Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (II)

En l’articul anterior, hem vist, que hi han “rupturistes” que califiquen la continuïtat entre el romanç o “ayamiyya” parlat en l’epoca de dominacio musulmana, i el romanç o algemia d’epoca de dominacio cristiana, com a “poc raonable” o “poc provable”, mostrant-se alguns d’ells especialment combatius, en contra de la continuïtat entre l’algemia valenciana i la llengua valenciana.

En parts anteriors d’esta serie sobre “L’algemia valenciana”, hem demostrat la falsetat de la pretesa extincio de la “ayamiyya”, que hauria impossibilitat, inclus l’evolucio lexica i semantica de “al-ayamiyya” cap a “algemia”. Hem vist moltes cites que contradiuen als “rupturistes”, i que demostren que l’immensa majoria dels cristians, musulmans i jueus de l’Espanya musulmana, parlaven en romanç en el s. XII, i continuaren parlant-lo en el s.XIII. En est articul, ordenarém cronologicamente algunes d’elles, referides especificament a jueus i musulmans, per a que es vegen clarament, algunes de les raons i proves que acrediten el continuïsme, front a la falta de concrecio i les afirmacions generiques, que caracterisen als defensors del rupturisme.

Partirém d’una cita del jueu malagueny ibn Yabirul, ibn Gabirol o Avicebron, mort en Valencia cap a l’any 1058, qui es queixava, de que la mitat dels jueus dimmis o protegits pels musulmans dominants, parlaven en “en la lengua mentirosa de los hijos de Cedar (los cristianos)”, o romanç. Als rupturistes que situen a començaments del XII el pressunt abando del romanç, hauriem d’exigir-los que justificaren el fet de que a mitan s. XI, la mitad dels jueus parlaren en romanç als seus fills, i de colp a repent, en mig sigle, tots a una, s’oblidaren de parlar-lo, precissament durant un temps en que molts d’ells passaren a estar en territori cristià, degut al proces de la reconquista.

L’absurt de l’afirmacio, es comprova facilment, si s’analisa a persones que vixqueren a cavall entre els sigles XI i XII, com el el jueu granadi Moseh b. Ezra (1055/1060-p.1138), que sabem que parlava en romanç, perque va escriure harges o “xarajat” en romanç, ademes de confirmar-ho en el “Kitab al-muhadara wa-l mudakara” o “Llibre de llegir i memorisar”, en el que consta que demanà a un alfaqui que “recitara la Fatiha de su Corán en lengua romance, ya que era de quienes la hablaban y comprendían…”, posant de manifest de rebot, que tambe alguns alfaquis o jurisconsults musulmans parlaven i comprenien el romanç. L’any 1147, Alfons VII nomenà almoixerif de l’Orde de Calatrava a Yehuda b. Yosef Ibn Ezra, nebot de Moseh b. Ezra, qui sabria romanç perque li’l hauria ensenyat sa mare. Tambe entre estos dos sigles, es situa l’obra “Kitab umdat”, del musulmà Abu l-Jayr al-Isbili, o el sevillà, qui afirmava parlar en romanç en tota la naturalitat del mon, dient d’una planta, que era “conocida entre nosotros en romance, sense donar cap indici que puguera fer pensar en un romanç en perill d’extincio.

A principi del XII, el saragossà Ibn Buqlaris redactà en Almeria el “Kitab al Musta’ini”, donant els noms dels “simples” en romanç o ayamiyya popular, sent precis recordar als rupturistes, que “popular” vol dir, propia del poble. De la primera mitat d’este sigle son Ibn Lubbun de Morvedre, Ibn al-Labbana de Denia (m.1113/4), Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?), Abu-l-Abbas al-A’ma de Tudela (m. 1130), Yehuda Halevi de Tudela (m.c.1141), Al-Jazzar, el carnisser de Saragossa (m. post. 1143), Ibn Baqi de Cordova (m. 1145), o Yosef Ibn Saddiq de Cordova (m. 1149), tots els quals escrigueren harges o “xarajat” en romanç, evidentment perque el parlaven i era entes pels qui els llegien. Alguns autors manifestaren l’us explicit del romanç, com Ibn Ruhaym de Bocairent (m 1126?), qui digue escriure una “harja” o “xarjah” en “paraules de llengua romanç o ‘ayamiyyi, o Ibn Quzman (c.1078-1160), qui declarà traduir especificament al romanç o “bi-l-agami”.

Durant la primera mitat del s. XII, el romanç era la llengua habitual de molts musulmans, i està documentat que molts d’ells no dominaven l’arap. Ibn Bassam (m. 1147), destacà com a gran cosa, que Abd al-Aziz de Denia, germa d’ Ibn al-Labbana (ap.1044/5-1113/4) fora “capaz de recitar versos” en arap. Mes avant, el cordoves d’ascendencia valenciana Ibn Baskuwal o Pasqual (m. 578/1183), escrigue del biografiat nº 751 del “Kitab al-Sila” que “sabía recitar versos -en arap-, y se sospecha que los entendía”. Com podia esperar-se, hi havien jueus i musulmans que dominaven el romanç i l’arap, com el sarrai de nom Mahumeth o sarraceni Mahumeth nomen erat”, que, dirigit per Pere el Venerable, estigue entre els “peritos linguae arabicae”, que entre 1142-1143, traduiren l’Alcorà, o el filosof jueu Abraham Ibn Daud (ca. 1110-1180), que pel 1150, acabat de fugir des de Cordova a Toledo, traduia de l’arap al romanç el “Liber de anima…” d’Avicena, per a que a continuacio, fora traduit al llati.

En esta epoca, documentem paraules del romanç valencià com “rosa”, o taca en la cara, que es troba en l’obra “Kitab iqtibas al-anwar”, de Muhammad Abd Allah ibn Ali-al-Rusatí (1074-1147), paraula que ix quan l’autor explica l’orige de la seua “nisba” o llinage, dient que “Uno de mis antepasados tenía un lunar grande que se conoce con el nombre de “al-warda” y que los no-árabes (ayam) llaman ‘rusa’…” (lligga’s rosa) i que podria ser l’orige del llinage Rosat.

Passant a la segon mitat del XII, el romanç continuà fent acte de presencia en harges o “xarajat”, que es trobaven insertes en unes obres lliteraries d’estil populista, que estaven en franca decadencia. Es conserven harges de Abraham Ibn Ezra de Tudela (m. 1167), d’Abu Bakr b. Malik As Saraqusti, secretari del rei Llop, d’Ibn Gurla de l’Algarb, o d’as-Sayrafi al-Ansari (m. Oriola 1162/1174?). Es importantissim el testimoni de Maimonides (1135-1204), present en el “Kitab al-Siraj”, afirmant que en l’Espanya musulmana d’eixa epoca, existien obres lliteraries compostes exclusivament en romanç. El propi Maimonides demostrà el seu coneiximent del romanç en la seua obra “Sarh asma’ al-uqqar”,  en la que consten noms en romanç o “fi ’ayamiyyat al-Andalus”.

Durant esta epoca, sabem que el rei de Valencia o “regem Valencie” (ac.), Ibn Mardanis el peniscoli, conegut com a rei Llop (m. 1176), parlava en romanç, entre atres raons perque Ibn Sahib al-Sala (c.1142-c.1197), en la seua obra “Al-Mann bil-Imama”, li diu ayami, algemiat o arromançat. Per esta mateixa obra sabem que “Ibn Wazir e Ibn ‘Azzun” dominaven l’arap i el romanç, perque feren d’interlocutors entre els almohades forasters i els cristians. En relacio a Ibn Yubair (1145-1217), es interessant saber que “…o geógrafo árabe valenciano Ibn Yubayr omitia o <o> final ao escrever os nomes românicos dos meses — yenayr, febrayr, mars”. (“Toponímia moçárabe no antigo condado conimbricense” de Maria Luãsa Seabra Marques de Azevedo.- 2005).

Tambe sabem que el “vulgo” o poble valencià de la preconquista, s’entenia perfectament en romanç en els escrivans cristians forasters, als que transmetien perfectament la nostra toponimia. Aixina, l’any 1169 s’escrivia sobre el “castrum quod vulgo dicitur Orpesa”, en 1192, es parlava de “Barcella, situ iuxta Cervariam, qua sarraceni inhabitant, i en 1203, resulta que el nom de Vall d’Usera era propi de musulmans “secundum christianos Bos et secundum sarracenos Vallis Ursera.

En el següent articul seguirém pel sigle XIII, sigle de la reconquista cristiana del territori valencià.

Anuncios

29 junio 2013 - Posted by | Sin categoría

1 comentario

  1. […] […]

    Pingback por Anónimo | 1 julio 2013


Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: