Bloc en els artículs d’Agustí Galbis

La veritat mos fara lliures.

L’ALGEMIA VALENCIANA (VI). LA CONTINUÏTAT (XI)

En la part anterior de l’articul, hem vist, que el Llibre dels Fets mostra l’inexistencia de problemes de comunicacio entre el poble valencià cristià, musulmà o jueu i els “reconquistadors”, comprovant que el Llibre reproduix una comunicacio fluida en romanç valencià, tant en estil indirecte com directe. Aixo s’explica per la senzilla rao de que l’immensa majoria dels valencians, independentment de la religio que professaven, parlaven en romanç, per ser descendents d’iberorromans valencians. La continuïtat de poble i de llengua es possible, perque generalment, els pobles transcendixen a les classes dirigents dels succesius “conquistadors” del seu territori, independentment de que, certament, influixquen en la seua configuracio i evolucio.

 

Per a entendre els motius pels quals el poble valencià es troba entre els que han transcendit als seus dirigents, s’ha de parlar somerament de certs conceptes relacionats en el tradicional “dret de conquista”. Es basic partir de que un territori es pot conquistar de dos maneres: per capitulacio o per la força de les armes. Els usos consuetudinaris establien que els habitants de territoris en els que s’acordaven les condicions de rendicio (“ahl al-anwa”), conservaven practicament tots els drets que tenien i simplement canviaven les cares dels que els cobraven els imposts. Pijor sort corrien els habitants de territoris conquistats per la força de les armes (“ahl al-sulh”). El rei en Jaume coneixia eixe dret consuetudinari a la perfeccio, per lo que en el Libre dels Fets advertia de la diferencia entre “aquels quis uolran metre en nostra merce, als que permetia “que estien en lurs cases, e tenguen ses possessions, e tenguen lur ley”, i aquells que no·s uolran metre en nostra merce, que estaven exposts a “quels conquiram e muyren a espaa”.

 

L’invasio musulmana del territori valencià en el s.VIII, no impedi la continuïtat del poble valencià iberorromà, perque la subscripcio del pacte de Tudmir li otorgà l’estatut de poble protegit o “dimma” (vore “El territori cristià tributari valencià durant el califat de Damasc”). Esta continuïtat es perpetuà en la reconquista cristiana del s. XIII, que tambe es consegui fonalmentalment per capitulacio i subscripcio de pactes.

 

En territoris conquistats per la força de les armes, els habitants perdien les seues propietats, que passaven a formar part d’un boti (“ganima”), que era repartit entre els conquistadors. Normalment, els antics pobladors, que en alguns casos podien ser esclavisats, continuaven treballant les seues terres en precari, barata una part de les rendes produides. Ben al contrari, en territoris adquirits per capitulacio, els conquistats conservaven les seues propietats i tenien l’obligacio de pagar els imposts acordats, que solien coincidir en els pagats anteriorment. En estes zones, la “ganima”, i per tant l’objecte de “repartiment”, es llimitava a les propietats abandonades pels poderosos i rics, que havien tingut possibilitats de fugir. Normalment, estes propietats continuaven sent treballades pels que les havien treballat anteriorment, que havien d’aplegar a acorts en el nou amo. El Llibre dels Fets, nomena estes propietats en l’arabisme “alguebes”, de les que diu que “son de aquells qui hauien desemparat lo logar qui sen eren fuyts”. Les distintes relacions resultants de la reconquista cristiana condui a que els Furs distinguiren la situacio dels “sarrahins” que podien “laurar en lurs heretats propries d’aquells que havien de laurar a miges, o a cosa sabuda”, sense que excloure’s la possibilitat de que es donaren les dos situacions a l’hora.

 

Hem dit que la reconquista cristiana es produi en sa major part per capitulacio, d’a on s’extrau que la major part del territori valencià continuà en mans de valencians. Ademes, respecte de les terres repartides als “conquistadors”, sabem que foren valencians els que continuaren treballant-les, pactant les condicions en els nous “senyors”. Vejam alguns eixemples.

 

En el pacte d’entrega de la ciutat de Valencia a Jaume I, s’acordà que els musulmans que no volgueren anar-se’n “quod omnes illi Mauri qui romanere voluerint in termino Valentiae”, s’havien de compondre o aplegar a acorts en els nous “senyors” de les propietats “et quod componant cum dominis qui hereditates tenuerint”.

 

En motiu de les dissensions que hi hagueren l’any 1246 entre cristians i musulmans d’Alzira “inter sarracenos Aliasire et cristianos questio sive discencio”, s’establi que la renda que els musulmans havien de pagar als nous “senyors” cristians “donent christianis dominis illarum hereditatum redditus”, havia de determinar-se per arbitrage de dos musulmans i dos cristians arbitrentur a duobus christianis et duobus sarracenis ydoneis et legalibus”.

 

L’any 1259, els musulmans de l’alqueria d’Ayelo de Rugat convingueren i aplegaren a un pacte en el nou “senyor” Bernat de Claramunt, en relacio als seus drets i obligacions “Set teneantur vobis dare omnia iura vestra Sarraceni quos ibi populabitis, presentes videlicet (et) futuri prout vobiscum convenerint et inter vos ac ipsos feceritis pacciones.

 

Tambe el rei pactava les condicions en terres de realenc. Entre els pactes que el rei en Jaume feu l’any 1270 en els “Sarracenis de Suyllana et de Trulars” pel pas d’eixos termens a senyoriu real, estava la condicio d’acordar les rendes que havien de pagar-li en aquelles propietats que els musulmans adquirien als cristians componere nobiscum vel cum nostris de ipsis possessionibus quas emeritis a Christianis”.

 

Observem que els documents que parlen dels acorts entre “senyors” i treballadors musulmans valencians, no posen de manifest que existira ni el mes minim problema de comunicacio entre ells. Mes be al contrari, paraules com “compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, dificilment s’expliquen entre dos parts que no s’aclariren parlant.

 

Front a esta realitat acreditada, alguns catalans i acatalanats s’han inventat l’historieta d’uns “supercolons catalans” que vingueren a mils, que es dedicaren a esclavisar a una poblacio autoctona en la que no s’entenien, dels que estaven separats per la “muralla de la llengua”. Per aixo, alguns escriuen que “En el reino de Valencia la población musulmana que permanece tras la conquista está reducida a tareas serviles, especialmente en el campo” (“La lengua y la escritura: catalán y aragonés en sus primeros textos” de Gemma Avenoza). La mentira els esclata en la cara simplement llegint al català Eximenis, que escrigue que “infels que habiten entre crestians no son catius ans han vera senyoria d’aço que posseexen, afegint que “apar que la libertat dels infeels habitadors entre nos, es menor que la nostra, empero es prou gran. Pensem que a finals del s. XIV, quan ho escrigue Eximenis, ya fea temps que s’havia produit la massiva conversio al cristianisme d’antics musulmans valencians, i els que anaven quedant, eren cada volta de mes de dificil integracio.

 

Pero no podem seguir avant en el proces de la reconquista i oblidar-nos de les donacions de propietats inmobiliaries de la ciutat de Valencia fetes previament a ser conquistada, quan encara no es posseïen, de les que es despren que els conquistadors sabien perfectament a on es trobava l’objecte de donacio, de qui era, si era o no de regadiu, els propietaris en que fitava… Eixa informacio no podien haver-la tingut sense la colaboracio de valencians, que comunicant-se en ells, els la donaren. Els pressunts problemes de comunicacio, tornen a manifestarse inexistents.

 

Per eixemple, el 30 d’abril de 1238, el rei en Jaume donà a “Guillermo de Porteylla” unes cases i un hort d’uns musulmans dels qui sabia els noms “domos in Valencie de rayç Aglap, et ortum de Muinet Açanabir”. El 22 de maig del mateix any, donà al bisbe de Barcelona unes cases, una casa de camp del pare de Zayyan i una casa d’un musulmà que estava junt a una mesquita “domos in Valencia, et unum reallem bonum, scilicet de Modef, patre de Çayen. Et domos de Mahomat Abindafir, iuxta misquitam”. Tambe sabia que les heretats que l’u de juny donà al bisbe de Sogorb, eren de Mohamed Almailol “quam Mahomad Almailol cognatus de Alaris habet in Valentia et in suo termino”, com sabia el propietari de la donacio que feu al monasteri de Poblet el 26 de juliol, “domos in Valencia de Maphomat Avinbitali, sarraceno”

 

Es especialment significativa la donacio de 2 d’octubre de 1237 a “Guillemono Scribe”. El rei en Jaume sabia que la propietaria del l’hort que donava era filla de Galip Ibenmardanix i tambe sabia el nom del seu marit a qui dien Nemix “ortum integrum de filia de Galip Ibenmardanix uxore de Nemis”. El rei coneixia a la perfeccio la situacio de l’hort, que estava junt al Turia “iuxta Guadalaviar”, donant els noms dels propietaris del camp i dels hort en els que fitava “iuxta campum de Mahomat Seder et ortum de Mahomat Abentaher et ortum de Abenaxevex”.

 

Per a seguir l’argumentacio, ve al pel el propietari d’un dels camps en que fitava la donacio a “Guillemono Scribe”, a qui dien Mahomat Seder, que no “Sedaire”. Mahomat Seder era un musulmà, de qui Ubieto escriu que “el 22 de junio de 1238 se presentó en el ejército cristiano y a cambio de su colaboración le ofrecieron sus propias casas y heredades sitas en la misma ciudad de Valencia”, constant efectivament en el Repartiment, que rebe “domos suas iuxta de Hahem Nuno, et omnem hereditatem quam habet in Valencia et suo termino”. Ubieto afig que “Aquí tenemos un claro colaboracionista que se pasó al ejército cristiano”, de qui no consta que tinguera ningun problema a l’hora de comunicar-se en els cristians i informar-los.

 

L’informacio procedent de musulmans, segur que es complementà en l’informacio proporcionada pels cristians valencians, sobre els que Gregori IX va escriure que perduraven en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, que havien ajudat a la seua lliberacio “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, i que havien demostrat que no volien seguir units als pagans, “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Segurament, part de l’ajuda dels cristians valencians als cristians forasters, consisti en tindre’ls informats.

 

L’existencia d’indigenes que colaboraren en els conquitadors, no fon exclusiva de Valencia. Heather Ecker ha escrit en relacio al repartiment de Mallorca que “Redacted originally in Arabic, it depended on a detailed study of the pre-conquest urban terrain, accomplished probably through the oral transmission of local collaborators and certainly through the synthesis of Mozarabic scribes…”, es dir que redactat originalment en arap, delata un coneiximent previ del territori urba de la preconquista, que hauria segut trasmes oralment per colaboradors locals i sintetisat per escrivans mossaraps. En el repartiment d’Écija, Ecker detecta evidencies sobre l’us de “local Muslim informants and Jewish translators”, es dir d’informadors musulmans locals i traductors jueus. En relacio a Sevilla parla de l’existencia de “Jewish and Mozarabic administrators in Seville in the thirteenth century is also attested in other documentary sources…”, es dir d’administradors jueus i mossaraps atestigüats en fonts documentals. (“How to Administer a Conquered City in al-Andalus…” en “Under the influence…”,  ed. per Cynthia Robinson -2005)”.

 

En alguna donacio previa a la conquista, tambe es posa de manifest que el rei tenia coneiximent de costums i usos valencians. L’u d’agost de 1237, el rei en Jaume, que posseia l’alqueria de Foyos “alqueriam que dicitur Foyos que est in termino de Valencia”, per que li l’havia baratat a  “Lupo Eximeno de Luna”, li la cedi a “Roderico Eximeni de Luzia”, barata la vila de Chivert. El canvi es complementà en una llicencia per a tindre una barca de peixca en l’Albufera, “tenere unam barcham ad pischandum in Albofera de Valencia de die et de nocte”, enfranquint-lo de contraprestacio, us, lleuda i costum “sine servicio et usatico, lezda et consuetudine, posant de manifest que sabia dels usos i costums de peixca en l’Albufera. Pot ser que en esta epoca, el rei en Jaume ya tinguera noticies de la peixca en temps ‘de les fosques’, o de sistemes de peixca com els ‘almixars, pantenes, faixets, alcudias, brugina’…, de que parla un privilegi de 1283.

 

Algunes atres donacions senyalen propietats que alguns cristians podien posseïr en la Valencia de la preconquista. El 26 d’abril de 1238, durant el siti de la ciutat de Valencia “in obsidione Valencie”, el rei en Jaume donà a “Gomicio Moynnoz” deu cases prop d’aquelles que ya tenia alli, d’Aviniacob Abetalaxarif, “circa illas quas jam habetis ibi de Aviniacob Abetalaxarif”. El 13 de juny de 1238, Jaume I dona a Pere Albert, canonge de Barcelona, una alqueria nomenada “Rahal Abinxalbeto”, tambe coneguda com “Alarhal”, que estava junt a Patraix, ademes d’unes cases de Valencia que havien segut de “Xerichi”, difunt, i que ultimament eren posseides per Alfons escrivà “…domos in Valentia que fuerunt de Xerichi defuncti quas modo tenebat Alf. scriba. Que hi hagueren cristians que tingueren propietats en la Valencia de la preconquista es una possibilitat que tampoc ha de sorpendre-nos, sabent que hi ha constancia de tambe en eixa epoca hi havien assentaments permanents d’ordens religioses cristianes. Recordem que J. R. Webster ha escrit que “…la presència dels frares a la casa de la carretera de Ruçafa es pot datar amb seguretat el 1230…” (“Els franciscans catalans a l’edat mitjana: els primers menorets i menoretes”.-1993).

 

La comunicacio fluida entre els valencians i els conquistadors, permete que alguns cristians o musulmans valencians conversos, feren d’intermediaris entre el nou poder cristià i alguns musulmans valencians als que costà asumir el canvi de poder derivat de la reconquista. Vejam els eixemples de “Tamaritus” i de “Ade de Paterna.

 

L’any 1246, “Guillelmus de Rovira” es compromete a pagar 400 besants d’argent al rei en Jaume per a respondre de que els musulmans de Dos Aigües i Terrabona “sarraceni de Disagües et de Terrabona”, complirien la promesa que havien havien fet a un tal Tamarit, “per sacramentum quod Tamaritus recepit”, en relacio a no actuar violentament durant un any. Tamaritus / Tamaret / Tamarit, nom d’orige prerromà, podria haver segut un musulmà que “havia estat qâdi de Morvedre abans de la conquista” (p 209 de “Repartiments a la Corona d’Aragó”), i al mateix temps, estar relacionat en el ciutadà de de Valencia “Thamaritus et Gilabertus, cives civitatis Valencie”, que fon jurat l’any 1268 “Tamarito, iuratis Valencie” (p 208 de “Jaume I (1236 – 1276)”)

 

L’any 1258, Adam de Paterna o “Ade de Paterna”, cristià valencià que l’any 1248 rebe el Castell de Segart en el Repartiment, a qui haurem de dedicar un articul en exclusiva, acordà en Jaume I, que ell i “Raimundo de Mirambello” obtindrien la propietat de la “turrim de Massanes” o Torre de les Maçanes, prop de Xixona, si pactaven la rendicio dels musulmans del lloc “quod si Sarraceni vobis reddant”, que s’havien revoltat.

 

En el present articul hem vist que la reconquista es produi principalment per capitulacio, per lo que els valencians continuaren sent els propietaris majoritaris del territori valencià. Els senyors forasters que reberen terres, fonamentalment les dels musulmans que havien fugit, s’entengueren en els valencians per a continuar treballant-les. “Compondre”, “convindre”, “arbitrar” i “pactar”, son paraules que consten en els documents, que indiquen que s’entenien. Este enteniment ya venia d’ans de la reconquista, quan alguns cristians i musulmans colaboraren en els conquistadors i els informaren. Tambe hem vist que encara que molts valencians reberen al rei en Jaume en alegria (vore “La falsa muralla de la llengua III”), a uns atres els costà asumir el canvi de poder, per lo que alguns valencians, tant cristians com musulmans, hagueren de fer d’intermediaris entre les parts. Qualsevol problema de comunicacio que es vullga retraure, entre els valencians i forasters, es unicament fruit de l’imaginacio.

Anuncios

13 julio 2013 - Posted by | AVL, Corona d'Aragó, De Muza al Sit, Del Sit a Jaume I, Documentació valencianista., llengua valenciana, Manipulaciuons catalanistes, MOSSARAPS valencians, Romanç, TOPONIMIA VALENCIANA, Valencians mai catalans

Sorry, the comment form is closed at this time.

A %d blogueros les gusta esto: