Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (IV)

En l’articul anterior hem ordenat cronologicament algunes cites que contradiuen als “rupturistes”, per les quals es demostra, que l’immensa majoria dels musulmans i jueus de l’Espanya musulmana parlaven en romanç en el s. XII i continuaren parlant-lo en el s. XIII. En relacio a la llengua dels cristians que vivien en territori musulmà, seria un destrellat pensar que els jueus i musulmans l’hagueren conservat, i en canvi els cristians l’hagueren abandonat, sent que el romanç era una llengua “acusada” de cristiana per haver evolucionat des del llati. Es evident que la lengua Tholetana, que entre 1175 i 1187 parlava el mossarap Galip o “mixtarabe Galippo”, no era una llengua derivada de l’arap sino del llati, mare compartida de la llengua dels valencians, a la que sempre hem dit i direm llengua valenciana.

Per aixo, hem vist, que la continuïtat en l’us del llati es una via que acredita l’us del romanç entre els cristians protegits pel poder musulmà o cristians “dimmis”. En “L’algemia valenciana (III) Testimonis sobre l’us del llati” hem demostrat que alguns cristians que vixqueren “sots senyoria de moros” conservaren l’us del llati, lo qual no obsta per a que tambe incorporaren l’arap com a llengua de cultura. Francisco J. Hernández ha escrit en relacio als mossaraps toledans que “Ahora se ha caído en la cuenta de que la lengua de las cartas en las que se registraban sus transacciones de propiedades, -que era l’arap-, no era la lengua que usaban en el mercado o en el comedor de su casa…”, a on parlaven en romanç, especificant que l’arap fea el paper del llati, com a lengua formal, la lengua en la que sus escrituras y títulos…”.

Pero no tots tenien acces a l’arap com a llengua de “cultura”. Front a la rapida arabisacio universal proclamada pels rupturistes, anem a vore una atra prova de que en el s. XII, hi havien cristians “dimmis” o protegits desconeixedors de l’arap, que nomes parlaven romanç. Nos ho conta Ibn Rusd al-Yadd (m.1126), que va escriure sobre l’obligacio que tenien els musulmans de lliberar als cristians “dimmis” o protegits que eren capturats per error durant una batalla. Estos cristians tenien l’obligacio d’informar immediatament de la seua condicio de “dimmis” o protegits, perque si no ho feen, podien ser repartits en el boti i generar un conflicte quan en acabant havien de ser lliberats. Per aixo, els que no informaven rapidament de la seua condicio de protegits podien ser castigats, excloent-se del castic als que tingueren “la justificación de ser muy joven o no conocer la lengua árabe. (“Los prisioneros de guerra en manos de musulmanes” de Vidal Castro; p 496 de “El cuerpo derrotado: Cómo trataban musulmanes y cristianos a los enemigos…”). Es conclou que en el s. XII, hi havien cristians “dimmis” incapaços d’informar en arap de la seua condicio de protegits.

Vista l’abundancia de proves que demostren la falsetat de la cançoneta dels “rupturistes”, es manifesta que la “possibilitat” apuntada per Burns en relacio a l’existencia d’un poble format per “masses” que “continuaven aferrant-se a un romanç”, entre els que estaven els “rústics…, els obrers o treballadors…, els pastors, els joglars, els pescadors, i els mulaters…”, tots els quals eren “un grup molt nombrós…incapaços d´una comunicació real en àrab”, passa de “possibilitat” a realitat. Per una atra banda, no cal dir, que entre el grup d’ignorants de l’arap hi havien tant cristians com muladis o antics cristians autoctons.

Pero a pesar d’estar sobradament demostrat que en l’Espanya musulmana s’usà el romanç durant els ss. XII i XIII, els “rupturistes”, s’encaboten en mantindre que no, sobre la base d’una pressunta extincio dels cristians dimmis o protegits. Per aixo, donarém uns apunts que no a soles desmentixen eixa extincio, sino que demostren que els cristians que vivien “sots senyoria de moros”, eren molts mes que la “minoria cristiana” a la que alguns es referixen degut a les poques i esporadiques noticies que tenim d’ells, pero que son consequencia d’un “silenci” que interessava al poder.

Per a demostrar-ho, estudiarém la continuïtat de la poblacio i la “resistencia” del cristianisme en algunes ciutats conquistades en distintes epoques. Vorem que en la Lisboa de poc abans de la reconquista definitiva cristiana de 1147, hi havia un 50% de la poblacio que conservava la religio cristiana. Passarem a Sevilla, a on comprovarem que l’entrada dels almohades l’any 1446 supongue el fi de la jerarquia cristiana, pero no impedi la continuïtat d’una important comunitat de cristians sevillans. De Sevilla anirem a Murcia i vorem que el seu Repartiment referencia a un grup important de cristians de la preconquista. Prosseguirém per Granada, en relacio a la qual nos sorpendrem de vore la pervivencia de cristians granadins durant els ss XIII, XIV i XV. Botarem l’estret de Gibraltar, per a verificar que en els ss. XII i XIII, tambe en Ceuta i Tunis, hi havien cristians natius. Acabarém repassant proves que mostren i demostren, que una part del poble valencià mantingue el seu cristianisme fins a la reconquista.

Previament, considere interessant fer la reflexio de que la “resistencia” del cristianisme en terres dominades pels musulmans no hauria d’estranya-nos gens, perque de fet, hui en dia, tenim eixemples com la comunitat de cristians coptes d’Egipte, que ha trascendit 13 sigles de domini musulmà. I no es un eixemple unic. Sol considerar-se que els cristians indigenes en zones orientals que havien segut dominades pels musulmans tingueren la seua “edat d’or” o “renaiximent” des del s. XII a la primera mitat del s. XIII. Junt als ortodoxes coptes d’Egipte, podem citar als armenis, als “jacobites” o sirians ortodoxes, als “nestorians” o assiris de l’est, als georgians, als maronites, o als ortodoxes bizantins (“The Indigenous Christians of the Arabic Middle East in an Age of Crusaders, Mongols, and Mamlūks -1244-1366 de Scott Parker)”. Per tant, l’anormalitat seria que el cristianisme hispà haguera desaparegut de terres hispanes en un bufit, tal i com pretenen els “rupturistes”. Seria una anormalitat que haurien d’acreditar i demostrar, pero no cal que ho espereu, per la senzilla rao de que es impossible demostrar que passà lo que mai passà.

Escomençant per Lisboa, es imprescindible saber, que en la “Historia regis Sigurdi…”, que relata l’intent d’un rei noruec de conquistar-la l’any 1109, es llig que en eixa epoca, la mitat de la poblacio de Lisboa era cristiana i l’atra mitat pagana “…oppidum dictum Lissibonam, in Hispania situm, cujus pars dimidia a christianis altera a paganis habitatur. Curiosament, en la documentacio generada a partir de la conquista definitiva de 1147, els “conquistadors” ni nomenen l’existencia d’eixe 50% de poblacio cristiana, que no eren mes que un destorp per al seu objectiu d’apoderar-se del territori. Per aixo, en “De expugnatione Lyxbonensi”, text escrit per un creuat angles o normant, en el que es relata la conquista definitiva de Lisboa, llegim que els conquistadors no dubtaren a l’hora d’assessinar al bisbe mossarap de la ciutat Episcopum vero civitatis antiquissimum, praeciso jugulo, contra jus et fas occidunt…”, ni a l’hora d’atacar a habitants no musulmans que s’aclamaven a la Mare de Deu, “et in extremis agentes Mariam bonam, bonam Mariam intermiscerent miserabiliterque reclamarent”. Es significatiu que les noticies sobre eixos cristians lisboetes nos apleguen a traves de croniques nordiques, perque d’haver segut per les croniques hispanes, este 50% de poblacio cristiana hauria segut condenada a l’invisibilitat historica.

El fet de silenciar la presencia de cristians naturals de territoris conquistats a musulmans no fon l’excepcio sino la norma. Les fonts que emanaven tant del poder musulmà com cristià, tendiren a obviar-los i en tot cas a minimisar la seua presencia. Vejam les raons.

El silenci musulmà s’enten, per quant els cronistes eren funcionaris al servici de l’islam. Presentaven una realitat distorsionada, centrada exclusivament en la poblacio musulmana, despreciant a la poblacio protegida o “dimmi” que no els interessava gens ni miqueta. Els cristians protegits, solien ser citats unicament com a font de problemes, per lo que usualment sabem d’ells per la seua presencia en texts de contingut legal.

El silenci de les fonts cristianes i l’actitut dels “conquistadors” cristians, resulta hui en dia prou mes dificil d’entendre i te orige en una conjuncio d’interessos del poder feudal i religios, que condui a que els cristians del teritori musulmà, foren vists com un problema a silenciar. Per al poder politic eren un problema, perque com a cristians i propietaris de drets, podien condicionar la seua actuacio a l’hora de repartir i organisar el territori conquistat. Per al poder religios eren un problema, perque conservaven un rit i unes costums ancestrals considerades separadores i heretiques.

Centrant-nos en el silenci de les fonts cristianes, hem de saber, que la llegitimacio papal del poder dels reis, tingue com a contrapartida la defenestracio del rit ancestral hispà, conegut com “ritum Isidorianum”, o “Toletanum”, que l’any 924, havia segut lloat i confirmat per l’iglesia de Roma en “De officio Ispane ecclesie, in Roma laudato et confírmato, pero que en la segon part del s. XI, escomençà a ser substituit pel rit unitariste romà o “Romanus ordo”. El rei d’Arago “Sancius rex Ispanie”, posà el seu regne baix la tutela papal, barata eliminar “confusos ritus”, promoguent que l’any 1071, en Sant Joan de la Penya, es celebrara la primera missa en liturgia romana, “monasteria sue ditionis diu alienata Romane ecclesie proprio iure tenenda reddidit”. L’any 1074, el papa Gregori VII, recordava als reis de Castella i Navarra, que havien d’introduir l’ofici romà, rebujant el toledà Romanae Ecclesiae ordinem et officium recipiatis, non Toletanae…”. Eixe mateix any, ordenava a Simeon o  Ximeno, bisbe de Burgos, que procurara l’implantacio del rit romà per tota Espanya “Procura ergo, ut Romanus ordo per totam Hyspaniam”.

Els cristians de territori musulmà o “mossaraps”, sobre els que els reis cristians no tenien jurisdiccio, mantingueren els seus usos religiosos consuetudinaris, que molt pronte foren descalificats i reballats al sac de l’heregia, junt a tots els seus practicants. L’entrada d’Alfons VI en Toledo l’any 1085, fon seguida de la descalificacio dels mossaraps i d’una frenetica activitat per a la substitucio del rit hispà, que es posà en mans de francesos.

En quant a la descalificacio dels mossaraps, Odilon, abat de Cluny, en carta que li envià a Paterno, abat de S. Joan de la Penya, parlà dels cristians indigenes com de “falsorum christianorum. L’any 1087, Hugo, abat de Cluny, en carta li envià a Bernard de Sédirac, abat de Sahagun abans de ser nomenat bisbe de Toledo, es referi als cristians autoctons com a poble que caminava entre tenebres “populus qui in tenebris ambulat. El mateix papa, en la bula “Cunctis sanctorum” de 1088, obvià als cristians indigenes, fent “tabula rasa” i parlant de la necessitat d’una restitucio cristiana, motivada per un “buit” de 360 anys de dominacio musulmana “saracenis expulsis, christianorum iuri Toletana est civitas restituta”.

Referent a la substitucio del rit hispà, ya hem dit que fon eixecutada per una tropa de francesos, procedents sobre tot de Cluny, que desplaçaren als indigenes hispans en els carrecs ecclesiastics, i que es situaren en les seus episcopals de Toledo, Braga, Valencia (el bisbe Geroni del Sit), Salamanca, Zamora, Coimbra, Osma, Palencia, Segovia, Sigüenza, Santiago…La preferencia de religiosos forasters no contaminats pel rit hispà tardà en desapareixer. Es curios saber que tots els abats del monasteri català de Banyoles des de l’any 1078 a l’any 1221 foren francesos, no havent “Abats del país” fins a l’any 1221 (“Analecta Montserratensia”, VIII.-1954-1955). Haurem d’esperar a data tan alvançada com el 3 de febrer de 1330, per a trobar una solicitut conjunta de Castella, Portugal i Arago dirigida al Papa, en relacio a la promocio dels indigenes en els beneficis eclesiastics, en la que es tragueren a relluir els patiments dels seus progenitors efusione sanguinis progenitorum aurorum memores ad guerram ibant”.

L’implantacio del rit romà i l‘eliminacio de l’hispà, duta a terme per poders forasters, fon una accio de força orquestada pels poders politic i religios, que no sempre trobà una reaccio pacifica. Rodrigo Jiménez de Rada conta que el poble autocton toledà, que havia conservat el seu rit sagrat, “populus que universus ritum suum sacrorum, tot saeculis inter medios barbaros conservatum, s’indignà i s’alçà en tumult “primo indignari, fremere, tumultuari, i en oberta sedicio “ad apertam seditionem”, lo que donà pas a dies de pugna i mort Igitur pugnae dies cum advenisset, frequenti admodum mortalium turba. El resultat final conegut, fon l’eliminacio o substitucio de l’ultim bisbe mossarap, casi oblidat per l’historia, pel frances Bernard de Sédirac, i el manteniment, casi folcloric, del rit mossarap, que fon restringit al cult puntual en algunes iglesies toledanes. Vist lo vist, no es dificil d’entendre la crudea de la satira del mossarap toledà “uir Hispanus, Garsias nomine”, coneguda com la Garcineida. Segurament, la revolta dels mossaraps toledans en contra dels desijos dels “reconquistadors”, contribuiren a que s’incrementara la prevencio del poder en contra dels cristians d’uns atres territoris encara no conquistats.

Per tot aixo, al poder politic i religios l’interessà escampar una image negativa dels cristians “mossaraps”, que cuallà en expressions com les de Fra Agustín Salucio (1523-1601), chipionenc predicador, que escrigue d’ells, que eren “gente aborrecida de los otros Christianos y abatida y menospreciada de los Moros”, acusant-los de ser els “que introduxeron los Moros en España, y los juraron por Reyes, y les obedecieron, sirvieron y fueron tributarios siendo sus amigos y confederados, y enemigos de los Christianos Católicos, y conquistadores, y libertadores de estos reynos”.

Esta idea sobre els cristians que vixqueren “sots senyoria de moros”, i que en prou dificultats mantingueren la seua fe fins a la reconquista cristiana, te el seu orige en la substitucio forçada del rit hispà, i ha condicionat tant la seua historia com la seua historiografia. No puc ni dec acabar l’articul sense agrair a Luciano Perez Vilatela, el fet de que em posara sobre la pista de l’importancia de la substitucio del rit hispà, que tant ha condicionat l’image dels cristians que vixqueren “sots senyoria de moros”, i que tant els afectà coetaneament i posteriorment.

En l’articul que ve seguirém estudiant la continuïtat de la poblacio premusulmana i la “resistencia” del cristianisme, en Sevilla, Murcia, Granada, i Ceuta i Tunis, per a acabar referint-nos al nostre territori valencià.

Anuncios

1 julio 2013 - Posted by | Sin categoría

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: