Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (VII)

En relacio al cristianisme valencià prejaumi del s. XIII, considere interessant saber que a principis del XIII es celebraven misses en Valencia. El fet s’arreplega en els  “Annales de Odericus Reinaldus”, en relacio a la vida de Joan de Mata o “Joannis de Matha” (1150-1213), fundador de l’orde Trinitaria, que vingue a Valencia a redimir catius, parlant-se d’una missa en honor de la Mare de Deu “Aliquando Valentiam venerat… Missam de Beatam Virgine celebravit…”. ¿En la “ecclesiam beate Marie extra murum”, de la que es parla en un diploma del Sit? La presencia de redentors de catius d’esta orde en Valencia, degue ser numerosa entre 1202 i 1214, si creguem als cronistes trinitaris, que afirmen haver tret l’informacio de l’archiu d’Avinganya, i citen com a visitants a Ioannes de Matha, Guillelmus de Vetula, Gualbertus, Raymundo de Rubira, Bernardo de Sarreano, Thomas de Lerida, Petrus i Mattheus.

 

No ha d’estranyar-nos la presencia de tants cristians forasters en territori valencià. En articuls anteriors, hem comprovat la presencia de visitants ilustres a la Valencia musulmana, com el comte castellà “Rudericus Gundisalvi” a mitat del s.XII, el “Rex Nauarre” Sancho VII el fort a finals del s. XII o principis del XIII, “Didacus Lupis”, senyor de Viscaya l’any 1207, i l’aragones Blasco de Alagon, quan faltaven pocs anys per a la reconquista, segurament junt al seu fill Artal d’Alago, de qui el rei en Jaume nos conta que “sabia en la terra, que ja hauia estat”, referint-se a Murcia. No es difícil imaginar que tots ells mantindrien relacions en els cristians valencians, analogament a les que hem vist que mantingue el cosi del rei castellà Pedro Fernandez, en els cristians sevillans durant el seu exili en la Sevilla musulmana.

 

L’any 1212, tornem a tindre noticies dels cristians valencians, relacionades en l’iglesia de Sant Vicent martir, perque el rei d’Arago Pere I, lloà i confirmà la donacio de drets feta per son pare l’any 1177 a sant Joan de la Penya “Petri Dei gratia regis…, qui hanc cartam genitoris mei laudo et confirmo, era 1250”. L’any següent, en 1213, el rei Pere es referia als cristians de Culla, quan en motiu d’una donacio a futur de drets sobre el castell i vila de Culla “Castrum et Villam de Cullar” a l’orde del Temple, es concretava que s’incloien als cristians moros i jueus que alli habitaven o habitarien “cum hominibus et feminis, Christianis, Mauris atque judeis ibi habitantibus et habitaturis”.

 

Sabem que l’any 1228, els cristians de la ciutat de Valencia disponien de llocs d’oracio, per document de 1291, en que Bernat de Corbera relata la seua estancia en Valencia junt a Pere Nolasc o “Petrus Nolasco natione Gallus” (1180-1245), fundador de l’orde de la Merce dels catius, durant la qual visitaren un lloc a on acostumaven a orar “qui ad consuetam orationem feceberat visitans”. En est any, els cristians valencians degueren respirar, quan sapieren que el califa al-Mamun havia derogat el principi del “tawhid” que inspirava als “al-muwahhid” o almohades, i havia proclamat “que no hay otro Mahdi (Mesías) que Jesús” (p 477 de “Historia política del imperio almohade” de A. Huici). Per esta mateixa epoca, tambe tenim noticies dels cristians de la Xativa del s. XIII, per uns versos de  Zaynab Bint Ishaq An-Nasrani, cristiana o filla de cristiana, a qui pretenia Muhammad b. Ali b. Yusuf, naixcut l’any 1204, en els que es pregunta: “Dicen: ¿Qué tienen los cristianos que los amas?…”.

 

L’any 1232, el monasteri de sant Vicent tornà a la palestra, perque el lloc o iglesia dit de Sant Vicent “… locus sive ecclesia vocatur et dicitur Sanctus Vicentius, fon donat pel rei en Jaume al monasteri de Sant Victorià, junt a les seues possessions i pertinences “possessionibus ac pertinentiis suis”, que per dret o costum “de consuetudine vel de jure”, li havien pertanygut en algun temps, li pertanyien o devien pertanyer-li “pertinent unquam aliquo tempore vel pertinent aut pertinere debent”. Esta donacio tingue lloc als pocs dies del pacte entre Jaume I i “Çeyd Abuçeyd, rex Valentia”, pel qual est ultim li cedi les seues propietats en la ciutat i terme de Valencia “totam illam partem exitum quam retinueram in Valentia civitate et suis terminis”.

 

Possiblement l’ultima noticia sobre l’iglesia de sant Vicent, anteriorment a la reconquista de la ciutat de Valencia, siga la seua donacio per part de Jaume I al monasteri de Lagrasse “P. abbas de G. Rassa: ecclesiam Sancti Vicentii et XXX iovatas terre…”, donacio confirmada pel papa el 20 de juny de 1238, que situava prop de l’iglesia de Sant Vicent les 30 jovades de la donacio “triginta iovatas terre circa ecclesiam Sancti Vicentii prope Valentiam”. Junt a l’iglesia, havien d’existir unes atres edificacions que configuraven un carrer dit de sant Vicent, que es referit pel rei en Jaume en la seua cronica, en els mateixos moments de la reconquista “acordaren se que combatessen la torra que es a la porta de la Boatella en la carrera de Sent Vicent. Una d’eixes edificacions, podia ser l’hospital, que a 9 de giner de 1239, a tres mesos justetets de la reconquista, quan no havia donat temps de construir res ex novo, fon nomenat per Gregori IX ecclesia Sancti Vincentii et hospitali juxta Valentiam”. Tambe es important saber, que segons la documentacio de la “Ordinatio Ecclesiae Valentinae”, la primera missa que es celebrà en l’iglesia de sant Vicent posteriorment a la reconquista, primam missam in ecclesia Sancti Vincentii, extra muros Valentie”,  fon dita pel “episcopum de Albarracino” o bisbe d’Albarrassi.

 

Un atra circumstancia que nos parla dels cristians valencians prejaumins es la memoria transmesa. La memoria dels cristians valencians es la responsable de que el Repartiment cite el lloc de la presso de sant Vicent odomos vacuas dicebatur sanctus Vincentus, lloc historic confirmat per l’arqueologia. O que es parle d’un hort de monges cristianes en Sagunt Ortum qui dicitur Virginum… in Murvedre”, que fon referit pel mercedari Arcas Jover com “hortus virginum christianarum. Segur que no es casualitat que “Aceyt Abuçeyt” triara per al seu bateig el nom de sant Vicent martir, que havia segut el sant mes representatiu dels cristians “dimmis” valencians, per lo que en abril de 1238 es titulà com Vincentius rex Valentie”. Els cristians valencians tambe degueren transmetre la memoria del martiri de sant Bernat, que la tradicio situa en 1181, i que segurament fon el motiu de que Jaume I volguera construir en Carlet el monasteri “Gloria de Deu”. L’any 1262, un fill d’Abu Sayyid “Ferrandus Petri, filius Açeit Abozeyt”, s’enrecordà de sant Bernat en el seu testament “operi sancti Bernardi Algezire XX solidos regalium”.

 

Esta memoria, senyal de continuïtat, es la responsable de que en els moments inmediats posteriors a la reconquista s’identifique a familiars d’exdirigents musulmans, com Modef, patre de Çayen”, que al seu temps era el “Çayen Regi, neto Regis Lupi, o es coneguen llocs representatius del passat, com quan es parla de tindre “consell en les cases del rey Lop, o que es sapia el lloc a on estava soterrat Ibn Yahhaf, cadi de Valencia d’epoca del Sit “ubi fecit sua sepultura Abingahaf.

 

Els cristians valencians tambe es fan patents en el “Libre dels feyts”, a on es nomena “un loch que dien los crestians lo Puig de Cebolla, tornant-ho a repetir quan cita “lo castell quels moros apellauen enesa e els cristians deyen li lo Puig de Cebolla: e ara ha nom lo Puig de Sancta Maria”. Com no te trellat atribuir als cristians forasters aragonesos o catalans, el toponim “Puig de Cebolla”, perque “Cebolla” es un arabisme de “Yubayla” que vol dir “puig” en arap, nomes queda pensar que era propi dels cristians valencians. Un atre toponim propi dels cristians valencians es el del  “Pug de les Pascues, que es situat dient que “es denant Muruedre per III milles”.

 

Mes cristians d’epoca de dominacio musulmana, es citen en document de 1240, quan al parlar d’un pont de fusta, el situa “in carraria illa quam mercatores christiani uti temporum sarracenorum sollebant”, es dir en el carrer a on solien estar els mercaders cristians, entre els que podien haver-ne tant valencians com forasters. En un atre document de 10 d’agost de 1245, passat poc de temps de la conquista de Denia, resulta que el rei en Jaume donà als mercedaris l’alfondec dels cristians que es trovaba en l‘arraval alphondicum christianorum quod est in ravallo”.

 

Per a fer-se una visio dels cristians valencians prejaumins, es especialment significativa la versio d’entrega de la ciutat de Valencia, segons la que Zayyan li digue a Jaume I que “Permitíamos siempre a los cristianos pasear por las calles llevando la cruz, aunque obligándoles a respetar a los judíos pues atacaban las casas de estos los Viernes de Tristeza”, perque nos mostra als cristians valencians actuant en grup i celebrant la Semana Santa, res estrany, havent vist que els cristians sevillans de principi del s.XIII, celebaven la Pasqua.

 

Estos cristians valencians eren els “Valentini” dels que parla la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae”, que consideraven com a propi a l’arquebisbe de Tarragona “Quod Valentini habebant eum pro archiepiscopo suo”, lo que demostraven tant els clecs com els laics, fent-li reverencies i guardant els seus preceptes, entregant les iglesies als clercs. “Quod exibendo ei reverentiam, et servabant precepta eius, tam clerici quam laici, et clerici recipiebant de manu eius ecclesias”.

 

Eren els cristians valencians, dels que Gregori IX digue, que eren els habitants que perduraven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, quan l’any 1239 es dirigiren ad ell per a demanar-li proteccio front als “conquistadors”. Per esta carta de Gregori IX sabem que alguns cristians valencians ajudaren a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no volent seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. El Papa els retrague distintes faltes, pero finalment els obri els braços, reconeguent els seus sacrificis de suor i sanc “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis”, que haurien segut inutils, en el supost de ser somesos a una nova servitut “non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis”.

 

Son els valencians que el rei en Jaume volgue protegir dels militars forasters, per lo que en “De guidatico et treuga”, regulà una especie de “llei del talio”, consistent en que si algu fea mal ad algun valencià, “qui interfecerit vel ceperit aliquem valentinum, els valencians gojaven d’impunitat per a tornar-li el mateix mal “si quod malum vel iniuriam a civibus passus fuerit, sit omni tempore impunitum”. No hi ha dubte de que entre estos valencians, hem de sumar a les cristianes valencianes que anteriorment a la reconquista, treballaven en el servici domestic de musulmans o jueus, Christianae quae Judaeis vel Sarracenis cohabitent”, a les que el Concili de Tarragona de 1239, negà la sepultura cristiana “numquam tradantur ecclesiasticae sepulturae”, si abans de dos mesos, no deixaven de conviure en els pagans.

 

Encara que esta relacio de cites no preten ser exhaustiva, no podem deixar de citar el manuscrit del bisbe Joan Batiste Perez Rubert (c.1537-1597), segons el qual, quan els conquistadors cristians entraren en Segorb l’any 1245, lo primer que feren fon celebrar una missa en una casa de cristians “…in balneo suburbii, ubi tres tantum christiani habitabant…” (p. 87 del “Episcopologio de la diócesis de Segorbe-Castellón”).

 

Crec que les cites aportades donen una visio molt distinta de la pretenen que cregam els rupturistes acatalanats, als que no els interesa gens l’historia anterior a Jaume I, perque posa de manifest que el dogma acatalanat es un invent sense base historica. Ha segut un tortosi Alfonso Boix Jovaní qui ha escrit que “me ha llenado de asombro leer en un buen número de manuales, textos eruditos…cómo las referencias a la historia de las tierras valencianas se realizaban, en gran medida, únicamente a partir de su conquista por las tropas cristianas, sobre todo por el rey Jaime I”, mantenint que “Por esas tierras, por sus gentes y por sus vivencias, no creo que esté bien dejar aquella “otra historia” en el olvido” (p 94 de “Guerra en Sarq al’andalus: Las batallas cidianas de Morella (1084) y Cuarte (1094)” -2005).

 

Crec que els valencians no tenim ningun motiu per a no sentir-nos ben pagats d’un passat, en el que valencians de distintes confesions religioses, cristians, musulmans i jueus, varem tindre mandataris que profesaven la religio islamica. Es mes, crec que podem estar ben orgullosos d’una epoca en la que es configurà una part de la nostra personalitat individulisada i diferenciada de la dels atres pobles hispans i en la que es documenta la primera expressio que assignà una forma de parlar propia als habitants del territori valencià, en la denominacio de “ayamiyya balansiya” o romanç valencià, la qual es definitoria d’un estrat de la nostra llengua propia, que posteriorment en epoca cristiana foral, s’empinà a la categoria de llengua en el nom de llengua valenciana. No deixem que quatre traidors acatalanats, nos la malbaraten.

 

 

Anuncios

3 julio 2013 - Posted by | AVL, “AL-ANDALUS”, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., Hispano-romans, llengua valenciana, MOSSARAPS valencians, Romanç, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: