Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (III)

En la primera mitat del XIII, Ibn al-Baytar (1190-1248), de Malaga, continuà donant noms de “simples” en la llengua “latina, que es la aljamía de al-Andalus”, en la seua obra “Kitab al-yami…”. En relacio a les obres de “simples” o productes basics farmacologics de que hem parlat, haurem de recordar el raonament d’Álvarez López, catedratic d’Historia Natural qui en “Comentarios históricos y botánicos con motivo de un ‘Glosario’ hispano-musulmán…”, escrigue que “nadie emplea nombres para designar lo que ignora o lo que no le interesa”, perque pareix que alguns no ho tenen clar. Recordar, que tant Ibn Buqlaris com Ibn al-Baytar, referencien el romanç valencià o algemia de valencia, dient-li “ayamiyya balansiya” o “ayamiyya sarqiyya” o de l’est d’al-Andalus.

La continuïtat d’estes obres encara es prolongà en la segon mitat del s. XIII, en el “Tzori ha guf” del jueu R. Nathan ben Yo’el Falaquera, obra en la que es troben noms en “la’az” o romanç. En relacio a harges o “xarajat” en romanç, composicions “populars” que havien segut practicament abandonades, encara es troben les d’Al-Xabbaz, el panader de Murcia, o les de Todros Abu-l-‘Afiyah (m. 1298).

Que el romanç era una llengua compartida per cristians i la major part dels musulmans, es lo que s’extrau de la motivacio de Marcus Toletanus per a la traduccio que feu al llati de l’Alcorà, cap a l’any 1210. Pretenia que els cristians l’entengueren per a poder rebatre’l i atraure musulmans cap al cristianisme “ut liber iste in latinum transferretur sermonem, quatinus ex institutis detestandis Mafometi a Christianis confusi, Sarraceni ad fidem nonnulli traherentur catholicam. La traduccio anava dirigida a “conversors”, evidentment desconeixedors de l’arap, als que nomes els quedava el romanç, per a entendre’s en el musulmans als que pretenien convertir al cristianisme.

En el s. XIII, seguien havent experts en en arap i romanç, que s’encarregaven de traduccions, com “Andreas quidam Judaeus”, o Abuteo levite” o Abu Daud, que participà en la traduccio de “De Sphaera” de Ibn al-Bitruji (Avenalpetraug), feta l’any 1217. L’any 1239, en motiu del pleit per a l’adjudicacio de la “Ordinatio eclesie valentinae”, s’estudiaren “quatuor libros Arabicos”, i per a entendre’ls cridaren a un judeu i a un sarrai “et fecimus legi in libris illis per unum Iudaeum et alium Saracenum, els que sense dubte, transmeteren el seu contingut en romanç.

En noticia d’Ibn al-Abbar sobre el muladi Muhammad b. Ali b. Ahla, escritor y transmisor de “hadiths”, llegim que “Cuando los habitantes de Murcia entregaron la ciudad a los cristianos en el mes de sawwal del año 640 (abril de 1243), consideró equivocada tal decisión y manifestó su oposición polemizando con ellos con su lengua, noticia de la que es despren, que la major part dels habitans de Murcia que entregaren la ciutat als cristians, parlaven en una llengua no arap, que era el romanç.

En obres escrites en arap en s. XIII, anteriors a la reconquista cristiana, tambe es documenta l’us del romanç, i tambe en concret, del romanç valencià. El valencià Ibn al-Abbar (1199-1260) va escriure que “pollensí”, de Pollença, era un nom propi de l’algemia “al-bullansi bil-ba il-ajamiyya”, que “gattal” o gatell era el diminutiu de “gat” en la llengua dels “ayam” o romanç, “bi-l lisan al-ayami, o que un valencià soterrat l’any 1204 era conegut com “el sabater, translliterat com “al-sabatayr”, de forma analoga als noms de catalans com “Reverter” i “Belenguer” translliterats des de l’arap com “Rubartayr” i “Balanqayr”. Tambe Ibn al-Abbar deixà constancia dels aayim o cristians valencians, que parlaven romanç, relacionant-los en la paraula romanç falla, quan escrigue sobre “recuperar residencias, lares y / centros culturales / en torno a los cuales el mozárabe incendió su falla…”. En una sentencia del cadi de Morvedre sobre rec, present en l’unic document escrit en arap que es conserva d’orige anterior a la reconquista, el cadi gastà paraules propies del poble valencià i impropies de l’arap, com roll o fila, lo que demostra que havia de parlar o de coneixer el romanç valencià.

Referint-nos als jueus, comprovem que Avicebron (c.1021-c.1058), qui afirmava que mes de la mitat dels jueus parlava en romanç, muigue aproximadament en naixer Moseh b. Ezra (1055/1060- p.1138), qui faltà als pocs anys del naiximent de Maimonides (1135-1204), que vixque fins al s. XIII. Als rupturistes podriem preguntar-los ¿Durant la vida de quin dels tres, s’abandonà l’us del romanç, havent demostrat que els tres el parlaven? ¿Algun dels tres s’oblidà de parlar-lo?

Acodint a musulmans, vegem que el transit entre el s. XI i el XIII, es cobrix practicament en dos autors, com Ibn Quzman (c.1078-1160) i Ibn al-Baytar (1190-1248). Als rupturistes els repetim la pregunta ¿Durant la vida de quin dels dos, s’abandonà l’us del romanç, havent demostrat que els dos el parlaven? ¿Algun d’ells se “oblidà” en vida, de parlar-lo? Ademes, els “rupturistes” haurien d’explicar, el perqué ni Abu l-Jayr, ni Ibn Buqlaris, ni Ibn al-Abbar, ni Ibn al-Baytar, parlen del romanç com a una cosa del passat i el primer d’ells, el considera com a llengua propia de musulmans.

Centrant-nos en valencians, seria prou estrany que Guillelmi de Denia, notarii, que estava en Barcelona l’any 1020, no parlara en romanç. Tampoc mostra indicis d’arabisacio el “Christicolae, nomine Servandi que l’any 1084, vivia intramurs de la ciutat de Valencia. Ell mateixa, o alguns familiars, que segur que parlaven en romanç valencià, podien haver-se trobat entre els al-Rum al-Baladiyyun o cristians valencians del territori, que 10 anys mes tart anaven a ser encarregats pel Sit de la custodia de les muralles de la ciutat, segons contà Ibn Alqama al-Balansi. En document de dotacio a la catedral d’Osca, datat en 1097-1103, Sang Azenarz de Valencia” actuà com a testic, sense el minim indici de que testificara en arap.

En 1121, Pere de Denia, establit en Arago, feu escritura en la que consta que “Ego Per Deniavendo tibi Raol…”, sent difícil de creure que Pere de Denia coneguera el llati pero no el romanç. L’any 1124 Amalbinus de Morella testificava en document suscrit en Arago, resultant prou absurt pensar que ho fera en arap i no en romanç, llengua en la que parlarien els al-nasara al-mu’ahidin o cristians valencians subjectes al pacte, que segons Ibn al-Sayrafí (m. 1161), s’uniren a l’eixercit d’Alfons el batallador l’any 1125. En compravenda de l’any 1136, en Saragossa, figura com a fiadorArnaldus de Valentia” i cap a l’any 1137, “Petrus de Deniaactuà de “spondalero” o marmessor testamentari, en el testament de Fortun Galindez, senyor d’Osca. L’any 1143, dos monges valencians del monasteri benedicti de sant Vicent, que havien segut expulsats de la ciutat de Valencia, acusats de colaboradors del Batallador en algun dels atacs a la ciutat de Valencia (1125 o 1129), parlaven en el monje Hermann, abat frances, sense posar de manifest ningun problema de comunicacio. L’any 1173, “Raimundo de Cuiera”, fill de Geraldus i Giulia i germà de Guillelma de s. Valentino”, es trobaven en Sant Cugat, i es llicit pensar que tots ells parlaren en romanç.

L’any 1200, Petri Valentini actuava com a testic en Solsona. En l’escritura redactada en arap feta en Toledo l’any 1214, entre Martin de Balansiya i un franc, consta que el notari explicà l’acte en algemia o romanç “bad fusira al-gami alay-hima bi-lisan a’gami fahams-hu”. Per testament de l’any 1226, sabem que Berengari de Valencia eixerci de fiador. L’any 1222, Vidal d’Espanya, provablemente valencià, es trobava en Barcelona fent negocis. L’any 1230, trobem a Guillelmum Valentinum actuant de fiador i l’any 1231 a “Guillelmus de De(ni)a” testificant. Finalment, l’any 1236, a dos anys de la reconquista de la ciutat de Valencia, Lobell d’Espanya, tambe provablemente valencià, es trobava negociant en Barcelona. Eixercir de notaris, actuar com a testics, com a fiadors, com a marmessors…no pareix ser molt propi de persones en les que fora dificil comunicar-se, evidentment perque no no era.

Tots els rupturistes que neguen que el poble d’orige autocton que vivia en territoris governats per musulmans, mantenia l’us del romanç en el s. XIII, simprement estan negant una evidencia, sobradament acreditada. García Gómez declarà “que las xarajat testimoniaban la supervivencia de una cultura hispánica romance entre los nativos de Alandalús, al menos hasta el s. XIII”. Ramón Menéndez Pidal va escriure que “la lengua románica se conservaba en el sur hasta el siglo XIII, como testimonian el poeta cordobés Ben Quzman, muerto en 1159, y el botánico malagueño Ben Albaytar, muerto en 1248”. Ningun “rupturista” demostrarà ni acreditarà quan es produi la pretesa “ruptura” i el proclamat “tall” de llengua, pel simple fet de que mai es produi.

La realitat està del costat de la continuïtat d’uns pobles, que no perdien el seu orige per estar governats per musulmans o per cristians, i que tenien moltes mes relacions entre ells, de les l’historiografia oficial, feta pel poder politic i religios, nos ha volgut fer creure. Eren pobles, que independentment de la religio dels seus mandataris, compartien fets culturals, com es despren de l’afirmacio transmesa per Ibn Higga Hamawi, que parlava de que “Las ciudades de los musulmanes especializadas en el [zéjel], sin contar los cristianos de al-Andalus, son estas cuatro: Sevilla, Córdoba, Valencia y Málaga”, afirmacio de la que es despren, que alguns territoris governats per cristians compartien certs estils lliteraris en alguns territoris governats per musulmans, entre els que es trobava Valencia.

Vist que el romanç fon mantes per musulmans i jueus fins al sigle XIII, falta que estudiem el cas dels cristians que continuaren vixquent en territori governat per musulmans. Ho vorem en el proxim articul.

29 junio 2013 Posted by | Sin categoría | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (II)

En l’articul anterior, hem vist, que hi han “rupturistes” que califiquen la continuïtat entre el romanç o “ayamiyya” parlat en l’epoca de dominacio musulmana, i el romanç o algemia d’epoca de dominacio cristiana, com a “poc raonable” o “poc provable”, mostrant-se alguns d’ells especialment combatius, en contra de la continuïtat entre l’algemia valenciana i la llengua valenciana.

En parts anteriors d’esta serie sobre “L’algemia valenciana”, hem demostrat la falsetat de la pretesa extincio de la “ayamiyya”, que hauria impossibilitat, inclus l’evolucio lexica i semantica de “al-ayamiyya” cap a “algemia”. Hem vist moltes cites que contradiuen als “rupturistes”, i que demostren que l’immensa majoria dels cristians, musulmans i jueus de l’Espanya musulmana, parlaven en romanç en el s. XII, i continuaren parlant-lo en el s.XIII. En est articul, ordenarém cronologicamente algunes d’elles, referides especificament a jueus i musulmans, per a que es vegen clarament, algunes de les raons i proves que acrediten el continuïsme, front a la falta de concrecio i les afirmacions generiques, que caracterisen als defensors del rupturisme.

Partirém d’una cita del jueu malagueny ibn Yabirul, ibn Gabirol o Avicebron, mort en Valencia cap a l’any 1058, qui es queixava, de que la mitat dels jueus dimmis o protegits pels musulmans dominants, parlaven en “en la lengua mentirosa de los hijos de Cedar (los cristianos)”, o romanç. Als rupturistes que situen a començaments del XII el pressunt abando del romanç, hauriem d’exigir-los que justificaren el fet de que a mitan s. XI, la mitad dels jueus parlaren en romanç als seus fills, i de colp a repent, en mig sigle, tots a una, s’oblidaren de parlar-lo, precissament durant un temps en que molts d’ells passaren a estar en territori cristià, degut al proces de la reconquista.

L’absurt de l’afirmacio, es comprova facilment, si s’analisa a persones que vixqueren a cavall entre els sigles XI i XII, com el el jueu granadi Moseh b. Ezra (1055/1060-p.1138), que sabem que parlava en romanç, perque va escriure harges o “xarajat” en romanç, ademes de confirmar-ho en el “Kitab al-muhadara wa-l mudakara” o “Llibre de llegir i memorisar”, en el que consta que demanà a un alfaqui que “recitara la Fatiha de su Corán en lengua romance, ya que era de quienes la hablaban y comprendían…”, posant de manifest de rebot, que tambe alguns alfaquis o jurisconsults musulmans parlaven i comprenien el romanç. L’any 1147, Alfons VII nomenà almoixerif de l’Orde de Calatrava a Yehuda b. Yosef Ibn Ezra, nebot de Moseh b. Ezra, qui sabria romanç perque li’l hauria ensenyat sa mare. Tambe entre estos dos sigles, es situa l’obra “Kitab umdat”, del musulmà Abu l-Jayr al-Isbili, o el sevillà, qui afirmava parlar en romanç en tota la naturalitat del mon, dient d’una planta, que era “conocida entre nosotros en romance, sense donar cap indici que puguera fer pensar en un romanç en perill d’extincio.

A principi del XII, el saragossà Ibn Buqlaris redactà en Almeria el “Kitab al Musta’ini”, donant els noms dels “simples” en romanç o ayamiyya popular, sent precis recordar als rupturistes, que “popular” vol dir, propia del poble. De la primera mitat d’este sigle son Ibn Lubbun de Morvedre, Ibn al-Labbana de Denia (m.1113/4), Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?), Abu-l-Abbas al-A’ma de Tudela (m. 1130), Yehuda Halevi de Tudela (m.c.1141), Al-Jazzar, el carnisser de Saragossa (m. post. 1143), Ibn Baqi de Cordova (m. 1145), o Yosef Ibn Saddiq de Cordova (m. 1149), tots els quals escrigueren harges o “xarajat” en romanç, evidentment perque el parlaven i era entes pels qui els llegien. Alguns autors manifestaren l’us explicit del romanç, com Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?), qui digue escriure una “harja” o “xarjah” en “paraules de llengua romanç o ‘ayamiyyi, o Ibn Quzman (c.1078-1160), qui declarà traduir especificament al romanç o “bi-l-agami”.

Durant la primera mitat del s. XII, el romanç era la llengua habitual de molts musulmans, i està documentat que molts d’ells no dominaven l’arap. Ibn Bassam (m. 1147), destacà com a gran cosa, que Abd al-Aziz de Denia, germa d’ Ibn al-Labbana (ap.1044/5-1113/4) fora “capaz de recitar versos” en arap. Mes avant, el cordoves d’ascendencia valenciana Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 578/1183), escrigue del biografiat nº 751 del “Kitab al-Sila” que “sabía recitar versos -en arap-, y se sospecha que los entendía”. Com podia esperar-se, hi havien jueus i musulmans que dominaven el romanç i l’arap, com el sarrai de nom Mahumeth o sarraceni Mahumeth nomen erat”, que, dirigit per Pere el Venerable, estigue entre els “peritos linguae arabicae”, que entre 1142-1143, traduiren l’Alcorà, o el filosof jueu Abraham Ibn Daud (ca. 1110-1180), que pel 1150, acabat de fugir des de Cordova a Toledo, traduia de l’arap al romanç el “Liber de anima…” d’Avicena, per a que a continuacio, fora traduit al llati.

En esta epoca, documentem paraules del romanç valencià com “rosa”, o taca en la cara, que es troba en l’obra “Kitab iqtibas al-anwar”, de Muhammad Abd Allah ibn Ali-al-Rusatí (1074-1147), paraula que ix quan l’autor explica l’orige de la seua “nisba” o llinage, dient que “Uno de mis antepasados tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rusa’…” (lligga’s rosa) i que podria ser l’orige del llinage Rosat.

Passant a la segon mitat del XII, el romanç continuà fent acte de presencia en harges o “xarajat”, que es trobaven insertes en unes obres lliteraries d’estil populista, que estaven en franca decadencia. Es conserven harges de Abraham Ibn Ezra de Tudela (m. 1167), d’Abu Bakr b. Malik As Saraqusti, secretari del rei Llop, d’Ibn Gurla de l’Algarb, o d’as-Sayrafi al-Ansari (m. Oriola 1162/1174?). Es importantissim el testimoni de Maimonides (1135-1204), present en el “Kitab al-Siraj”, afirmant que en l’Espanya musulmana d’eixa epoca, existien obres lliteraries compostes exclusivament en romanç. El propi Maimonides demostrà el seu coneiximent del romanç en la seua obra “Sarh asma’ al-uqqar”,  en la que consten noms en romanç o “fi ’ayamiyyat al-Andalus”.

Durant esta epoca, sabem que el rei de Valencia o “regem Valencie” (ac.), Ibn Mardanis el peniscoli, conegut com a rei Llop (m. 1176), parlava en romanç, entre atres raons perque Ibn Sahib al-Sala (c.1142-c.1197), en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”, li diu ayami, algemiat o arromançat. Per esta mateixa obra sabem que “Ibn Wazir e Ibn ‘Azzun” dominaven l’arap i el romanç, perque feren d’interlocutors entre els almohades forasters i els cristians. En relacio a Ibn Yubair (1145-1217), es interessant saber que “…o geógrafo árabe valenciano Ibn Yubayr omitia o <o> final ao escrever os nomes românicos dos meses — yenayr, febrayr, mars”. (“Toponímia moçárabe no antigo condado conimbricense” de Maria Luãsa Seabra Marques de Azevedo.- 2005).

Tambe sabem que el “vulgo” o poble valencià de la preconquista, s’entenia perfectament en romanç en els escrivans cristians forasters, als que transmetien perfectament la nostra toponimia. Aixina, l’any 1169 s’escrivia sobre el “castrum quod vulgo dicitur Orpesa”, en 1192, es parlava de “Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant, i en 1203, resulta que el nom de Vall d’Usera era propi de musulmans “secundum christianos Bos et secundum sarracenos Vallis Ursera.

En el següent articul seguirém pel sigle XIII, sigle de la reconquista cristiana del territori valencià.

29 junio 2013 Posted by | Sin categoría | 1 comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (I)

En articuls anteriors d’esta serie, hem tingut ocasio de comprovar, que el poble descendent dels “Gotos sive Hispanos” o hispanogots, que vixque “sots senyoria de moros”, independentment de la religio professada, parlava en romanç o algemia. Hem vist testimonis de fonts musulmanes i cristianes, que demostren que l’algemia valenciana prejaumina es l’antecedent i la base de la nostra llengua valenciana.

La realitat d’un acreditat continuïsme evolutiu, s’enfronta a un inventat rupturisme convertit en “dogma”, que preten que l’invasio musulmana provocà un “tall” en el devindre d’una poblacio autoctona, que diuen que fon substituida per un poble de “una atra raça”, entre el que es diluiren els pocs que sobrevixqueren a la “substitucio”, que ademes, molt pronte, es convertiren a l’islam, abandonaren el romanç i s’arabisaren totalment. Es tracta d’un “dogma” completament acientific, inventat sobre la base d’estranys interessos, pero que es defes per gent en prou de poder, que el consideren “inqüestionable”, i que es dediquen a anatemisar o invisibilisar, als “hereges” que s’atrevixen a posar-lo en dubte.

Ultimament, el dogma ha cedit a les evidencies cientifiques que demostren la falsetat d’una substitucio racial, per lo que els seus defensors s’han concentrat en la defensa numantina de la part del dogma que manté que tota la poblacio autoctona es converti rapidament i en massa a l’islam, abandonant el romanç i arabisant-se totalment, sobre la base d’una religio i llengua de partida, que per debils, eren facilment substituibles i que anaven a conduir a tot el poble descendent d’hispanogots, a una preteses substitucions de religio i de llengua.

Pero la defensa de la part del dogma que els queda viu, no els es gens facil, perque no existix ni una sola cita historica, coetanea, que parle de la pretesa “ruptura” llingüistica, es dir, que es referixca al romanç o algemia com a llengua perduda o llengua propia del passat. Per aixo, els seus defensors, s’ho passen de lo mes be, opinant sobre conceptes subjectius i fent buides afirmacions generiques. Parlen sobre si el “ritme” de l’arabisacio fon “rapit” o “lent”, o sobre si la seua “intensitat” fon “significativa” o “insignificant”, “superficial” o “profunda”. Llegim afirmacions com que “En el caso de al-Andalus sí se produjo la pérdida final de la lengua romance”, sense concretar a on i quan anaren succeint eixes pressuntes “perdues”, lo que seria primordial a l’hora d’analisar l’integracio entre conquistats i conquistadors, en cada lloc i en cada epoca. No definixen si la “perdua final” del romanç, afectà a la Girona que estigue en l’Hispania musulmana fins a que l’any 785 fon conquistada pels francs, o si esta “perdua final”, es llimità a la Granada, finalment conquistada l’any 1492.

Com els dogmatics no tenen explicacions ni saben per a on van, resulta divertit comprovar que ditints “cientifics” situen la pressunta desaparicio del romanç, sense concretar temps i lloc, quan els rota i els ve en gana, donant una image que s’acosta mes a la “barra lliure” d’una festa, que a la d’un eixercici de cientifisme.

Per a Cruz Hernandez, l’arabisacio es realisà en un parell de generacions, es dir que podia haver-se produit en el mateix s.VIII de l’invasio musulmana. María Jesús Viguera pontificà, que l’arabisacio de la poblacio era “significativa” a mitan de IX. El mateix Cruz Hernandez afirmà que “los mozárabes conservan su lengua en sus familias y comunidades hasta el principio del siglo X, i afinà sorprenentment dient que fon a partir de l’any 932, quan “el romance va recluyéndose en sí mismo y empieza a declinar”. Per a Rubiera Mata “Aquesta llengua llatina d’al-Andalus, un protoromanç a tot estirar, va desaparèixer en el segle XI com a llengua majoritària”. Ruiz de la Peña ha escrit que “…fue a finales del siglo XII cuando se completó el proceso de arabización, con la definitiva extinción del romandalusí…”. Ana Echevarria ha atribuit a Corriente la idea sobre una “decadencia y deterioro progresivo” del romançhasta el XII, i el mateix Corriente ha escrit que “El andalusí alcanzó tal prestigio, que poco a poco fue ganando terreno el romance hasta llegar al monolingüismo del siglo XIII. Comprovem lo facil que es parlar sense demostrar res i lo perillosos son els prejuïns.

Els dogmatics, tampoc s’aclarixen respecte dels motius de la pretesa desaparicio del romanç. Per ad alguns d’ells, els motius foren religiosos. Galmés de Fuentes, ha escrit que els cristians valencians parlaven “su lengua romance”, la qual “sólo debió de desaparecer con la extinción misma de aquellos”, sense dir-nos si eixa pressunta “extincio” dels cristians valencians fon per conversio a l’islam, o per la caiguda d’un meteorit mata-cristians. Contrariament, Rubiera Mata ha escrit que “el mozárabe no era una lengua utilizada exclusivamente por los cristianos de al-Andalus sino también por los muladíes -musulmanes de origen hispánico- y por los judíos”, per lo que nega de pla els motius religiosos, com a excusa justificant d’un pressunt abando del romanç.

Als nostres acatalanats, que desprecien l’historia valenciana anterior a Jaume I, els en fot, tant el moment, com el motiu, de la suposta perdua del romanç. L’unic pressupost de partida es “l’arabització lingüística completa de la Valencia immediatament prejaumina”, que ha segut “postulada”, segons Antoni Ferrando per “Joan Fuster, Pierre Guichard, Manuel Sanchis Guarner, Míkel de Epalza, Dolors Bramon i Carme Barceló”. Dir desficacis com que “el substrat mossàrab, avui dit romandalusí, s’ha revelat inexistent després d’estudis seriosos com els de Carme Barceló, G. Colón…”, com ha escrit l’acatalanat mallorqui Joan Veny, contribuixen a ser investit com a doctor honoris causa per la Universitat de “València”. Per contra, alguns catalans, com Josep Mª Nadal i Modest Prats, reconeixen no tindre-ho tan clar, quan en “Història de la llengua catalana”, han escrit, en relacio al proces d’arabisacio que “algú discuteix, fins i tot, si aquest procés aconseguí d’eliminar el romanç autòcton de València i alguns estudiosos han arribat a afirmar que no només l’arabització no va eliminar el romanç, sino que els àrabs acabaren essent bilingües”. Molt parlar sense demostrar res, i de forment ni un gra.

Front als aquadrillats de sempre, Carreras Candi, Fullana, Alcover, Roca Traver, Simó Santonja, Antonio Ubieto, Julià San Valero, Lleopolt Peñarroja… han defes la realitat continuista i evolucionista, que manté lo que Jeanne Battesti Pelegrin va escriure no fa molt de temps, i es que “Se olvida con demasiada frecuencia, primero, que la lengua cotidiana de los musulmanes de la Europa del sur no era el árabe clásico —lengua de la corte y de los eruditos— sino una variedad de dialecto romance”. (“La fascinación de un mito”; p 246 de “Toledo, siglos XII-XIII”).

Es interessant saber que Menéndez Pidal mantingue que “la lengua románica se conservaba en el sur hasta el siglo XIII”, i pensava, segons escriu Alexandre Galí, que “en al-Andalus, l’arabització” no “fou tan intensa com se suposa”. R. Arié ha escrit del romanç parlat en zona musulmana que, “hasta el XIII por lo menos lo utilizó en alguna medida en la vida cotidiana, para comunicarse con los artesanos de la ciudad y con los campesinos”. Últimament, Manuel Rincón, en “Mozárabes y mozarabías”, ha escrit, que allá por el 1200 sólo se hablaba mozárabe en poco más del tercio inferior de la península, incluyendo Valencia”. El propi Robert I. Burns, insignia dels acatalanats valencians, considerava la possibilitat de que “…les masses continuaven aferrant-se a un romanç degenerat: els meyspreats “rústics” del camp o dels poblets, les classes més pobres d´exarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment de les ciutats, pot ser els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters, dient d´ells que “Formaven un grup molt nombrós, i llur llengua podia haver sobreviscut…”. Faltaria saber les raons de l’adjetivacio del romanç d’eixes masses com a “degenerat”, quan resulta que eixe romanç, fon la base de la llengua que produi el primer sigle d’or de qualsevol de les llengües d’Espanya.

Perque hem de ser conscients de que catalans i acatalanats, saben que no han demostrat que el romanç valencià no es parlara anteriormente a la reconquista de Jaume I. La seua conclusio la basen en ridiculs arguments com el “prou” de temps que havia passat des de que els musulmans es feren en el poder, o en considerar “poc raonable”, o “poc provable” el fet de que la llengua valenciana provinga d’un romanç prejaumi. Es curios vore, que estan convençuts, de que ells, guardians del “dogma”, no tenen ninguna obligacio de demostrar res, perque, pareix ser, que l’obligacio de demostrar, recau exclusivament sobre els que no combreguen en el dogma.

No crec que Dolors Bramon, es crega que demostra res quan en “Tradició i dissidència als Països Catalans”, diu que “Hi ha prou segles entre la conquesta àrab del VIII i la dels cristians del XIII per a explicar l´arabització total de la població i la seua pèrdua del romanç (neo llatí, aljamia o mossàrab)”, afegint que “Suposar unes conservacions lingüístiques, sense documentació evident, sembla poc raonable. Tampoc pareix molt cientifica l’afirmacio de Mikel de Epalza, que escrivia que “la hipòtesi que els musulmans d’abans de la conquesta parlassen valencià és un postulat de la tesi d’un origen no-català del valencià, però és poc provable (no es pot provar)”. Finalment i per una atra banda, tambe Mercedes García-Arenal ha escrit en relacio a l’existencia d’un romanç valencià prejaumi que “No es posible demostrar este punto con las pruebas históricas con que contamos”.

Pero anem a vore, que la realitat continuïsta, no es que siga “poc provable”, sino que està sobradament provada. Que als acatalanats els parega molt o “poc raonable”, es exclusivament un problema d’irracionalitat i de negacio d’una realitat que no els agrada, perque es senten mes comodos nadant en fantastiques teories catalaneres de tebeo, per molt que es peguen de nasos en la verdadera historia del poble valencià i en l’idiosincrasia valenciana. Concretarém les proves que demostren l’existencia d’un poble valencià, que anteriorment a la conquista cristiana parlava en un romanç valencià, que fon l’antecedent de la nostra llengua valenciana.

29 junio 2013 Posted by | Sin categoría | 1 comentario