o el valencià per instalar-se des de l’any 802 en la cora de Valencia, entre valencians, i en l’epoca musulmana documentarém l’us del gentilici de “valencià” fins a la decada anterior a la conquista cristiana de la ciutat de Valencia.

 

En est articul hem vist referencies de 1238 i de 1240, inmediatament posteriors a la reconquista cristiana, en les que apareixen valencians. Mes cites de valencians, tretes de les notes arreplegades per a la redaccio d’un proxim articul especific sobre el nostre gentilici de “valencians” son: de 1242 “berengarius de monte regali civis valentinus; de 1248 clerici et laici valentini et cesaraugustanensis civitatem”; de 1256 “Arnaldo de Romanino, civi valentino o Arnaldo de Sancto Vincencio, civi valentino”; de 1262 “et gardiani valentini Fratrum Minorum”; de 1269 “fratrem meum civem valentinum; de 1274 carnicerii sive piscatores valentini; de 1279 “Arnaldo Astruch, notario valentino; de 1282 “in domo de officiali valentino; de 1284 “Juan Senex, Valenciani; de 1291 “Thome Valentini, civibus Valencie”; de 1293 “Arnaldo de Milleriis et Arnaldono de Milleriis, filio eius, civibus valentinis; de 1299 “Bernardus de Montelalacri, canonicus Valencie…”, rallat valentinus; de 1302 “dicto auxilio Valentinis, de 1313 “Balaguerii Farfania specierii Valentini, valentini habitatores civitatis Valencie et non alii… portulanos a predictis valentinis… fideiussoribus valentinis seu catalanis”, “subsidiis sibi factis a Turolensibus et Valentinis… in armis peritos et multos de civibus valentinis quinque de civibus valentinis…”, de 1315 “quod statim per iusticiam Valentinum; de 1329 “in Curia generalis celebrata valentinis, habeat aliam medietatem caloniarum in locis de Alcudia…”, etc, etc.

 

Comprovem que parlar de “valencià” com d’un “nou gentilici” pressuntament “format” entre 1330 i 1365 es senzillament mentira. Ademes, haurem de convindre, que si considerem “nou” un gentilici format en epoca romana, el de “català”, indocumentat fins al s. XII, haurem de considerar-lo “per estrenar”. Respecte a que el gentilici de “valencià” es “forme” a partir de 1330, hem comprovat que no es de veres i vorem que es troba documentat sense interrupcio, des d’epoca romana. Pareix prou clar que els acatalanats no busquen, o amaguen allo que no els interessa i pot desquadrar-los el dogma, perque si realment busquen, ¡ausades que els condix ben repoquet!

 

Si hem vist que els “valentinum” de les “Consuetudines Valencie” eren valencians de religio cristiana, podem assegurar que entre els valencians de les cites que hem aportat, hi ha alguns que havien segut musulmans. Un d’ells es “Arnaldo de Sancto Vincencio”, o Arnau de sant Vicent, citat l’any 1256 com a civi valentino” o ciutada valencià. Batejat en el nom de sant Vicent, sabem que havia segut musulmà, perque tenia a cens el forn de la moreria “illud furnum cum omnibus terminis et pertinenciis suis, quod pro nobis ad censum tenes in moreria Valencie”, a on havia comprat cases “et domos eciam omnes quas emisti in dicta moreria”. Vegem,  que entre els que es dien “valencians”, es trobaven alguns, que havent-se convertit a l’islam previamente a la vinguda del rei en Jaume, s’integraren en el nou orde, convertint-se de nou al cristianisme.

 

Per tot lo vist, esperarém en confiança que algun dia, els nostres acatalanats caiguen de la figuera i es donen conte de la realitat de la continuïtat del poble valencià. A Vicent Baydal no deuria costar-li massa, per quan el seu el nom coincidix en el del sant mes representatiu dels cristians valencians que travessaren l’epoca de dominacio musulmana, ademes de no poder negar l’orige musulmà dels seus antepassats, per ser descendent dels pocs conversos que mantingueren l’etimologia arap del seu llinage.

 

Com als catalans no els deguem res, no hem de perdre l’esperança de que aplegue el dia en que els nostres acatalanats es posen al costat de la defensa del patrimoni dels valencians, i que no consentixquen ni ajuden a que alguns catalans nos furten lo que no es d’ells. Es representativa l’opinio de Folch, “veçcompte de Cardona, procurador vostre en Catalunya”, que l’any 1299 li contava a Jaume II de viage en Napols, que “Ferrando fill qui fo del Rey de Castella e la Regina sa mare”, havien fet lliga en “Enajucer e ab lo Rey de Granada”, per a “gran dan donar”, al regne de Valencia. El català no es tallà ni lo mes minim, en dir-li al rei, que ni ell, ni els catalans, pensaven menejar ni un dit, perque el regne de Valencia li parava massa llunt “nos ne negun de Catalunya no podem acorrer a aquelles terres tant nos son luny…” (p 58 de “La corona de Aragón y Granada” de Giménez Soler) ¿Desilusionats per comprovar la falta d’una pretesa “solidaritat catalana” que mai existi, perque no hi havia ningun motiu per a que existira? ¿Com havien de vindre catalans des de tan “llunt”?

 

El motiu principal d’est articul es aportar noves proves que confirmen l’importancia del cristianisme valencià anterior a Jaume I. En el proxim articul, mantinguent el principi d’aportar nova informacio cada volta que es repren un tema, donarém a coneixer, a qui no ho conega, l’important informacio que en relacio al cristianisme prejaumi, es conté en el llibre “Trovadores Árabes de la Comunidad Valencian y las Islas Baleares” del professor Mahmud Sobh, qui en l’actualitat ocupa la cátedra nº 1 de “Estudios Árabes e Islámicos” de la Complutense de Madrit. Entendrem molt millor l’existencia dels cristians valencians del sigle XIII, quan lliggam a escritors d’Alzira del sigle anterior, que escriuen en tota naturalitat d’iglesies cristianes, de les seues campanes i dels seus santons, dediquen versos a cristianes, conversen en cristians i beuen junt a taverners cristians. Encara hi hauran mes sorpreses.

Anuncios

15 diciembre 2012 - Posted by | AVL, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: