Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (V)

Hem vist que els musulmans i jueus autoctons no havien deixat de parlar romanç en s. XIII, i es evident que els cristians protegits o “dimmis” tambe continuaven parlant-lo. Pero hem comentat les raons per les quals no es facil trobar referencies d’estos cristians, gens apreats pels musulmans o cristians que ostentaven el poder politic i religios, a pesar de que segurament eren prou numerosos, com en la Lisboa de principi del s XII, a on la mitat de la seua poblacio continuava professant el cristianisme. Ademes, que no siga facil trobar referencies als cristians dimmis, no vol dir que siga impossible.

De Lisboa, nos en anem a la Sevilla que fon capital de l’Espanya almohade. Es indiscutible que la conquista almohade de l’any 1146, tocà de mort l’organisacio institucional del cristianisme sevillà, estant documentada la fugida del bisbe mossarap. Pero acabar en l’alta jerarquia cristiana, no vol dir exterminar a tots els cristians, i anem a comprovar que molts cristians sevillans seguiren practicant el cristianisme en Sevilla. Anem a vore que  la continuïtat i vitalitat de la comunitat cristiana de Sevilla, està ben documentada en distintes fonts, sent una comunitat que aplegà fins a la reconquista cristiana.

El papa Celesti III, en carta de 4 de juny de 1192, parlà dels cristians que habitaven en ciutats hispanes que es trobaven en poder dels sarrains “ex parte christianorum, qui in quibusdam civitatibus sarracenorum hispanie habitant”, referint-se especificament als de Sevilla, i genericament als d’unes atres ciutats en poder dels musulmans “Hispalim et alias sarracenorum civitates”.

Pero els testimonis mes reveladors, es troben en el llibre titulat “Liber de miraculis s. Isidori” de Lucas de Tuy (m 1249). Com l’original en llati es troba inedit, hem d’acodir al “Libro de los miraglos de Sant Isidro” (1525), que es una traduccio feta per un canonge del monasteri de sant Isidor a qui dien Juan de Robles. Hem de saber, que la major part de l’informacio sobre Sevilla que nos transmet Lucas de Tuy, partix de Pedro Fernández de Castro (m 1214), cosi d’Alfonso VIII de Castella i d’Alfons IX de Lleo, que era “de linaje real de los godos”, i que cap a 1193 es trobava exilat en la “ciudad de Yspali que los moros llamavan Sevilla”, degut a que per certs fets “incurrió en la yra del rey, de tal manera que fue necessario fuyr, et acogerse a los moros”.

L’autor es referix sense sorpresa als cristians “dimmis” sevillans “cristianos que moravan entre los moros en Sevilla”, dels quals diu, que en algun moment eren numerosos “en presencia de muchos cristianos que allí estavan”, i que celebraven “el santo dia de Pascua. Ademes es constata, per increible que parega, que cap a 1193, els cristians sevilans, encara tenien a la seua disposicio “la iglesia donde estava el sepulcro de sant Isidro, en la que havia estat el seu cos fins a l’any 1063, en que Ferran I de Lleo i el rei musulmà al-Mutamid de Sevilla, pactaren expoliar la reliquia als cristians sevillans. Els relats de Lucas de Tuy nos posen de manifest tres etapes distintes de l’iglesia de sant Isidor de Sevilla: una primera en que està en peu, una segon en que es assolada i una tercera de reviscolament del cult entre les ruines del sepulcre.

En la primera etapa, els fidels “los fieles cristianos que alli estaban, anaven a sentir missa “vinieron según tenían de costumbre a oyr su missa solemne et recebir la sancta comunion…”. Sabem que durant esta etapa, l’iglesia era maltractada per un musulmà, que “tenia por oficio de hazer papel de trapos viejos, els quals “pegava con sus manos suzias et profanas en las paredes de la iglesia de sant Isidro. D’este episodi es despren la convivencia de cristians i musulmans en un mateix espai fisic, per quan el pressunt castic divi al profanador, feu que “aquellos moros que moravan por alli cerca de sant Isidro todos se fueron de alli fuyendo…y ansi quedo aquel lugar sin ningun morador infiel.

L’iglesia anà a terra, quan el “rey Miramamolin…mando ansi mesmo derribar et destruyr aquella sancta iglesia y edificios sagrados muy hermosos et de grande altura que allí havia hecho el glorioso confessor sant Isidro”, acte que el text justifica en que los moros juntamente con los christianos yvan muchas vezes al sancto sepulcro de sant Isidro a pedir a nuestro señor Jesu Cristo socorro et ayuda en sus necesidades. Lo qual parecia ser en perjuyzio de la ley o seta de Mahoma”. Esta noticia resulta coherent en l’informacio que transmet Marcus Toletanus en la traduccio de l’Alcorà que feu sobre l’any 1210, a on conta, que quan Rodrigo Jimenez de Rada fon nomenat bisbe (1209), es queixava de que els musulmans convertien les iglesies dels cristians en mesquites a on s’exaltava el nom del seudo-profeta Mahoma “locis ubi suffraganei pontiffices sacrificia sancta Ihesu Christo quomdam offerebant, nunc pseudo-profete nomine extollitur”, substituint el so de les campanes, per sermons profans “et in turribus ecclesiarum in quibus olim titinabula releuabant, nunc quedam prophana preconia”, que ensordien als que continuaven sent fidels al cristianisme “fidelium aures insurdant”.

Pero l’assolament de l’antiga iglesia de sant Isidor, no acabà en els fidels cristians. Lucas de Tuy nos diu que encara s’identificava “el lugar del sepulcro”, que era “fondo et hueco et por cima havia seydo cerrado de pared muy fuerte de cal y ladrillo”, i que “después, el tiempo andando”, el mandatari musulmà “permitió que fuesse visitado de los fieles cristianos. Lucas de Tuy certifica la persistencia de la comunitat cristiana de sevillans fins al moment d’escriure el seu llibre, quan conta que “en aquella foya del dicho sepulcro nacio por la voluntad de Dios una figuera sin que ninguno la plantasse”, en relacio a la qual parla en present de los miraglos que cada dia se hazen, dient, que qui prenia “de las hojas de la dicha figuera o arrancando de la corteza della et mollendolo y echándolo en agua o vino et beviendo della…son sanos de qualesquier enfermedades”.

Inclus en estos moments d’atacs institucionals i d’absencia de jerarquia, l’importancia de la comunitat cristiana sevillana havia de molt significativa, perque el motiu que alegà Ibn Utba (m, 636/1238-9) per a anar-se’n de Sevilla cap a Egipte l’any 1229, fon que no volia “pasar el resto de su vida entre cristianos y judíos”. El murcià Ibn al-Arabi (1165-1240), que es traslladà als 7 anys a Sevilla, confirmà la convivencia entre cristians i musulmans sevillans quan tractà en una fetua “sobre si es lícito que, tras haber un cristiano retorcido el cuello de una gallina y después de cocinarla, se coma con él o se tome su comida”, dient “que el consumo de alimentos de la gente del Libro nos es lícita a los musulmanes, salvo lo explícitamente prohibido”. (“El consumo de alimentos de los dimmies en el Islam…” de García Sanjuán. p 144 HID 29. -2002)

En quant a la comunicacio entre els cristians provinents de territoris cristians i els cristians sevillans, Lucas de Tuy no transmet ni el mes minim problema. Pedro Fernández de Castro “rogava a todos los naturales de la ciudad que venian a el, que le contassen los miraglos…”.  Un enviat del rei castellà, que era “un cavallero…muy rico que se dezia Silvestre”, que anava a Sevilla “a cobrar el tributo que los moros le devian”, no pareixia tindre problemes de comunicacio per a adquirir a “unos christianos naturales de la ciudad de Sevilla una caneleta trobada “dentro de las junturas de las piedras del dicho sepulcro” i per la que Lucas de Tuy oferi 500 florins d’or, sense conseguir comprar-la. En relacio a la comunicacio entre sevillans de distintes religions, tampoc es veu cap problema quan uns cristians es reptaren a un musulmà “los cristianos le redarguyesen de aquello diziendole que hazia mal”.

En este context, quadra perfectamente i no estranya gens, que una inscripcio de l’any 1214, procedent de Sanlúcar la Mayor i publicada pel P. Florez, acabe en romanç dient que: “In era MCCLII. Tomé / acabo de labrar esta eglesa. Es evident que als que parlen d’una islamisacio i arabisacio primerenca i una desaparicio del cristianisme i del romanç, els queda molt que explicar.

Passant de Sevilla a Murcia, ya hem vist que Ibn al-Abbar va escriure en relacio a Muhammad b.Ali b. Ahla, que “Cuando los habitantes de Murcia entregaron la ciudad a los cristianos en el mes de sawwal del año 640 (abril de 1243), consideró equivocada tal decisión y manifestó su oposición polemizando con ellos con su lengua, noticia de la que es despren, que la major part dels habitans de Murcia que entregaren la ciutat als cristians, parlaven en una llengua no arap, que havia de ser el romanç.

Entre eixos habitants de Murcia, segur que estaven els “arromins” o “rumis” que apareixen en el Repartiment murcià (1257-1271): “dar heredamiento a las arromias et a los christianos nouos”; “Martín Perez et a Maria Perez su fija, arromins”; “Johana Madroia, arromia”; “Domenga, madre de Matheo, arromi”; “Ferrando Abenhud et a Matheo Johan, arromi”; “Maria Saluador, arromi”; “Berenguer Martí, arromi”; “a los christianos nueuos et a los arromies”…. En relacio a l’onomastica dels mossaraps murcians, es significatiu que Dieter Kremer escriga que “Leur onomastique ne se distingue en rien de celle de l’époque, ni des nouveaux colons ni des noveaux-chrétiens”, es dir que era identica a la de conquistadors i conversos.

Recordem que Ibn al-Jatib no informà de problemes llingüistics, en relacio al fet de que els membres de les tres religions estudiaren junts en Murcia, lo que sabem perque va escriure que Alfons X “reconoció (los derechos (o títulos) de al-Riquti) y le construyó una madrasa -que aún conserva su grandeza- para impartir clases a alumnos musulmanes, cristianos y judíos.

Passant de Murcia a Granada, ciutat que fon l’ultim bastio musulmà d’Espanya, sabem que l’anada d’Alfons el Batallador de l’any 1122, motivà l’alçament d’alguns cristians contra la legalitat musulmana, en clar incompliment del pacte de proteccio o dimma. Alguns dels insurgents, se’n fugiren en el rei aragones i uns atres patiren deportacions a Africa, que es documenten els anys 1126 i 1138. Pero passada la revolica, la majoria dels cristians, que no havien traicionat el pacte de proteccio, recobraren la normalitat “de forma que [els cristians] volverán a su dimma, segons consta en fetua d’Ibn Ward. Per aixo, el granadi Ibn al-Sayrafi (m. en Oriola l’any 1161), conta en “Anwar al Yaliya”, que muchos cristianos quedaron en Granada y gracias a la protección que les dispensaron ciertos gobernantes, volvieron a ser ricos y opulentos.

En el s. XIII, la vitalitat de la comunitat cristiana granadina es fa present en una poesia atribuida al granadi Abu l-Hasan as-Sustari (1212-1269), en la que es llig: “Venga, guíame a casa del tabernero, en el barrio cristiano: (qum dulni lidar alxammar / fidarb annasara) / Un vasito lleno de mosto daré como albricias”.

Referent al s. XIV, Ibn al Jatib nos conta en la biografia de Muhammad III (1302-1309), que la mesquita real de l’Alhambra, es feu en els diners de la “yizya” o impost de capitacio pagat per cristians dimmis de zones de frontera, dient que “Invirtió para la construcción de la mezquita el dinero de la capitación (yizya), que pagaron los infieles de las fronteras cercanas”. En este sigle tornem a sentir parlar dels cristians protegits en diverses obres juridiques. El granadi Ibn Yuzayy (1321-1357), escrigue en “Al-Qawanin al-fiqhiyya” que “un musulman puede incluir a no musulmanes entre los beneficiarios de su legado, si bien no es lícito hacer donaciones a favor de iglesias, aixina com que “No está permitido a un musulmán vender vino a otro musulmán ni a un infiel (Kabir)…”, afegint que “Si el infiel se hace musulmán y posee vino, lo derramará y, si se convierte al Islam y tiene en su poder el precio del vino…”. En una fetua de l’alfaqui granadi Abu Abd Allah Muhammad al-Haffar (m. 1408), en relacio al consum d’animals morts per cristians dimmis o protegits, diu no ser necessari que “la forma de practicar el sacrificio (daka) por parte de los protegidos sea acorde a la normativa islámica”.

Mes avant, en el s. XV, encara es feen consultes juridiques motivades per la convivencia entre musulmans i cristians protegits. Ho comprovem en una consulta que li feren a Abu l-Qasim Ibn Siray (m. 1444) “sobre los hombres, musulmanes o dimmies, que iban por las casas vendiendo… poniéndose así en contacto directo con las mujeres, que salían con el rostro descubierto a recibir a los buhoneros” (p 269 de “Mujeres en al-Andalus”). El malagueny Abu Abd Allah b. al-Azraq (n 1427), cadi suprem de Granada, escrigue en una fetua sobre que “la aceptación de regalos de los infieles está taxativamente prohibida”, referint que Ibn ‘Arafa (m 1401) havia senyalat que “no es lícito que los musulmanes acepten regalos de los cristianos en sus fiestas”. Abu Yahya Ibn Asim al-Garnati, (m 1453) autor de “Tuhfa al-fawa’id”,  va escriure en relacio a una disputa per un animal, que mantenien un musulmà i un cristià en temps de treua, que el cristiano era el dueño, ya que los musulmanes en el momento de la tregua debían cumplir las cláusulas del acuerdo y el cristiano en este caso debía sentirse seguro y tener a salvo sus propiedades: dinero, casa, familia etc” (“Fetuas, nawazil…” de El Mostapha Kissami).

En relacio a esta pervivencia del cristianisme granadi, que estem comprovant, crec convenient recordar la carta enviada al papa Clement V per la cancelleria de Jaume II a principi del s. XIV, en la que es parlava de que dels 200.000 habitants de la ciutat de Granada, no hi havien ni 500 que foren d’orige estranger “non invenetur quingenti, qui sint Sarraceni de natura”, perque els atres eren fills, nets o rebesnets de cristians o cristianes “fuerint Christiani vel habuerint patrem aut matrem, avum vel aviam, proavum vel proaviam christianum vel christianam”. Per tot aço no extranya gens que en les capitulacions de la conquista de Granada, es parle sobre “…si algún cristiano o cristiana se oviere tornado moro en los tiempos pasados…”. Al respecte, Hernando de Pulgar (m 1493), va escriure en la “Chrónica de los Reyes Cathólicos”, en relacio al que mes tart seria conegut com cardenal Cisneros, (1436-1517) que “con buen celo quísose informar de todos los moros que en qualquiera manera venian del linaje de xpistianos, y hazíales traer ante sí, y por buenas palabras y persuasiones procuraba con ellos que se convertiesen á nuestra sancta fé Cathólica”. Es diu d’ell, que consegui “convertir en un dia hasta tres mil Moros en Granada”. No cap dubte de que las “buenas palabras y persuasiones” del cardenal Cisneros eren pronunciades en la llengua dels granadins, que “venian del linaje de xpistianos”, que era el romanç.

Com anem comprovant, l’arraïlament del cristianisme no era tan debil com han volgut fer-nos creure, i anem a vore que en els s XII i XIII, estava pressent inclus a l’atre costat de l’estret de Gibraltar, en Ceuta i en Tunis. A finals del s. XII, el ceuti Muhamad ibn Iyad al Sabti (m. 1179/1180) dictaminà sobre que “es lo más conveniente convertir las iglesias y casas en mezquita o en mezquita aljama dada la semejanza de sus edificios con los de nuestras mezquitas”, senyal inequivoca de que hi havien iglesies i per tant cristians. Sabem que en el s. XIII es celebraven festes cristianes en Ceuta, perque Abu-l-Abbas al Azafi, senyor de Ceuta “redactó una obra (empezada por su padre) denominada ‘Kitab al-durr al-munazzam fi urawlid al-nabi-al mu’azzan’ y dedicó todos sus esfuerzos en los años de su reinado (1249-1278), para que la nueva fiesta musulmana tomara carta de naturaleza y acabara con la mayor parte de las fiestas cristianas…”, festes que es celebraven per contagi en les dels cristians o per descendir de cristians.

Respecte a Tunis, l’existencia de cristians autoctons en el s. XIII es documenta en una contestacio pontificia datada a 19 de giner de 1235. En les “Responsiones ad dubitabilia circa communicationem christianorum cum sarracenis”, es contenen les respostes a diversos dubtes plantejats per un francisca i un dominic que residien en Tunis en relacio a l’administracio de la comunitat catolica que alli existia. En el document es parla dels aromes quorum curam gerimus” es dir dels “arroms” que estaven al seu carrec. John Tolan, que estudia este document, es pregunta si estos  “arroms” tindrien els seus propis clercs cristians autoctons “Does this mean that the Aromes lacked their own clerics?”, que es lo que pareix despendre’s de la mencio a certs “fratribus spiritualibus”, que anteriorment a la seua presencia en Tunis “ante aduentum nostrum in regno de tunici”, havien celebrat matrimonis mixts entre musulmans i cristians. Encara que eixos matrimonis no eren consentits per l’ortodoxia cristiana, els religiosos forasters advertixen de que l’obligacio de separar-los, podia produir escandel i apostasia “scandalo et periculo apostasie, separentur”. En el text tambe es questiona l’actuacio que havien de tindre en els cristians acabats de convertir a l’islam “quidam qui fuerunt christiani et postmodum facti sunt sarraceni”, entre els que diuen que hi havia de tot: menors d’edat, adults, lliures i catius “Alii in minori etate, alii iam adulti: alii ex ipsis sunt liberi, alii captiui”.

 

Comprovat que en els sigles XII, XIII i inclus en sigles posteriors, en distintes ciutats dominades pels musulmans, tant peninsulars com inclus del nort d’Africa, hi havia una considerable poblacio autoctona cristiana, hem de saber que alguns catalans i acatalanats pretenen fer-nos creure que aixo podia passar en qualsevol lloc del mon, llevat de en Valencia, a on en el temps de la reconquista de Jaume I no hi havia ni un cristià valencià, perque practicament mai els havia hagut, i a on ningu parlava en romanç, perque la “arabitzacio” havia segut terrible i instantanea, ademes de no poder ser que els catalans no puguen apropiar-se “cientificament” de la llengua valenciana i dels nostres classics. Per sort, totes eixes favades es contesten en proves, que vorem en els dos proxims articuls.

1 julio 2013 Posted by | Sin categoría | Deja un comentario

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (IV)

En l’articul anterior hem ordenat cronologicament algunes cites que contradiuen als “rupturistes”, per les quals es demostra, que l’immensa majoria dels musulmans i jueus de l’Espanya musulmana parlaven en romanç en el s. XII i continuaren parlant-lo en el s. XIII. En relacio a la llengua dels cristians que vivien en territori musulmà, seria un destrellat pensar que els jueus i musulmans l’hagueren conservat, i en canvi els cristians l’hagueren abandonat, sent que el romanç era una llengua “acusada” de cristiana per haver evolucionat des del llati. Es evident que la lengua Tholetana, que entre 1175 i 1187 parlava el mossarap Galip o “mixtarabe Galippo”, no era una llengua derivada de l’arap sino del llati, mare compartida de la llengua dels valencians, a la que sempre hem dit i direm llengua valenciana.

Per aixo, hem vist, que la continuïtat en l’us del llati es una via que acredita l’us del romanç entre els cristians protegits pel poder musulmà o cristians “dimmis”. En “L’algemia valenciana (III) Testimonis sobre l’us del llati” hem demostrat que alguns cristians que vixqueren “sots senyoria de moros” conservaren l’us del llati, lo qual no obsta per a que tambe incorporaren l’arap com a llengua de cultura. Francisco J. Hernández ha escrit en relacio als mossaraps toledans que “Ahora se ha caído en la cuenta de que la lengua de las cartas en las que se registraban sus transacciones de propiedades, -que era l’arap-, no era la lengua que usaban en el mercado o en el comedor de su casa…”, a on parlaven en romanç, especificant que l’arap fea el paper del llati, com a lengua formal, la lengua en la que sus escrituras y títulos…”.

Pero no tots tenien acces a l’arap com a llengua de “cultura”. Front a la rapida arabisacio universal proclamada pels rupturistes, anem a vore una atra prova de que en el s. XII, hi havien cristians “dimmis” o protegits desconeixedors de l’arap, que nomes parlaven romanç. Nos ho conta Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), que va escriure sobre l’obligacio que tenien els musulmans de lliberar als cristians “dimmis” o protegits que eren capturats per error durant una batalla. Estos cristians tenien l’obligacio d’informar immediatament de la seua condicio de “dimmis” o protegits, perque si no ho feen, podien ser repartits en el boti i generar un conflicte quan en acabant havien de ser lliberats. Per aixo, els que no informaven rapidament de la seua condicio de protegits podien ser castigats, excloent-se del castic als que tingueren “la justificación de ser muy joven o no conocer la lengua árabe. (“Los prisioneros de guerra en manos de musulmanes” de Vidal Castro; p 496 de “El cuerpo derrotado: Cómo trataban musulmanes y cristianos a los enemigos…”). Es conclou que en el s. XII, hi havien cristians “dimmis” incapaços d’informar en arap de la seua condicio de protegits.

Vista l’abundancia de proves que demostren la falsetat de la cançoneta dels “rupturistes”, es manifesta que la “possibilitat” apuntada per Burns en relacio a l’existencia d’un poble format per “masses” que “continuaven aferrant-se a un romanç”, entre els que estaven els “rústics…, els obrers o treballadors…, els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters…”, tots els quals eren “un grup molt nombrós…incapaços d´una comunicació real en àrab”, passa de “possibilitat” a realitat. Per una atra banda, no cal dir, que entre el grup d’ignorants de l’arap hi havien tant cristians com muladis o antics cristians autoctons.

Pero a pesar d’estar sobradament demostrat que en l’Espanya musulmana s’usà el romanç durant els ss. XII i XIII, els “rupturistes”, s’encaboten en mantindre que no, sobre la base d’una pressunta extincio dels cristians dimmis o protegits. Per aixo, donarém uns apunts que no a soles desmentixen eixa extincio, sino que demostren que els cristians que vivien “sots senyoria de moros”, eren molts mes que la “minoria cristiana” a la que alguns es referixen degut a les poques i esporadiques noticies que tenim d’ells, pero que son consequencia d’un “silenci” que interessava al poder.

Per a demostrar-ho, estudiarém la continuïtat de la poblacio i la “resistencia” del cristianisme en algunes ciutats conquistades en distintes epoques. Vorem que en la Lisboa de poc abans de la reconquista definitiva cristiana de 1147, hi havia un 50% de la poblacio que conservava la religio cristiana. Passarem a Sevilla, a on comprovarem que l’entrada dels almohades l’any 1446 supongue el fi de la jerarquia cristiana, pero no impedi la continuïtat d’una important comunitat de cristians sevillans. De Sevilla anirem a Murcia i vorem que el seu Repartiment referencia a un grup important de cristians de la preconquista. Prosseguirém per Granada, en relacio a la qual nos sorpendrem de vore la pervivencia de cristians granadins durant els ss XIII, XIV i XV. Botarem l’estret de Gibraltar, per a verificar que en els ss. XII i XIII, tambe en Ceuta i Tunis, hi havien cristians natius. Acabarém repassant proves que mostren i demostren, que una part del poble valencià mantingue el seu cristianisme fins a la reconquista.

Previament, considere interessant fer la reflexio de que la “resistencia” del cristianisme en terres dominades pels musulmans no hauria d’estranya-nos gens, perque de fet, hui en dia, tenim eixemples com la comunitat de cristians coptes d’Egipte, que ha trascendit 13 sigles de domini musulmà. I no es un eixemple unic. Sol considerar-se que els cristians indigenes en zones orientals que havien segut dominades pels musulmans tingueren la seua “edat d’or” o “renaiximent” des del s. XII a la primera mitat del s. XIII. Junt als ortodoxes coptes d’Egipte, podem citar als armenis, als “jacobites” o sirians ortodoxes, als “nestorians” o assiris de l’est, als georgians, als maronites, o als ortodoxes bizantins (“The Indigenous Christians of the Arabic Middle East in an Age of Crusaders, Mongols, and Mamlūks -1244-1366 de Scott Parker)”. Per tant, l’anormalitat seria que el cristianisme hispà haguera desaparegut de terres hispanes en un bufit, tal i com pretenen els “rupturistes”. Seria una anormalitat que haurien d’acreditar i demostrar, pero no cal que ho espereu, per la senzilla rao de que es impossible demostrar que passà lo que mai passà.

Escomençant per Lisboa, es imprescindible saber, que en la “Historia regis Sigurdi…”, que relata l’intent d’un rei noruec de conquistar-la l’any 1109, es llig que en eixa epoca, la mitat de la poblacio de Lisboa era cristiana i l’atra mitat pagana “…oppidum dictum Lissibonam, in Hispania situm, cujus pars dimidia a christianis altera a paganis habitatur. Curiosament, en la documentacio generada a partir de la conquista definitiva de 1147, els “conquistadors” ni nomenen l’existencia d’eixe 50% de poblacio cristiana, que no eren mes que un destorp per al seu objectiu d’apoderar-se del territori. Per aixo, en “De expugnatione Lyxbonensi”, text escrit per un creuat angles o normant, en el que es relata la conquista definitiva de Lisboa, llegim que els conquistadors no dubtaren a l’hora d’assessinar al bisbe mossarap de la ciutat Episcopum vero civitatis antiquissimum, praeciso jugulo, contra jus et fas occidunt…”, ni a l’hora d’atacar a habitants no musulmans que s’aclamaven a la Mare de Deu, “et in extremis agentes Mariam bonam, bonam Mariam intermiscerent miserabiliterque reclamarent”. Es significatiu que les noticies sobre eixos cristians lisboetes nos apleguen a traves de croniques nordiques, perque d’haver segut per les croniques hispanes, este 50% de poblacio cristiana hauria segut condenada a l’invisibilitat historica.

El fet de silenciar la presencia de cristians naturals de territoris conquistats a musulmans no fon l’excepcio sino la norma. Les fonts que emanaven tant del poder musulmà com cristià, tendiren a obviar-los i en tot cas a minimisar la seua presencia. Vejam les raons.

El silenci musulmà s’enten, per quant els cronistes eren funcionaris al servici de l’islam. Presentaven una realitat distorsionada, centrada exclusivament en la poblacio musulmana, despreciant a la poblacio protegida o “dimmi” que no els interessava gens ni miqueta. Els cristians protegits, solien ser citats unicament com a font de problemes, per lo que usualment sabem d’ells per la seua presencia en texts de contingut legal.

El silenci de les fonts cristianes i l’actitut dels “conquistadors” cristians, resulta hui en dia prou mes dificil d’entendre i te orige en una conjuncio d’interessos del poder feudal i religios, que condui a que els cristians del teritori musulmà, foren vists com un problema a silenciar. Per al poder politic eren un problema, perque com a cristians i propietaris de drets, podien condicionar la seua actuacio a l’hora de repartir i organisar el territori conquistat. Per al poder religios eren un problema, perque conservaven un rit i unes costums ancestrals considerades separadores i heretiques.

Centrant-nos en el silenci de les fonts cristianes, hem de saber, que la llegitimacio papal del poder dels reis, tingue com a contrapartida la defenestracio del rit ancestral hispà, conegut com “ritum Isidorianum”, o “Toletanum”, que l’any 924, havia segut lloat i confirmat per l’iglesia de Roma en “De officio Ispane ecclesie, in Roma laudato et confírmato, pero que en la segon part del s. XI, escomençà a ser substituit pel rit unitariste romà o “Romanus ordo”. El rei d’Arago “Sancius rex Ispanie”, posà el seu regne baix la tutela papal, barata eliminar “confusos ritus”, promoguent que l’any 1071, en Sant Joan de la Penya, es celebrara la primera missa en liturgia romana, “monasteria sue ditionis diu alienata Romane ecclesie proprio iure tenenda reddidit”. L’any 1074, el papa Gregori VII, recordava als reis de Castella i Navarra, que havien d’introduir l’ofici romà, rebujant el toledà Romanae Ecclesiae ordinem et officium recipiatis, non Toletanae…”. Eixe mateix any, ordenava a Simeon o  Ximeno, bisbe de Burgos, que procurara l’implantacio del rit romà per tota Espanya “Procura ergo, ut Romanus ordo per totam Hyspaniam”.

Els cristians de territori musulmà o “mossaraps”, sobre els que els reis cristians no tenien jurisdiccio, mantingueren els seus usos religiosos consuetudinaris, que molt pronte foren descalificats i reballats al sac de l’heregia, junt a tots els seus practicants. L’entrada d’Alfons VI en Toledo l’any 1085, fon seguida de la descalificacio dels mossaraps i d’una frenetica activitat per a la substitucio del rit hispà, que es posà en mans de francesos.

En quant a la descalificacio dels mossaraps, Odilon, abat de Cluny, en carta que li envià a Paterno, abat de S. Joan de la Penya, parlà dels cristians indigenes com de “falsorum christianorum. L’any 1087, Hugo, abat de Cluny, en carta li envià a Bernard de Sédirac, abat de Sahagun abans de ser nomenat bisbe de Toledo, es referi als cristians autoctons com a poble que caminava entre tenebres “populus qui in tenebris ambulat. El mateix papa, en la bula “Cunctis sanctorum” de 1088, obvià als cristians indigenes, fent “tabula rasa” i parlant de la necessitat d’una restitucio cristiana, motivada per un “buit” de 360 anys de dominacio musulmana “saracenis expulsis, christianorum iuri Toletana est civitas restituta”.

Referent a la substitucio del rit hispà, ya hem dit que fon eixecutada per una tropa de francesos, procedents sobre tot de Cluny, que desplaçaren als indigenes hispans en els carrecs ecclesiastics, i que es situaren en les seus episcopals de Toledo, Braga, Valencia (el bisbe Geroni del Sit), Salamanca, Zamora, Coimbra, Osma, Palencia, Segovia, Sigüenza, Santiago…La preferencia de religiosos forasters no contaminats pel rit hispà tardà en desapareixer. Es curios saber que tots els abats del monasteri català de Banyoles des de l’any 1078 a l’any 1221 foren francesos, no havent “Abats del país” fins a l’any 1221 (“Analecta Montserratensia”, VIII.-1954-1955). Haurem d’esperar a data tan alvançada com el 3 de febrer de 1330, per a trobar una solicitut conjunta de Castella, Portugal i Arago dirigida al Papa, en relacio a la promocio dels indigenes en els beneficis eclesiastics, en la que es tragueren a relluir els patiments dels seus progenitors efusione sanguinis progenitorum aurorum memores ad guerram ibant”.

L’implantacio del rit romà i l‘eliminacio de l’hispà, duta a terme per poders forasters, fon una accio de força orquestada pels poders politic i religios, que no sempre trobà una reaccio pacifica. Rodrigo Jiménez de Rada conta que el poble autocton toledà, que havia conservat el seu rit sagrat, “populus que universus ritum suum sacrorum, tot saeculis inter medios barbaros conservatum, s’indignà i s’alçà en tumult “primo indignari, fremere, tumultuari, i en oberta sedicio “ad apertam seditionem”, lo que donà pas a dies de pugna i mort Igitur pugnae dies cum advenisset, frequenti admodum mortalium turba. El resultat final conegut, fon l’eliminacio o substitucio de l’ultim bisbe mossarap, casi oblidat per l’historia, pel frances Bernard de Sédirac, i el manteniment, casi folcloric, del rit mossarap, que fon restringit al cult puntual en algunes iglesies toledanes. Vist lo vist, no es dificil d’entendre la crudea de la satira del mossarap toledà “uir Hispanus, Garsias nomine”, coneguda com la Garcineida. Segurament, la revolta dels mossaraps toledans en contra dels desijos dels “reconquistadors”, contribuiren a que s’incrementara la prevencio del poder en contra dels cristians d’uns atres territoris encara no conquistats.

Per tot aixo, al poder politic i religios l’interessà escampar una image negativa dels cristians “mossaraps”, que cuallà en expressions com les de Fra Agustín Salucio (1523-1601), chipionenc predicador, que escrigue d’ells, que eren “gente aborrecida de los otros Christianos y abatida y menospreciada de los Moros”, acusant-los de ser els “que introduxeron los Moros en España, y los juraron por Reyes, y les obedecieron, sirvieron y fueron tributarios siendo sus amigos y confederados, y enemigos de los Christianos Católicos, y conquistadores, y libertadores de estos reynos”.

Esta idea sobre els cristians que vixqueren “sots senyoria de moros”, i que en prou dificultats mantingueren la seua fe fins a la reconquista cristiana, te el seu orige en la substitucio forçada del rit hispà, i ha condicionat tant la seua historia com la seua historiografia. No puc ni dec acabar l’articul sense agrair a Luciano Perez Vilatela, el fet de que em posara sobre la pista de l’importancia de la substitucio del rit hispà, que tant ha condicionat l’image dels cristians que vixqueren “sots senyoria de moros”, i que tant els afectà coetaneament i posteriorment.

En l’articul que ve seguirém estudiant la continuïtat de la poblacio premusulmana i la “resistencia” del cristianisme, en Sevilla, Murcia, Granada, i Ceuta i Tunis, per a acabar referint-nos al nostre territori valencià.

1 julio 2013 Posted by | Sin categoría | Deja un comentario